Miquel Martí i Pol


Breu biografia 


(Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. 

Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres tempsLa pell del violí... El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorçaEl llarg viatge, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). 

Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües. 

La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Literatura i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. 


Vídeo de YouTube






L’olor del patiment

3 de maig 2017, 2:46 publicada per angela camacho

La Laia era una nena de tretze anys. Era una noia responsable, estudiant, treballadora, maca, agradable... La seva vida, una rutina, cada dia des de que s’aixecava fins que s’anava a dormir feia el mateix, amb excepció dels caps de setmana. Pel matí anava caminant al col·legi i sempre passava per una casa un tant desagradable, era fosca, lletja, antiga i semblava que algun dia caigués a terra. Però en aquella casa hi vivia algú perquè al jardí hi vivia un amiguet de la Laia, ella li deia Timmy i com que ella era una nena intel·ligent sabia que algú el mantenia viu encara que fos donant-li quatre trossets de pinso. Així que sempre que passava pel jardí llançava pit de pollastre que li sobrava del sopar, o de vegades talls de pernil salat perquè aquell gosset més prim que un fil pogués menjar alguna cosa decent. Un dia ja no hi era en Timmy i ella va pensar que possiblement hagués mort o li hagués passat alguna cosa no gaire important. Els dies passaven i en Timmy seguia sense aparèixer. Al cap d’una setmana la Laia es va proposar anar a la misteriosa casa, fer sonar el timbre i preguntar pel seu amic. Ningú va obrir la porta, així que va decidir tornar-ho a provar. La Laia estava trista, però de cop i volta va escoltar-lo bordar, es va assecar les llàgrimes, va mirar per la finestra i el que no sabia era que veuria la pitjor imatge de la seva vida. El gos estava encadenat ple de sang i amb una pota trencada. La nena ràpidament va trucar a la policia i així salvar al gos i agafar el boig que havia fet aquella desgràcia.

Quan va passar el temps la Laia va adoptar a en Timmy i van viure una molt bona vida. Quan la Laia ja era molt gran en Timmy no estava amb ella, però encara recordava l’olor, l’amor, l’alegria que aquell gosset li va donar.

Pseudònim: Kira

EL MILLOR REGAL

30 d’abr. 2017, 23:00 publicada per Anna Maria Capdevila

Hi havia una vegada una família molt pobre que vivia en un petit poble de Catalunya. El més jove, que es deia Arnau, tenia set anys i, en comptes d’anar a l’escola es quedava cada dia a casa amb la companyia dels seus avis i la seva mare, ja que el seu pare treballava durant tot el dia en una fàbrica tèxtil de Sabadell.

L’aniversari de l’Arnau va arribar i, tot i la pobresa que patien a la seva família, el seu estimat pare li va regalar una manta fina de color blau que havia pogut portar de la seva feina. No es pot dir que fos el regal més esperat per un nen d’aquesta edat, encara que el més petit de la casa va fer que un simple regal es convertís en el millor objecte que havia tingut mai i li va trobar moltes utilitats fent servir la seva imaginació. Per exemple, se la posava com si fos una capa per disfressar-se de superheroi; també la posava com si fos una vela d’un vaixell i jugava a ser un pirata; i fins i tot, a vegades la feia servir per construir una tenda de campanya.

Va acabar sent el millor regal que li havien fet mai i el que l’havia fet més feliç. Fins i tot els seus pares i els seus avis jugaven amb ell i s’ho passaven d’allò més bé fent servir la imaginació i la il·lusió.

Estil de vida

30 d’abr. 2017, 2:58 publicada per Alfons Huescar   [ actualitzat el 6 de juny 2017, 8:20 ]

