L'amor de les tres taronges

Rondallatitol

L’AMOR DE LES TRES TARONGES


Açò era un pare i un fill que vivien a un lloc que era molt enfora de tot.

Al fill ja li havia arribat l’hora de cercar al·lota i de casar-se, però per allà ho tenia malament perquè no hi havia gairebé ningú més. Així que son pare un bon dia li va dir, molt seriós:

  • Vés, fill meu, vés cap a una altra terra a cercar una dona que sigui bona per a tu. Ja saps que aquí no n’hi ha prou, de dones, i no et vull fadrí.

El fill va dir que hi pensaria, i un dia que va anar a cercar esclata-sangs, quan estava pensant on podria trobar la més bella de les donzelles, en açò li va sortir de per darrere una mata una fada més polida que el sol. Quan la va veure va quedar embadalit. Ella s’hi va atracar i li va dir:

  • Cerca l’amor de les tres taronges, que és molt enfora. Hauràs de trobar un taronger que té una campaneta a cada taronja, guardat per un drac molt maleit. Per arribar fins a aquest taronger hauràs de passar per quatre portes: la primera no té pestell i fa més de set anys que bat i bat, sense que ningú la tanqui; a la segona porta hi ha unes formigues mortes de gana; la tercera porta està tota enrevoltada de serps amb una fam que talla cantons, i, a la quarta porta, s’hi troben un bon grapat de lleons afamats... Vés alerta, fa set anys que tots aquests animals no han menjat res.


Acabades de dir aquestes encomandes, la fada desaparegué.

El jove va quedar tan sorprès que es va oblidar dels esclata-sangs i va tornar cap al lloc; quan hi va ser ho va contar tot a son pare i, ben prest, va ser partit cap a cercar l’amor de les tres taronges.


Camina que caminaràs, després de molt de camí per marina i bosc, a la fi va arribar a un hort, i allà va veure una porta que batia sense aturar-se, i es va dir: “Aquí és!” En aquestes va agafar un pestell que duia dins la bossa, i que havia arreplegat de ca seva, i el va ben posar al pany. D’aquesta manera aquella porta ja no va batre més.

Passat un temps, després de travessar un parell de tanques plenes de còdols i macs, va arribar a la segona porta, on hi havia les formigues totes mortes de fam que se’l miraven amb molts mals ulls, i més dolentes intencions...

El jove, que era molt viu, va treure unes micones de pa que duia guardades a dins la bossa, i les va donar a aquelles formigues: van quedar prou rodones i no li van fer res de res. Així va poder passar endavant.

Més endavant, després de travessar una tanca plena de cards, aquell jove tan valent va arribar fins on era la tercera porta, hi va entrar i tot eren serps que se’l miraven amb molta fam mentre l’anaven enrevoltant a poc a poc...

Però ell no tenia cap por, i va treure de dins de la bossa dues gerres de llet i unes dotzenes d’ous que tant agraden a les serps i, així, va poder passar sense que li fessin res.

Va arribar, després d’unes quantes tanques de caramuixes, a la quarta porta i allò era més greu, ja ho ben crec! Quan la va obrir va veure tots aquells lleons afamats que se’l malmiraven ...

Ell prest va treure quatre o cinc gallines i uns quants trossos de carn i els ho va tirar. Els lleons es van abocar furiosament damunt aquell menjar, i van deixar passar de llis aquell jove tan valent.

Quan va haver passat la darrera porta es va adonar que era dins d’un pati molt gran, que ja no hi havia ni còdols ni macs, ni cards ni caramuixes, sinó flors i tarongers i que, a un racó, un drac molt gros i terrorífic, tot dents i escates i amb una bona espasa, dormia devora el taronger on hi havia l’amor de les tres taronges.


Quan va veure el drac que dormia, tot el cel se li va obrir i, sense pensar-hi un moment, com un llamp, es va atracar a aquell arbre que li havia encomanat la fada, va agafar les tres taronges i van començar a sonar les campanetes tan fortes que van despertar el drac. Quan el jove el va veure tan gros, va arrancar a córrer cap allà per on havia vingut ...

Quan va arribar a la porta on hi havia els lleons que es llepaven els dits, aquests es van dir: “Aquest jove ens ha donat menjar i nosaltres l’hem de deixar passar...” I el van tornar a deixar passar.

