Joan Maragall

  • BREU APUNT BIOGRÀFIC
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860–1911) va ser poeta i periodista. Va compaginar una vida burgesa amb la seva vocació d’escriptor i intel·lectual.
Joan Maragall era fill d’una família de fabricants tèxtils de la Barcelona vella. Es va  resistir ben aviat a continuar amb el negoci familiar i va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, entre el 1879 i el 1884.

Va arribar a treballar esporàdicament d’advocat i ajudà el seu pare en un moment de crisi de l’empresa.
Dos anys més tard va entrar com a secretari de redacció al Diario de Barcelona, i el 1891 es va casar amb Clara Noble.
S’aferma la seva carrera de poeta i periodista, i compagina els articles al Diario de Barcelona, amb poesies i traduccions que publica a la revista ‘L’Avenç’, la plataforma del moviment modernista en aquells anys.

La seva vocació literària va estar marcada decisivament per les seves lectures de Goethe, però la seva curiositat i obertura intel·lectual el porten a llegir, comentar i traduir el pensament vitalista de F. Nietzsche, de qui parlaria per primer cop en un article a ‘L’Avenç’ el 1893. En aquests anys barreja una ideologia conservadora amb l’individualisme nietzscheà. El seu primer poema cívic , ‘Paternal’, ho és com a conseqüència d’haver presenciat l’atemptat  anarquista al Liceu del 7 de novembre de 1893, i acaba , enmig d’una escena d’intimitat familiar i casolana, amb la imatge inquietant de l’infant que ‘riu bàrbarament’.
Amb el poema ‘Oda infinita’ iniciava la seva maduresa literària i el programa de vida poètica que s’anirà acomplint entre els dos pols de l’obertura a tot el que li arriba de fora, i aquell nord  que s’intueix ben endins.
  • EL COMTE ARNAU un dels grans poemes de l'autor, (fragment recitat per alumnes de 4t de SO)

UN ACTE PASSAT EN EL PRESENT

3 de maig 2017, 2:48 publicada per angela camacho

La Marina era una noia típica del 2017: addicta al telèfon mòbil i un pel lligamosques amb les coses alienes a la vida diària. Quan anava caminant pel carrer, la seva llarga cabellera li tapava els seus ulls verds fixos a la pantalla del mòbil, i cobria molt bé el seu cos fibrat de roba per a evitar que cap mosquit li xuclés la sang. Però sí que es va deixar perforar el cor pel Jordi, un noi de vint-i-tants que va conèixer al gimnàs.

Aquest noi era bastant diferent de la Marina, però com bé diuen, els pols oposats són els que més s’atrauen. Ell era un desconnectat, electrònicament parlant, i tot el que fos extravagant era del gust d’ell. Li encantava passar estones estirat en els prats escoltant els diferents animals del voltant, ja que era un ferm defensor i amant dels animals. A casa seva hi tenia animals molt estranys, com la fura Marie, la serp Jane i el llangardaix Benet. Tota aquesta fauna variada, era el que menys agradava a la Marina, ja que ella desestimava tots els animals que no fossin gossos o gats.

Un dia, ella es va quedar sola al pis que compartien els dos, i es va estirar al seu llit amb la porta una mica entornada. Mentre consultava les últimes fotografies publicades a l’Instagram, va percebre un moviment a la porta. Quan es va fixar millor, va veure que el Benet s’estava desplaçant lentament cap a ella. D’un bot, la Marina es va aixecar del seu llit i es va allunyar el màxim possible d’aquell animaló fastigós. Va trucar ràpidament al Jordi per a que vingués immediatament i apartés a aquell llangardaix de la seva vista, ja que no tenia suficient valentia com per a fer-ho ella.

Anava passant el temps, i cada vegada que la Marina mirava el Benet, ell estava més a prop. Però el pitjor va succeir quan per la porta va aparèixer el cap de la serp Jane. La Marina no va poder contenir un crit d’horror, i just en aquell moment, la porta es va obrir i el Jordi, alertat pel crit, es va dirigir a l’habitació i com un heroi de guerra, va agafar a les dues bestioles i se les va emportar. El sospir de la pobra nia d’alleujament, va ser enorme.

