Joan Oliver - Pere Quart

Pere Quart sembla un nom de rei, oi? Però no ho és. És el pseudònim de Joan Oliver, poeta i escriptor, nascut a Sabadell el 1899.   A més, també va ser traductor i periodista.

És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX.  

 

 A la seva obra no hi falta humor. Però ...

 Va adquirir un fort compromís social, i per això, va retratar d'una manera irònica la          seva pròpia realitat per denunciar allò que no li agradava.


 

ZEBRA

Pel desert corre la brama  
que no et saps treure el pijama.

 
TIGRE CAPTIU

¿Les fuetades t'han ratllat la pell,  
o potser l'ombra de la reixa? 







La seva 

poesia ha 

estat vista 

com la més 

original de

totes.

Vídeo de YouTube



L’ARC DE SANT MARTÍ SENSE COLORS

30 d’abr. 2017, 22:55 publicada per Anna Maria Capdevila

Una vegada en un poble, a l’Arc de Sant Martí li van desaparèixer les colors.

Tothom pensava...

-Per què l’Arc de Sant Martí no té colors?

- Qui ho ha fet?

En un castell encantat vivia un mag molt dolent que es deia Dark, sempre estava enfadat, per aquesta raó va decidir robar els colors al poble. Va guardar els colors en una cova encantada i només els més valents aconseguirien entrar.

En Jordi, un noi del poble, en saber això va anar en busca dels colors. En arribar a la cova, es va trobar un drac! i el va vèncer amb la seva espasa. Després es va endinsar a la cova i va poder trobar els colors de l’Arc de Sant Martí i així va retornar la felicitat al poble i van viure feliços.

 

Pseudònim:  “Papallona d’or”

LA CASA ENCANTADA

28 d’abr. 2017, 14:31 publicada per Felip Echarri

Hi havia una vegada una nena baixeta amb els cabells llargs de color marró, es deia Natàlia. Una tarda va sortir a passejar  la seva gosseta Nina.  La gosseta es va escapar i va entrar dins d’una casa. La Natàlia va sortir corrents a buscar-la, quan va entrar  a la casa li va semblar  que estava  encantada i va sortir  corrents cap a casa  a  buscar  la seva germana Laia.

  • Laia, Laia he perdur la Nina. Vine amb mi a buscar-la.

Quan les dues germanes van arribar a la casa van entrar i es van trobar  la casa plena de teranyines i es van espantar i van començar a cridar a la gosseta.

  • Nina on ets?

  • Nina surt!

I la nina no apareixia. De sobte van sentir un soroll esgarrifós. Van veure una mòmia que sortia de dins d’un armari, a trampicons va passar per davant d’elles. Cada vegada estaven més espantades, van continuar cridant a la Nina però no les contestava. La mòmia no parava de moure’s   pel seu voltant. Tot d’una la Laia li va dir a la Natàlia:

-I si pugem les persianes? Potser així la trobarem.

La Laia va començar a pujar les persianes i va anar entrant la claró. De cop les dues germanes que estaven atemorides, es van mirar i van començar a riure com unes boges.El que els semblava una mòmia era la Nina que s’havia enredat amb uns llençols vells. La van desenredar i totes tres van marxar  cap a casa, rient de la por que havien passat. Els fantasmes i les mòmies només existeixen a la nostra imaginació.


UN INCENDI AL ZOO

28 d’abr. 2017, 6:48 publicada per Alicia Martinez

Hi havia una vegada un zoo en què va néixer un elefant molt juganer . Ell volia ser bomber però els seus pares li deien que no podia ser bomber perquè era un elefant.

Un dia un senyor  que fumava es va apropar als elefants  i la cigarreta li va caure i es va produir un incendi. Els elefants van agafar aigua  d’un  llac i van apagar el foc. Quan els bombers van arribar van veure que els elefants apagaven el foc i van decidir tenir un elefant de mascota i aquest elefant era el que volia ser bomber.

