Assessor de Parelles Barcelona


Las mil y una rutas hacia el orgasmo femenino, contadas por mujeres

Un blog que ya se ha hecho viral recoge testimonios anónimos y femeninos respecto al placer sexual supremo y cómo conseguirlo.

RITA ABUNDANCIA | 4 NOVIEMBRE, 2015 | 04:26 H
Las mil y una rutas hacia el orgasmo femenino, contadas por mujeres

El blog 'How to make me come' recopila testimonios anónimos de mujeres sobre lo que más les pone y qué botones hay que presionar para llegar al orgasmo.

Foto: Corbis
Etiquetas: sexo

“Imagínate que mi vagina es el mapa de Manhattan. Si estoy tumbada sobre mi espalda, Central Park podría ser una pista de aterrizaje y Carnegie Hall sería mi clítoris. Bajando de la 57 a la 42, y entre la 10º avenida y Lexington, estarían los barrios de más categoría. Times Square sería, por supuesto, mi trasero. Y deberíamos llegar a un acuerdo antes de ir allí”. Este símil entre los genitales femeninos y la geografía de la zona más cinematográfica de la Gran Manzana, tiene como objetivo explicar, a modo de mapa del tesoro, uno de los muchos caminos para llegar al orgasmo en el blog de Tumblr, How to make me come. Su propósito es recopilar testimonios anónimos de mujeres sobre lo que más les pone, los botones que hay que presionar para que se produzca la ansiada descarga, o cómo encontrar el detonante que haga saltar por los aires la entrada a la escondida cueva del placer.

Así a simple vista, uno puede pensar que muy bien, que el orgasmo femenino, bastante menos mecánico que el masculino y mucho más huidizo, siempre ha dado para mucha literatura. Cada mujer, e incluso cada hombre, es un mundo con su personal, intransferible y patentable ruta para llegar al clímax. Interesante para quién la posee y para su pareja, pero nada más. Sin embargo, un repaso a los posts de este blog es un interesante recopilatorio, con testimonios de primera mano, sobre lo que les gusta a las mujeres en la cama o, si se quiere presentar en negativo –por eso de que el positivismo esta ya muy visto-, un manual sobre lo que no hay que hacer para que una mujer llegue al orgasmo, que todo mastuerzo debería leer. El post número uno es ya toda una declaración de intenciones y cumple como nadie la regla de ‘lo bueno y breve dos veces bueno’, ya que se limita a una sola frase: “No es solo lamer”. Una única norma que, para muchos, serviría ya como ejercicio a realizar a lo largo de toda su existencia.

Otro de los posts más ingeniosos de este blog, el número 13, trata de trazar una ruta interactiva para encontrar el misterioso punto G y empieza así, “gentil guerrero, yo te elogio por tu valentía, fortaleza y resistencia en cada intento por embarcarte en lo que la mayoría consideraría una desafortunada misión porque, por lo que yo sé, mi vagina es un terrorífico y misterioso lugar. Muchos han entrado en él. Pocos han vuelto… con vida”.

La idea de empezar este blog, como explicaba su autora, Sylvia, una escritora norteamericana de 27 años, que también desea permanecer en el anonimato, a The Cut, creció tras contarle una experiencia sexual a una amiga y sincerarse con ella como nunca antes lo había hecho con nadie. “Cuando la dejé, me sentí positivamente removida. Aunque nos conocíamos desde hace años, aunque habíamos hablado mucho de sexo, me di cuenta que nunca había tratado el tema con ese grado de especificidad y vulnerabilidad. Si así es como me sentía después de hablar honestamente de orgasmos femeninos con una mujer, quería tener este tipo de conversación a gran escala, y para eso necesitaba más mujeres”.