Hàbitat: ciutat

Em llevo amb un aire feixuc i dens. A fora, al carrer, estan asfaltant i reformant la calçada. Sorolls de trepants, i màquines d’asfaltar em serveixen de despertador des de fa més d’un any. Obro l’aixeta i em dutxo amb aigua calenta, fet que passaria per alt si no fos perquè ens acaben d’arreglar la caldera. Surto de la dutxa i amb l’assecador m’eixugo el cabell ràpidament. M’assec a taula i esmorzo un got de llet mentre les catàstrofes i desgràcies del món surten del plasma i remouen l’estómac del personal del menjador. Agafo l’entrepà per a l’escola i el meu pare i jo sortim a agafar el cotxe. Acabem en un embús, gairebé com cada dia, fins que a les 8 arribem a l’escola. El meu pare i jo ens acomiadem i ell se'n va a treballar. L’escola està a la muntanya. Un aire contaminat i gris envolta els meus peus amb pinta de no voler marxar mai més. A classe, el professor de llengua ens anuncia, embriagat de cafè i amb bosses als ulls, que tindrem un examen la setmana vinent. La mestra de castellà arriba, ens fa obrir el llibre, ens assigna exercicis, i tots a treballar. També ens posa un treball. Per fi arriba l’hora del pati. Sortim tots com si portéssim dies engarjolats, i ens posem a jugar al pati de tot just quaranta cinc per vint metres. En aquesta sala de formigó, estem ficats des de tercer de primària fins a l’últim curs de la secundària. La majoria juguem a futbol, excepte uns quants que es distreuen com poden. La seva creativitat pot semblar forçada al no haver-hi res més, però és el que hi ha. Tornem moixos a les aules. Dues ànimes arrossegades per la poca voluntat que els queda ens posen uns quants treballs en grup, ens fan explicacions amb la pantalla digital, llargues, confoses, i incomprensibles per a ningú, i ens posen una pila de deures per l’endemà, els quals són fets a hores de la matinada. Veig els meus companys amb els ulls cansats de mirar l’ordinador, buscant alguna cosa per distreure’s. Quan ja sembla que l’avorriment no pot anar a més, un soroll estrident trenca la veu ronca del professor, i arriba l’hora desitjada. Alguns companys se’n van a dinar a casa. La majoria ens quedem, i anem un altre cop a les quatre tristes parets de formigó, però que ens fan sentir d’allò més lliures. Juguem, i entre baralles, xuts, discussions, cops, empentes, jugades i demés, ens passa l’estona volant. Arriba l’hora de de dinar. Ho sé perquè l’alarma ensordidora de l’escola ha tornat a marcar l’hora. Fem l’avorrida fila recta, i entrem dins. Seiem. Primer plat. Macarrons. Alguns mengem com tabalots i repetim cinc cops. Els monitors estan orgullosos de nosaltres. Altres no ho suporten i mengen amb fàstic, el que el monitor els força per engolir. Si no acaben abans que vingui el segon plat, ho tenen cru. Arriba el segon plat. “Nuggets de pollastre” amb amanida. Mengem la “carn”, alguns amb menys ganes que altres. Ara arriba el moment en que la gent comença a estar molt tipa. L’amanida entra a estómacs que no volen ser omplerts més. Dos companys ja han vomitat. Avui estic tenint sort: el menjar m’agrada i no he esmorzat gaire. De postres iogurt ensucrat, enriquit amb omega tres, vitamines, fibra, ferro, zinc, fòsfor, magnesi, oligoelements, aminoàcids, calci, protectors del sistema immunitari i fisiològic i súper minerals.

Tornem a les aules, tot i que alguns companys no han sobreviscut i encara són al menjador. Les classes són avorrides com sempre, amb alguna nota desastrosa pel mig. Mai ningú treu més d’un 7, no ho entenc. La mestra ens fa fer un treball de recerca per grups, i nosaltres, busquem desesperats pel cercador, sense trobar resposta alguna. Al cap de dues hores de cercar sense resultat, el familiar soroll ens indica l’hora de sortida. Amb alguns companys vaig cap a l’extraescolar d’anglès. Això de les extraescolars, són un invent perquè els fills estiguin a algun lloc mentre els pares estan treballant fins tard. Faig exercicis amb l’OpenOffice i ens expliquen coses ja repetides des de primer de primària. Surto i vaig a l’extraescolar de tennis que comença a les 6:45pm. Faig pràctiques d’un esport que ni tan sols he triat, i acabo sortint d’allà a les 8:00pm. Dutxat, vaig cap al metro amb un companys de tennis i entre trontolls i xerrameca arribo a casa a les 8:30pm. Ara em toca fer deures fins a les 10:00pm, l’hora de sopar. Sopo peix i sopa sense gana. Segueixo fent els deures que no he pogut acabar abans. Arriben les 11:30pm i els pares em fan anar a dormir. No puc adormir-me, estic massa preocupat per la feina de demà, i crec que massa estona davant la pantalla d’ordinador no és bo. La llum taronja de l’exterior il·lumina la meva habitació fent-la semblar una discoteca. Cada mitja hora passa un camió de la brossa fent el seu típic soroll de braç hidràulic, i fent girar la seva llum. Quan per fi m’adormo són les 2:00am. Tot un rècord per a mi.

