Assumpció Casals


Assumpció Casals i Rovira

Barcelona, 17 de gener de 1896 — ídem, 24 de gener de 1975


El seu pare era l’actor Enric Casals i Molas, nascut a Barcelona el 1871; la seva mare, l’actriu Carme Rovira i Peris, nascuda a Gràcia el 1875. Els seus avis per la banda paterna eren Josep Casals i Filomena Molas, i per la materna, Jaume Rovira i Francesca Peris. L’Assumpció va néixer a les vuit del vespre del 17 de gener de 1896, al quart pis del número 3 del carrer Bou de Barcelona.

Una de les seves germanes, la Maria, i una de les seves cosines, la Rosalia Rovira, també serien actrius.

 

Sembla evident que, quan l’Assumpció tenia aproximadament deu anys, els seus pares es van separar. Va ser llavors quan l’activitat escènica de pare i filla s’intensificà.

Per exemple, a finals de setembre de 1906, quan tenia tot just deu anys, la trobem actuant al Foment de Montblanc. Un any després, a la temporada que s’obria el 21 de setembre de 1907, l’Enric Casals va entrar a la companyia que actuava al teatre Romea substituint en Jaume Virgili, que havia mort poc abans. D’aquesta manera, la «nena Casals» va incorporar-se també al «coliseu del carrer de l’Hospital». El gener de 1908, a una edat tan curta com deu anys, va estrenar (en un paper molt secundari, com és lògic) El triomf dels filisteus, de l’autor anglès Henry Arthur Jones.

A finals d’any, la «nena Casals» va obtenir un paper a El restaurant de la platja, de Ramon Ramon i Vidales, un sainet que, pel que consigna la premsa, no va agradar gens al públic.[1]

També se li va repartir un paper al drama La família Rocamora, que va ser molt publicitat al seu moment ja que el seu autor, en Pompeu Crehuet, havia obtingut un èxit formidable amb la seva primera peça, La morta… I també perquè formava part de la gerència de la revista teatral De Tots Colors.

Al final del 1909, Enric Casals va muntar la seva pròpia companyia còmico-dramàtica, per tal de dur el repertori català per tot el país. La primera actriu d’aquesta companyia va ser la Marta Cazorla, amb qui sembla que el senyor Enric Casals mantenia una relació. La Cazorla i en Casals van mantenir la seva companyia per a les gires estivals durant més de deu anys.

La companyia Casals va fer temporada al teatre La Barretina, de Torelló, on van interpretar L’agència d’informes comercials, de Pompeu Gener, La bona gent, de Rusiñol (ídem), etc.

Poc abans de Nadal, la família es va instal·lar a Roda de Ter, on tenien un contracte per a actuar al teatre Los Fills del Ter. El 3 de desembre, hi varen fer Foch nou, d’Ignasi Iglésias; el corresponsal de De Tots Colors va elogiar l’actuació de «la nena Assumpció Casals», que «interpretà una Jovita ab una delicadesa verdaderament digna d’elogi.»[2]

El dia de Nadal, la companyia hi va fer La dida, i el de Cap d’any, La aldea de San Lorenzo. Més endavant, l’any 1910, en Casals i la seva família van tornar a actuar al Romea.

 Després de la temporada regular al Romea, els Casals se’n van anar a Ripoll, on van actuar al Casino.

 El setembre de 1910, Enric Casals formava part de la nòmina d’actors de la companyia del Teatre Romea. Amb ell entrava també la seva filla Assumpció, qui, amb els seus catorze anys, ocupava la categoria de «dama jove».

A final d’any, però, la Marta Cazorla i l’Enric Casals van formar una companyia pròpia i van marxar a Lleida, per a actuar-hi al Saló Teatre Serecegni, primer, i després al Cinema Portfoliògraf. Es van endur, com a primera dama jove, l’Assumpció, que ja tenia quinze anys.

Van arribar al Serecegni mitjan gener de 1911; L’Escena Catalana ens informa que «Tota la premsa lleydatana y ab ella el públich unanimement aplaudeixen la labor de la conpanyía Casals-Cazorla que actúa al Saló Teatre Serecegni. […] S’han donat cinch rapresentacións consecutives de Terra Baixa; això sol demostra l’éxit de la companyía Casals.»[3]