El género femenino lleva una larga tradición de siglos escuchando lo que es sexualmente adecuado, o no, para una dama. Por eso, las sensaciones de las mujeres no pueden estar totalmente desligadas de lo que pasa fuera del dormitorio. El título del post 52 del blog, es todo un resumen del papel que a ellas les tocó siempre representar: el de suministradoras de placer, antes que demandantes. “Si cada mujer a lo largo de la historia de la humanidad hubiera pedido a su pareja tener un orgasmo, probablemente seríamos ahora un género que tendría la capacidad de tener orgasmos en casa relación”. De hecho, fisiológicamente estamos preparadas, pero las estadísticas demuestran que no llegamos a desarrollar todo nuestro potencial como deberíamos. Un estudio del Instituto Kinsey de la Universidad de Indiana, publicado el pasado año en The Journal of Sexual Medicine, revelaba que el género y la orientación sexual cuentan, y mucho, a la hora de obtener placer. Mientras los hombres alcanzan el orgasmo en el 85,5% de sus encuentros, la media en las mujeres baja hasta el 62,9%. Las diferentes orientaciones sexuales tampoco tienen una gran variación entre los varones; con una media de orgasmos del 85,5 % para heterosexuales, el 84,7% para homosexuales y el 77,6% para bisexuales. Sin embargo, las cifras fluctúan más para ellas; con un 74,7% para las lesbianas, un 61,6% para las hetero y un 58% para las bisexuales.

Estas diferencias bastarían ya para justificar la existencia de How to make me come, pero su autora ahondaba más, en el artículo de The Cut, sobre el motivo de por qué es importante gastar el valioso tiempo hablando de cómo las mujeres consiguen el placer. “Creo que es un tema que merece una discusión, no solo porque el orgasmo femenino puede ser, a veces, algo difícil de conseguir, sino porque cuando hablamos de él hay implicaciones más profundas (…). He pensado mucho sobre cómo la manera en que nosotras tenemos sexo, tiene un cierto paralelismo con las implicaciones sociales y políticas que conllevan ser mujer. Si no puedes expresar lo que quieres en un momento en el que estás excitada, deseada y conectada con alguien; entonces tampoco podrás decir lo que quieres fuera de la cama, en el mundo. A medida que me metía más en este proyecto, empecé a contemplar el reverso. Una se puede sentirse segura en su día a día y luego, en los momentos privados y sexuales, puede que no sea así. Entonces una se ve a si misma como una impostora y empieza a pensar: a lo mejor no tengo tanta confianza en mi misma como yo creía. A lo mejor todavía no se cómo hablar de lo que siento. A lo mejor no soy realmente valiente, o solo lo soy cuando se trata de algo fácil y que me conviene”.

Sobre las implicaciones sociales de ser una mujer, o el panorama de lo “sexualmente correcto” que nos dibujaron hasta la saciedad, tratan -probablemente sin pretenderlo-, dos de los posts del blog, que se titulan, ‘Fingí que no me estaba corriendo porque mi cerebro de chica de 17 años me decía que era muy raro que me corriese tan rápido’ y “Si un chico llegara a descubrir las cosas que me ponen, probablemente saldría corriendo”.

En el blog se contemplan un amplio repertorio de experiencias. Está la de una mujer que solo ha tenido un orgasmo –vaginal- en su vida. A manos de su ex novio en el sofá del salón. Está la de otra que pide a gritos en el título de su artículo: “Haz lo incorrecto. Por el amor de dios, haz lo incorrecto”. Otra autora confiesa que le lleva 45 minutos empezar a estar excitada y que la masturbación es para ella “un jodido juego mental zen”; la que pide que la amen “como Sting ama a Trudy”, la que no puede correrse cada vez que su compañero de piso está en casa y la que dinamita el estereotipo que dice que las mujeres buscan seguridad, por eso les es más complicado llegar al clímax en el sexo casual. Desde el titular de su reflexión, una mujer discrepa. “cuando se trata de sexo, hay que ir caso por caso. Yo he tenido increíbles relaciones con hombres de una sola noche y mal sexo con un novio de muchos años”.

Cuando The Cut pregunta a la autora de este blog si cree que su proyecto ayudará a desmitificar el orgasmo femenino, Sylvia contesta, “de alguna manera, más bien creo que este blog puede tener un efecto contrario, mitificar todavía más el tema, porque refleja que hay millones de respuestas diferentes para la misma pregunta. Pero hay algo de este proyecto que puede servir a todo el mundo, y es que hacer que “me” corra es diferente a hacer que “ella” se corra”.

