MODALITZACIÓ

 

MODALITZACIÓ: L’EXPRESSIÓ DE LA SUBJECTIVITAT.

 

El subjecte parlant pren sempre una determinada posició. Aquesta presa de posició pot ser respecte del que diu (contingut), respecte a la persona que ho diu (el receptor),o respecte l’acte mateix en què ho diu (l’enunciació). Quan el parlant es mostra d’una manera explícita, dóna lloc a un discurs subjectiu. Quan, en canvi, s’esforça a esborrar les marques de la individualitat i s’amaga darrerre el seu text, llavors estem davant d’un text objectiu.

El discurs subjectiu, s’associa amb la presència del subjecte i la modalització dels enunciats. En el discurs objectiu, en canvi, el subjecte es retira per l’acció de l’objectivitat i es fa una representació del no subjecte amb marques gramaticals com ara l’ús del pronom despersonalitzador hom; determinades formes verbals: diuen que …; verbs impersonals: caldre, convenir, haver-hi, fer falta …; oracions pronominals amb es amb valor impersonal, les passives, etc.

El conjunt de marques lingüístiques amb què l’emissor manifesta la seua actitud i el seu posicionament envers allò que siu i a qui ho diu constitueix els que anomenem modalització dels enunciats. Entre altres destaquen els verbs expressius de sentiment de l’emissor (han d’anar en primera persona): lamentar, desitjar, sentir…; expressions quantitatives subjectives: molt/s, poc/s, massa, bastant/s, etc; interjeccions: uf!, ai!; interrogació retòrica; ironia; canvi de registre; varietat o llengua dins del mateix text …

 

LES MARQUES DE MODALITZACIÓ

El terme modalització s’usa per a referir-se a l’aparició de les actituds i opinions del subjecte en el text. Aquest concepte ampli permet de prendre en consideració un llistat important d’elements lingüístics modalitzadors.

v     Els fenòmens d’èmfasi tonal amb que es pronuncia un element o una construcció d’enunciat, considerat focus o centre d’atenció, manifesta valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, etc. (Ex.: l’accent d’intensitat que recau en un mot altre que el darrer d’una oració; l’entonació de to agut per a valoracions positives i per a ridiculitzacions; l’entonació de to greu per a valoracions negatives o la pronunciació sil·labejada d’un mot; formes d’expressivitat de l’emissor; crides al receptor…). Es tracta d’un mecanisme de la llengua oral que es representa en l‘escriptura mitjançant recursos tipogràfics diversos.

v     Les modalitat oracionals no assertives (la interrogativa, l’exhortativa o imperativa, l’exclamativa, la dubitativa, i la desiderativa) tenen una funció modalitzadora.

v     Alguns afixos, prefixos i sufixos expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menspreu, etc.

a.      Diminutius formats amb els sufixos: -et/-eta; ó/ona; -ell/-ella; -iu/-iua; -ol/-ola; oi/oia; -im.

b.     Augmentatius i pejoratius formats amb els sufixos: -às/-assa; -astre/-astra; -us/-ussa.

c.      Superlatius, formats per sufixació: -íssim/-íssima; -èrrim/-èrrima, i formats per prefixació: re-; arxi-; supar-; hiper- …

 

v     Elements lèxics de categoria gramatical diferents que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l’emissor:

a.      verbs performatius, expressius de sentiments de l’emissor (han d’anar en 1ª perrsona): felicitar, lamentar, opinar, criticar, …

b.     verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, assassinar, meréixer, pretendre …

c.      Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, ostentació, dolor, tristesa, …

d.      Adverbis i complements circumstancials de manera dependents del verb (sempre que provinguen d’un adjectiu o substantiu valoratiu): desesperadaemnt, feliçment, amb eficàcia, amb estimació …

e.      Alguns quantificadors: molt, poc, massam gens, força, …

f.      Les unitat fraseològiques (les locucions, les frases fetes i els refranys).

v     Altres: la interrogació retòrica, la ironia, els canvi de registrem varietat o llenguam dins el mateix text, amb voluntat modalitzadora.

 

 

 

 

ELEMENTS LINGÜÍSTICS MODALITZADORS

 

recursos prosòdics

  • Entonació especial per a ferr valoracions positives o negatives
  • Pronunciació sil·labejada d’un mot.

elements lèxics valoratius

  • Substantius, adjectius i verbs valoratius …
  • Verbs expressius de sentiments de l’emissor (en 1ªpna): sentir, desitjar,  etc.
  • Adverbis i complements circumstancials de manerra: meravellosament, amb perfecció …
  • Expressions quantitatives subjectives: molt, massa, etc.

perífrasis verbals

Per indicar probabilitat i obligació: Cal que vages al metge, Hauries d’anar al metge, etc

fòrmules de posicionament de l’emissor

  • Interjeccions: uf!, ai!, etc.
  • Invocacions o renecs: Verge gloriosa!, etc.
  • Adeverbis i locucions que indiquen el posicionament de l’emissor: potser, indubtablemt, evidentment, sens dubtem etc.

crides al receptor

  • Interjeccions: ep!, ei!, etc.
  • Insults: cabró, etc.
  • Expressions conatives del tipus: compte!, alerta!, eh?, etc

signes de puntuació

  • Parèntesis per marcar una informació addicional, etc.
  • Cometes: per introduir paraules en llengua diferent, per citar paraules o pensaments d’algú, per indicar que es fa un ús col·loquial d’una paraula, per emmarcar els mots emprats en sentit esecial, etc.
  • Punts suspensius: per assenyalar una enumeració incompleta o que resta suspés el sentit de la frase, etc.

altres

  • Interrogació retòrica.
  • Ironia.
  • Canvi de registre, varietat o llengua,  dins el mateix text.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

v      

 

 

 

Comments