Quan van acabar l’estada al Serecegni, van formar una nova companyia i van restar a la ciutat de Lleida, com informava L’Escena Catalana«Havent acabat sos compromisos ab la Empresa del Teatre Romea, l’actor Enrich Casals y les actríus Marta Cazorla y Assumpció Casals, s’ha format una nova companyía de declamació, dirigida per l’anomenat actor, que actuarà a Lleyda durant la temporada de Carnestoltes y Quaresma.»[4] De la seva banda, De Tots Colors ampliava la informació: «Per alternar ab cinematograf, ha debutat en aquest cine [Cine Porfoliograf] la companyia catalana-castellana que dirigeix el primer actor D. Enrich Casals.»[5]

La companyia hi va debutar el dia 15 de febrer amb la Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Van oferir representacions d’obres de teatre en català i en castellà entre pel·lícula i pel·lícula, que en aquella època eren gairebé totes de metratge curt. Per exemple, van representar una Terra baixa en què l’Enric Casals tenia el paper de Manelic, la Marta Cazorla, el de la Marta, i l’Assumpció el de la pura i innocent Nuri.

El 15 de maig van llegir les poesies premiades als Jocs Florals de Lleida, al Teatre dels Camps Elisis de la ciutat. Els president dels Jocs lleidatans d’aquell any fou el conegut dramaturg Ignasi Iglésias, qui va pronunciar un discurs d’inauguració de la festa.[6]

El juliol, l’empresa Cazorla – Casals va trobar feina al Casino d’Olot. Al començament de la tardor, van canviar aquell escenari pel del Principal de Vic.


Com bona part dels còmics de l’època, els Casals no van menysprear el cinema com a font d’ingressos. Trobem un paper de l’Assumpció Casals el 1912 a un curt-metratge titulat Marga, obra d’Albert Marro i Ricard de Baños. Hi actuaven els intèrprets del Teatre Còmic: l’Argelagués, en Lluís Zanon, en Delor… I també el pare de la nena.

 L’estiu de 1915, la Casals va ascendir a primera dama jove d’una companyia que es va formar exclusivament per a actuar al Balneari de Tortosa durant les vacances. Les actuacions de la companyia van agradar tant, i veient que les coses a Barcelona pintaven magres pel que feia al teatre, van allargar-hi la temporada. Hi van representar, per exemple, La dida, de Pitarra (19 de juliol), o Toreros d’hivern, d’Antoni Ferrer i Codina (21 del mateix mes), etc.

El setembre de 1916 es va anunciar que «enguany es casi segur que hi haurá teatre català en l’elegant Romea, casal que fou durant molts anys de la dramaturgia catalana.» Es va prometre que en aquesta temporada al Romea s’estrenarien peces de Guimerà (Indíbil i Mandoni i Jesús que torna), de l’Ignasi Iglésias (Els emigrants i Rosaura) i de l’Apel·les Mestres (Niu d’àligues).

Al final no va ser el Romea el teatre contractat per a dur-hi a terme aquesta temporada, sinó el Novetats. El gruix de les obres esmentades tampoc es va estrenar durant la temporada de 1916 a 1917, sinó a la de primavera.

El cas és que Jesús que torna, de Guimerà, va dur-se a escena el primer de març de 1917. Segons Rafael Moragas, Jesús que torna no fou un èxit. Tot i que, el dia de l’estrena, el Novetats estava «ple com un ou», «el públic no arribà a commoure’s. S’havia parlat tant del drama, que hi hagué decepció.»[7]

La resta de la temporada va transcórrer amb alguns contratemps. El primer actor, Enric Borràs, va ser substituït enmig de la temporada per en Ramon Tor. Les representacions de la companyia van durar fins el 3 d’abril.

La temporada següent, l’Assumpció Casals va seguir actuant amb la companyia d’Enric Borràs al Novetats. Es van presentar el 20 de setembre amb El premi de l’hermosura, una comèdia de Burgas; i amb la reestrena de Mireia, de Frederic Mistral.

Una setmana després, es va estrenar Rují (Rosa), d’en Juli Vallmitjana. Quant a la presentació de l’obra, L’Esquella de la Torratxa deia al número del 5 d’octubre:

 

En resum, un «altre copet de mà» als paiets donat amb molt d’acert i una obra de color que mereix aplaudir-se tant per lo pintoresc de la seva visualitat com per l’honradesa amb què l’autor ha tractat l’assumpte, per això l’èxit ha estat gros i merescut.

L’interpretació deixà satisfets als espectadors, car tots ho fan tan bé com saben. Un aplauso a part mereixen les senyores Casals, Faura, Baró i Vila, i els senyors Bergés, Nolla, Barbosa i Daroqui.

