Asesor Matrimonial Barcelona


¿Son las mujeres más propensas a la bisexualidad que los hombres?

Dos estudios demuestran que sí, mientras los expertos reconocen que salen más bisexuales mujeres del armario que hombres.


¿Son las mujeres más propensas a la bisexualidad que los hombres?

Megan Fox y Angelina Jolie han declarado en diferentes entrevistas que son bisexuales.

Foto: Getty Images
Etiquetas: bisexualidad · Mujeres · sexo

Siendo la sexualidad femenina más compleja que la masculina, no es de extrañar que las mujeres sean mejores candidatas a la hora de abrazar la más difícil de las orientaciones sexuales posibles, la de la bisexualidad. Esto es al menos lo que acaba de descubrir un estudio que se ha realizado en la University of Notre Dame, en Indiana, EEUU, y que ha sido pilotado por la socióloga Elizabeth McClintock. La conclusión que se desprende de este trabajo es que los hombres se sienten menos atraídos por los dos sexos, mientras que las mujeres son más propensas a admitir conductas bisexuales. El estudio entrevistó a 5.018 chicas y 4.191 chicos de diferentes edades, desde la adolescencia hasta la juventud, a los que se les pedía que se situaran en una escala que iba desde un cien por cien heterosexual hasta un cien por cien homosexual.

A la hora de buscar una explicación a esta mayor conexión entre el género femenino y la bisexualidad, McClintock habla de la sexualidad más flexible de las mujeres, en la que los afectos, y no el género, parecen llevar la voz cantante. Aunque puntualiza: “La gran importancia de los factores ambientales y las experiencias a la hora de construir una identidad sexual”.

Claro que si vamos a hablar de bisexualidad hay que mencionar el estudio llevado a cabo por Meredith Chieves, una investigadora del Center for Addiction and Mental Health de la University of Toronto, EEUU. Un experimento en el que se enseñaba a los participantes videos de hombres y mujeres desnudos en situaciones sexuales y no sexuales, mientras se les monitoreaban sus genitales para comprobar el grado de excitación que alcanzaban. La sorpresa fue que el nivel de interés erótico de las mujeres heterosexuales al ver hombres desnudos, paseando en la playa, era el mismo que cuando veían un paisaje nevado de los Himalayas; pero su sangre fluía con más fuerza cuando aparecía una mujer desnuda haciendo ejercicio. Chieves llegó a la conclusión de que “no era el género, ni el actor lo que, a ellas, les subía la temperatura erótica, sino el grado de sensualidad de los vídeos”, que iba aumentando con masturbaciones y parejas haciendo el amor, independientemente del sexo de los protagonistas. Muchas incluso experimentaron síntomas de excitación al ver vídeos de bonobos o chimpancés en actitud erótica, cosa que no pasaba con los hombres. La aparente flexibilidad de las chicas en cuanto a los géneros se tradujo, según Chieves, en “un mayor potencial para la bisexualidad en mujeres que en hombres”.

Delfina Mieville es sexóloga, socióloga y especialista en género y derechos humanos. En su libro Vértigo y sexualidades (Agrupación Ateneísta Clara Campoamor) dedica un apartado a la bisexualidad, que ha estudiado a fondo. Mieville se pregunta en su obra qué es lo que más importa en las relaciones: ¿la identidad sexual o el género?, y acaba concediendo más autoridad a éste último, porque según ella misma reconoce, “el género es el que te dice lo que puedes o no puedes desear. Por ejemplo si eres mujer, será visto como raro que quisieras penetrar a un hombre”.

