Terapia Pareja Hospitalet

Xavier Conesa Lapena

· Colegiado número 4.977 Psicologo-Sexologo

· Psicólogo Clínico. Universidad de Barcelona 1980

· Miembro Numerario de la Academia de Ciencias Medicas de Catalunya y Baleares

· Miembro Numerario de las Secciones de Sexologia y Salud Mental (ACMCB)

· Psicoterapeuta Humanista. Universidad Pontifia Comillas. Instituto de Ciencias Sanitarias y de la Educación 1.987

· Psicodramatista. Ayuntamiento de Barcelona. Area de educación (Escola Municipal d'Expressió i Psicomotricitat) 1.988

· Eutonia. Técnicas de relajación. Ayuntamiento de Barcelona. Area de educación 1.989

· Terapeuta grupal. Ayuntamiento de Barcelona (Escola Municipal d'Expressió i Psicomotricitat) 1.990

· Sexologia. Terapia de pareja. Institut Català de Psicologia (Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya) 1.994

· Terapeuta Cognitivo-Conductual. ISEP. (Institut Superior d'Estudis Psicològics) 1.995

· Curso de Psicofarmacologia para Psicólogos. Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya 1.999

· Tutor de Practicas de Psicologia. Facultat de Psicologia. Universidad Ramon Llull. Desde 1.997

· Tutor de Practicas de Psicologia. Facultat de Psicologia Universidad de Barcelona. Desde 1.998

· Coordinador del Grup de Treaball de Sexualitat del COPC

Director del Instituto Superior de Estudios Sexologicos ISES

Carme Serrat Bretcha

· Licenciada en Psicologia Colegiada número 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

· Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

· Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

· Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

· Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

· Terapeuta Sexual i Familiar

· Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

· Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Per Què Triem Ser Infeliços

Aquest és un dels problemes humans més complexos. Ha

analitzar detingudament. I no és una qüestió teòrica: et

fa a tu. Així és com es comporta tothom: triant

sempre el dolent, triant sempre el trist, el depriment, el

desgraciat. Deu haver profundes raons per a això, clar que

n'hi ha.

El primer: la manera com els éssers humans són

educats té un paper definitiu en això. De la infelicitat

treus alguna cosa, sempre treus partit. Si ets feliç sempre perds.

Molt des del principi, un nen intel · ligent comença a notar la

diferència. Sempre que se sent infeliç, tothom tracta de ser

afectuós amb ell, aconsegueix afecte. Fins i tot més que això, perquè

quan és infeliç, la gent està pendent d'ell, atrau l'atenció.

Aquesta funciona com un aliment per l'ego, un estimulant molt

alcohòlic. Et aporta energia; et creus algú. D'aquí tanta

necessitat, tant desig d'atreure atenció.

Si tothom et mira, et sents algú important. Si

ningú ho fa, sents com si no existissis, et sents un do

ningú, no tens entitat. Que la gent et miri, que li imports, et

aporta energia.

L'ego existeix per la relació. Com més atenció et presta l'

gent, més guanya aquest. Si ningú et mira, el teu ego es dissol. Si tot

el món t'ha oblidat per complet, com pot existir l'ego?

Com pots saber que existeixes? D'aquí la necessitat de les

societats, de les associacions, dels clubs. Aquests existeixen a tot

el món-rotaris, lleons, lògies maçòniques-, milions de clubs i

societats. Totes elles existeixen per a prestar atenció a gent que

d'una altra manera passaria inadvertida.

El nen aprèn la fórmula des del principi. Aquesta és:

presenta un aspecte infeliç, així tindràs totes les simpaties, així tot

el món et farà cas. Aparenta estar malalt: adquiriràs

importància. Un nen malalt es converteix en un dictador, tota la

família ha de fer el que ell diu, els seus desitjos són ordres.

Quan ets feliç, ningú t'escolta. Quan està sana, ningú

li fa cas. Quan és perfecte, ningú està pendent. Molt des

el principi vam començar a triar el infeliç, el trist, el pessimista, el

costat fosc de la vida. Això d'una banda.

