Enric Giménez


Enric Giménez i Lloveras

Barcelona, 2 de gener de 1868 — ídem, 25 de maig de 1939


Diu la llegenda que en Giménez treballava com a dibuixant dels motius que es brodaven a un taller de costura situat a la porteria d’una casa del carrer del Pi. Un d’aquells dies va ser descobert de manera casual per l’Adrià Gual, el director escènic més innovador del tombant de segle a Barcelona. Es diu que, només de veure’l, ja va intuir les seves grans possibilitats dramàtiques i va decidir de contractar-lo per al seu projecte: el Teatre Íntim.

La veritat, però, és que l’Enric Giménez ja treballava al teatre molts anys abans de la col·laboració amb l’Adrià Gual; de fet, era fill d’un actor aficionat, Manuel Giménez i Iroz (o Irós), nascut a Barcelona el 1840.[1] El seu oncle, Miquel Giménez, era també actor.

Enric Manel Agustí Giménez i Lloveras nasqué el dia 2 de gener de 1868, a les deu del matí, a l’entresol del número 25 del carrer de Valldonzella. La mare es deia Josefa Lloveras i Cabot, i havia nascut el 1841 a Barcelona.

D’en Giménez i Iroz en tenim notícia des de la tardor de 1881, quan actuava professionalment a la companyia de declamació bilingüe del Teatre Tívoli, de la qual era primera actriu la Balbina Pi.

La temporada de primavera de 1885, va ser segon galant de la companyia de Balbina Pi i Antoni Grifell, que actuava al teatre Buen Retiro de Barcelona.

L’Enric Giménez fill va entrar a formar part de la companyia que dirigia l’Enric Borràs al Teatre Novetats del Passeig de Gràcia l’octubre de 1894. Aquesta companyia va fer una representació, a primers d’aquell mes, de L’Arlesiana de Daudet; una estrena que va romandre com una fita al teatre barceloní durant molts anys.

El 24 de novembre, aquella companyia també va estrenar Maria Rosa, un dels grans drames d’Àngel Guimerà.

El 2 d’abril de 1895 es va celebrar el seu benefici amb Jesús de Natzaret, també d’en Guimerà.

Al final de la temporada, aquell mateix mes d’abril, va tenir lloc una nova estrena d’en Guimerà: Les monges de Sant Aimant, que no va obtenir ni de bon tros l’èxit de Maria Rosa.

La tardor de 1897 va integrar-se a la companyia de teatre català que actuava al Principal, al pla del Teatre.

El 1900 es va integrar al Teatre Íntim dirigit per Adrià Gual, en una sala annexa del Romea. Gual, a les seves memòries, escriurà:


Enric Giménez era un de tants actors intuitius que han corregut per la nostra terra els inicis dels quals, mes que d’una vocació conscient han pervingut d’un inconscient desig de mostrar-se en public.

Les aptituts després s’han anat perfilant, i un cert domini de l’ofici, tant o més que de l’art professat, ha fet d’ells un element aprofitable, que s’ha degut constantment a les circumstàncies determinadores, a intermitències, del seu valer o no valer.

Aquest company tingué la sort de caure en mans nostres, per bé que la seva infantívola perspicàcia no li hagués consentit de reconèixer-ho mai. 


Aquestes paraules, però, estaven matisades per la rancúnia que en Gual sentia contra aquell qui havia estat un amic íntim, i amb qui s’enemistà vers el final de la vida (precisament quan escrivia aquestes memòries). Gairebé tots els testimonis contemporanis i posteriors, però, parlen d’en Giménez com d’un actor i un director escènic excel·lent.

En acabar-se la temporada de 1899 – 1900, l’Enric Giménez i en Jaume Martí van formar companyia pròpia (on també hi actuaven l’Adelina Sala, en Casimir Ros…) i van fer un parell d’actuacions a l’Ateneu de Sants i, després, van fer una breu temporada estival al teatre Progrés de Sant Andreu de Palomar.

Pels volts de Sant Joan, van interpretar al Progrés La pena de mort i Que no s’enteri el marit! El 5 de juliol van fer-hi La resclosa, de l’autor andreuenc Ignasi Iglésias.

Entre la tardor del 1900 i la primavera de 1901, va actuar a la companyia catalana del Teatre Principal. Al final d’aquesta temporada, el 27 d’abril de 1901, va tenir lloc l’estrena d’Els encarrilats, el drama polític del mallorquí Joan Torrendell.

La tardor de 1904, segons les memòries d’Adrià Gual, fou un dels actors proposats per Gual per a actuar a les Audicions de Lluís Graner.