Delfina cree también en esa mayor conexión entre el género femenino y la bisexualidad, “hay gente que se define por el ‘hacer’ y hay otros que lo hacen más por el ‘ser’. Las mujeres encajamos mejor en el primer grupo, mientras que los hombres tienen una identidad más fuerte, que deben preservar, ya sea como heterosexuales o como homosexuales, pero el hombre siente que no debe perder su esencia. Por otro lado, nosotras tenemos una sexualidad más líquida, más maleable y más desarrollada entorno a la afectividad, lo que hace que la relación tenga predominancia sobre la persona. Las mujeres se abrazan, se tocan, manifiestan mejor sus sentimientos, mientras ellos se limitan a darse golpes o palmadas en los vestuarios. Nosotras hemos tenido una educación menos genital y más afectiva que el sexo opuesto. Culturalmente, las relaciones sexuales entre mujeres –aunque hayan estado igual de penadas que las de los hombres– han podido pasar más desapercibidas. En parte porque contribuyen a alimentar una legendaria fantasía masculina –ver a dos mujeres enrollándose–, y en parte porque a las relaciones sexuales femeninas siempre se las ha infantilizado, para quitarle su verdadera importancia y peso. Recuerdo un póster en apoyo a las mujeres homosexuales cuyo eslogan era: ‘No somos amigas, nos comemos el coño’. Es fuerte pero es necesario. A veces parece que si no hay pene no hay sexo –o poco, o menos–; y eso desde la sexología ya es un error conceptual”.

El gran problema de la bisexualidad es que casi nadie parece entenderla y, por lo tanto, lo que sucede es que se ignora. Resulta curioso como las siglas LGTB que designan al colectivo de todos aquellos que escapan al ortodoxo concepto de heterosexualidad, no incorporaran la B, de bisexuales, hasta el 2007. “La bisexualidad no es visible”, comenta Delfina, “porque si ves a dos mujeres piensas que son lesbianas y si ves a una mujer con un hombre interpretas que es una pareja hetero”.

Si descartamos esos momentos de “bisexualidad chic”, con los que algunas famosas nos han deleitado, especialmente al público masculino, –beso de Madonna y Britney Spears–, la sociedad no está todavía preparada para aceptar y entender a los bisexuales. Por eso, cuando se le pregunta a alguien de este colectivo sobre su reivindicación más urgente, como es el caso de Rodrigo, 28 años, afincado en Madrid y actual coordinador del Grupo de Bisexuales de COGAM, la respuesta es automática, “que sepan que existimos”.

Britney Spears y Madonna besándose bajo la atenta mirada de Christina Aguilera.

Britney Spears y Madonna besándose bajo la atenta mirada de Christina Aguilera.

Además de existir, los bisexuales se enfrentan a numerosas etiquetas que, aún sin comprenderlos muy bien, la gente gusta de colgarles, como adornos a un árbol de navidad. Mientras los homosexuales tienden a verlos como cobardes, sin el valor suficiente para salir del armario completamente, sino solo a medias; los heteros los ven como unos frescos que han elegido situarse en el paraíso fiscal del sexo. Con innumerables beneficios como ligar con los dos géneros, poder hacer tríos fácilmente y ser promiscuos. Aunque hay un impuesto al que no pueden escaparse, el de la confusión mental que les perseguirá a lo largo de toda su existencia.

Esperanza, 38 años, de Pamplona, pero viviendo en Madrid, es una de esas personas que ha soportado todos esos falsos estereotipos que adornan el calificativo bisexual. “El que más me molesta de todos es el paternalista de ‘a ver si te aclaras de una vez”. Esperanza fue presidenta de COGAM, creó el Grupo de Bisexuales de esta organización en el 2008, y apunta, orgullosa, que también es vocal vecino de Ahora Madrid en el barrio de Chueca. Si la bisexualidad no es entendida hoy, mucho menos hace algunos años, cuando Esperanza tenía 18, lo que hizo que su salida del armario fuera en dos etapas, algo bastante común entre los bisexuales de su generación. “Cuando descubrí que me gustaban las chicas, se lo comenté a mi madre, que recuerdo que me dijo: “pues igual no lo eres, porque a lo mejor te gustan también los chicos”. Años más tarde la profecía se cumplió y la reacción de mi padre fue ponerse muy contento porque dijo “ahora si que puedo tener nietos”. Esperanza ha vivido en primera persona la discriminación de algunos elementos del colectivo de lesbianas, aunque reconoce que para muchos hombres heteros tener una novia bisexual es ganar el premio gordo de la lotería. “Conozco a algunas amigas bisexuales que tienen como pareja a un hombre hetero y que no le confiesan su orientación sexual por miedo a que la empiecen a hacer demandas sexuales, como hacer tríos y demás. Es fácil camuflar la bisexualidad, si se quiere. De hecho, la historia ha escondido a muchos personajes con esta tendencia, o han sido adoptados por los gays y las lesbianas como Oscar Wilde, icono homosexual pero que últimamente se dice que en realidad era bisexual”.