Si nuestras fisionomías no presentan ninguna tara y estamos biológicamente preparadas para el orgasmo, igual que los hombres, entonces, ¿por qué a muchas mujeres les cuesta tanto alcanzar la petite mort? Según Francisca Molero, sexóloga, ginecóloga, directora del Institut Clinic de Sexología de Barcelona y directora del Instituto Iberoamericano de Sexología, “hay varios factores. Para empezar, undesconocimientode la mujer de su propia anatomía, que se ha controlado desde el punto de vista social. El órgano genital masculino es visible, manipulable y sufre modificaciones a lo largo del día, pero el de la mujer está oculto, necesita de un descubrimiento y aprendizaje, que, históricamente, se ha negado por cuestiones morales, con lo que muchas mujeres no saben muy bien como estimularse. Otras, en cambio, aunque fisiológicamente tienen orgasmos, son incapaces de reconocerlos. Es decir, su cuerpo ha llegado al clímax, pero su cerebro no es capaz de identificarlo. La causa de esto es por desconocimiento de lo que es realmente un orgasmo, o por falsas expectativas. El cine, los amigos, la sociedad entera, ha pintado un retrato ideal de lo que significa el placer sexual supremo y nosotroscreemos que nuestras experiencias no están a la altura, no tienen la calidad necesaria para clasificarse en ese apartado”.Existen también, a juicio de Molero, pequeñas diferencias anatómicas que pueden influir en la mayor facilidad para conectar con el placer, aunque en un grado mínimo, como pueden ser “la distancia entre el clítoris y la vagina. Si ésta es más pequeña, hay una mayor facilidad de estimulación del clítoris con la penetración. Y la respuesta sexual, que también puede variar con la edad, al modificarse el sistema endocrino, hormonal y vascular. Según esto, una mujer joven debería tener más facilidad para llegar al clímax, aunque la buena noticia para las mayores es que la experiencia y la complicidad corporal con su pareja pueden suplir los pequeños inconvenientes del paso de los años”. Según Molero, “los ejercicios de Kegel, realizados al mismo tiempo que una fantasea con sus preferencias eróticas, es también otra fórmula para acercarse al clímax”.

Como comentaba la autora de éste blog a la revista Mic.com, “lo que How to make me come prueba es que las mujeres simulan orgasmos, los hombres asumen que las mujeres están teniendo orgasmos y ambas partes están demasiado asustadas para hablar de honestamente del tema”.



Una psicoteràpia autènticament científica, com pretén ser la psicoteràpia dinàmica, ha de partir del col \ ocimiento dels factors que originen la conducta inadaptada i tenir algun grau de certesa sobre els mitjans terapèutics que han d'usar-se per a modificar-la. És a dir, ha de caracteritzar per una clara conceptualització del seu camp de treball, dels seus suports tècnics i dels seus objectius, així com de les seves limitacions. Per això, ens sembla bastant vàlida la definició que dóna Barten sobre aquesta intervenció psicoterapèutica: una tècnica activa, focalitzada, amb una meta prevista, circumscrita, cáálidamente mantinguda, d'acció orientadora i fa a les adaptacions presents. 


Nemiah, per la seva banda, li dóna les següents notes: a) acomodació dels conceptes i procediments psicoanalítics a una tècnica terapèutica que ens aporta canvis psicològics significatius en un temps menor que el requerit amb els mètodes clàssics; b) definició dels procediments de tractament de tal manera que permeti ensenyar ràpidament a altres, a més de fixar una sèrie de ferms criteris de selecció de pacients; i, e) establiment d'un estudi sobre els abordatges terapèutics, per verificar científicament l'efectivitat d'aquesta psicoteràpia.


Un element nuclear de la psicoteràpia dinàmica és, en tot cas, la seva brevetat, en el sentit de l'extensió total del procés de la cura, que generalment dura entre 20 i 25 sessions, totes elles individuals, no incloent-se en aquest criteri l'escurçament del temps de la sessió (per exemple, la sessió de vint minuts de Tedesco o la de deu a dotze minuts de Straker), ja que llavors només es persegueix una major o menor relegació dels símptomes, és a dir, suport o suport, i no canvis psicodinàmics profunds i estables. L'esmentada abreujament del procés de la cura s'aconsegueix gràcies a la concentració del treball analític en determinats focus conflictius amb l'ús d'elements tècnics concrets. El focus dinàmic o conflictiu va quedar ben precisat per Balint, Omstein i Balint (12), que el van delimitar com l'àrea particular del problema del pacient que millor expressa les seves dificultats, els seus símptomes i la seva debilitat caracterial (per exemple, l'estil d'organització de les seves defenses) sobre la base del qual apareixen habitualment els seus desajustos.
Després de tot el que s'ha dit, estem en condicions de caracteritzar amb major precisió els trets generals de tot tipus de psicoteràpia dinàmica breu. Quatre ingredients generals identifiquen aquestes tècniques: marcada activitat del terapeuta, presència d'elements tècnics originals, actitud d'esperança i optimisme del terapeuta i interpretacions primerenques dels fenòmens transferencials.