Però si aquestes dates compten per a mi, no vull oblidar-ne una altra de famosa. Fou en 1905. L’actor Enric Jiménez treballava al Circ Barcelonès, i una nit de març hi celebrà el seu benefici. Jiménez buscava estrenar en aquesta ocasió una obra moderna. En cinc o sis nits vaig traduir-li del francès un drama de Gorki, que en la versió catalana es titulava Les Cofurnes. Després d’aquesta obra, Jiménez hi afegí L’alegria que passa, de Rossinyol, amb música de Morera, com tothom sap. Bon cartell, variat, i el teatre, ple de gom a gom.

En la darrera obra prenien part els cantaires de Catalunya Nova. Poc abans de començar, algú vingué a avisar al director d’orquestra que un tramvia acabava d’atropellar el seu fill. Naturalment, el pare hagué d’anar-se’n del teatre i ens quedàvem sense mestre director. Jiménez em mirà fit a fit i em preguntà: «T’atreveixes?» No sé pas com va anar, però el fet és que vaig dirigir. I que Rossinyol i Morera m’ho perdonin. 


La temporada a l’Apolo es va inaugurar el 15 de setembre de 1906.

A finals d’abril es va estrenar El detective Sherlock Holmes, obra teatral del francès Decourcelle basada en les novel·les de l’anglès Arthur Conan Doyle, que, al seu torn, va traduir al català (malgrat aquest detective gens normatiu del títol) en Salvador Vilaregut. Uns mesos abans, havia estat l’actor Firmin Gémier qui havia dut l’obra als escenaris de París.


¿No han vist El Detective?… Váginlo á veure. Es un policía que no se sembla de res als nostres y ab aixó queda feta l’alabansa.

L’arreglo de’n Decourcelle, aceptablement traduhit per en Salvador Vilaregut, dona una cabal idea de la potencia imaginativa que inspiran las aventuras d’aquella fura sagás y extraordinaria que descubreix impossibles ab admirable senzillesa.

En la obra hi intervenen elements clássichs de melodrama, pero tan ben combinats y sobriament dispostos que un no pot menos d’exclamar:

—¡Qué ben portat está tot aixó!

Els actors s’ho han prés ab bona voluntat; resultant un conjunt digna d’elogi. El senyor Jiménez, sobre tot, pot dirse que fa una creació del tipo protagonista. 


Sembla que va ser vers el final de 1908 (i no l’any anterior, com afirma Gelabert a les seves memòries, car fins a aquest any els artistes que anomena no treballaven al Romea) que Fructuós Gelabert va decidir dur al cinema les escenes més intenses de Terra baixa de Guimerà.

L’Enric Giménez va interpretar en Manelic, que a l’estrena barcelonina havia fet l’Enric Borràs, i la Concepció Llorente va prendre el mateix paper que havia fet en escena, el de la Marta. Terra baixa es va rodar en exteriors de Vallvidrera, El Prat de Llobregat i els estanys d’Horta. El disseny d’interiors, rodats als estudis de Films Barcelona, van ser obra d’en Joan Morales. La longitud va ser de quatre-cents metres, la qual cosa equiparava la longitud de Terra baixa a la dels «drames d’art» de països com França o Itàlia.

Mitjan l’abril de 1909, l’Enric Giménez va ser contractat per la casa Films Barcelona per a protagonitzar Guzmán el Bueno, sota la direcció d’en Fructuós Gelabert. En Giménez no només va donar vida al personatge titular, sinó que a més, gràcies a la seva experiència de director escènic, va donar un cop de mà a Gelabert en la direcció.

Els interiors es van rodar als estudis de la Films Barcelona, per als quals l’escenògraf teatral Joan Morales va dissenyar ex professo «[…] un castillo de la época en que ocurrió la gran tragedia, construido en bloques de yeso simulando piedras gastadas por los años, y fueron, además, incrustadas, para mayor realidad, al castillo, partículas de hierbas en las grietas y junturas de los bloques.»  És destacable el fet que aquesta cinta va ser la primera en què va actuar la Margarida Xirgu, qui llavors tenia vint anys. A més de la Xirgu hi van actuar en Miquel Ortín (el seu promès), en Ferran Bozzo, l’Enric Guitart, etc.

Els exteriors es van rodar a la finca que l’ex-alcalde de Barcelona, Martí Codolà, posseïa a Horta. Gelabert explica a les memòries que l’equip de rodatge del film, per tal de matar el temps i la gana, va anar prenent les fruites dels arbres del jardí del senyor Codolà i «los dejaron completamente pelados.»