Freddie Mercury, Marlon Brando, Greta Garbo, Montgomery Clift, Joan Crawford, Lord Byron y el excelente actor Alan Cumming, han sido personajes reclamados por el bando homo, pero que ahora se les recupera como bisexuales. El propio Cumming ha aclarado en alguna ocasión su atracción por los dos sexos. En el 2003 declaró a Instinct Magazine, “tengo un saludable apetito sexual y una saludable imaginación. Me defino como bisexual. Aunque ahora esté viviendo con un hombre, todavía me siento atraído por las mujeres”. La salida del armario de celebrities bisexuales, aunque no muy corriente, contribuye a desestigmatizar a este colectivo. Megan Fox, declaraba a Esquire en el 2011: “No hay ninguna duda en mi cabeza de que soy bisexual”; algo que David Bowie ya había admitido en una entrevista a Playboy en 1976, “es verdad, soy bisexual, pero no se puede decir que no haya sacado provecho de ello. Supongo que es lo mejor que me ha pasado nunca”. La Angelina Jolie de los primeros años reconocía sin problemas su orientación sexual, según contaba a OK Magazine, “he amado a mujeres y he dormido con ellas. Si tu quieres a una mujer y buscas darle placer, ser del mismo género contribuye a que sepas como hacer las cosas”. Drew Barrymore salió públicamente del armario en una entrevista a Contact Magazine, en 2003, “¿Qué si me gustan sexualmente las mujeres? Sí, totalmente. Siempre me he considerado bisexual. Amo el cuerpo femenino. Creo que dos mujeres juntas es algo bello, tanto como un hombre y una mujer”.   Mientras la pelirroja de Sexo en Nueva York, Cynthia Nixon, matizaba al The Daily beast en el 2012: “No saco mucho la palabra bisexual porque a nadie le gustan los bisexuales. Todo el mundo quiere echar por tierra a los bisexuales. No se nos respeta”.

La mayor presencia de testimonios femeninos no es aleatoria, sino que responde a la realidad confirmada por Esperanza y por Delfina de que las mujeres bisexuales tienden a salir más del armario que los hombres.

Como recoge un artículo de la revista Chueca.com, según un informe titulado Where We Are on TV, que publica anualmente el observatorio de medios Gay & Lesbian Alliance Against Defamation (GLAAD), en EEUU, la representación de la bisexualidad ha crecido en la televisión con un notable ascenso de los personajes masculinos. No obstante, en muchos de estos personajes todavía aparecen los estereotipos más caducos y peligrosos sobre la bisexualidad.

Rodrigo corresponde ya a las nuevas generaciones de bisexuales que, con más información, salen del armario directamente, en una sola fase. “Cuando vine a estudiar a Madrid descubrí que también me atraían los hombres, aunque he de reconocer que en la comunidad gay hay una cierta vaginofobia, que no acaba de entender la postura bisexual y que la interpreta como un estadio antes de asumir la homosexualidad. Algo que también les pasa a las chicas bisexuales con las lesbianas. En cuanto a mis relaciones con el otro sexo a la hora de salir del armario, particularmente hubo bastante comprensión por parte de mis ex parejas mujeres, aunque no siempre es así. Lo más normal es que piensen que se estaban acostando con un gay o que, si estás con una chica y le cuentas que eres bisexual, le entre miedo porque piense que la vas a dejar por un hombre”, comenta Rodrigo.



TDAH

Les conclusions que es van assolir van ser les següents: en els
quatre casos es van reduir els símptomes de forma significativa, i
els grups aid van ser estadísticament superiors al by a c a
Pel que fa al control dels símptomes nuclears del trastorn. el tractament combinat oferir modestes, però importants, avantatges
enfront de la resta de les opcions, va permetre reduir la dosi de
fàrmac, va incrementar el grau de satisfacció de pares i professors,
i va millorar les habilitats socials dels nens. el grup
combinat es diferenciava del grup amb tractament conductual
en l'agressivitat puntuada pels pares, en els símptomes
internalitzants valorats pels pares i en el rendiment escolar
en lectura. El tractament combinat era la mesura terapèutica
amb major percentatge de respostes, mentre que el tractament
farmacològic només era més eficient que el combinat
en el tractament de nens amb TDAH, en particular en aquells
sense trastorns comòrbids. Aquests resultats no impliquen que
la teràpia conductual no pugui realitzar sola per al TDAH en
determinades situacions clíniques.