L’indumentaria esplèndida i el decorat molt bonic.[8]

 

Van seguir un repertori composat d’estrenes d’autors catalans (Rusiñol, Gual, Lluelles…) i de traduccions d’autors com Louis N. Parker (El cardenal, adaptada per Salvador Vilaregut), Barbusse (Nit de pluja, adaptada lliurement per Rusiñol) o Oscar Wilde (Boi el meravellós, ídem per Casimir Giralt).

I el 9 de novembre es va verificar l’estrena d’una peça que ha romàs com un clàssic de l’escena catalana: L’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.


El dia de l’estrena, el teatre Victòria es trobava atapeït de públic; un públic que no era pas l’habitual dels teatres del Paral·lel. En aixecar-se el teló i veure aquell decorat, s’estengué per la sala, com una onada, aquella remor inconfusible, precursora dels èxits grossos. Fou un esclat de meravella. Amb prou fejnes hom parava l’orella per escoltar allò que deien els actors a l’escenari. El teló d’En Vilomara se’n va dur l’admiració de tothom. En acabar-se el quadro, el públic, a peu dret, esclatà en una ovació, la més càlida i més sorollosa que s’hagi sentit mai al teatre. Era reclamada la presència del gloriós escenògraf a les taules. Aquest s’havia esmunyit. Ningú no el trobava enlloc. L’hagueren d’anar a pescar a fora, arrossegar-lo com si fos una criatura rebeca a l’escenari, per tal de rebre els aplaudiments del públic. En sortir plorava. De la mà li penjava aquell mocador que li servia per a dissimular els seus sentiments.[9]

 

L’auca. «L’aparador, de la merceria de L’auca del senyor Esteve, ple de sol, li donà ocasió per a pintar una deliciosa estampa japonesa, feta a base de cabdells i rodets de fil, de randes, puntes i fistó. Hom l’hauria tallat del teló i se l’hauria emportat a casa per posar-la en un marc. Era una peça de museu.

»El teló que representava el Jardí del General de la mateixa Auca, amb el llac, les oques i el brollador era un encant dels ulls.»[10]

L’actriu va agradar molt a Guimerà, qui la va fer protagonista d’un dels seus últims drames: Indíbil i Mandoni, estrenada el 13 de desembre.

La companyia es va acomiadar del Novetats el 17 de febrer de 1918 amb sengles representacions de Terra baixa i de Gente bien.

A continuació va actuar a una de les majors produccions del cinema mut espanyol, Los arlequines de seda y oro, amb la qual debutava al medi la famosíssima Raquel Meller. L’Assumpció Casals hi feia el paper de «la Marquesa.» L’autor del guió era l’Amichatis. La productora, la Hispano Films, propietat de Ricardo de Baños, director també de la cinta.

La temporada de 1918 – 1919 va actuar dins la Gran Companyia Catalana del Romea.

El 1920 va actuar a la recepció oficial que la ciutat de Terrassa va oferir a l’Àngel Guimerà.

El 1921 es va integrar a la companyia de vodevil de Josep Santpere, i amb ells va obtenir el primer èxit de la seva carrera, tot estrenant la comèdia de l’Amichatis: Baixant de la Font del Gat, el quinze d’abril de 1922. La Casals tenia el paper protagonista, el de la Marieta de l’Ull Viu.

En acabar-se la temporada regular, els intèrprets de l’Espanyol van formar companyia (que va prendre la denominació de Montero – Màntua) i van sortir de gira per tot Catalunya.

Va estrenar el 5 febrer de 1925 La vida no és nostra d’Enric Lluelles.

 

El 18 d’agost de 1928, estrenava (en el paper titular) La reina del mercat d’Alfons Roure; una obra que va ser la seva preferida, com declarava a una revista madrilenya uns quants anys més tard:

La obra que más ilusión he tenido por representar ha sido La reina del mercat, de Alfonso Roure. ¿Por qué? Porque el papel respira frescura de juventud, tiene ternura y es un personaje de mujer que no deja de serlo nunca; porque tuve un éxito y porque en ese papel me encuentro bien, y porque Alfonso Roure es el rey de los saineteros y ha tenido el acierto de hacerme siempre protagonistas en las que yo puedo poner toda mi alma.[11]

 

El dotze de maig de 1929, la companyia va estrenar Història d’un del públic explicada per ell mateix. Manuel Brunet, a la seva crítica de l’obra per a  Mirador, resumia la seva opinió en aquesta frase: «No trobem l’obra immoral: la trobem repugnant» i, a més, afegia:

 

Malaguanyat teatre, i malaguanyada companyia per a una obra d’aquesta mena! Assumpció Casals i Visita López ho fan tan bé, i la Casals fa tan bonic! I En Bruguera salva tan bé el paper![12]

