Joan Salvat-Papasseit

  • AUCA-BIOGRAFIA DE L'AUTOR : CLIQUEU AQUÍ
  • LA CASA QUE VULL.... de Joan Salvat-Papasseit


Sense títol

30 d’abr. 2017, 22:57 publicada per Anna Maria Capdevila   [ actualitzat el 3 de juny 2017, 9:32 ]


LA NOIA DE BLANC

28 d’abr. 2017, 14:29 publicada per Felip Echarri

Avui quan estava a punt d’anar a l’escola he recordat una història que expliquen les persones més grans a un poble de Cadis on vaig anar de vacances.

La història que expliquen aquestes persones és que fa uns anys hi havia una parella de pastors que vivien en una casa a una muntanya de la que no recordo el nom i estaven sols. Una nit la dona es va posar molt malalta, l’home  no la podia curar i va baixar al poble a buscar al metge per curar-la. L’home va trigar molt perquè  feia molt mal temps. Quan l’home i el metge van arribar a la casa dels pastors, a la dona ja l’havien curat i es trobava bé.

La dona els hi va explicar que quan l’home va marxar, va entrar a la casa una dona ben vestida i molt blanca que la va curar amb unes herbes. La gent del poble diu que per la seva descripció de la dona i d’altre gent que diuen que l’han vist era una senyora que va viure fa molts segles al poble, que era una duquessa o un comtessa que va desaparèixer en aquell bosc i que quan algú necessita ajuda o es troba perdut apareix i els ajuda. Però altre gent diu que això no és veritat i el que va veure la pastora va ser per la febre i el mal de cap. Cadascú te la seva opinió, tu que creus?.  

Pseudònim: sorpresa

UN CONTE AL REVÉS

28 d’abr. 2017, 6:50 publicada per Alicia Martinez

Estava llegint una història al meu cosí i vaig pensar... Què passaria si tots els contes estiguessin al revés?

Per exemple, els tres porquets eren uns éssers malvats que volien caçar el llop per menajar-se'l. El més petit construïa una trampa de palla; el mitjà, una de fusta; i el més gran, una de maons.

O el Patufet, que era l'home més gran del món i quan anava pel carrer tothom s'havia d'amagar perquè no els trepitgés, va resultar que tenia tanta gana que es va menjar un bou. La gent, quan el veia cantava: "Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, ara ens aixafarà el Patufet".

Us imagineu una princesa tan lletja i tan pàl.lida que li deien Blancaneus? Es va ajuntar amb les persones més malvades del regne. Eren set nans que volien robar les joies de la pobra reina.

O també el conte de la Caputxeta vermella, que el llop volia anar a veure el seu avi i la Caputxeta volia impedir-li que hi anés.

Mentre jo pensava tot això, el meu cosí em va demanar si li podia llegir la història de la Ventafocs.

Em vaig adonar que si canviava les històries, els contes acabaven malament! Quin dret tenia jo de fer que la Ventafocs no es casés amb el príncep? Als nens petits els agraden els contes clàssics perquè sempre acaben bé. Així doncs, sempre serà millor que els contes es quedin com estan.

Pseudònim: Patufet

ESTELS

28 d’abr. 2017, 1:15 publicada per Jordi Pomés   [ actualitzat el 28 d’abr. 2017, 1:20 ]

Miro els estels

damunt del cel

que semblen caramels,

de color de mel.

La lluna plena

es baralla amb els estels

com si fos una amigable guerra

per fer un lluminós vel.

Però si ve la tempesta

desapareix la silenciosa festa.

Els estels se’n van,

però tornaran el proper vespre.


                                                        Pseudònim: Osvaldo Grimaldo

UN ESTRANY DESPERTAR

27 d’abr. 2017, 11:10 publicada per Arantxa Martinez   [ actualitzat el 9 de juny 2017, 0:50 ]

Aquesta aventura comença una matí assolellat, al meu llit. Ningú més està despert i entra un filet de llum a l’habitació. El primer que faig és obrir la finestra, i sortir al balconet de fora per respirar l’aire pur. Em fixo en el silenci, només se senten els ocellets cantant.