Hàbitat: poble

Rajos de sol il·luminen la sala on dormim els meus cinc germans i jo. Un estornell i varies caderneres canten de bon matí. L’àvia ens crida per llevar-nos. Els meus germans i jo ens posem en fila i en un racó del jardí ens rentem amb cabassos d’aigua freda. Ens vestim i ens pentinem. Anem al menjador, on els avis, els pares, les meves germanes, els meus germans, i jo esmorzem torrades amb embotit, tot comentant la vetllada passada. Anem tots caminant cap a l’escola durant una hora. Fem classe de matemàtiques amb el llibre, ple de teoria, i escrivim exercicis en el foli. La classe de llengua passa ràpida aprenent la història de la poesia. Toquen la campana i arriba l’hora d’esbarjo. Sortim a fora, i juguem a caçar insectes, a escalar pels arbres, a fet i amagar, a pilota… Com que tinc gana agafo una poma de l’arbre de l’escola i la menjo, mentre observo com els meus companys són renyats per haver-se mullat. Tornem a classe, on aprenem geografia d’Europa. La professora ens deixa un quart d’hora per a dibuixar o fer el que vulguem. Arriba ja el migdia i entre cançons i rialles tornem cap a casa, on la mare ens ha preparat llegums i carn. Mengem amb tota la família i sortim a netejar el jardí tal i com ens ha demanat el pare. Faig una migdiada a l’ombra del cedre. Quan acabem, fem els deures de ciència, i cap a les tres ja som lliures. Marxem cap a la nostra cabana del bosc, que hem anat fent durant els últims mesos després que la colla d’en “Pallús” ens trenqués l’anterior. En Roderic i jo anem a la recerca, i trobem una cova que podria ser molt antiga. Juguem allà com es feia abans, amb emoció i aventura. Tornem amb la colla i aconsegueixo pujar aquest cop fins a dalt de tot de l’arbre “més alt del bosc”. Ara sí que em sento acceptat pel grup. Tornem a casa a les set, a l’hora de sopar. Sopem un brou, verdures i magranes. Preparo tot per a l’endemà i a les 8 ja sóc al llit. Els meus germans ja no xerren i puc sentir la fressa del bosc, el soroll dels grills, els udols dels mussols, la fresca de la nit, la llum de la lluna, que és tot amb el que m’adormo cada nit. Tanco els ulls, i no em desperto fins al cap d’onze hores de son profund.

<< De debò la tecnologia millora l’estil de vida de les persones? O són les persones les úniques que realment poden canviar l’estil de vida? >>


Jana Consuegra. Escola Guinardó

EL TEMPS

28 d’abr. 2017, 7:05 publicada per Felip Echarri

Temps que mai para,

força poderosa.

Podries dir-me ara

per què mai t’esgotes?


Dies de molt sol,

dies tristos, de pluja,

temps ple d’amor

i llàgrimes contingudes.


Anys rere anys,

estacions i estacions,

efectes estranys

i noves sensacions.


Segons inoblidables,

altres per no recordar,

perduts entre els arbres

i el soroll d’un cor trencat.

Pseudònim: odi

ELS PARES I LA TECNOLOGIA

28 d’abr. 2017, 6:53 publicada per Alicia Martinez

Us heu preguntat mai si la tecnologia és fàcil? Doncs, sí, sí que ho és. Sempre que no siguis un pare i tinguis més de 40 anys.

Sempre ens diuen que estem enganxats a la tecnologia –mòbil, consola, tauleta–, que semblem robots,  que mai els fem cas i que no seríem capaços d’estar dos dies sense ells. Però la pregunta és, i ells? Hi ha alguns que juguen fins i tot a la feina, ai!! Celia Villalobos.

Tot i així he de reconèixer que  no tots els pares  són iguals, potser hi ha uns que serien capaços de “hackejar” la CIA, però els que conec no són així, més aviat al contrari.

 Recordo un dia de l’estiu passat que vaig anar de vacances amb uns amics i uns turistes ens van demanar que els féssim la foto, llavors quan em disposava a agafar el mòbil, el pare de la meva amiga em va apartar i convençut, va dir que ell ja feia la foto. Ens vam quedar sorpresos amb la rapidesa i la confiança que la feia. Aleshores ell, amb tota seguretat, va tornar el mòbil i els turistes van començar a riure, resulta que en comptes de fer-los la foto, s’havia fet un selfie on es veia un nas que semblava una de les piràmides d’Egipte.