a) L'activitat del terapeuta dinàmic és, en efecte, molt marcada i J11anifiesta, a diferència de l'actuació de l'analista clàssic. El psicoterapeuta dinàmic ressalta constantment els focus conflictius, tractant de mantenir l'atenció del pacient en ells, arribant fins i tot a centrar les associacions lliures en aquestes àrees.


ESQUIZOFRENIA

Algunes de les paraules que fem servir els especialistes en salut
mental han transcendit al llenguatge popular, encara que no sempre volem dir el mateix. Per això hem cregut convenient aclarir alguns
termes abans d'explicar amb més detall els símptomes.

El trastorn esquizoafectiu és una malaltia mental caracteritzada
per episodis recurrents d'alteracions de l'ànim i psicosi. entenem
la psicosi com un conjunt de símptomes que impliquen un distanciament de la realitat (al·lucinacions, creences i sensacions
estranyes, desorganització de la conducta i del pensament). l'ànim
es defineix com "l'emoció generalitzada i persistent que acoloreix
la percepció del món ". Estem parlant per tant d'un trastorn
que afecta aspectes fonamentals del funcionament mental
com són la noció de realitat i les pròpies emocions en la seva qualitat
i estabilitat, i que ho fa de forma episòdica, amb períodes de millora
i recaigudes. Així mateix, en el trastorn esquizoafectiu, la psicosi i
els canvis en l'estat anímic possibles conjuntament o sols.
És, per tant, una entitat en la qual s'observen una gran varietat
de manifestacions clíniques.

Presenta una base biològica complexa que actualment es continua
estudiant, ja que la causa exacta es desconeix. la malaltia
afecta milions de persones al món i es manifesta a través de
una àmplia varietat de símptomes i el tractament farmacològic específic, combinat en cas de ser necessari amb teràpia, són el millor
recurs perquè la persona afectada recuperi la seva autonomia i tenir
una millora en la seva qualitat de vida.
La seva presentació és variable, generalment una combinació dels següents episodis de manera alternativa, concurrent o concomitant: depressió, hipomania, mania i psicosi. Per tant, no presenten
els mateixos símptomes en tots els pacients.

Tractarem d'explicar de manera comprensible, per proporcionar
al pacient i el seu entorn un major coneixement i, amb això, un marc
de més seguretat i confiança. Conèixer els símptomes deu, per tant,
ajudar-los a sentir que el que passa no és estrany. Així mateix, ha de
afavorir la detecció precoç de descompensacions, amb l'objectiu
d'evitar un empitjorament clínic, minimitzar el patiment i l'alteració
de la vida quotidiana així com evitar hospitalitzacions, facilitant
la comunicació amb els terapeutes.


Psicosi

La psicosi implica una alteració en el pensament i per tant en
la percepció de la realitat, ja sigui a través del que anomenem deliris
o per la presència d'al·lucinacions. Anomenem símptomes positius
a fenòmens que apareixen com afegits a l'experiència normal de
la persona. Són percepcions, creences i conductes anormals, que
impliquen una pèrdua de contacte amb la realitat. No obstant això, és important ressaltar que són vivenciats per la persona com una cosa completament real, i que des de la lògica no s'aconseguirà convèncer, per la qual que s'ha d'evitar la confrontació directa. Hem aproximar-nos al pacient més des del patiment que puguin provocar, facilitant
així que demani ajuda. No obstant això, encara que es tracti de símptomes que ens puguin cridar molt l'atenció per la inusual, solen respondre favorablement al tractament farmacològic.

Una al·lucinació consisteix a percebre alguna cosa sense que això realment existeixi: es pot veure una persona, un animal o sentir un soroll o veu que no va produir. Aquests disturbis sensoperceptius poden col·locar al pacient en una situació crítica, en la qual interpreta falsament els fets i crea idees de cert contingut que el angoixen.

