Eixir del mal amor

Model amorós. Les pel·lícules donen sovint un model amorós en què se sobrevalora el lliurament total a l’altra persona i en què es considera normal un cert grau de patiment. La falta d’experiència, (potser el fet de trobar-se amb la primera relació o el primer amor), pot fer pensar que la relació ha de ser així de dolenta, que les discussions són normals, que els xics són així i que cal sacrificar-se. També que és normal fer el que ell diu, accedir a tenir relacions sexuals quan a ell li abelleix perquè els xics (es pensa) són més sexuals i necessiten més sexe que les xiques...

 

Que no s’enfade. Quan una xica perdona i/o accepta acomplir la voluntat del xic per no fer-lo enfadar, està posant-se en perill. I a això se li diu pràctica de risc emocional. A més de protegir-nos de les pràctiques de risc que poden provocar-nos, o provocar, malalties o embarassos, també és molt important que ens protegim de les pràctiques de risc emocional, molt doloroses per al cor.

 

La fusió. Al principi d’una relació sol donar-se un model de parella que s’anomena fusió. Si imagines que tu ets un cercle i la teua parella un altre cercle, diríem que en l’etapa de la fusió un cercle està just damunt de l’altre. Tens ganes d’estar tot el temps amb la parella, no fas més que pensar en ella... Aquesta fase no es pot mantenir permanentment, i és bo que així siga perquè, si no, no tindríem vida al marge de la parella.

 

Els límits. De vegades, aquesta fusió, unit al model amorós que hem descrit, pot provocar que no es posen límits, que s’estiga disposada a fer qualsevol cosa per la parella, perquè no s’enfade, per fer-la feliç... I pot passar que l’altra persona abuse d’aquesta incondicionalitat. La disponibilitat total per a l’altre, unit al control que generalment aquest exercirà... són un camí segur que portarà a quedar-se sense espai personal. En realitat, el model ideal de parella no seria el de fusió, (que és insostenible), sinó el d’interdependència, en el qual els cercles només comparteixen una part de la circumferència. Encara hi hauria un tercer model (d’inclusió) amb un cercle xicotet dins de l’altre, més gran. Com haureu pogut deduir, es tracta d’un model de dependència en el qual la persona que representa el cercle de dins no té espai personal.

 

Idealització. L’enamorament, sobretot al principi, pot fer que s’idealitze la parella i no es veja com en realitat és. Sovint hi ha xiques que fins i tot justifiquen la manera d’actuar del xic quan les amigues se n’adonen que el comportament d’ell és violent. Les pel·lícules, alguns anuncis, les religions (i les persones que les interpreten de manera tradicional), etc. defensen un model amorós i de parella heterosexual on la base és la complementarietat: ells son maresesposes i ells guanyapa. I tot això és presentat com si fóra un camí segur a la felicitat. En realitat, la pel·lícula de veritat comença quan les pel·lis de mentida acaben: amb el Fi. I a partir d’aquest final (que sol ser la boda o el bes de la parella protagonista) comença a treballar-se la relació, a través del coneixement i de les vivències amb l’altra persona. Aquestes idealitzacions de la parella són com unes ulleres obscures que no ens deixen veure la realitat.

 

T’estimaré sempre. El temps és difícil de mesurar durant l’adolescència. “Sempre” o “mai” són paraules que es pronuncien molt: t’estimaré sempre; sempre estarem junts... Els adults i les adultes no gastem tant aquestes paraules perquè sabem que el que pensàvem (o volíem) que durara sempre, no ocorre així (i moltes vegades és millor que siga d’aquesta manera!). Encara que coste, és millor no usar aquestes paraules perquè van creant al nostre voltant xicotetes cadenes que ens impedeixen moure’ns de situacions negatives. Les persones canvien i les relacions també. De vegades pensem que són d’una manera perquè l’enamorament ens fa idealitzar-les i després ens adonem que només era la nostra imaginació (o el nostre desig) i que no s’assemblen gens al que buscàvem. Si diem “sempre”, o “mai havia estimat a ningú com a tu” correm el risc d’equivocar-nos i, el que és pitjor, de culpabilitzar-nos si la relació no funciona.