El segon és el següent: sempre que ets feliç, sempre

que estàs content, sempre que et sents extàtic i satisfet,

tothom té enveja de tu. L'enveja significa que tots són

antagònics, ningú és amistós, en aquest moment tots són

enemics. Per tant, has après a no sentir èxtasi, per

que ningú pugui ser contrari a tu, no has de mostrar el teu goig, no

has riure. Mira a la gent quan riu. Ho fa molt

acuradament. No és un riure visceral, no surt d'allò més

profund del seu ésser. Primer et miren, després et jutgen ... i després

riuen. A més riuen fins a cert punt, al punt que tu pots

tolerar, al punt que no quedi fora de lloc, al punt on

ningú pugui sentir enveja.

Fins i tot les nostres somriures són estratègiques. El riure ha

desaparegut, la felicitat és una total desconeguda, i el sentir

èxtasi és gairebé impossible perquè és una cosa que no està permès. Si

ets infeliç, ningú pensarà que estàs boig. Si estàs extasiat i

balles, tots et prendran per boig. La dansa és rebutjada, el cant

no es tolera. Veiem a un home feliç; seguida vam pensar que

alguna cosa no va bé.

Quina mena de societat és aquesta? Si algú és desgraciat

tot va bé, la persona encaixa perquè la societat sencera és més o

menys infeliç. Aquesta persona és membre, pertany a aquesta societat.

Si algú arriba a sentir èxtasi creiem que s'ha tornat boig, que

ha perdut el cap. No pertany a la nostra comunitat, de manera que

sentim enveja.

A causa de l'enveja el condemnem. Moguts per l'enveja

intentarem de qualsevol manera retornar al seu antic estat. A

aquest estat l'anomenem normalitat. Els psicoanalistes ajudaran;

els psiquiatres també intentaran tornar a aquest home a la seva

habitual dissort.

La societat no pot tolerar l'èxtasi. Però aquest és la gran

revolució. Repeteixo: l'èxtasi és la gran revolució. Si la gent

passés a un estat d'èxtasi tota la societat hauria de canviar,

perquè ella està basada en la desgràcia.

Si la gent és feliç no la pots conduir a la guerra: a

Vietnam, oa Egipte, oa Israel. No algú que és feliç riurà i

dirà: Quina ximpleria! Si la gent és feliç no la pots obsessionar

pels diners. No desaprofités la seva vida acumulant diners. Li

semblarà cosa de bojos que una persona destrueixi la seva vida,

que els malgasteu només per diners, una cosa tan sense sentit com

acumular diners. Aquest seguirà allà quan la persona estigui morta. ¡

És d'una bogeria absoluta! Però aquesta bogeria no la pots veure fins

que ho has sentit un èxtasi.

Si la gent coneix l'èxtasi, el model d'aquesta societat

haurà de canviar. Aquesta societat existeix a la desgràcia. És la nostra

gran inversió en el món que vivim. Eduquem als nostres

fills ... des del principi els creem una tendència cap a la

dissort. Per això ells sempre la trien.

Tothom té una elecció cada matí. I no només

cada matí, en tot moment hi ha l'elecció entre ser

desgraciat o ser feliç. Sempre tries la de ser desgraciat,

perquè ja s'ha convertit en un hàbit, un costum; sempre

ho has fet així. Has arribat a dominar amb soltesa, s'ha

convertit en alguna cosa còmode. En el moment en què la gent té

de triar, tria immediatament la desgràcia.

La desgràcia és com si fos costa avall; l'èxtasi, costa

amunt. Per una cosa molt difícil d'assolir, però no és així. En realitat

és tot el contrari: l'èxtasi és costa avall, la desgràcia és

costa amunt. La desgràcia és una cosa molt difícil d'assolir, però

tu ho has aconseguit, has fet fins l'impossible, perquè la desgràcia

és totalment antinatural. Ningú vol ser desgraciat i tot el

món ho és.

La societat ha fet una gran tasca. L'educació, la cultura

i els difusors de la cultura, els pares, els mestres tots han

fet un gran treball. D'una creació afortunada, han obtingut

criatures desgraciades. L'infant neix feliç. Tot nen és un déu al

néixer. I tot home mor boig.

