Ruta literària a Tivenys, el poble que va inspirar Glopades de riu

1. “Van arribar al poble un dia abans de la festa major. Aquella tarda, en sortir de l'escola, tota la colla vam anar a esperar-los a la vora de la carretera. Jo patia perquè no portava gaires diners i sabia que només en tindria prou per pagar una volta als cavallets. Després tots s'oblidarien de mi. Com que trigaven, un dels grans es va allargar al cap de les cases. Quan vam sentir els xiulets, vam saber que els havia vist. De seguida van acudir: portaven un camió més que l'any anterior. Era una barraca de tir. Els menuts estàvem embadalits amb la comitiva. Exaltats, vam arrambar-nos per deixar-los passar.  / Sempre s'instal·laven a la placeta del costat de la font. Algunes nits havia vist com els fills s'hi rentaven. A vegades venien a saltar al matalàs inflable amb nosaltres, però, als cavallets, no hi pujaven mai quan hi havia gent” (“El cocodril”, p. 9).

2. “Fos perquè no tenia ningú o perquè li vaig parèixer una velleta entranyable, Aicha no va trigar a adoptar el costum de seure amb mi havent dinat. Ens quedàvem a la vora de la carretera mentre jo li contava històries de joventut que ella encara no podia entendre i li ensenyava, de mica en mica, paraules noves. Una de les primeres tardes la noia va interrompre el relat per cridar-me l’atenció. Insistia a apuntar la serra de Cardó amb el dit i em vaig adonar que reia de la descoberta, perquè sempre que ho feia es cobria la boca amb el vel. «Muntanyes», vaig dir tot imitant-li el gest i tot seguit ho vaig repetir més a poc a poc perquè ho recordés. Aquell cop, Aicha va esforçar-se per retenir el mot. Per això, l’endemà em va semblar que destriava aquella paraula de la resta de mots de les històries que li explicava. Es devia adonar que la repetia un cop i un altre i potser va pensar que per a mi també tenia un significat especial” (“Muntanyes”, p. 83-84).

3. “Dilluns es va presentar a l’escola amb un mapa amb les puntes cremades que havia dissenyat ell mateix. Hi havia cinc indrets senyalats amb una creu roja que pareixia sang, però que havia traçat amb unes aquarel·les. Tot plegat, causava impressió. Quan el va ensenyar als altres a la fila, tots es van adonar que el dibuix representava el pati de l’escola. Dins d’un dels amagatalls hi trobarien el cofre del tresor. Abans, però, havien de superar una sèrie de proves: enfilar-se a l’únic arbre del recinte, excavar la terra, ficar les mans a la bassa d’aigua pudenta, esquitllar-se a la zona reservada als xiquets de parvulari i escorcollar-la de dalt a baix. De seguida el van nomenar cap de l’expedició i cada matí arribava amb un dels barrets que el pare es posava per anar a treballar al tros. En un no-res havia passat a liderar el grup. Es feia escoltar, fins i tot hauria gosat dir que el respectaven” (“La cerca del tresor”, p. 21-22).

4. “Judit torna a tombar-se i allarga el coll per vigilar que no vingui i se les trobi l’una al costat de l’altra. Sent com Txell, amb la veu assossegada i sense apartar la mirada de l’aigua, li assegura que no tornarà mai més, però Judit no se sorprèn perquè sap que diria el que fos perquè no s’allunyés del seu costat. Li estira la màniga suament per no espantar-la i intenta convèncer-la perquè la segueixi fins a la classe. Al final, li ha parlat i, tot i així, no ha aconseguit que deixi de mirar el riu. Judit veu com s’hi formen remolins i no pot evitar recordar com anys enrere feien barquetes de canya per llençar-les riu amunt, on el corrent és menys fort i les seguien amb la mirada fins que un cop de vent les enfonsava per no tornar a sortir mai més” (“La barqueta de canya”, p. 47-48).

5. “Les hores que separen el dinar del sopar són les més llargues. Normalment Martina es troba amb els amics després de classe. A l’hivern juguen cada dia a casa d’algú, però ara que ja comença a fer bo s’avien al parc. Aquesta tarda han anat als gronxadors, on fan torns fins que els toca pujar-hi. Al cap d’una estona, Martina es cansa d’esperar i de mica en mica s’allunya del grup per endinsar-se entre els arbres que envolten la font. Hi ha anat per jugar amb l’aigua, però abans d’arribar-hi li crida l’atenció el voleteig d’un ocell que s’amaga entre les rames. La xiqueta s’atura. Veu el niu. Es gita a terra sense fer soroll, amb el cap mirant amunt per no apartar-ne la vista. L’ocell que acaba d’arribar és la mare. Hi ha tres cries que l’esperen amb el bec ben obert. Amb cura, els alimenta un rere l’altre. A Martina li couen els ulls mentre mira l’escena. Amb ràbia, agafa una grapada de terra i se la fica a la boca. Ben oberta, ben endins” (“La felicitat d’una mare”, p. 15).

