Ses tres paraules de la Reina

Açò diu que era una casa que tenien tres fills, un qui era de nom Joan, s’altre Xumeu i s’altre Pere.  Es majors eren vius com una espira, però En Pere, botxet com un mac.

Un dia, el Rei  va manar fer unes crides, per fer sebre a tothom que sa seva filla s’havia de casar i, com era costum, sortiria en es balcó i diria tres paraules, i es qui li sabria contestar, se casaria amb ella, fos qui fos.

Quan En Joan i  en Xumeu sentiren a dir d’aquestes crides, ja ho crec que van voler anar-hi, a veure si sabrien respondre a sa filla del Rei, per poder casar-s’hi.  En Pere va dir:

-Jo també vull venir, a sentir sa filla del Rei.

-No pots venir, no; perquè ens faràs quedar malament.

-Jo hi vull venir, dic!

-No ho vull que vénguis, -deia es major-, perquè tu diràs qualque matracada que no seràs bo sentir.

-No, no diré res, creis-me.

Arribat es dia, En Joan i En Xumeu es ben muden i ja són partits d’amagat d’En Pere, a deveres per arribar d’hora.

Quan En Pere veu que no són per ca seva, ja se la pensa, i diu:

-Sí que me l’han pigada!  Ells ja no hi són! Jo hi aniré de totes maneres.

Sense mudar-se sa roba ni res, parteix corrents pes camí, i cap a ciutat falta gent.

Quan va esser ben enfora, s’acota i troba un ou de dragó i el cull.  Així que afina es seus germans, que just els veia, comença a cridar:

-Oi, oi, oi! Al·lotets, aturau-vos! Oi, quina cosa més polida! Som ric de per vida! Veniu!

-Què deu tenir, ara, aquest? –deien En Joan i En Xumeu.

Tornen arrera i va esser es seu germà que els mostrava s’ou de dragó i se creia que era una cosa de l’altre món.

-Que no ho veis!-digueren-. Per què ens has fet tornar arrera! Tros de boig que ets!  Alça, veste’n cap a casa.

Li donaren un bon mauro, i van seguir es seu camí.

En Pere se posa s’ou dins la bossa, i aquí caic allà mateix, seguí fins que a un cert punt va tornar a cridar:

-Oi, oi, oi! Aturau-vos! Ara sí que ho és polit, el que he trobat! Oi, oi, què polit!

-I què deu esser el que ara ens mostra? Que així mateix ho deu valer? –deien ells-.  Anem-hi, vam.

Hi van, i va esser un ganxet de fil de ferro el que va trobar, i com que ells van veure que era tan poca cosa, comencen a donar-li tocs i més tocs i el van deixar blan.

-Torna arrera –li deien-. No veus que ens faràs quedar malament?  Torna arrera.

Però, tornar arrera m’han dit? No en tenia cap gana, ell, de tornar-hi.  El que volia era anar a escoltar sa filla del Rei per veure si sabria respondre.

Ells dos se van posar a córrer, i ell, més a poc a poc, seguia darrera  darrera. Al cap d’una estona troba un bon llevat de bou enmig des camí; l’aixeca i comença a cridar:

-Oi, oi, oi! Ara sí que he trobat cosa bona! Aturau-vos! Oi! Veniu, veureu cosa bona!

Però aquells dos no en van fer cabal d’ell, escalivats de s’altra vegada. Se posa sa merda dins sa bossa i segueix cap envant.

Arriba a sa ciutat, i tot era gent qui compareixia just abaix des balcó de ca’l Rei, i ell, amb es calçonots bruts i foradats i sa civadera en es costat, també es ficà entre sa gent.  Tothom se’l mirava i se’n reien d’ell, de veure que d’aquella manera es presentava a ca’l Rei.

Arriba allà, i just que hi va esser, surt sa filla del Rei en el balcó i diu:

-Tenc foc davall sa coa.

-Que vol que hi cogui aquest ouet? –digué En Pere, mostrant s’ou de dragó.

-I amb què el trauràs?- Preguntà ella.

-Amb aquest ganxet- repon En Pere.

-Merda per a tu!

-Teniu, vet aquí un barret.

I li va tirar es llevat de bou.

I en Pere va haver contestat ses tres paraules de la Reina i aquèsta s’hagué de casar amb ell. I encara són vius, si no són morts.

ċ
ses3paraules.mp3
(4215k)
Rondallaires Projecte,
6 de febr. 2012, 9:41
Comments