EN PERE DE SA FAVERA

CLASSE DEL FONS DE LA MAR (Infantil 5a. A)

Col·legi Públic Castell de Santa Àgueda (Ferreries)


En Pere de sa favera



Açò vol dir que era una viuda que tenia un fill que era de nom Pere.

S'àvia se li va morir, i vol dir que, amb ganes moltes com tenia de pujar al cel per veure-la va sembrar una favera dins s'hort.

Sa favera va créixer per amunt i se va fer tan alta que arriba fins en el cel.

Un dia En Pere se resol d'anar a veure s'àvia, i ja és partit a pujar per sa favera, de branca en branca, cap el cel.

Hi arriba i troba ses portes tancades. Toc, toc!..., pigà a sa porta.

-  Qui és?- diu Sant Pere

-  En Pere de sa Fava que ve a veure a s'àvia va respondre el!.

-  No la pots veure, per ara -digué Sant Pere-; està molt endins

I ell, plora qui plora, comença a cridar:

-  Jo vull veure s'àvia! ...

-  No la pots veure a s'àvia, però perquè callis et regalo aquest ase que en dir-li:


Arri envant cagaràs diners, arri enrere en cagaràs més


n'amollarà per darrera fins que li diguin "prou".

En Pere, tot content, ja no va pensar més en s'àvia agafa s'ase i va partir deveres per un altre Camí.

Camina que caminaràs cap a ca seua, sa fosca el va agafar prop d'un lloc. Hi entra i demana si podia passar sa nit.

- Idò, Pere, quin senyal per aquí? Que mos dus res de bo?

- Ja ho veis, madona; duc un ase que caga doblers, va respondre ell

- Un ase qui caga doblers!

- Que no pot ser? Callau, veureu -respon en Pere.


Arri envant cagaràs diners, arri enrere en cagaràs més


Aquella gent va quedar esglaiada de veure aquell aset que tanta manya tenia per fer doblers.

Sa madona, que va quedar encantada d'aquell aset. De nit, mentres En Pere dormia a les totes, se'n va a dins s'establa, desferma aquell

ase i en es seu lloc n'hi va deixar fermat un altre ben igual.

Quan en Pere s'aixecà, se'n va a s'establa, ¡ sense conèixer que l'hi haguessin baratat, treu s'ase, s'hi eixanca damunt, se despedeix de

sa madona i a corrents se'n va cap a ca seua.

Així que arriba, comença a cridar:

- Mumare som rics per sa vida; ja no mos faltaran doblers mai mes.

- Què dius?

- Sí, sí, que és ben ver. Duis un llençol net, i parau, que aquest aset meu caga doblers.

-Tot t'ho creus. Beneit, més que beneit!

- Parau, vos dic; parau, que som rics per sa vida.

Per fi, tant va insistir En Pere, que sa mare va dur un llençol net y el va estendre enmig de sa casa. En Pere entra s'ase s'hi eixanca

damunt, y punxida va, punxida ve, comença a dir:


Arri envant cagaràs diners, arri enrere en cagaràs més


Però s'ase res de res.

Rebanyeta de Pere, ja t'ho deia jo que t'havien enganat!

- Ningú pot esser més que sa madona- deia En Pere.


Maleit, s'en va cap a sa favera i puja que puja fins que va arribar al Cel i toca: Toc, toc!

- Qui és? - li respon Sant Pere.

- Som jo, En Pere qui ve a veure s'ávia- contesta ell.

- Ja tornes esser aquí? -diu Sant Pere-. ¿No te vaig donar aquell ase tan bo perquè te n'anassis i no tornassis?

- Emperò me'l van pendre, i torn a veure s’àvia.

- No la pots veure, a s’àvia. Ja te vaig dir s'altra vegada que estava endins, ben endins

I tant d’escàndol va arribar a compondre, que Sant Pere li diu:

- Perquè te'n vagis té aquet tavaió, te l'endus, i cada vegada que tindràs gana no has de fer mes que estendre'l i diràs:


Tovaió, posa taula,


i damunt hi compareixerà tota casta de menjar

En Pere, tot contentet, agafa es tovaió i ja és partit p'es mateix camí.

Es fosquet se va tornar trobar en es mateix lloc que s'altra vegada.

Entra a ses cases, i just que madona el sent, ja surt

- ¿Que no puc romandre aquí, anit? -diu En Pere.

- Sí, sí, entra, i soparàs- li respon ella.

- Ca, ca! , no importa —diu ell-, no en faixeu, de sopar, que jo avui duc una bona cuinera. Mirau aquet tovaió

Agafa es tovaió, l’esten damunt sa taula i diu:


Tovaió, posa taula.


Damunt aquell tovaió comencen a comparèixer bons plats.

Van quedar de pedra.

Just que En Pere hagué sopat, se'n va anar a's llit. Però per por de ses trapasseries de sa madona, se'n va endur es tovaió i se'l va

posar davall es coixí.

Madona, just que veu que dorm, Se'n va de puntes i encara va tenir manyes de baratar-l'hi amb un altre ben igual sense que ell se'n

entemés.

A l’endemà dematí ben deveres s'en va cap a ca seua. Quan hi va arribar ja comença a cridar:

- Mumare, mumare! No importa que faixeu res per dinar, que duc aquest tovaionet que sap treure tot quant puguem desitjar.

- ¿Ja tornes a venir-te'n amb aquestes?

Treu es tovaió, creguent-se que era es que li havia donat Sant Pere, l’esten damunt sa taula i diu tot resolt:


Tovaió, posa taula.


Però no hi va haver remei, no va ser capaç de fer-li treure res.

- ¿Tot t'ho farien creure.

- madona me l’haurà sabut baratar.

Per no sentir mes a sa mare, arranca de córrer fins a s'hort i s'enfila deveres per sa favera, cap al Cel. Arriba: Toc, toc!

- Qui és? -diu Sant Pere des de dintre.

- En Pere, qui ve a veure s’àvia.

- ¿No te vaig dir jo, que no la podies veure, a s’àvia, i ja tornes per aquí?

- Jo vull veure s’àvia!

Per fi, Sant Pere, cansat de sentir-lo, obrí i li diu:

- Té aquest cinglador, i en dir-li:


Cinglador fé felna,


Tot d'una se posarà a pigar fort a tots es que veurà davant ell fins que tu diràs "basta". Que estàs content?.

- I ben content! -respon ell.

I deveres ja és partit p'es mateix camí de ses altres vegades, va trobar madona damunt es portal.

- Idò, Pere, ¿què mos dus, avui, de bo?

- No ho és tant com ses altres vegades -respon En Pere.

- Qualque cosa deus dur -li respon madona.

- Vénc perquè me torneu es meu ase i es tovaió que me vau baratar-, diu ell.

- Mira-te'l, an aquet!- comença a dir madona- ves qui li ha baratat res!

I què fa En Pere? Agafa es cinglador, el tira en terra i diu:


Cinglador, fé feina.


Es cinglador se posa a donar fuetades a madona i tots es que tenia davant; i , corregudes fins que madona començà a cridar:

Diga-li prou! Que no mos pegui més, que tot t'ho tornarem.

En Pere el fa aturar, i quan li van treure es tovaió i s'ase vertaders, s'eixanca damunt aquest i se'n va anar a correns cap a ca seua per

mostrar-ho tot a sa mare; i junts van viure ben feliços anys i mes anys, i encara deuen ser vius, si no s'han mort.



Resum de la Rondalla trobada al volum I del llibre Rondaies de Menorca d'Andreu Ferrer Ginard (p. 13- 22)

Edicions Nura, 1993


Comments