Aquesta és tota la teva feina: intentar recuperar la infància, intentar

reclamar-la. Qui pugui tornar de nou a ser nen, no coneixerà la

dissort.

No vull dir que per a un nen no hagi moments de

desgràcia, n'hi ha. Però així i no existeix. Intentaré explicar-ho.

Un nen pot arribar a ser desgraciat, pot ser infeliç,

intensament infeliç en un moment, però és tot en aquesta

infelicitat, s'identifica tant amb ella, que no existeix divisió. No es

pot separar el nen de la infelicitat. El nen no està mirant la seva

infelicitat amb distància, dividit. El nen és infelicitat; està absort

en ella. Quan arribes a ser tot amb la infelicitat, tal infelicitat

deixa de ser-ho. En arribar a ser tot en ella, fins i tot en la seva negativitat

té una bellesa intrínseca.

Observa bé a un nen, a un nen que no sigui malcriat.

Quan està furiós, la seva energia sencera arriba a convertir-se en ira, no

queda res darrere, no hi ha frens. Ha posat en marxa la seva fúria;

no hi ha ningú manipulant-ni controlant. No hi ha ment. El nen

és tot ira, no és que estigui furiós, és que s'ha convertit en fúria.

Llavors pots apreciar la seva bellesa, el desenvolupament de la ira. El nen

mai està lleig, fins i tot furiós sembla maco. Tan sols resulta més

intens, més vital, més viu: com un ésser tan atòmic, com el

univers sencer a punt d'esclatar.

Després d'aquesta explosió, el nen es quedarà tranquil. Després d'aquesta

explosió, el nen es quedarà en pau. Després d'aquesta explosió, el nen es

relaxarà. Podem pensar que és una cosa lamentable que el nen tingui

semblant còlera, però el nen no és infeliç; ha gaudit d'això. Si

amb qualsevol cosa que facis forma un tot, aconsegueixes la felicitat. Si

et distàncies d'alguna cosa, fins i tot si es tracta de la felicitat, arribes a ser

desgraciat.

Per tant, aquí hi ha la clau. Estar separat en forma d'ego

és la base de tota desgràcia, el ser un, el fluir amb el que sigui que

la vida t'ofereixi, el penetrar-hi intensament, en la seva totalitat,

quan tu no ets allà, quan estàs perdut, tot això suposa

dita.

L'elecció està a l'abast de la mà, però tu no la perceps.

Has estat triant l'erroni tan contínuament, s'ha

convertit en un hàbit tan inútil, que el tries automàticament

sense pensar més. No queda possibilitat d'elecció.

Estigues alerta. En cada moment, quan estiguis triant

ser infeliç, recorda: és una elecció teva. Ser conscient

ajudarà: la confirmació que és una elecció meva i que jo

sóc responsable, que el que estic fent amb la meva persona és

obra meva. Immediatament percebràs la diferència. La qualitat de la

ment haurà canviat. Et resultarà més fàcil passar a un pla de

felicitat.

Un cop heu escoltat que aquesta és la teva elecció, tot l'assumpte

arriba a ser com un joc. Llavors si t'agrada ser infeliç,

endavant, però recorda, és la teva elecció, no et queixis. No hi ha ningú

més a qui responsabilitzar d'això. És la teva funció. Si així ho

prefereixes, si tries un camí d'infortuni, si vols passar per la

vida de manera desgraciada, és perquè així ho vas triar, és el teu joc.

Però ja que ho jugues, ¡juga'l bé!

Per tant, no vagis preguntant a la gent com evitar la

infelicitat. És absurd. No vagis a preguntar als mestres i a

els gurus com ser feliç. Ells existeixen a causa de la teva malaptesa. Tu

creguis la desgràcia, i llavors vas i preguntes als altres com

desfer d'ella. Seguiràs creant perquè no estàs conscient

del que estàs fent. Intenta-ho des d'aquest mateix moment,

intenta ser feliç i feliç.