De seguida baixo a fer-me l’esmorzar, a la cuina i… Hi ha un nen! M’espanto, faig un

crit, i em retiro una mica fora la cuina. Torno a mirar i veig que no hi ha ni nevera, ni microones… i a més, és diferent i no hi ha rajoles a la paret. Pujo les escales per avisar la meva família, però en lloc d’això, em trobo una dona en camisola.

La dona em diu que me’n vagi, pregunta què faig allà.

Li explico què l’únic que he fet és despertar- me en una casa que no és la meva, amb gent que no conec.

Estranyada em pregunta on visc. Gairebé plorant, li contesto al Carrer Purbi, número 72. Comença a riure, i em diu que aquella adreça és la casa en la que estem.

No sé què fer, em vénen tota mena de preguntes al cap.

Li pregunto l’any en que estem, seguidament m’informa que és l’any 1943.

Me n’adono que he viatjat enrere en el temps, estic sorpresa i espantada, però jo, en lloc d’angoixar-me, prefereixo conèixer una mica aquesta època, perquè no tothom podrà gaudir d’aquesta oportunitat.

De cop se m’acut que potser aquesta és la família del meu avi Robert.

Vaig a la cuina  i li pregunto al nen que havia vist al principi si es diu Robert. Em diu que sí! Tot quadra!

Li explico tot ràpidament, i comencem a fer-nos preguntes l’un sobre l’altre. Me n’adono que durant tota l’estona  que hem estat parlant, la meva besàvia ha estat munyint les vaques per posar la llet a bullir. Jo els explico que nosaltres comprem la llet envasada del súper…, i passem un llarg període de temps intercanviant informació de coses diferents.

Després de beure llet fresca i una llesca de pa torrat, els pregunto on està el lavabo, i m’envien a fora a una mena de caseta de fusta, amb un forat a terra, amb una pudor impressionant. Quan acabo de sortir del lavabo, en Robert em demana que l’ajudi a donar menjar als animals. Encara que sigui diumenge en Robert no descansa davant la tele. La seva mare està tot el dia rentant, cuinant, ordenant… sense l’ajuda de cap electrodomèstic.

Havent acabat la feina, anem a jugar amb tots els veïns. Juguem a fet i amagar, a la bandera i qualsevol joc, amb qualsevol (o cap) material que trobem.

Finalment la seva mare ens crida perquè anem a dinar. Ha fet un pollastre de corral boníssim!

A continuació, aprofitem per donar un tomb pel poble. No hi ha botigues, no hi ha supermercats, i només entre deu i quinze cotxes en tot el poble.

Més tard, ens trobem amb el meu besavi, que torna d’estar un matí amb els seus amics. Tots junts tornem a casa.

Ja ha arribat l’ hora de sopar! Ens reunim i sopem una truita de patates.

Després d’ haver acabat ens reunim amb els veïns, i expliquem coses del dia, acudits, històries… i mentrestant els nens juguen, o aprofiten per escoltar alguna història abans d’ anar a dormir.

Per finalitzar el dia, en Robert i jo anem junts a dormir i li regalo un collaret, perquè no s’ oblidi mai de mi.

Noto que els ulls se’ m tanquen lentament… penso que, potser, no tindré l’ oportunitat de tornar a aquest món, en el que m’he sentit tan bé.

Quan em desperto, ja no veig en Robert, el vaig a buscar, però trobo el meu pare, l’abraço … i penso en  el Robert, i em fa pena, no poder tornar-lo a veure. Però sí que puc trobar-me amb el meu avi més gran.

El vaig a buscar, i em fixo que té un collaret… igual que el que li vaig regalar …

No sé si se’ n recordarà de la nena que li va donar....

   

   Clàudia Guijarro

    CE MONTSENY                                                                               

                                               

Vull ser lliure

27 d’abr. 2017, 4:02 publicada per Manel Sayrach   [ actualitzat el 8 de juny 2017, 22:30 ]

Vull ser lliure,

vull volar,

vull somriure,

em vull deixar anar.


Una ombra que em persegueix,

sento cada dia,

i sense una llum que em consoli,

no sé què faria.