En el cas del meu pare, recordo una anècdota que és un d’aquells moments que no li perdonaré a la meva vida. Va ser quan estava mirant la final de Masterchef. Justament en el moment que anaven a dir el guanyador, el meu pare, que estava llegint, va agafar el comandament a distància. Una suor freda va recórrer tot el meu cos. Sí, vaig veure venir la tragèdia! Efectivament, una cosa tan senzilla com treure volum va acabar amb un primer pla esgarrifós de la Belén Esteban, la “xoni” d’Espanya. La imatge a casa era per pujar-la a l’Instagram: El meu pare amb cara de sorprès, el meu germà morint-se de riure, la meva germana mirant els “spoilers” del whatsapp i jo, amb cara d’assassina en sèrie i traumatitzada per a tota la vida.

Però els pares no són els únics que patinen amb la tecnologia. Un dia vaig anar a casa d’una amiga a fer un treball. Al cap d’una estona, havia d’anar al lavabo i em vaig equivocar de porta, en definitiva, que em trobava al despatx de la seva mare. Com la vaig veure asseguda amb els ulls tancats, li vaig preguntar:

-       Hola! Et trobes bé?

-       Hola! Sí, per què m’ho preguntes?

-       Com t’he vist amb els ulls tancats davant de l’ordinador ...

-       Ah! Tranquil·la. Ho he fet perquè m’ha sortit un missatge a la pantalla que deia: “Error 503. Servei no disponible. Tanqui les pestanyes”. I això és el que he fet.

Mig rient-me’n la vaig ajudar i allà es va acabar la cosa.

Sé que els pares ens transmetran l’educació i ens ensenyaran la ciència, però serem nosaltres els qui els ensenyem la tecnologia. Amb molta paciència.

Pseudònim: Tecno

UN SEGLE

28 d’abr. 2017, 1:17 publicada per Jordi Pomés

Un segle

són 100 anys

i tu gairebé

has arribat.

 

Va acabar una guerra

quan tu vas néixer.

En vas viure una altra

sense temps per créixer.

 

D’un poble de Salamanca

vas haver d’emigrar,

a la recerca d’esperança

i ganes de treballar.

 

Vas criar 4 fills.

Un per a mi molt especial,

tots ells es van casar

i vuit néts et van donar.

 

Moltes cançons has cantat,

moltes històries m’has explicat.

Cançons de quan eres petita,

històries d’un temps passat.

 

Els teus roscos i la llimonada

mai els he tastat.

Si faig cas al que diu la mare

són els millors que he menjat.

 

Un segle

són 100 anys,

i tu gairebé

hi has arribat.


                                            Pseudònim: Michelle Caramelle

Records de Tardor

27 d’abr. 2017, 4:03 publicada per Manel Sayrach   [ actualitzat el 8 de juny 2017, 22:31 ]

Perfum de vainilla,

olor de cafè.

flor de camamilla,

aroma de te.


Fulles sobre el terra,

en un passeig brut.

amaguen les penes,

d’un poble menut.


Onades mandroses,

poble mariner.

I sobre la sorra,

un noi matiner.


Olora amb tendresa

olors que el deixen mut,

que només es troben

en aquest poble perdut.


Perfum de vainilla,

olor de cafè.

Flor de camamilla,

aroma de te.

Aina Barri - 2n secundària
Escola Sadako

La dona de la nit

27 d’abr. 2017, 2:34 publicada per Carla Giudici

N'hi diuen la dona de la nit. Ningú sap com es diu en realitat. Ningú sap on viu. Ni si té pares, germans, gat, gos. Si li agrada llegir, escriure, el teatre, el cinema. Ningú sap si prefereix l'hivern o l'estiu; la sal o el sucre; el mar o la muntanya. Si és extravertida o introvertida. Ni quina música escolta.


Ningú sap certament si existeix de veritat, però molts juren veure-la.
Això sí: tots diuen que és una dona. Diuen que és una dona menuda, d'uns grans ulls foscos i pòmuls alçats. Amb una llarga cabellera arrissada, que brilla com si no hi hagués un demà, com si haguessin agafat totes les estrelles del cel, posat dins d'un bol, xafat de mil maneres i, amb un suau pinzell, li haguessin resseguit cada cabell, deixant-lo així d'un color tan bonic com estrany que deixa a tothom mig adormit.