L’ambició d’aquest film d’art es va veure recompensada amb un èxit considerable, no només dins les fronteres espanyoles, sinó també a Portugal, França, l’Amèrica del Sud i, segons Gelabert, també als Estats Units.


En Giménez… no sé com dirho però jo crec que’l seu personatje deuria ser més xiroy y no semblar mai que ha llegit Rocambole o es de la escola de Sherloch Holmes. En Giménez encare qu’en nostre concepte no estigui ben encertat es sempre un discret artista. 


El quatre de juliol la seva companyia va debutar al Colisseu Imperial de Girona.

Dilluns, 29 de novembre de 1909, l’Enric Giménez va prestar la seva experiència com a director escènic a la funció benèfica organitzada pels al·lumnes de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, destinada a comprar queviures nadalencs per als soldats destinats a Melilla. Els alumnes de Farmàcia van rebre també el suport d’unes quantes actrius professionals (a causa, segurament, de la manca de dones matriculades a aquella facultat) i en Giménez va recitar el monòleg El “jefe” d’estació, d’Eduard Coca i Vallmajor. 

Va rodar el film La Dolores, com a protagonista (Melchor) i co-dirigint-la amb Fructuós Gelabert.

L’estiu de 1910, ja trascendia a la premsa que en Giménez havia estat contractat a Madrid. La seva temporada a la capital del Reino va ser breu, però, i la primavera de 1911 ja es trobava actuant al Principal.

«Dimarts al vespre va celebrar-se a l’Ateneu Barceloní l’anunciada vetllada necrològica en honor d’en Joan Maragall, president que fou d’aquella casa.

»Hi assistí nombrosa concurrència, ben devota. Llegiren treballs d’en Manel de Montoliu i en Miquel S. Oliver.

»Els eminents artistes Margarida Xirgu i Enric Giménez recitaren, de manera exquisida, fragments del pròlec i dels tres actes del poema pòstum d’en Maragall Nausica, inspirat en uns episodis de l’Odissea.

»Clogué la vetllada el senyor Domènec i Muntaner, amb un sentit discurs de gràcies.» 

Gual havia viatjat com a part de l’expedició catalana convidada al Vè Congrès Mundial Esperantista de 1914, celebrat a París; hi va anar en qualitat de director dels muntatges de les versions en esperanto de Georges Dandin de Molière i la seva pròpia Misteri de dolor. Gual va arribar a la capital francesa poc després de l’assassinat de Jaurès i se’n va tornar a Barcelona poc abans de la declaració de guerra.

Molt poc temps després d’arribar a Barcelona, va tenir la idea de reunir una troupe estable d’actors i tècnics per a rodar un seguit de films artístics, tots sota la marca de la casa Barcinógrafo. Gual i el seu equip, del qual formava part en Giménez, se’n van anar a La Garriga i hi van rodar, al llarg d’agost, El alcalde de Zalamea de Lope de Vega.

Entre l’u i el set de setembre, va ser Misteri de dolor, de Gual mateix, l’obra adaptada al cinema. Es va rodar en interiors i exteriors naturals a diverses localitzacions del Pirineu català.


El seu pare mor l’any 1928, a l’edat de vuitanta-vuit anys.

El dos de maig de 1935, la Generalitat de Catalunya va dictar un decret segons el qual la Institució del Teatre de Barcelona tornava a tenir el nom antic d’Escola D’Art Dramàtic de Catalunya.

L’Enric Giménez fou designat com a professor de Declamació i de Recitació del centre. En Joaquim Montero fou nomenat professor d’interpretació lírica, i Enric de la Fuente com a professor auxiliar de les classes per a actors dramàtics.

Sent encara professor de l’Institut, l’octubre de 1937, fou entrevistat breument per uns redactors de Mi Revista. Va declarar:


Antes un actor mantenía su dignidad aun cuando sufriera apuros económicos. Cuando era llamado por un mecenas, para formar parte de una compañía, lo primero que el actor preguntaba, muy digno, era quién iba a dirigirle, quién iba a ser el director de escena; y si el nombre de éste no le merecía confianza o respeto artístico, el cómico declinaba la oferta. 

Ello no era óbice para que al despedirse le dijera al mecenas: «Otra vez será. ¿Quiere usted hacer el favor de pagarme el café?»

El arte se ha industrializado…


Té un carrer a Barcelona (a Sarrià, concretament) inaugurat el vint-i-tres de gener de 1962. L’any 1968, amb motiu del centenari del seu naixement, se li va retre un homenatge a Barcelona, impulsat pel seu fill Enric Giménez i Miquel.


Subpàgines (1): Notes
Comments