Després de guardar els animals, el Jordi va anar a abraçar a la Marina, i li va donar un petit regal. Una rosa, perquè aquell dia era el 23 d’abril.


                                                                                                                                                                                     Pseudònim: 14

El temps escrit

30 d’abr. 2017, 23:05 publicada per Anna Maria Capdevila   [ actualitzat el 1 de maig 2017, 4:26 ]

Ella es trobava asseguda a terra. Era fred i fosc. No hi veia ni portes ni finestres. Se sentia sola. No hi havia ningú que pogués ajudar-la, abraçar-la, escoltar-la... No hi havia ningú. I per aquest motiu tenia por. Podia sentir com li costava respirar cada vegada més, i el pols se li accelerava. Volia cridar, però no podia. Al cap d’una estona va veure una ploma estilogràfica de color negre al terra. La va agafar. Era tan fosca com la nit, a més, tenia unes lletres platejades i uns relleus del mateix color al voltant de la tapa. Al seu costat hi va trobar també un quadern. El va obrir, i en veure que era buit, va decidir omplir-lo. Amb la ploma va començar a escriure paraules de tinta negra, per intentar evadir-se de la buidor que sentia a dins seu. Poc a poc, les belles paraules, fruit del seu esforç, van esdevenir històries. Petites històries de felicitat, tristesa, enyorança, por, dubtes... Històries de tota mena. Històries. Amb cadascuna d’elles un nou sentiment li recorria el cos, i li encenia el rostre amb expressions fantàstiques. Se li il·luminaven els ulls i semblava més maca que mai.

Al cap d’un temps, les pàgines d’aquell quadern van esgotar-se. Però ella, volent continuar endavant, va seguir escrivint amb aquella ploma negra arreu de la cambra: va pintar el terra, les parets i fins i tot la seva blanca pell.

De sobte, un dia va deixar la ploma a una banda de l’habitació, i es va aixecar molt lentament de terra. Les cames li tremolaven, però va esforçar-se a no caure de nou. I va tornar a la realitat, va despertar. A la llunyania, va observar com entrava la claror a través d’una enorme finestra. Es va estranyar, sempre havia cregut que la cambra era buida. Ella ja no tenia por. Ella ja no plorava. Ella ja no jeia. Però ella era vella. El temps havia fugit de les seves mans, havia marxat a través de la tinta de la seva ploma. I se’n va adonar, massa tard, que aquella ploma negra s’havia quedat sense tinta amb la qual escriure. I ella, per desgràcia, s’havia passat tota la vida sent presonera eterna del món dels impossibles.

UN FAVOR A TRAÏCIÓ

28 d’abr. 2017, 7:03 publicada per Felip Echarri   [ actualitzat el 28 d’abr. 2017, 7:04 ]

I per què a mi? Jo què he fet? Aquestes són les preguntes que ronden per la ment del Shalom i s'hi claven com afilades llances. Ell és un noi de 14 anys que a causa de l'explosió d'una mina ha perdut els braços. Viu al Congo, un dels països més perillosos del món, amb la seva mare i els seus cinc germans. El seu poblat està controlat pels guerrillers i la majoria de la població ha quedat ferida a causa de la guerra. Ja fa temps que dura, i no sembla que hagi de cessar. Per als civils s'ha convertit en un calvari. Aquesta va esclatar fa tres anys i mig, a causa d'un cop d'Estat i avui en dia ja afecta a tot el país, per tots els racons més inexpugnables. No te’n pots escapar. És com si et perseguís. Una corda immensa que no et deixa desfer d'aquell malson.