Diuen que es mou durant les nits. En aquella hora en la qual els nens ja fa estona que dormen, els adolescents endollen el mòbil, els universitaris tanquen el llibre d'història o literatura i els pares fan badalls al sofà, mentre la televisió va passant imatges d'algun documental o pel·lícula que ningú mira.


Els ulls de mig món s'acluquen, i la dona de la nit passa a actuar.
Pensaràs que tens una sort terrible quan et digui que ella treballa 24/7, ja que quan mig món somia, l'altre mig viu el dia a dia. Sí, creus que ets molt afortunat de treballar unes nou, deu, onze o ,fins i tot, dotze hores; ella no es queixa. A ella li encanta la seva feina. Veure tot el món en el seu millor moment...


Oh, perdona'm! Encara no he dit de què treballa.


La professió d’aquesta dona és totalment nocturna, i és que ella és portasomnis.


És la que porta el son, la que fa que el llit sigui el teu millor amic, la que vetlla que arribi l'endemà.


És la que et porta les hores de tranquil·litat, aquelles en les quals ningú parla, ningú crida, quan sembla que el món s'hagi mort.


És la que escolta tots i cada un dels teus pensaments. Ella és aquella veueta dins el teu cap que et diu què hauries de fer el dia següent per arreglar aquell problema que no saps solucionar i que tant t'obsessiona; la que t'ajuda a trobar solucions als teus complicats horaris; que t'eixuga les llàgrimes que intentes amagar a la gent; que et recorda el que encara no has fet, del que t'has oblidat. I, sobretot, procura que et vinguin les idees.


Aquesta és la millor part de la seva feina, i la seva part preferida.


N'hi diu: 'Transportar Idees'.


Perquè pensem clarament. Quines són les hores durant les quals la inspiració t'arriba? Les hores en les quals descobreixes què li has de regalar a aquella persona, de què pots fer la presentació de final de curs, com li diràs al teu superior el que portes hores pensant... Tot t'arriba abans d'anar a dormir.


Oh, això sí: odia a mort la frase feta que diu que “s'han de consultar els problemes amb el coixí”. Si us plau, els coixins no tenen orelles, són objectes sense vida, els quals l’única funció que tenen és, llegeix bé, dipositar el teu cap el més còmode possible a l’hora d'anar a dormir. La dona de la nit està tipa que s’emporti el mèrit de la seva feina un ser inanimat, quan és ella qui escolta.


Qui no voldria una amiga com ella?


Perquè ella t'escolta i t'ajuda, i sempre està allà.


Però ella també té els seus problemes, encara que no te'ls expliqui.


Com per exemple, el senyor del mig. Ah, el senyor del mig. És aquella persona menyspreable, que fa que et vingui el son quan no toca; que t'adormis a classe; que t'adormis a la feina; al mig d'una conferència; al cinema; al teatre; a l'actuació de dansa de la teva filla. Ell és el senyor del mig.


Bàsicament, es diu senyor del mig perquè també és ell l'encarregat del son del mig, és a dir, de la migdiada. La migdiada és tot un caos per a la dona de la nit, ja que per culpa d'aquest son, la gent no té son a les nits, fet que provoca que mig món vagi a dormir més tard. I ,és clar, ella no té tant de temps per perdre, com sí que té un ser humà que simplement no té ganes de dormir. Per sort, les migdiades són cada cop més inutilitzades, no són tan importants com abans. Excepte en els avis, però són avis, i se'ls hi perdona.


El mateix passa amb l'altre enemic mortal de la dona de la nit: el cafè. Aquest ja porta més problemes, ja que a molta gent li agrada, i se'n consumeix molt.


I només n'he mencionat dos, d'enemics, però en té molts més. Com ara els red-bulls, les begudes energètiques, el senyor insomni... Oh, i per no parlar dels pubs i els borratxos. Si una cosa no suporta la dona de la nit, a part del coixí, és l'alcohol.


Però bé, deixant de banda tots els seus problemes, ella és molt feliç. I és aquesta la
qüestió, no? Ser feliç.


I perquè aquest és un secret dels molts que la vida amaga i, el que per un pot suposar un problema, pels altres, és la solució de la vida, i el nostre objectiu és que, entre dies, migdies i visites de la dona de la nit, hem de trobar el nostre camí, i, d'alguna manera, la felicitat.