 

Gelosia. La gelosia no és amor, és inseguretat. Algunes xiques diuen que els agrada que el seu xic senta gelosia, fins i tot la provoquen, perquè això els demostra que les estimen. Podríem establir un símil amb el menjar i dir que la sal és bona encara que, si ens en passem, es pot arruïnar un excel·lent menjar. Amb la gelosia passa el mateix: una miqueta pot estar bé, però passar-se’n és un desastre. Tanmateix, sent realistes, és un poc difícil saber quin punt de gelosia és bona i quan pot resultar perillosa: el límit no està clar i és subjectiu. Per això, és millor menjar sense sal (i no consentir, ni consentir-se,  comportaments gelosos) abans que córrer el risc, innecessari, de passar-se’n. Quan ens acostumem als aliments naturals, sense cap addició, el nostre paladar comença a descobrir un món de sabors que els condiments tapaven. Més val no posar-se en perill!

 

Discutir els pensaments. No consentir ni consentir-nos comportaments gelosos no vol dir que no els sentim. És difícil canviar les pròpies emocions; el que sí que podem fer és treballar-nos-les. Cal discutir els pensaments que ens porten a sentir-nos malament i a voler saber en tot moment què fa la nostra parella i amb qui va. Realment, si donem molta importància a la fidelitat i tenim por que la nostra parella ens pose les banyes: Penseu que, si vol, no ho farà encara que la vigilem? I si pensem que no es pot controlar i que som nosaltres qui hem de posar-li els límits: És bo estar amb una persona a qui tractem com una criatura que necessita guia? És una relació igualitària? Totes aquestes preguntes són útils per a discutir els pensaments que ens porten a tindre comportaments gelosos.

 

Passió i gelosia. Confondre l’apassionament amb la gelosia tampoc no és bo. Exigir relacions sexuals, controlar el mòbil, el tuenti, les activitats que fa la parella, mostrar actituds possessives... no pot ser justificat pel molt d’amor o pel molt de desig. És normal desitjar l’altra persona. És normal tindre-la al cap. Però cal deixar-la respirar. I estimar-la és donar-li el seu espai i treballar-nos les nostres inseguretats.

 

De la protecció a la cura. A algunes xiques els agrada que el xic tinga cura d’elles i les protegesca. Alguns xics creuen que han de protegir les xiques. Aquesta protecció és bona si és recíproca. En una parella que s’estima, és normal que les dues persones es tinguen cura, l’una de l’altra, s’animen quan estan decaigudes, s’alegren quan l’altra persona està bé... Quan no és recíproca sinó que és una protecció que només ve d’una banda, si la protecció suposa la infantilització de la parella o tractar-la com si ella sola no es poguera valdre... això talla llibertat, i sense llibertat no hi pot haver bon amor.

 

Maltractament psicològic. El control i la gelosia són maltractament psicològic. Identificar aquest tipus de maltractament no és fàcil; però és important recordar que precedeix el maltractament físic. Si no és necessari, els xics que maltracten no arriben a les mans; però si no aconsegueixen que les xiques els facen cas, la violència, en lloc de disminuir, augmenta.

 

Masclisme: el dret als privilegis. Els xics maltractadors són masclistes i creuen que tenen dret als privilegis derivats de ser els mascles de l’espècie. Les xiques estan per acomplir els seus desitjos. Això els dóna dret a utilitzar la manipulació o la coacció, l’amenaça o la violència física, si els és necessària, per tal de mantenir els seus privilegis. El xantatge emocional és també un exemple de maltractament psicològic. Alguns xics se’n fan experts, i s’aprofiten de la disposició femenina a la cura per fer que se senten responsables i culpables de tot, fins i tot del seu mal humor.

 

La violència és cíclica. Això vol dir que alternarà conductes violentes (fase d’explosió, precedida de la fase de tensió) amb conductes més o menys amoroses (fase de lluna de mel). Això fa entrar la xica en una espiral d’on és difícil eixir. Algunes xiques, educades des de menudetes per a fer-se càrrec d’algú (i entrenades amb les nines per a veure i cobrir les necessitats alienes) es prenen com a objectiu fer que els xics canvien. Jo aconseguiré que canvie! Això provoca que el seu centre siga ell i els seus problemes, i no ella. I li impedeix eixir del cercle de la violència.

Comments