Ara, la mare d'en Shalom es troba sola a càrrec d'ell i els seus quatre germans ja que el seu pare va ser reclutat per anar a la guerra i encara no ha tornat. No en saben res d'ell. Ni tan sols si és viu. Això, però, és el que fa més mal a en Shalom. Està contínuament donant-hi voltes. La seva imaginació el traeix. Cada cop que hi pensa, se li apareixen esgarrifoses imatges del que li podria haver passat al seu pare. Aquests pensaments li afecten molt més del que li ha passat a ell. Pensar que el seu pare és mort, que l'ha perdut per sempre i els culpables en són els mateixos que li van arruïnar la seva vida, que el van deixar sense tocar, abraçar, jugar... Que li van prendre la llibertat! En recordar això, en Shalom se sent buit per dins, com si s'esfumés, com si tots els seus sentiments fossin anul·lats per un altre que domina tot el seu cos: la ràbia. Ràbia de no poder ajudar la seva família, de sentir-se inútil, de no poder córrer lliurement pels camps i notar com l'aire li acaricia la cara, com l'envolta per tot el cos i es converteix en una espècie d'escut que per uns instants el permet aïllar-se i escapar de la realitat. Però, sobretot, el que realment anhela és la venjança. Venjar la seva família, el seu poblat i el seu país. Tot i que en el fons, sap que ell tant sols és un nen, i això un somni impossible. Sap que tot això és molt injust i que no s'ho mereixen, i encara més greu, sap que encara els queda patir molt més.

L'any passat els guerrillers van cremar i destrossar gairebé totes les cases i conreus del poblat. A part, també es van endur moltes vides per endavant. Per sort, a la del Shalom no li van fer res. La seva és una petita cabana de fang i palla, que tot i que no és gaire espaiosa,  els serveix per tenir un lloc on dormir. A més, a fora hi fa un sol espantós i allà dins hi tenen ombra. Abans, en Shalom es refugiava de la calor sota una vella acàcia. Allà hi passava moltes hores observant, pensant, somrient i sent feliç. Fa molt temps que no ha tornat ha sentir tot això. Des que el seu pare va marxar del seu costat. És com si totes les coses bones s'haguessin evaporat i esfumat per art de màgia. L'únic que no havia perdut era l'esperança, l'esperança de retrobar-se amb el seu pare i tornar a formar la família que eren. L'esperança de tornar a ser feliç.

La nit anterior havia tingut un somni. Li costava recordar. És com si la seva memòria l'intentés esborrar. Hi apareixien ell i el seu pare. Era una espècie de retrobament però,  on i quan? És el que es preguntava el Shalom.

Aquest matí s'ha llevat molt exaltat. Es sentia molt estrany, com si no es cregués el que havia somiat. com si es sentís culpable simplement per no haver fet res. Mentre reflexionava sobre el que havia succeït, ha vist entrar dos homes uniformats de militars. Tots s'han quedat de pedra. A en Shalom no li ha fet gaire gràcia. Era com si es temés alguna cosa.. S'han quedat allà al mig de la porta, quiets, amb la mirada perduda fins que un dels dos s'ha atrevit a gesticular paraula i ha deixat anar la notícia: "Lamentablement, el soldat Joseph Martins ha mort defensant el seu país". Després s'ha fet un silenci absolut. Es podia sentir la respiració del soldat. En Shalom ha quedat trastocat. Tenia ganes de cridar però el cos no li responia. Una llàgrima li ha baixat lentament acariciant-li  tota la cara fins que ha caigut al terra. Igual que totes les seves forces. Ningú ha parlat. Mantenien la mirada perduda com si ja no fossin allà. Sobtadament, la seva mare s'ha llençat cridant sobre un dels agents culpant-lo de la mort del seu marit. En Shalom ha tret forces de l'interior de l'ànima per intentar aturar-la, però ja era massa tard. L'home ha desenfundat l'arma i li ha disparat un tret al cap. En Shalom ha caigut enrere i tots els germans s'han posat a plorar. En veure l'arma, no ha sabut què fer. Quan ha intentat reaccionar, l'home ja havia premut el gatell. Ha sigut com si veiés passar la bala a càmera lenta. Se sentia traït. Un aliat havia matat la seva mare. Una sensació de por i odi l'envaïen per dins. Ha aixecat la vista i ha mirat als ulls  l'home que acabava de destrossar encara més la seva vida. Ha vist reflectides les vides de molta gent innocent que aquell ser s'havia endut per davant. Simplement perquè volia, perquè es creia amb dret a fer-ho. Sense deixar-li temps a reaccionar, l'altre ha començat a disparar contra els seus germans. En Shalom ha tancat els ulls desitjant que aquella bala posés fi a la seva trista vida i poder-se reunir de nou amb la seva família. Se li ha fet etern. Ha obert els ulls i ha vist com l'home abaixava l'arma. No ho entenia. Només quedava ell. Després, sense dir res han marxat. Ell no es podia moure. La impotència li recorria les venes. Sempre havia pensat que el pitjor és la mort i aquest cop li havien fet més mal deixant-lo viure.

