Suports‎ > ‎

Sebastian Weigle

Benvolgut senyor Marco,

 
amb gran preocupació llegeixo als diaris i m'arriben notícies de les retallades previstes i del repetit tancament durant varies setmanes del Gran Teatre del Liceu, que han d'anar a càrrec dels treballadors, dels musics de l'orquestra i cantaires del cor. Si bé és evident que les retallades en temps de crisi econòmica son necessàries, em temo que vos heu emprés un camí perillós: poques institucions catalanes tenen un reconeixement internacional com el del Liceu.
 
El treball artístic ha adquirit un alt nivell, del que tots els meus predecessors i successors en el càrrec de director musical i jo en som conjuntament responsables, però només pot cuidar-se i conservar-se aquest nivell si tothom s'hi esforça durament dia rere dia. No em refereixo només a molts assajos, sinó també i sobretot a una regularitat en les representacions. Car és com amb l'esport: si hom no s’entrena prou, apareixen l’atrofia i el cruiximent.
 
A més, en temps difícils, l’art i la cultura -juntament amb l'opera i la música en un sentit més ampli- són un oasi i un refugi que permeten oblidar per uns moments els problemes personals: aquesta és la nostra tasca més gran i important.
 
La solució dels problemes actuals no hauria de consistir a deixar al carrer durant mesos als que asseguren el rendiment d'aquesta casa de llarga tradició, per, a canvi, importar actuacions de companyies forasteres. Això és una completa alienació de la comesa cultural que té encomanada l’òpera avui dia.
 
Com m'hauré de sentir, jo, quan aquest setembre, juntament amb tot el conjunt de Bayreuth, vingui a representar òperes de Wagner, sabent que, abans i després, els meus molt apreciats antics companys de feina del Liceu han d’estar-se a casa de mans plegades. Per molt bonica que pugui ser una actuació d'aquesta mena, per a mi no deixa de ser com una bufetada a la cara: vos mateix, estimat senyor Marco, vau condecorar-me amb una agulla daurada, insígnia dels meus mèrits al capdavant del Liceu; ara, un parell d'anys després, he de veure com aquests mateixos mèrits són trepitjats!
 
Us demano encaridament que deixeu als músics i cantants el seu dret i la seva obligació al treball: deixeu-los tocar i cantar tant com sigui possible. A un artista, no se'l pot apagar prement un botó d'OFF, tornar-lo a engegar al cap d'un temps, i esperar aleshores que segueixi rendint al mateix nivell. D'altra banda, és probable que la fuga dels millors de cada secció n'acabi essent una de les conseqüències -i estic segur que això vos tampoc no ho voleu, oi?
 
No pretenc ara proposar-vos "la gran solució", però des de la meva profunda preocupació, m'agradaria apuntar el següent: si us haig de ser sincer, durant el meu mandat, mai no vaig acabar-me de sentir còmode amb el Conveni Col·lectiu del Gran Teatre del Liceu. Potser seria ara el moment de fer-hi alguns canvis que el flexibilitzessin -penso, per exemple, en concerts a d'altres auditoris i teatres d’òpera, en Lunchconcerts o en actuacions a esglésies. Aquests concerts, lògicament, no s’haurien de facturar a part, sinó que haurien d’estar regulats per contracte i ser gratuïts per al públic.

 

Es importantíssim pensar en el futur i invertir-hi, en comptes de permetre aquesta mena d'incisions en l'ara i aquí. Si us plau, no permeteu que les coses vagin tan lluny! Feu alguna cosa perquè el nom i la qualitat del Liceu no es vegin afectats i les generacions futures, nit rere nit, puguin seguir parlant amb orgull de l'alt nivell de les representacions del Liceu.

 
Atentament vostre,
 
Sebastian Weigle
Ċ
SOS Liceu,
3 de març 2012, 9:14