Pseudònim: Anurb

LA MORT NO ÉS MAI BONICA

26 d’abr. 2017, 7:57 publicada per Montse Paradeda

La seva cara, xopa, mostrava una ganyota de fàstic profund rere les gotes de pluja.La intensitat rotunda de l'obscuritat al voltant de la figura retronava al pensament i forçava la por a acudir a l'escena. Sobre el paviment, l'aigua es mesclava amb la sang i dibuixava camins entre les llambordes, tot reflectint el cel negre sense estrelles d'una nit de tempesta. L'home va agafar aire i va ensumar l'imperceptible olor de la mort entre les mans. Una arma fumejant. Silenci entre el constant rebombori de la pluja que rabiosa colpejava el sòl impassible. Els fanals de llum esgrogueïda il·luminaven tènuement aquell desert d'ànimes. Amb un lent moviment, es va acostar la pistola al rostre. Les sinuoses línies de la mort metal·litzada lluïen sota les llums, però cap mort no és bonica, ni tan sols a ulls d'un assassí.

Una gota d'aigua més brillant que les altres lacerava el rostre de la figura. Una llàgrima dissortada s'escolà entre els ulls foscos de l'home i repicà contra les llambordes amb un so inaudible. Un altre cop?...El sol brillava als ulls d'ella quan el mirava. Era divendres tarda i la parella havia sortit a la ciutat. Havien reservat taula en un restaurant conegut, i se’ls feia tard. Les espelmes a la taula cremaven de romanticisme, i es podia notar com les mirades lluminoses els xopaven totalment. Així van perdre la noció del temps i els últims minuts del dia van volar com si s'escapessin del destí. El cel s'enfosquia a mesura que els núvols envaïen el firmament. La pluja començava a ser molesta per a la parella, que es disposava a passar una nit fantàstica. Una mala decisió. Entrar al carrer equivocat. Fanals esgrogueïts. Pluja contra llambordes. Tots els sentits estaven alerta. Quelcom no rutllava, ho podien notar a l'aire viciat. De cop, un tret, un gemec. Per damunt dels crits d'agonia, els de desesperació absoluta retronaven a la ciutat. Però ningú els podia sentir. La pluja amagava la mort dins la nit. El noi va girar el cap a banda i banda, amb la cara empastifada d'un còctel de llàgrimes, mocs i pluja, va ullar els extrems del carreró escrutant l'origen del plom. Va caure de genolls al costat de la seva noia i va intentar detenir l'hemorràgia, però la pluja entelava els ulls i la foscor ja s’abraonava sobre la història com un corb d'ales obscures. L'agonia. L'últim petó. Uns passos picaven arítmies a la boca del carreró de pedra. Amb la mort a les mans, una figura caminava tranquil·lament cap a ells. Un crit salvatge va ser alliberat del fons de l'esperit animal d'ell. Un gemec gutural, per a res humà. El món va deixar de banda la lògica, les dimensions es distorsionaven a cada passa de l'assassí. El temps jugava a fet i amagar amb l'espai. Dins del cap del noi, el carreró adoptava estrambòtiques direccions i enrampava l'ambient amb la por més densa.La figura es va aturar davant dels dos cossos. Ell plorava i suplicava pietat, ella ja era silenciosa com la mort, un punt de tranquil·litat segura en el caos de la nit. Mai havia estat tan terrible aixecar un tros de ferro. Mai havia estat tan malvat pressionar una anella metàl·lica. El retrocés del tret va empènyer lleugerament l'espatlla de la silueta. Un braç acostumat a matar. Els esquitxos de sang van voleiar pel costat de la gavardina de l'home. Els gemecs del noi van cessar com si ja no valgués la pena cridar un cop mort. Feina feta. El Mercedes negre sense matrícula travessava rabent la ciutat. A dins, un home misteriós fitava el no-res que corria al seu davant mentre conduïa amb moviments automàtics i repetitius. L'olor de sang seca mullava l'entapissat en cuir fosc luxós del cotxe. La pistola del portamans es sacsejava amb els sotracs amb un so metàl·lic i sec, i l’eixugaparabrises gemegava contra el vidre xop. L'home xiuxiuejava paraules fosques sense ordre ni concert. Tot al seu voltant era massa imperfecte... Tot era massa malvadament disposat a desconcentrar-lo... La configuració dels sons, la disposició dels colors, el picar de la