El dia del miracle

EL DIA DEL MIRACLE


ENLLAÇ al DOCs

Fa molt i molt de temps quan el Sol i la Lluna parlaven, hi havia una noia que es deia Caterina, molt bonica, amb els ulls marrons, com l’ull de tigre. A la Caterina li agradava tant la mar, que el que més desitjava, era poder viure-hi.
Tal era el seu desig que plorava i plorava sense parar, totes les hores del dia, perquè volia viure al mar i no podia.
Un dia, el Sol al matí li va preguntar:
Què passa, noia, perquè plores?
I la Caterina li va respondre:
-Ploro perquè vull viure al mar.
I el Sol, sorprès de la contesta que havia obtingut, li va respondre que no era pas possible de viure al mar, que al mar només hi vivien els animals marins, que ella s’hi ofegaria.
Però la Caterina no s’hi va avenir i va seguir plorant i plorant.
A la nit la lluna no se’n va poder estar i li va preguntar:
Que passa, mossa, perquè plores?
I ella que va i li contesta:
-Ploro perquè vull viure al mar.
La lluna va obrir uns ulls com a plats al sentir tal resposta i dit i fet, li va contestar el mateix que el Sol, que no era possible:
-De la mateixa manera que no pots tocar el cel, no pots viure al mar.
Però la Caterina, molt trista i desolada va seguir plorant i plorant.
Un dia va aparèixer un mag baixet i panxut que venia d’unes terres llunyanes i se li va acostar molt amablement:
-Noieta per què plores?
I com no podia ser d’altra manera, ella li ho va explicar, tal com ho havia fet abans amb el Sol i la Lluna.
-Vull viure al mar.
Llavors el mag, que per això era mag, li va concedir el seu desig i fent realitat el seu somni, la va convertir en sirena amb un encanteri que havia après del seu rebesavi.

Al principi la sirena Caterina estava molt contenta, tota rossa amb una cua de tots colors (vermell, verd, blau, lila, groc …) i feliç, molt feliç, perquè finalment vivia al mar, tan com havia desitjat tant i tant de temps.
Però amb el pas dels dies, va començar a enyorar-se de la seva família, dels amics,... i del seu estimat, un pastor que vivia a la muntanya.
Aleshores se’n va començar a repensar, i finalment gairebé es posa malalta altra vegada de tant de plorar d’enyorança... perquè tornar, ja no podia tornar. Aquell encanteri tan antic no tenia volta enrera, no es podia pas desfer. Ja no hi havia remei.
Plorant plorant es va morir a la seva estimada mar, desitjant tornar a veure els seus i plorant i plorant amb un cant d’enyor que es sentia fins i tot des de la muntanya del seu estimat.
És des d’aleshores ençà, que cada 10 de Juliol (el dia de la seva mort) l’aigua del mar és torna dolça, en record de la Sirena Caterina i el seu estimat pastor de la muntanya.
I tot això és pura veritat com que aquesta rondalla s’ha acabat.




Comments