Pseudònim: Tristesa


PASSOS...

28 d’abr. 2017, 6:54 publicada per Alicia Martinez

Divendres cap a les onze de la nit tornava a casa per carrers foscos i estrets. No hi havia ni una ànima i tampoc se sentia res. Anava amb plena tranquil·litat ja que no crec en les llegendes sobre el barri.

A poc a poc, a un parell de carrers en paral·lel, vaig començar a sentir un caminar que era una seqüència exacta. Seguia un perfecte compàs gairebé de forma mecànica. Semblava que tingués uns peus molt pesats, com si el cos li pesés massa...

Els passos van fer unes voltes fins arribar al principi del carrer on era.

Va fer un gir en sec i va aturar-se uns segons.

Aleshores el caminar va canviar per complet, es va tornar més humà, ja que era inexacte i calmat... però per poc, semblava que cada cop li pesava massa el cos i es va tornar tan irregular que semblava que no parés d’ensopegar.

Vaig notar la seva respiració cada cop més accelerada com si li manqués aire i estigués desesperat.

Per sorpresa el meu cos no va reaccionar, va continuar amb el seu pas calmat i completament humà mentre que tot d’esgarrifances recorrien la meva ment.

Sentia com cada cop era més a prop meu.

Cinc metres.

Tres metres.

Dos metres...

...Un metre...

...

Per fi el meu cos va respondre amb un xoc d’adrenalina, amb la respiració agitada i el cor a cent vaig fer mitja volta.

...

No hi havia ningú darrere meu... Insegur vaig mirar de cantó a cantó, recorrent cada detall del carrer. No em creia que m’ho havia imaginat, era impossible que no hi hagués ningú, havia escoltat els passos i sentit la seva respiració al clatell!

Vaig sospirar tranquil·lament, tot i que sabia que m’hauria d’amagar per continuar amb vida.

-Shhhhht... –va fer-me callar una veu i una mà.– Recorda les ferides típiques de les meves víctimes, doctor? Talls al coll amb arma blanca.

Vaig sentir un fred metàl·lic al coll.

Pseudònim: Respiració

MURMURIS DE PARAULES

28 d’abr. 2017, 1:18 publicada per Jordi Pomés

Un salze s’alça solitari.

La mimosa mima el marrec.

L’alzina admira l’arbreda

i un faig fatxenda que té fred.

 

La serp s’arrossega en silenci.

Un conill creua el camí.

Una guineu guaita les gotes

que provoquen el plor d’un pi.

 

La nit neguiteja les nenes.

El dia desperta distret.

La pluja provoca problemes.

El sol s’apaga en secret.

 

El versos volen valents

escrivint estrofes eloqüents.

Les poques paraules porugues

van parant el pas del temps.


                                                    Pseudònim: Benedetta Cletta

EL TEMPS

27 d’abr. 2017, 4:06 publicada per Manel Sayrach   [ actualitzat el 8 de juny 2017, 22:31 ]

El temps, quina cosa més complicada!!

Cada segon, cada minut, res no passa a la vegada.

A vegades desitgem tornar enrere i canviar coses,

però en desert podria transformar-se un camp de roses.


Si una alteració hi hagués,

el nostre món canviaria en un tres i no res.

Hitler i nazis ajudant jueus,

o dinosaures trepitjant-nos els peus.


Potser canviar el  passat no seria dolent,

però podríem acabar en un món diferent.

Tot i això, un altre aspecte del temps és el futur,

ja que un vol saber si demà serà un dia ben dur.


Un món futurista,

on visitar la lluna fos una cosa de turista.

O potser un món destrossat,

on cada país fes guerra amb el del costat.


