El Sant Sopar
 

Títol:  El Sant Sopar

Autor: Leonardo da Vinci

Santa Maria delel Grazie, Milan

Característiques: Fresc, 460x480 cm (1495/1498)

 

 

 

 

 

Abans de la composició definitiva del quadre, trobem esbossos que son estudis compositius en que prova varies distribucions de les figures, del gest de Judes i de la posició de Crist respecte a Sant Joan.

Altres esbossos son ja estudis dels trets de les figures, els anomenats caps de Windsor.

 

La preparació de la paret es va iniciar amb l’emblanquinada de la paret que constitueix la base estructural del mural. L’ emblanquinat de la secció mitja és mes bast perquè la pintura s’ enganxés millor a la paret. Desprès s’aplicava l’estuc que era una barreja de carbonat càlcic i carbonat magnèsic amb una agent aglutinador i finalment es donava una lleugera imprimació. Desprès de fet això, es practicaven una sèrie d’incisions per definir la forma i la perspectiva de l ‘escenari arquitectònic i finalment és feia un forat en lo que és el punt de fuga, que en aquest cas coincideix amb la templa de Crist.

Enlloc d’aplicar la pintura quan el guix encara és fresc, Leonardo va emprar una barreja d’oli i temple que li permetia treballar amb més lentitud i fer retocs. Això va provocar que la pintura es deteriorés i caigués, augmentat per la humitat de l’estança.

Ja quan la va veure Vasari cap al 1550, la pintura estava totalment deteriorada. Aquest és el motiu de les múltiples copies que es van fer.

 

La composició final de l’obra mostra una manera nova de veure l’últim sopar i que trenca amb la tradició medieval que posava als apòstols com figures en línea al voltant d’una taula. En l’obra de Leonardo la línea es troba trencada. Trobem quatre subgrups, cadascun d’ ells integrats per tres apòstols, que per la seva postura i gestos reflecteixen el moment dramàtic que acaben de viure. Leonardo rebutja representar el moment de l’ Eucaristia com era tradicional i pinta el moment en que Crist acaba d’anunciar que serà traït: “Yo os aseguro que uno de vosotros me traicionará. Y al oír aquello todos se entristecieron” (Mateo 26:21-22).

 

El moment de la pregunta és lo que introdueix dinamisme a l’escena. El centre de la composició l’ocupa Crist i ambdós costats es distribueixen els apòstols donant l’ impressió que un està parlant a l’altre i així successivament. És curiós com representa el rostre de Judes que més que perversitat sembla mostrar un toc de remordiment, encara que retrocedeix davant de les paraules de Crist i avança la ma que tocarà el plat, que és la senyal de la seva traïció. A l’altre ma porta la bossa de les monedes símbol de la traïció. Alguns semblen protestar per la seva innocència i amor, altres discutir greument per lo que acaben de sentir i altre el miren com buscant una explicació. Sant Per. el més impetuós de tots es precipita cap a Sant Joan, que empeny a Judes cap endavant. Judes és l’únic que no gesticula ni pregunta, sembla estar aïllat dels altres.

 

És sorprenent veure com Leonardo ha ordenat la composició que te un gran vitalisme però  al vegada dóna un gran sentit d’ordre, de que cadascú està al lloc que li pertoca.