Em sento perduda,

no sé què dir,

sento mil veus

que parlen de mi.


No sé què em passa,

què faig aquí?

un sentiment contradictori

començo a sentir.


M’agrada aquest lloc,

em vull quedar aquí,

que aquestes pors que sento

molt lluny se’n vagin de mi.



Vull ser lliure,

vull somiar,

d’aquestes cadenes

em vull deslligar.


Cèlia Rochet - 5è primària
Escola Sadako

Potser no és com t’ho expliquen…

27 d’abr. 2017, 2:27 publicada per Carla Giudici   [ actualitzat el 27 d’abr. 2017, 2:48 ]

Us n’adoneu que quan mireu la televisió només sentim males notícies? Que la gràcia dels contes són els dolents?

Com la caputxeta vermella: algú em pot explicar quina gràcia tindria aquest conte sense el llop? O els tres porquets…

Hola, el meu nom és Lemoni Robinson, i  la meva feina és narrar la desafortunada però real vida dels dolents dels contes. Comencem pel llop, el llop dels tres porquets. El coneixeu, oi? Doncs potser no és com us penseu realment: Hi havia una vegada un llop que es deia Llop, amb una dona i tres fills. Aquell llop i la seva família eren vegetarians. Un dia els seus fills tenien molta gana, per tant Llop va anar a demanar verdura a algú. Mentre en buscava va veure tres porquets  i va decidir demanar-los menjar vegetarià. El llop va pensar:

-I ara, què faré? Els meus pobres fills es moriran de de gana!- va picar a la porta de la cabana de palla i va dir: - Que em doneu una mica de verdura?

El porc va obrir una mica la porta però es va pensar que se’l volia menjar, i la va tancar.

I el llop va pensar: -Ja ho sé! Avisaré els meus amics del bosc perquè m’ajudin a aixecar la cabana de palla  i així poder parlar amb el porc.

I així ho va fer: ocellets, insectes , cérvols i tot d’animals van anar a aixecar la cabana.

I el llop va pensar:- I jo com puc ajudar? Ja ho sé, bufant!

O sigui que va bufar i bufar fins que entre tots van aconseguir aixecar la cabana de palla. El porquet va sortir corrents, molt espantat, fins arribar a la cabana de fusta del seu germà.

El llop va tornar a demanar verdura, però no el van creure.

Entre tots van tornar a aixecar la cabana i tots dos van sortir corrents fins a la cabana de maons del germà gran. Entre tots els animals van intentar aixecar la casa, però com que era de totxo i pesava molt, no van poder. Els animals es van cansar tant que van haver de marxar. Ell va bufar i bufar una i una altra vegada, una i una altra vegada, una i una altra… No cal que segueixi oi? Perquè són uns quants cops… Però no hi va haver manera de poder aixecar la casa.

Al final va decidir entrar per la xemeneia  i quan ho va aconseguir, els porcs li van cremar el cul!

Va estar tres mesos ingressat a l’hospital i els seus fills es van morir de gana! Us adoneu que dolents que eren aquella colla de porcs? Mira que deixar un pobre llop sense família!

Tampoc no us han explicat  com segueixen altres contes al cap de 15 anys? Doncs per exemple… La princesa del pèsol: la princesa es va polir els diners del príncep i es van separar.

No ho sabíeu?

O Rapunzel:

En realitat portava perruca!

Què? tampoc no ho sabíeu?

Veig que us he ensenyat una lliçó molt important: Les històries no són sempre com us les expliquen...


Pseudònim: Qui sóc?

 

Us estimo pares

26 d’abr. 2017, 3:22 publicada per angela camacho   [ actualitzat el 26 d’abr. 2017, 3:28 ]

Vosaltres sou els millors,

us ho dic de tot cor.

 

Sóc feliç!

Si no m'haguéssiu creat,

mai ho hauria estat.

 

Mare,

gràcies per cantar-me,

per ajudar-me,

per estimar-me,

gràcies per estar al meu costat,

sempre que ho he necessitat...

                                                                                                                                                                                                                                                                       Pseudònim:  Romamor

Llibres

25 d’abr. 2017, 0:38 publicada per Romina Suetta


De diferents mides, tipus i colors,

amb històries dins per explicar.