Jo vull viure el  present,

on el temps sembli que passa lent,

però viure el moment,

i durant la meva vida, conèixer tot tipus de gent.


Sense preocupar-me per allò que va passar,

que ni jo ni ningú pot canviar,

ni per allò que no sé si mai passarà,

un espera per un moment que no sé si mai començarà.


Jo vull viure el present,

millorar el meu demà a pas segur, però lent,

i no preocupar-me d’ahir,

què hauria pogut canviar i què no em deixa dormir.

David Illarreta - 3r secundària
Escola Sadako

A tots els llocs on no vàrem anar

27 d’abr. 2017, 2:39 publicada per Carla Giudici   [ actualitzat el 11 de maig 2017, 1:51 per FundacioTrams ]

A tots els llocs on no vàrem anar,

ves-hi ara.

Les meves cames ja no em porten,

i les meves mans són gelatina,

però el meu cor és fort i el meu cap clar.

Vola lluny,

és el que vull.

Olora flors, escolta cançons,

i bressola’t amb les ones,

i quan els dies passin,

i el meu foc s’apagui,

vola a casa.

Emprenem junts el llarg viatge,

aquesta vegada per sempre,

Filemó i Baucis, eternament,

com dues voliaines de cendra,

a mercè de vent.


Psedònim: Haon

El dilluns blau

26 d’abr. 2017, 8:06 publicada per Montse Paradeda

La gent l’anomenava ‘Blue Monday’, el famós dilluns blau, el dia més trist de l’any segons un estudi matemàtic. Tothom s’ho prenia com una curiositat, tothom, és clar, menys en Marc. Si algú en el món sabia de veritat el significat de tenir un dia pèssim, era ell. La història comença a dos quarts i nou minuts de vuit, ni un minut abans, ni un després. Estava estirat a sofà reflexionant sobre el seu dia, el seu 16 de gener. El vespre era el seu moment preferit del dia, l’únic moment on realment es relaxava. Normalment veia la televisió, revisava les fotos d’Instagram o preparava la bossa sense cap pressa, però aquell dia només mirava les gotes d’aigua caure per la finestra, i això el feia pensar, pensar en les persones com gotes d’aigua, pensar en els problemes com pluja i, tot i que no sabia per què, el feia sentir bé. Va mirar el rellotge digital que havia deixat sobre la taula, 08:39, faltava poc perquè arribessin els pares. Va aixecar-se i anà a l’habitació per fer els deures de català. “Busca el significat de les següents paraules al diccionari”- deia l’exercici. El problema era que no tenia diccionari, l’ordinador estava espatllat i el mòbil carregant, l’arribada dels pares era imminent, la bronca, també. Estaven tan a prop que gairebé podia escoltar les seves passes i sentir-los dir: ‘Sempre deixant-ho tot per a última hora’ ‘No tens solució’ ‘Què farem amb tu’. Va pensar un moment a no fer els deures i ocultar-ho, “ni pensar-ho” - va dir el seu subconscient, “ni un vermell més al Clickedu, te’n recordes ?” Va sospirar, seguidament va correr al despatx del seu pare, potser ell tenia un d’aquells diccionaris manuals? Va començar a furgar desesperadament al calaix, s’hi jugava dues setmanes sense Play. Ni rastre d’un diccionari. Finalment va clissar un llibre on posava ‘Diccionari 1993’. Estava ple de pols però faria la seva feina. En Marc va allargar la mà per agafar el diccionari, però, de sobte, tota la prestatgeria es va desplomar. Ningú sabrà mai el perquè: els anys? la casualitat ? el dilluns blau ? o, fins i tot, potser va ser la sort. La cosa és que els llibres van caure tots a sobre d’en Marc i ell no els va poder esquivar. Començà a recollir-los mentre pensava una bona excusa per als pares, perquè, si els deia que els prestatges havien caigut sols quan ell els havia tocat, ja se’n podia estar de la Play. Així va començar a amuntegar llibres fins que en va veure un de curiós. ‘Poemes i herba’, era el títol del llibre. En Marc va començar a riure, no s’imaginava el seu pare llegint poemes, i menys amb aquell títol tan horrorós. Van sonar les claus girant al pany de la porta, quin soroll més estrident! Es va afanyar a deixar tots els llibres a un cantó. Tots menys el de poemes, que va guardar per curiositat a la bossa junt amb el diccionari.
El dia següent va passar molt lent, a l’hora del patí, junt amb la Lídia i en Xavi, els seus millors amics, van parlar dels robatoris. La Lídia era una noia alta, amb el cabell pel-roig, els ulls marrons i un gran somriure. Era molt atenta i podia llegir el pensament només pel to de veu que feia la gent al parlar. Però, això sí, era molt despistada, ho perdia tot! Per això es passava el dia parlant de les coses que creia que li havien robat i portava etiquetes arreu per posar el seu nom a qualsevol objecte que tenia a les mans. En Xavi era hiperactiu, era baixet amb el cabell negre i es posava nerviós per tot. Durant les classes feia dibuixos i boles de cola i feia bromes parlant amb accent cubà. Va ser en una de les seves bromes que va tombar la motxilla d’en Marc i el llibre de poemes va caure a terra. En Marc es va ajupir rapidíssim i es va posar vermell perquè no volia que la Lídia veiés el llibre i pensés que era un ‘friki’ per llegir poemes. Però ella ja se n’havia adonat i va obligar-lo que li ensenyés. A diferència del que en Marc s’esperava, no va riure-se’n. Va mostrar atenció i fins i tot es va enfadar una mica per haver-l’hi ocultat. Aquella tarda van quedar a casa d’en Xavi i, després d’unes sessions de Play, van decidir llegir uns quants poemes. I els va agradar. A partir d’aquell moment quedaven sempre que podien per llegir poemes i després s’imaginaven aventures i s’imaginaven l’autor i feien hipòtesis del que sentia i de per què sentia allò en aquell moment. Aviat van penjar algunes frases dels poemes a l’Instagram i la gent va començar a interessar-se pel libre. Ja no es conformaven amb una frase. Ara els seus seguidors volien també llegir els poemes i emocionar-se amb ells. Per cert, tot i que no ve al cas, la Lídia i en Marc van començar a sortir.
Pseudònim:  ABC