pluja contra el parabrises... Prou!L'automòbil corria entre pinedes amb una velocitat vertiginosa, com una ombra fugaç. Va girar per un corriol que s'endinsava als matolls sense vacil·lar, i va començar a recórrer el sotabosc ignorant els sots i l'herba alta que raspallava i rossegava sota el cotxe. Finalment, es va acostar alentint la marxa a una casa mig amagada entre la frondositat. Una cavana de fusta d'aspecte ombrívol entaforada entre dos rocs descomunals albirava l'arribada de l'assassí amb unes finestretes estranyament ben netes, però d'inevitable foscor. La porta del Mercedes es va obrir, i en va sortir l'assassí sota la pluja, il·luminat per la llum dels fars del cotxe que dibuixaven feixos de llum a les gotes d'aigua. La jaqueta xopa li arribava als genolls i li fregava els pantalons de pana negres. Tenia un cos esvelt i unes espatlles amples. Una boina d'un marró escorça li cobria els cabells grisencs. El seu rostre era net, sense un pèl de barba. El seu nas, rectilini, el feia tenir un perfil grec marcat. Els ulls, curiosos, van repassar l'habitacle amb una inexpressivitat blavosa gèlida. Feia fred, i la roba molla no contribuir al benestar de l'assassí. Així doncs, va caminar amb passivitat fins a les portes de fusta antiga, va raspallar les botes negres al llindar de fusta, i es va endinsar a la caseta. L'ambient a dins era, humidament, espantosament, fosc. El trons esclataven rera la finestra il·luminant a flaixos l'interior. Cansat, l'home es va treure d'una butxaca interior una llanterna platejada i en va pressionar suaument l'interruptor. Després d'un parell de pampallugues, es va enllumenar l'habitació amb un feix de llum daurada. Era un lloc modest, extremadament auster; una taula llisa de fusta polida, un llit de llana sense tenyir, un parquet de taules de fusta rústiques sense vernís, lleugerament irregulars. L'aire a dins es respirava tan fred com a fora, i l'assassí ho notava. D'un racó de la diminuta cavana, en va treure un parell de troncs secs i els va entaforar a la llar de foc. Un cop la llar encesa, va desar la llanterna sobre la taula i es va asseure al llit a contemplar les flames hipnòtiques. Amb moviments lents i precisos, es va treure primer la gavardina, després els guants de cuir negre de les mans. Aquestes es mostraven grosses i nuoses, repassades per una multitud d'artèries sinuoses. Il·luminades per la tènue i intermitent llum del foc, recordaven a l'assassí innumerables delictes comesos amb precisió. Unes mans acostumades a sostenir la mort, avesades al fred tacte del metall. Moltes morts pesaven sobre aquelles mans, sobre aquells pensaments. Massa vegades havia hagut de prémer el gatell, d'engegar un bocí de plom directe al cor de les seves víctimes. El silenci mortal dels ulls dels cadàvers que havia pelat li cridaven a l'oïda paraules fosques de venjança.
Amb l;ànima esquerdada, la nit va envair-lo amb una violència callada, discreta però brutal. Però qui pot dormir quan tens més fantasmes que cabells enganxats al cap, qui pot tancar les pestanyes sense recordar els trets, els crits...? I de les llàgrimes que humitejaven les galtes pàl·lides de l'assassí, nasqué el mes profund desig de la mort d'un propi ésser. Ell, covard, que no pogué posar fi als seus malsons, morí sol en una casa feta de negror, envoltat de fantasmes, sobre d'un bassal de llàgrimes del més pur remordiment; sense saber com havia pogut matar, plorar i embogir, sense mai haver provat de viure. 
LA PARCA

EL TREN DE LA VIDA

25 d’abr. 2017, 0:40 publicada per Romina Suetta

La vida és com un tren:
uns arriben al final del camí
i altres no arriben mai al seu destí.

El viatge no és igual per a tots,
ja que no decidim on naixem.
Uns fan el viatge entre cotons,
uns altres entre espines i somnis.

N'hi ha que fan el viatge
rebent i donant amor,
gaudint el dia a dia
plens de pau al seu cor.

En aquest viatge
mai no estem sols al vagó,
n'hi ha que entren i surten
i els que ho fan de tot cor.

Són els que estan amb tu
fins que el viatge acaba per un dels dos.
Pseudònim: Apassionada

1-10 of 16