Els deliris són creences equivocades basades en una interpretació
incorrecta de la realitat. Pel pacient té el caràcter d'una convicció
absoluta, el seu contingut pot ser de diversos temes: sentir-se
perseguit o observat, creure tenir poders especials, sentiments
extrems de culpa o ruïna, pensar que missatges especials estan ocults
en llocs comuns, creure que un agent extern controla els propis
pensaments i accions, entre d'altres.

Hi distorsions dels processos normals del pensament, que
s'expressen en el llenguatge amb desorganització: perdre el fil de la conversa, passar d'un tema a un altre, parlar massa o molt poc, etc.

Tractament


La primerenca identificació i la implementació d'estratègies terapèutiques adequades són importants per regular ràpidament els símptomes i les seves conseqüències en la vida quotidiana. Un cop realitzada la avaluació inicial es planejaran les intervencions terapèutiques basades en models integratius. La intenció del tractament és facilitar la recuperació, adaptar al pacient a la seva nova realitat, compensar les dificultats, resoldre problemes i també entrenar, motivar i educar al pacient i la seva família. L'estabilitat que ofereix la medicació als pacients que presenten una malaltia mental adequadament diagnosticada i tractada, versus les implicacions i riscos de no tractar-la (deteriorament en la qualitat de vida, retraïment social, suïcidi, etc.) és indiscutible.

Els símptomes observats es poden tractar i reduir des de l'inici de
la malaltia a través de fàrmacs. Els antipsicòtics, estabilitzadors
l'ànim i antidepressius són els principals a utilitzar depenent
l'episodi actual del pacient. Els fàrmacs han de ser eficaços
per tractar la fase aguda i per disminuir la recurrència dels episodis.
Cal complementar el tractament farmacològic amb
abordatges psicològics com la teràpia cognitiva (conductual, l'entrenament en habilitats socials, la psicoeducació, la rehabilitació
cognitiva i la intervenció familiar). Només en cas de necessitat es requereix l'hospitalització per a la seguretat del pacient i de l'ambient que l'envolta. La psicoeducació intenta proporcionar un marc teòric i pràctic perquè tant el pacient com la família puguin comprendre i
abordar la malaltia, col·laborant activament en el tractament. Aquesta intervenció pot ser individual o grupal.

Els metges han d'explicar els efectes dels fàrmacs i les limitacions
dels mateixos, brindant expectatives reals que es puguin obtenir
i els terminis de temps per avaluar l'eficàcia dels mateixos.
Els estudis actuals busquen fàrmacs més eficaços i millor tolerats,
però en el cas de presentar un esdeveniment advers consulti amb el seu metge abans d'actuar.

Recomanacions a complir respecte a la medicació

- Realitzeu totes les preguntes necessàries al seu metge, aquest li donarà suport i alleujarà les seves pors.
- Si alguna indicació terapèutica li resulta complexa, explíqueselo a
seu metge i junts buscaran alternatives.
- No modifiqueu ni salti la presa de la medicació.
- Quan els símptomes s'atenuen o desapareguin no interrompi el
tractament, consulti al seu metge sobre els terminis que estimi
necessaris per al tractament.

Models d'intervenció psicològica

- Model de tractament comunitari.
- Ocupació protegit per a la rehabilitació laboral.
- Intervencions familiars psicoeducatives.
- Entrenament en habilitats socials.
- Teràpia cognitiva-conductual.
- Tractament integrat per a pacients amb diagnòstic dual (trastorn
esquizoafectiu i consum de substàncies).

Els tractaments psicològics se centren:

- Efectes de l'adaptació a les experiències psicòtiques.
- Prevenció de recaigudes.
- Compliment del tractament.
- Potenciar les relacions interpersonals.
- Adquisició d'habilitats per a la vida independent.
- Reducció de l'estrès.
- Reducció de la càrrega Familliar.

Per això és important establir com a objectiu l'establiment
d'una relació terapèutica sòlida i segura.

Tractament farmacològic del trastorn esquizoafectiu

Els estudis sobre el tractament farmacològic dels pacients amb
trastorn esquizoafectiu són escassos. La major part dels estudis
Comments