LA CAIXA DELS SOMNIS

25 d’abr. 2017, 2:36 publicada per Catalina Rodriguez Gomez-Pastrana

-Mama, explica'ns el conte del noi dels somnis.- van demanar-li els meus germans bessons alhora.

Per a ells era impensable anar-se a dormir sense escoltar abans un conte, i el pitjor era que estaven en l'etapa en què només volien escoltar aquell conte en concret, i no els feia el pes cap altre; per tant, jo ja tenia el conte gravat al meu cap.

-Estic molt cansada nens...- va dir la meva mare, a qui se li podien veure els ulls inflats del cansament d'estar tot el dia treballant.

-Si us plau, si us plau!- van suplicar-li, mirant  la meva mare amb els ulls sortint-los de les òrbites.

-Ja els explico jo el conte, mama, vinga, descansa- em vaig oferir, en veure que els meus germans no s'anirien a dormir sense haver escoltat el relat.

-Moltes gràcies, filla!- em va dir amb una expressió d'agraïment.

-Molt bé, nois... Hi havia una vegada un noi que anava amb cadira de rodes. Era un noi més o menys de la vostra edat, amb les mateixes ganes que vosaltres per jugar i divertir-se, però que tenia un petit impediment, la cadira de rodes. Quan anava al parc, no podia córrer amb els altres nens, així que poc a poc el van anar deixant de banda, no volien jugar amb ell. Però el que no sabien els altres nens era que ell tenia un estrany poder, era capaç de fer realitat els seus somnis. I no eren els somnis que els adults tenen, no, aquells que són metes a aconseguir, sinó els somnis que tenen els nens quan dormen, aquells somnis on apareixen dracs, animals que volen, gegants, i tot el món fantàstic que un es pot imaginar. Aquest nen...

-Podem posar-li nom?- em va dir un dels bessons.

-Sí, sí, es podria dir Àxel!- va exclamar l'altre.

