NA PAPARRETA

SA PAPARRETA

SA PAPARRETA

Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fiis i cap fia. Son pare i sa mare haurine fet s’uastre enmig d’es pla d’En Vidal per tenir-ne una, però mai tenien sa sort de veure’n néixer cap. Sa mare de vegades deia:

  • Ai! Sols per tenir-ne una me n’aconortaria que fos paparreta

Un dia sa mare pastava, i vénga bones punyades a sa pasta; i així va fer pup i va sortir una paparreta petitona que es va posar davall sa pastera i començà a dir:

  • Mumare! Oh mumare! Que em fareu una coqueta?

Sa mare es girava a una banda i a s’altra i per aumon afinava ningú. Es posava a pastar i totd’una ja tornava a sentir:

  • Mumare! Oh mumare! Que em fareu una coqueta?

I ella vénga girar-se per tots vents, i sense veure ningú, va dir:

  • I qui ets tu?

  • Jo som sa vostra fia Paparreta, qui estic davall sa pastera.

Va mirar davall sa pastera i la va veure, tan petita com una llentia, boni bé.

Sa mare li va fer una coqueta, i ella se la va menjar.

D’es cap d’una estona sa Paparreta va dir:

  • Mumare! Oh mumare! ¿Voleu que dugui es menjar a munpare, avui?

  • No, perquè és massa enfora, es covo és molt feixuc i no hi arribaries.

  • Ja hi arribaré, ja. Voleu que l’hi dugui?

  • Ja l’hi duràs, idò.



Son pare llaurava a un lloc molt enfora. 


Sa mare posà es covo damunt sa closca de sa paparreta, i aquesta, deng-deng, deng-deng, se n’anava com un coet, i en un promís va ser en es lloc.

Arriba a sa portellada, i com son pare veia es covo que caminava i no veia ningú que el dugués, deia:

  • Bono! I es covo ve tot sol, avui. Com pot ser, açò? Que hi haurà bruixes, aquí?

  • Munpare! Oh munpare! – va dir sa Paparreta, com arribà -. Jau, vetaquí es dinar.

  • I qui ets tu?

  • Jo som sa Paparreta, fia vostra.

  • Son pare va quedar esglaiat, atordit; no sabia què feia, tan content estava. Al punt es posà a dinar i sa Paparreta li va demanar:

  • Munpare! Oh munpare! ¿Què voleu que llauri una estoneta, a’s temps que dinareu?

  • Llaura, si vols i pots – contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença a fer: ui… ui… ui… i es matxos, com senten allò, van partir acorrents, i com arribaren en es cap d’es tornai, hala arrera, i amb es temps de dir Amèn en va tenir un bon tros de llaurat. Sabeu que hi feien, de bo, aquells matxets!

Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir:

  • ¿Què tenen aquests matxos, que corren tant? Com és que fan tan bo?

  • Ah! – va dir ell -, perquè else mensa sa Paparreta.

  • Ai! Una paparreta? Sí que deu esser el dimoni, aquesta paparreta! Jo la vui veure.

Fa aturar s’arada, i com el Rei la va veure, digué:

  • Oh! Quina paparreta més polideta! Que no ho veis? Que no ho sentiu? Ai! Me l’heu de vendre.

  • Vendre, m’ha dit? – contestà son pare -. No hi ha por que jo la vengui.

  • Me l’heu de vendre, he dit; i si no és en bones, serà en males.

Quan son pare sent aquelles cançons, no hi podia consentir, però no hi va haver remei i hi va allargar es coll, perquè el Rei ho deia.

El Rei se la va endur a ca seva, la va tancar dins un estudi i digué a ses criades que en tinguessin ànsia.

El Rei s’havia de casar, i era costum abans de casar-se fer tres balls.

Quan es va fer es primer ball a ca’l Rei, ses criades van anar dins s’estudi de sa Paparreta i li van dir:

    • Paparreta, que véns en es ball?

    • No, perquè com som tan petiteta, amb una calcigada em mataran.

Ses criades es van ben mudar, se n'anaren en es ball i la van deixar tota sola dins s'estudi.

Sa Paparreta tenia es do de tornar una jove polida com el sol, quan se llevava sa closca, i totd'una que ses criades van haver fuit, ella se la llevà i tornà una bella jove vestida amb una capa tota d'or i diamants i pedres precioses.


