La pintura
 

 

Per a molts,aquest període de la pintura és la culminació del Renaixement italià i on podem trobar un més gran nombre de genis. Farem referència  a l’obra dels més destacats.

 

En primer lloc sens dubte podem situar a Leonardo da Vinci Ens dedicarem a la seva obra en l’apartat destinat a tal fi.

 

Un altre gran geni de la pintura és indiscutiblement Miguel Àngel (1715-1564)  del que ja hem parlat en arquitectura i escultura (link). Miguel Àngel ingressa amb tretze anys en la "bottega", l 'estudi, de Domenico Ghirlandaio amb qui aprendria les tècniques del fresc i desenvoluparia la seva extraordinària capacitat com dibuixant.

De retorn a Florència va realitzar el David i la decoració de la Sala del Consell del Palazzo della Signoria, sent l 'encarregat d' elaborar la Batalla de Cascina que competís amb la Batalla de Anghiari encarregada a Leonardo. En 1505 el poderós papa Juli II reclama a Miguel Àngel que regressi a Roma ja que li va a encarregar una tomba amb quaranta figures, digna de tan elevat personatge. Però el magne projecte es va veure reduït a la realització del Moisès i els Esclaus. El propi Miguel Àngel denominarà a aquest encàrrec la "Tragèdia del Sepulcre".

 

                                            Fotografia: Francisca Rivera Casares  http://frivera.ojodigital.net/

Serà el mateix Juli II qui també li encarregui la seva obra mestra: el sostre de la Capella Sixtina (detall de La creació de l’home a l’ imatge adjunta), a la decoració de la qual dedicarà quatre anys, entre 1508 i 1512. és gairebé inimaginable com una sola persona va poder passar quatre anys pintant en tan forçada posició i recreant imatges noves per cadascuna de les parts de la volta. Representa l’origen del món fins a Moisès. Les figures i escenes estan emmarcades dintre d’un entramat arquitectònic. L’home és representat en moltes categories, amb molts personatges i accions diferents. Sibil·les, profetes, escenes del Gènesis, mostren personatges heroics, escultòrics, amb colors juxtaposats, on l’espai es defineix per el propi volum. És el triomf de lo que és humà, elevat a la màxima categoria. En la representació da cada cos, en el seu moviment, és on és revela el veritable geni de Miguel Àngel.  El treball va ser esgotador ja que no contava amb cap ajudant i va posar de manifest el fort caràcter del mestre agreujat per la seva insatisfacció característica, l' escassesa d 'honoraris i les nombroses demandes d' ajuda que rep de la seva família, especialment de la seva germà Buonarroto. En quant a l ’impressió que provoca la composició, és d’un total equilibri, malgrat que està ple de figures, en cap cas no sembla recarregat. Els colors son molt vius, com han de ser per una obra al sostre, en una sal con escassa llum natural.

                                       

 

 

En 1534 Miguel Àngel s’instal·la definitivament a Roma, on realitzarà el Judici Final (a l’ imatge), en la Capella Sixtina, per encàrrec del papa Paulo III, qui li nomena pintor, escultor i arquitecte del Vaticà. En el Judici Final, Miguel Àngel exhibirà la seva admiració cap a l' anatomia que li durà a despullar gairebé tots els cossos, fins i tot al propi Crist, lo que donarà lloc a múltiples controvèrsies i a que les figues fossin repintades amb un mena de tela “braghetoni” que les tapava. Les seves figures anticipant es el Barroc. El Judici Final està fet amb un horitzó molt baix que situa tota l’escena en l’aire, en un primer pla. En el centre de la composició trobem a Crist, envoltat de la Cort celestial, que amb un enèrgic i aterridor moviment separa als justos dels pecadors. En els extrem superiors. Àngels sense ales porten els atributs de la Passió, prova de l’ infàmia humana, a sota el Jutge, els apocalíptics àngels trompeters criden a vius i morts. Destaquen pel seu brutal aspecte, alguns detalls dels condemnats, que són arrossegats pels dimonis cap a l' abisme o obligats a pujar a la barca de Caront amb la més espantosa de les violències. Els seus personatges manifesten la típica terribilitá o força sobrehumana molt visible en la figura de Crist. Els nombrosos nus de descomunal grandària permeten apreciar la seva preferència pel cànon herculi, amb una musculatura molt desenvolupada. La Composició és un remolí caòtic que accentua l' angoixa i la fatalitat de l' escena. Les figures s' amuntonen en un remolí, totes en primer pla, sense perspectives ni paisatges, i totes elles retorçades i desequilibrades, busca postures inestables i forçades, enriquint el contrapposto clàssic. Com a curiositat, Miguel Àngel va pintar, a alguns dels seus enemics entre els condemnats, i el seu propi autoretrato en la pell arrencada del San Bartolomé.

 

La fama del mestre va arribar elevades cotes en els últims anys de la seva vida, sent nomenat "cap" de l' Acadèmia de Dibuix de Florència. Vasari, en els seus famoses "Vides", i Ascanio Condivi, amb la seva biografia, li encimaren.