6. “La mare la veu allunyar-se mentre la pista es va omplint de mica en mica de palometes de riu, que pugen de l'aigua com una boira espessa i s'arremolinen, embogides, al voltant dels fanals. En notar-ne el frec de les ales grisenques contra la pell, s'estremeix. Cada cop n'hi ha més; els rostres del seu voltant es desdibuixen. Aquesta nit és seua, pensa, no n'hi haurà més. Tan bon punt neixen, comencen a mustigar-se. Volen riba amunt cap a la llum, per tornar després al riu a pondre els ous abans no es faci clar. En sendemà els carrers estaran coberts per una catifa d'ales blanques i pudents. L'olor intensa de riu. Només se sentirà el zumzeig de les bestioles moribundes que es vinclen arran de terra, incapaces de tornar a emprendre el vol. Per una nit d'estiu. Una única nit d'estiu” (“Palometa de riu, p. 55).

7. “Vaig arribar al parc quan tocaven les campanades. Eren les dues de la matinada. No hi havia ningú més. En travessar el pont, vaig apressar el pas, empesa per una urgència oblidada. De sobte, em moria de ganes d'abraçar ma germana” (“Ondina”, p. 69). / “No s'havia aturat fins al pont de l'entrada del parc. Allí, havia reposat un moment per recuperar l'alè i, amb la vista fixa a l'aigua, li havia paregut veure una barqueta de canya que baixava riu avall, seguint-la [...]. Quan travessava el pont li havia semblat que la remor de les aigües li xiuxiuejava el seu destí” (“El campanar”, p. 59 i 61).

8. “En passar per la font, l'havia ruixat amb la mà plana i li havia banyat el vestit a l'alçada dels pits. Quan havia intentat cobrir-se, ell li ho havia impedit. Abans d'entrar a casa, encara l'havia acaronat una estona per damunt de la roba molla” (“El campanar, p. 60).

9. “L'havia portat a la plaça perquè sabia que no hi estarien sols. S'havien assegut en un banc. Damunt d'ells, la silueta del campanar mut. Maria havia pensat que si algú faltés abans que pengessin les campanes noves, no tocarien a morts. Seria una mort callada” (“El campanar”, p. 60).

10. “A Maria li va semblar que provaria d'escapar-se voleiant per damunt de les teulades. La lluita era anguniosa, estèril. Va abaixar la mirada fins al carrer. Als peus de l'església, uns ulls negres la fitaven. / Sabia què havia de fer. Es va ajudar amb una mà per donar-se impuls i amb l'altra, es va agafar a un dels engranatges que havien de sostenir les campanes. Quan va ser dalt, va notar que les cames ja no li tremolaven. Abans de saltar, va sentir el crit d'alarma d'ell. Després, la caiguda. Els primers que hi van acudir encara la van trobar vinclant-se arran de terra, damunt d'unes fulles de llorer ensangonades que havien quedat de la processó del dia abans. / L'aire es va omplir d'una olor intensa de riu (“El campanar”, p. 61-62).

Font dels textos: Gemma Pellissa Prades, Glopades de riu, Voliana Edicions, 2015.  

L'autora té els drets intel·lectuals dels materials creats per a la ruta.


El mapa original s'ha extret del web: http://www.tivenys.altanet.org/poblacio/mapes.html 


Adreces d'interès:

http://www.terresdelebre.travel/

http://www.tivenys.altanet.org/ (des d’on s’ha extret el plànol de Tivenys que he utilitzat per a la ruta: http://www.tivenys.altanet.org/poblacio/mapes.html).

http://surtdecasa.cat/ebre

Altres visites recomanades: Tortosa, Cova Meravelles de Benifallet, castell de Miravet, Parc Natural del Delta de l’Ebre, Via Verda, els Ports. Demaneu recomanacions gastronòmiques.

La ruta literària no inclou la visita a l’assut ni a Les Planes, però al mapa hi trobareu indicacions sobre com arribar-hi. També podeu demanar-me-les. Per a qualsevol consulta, escriviu-me.

-----                                                                                                                               -----

Ruta literària guiada per l’autora: 19 de desembre a les 16h., davant de la Pastisseria La Fornera (Av. Generalitat, 48), situada a la carretera principal: http://cbe.baixebre.cat/content/la-fornera.

Cap a les 17.15h. (hora estimada) tornarem a La Fornera i hi tindrà lloc la tertúlia sobre Glopades de riu. Hi podreu adquirir exemplars, si ho desitgeu (15 euros) i l’autora en signarà als lectors que ho desitgin.

La ruta és breu per qüestions de temps i perquè puguin assistir-hi persones de qualsevol edat; per això es recomana als lectors que ho vulguin que visitin l’assut pel seu compte (en cotxe o a peu des del parc, com a les històries de Glopades de riu), un dels indrets amb més força dramàtica del recull. Es troba a un quilòmetre de Tivenys, aproximadament.

Tant la ruta com la tertúlia són gratuïtes i no requereixen inscripció prèvia (hi esteu tots convidats), però no inclouen consumició. Es pot participar en una o a les dues activitats sense cap compromís. Podeu descarregar-vos aquests materials, tot i que portaré còpies dels textos.