Pseudònim: Elefant

LA POR

28 d’abr. 2017, 1:14 publicada per Jordi Pomés

Hi ha una cosa que em fa por

aquesta cosa és la foscor.

Quan estic sola en un bosc

no hi ha ningú i tot és fosc.

 

És com un túnel del terror

del qual no en puc sortir,

allà engabiada,

amb una mòmia i un vampir.

 

Tinc molta por,

molta por a la foscor.

Quan entra foscor

a la meva habitació.

 

Vull ser al meu llit,

ben tapada,

dormint

i somiant amb una fada.

 

Tinc molta por

a la foscor.


                                Pseudònim: François Dixfois

LA FORMIGA VIATGERA

27 d’abr. 2017, 11:08 publicada per Arantxa Martinez   [ actualitzat el 9 de juny 2017, 0:56 ]

L' any 2020 en el formiguer més gran del món, vivia un formiguer que es deia Albert. Li agradava molt viatjar pel món i ja havia anat a molts llocs amb la seva família.

Un dia l’ Albert anava caminant pel formiguer fins que va arribar a una porta secreta. Li havien dit que no se n’ anés molt lluny del centre del formiguer però, ell va obrir la porta i llavors va entrar al passadís i va caure en un pendent llarguíssim. Va baixar i baixar fins que no podia parar d’ arrossegar-se… Al cap d’ uns minuts arrossegant-se rapidíssimament va parar per fi, i va sortir, però no s’ ho podia creure… Estava a París!! –“Bonjour”-

Caminant per París va trobar una formiga que parlava el seu idioma. L’ Albert li va preguntar on estava l’ aeroport i va anar al metro i el va agafar fins l’ aeroport. Va entrar a l’ aeroport, va passar pel mig de la gent, la plataforma i les files… Al final va arribar a un avió. Quatre hores de viatge, va aterrar i va baixar de l ’avió però, tampoc s’ho podia creure. Estava a Moscou, Rússia!!! L’ Albert tenia fred, però en uns metres va veure un tren que posava “Transiverià-Vladivostok”, va pensar que el portaria més a prop,  així que el va agafar. Vint dies després, el tren va arribar al final, però ara estava a Vladivostok!!! Ara ja sabia perquè feia tant de fred, perquè havia passat per Sibèria. Caminant va agafar un vaixell. Cinc dies en el vaixell i ara no s’ ho podia creure! Havia arribat a Tòquio, Japó!!! Ell sabia que a Tòquio hi havia moltes coses avançades, així que caminant va veure un formiguer que segur que era avançat. Tots els amics del formiguer de l’ Albert estaven preocupats per ell però no sabien que la sorpresa arribaria ràpidament.

-“Konichiwa”-. L’ Albert va entrar i li van dir que tenien portes màgiques que portaven a tots els llocs del món. Va anar a la porta que conduïa al formiguer i en un segon estava a casa seva. Tota la seva família i amics estaven molt contents! L’ Albert va prometre que no aniria mai més a les parts baixes del formiguer. I com va ser la primera formiga que va donar la volta al món, es va fer molt famós i ric.

     Hèctor Ubero

     CE MONTSENY

La Nit

27 d’abr. 2017, 4:00 publicada per Manel Sayrach   [ actualitzat el 8 de juny 2017, 11:23 ]

Surto a la nit,

sol pel carrer, cansat.

Veig a molt poca gent,

estic sol, he pensat.

Segueixo ferm,

amb dubtes al cap

de seguir o parar

d’avançar o esperar.

Tot està ben fosc,

la llum se n’ha anat.

Jo ja vull tornar a casa

estic massa cansat.