TRACTAMENT FARMACOLÒGIC

Tot i que l'estudi MTA es basava en una única opció
farmacològica, actualment estan autoritzats i comercialitzats
en el nostre medi el metilfenidat i l'atomoxetina. el metilfenidat
s'engloba en els anomenats psicoestimulants, juntament amb la dextroanfetamina i les sals mixtes d'amfetamines.

Psicoestimulants

Els estimulants augmenten la disponibilitat de noradrenalina i
dopamina en l'espai intersinàptic [9]. Tant el metilfenidat
com les sals d'amfetamina actuen inhibint la recaptació de
dopamina. S'uneixen a la proteïna presinàptica transportadora de dopamina, impedint la seva recaptació. A més, l'anfetamina és recaptada per aquesta proteïna transportadora cap a l'interior de la
neurona presinàptica, a canvi de l'alliberament de dopamina,
i ja en el seu interior, afavoreix l'alliberament d'aquesta.
El metilfenidat sembla actuar preferentment sobre l'escorça
prefrontal, responsable en gran mesura dels símptomes
atencionals, mentre que serien necessàries dosis més elevades
per actuar a la via nigroestriatal i millorar així els símptomes
d'hiperactivitat, tenint en compte els símptomes nuclears
del trastorn, malgrat els previsibles canvis que puguin
esdevenir en el futur pel que fa a la seva classificació.

Eficàcia

En assaigs controlats amb placebo i doble cec, en nens i
adults, 1 65-85% dels pacients amb TDAH presentar respostes clíniques a metilfenidat, en comparació amb el 4-30%
amb placebo. L'evidència científica suggereix que metilfenidat
i les sals d'amfetamines són igualment eficaços en el
tractament del TDAH en nens. Les noves formulacions
d'aquests compostos d'acció prolongada han demostrat,
si més no, una eficàcia similar a les de l'alliberament immediat
[16], que resulta similar al llarg de les diferents etapes
de la vida, incloent preescolars, nens, adolescents i adults. Tot i l'alta eficàcia, aproximadament el 20-35% de pacients no respon a aquests tractaments.

Efectes cognitius

Una multitud d'estudis recolzen que el metilfenidat
indueix millores en mesures d'atenció, impulsivitat cognitiva,
temps de reacció, memòria a curt termini i aprenentatge
de material verbal i no verbal en pacients amb TDAH [17]. els
nens amb simptomatologia més intensa són els que millor taxa de
resposta a metilfenidat tenen. A més, aquesta millora en
els aspectes cognitius s'ha demostrat dependent de la dosi. Totes aquestes dades suggereixen que l'estratègia per al tractament del TDAH amb metilfenidat no consisteix a buscar la menor dosi efectiva, sinó que hauria de dosificar per tal d'aconseguir l'efecte òptim (el millor efecte cognitiu i de comportament), per descomptat sempre en funció de la tolerància.

Efectes sobre el comportament

S'ha demostrat eficàcia depenent de la dosi en un ampli
espectre de les alteracions conductuals associades al TDAH,
incloent impulsivitat, oposicionisme, augment del soroll i
conductes disruptives. També ha millorat la interacció mare-
fill; aquesta eficàcia s'ha demostrat en qualsevol situació,
en domicili, escola i clínica. Aquest aspecte és de gran
importància, ja que a mesura que els nens creixen, la seva impulsivitat
influeix en el seu funcionament social, i pot contribuir
a un augment en la possibilitat de comportaments transgressors
en l'adolescència, que podrien continuar també en l'edat
adulta, condicionant la conformació d'una personalitat amb
trets maladaptatius.