El jove va arribar després a la porta de les serps, que ja tenien les gerres ben seques i que, quan el van veure, es van dir: “Aquest jove ens ha donat menjar i nosaltres l’hem de deixar passar...” I va passar.

Mentrestant, el drac, que treia foc per la boca, i que tan maleit encalçava el jove, va arribar fins la porta on hi havia els lleons i així els va dir:

  • Lleons, jo som el drac del taronger de l’amor de les tres taronges i he d’agafar el jove que ha passat per aquí, perquè me les ha preses!

  • No, no et deixarem passar –van contestar els lleons-, perquè feia més de set anys que no ens havies donat res per menjar.

El drac, quan va sentir allò, es va inquietar moltíssim i va agafar l’espasa i venga matar lleons. En tenir-los tots morts, va rompre la porta.

En açò que el jove va arribar fins la porta on hi havia les formigues, que van dir quan el van veure: “Aquest ens ha donat menjar i nosaltres l’hem de deixar passar!” I així ho van fer.

El drac ja era a la porta de les serps, i quan hi va ser, aquestes li van fer ben igual que els lleons, mesquins, i no el van deixar passar. El drac, que no estava per bromes, va tornar a treure l’espasa i hi va haver serp per tot. La porta va quedar feta mil miques ...

Finalment, el jove va arribar a la porta a la qual havia posat el pestell, que, quan el va veure, li va dir: “Tu m’has posat un pestell, quan feia més de set anys que no en tenia cap i batia i batia sense aturar, així que podràs passar”. La porta es va obrir i el jove va passar amb les taronges dins de la bossa.

Però el drac ja era a la porta de les formigues...I va passar el mateix que a les altres portes: les pobretes formigues que no el volien deixar passar, totes van quedar estirades i ben mortes, mesquinetes.

El drac estava més empipat que mai...

I quan el drac va arribar a la porta del pestell i gairebé agafava el jove, que just acabava de sortir, la porta li va dir:

  • No passaràs, mal drac. Jo no et deixaré passar perquè feia set anys que no tenia pestell i no me n’havies posat cap i em feies patir, tot el dia batent i batent. Ara jo no t’he de deixar passar.

El drac va tornar a treure l’espasa que duia plena de sang: “Et rompré, et rompré, porta caparruda!” Però el drac no la va poder rompre perquè era la porta més forta del món, i va haver de quedar allà dins tancat per sempre...

Mentrestant, el jove, tot fugint, ja havia corregut un bon tros i estava cansat. Es va asseure a reposar i es va treure un ganivet de dins de la bossa i una taronja de les tres que duia. Tenia molta set i la va esmitjar, però, quan la va obrir, de la taronja va sortir una jove molt polida, amb els cabells castanys i molt llargs, que li va dir: “Ai, quina set que tenc! Si no em dónes aigua desapareixeré...”

El jove, que era molt enfora de ca seva i no coneixia aquell bosc, va cercar i cercar per tot, però no va trobar aigua i la jove va desaparèixer...

Trist, va seguir caminant una estona més, fins que va encetar una altra taronja. Quin esglai! Li va sortir una altra jove, roja i tan polida com la d’abans, que també li va dir: “Ai, quina set que tenc! Si no em dónes aigua desapareixeré...” Però la jove no va poder beure perquè en tot aquell redol no hi havia ni una gota d’aigua: així que va desaparèixer...

Camina que camina una bona estona, quan ja era a prop de ca seva, va esmitjar la darrera de les taronges que duia. De dins d'aquella taronja va sortir una jove morena, molt polida, amb uns cabells molt suaus, que li va dir quan el va veure:

-Ai, quina set que tenc! M'hauries de donar un got d'aigua, que si no desapareixeré...


El jove sabia que allà devora hi havia un pou i li va poder donar tota l'aigua que va voler. D'aquesta manera la va salvar.

Després la jove li va demanar: “Tu que m'has salvat, que et voldries casar amb mi?”

El jove li va dir que sí. Van arribar tot d'una a ca seva, ho van contar a son pare i es van casar.

I van ser feliços i encara ho són si no s'han mort.



Comments