Pep Cabré Pla - 4t primària
Escola Sadako

Un cavaller sense armadura (lliçó per a futurs cavallers)

27 d’abr. 2017, 2:26 publicada per Carla Giudici   [ actualitzat el 6 de juny 2017, 7:58 ]

En Xavier no volia ser astronauta, ni paleta, ni futbolista, ni res de tot això. Ell volia ser cavaller. Des de petit, petit, que estava impressionat per les històries d’herois que salven princeses, i sobretot amb Sant Jordi. Era el seu preferit. Volia ser com ell. Fins i tot tenia un pòster a la seva habitació, i cada nit li deia:

-Un dia seré com tu. Confia en mi !

            Un estiu, els seus pares li van demanar si volia fer algun esport i els va dir :

-Vull fer hípica.

-Per què? -va preguntar la seva mare, estranyada.

-Perquè segur que serà divertit! - va respondre ell.

 

El que no els havia explicat era que, com que volia ser cavaller, havia de saber muntar a cavall. Aquell mateix estiu també es va apuntar a esgrima, perquè tenia claríssim que havia de saber fer anar una espasa si volia matar el primer drac que li passés pel davant. Com que, de moment, no havia tingut l’oportunitat de fer de cavaller, s’entrenava amb la tauleta digital jugant al “Clash Royale”.

 

Un bon dia, mentre es banyava a la piscina, tot fent veure que es barallava amb un monstre submarí, va veure que un nen molt petit s’estava ofegant. Sense pensar-s’ho dues  vegades va nedar fins al fons de la piscina, va recollir el nen i, tan ràpid com va poder, el va portar a la superfície. La mare del nen va córrer cap allà i va ajudar a treure’l de l’aigua, mentre anava cridant:

- Gràcies ! Gràcies ! Milers i milers de gràcies!!! Has salvat la vida del meu fill. Ets el nostre heroi !!!

 

Aquell dia, en Xavier es va adonar que no cal ni cavall, ni armadura, ni espasa... per ser un cavaller de debò.


Martí Erra Euras

VOLS AJUDAR-ME?

26 d’abr. 2017, 6:07 publicada per angela camacho   [ actualitzat el 26 d’abr. 2017, 6:08 ]

Em dic  Mina  Parels i tinc 9 anys. Un dia vaig haver de sortir del meu país sense cap explicació, només sabia que hi estaven tirant bombes i que començava una guerra.

Quan en vaig sortir, no tenia ni menjar, ni cotxe, tampoc una petita casa, res de res. No tenia cap més sortida era o això o morir.

A Síria el meu país, hi tenia una casa, hospitals, escola i el millor, una gran família que m’estimava i molts amics però ara molts d’ells ja no hi son.

Ara mateix estic a un lloc molt lleig i trist que és un camp de refugiats de Grècia esperant que algú tingui pietat, i em vingui a recollir. Menjo el que  trobo, si no trobo res, doncs em quedo o sense dinar o sense sopar depèn. A vegades venen uns senyors i senyores, molt estranys i desconeguts però molt macos a portar-nos una mica més de menjar.

La meva mare es diu Clauris Masckar, i el meu pare Rauls Parels. Fa temps que no veig el meu pare, no sé perquè, però la mama em diu que si malauradament no venen a rescatar-nos el veuré, i jo no entenc què vol dir…

Siusplau, veniu a rescatar-me, ajudeu-me. Tot això que us he explicat no és ni la meitat del que em passa. No us imagineu ni un quart del que patim, no sabeu lo malament que ho estic passant, això és horrorós, tinc molta por, fred, gana i set… va siusplau veniu!

M’agradaria tornar a sentir l’aire del meu carrer, poder jugar, saltar, ballar i veure la mama contenta, i riure amb els amics i complir el meu desig de ser una bona metgessa per curar totes les malalties del món i de l’univers i poder ajudar a persones que es trobin com jo.

No ho puc complir si no veniu. Us espero.