-Molt bé! Doncs l'Àxel, quan s'anava a dormir, guardava tots els seus somnis en una caixeta; així, en despertar-se, els podia tornar a viure de nou. Quan l'Àxel s'avorria, agafava la seva caixeta, ja que sempre la portava al damunt, i escollia un somni al atzar, així es feia més divertit, perquè no sabia mai quin podria ser, li agradaven les sorpreses.

Un dia a l'escola se li va apropar una nena, i li va preguntar què hi duia en aquella misteriosa caixa. L'Àxel se la va mirar cautelós, ja que mai havia ensenyat els secrets d'aquella caixa a ningú, perquè temia que els seus companys se'n riguessin i li diguessin que era un mentider. Però aquella nena li havia despertat la curiositat, no semblava com la resta, tenia alguna cosa que la feia especial. Aleshores, l'Àxel va decidir ensenyar-li el seu món secret. Va agafar un somni i s'hi van transportar tots dos a dins. Van anar a parar al mig d'un laberint. Ell va reconèixer de seguida el somni, era un dels seus preferits. L'havia viscut tantes vegades, que ell ja sabia la sortida, llavors va deixar que la nena... Com voleu que es digui la nena?

-Nora! Com la nostra amiga del cole!- van dir tots dos alhora.

-D'acord. Va deixar que la Nora decidís el camí cap a la sortida. Van començar a caminar i, en girar la primera cantonada, van aparèixer unes fades diminutes volant per tot arreu. La Nora, al principi una mica sobtada, li va preguntar a l'Àxel qui eren aquelles fades, i per què estaven allà. Ell, molt orgullós del seu somni, li va respondre que aquell era el laberint de les fantasies, i que a cada cantonada es podien trobar qualsevol criatura fantàstica. La Nora, fascinada pel somni de l'Àxel, va seguir descobrint el laberint, corrent pels passadissos per arribar a la següent cantonada, i contemplant cada món nou que li apareixia davant dels seus ulls.

Finalment van arribar a la sortida, i la Nora, una mica trista per haver arribat a la fi d'aquella fantàstica aventura, li va dir a l'Àxel que li havia encantat, i que li agradaria tornar a trobar-se amb ell un altre dia.

A partir d'aquell dia, la Nora i l'Àxel es trobaven moltes tardes al parc, i s'endinsaven en els somnis. Poc a poc, es van anar apropant nens al racó del parc on s'estaven l'Àxel i la Nora, atrets per les històries de fantasia que ells dos explicaven plegats després de sortir dels somnis. Des d'aleshores, totes les tardes s'ajuntaven molts nens i nenes de l'escola, i se submergien en els al·lucinants somnis. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

-Bona nit, germaneta...- van dir els meus dos germans alhora, ja mig adormits.

-Bona nit.- els vaig respondre.

Aleshores me'n vaig anar a dormir jo també. Aquella nit me'n vaig anar al llit sabent que tothom té un do, un estrany poder, i que l'ha de potenciar. No hem d'amagar les nostres virtuts, i mai no hem de jutjar ningú sense conèixer-lo perfectament.

SILENCI

25 d’abr. 2017, 0:41 publicada per Romina Suetta

A la vida real, els herois no existeixen,

miren cap a un altre costat mentre a tu t’agredeixen.

No els miris, no els parlis, que amb sort no t’han vist

i podràs amagar-te al teu món, protegit.


A classe no ho saben, a casa no ho dius,

ells només són nens, però una mica agressius.

I tu a qui importes? Qui dona la cara?

Què donaries perquè algú t’abracés?


A classe no ho dius, a casa no ho saben,

total, ets un nen i per això et menyscaben.

Plorarien de pena? Et trobarien a faltar?

Si en vida no comptes, mort ja s’ho faran.


No ho facis, no ho diguis,

segueix i lluita tant com puguis.

Ells són una colla de covards

i tu no estàs sol per tirar endavant.



A la vida real, els herois no existeixen,

miren cap a un altre costat mentre a tu t’agredeixen.

No els miris, no els parlis, que amb sort no t’han vist

i podràs amagar-te al teu món, protegit.


Pseudónim: Blau

1-10 of 16