 

 

Rafael Sanzio (1483-1520), format amb Perugini, te com  obra mestra d' aquest període inicial Els esposoris de la Verge, on supera clarament al seu mestre. Algunes Madones i Les Tres Gràcies també resulten treballs admirables, sempre sota la influència de Perugini, realitzant composicions simètriques, estàtiques i dotades encara de cert quattrocentisme. Desprès s’instal·la a Florència , recollint l’influencia de Leonardo i Miguel Àngel. La vida, el moviment, els escorços, les anatomies de les figures seran per a Rafael un nou repte, abandonant el seu estil suau i delicat per a introduir-se en el Cinquecento. A la influència d' aquests dos grans mestres hem d' afegir la de Fra Bartolommeo, resultant obres de inigualable grandiositat com la Madonna del Granduca, en que l’ aparent senzillesa de l’obra amaga una composició acurada i una utilització de l’ sfumato per aconseguir la perfecció del rostre i una sensació d’una enorme tendresa en la manera com la Verge sosté al Nen. Un altre obra d’aquest període és  Bella Jardinera. Precisament serà el tema de la Verge amb el Nen (a l’ imatge Madonna Goldfin) el més demandat per la clientela durant la seva estada florentina, convertint-se Rafael en el gran creador de Madones, que seran imitades per diversos autors europeus. Representen un ideal de bellesa i serenitat, amb trets suaus i composicions harmonioses. Una vegada a Roma treballa en la decoració de les famoses "Stanze", les estances privades del pontífex. En La nimfa Galatea, trobem un dels exemples de composició harmoniosa, en que a cada moviment li correspon un altre moviment i en que totes les línees semblen confluir cap a la nimfa del centre de la composició, que demostra la mestria de Rafael.

 

La "Stanza della Signatura" serà el seu primer treball, resultant el pontífex tan satisfet que va permetre a l' artista destruir tot el que havien realitzat altres artistes, nomenant-li el 4 d' octubre de 1509 pintor de Cort. A l’ imatge podem veure una de les obres de dita Stanza, L’escola d ’Atenas,  en que emmarcada en una arquitectura bramantina pinta el Temple de la Saviesa, un espai en perspectiva en el trobem una reunió de savis, ocupada en el centre de la composició per Plató i Aristòtil dialogant. Els diferents savis son representats en diverses postures, tots caracteritzats per l’espai, la bellesa i l’harmonia, donant l’ impressió d’una obra de caràcter moral.

 

 

 

Entre 1511 i 1514 pintarà la "Stanza del Heliodoro" sense abandonar els nombrosos encàrrecs particulars que arribaven en aquests anys inicials de la dècada de 1510, vivint el pintor dies de glòria. Els encàrrecs seran tan nombrosos que recorrerà a la col·laboració d' un ampli taller que treballarà tenint com models els dibuixos del mestre. En els seus últims quadres d' altar - L' Esbalaïment de Sicília i la Transfiguració - hi ha certs elements de renovació espiritual que s 'estaven manifestant llavors en el món catòlic, anticipant la renovació iconogràfica que suposarà la Contrareforma.

 

Giorgio da Castelfranco (1475-1510), anomenat Giorgione, és una figura enigmàtica amb una obra molt discutida. Deixeble de Bellini, introductor dels colors com a part de la composició, la seva pintura segueix les pautes venecianes tradicionals. En un principi manté un esquema clàssic però amb una perspectiva poc rigorosa, una composició de figures i llum i un efecte solemne i recollit. Obres com La Tempesta, situen a Giorgione com el creador de la gran escola veneciana, amb la creació d’atmosferes per mitjà dels colors i la integració de paisatge, plànols i persones mitjançant les tonalitats cromàtiques i no la perspectiva lineal.

 

Tizià (1490-1576), format amb Bellini i Giorgione, assimilà l’estil de Giorgione, sent difícil de vegades distingir a qui pertanyen determinades obres. També hem d' advertir l' admiració en aquests primers moments pels artistes nòrdics, especialment Durero. Vasari comenta que Tiziano va acollir en els seus anys d' aprenentatge a alguns pintors alemanys per a conèixer la seva manera de treballar, apreciant-se les influències de la pintura del nord en la manera realista de descriure el paisatge. Entre aquestes primeres obres han de citar-se la Nativitat Allendale, encara atribuïda a Giorgione per molts autors, i El concert campestre, atribuïda en general a Giorgione, encara que avui es pensa que és obra de Tiziano o una obra de col·laboració entre ambdós. De la mateixa manera, els estudiosos del tema mostren unanimitat a l' hora d' atribuir a Tizià la Verge gitana. En Pàdua, Tiziano realitza en 1511 els frescos dels Miracles de Sant Antoni per a la Scuola del Sant. L’ utilització del color en les seves obres li dóna l’oportunitat de trencar els esquemes compositius tradicionals i fer-ne uns de nous per mitjà dels colors. Els seus retrats són també excepcionals,  arribant a adquirir una gran fama a la seva època .

 

El seu canvi d’estil va culminar en Les bacanals (a l’imatge) que Tizià va pintar per al duc Alfons en una estada del seu palau de Ferrara entre 1518 i 1522. Aquestes obres es consideren les més famoses i influents del renaixement, i transformen la idíl·lica Arcàdica de Giorgione en celebracions dionisíaques. Estan basades en la literatura clàssica i adapten personatges de la estatuària antiga i de Miguel Àngel, no obstant això, reprodueixen un món de vital sensualitat, bellesa i contemporaneïtat.

Des de 1539 el mestre venecià es posarà en contacte amb joves artistes romans arribats a la Ciutat dels Canals com Francesco Salviati, Giovanni di Udine i Giorgio Vasari. Aquest contacte provocarà un nou canvi en l' artista al reprendre els problemes plantejats per aquests joves que desembocaran en el Manierisme, sense renunciar Tiziano a la llum i el color que són la base de la seva pintura.