                                                                                                                                                           Pseudònim: Llibre

La col·lecció de la Julie

24 d’abr. 2017, 11:34 publicada per Anna Padilla

Hi havia una vegada una noia molt eixerida i contenta de si mateixa que es deixa Julie i en Pau, un noi molt amable i guapo, que era el millor amic de la Julie i la Sílvia, la germana de la Julie, que mai feia res de profit i la Laura, una detectiu molt bona... i un lladre.

Aquesta història va passar el 24 de desembre, el dia abans de Nadal. Va passar a la mansió del pare de la Julie i la Sílvia, que era el rei de Noruega. La Sílvia i la Julie eren molt riques. La Julie tenia la millor col·lecció de roba del món i la Sílvia res. El 25 de desembre, quan la Julie es va despertar, no tenia la col·lecció.

-Qui podia haver estat? –va dir espantada la Julie.

Els culpables podien haver estat en Pau i la Sílvia. Aleshores, el rei va pagar a la millor detectiu del món, la Laura. Li van explicar tot el que havia passat i en menys de 5 dies ja sabien qui havia estat el culpable. Va ser la Sílvia perquè no tenia res.

Conte contat conte acabat.

Pseudònim: TELE

EL QUE POT ARRIBAR A FER L'AMISTAT

24 d’abr. 2017, 6:47 publicada per Isabel Rubio   [ actualitzat el 11 de juny 2017, 3:47 ]


L’Ona, una noia baixeta i de pell negra, el Pol, un noi alt i despistat, la Melina, una noia alta i castanya, i en Caleb, un noi mitjà amb ulleres, formen una colla molt important per a ells.

Un dia a l’escola va venir un nen nou. Es deia Hugo i era paralític. Li costava molt socialitzar amb la gent i era molt tímid.

La colla el va intentar conèixer i ell notava que se sentia a gust amb la colla.

La Melina va pensar i els hi va dir a la colla, quan no estava l’Hugo:

- He pensat que l’Hugo s’ha de curar i l’hem d’ajudar d’alguna manera... però quina?

- Jo vaig sentir dir a la seva mare que han de viatjar a Amèrica. Allà hi ha un doctor -va contestar el Caleb.

L’Ona va rumiar bastant i a continuació va dir:

- Ja està! Farem una obra de teatre! Jo puc escriure el guió, vosaltres actueu i cobrem per les entrades!

- És clar! I pots escriure una obra sobre l’Hugo- va contestar el Pol.

L’Ona va començar a escriure amb el seu portàtil a la casa de l’arbre del Pol, on estaven.

Va passar una bona estona, i mentre l’Ona escrivia, la Melina, que anava a la classe de teatre ajudava als altres a fer escalfament verbal i corporal.

Quan va tenir acabada l’obra, van subratllar les seves frases i les van començar a practicar. L’obra anava d’un nen que era paralític i només es podia curar amb un doctor que hi havia a Amèrica, és a dir, la història de l’Hugo. Van decidir que el Pol seria l’encarregat de vestuari i atrezzo, a part d’actuar.

Van assajar molt i per fi va arribar el gran dia. Quan va començar l’obra, tots els de la colla buscaven subtilment a l’Hugo entre el públic amb la mirada, fins que tots es van mirar i va començar l’obra. Quan estava quasi a punt d’acabar l’obra es van obrir les portes de cop.

A l’Hugo li havia agafat un atac de cor. El Caleb va obrir els llums de la sala, es va parar l’espectacle i la colla va demanar a la mare del Pol si els podia acompanyar a l’ambulància. La dona hi va accedir. La mare del Pol es deia Dèbora, era baixeta i prima. Quan van arribar a l’hospital ja era massa tard; l’Hugo... havia mort.

Van passar unes hores i els pares de tots els nens de la colla els van anar a buscar. La colla els hi van demanar si podien anar a casa de l’arbre. Un cop allà la Melina els hi va dir que si més no l’Hugo havia mort veient com els seus millors amics li havien fer un gran homenatge.


Gala Amado

Escola El Pilar


1-10 of 14