Tolerància i efectes adversos

Els efectes secundaris més freqüents en l'ús de metilfenidat
són disminució de gana i, conseqüentment, pèrdua
de pes, insomni, cefalea i gastralgia, mentre que són menys
freqüents els tics, labilitat o irritabilitat emocional.
Molts d'aquests efectes són transitoris i es poden resoldre
sense tractament. Si no fos així, algunes de les estratègies per
abordar aquests efectes serien, en primer lloc, monitoritzar i vigilar
l'efecte, ajustar la dosi i, en cas que això no fos suficient,
canviar a un altre tractament. No es troben en la bibliografia
referències clares al voltant de la possible interferència
amb el creixement del metilfenidat, i ha resultats contradictoris. Tot i que s'han publicat treballs plantejant aquesta possibilitat, hi ha altres, com els treballs de Spencer et al o de Pliszka et al, en què no es va observar que els nens amb TDAH tractats en monoteràpia amb metilfenidat o sals d'amfetamines mostressin dèficit algun en la
obtenció final de la talla esperada. En qualsevol cas, convé
prendre certes precaucions, monitoritzant el pes i la talla en
nens en tractament amb psicoestimulants.

Pel que fa als tics, tampoc queda clar el paper del tractament
amb metilfenidat. S'han publicat tant millora com
empitjorament en pacients amb tics previs, de manera que
caldria valorar individualment a cada pacient.
La taxa de mort sobtada en els nens tractats amb estimulants
no sembla ser superior a la taxa de base en la població
general, i tampoc s'ha demostrat la necessitat de realitzar
proves complementàries de rutina. Recentment, el Ministeri
de Sanitat, en la seva Comunicació sobre Riscos de Medicaments, ha recomanat realitzar un examen 'cardiològic acurat', però sense especificar quin tipus de proves són les recomanades. Altres guies centren això en una exploració física, i deixen les proves complementàries per quan hi ha indicis de patologia cardiovascular.
També ha sorgit la polèmica del potencial d'abús del metilfenidat,
però la majoria dels treballs que han avaluat ésta condició conclou que rebre tractament farmacològic és un factor protector davant d'un trastorn per abús de substàncies en joves adolescents amb TDAH.

Preparats farmacològics d'estimulants

Disponibles en el nostre medi hi ha tres formulacions diferents
de metilfenidat, i de manera similar a aquestes formes galèniques
són presents en altres països.

- Preparats d'alliberament immediat. Comercialitzat a Espanya des de l'any 1981, el seu efecte és dosi-lineal, en dosis superiors a 0,6 mg / kg. Es objectiva millora de la conducta (hiperactivitat-impulsivitat), les respostes socials i el rendiment acadèmic]. Les dosis habituals oscil·len entre els 0,2 mg / kg d'inici fins dosis superiors a
1 mg / kg. Causa de la seva vida mitjana, hauria pautar cada
quatre hores o, el que és el mateix, en tres preses al dia, evitant la seva administració després de les 17 hores, el que fa necessària la participació del col·legi en el tractament.

Des del punt de vista farmacocinètic, es caracteritza per
una ràpida absorció després de l'administració oral, amb un pic
plasmàtic al cap d'una hora i una vida mitjana entre dos i
quatre hores. La seva administració en dues o tres preses diàries
afavoreix l'incompliment terapèutic, amb la consegüent disminució d'eficàcia, per freqüents oblits, dificultats per a l'administració de la dosi cada quatre hores i per fer-lo coincidir amb els horaris del pacient. També interfereix en la intimitat del pacient, en necessitar almenys una presa al col·legi (efecte estigmatitzador).

- Preparats d'alliberament intermèdia. El seu efecte terapèutic
comença als 30 minuts després de la ingesta de la càpsula, i es
manté durant unes set hores. Consta d'un 50% de
metilfenidat d'alliberament immediat i un altre 50% de metilfenidat
d'alliberament intermèdia. Aquest últim té una capa de protecció gàstrica i s'allibera en arribar al duodè; per tant, és un sistema d'alliberament en doble bec. la dosificació Es realitza per criteris d'eficàcia i seguretat. Es inicia la pauta en 10 mg / dia i s'augmenta 10 mg / setmana fins a aconseguir la dosi eficaç. Amb un bon perfil de tolerància, permet l'obertura de la càpsula, de manera que facilita
la seva deglució.