 

El mateix setmanari Mirador duia una nota breu, a un número de gener de 1930, que informava sobre la nova orientació de la Casals:

 

Assumpció Casals i Josep Bruguera van per aquests mons de Déu, en ple hivern, fent teatre d’avantguarda. Representen a Mollerussa, Calaf, Olot, etc., obres com El caballero Barona de Jacint Grau, etc. I els pagesos no les entenen gens ni gota. Però fan art. Que som lluny d’aquella resposta que Assumpció Casals donà a una enquesta d’Estampa sobre quina era l’obra que havia fet més a gust: La reina del mercat, respongué.

 

Temporada de tardor 1930 – 1931 al Reina Victòria de Madrid.

L’estiu de 1931, la companyia Casals – Bruguera ja tornava a ser a Catalunya; resulta evident que llavors ja havien suavitzat les seves pretensions avantguardistes. El mes d’agost actuaven al Principal de Palamós; mitjan aquell mes, ho feien al Principal d’Olot, on portaven un repertori composat de peces catalanes (L’héroe de Rusiñol) i castellanes (La loca de la casa de Galdós, La máscara y el rostro…). El setembre van fer temporada al Círculo Columbense, de Santa Coloma de Farners.

Després d’una breu temporada al teatre Talia de Barcelona, el vint-i-set d’octubre van tornar al Teatre Principal d’Olot, tot debutant amb La fuente escondida.

 

«En Josep Bruguera i l’Assumpció Casals han tornat a fer les paus, per setena vegada, i la setmana que ve debutaran al Teatre Principal de Figueres.

»Esperem que aquesta vegada tot anirà bé i que no hi haurà més drames que els que es representen en escena.»[13]

 

Al Teatre Apolo del Paral·lel va fer L’assassí del carrer 42 (1934), obra de Josep Bert Amich «Amichatis» i de Gastó A. Màntua.

El 1935 va tornar al cinema tot rodant Al margen de la ley, el debut al llargmetratge d’Ignacio F. Iquino.

El 16 d’octubre de 1936, al Poliorama, la companyia Borràs – Casals va estrenar Judith, de Maria Lluïsa Algarra.

El 6 de novembre es va dur a escena l’obra Ombres del port, de Joan Cumellas. L’Assumpció Casals va fer el paper de la Manuela, «el que se’n diu una dona fresca —diu el dramatis personæ—. El seu rostre esdevé sovint trist i malenconiós. És bruna, de cabell negre i va pentinada amb clenxa al mig. Els cabells, lluents, els porta lligats al darrera. En el vestir, gitaneja una mica.»[14]

Els assajos d’Ombres del port van ser dirigits per l’Enric Borràs, qui també va interpretar un dels papers principals.

 

Es va exiliar a París el 1938. Després es va traslladar a Cuba, on va treballar al teatre, i finalment es va instal·lar a Mèxic.

Va actuar, el 1940, a l’Agrupació Catalana d’Art Dramàtic, vinculada a l’Orfeó Català de D. F. El director en aquella època era Avel·lí Artís i Balaguer.

 

El 1943, ella i el seu marit van actuar a una sessió doble de teatre català, amb Terra baixa i Maria Rosa.

El desembre de 1944 va fer una temporada amb Eduardo Casado al Teatro Virginia Fábregas de D. F.; van representar teatre clàssic espanyol, sobretot autos sacramentals.

Mitjan la dècada dels quaranta, es va traslladar amb Goula als Estats Units. Allà van treballar al teatre i a la ràdio. Més endavant, tornarnien a Mèxic, on l’Assumpció va rodar una última pel·lícula al país: El niño de las monjas.

 Va decidir de tornar a Barcelona a finals dels anys quaranta. El gener de 1949 es presentava discretament amb companyia pròpia al Teatre Victòria, al Paral·lel. Feien funcions en català, amb un repertori que comprenia comèdies com La Pepa se’ns vol casar, d’Alexandre Puig, o Refugi de pecadors, de Lluís Elias.

El 1950 va tornar a formar una companyia pròpia al teatre Talia, on va reestrenar els vodevils antics d’Alfons Roure. L’actriu Julita Martínez, llavors joveníssima, va formar part breument d’aquesta empresa.

El 1951 va actuar a La forastera, drama cinematogràfic d’Antonio Román.

Va seguir actuant al llarg dels anys seixanta i primers setanta, sobretot al Romea.

Va morir a Barcelona el 1975.


Subpàgines (1): Notes
Comments