Quan es ball va estar encalmat, ella es presentà dins sa sala i tothom va quedar admirat de veure aquella hermosura.

    • Oh! Que polida! - deia sa gent – Qui deu esser aquesta jove? Ell no n'hi ha, a la Cort, de més polides!

El Rei, quan la va veure, en va quedar enamorat i s'hi va presentar:

    • Que vol ballar amb jo? - li va dir; i ella s'alça, va ballar una dansada amb ell i totd'una descompareix.

Bé hi va mirar, arreu, tothom, per veure per on havia fuit; però ningú en va sebre es net, perquè ella, just que va esser devora es seu estudi, va tornar paparreta.

A lo endemà es tornà fer ball, i altra volta ses criades la van convidar per anar-hi; però ella sempre contestava:

    • Ah no, perquè com som tan petiteta, amb una calcigada em mataran.

El Rei va dir a ses guàrdies que si tornava comparèixer aquella jove badassin bé per on fugia. Quan es ball va estar ben encalmat, sa Paparreta es torna llevar sa closca i va acudir en es ball. Si polida la van trobar sa primera vegada, més l'hi van trobar sa segona; tothom badava ets uis tant com podia, per veure-la millor.

El Rei s'hi presentà també i va ballar una dansada amb ella; però just van haver acabat, va descomparèixer sense que cap guàrdia pogués afinar per on havia pres.

Llavores sí que hi va quedar, enamorat, el Rei; no sabia què es pescava, i estava com un boig de sa passada; no se'n sabia donar raó.

A's tercer vespre tornà agafar ses guàrdies i elsi digué:

    • Mirau, si torna aquella jove tan polida, ja podeu veure si feis tot quant sabeu per vetlar-la, perque si no em sabeu dir per on pren, vos faré passar a tots per ses armes.

Es ball s'encalma i al punt arriba sa Paparreta tota vestida de brillants i perles. Llavores sí que ho era polida de ver! Tothom badava de veure sa seva polidor.

Ses guàrdies badaven uns uis com a taronges per por de que no els escapàs sense que se n'entemessin.

Es posa a ballar amb el Rei, i així que va haver acabat sa dansada, pren portal; totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop d'es seu estudim, torna paparreta, i ningú va sebre per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s'estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van sebre donar an el Rei clarícies de res.

S'havien acabat es tres balls; i el Rei, de cada dia, més enamorat de sa jove polida, es posà malalt.

Ses criades van a sa Paparreta i l'hi conten:

    • Que no ho saps, que el Rei està malalt? - li van dir.

    • Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà.

Ses criades van a dir-ho an el Rei.

    • ¿Sap què diu, Senyor Rei, sa Paparreta? Si vol coquetes fetes seves.

    • Sí, sí que en vui. Digau-li que me'n faci.

Li duen un tros de pasta i la tanquen amb clau dins s'estudi. Ella es lleva sa closca, torna sa jove d'abans i va fer ses coquetes.

Ses criades les duen an el Rei, i just que les tastà li van agradar tant, que se les va acabar totes.

    • Ai, que són de bones! - va dir ell -. Digau-li que en torni fer.

Ses criades agafen més pasta, l'hi duen i la tornen tancar en clau. Ella, just que va ser tota sola, es lleva sa closca i ja és partida a pastar i a fer coquetes.

Mentres ella feia ses coques, ses criades, per sebre com les feia, van badar p'es forat de sa clau, i com van sebre que era sa mateixa jove que havia ballat amb el Rei, acorrens anaren a dir-l'hi. Ell guaità per veure si era ver; se'n va anar a ca un ferrer, i va encomanar una clau falsa.

Se'n va anar a s'estudi de sa Paparreta i la va retgirar tota, i d'es retgiró va quedar desencantada i no pogué tornar paparreta mai més.

Es van casar, i tots dos van viure feliços anys i més anys fins que es van morir.

I sa rondaia ja està dita;

menja-te-la frita.

I si no t'agrada,

tira-la dalt sa teulada.

Dalt sa teulada hi ha un sabater

qui fa sabates de paper,

i si no les ha acabades

encara les té.

Darrera sa porta hi ha un fus

Acabat, Amèn Jesús.









ċ
Rondallaires Projecte,
11 de març 2012, 13:13
Comments