- Preparats d'alliberament prolongat. disponibles des de
2004, consisteixen en metilfenidat d'alliberament prolongat
pel sistema osmòtic OROS®. La seva estructura permet el seu alliberament gradual i progressiva al llarg d'unes 8-12 hores
després d'una presa única matutina. Després de l'administració
oral hi ha una ràpida pujada dels nivells plasmàtics, amb un
pic màxim inicial al cap d'una o dues hores. l'efecte clínic es manté al voltant de 12 hores i imita la cinètica de tres dosis de metilfenidat d'alliberament immediat.

També s'ha demostrat igual d'eficaç que el metilfenidat
d'alliberament immediat utilitzat en tres preses i presenta,
a més, un millor perfil d'efectes secundaris. No s'ha de dosificar respecte al pes corporal del pacient, sinó per criteris d'eficàcia i seguretat. es recomana no sobrepassar la dosi total diària de 2 mg / kg / dia. L'inici del tractament es fa amb una única dosi inicial de 18 mg, en presa única matutina, i després d'una avaluació inicial de l'eficàcia / seguretat / tolerància, es procedeix a un increment de la dosi en pocs dies fins a arribar a una dosificació que permeti un bon control i remissió de la simptomatologia.

Causa de la seva vida mitjana, és suficient una única presa diària,
el que permet una major comoditat per al pacient i la família,
assegura un millor compliment, permet realitzar la supervisió
de la presa a casa i evita l'estigmatització al col·legi. La majoria de guies el situen com l'opció preferencial.

Atomoxetina

L'atomoxetina és el primer fàrmac no psicoestimulant aprovat
per al tractament del TDAH en nens, adolescents i adults. A Espanya es va comercialitzar el juliol de 2007. L'atomoxetina és un potent inhibidor selectiu de la recaptació de la noradrenalina, amb escassa afinitat per transportadors o receptors d'altres neurotransmissors, com la dopamina o la serotonina. S'ha constatat la seva eficàcia i seguretat en el tractament del TDAH, i rivalitza en eficàcia amb el metilfenidat, tot i que la recent publicació al setembre de 2008 de la guia NICE el situa com una segona elecció, llevat de les
situacions en què es presenta amb comorbiditat amb quadres
d'ansietat. També s'ha recomanat la seva elecció en
casos de potencial abús de fàrmacs, ja que no té risc en
aquest sentit. Així mateix, podria ser de primera elecció per a pacients
amb trastorns per tics, perquè no només no els provoca o empitjora, sinó que els disminueix. S'ha estudiat en nens amb ansietat comòrbida (s'estima que la presenten entre el 25-35% dels nens amb TDAH), i resulta ser ben tolerada i eficaç per a tots dos trastorns enfront de placebo.

Els efectes adversos recollides sobre l'atomoxetina són
fonamentalment digestius: nàusees, epigastràlgia i hiporexia.
El retard del creixement constatat (reversible als 18 mesos de tractament) no sap si és secundari a la hiporexia o efecte directe del fàrmac en el metabolisme. existeix la controvèrsia sobre el risc que l'atomoxetina augmenti la ideació autolítica: la relació del TDAH i el suïcidi no és directa, però el TDAH contribueix a empitjorar els resultats clínics en pacients amb trastorns comòrbids, i el TDAH és el
trastorn psiquiàtric comòrbid més freqüent en adolescents
amb depressió que cometen suïcidi. El potencial risc està recollit a la fitxa tècnica de l'atomoxetina. La posologia es basa en una dosi única amb o sense aliments, depenent del pes:

- En pacients de menys de 70 kg de pes: la dosi és de 0,5
mg / kg / 24h; la dosi augmenta progressivament en una setmana
fins a 1,2 mg / kg / 24h.

- En pacients de més de 70 kg de pes: la dosi inicial és de 40 mg / 24 h, i pot augmentar-se en una setmana fins a 80 mg / 24 h, fins a un màxim de 100 mg. En resum, l'atomoxetina és un fàrmac segur i eficaç per el tractament del TDAH, especialment indicat en pacients amb risc d'abús, tics, ansietat comòrbida o trastorns del son, amb l'avantatge, a més, de presentar un efecte continu en el temps, a diferència dels psicoestimulants.
Comments