De diferents estils i olors,

amb espais per a imaginar.


Diverses seccions a explorar:

de fantasia per crear,

d ́humor per divertir

i d ́amor per enllestir.


Submergir-te en allò irreal

per a oblidar

els problemes de realitat.


Viure aventures i explorar

nous territoris interessants,

nous sentiments que experimentar.


Un llibre és un somni,

que tens a les teves mans.


Pseudònim: Llibretera



UN SOMNI BEN REAL

24 d’abr. 2017, 22:54 publicada per Alfons Huescar   [ actualitzat el 6 de juny 2017, 8:26 ]



L’home va entrar a casa tot mullat i es va eixugar. Ja era molt tard, devien ser sobre quarts de dotze. Aquella nit de tardor, l’home va somiar que un cotxe s’estampava contra un fanal al carrer de casa seva. Al mati següent l’home es va aixecar del llit i se'n va anar a treballar. Estava molt cansat després del dia que havia tingut i va anar directe al llit. A la tarda, quan va tornar a casa, va deixar la jaqueta al penjador i va encendre el televisor. Estaven explicant que un vehicle havia topat amb un fanal al carrer Granollers, que era on ell vivia. L’individu va pensar que per força havia de ser una coincidència que hagués passat tot allò que ell, la nit abans, havia somiat.


Cap a quarts d’una, se’n va anar a dormir. Aquell cop va somiar que el pujaven de categoria a la feina. L’endemà l’home es va despertar, es va vestir i se’n va anar a la feina. Pel camí va parar a prendre un cafè a una cafeteria i va anar molt ràpid cap a la oficina. Quan va arribar la seva secretària li va dir que havia d’anar al despatx del director. Ell va pensar que havia passat una cosa molt greu per culpa seva i que el despatxarien, però tot al contrari, el van ascendir. L’home es va alegrar molt i a la vegada també va pensar en el somni que havia tingut però de nou va pensar que era cosa de l’atzar. A la tarda va tornar cap a casa molt content.


Aquella nit li va costar molt adormir-se, estava molt desvetllat i es va posar a llegir. Al final, la son el va atrapar. Trobava molt a faltar el seu germà, feia molts anys que no es veien i va somiar que venia a Barcelona i es veien. Era dissabte i l’home va llevar-se més tard. Pel matí es va quedar a casa, però per la tarda va sortir a caminar. Va parar-se en un parc que hi havia pel carrer a descansar en un banc. Mentre reposava, observava a la gent que caminava distreta pel caminet. De sobte, li va semblar veure a un home molt similar al seu germà. El va mirar bé i es va adonar que sí que era ell. Es va aixecar del banc corrents i va anar-lo a abraçar. Van estar parlant molta estona fins que es va fer tard i es van acomiadar. Aquell cop l’home ja no va pensar que era una coincidència i va anar al metge. El metge el van prendre per un boig i no li va fer cas. L’home va anar cap a casa.


Aquella nit no va somiar res i quan va aixecar-se va estar tot el matí nerviós pensant si seria tot una casualitat o no. Aquell matí no va fer res més que estar pensat en allò. Per la tarda el seu germà el va anar a veure a casa seva. L’home li va explicar tot al seu germà i ell li va aconsellar que s’oblidés de tot i que fes vida normal.


Al següent dia va anar a treballar. Aquella nit havia somiat que guanyava un sorteig en el que feia setmanes havia participat quasi per obligació. Mentre estava a la feina li van enviar un missatge on deia que ja tenia a la seva disposició el portàtil i el mòbil que havia guanyat. L’home va intentar no pensar en el somni premonitori que havia tornat a tenir, però no va poder.
Aquella nit l’home se’n va anar a dormir i va somiar que es moria. Al matí va anar a treballar, a la tarda va arribar a casa molt alegre perquè no s’havia mort. Aquella nit va celebrar-ho amb un sopar espectacular i mentre desparava la taula va sentir un pressió molt forta al pit....

Xavier Martínez. Escola Guinardó

1-10 of 15