Història

1970, a una ciutat, que aleshores no passava dels divuit mil habitants, d’una terra petita i aïllada, un grapat de persones, compromeses amb una Societat Cultural amb molta història al darrera, van decidir que no havien de restar mans plegades. Els canvis socials, que cinc anys més tard encetarien els canvis polítics cap a la democràcia, exigien posar-se mans a l’obra. I ho van fer en el camp de la cultura, perquè no hi ha canvis sociopolítics importants sense transformacions culturals profundes. S’hi van comprometre en la mesura de les seves possibilitats, més aviat escasses, i malgrat les limitacions de temps i espai, que eren moltes. Però eren ambicioses i es proposaren que el nom de Ciutadella de Menorca anés unit a una fita cultural de relleu i amb ressò exterior a les mitgeres illenques. Així van sorgir els Premis Born, el 1970, amb voluntat de promoure i estimular la creació literària en un sentit ampli. Tot d’una, però, es va optar per corregir-ne l’enfocament i l’any següent es centraven principalment a guardonar un text teatral. No debades el Cercle Artístic de Ciutadella partia d’una tradició teatral indubtable gràcies al fet de comptar amb un espai escènic excel·lent: el teatre d’es Born.

Aquesta dedicació del Cercle Artístic a les arts escèniques no ha parat de créixer fins a l’actualitat. Amb tenacitat, esforç i constància, el Premi Born de Teatre va anar agafant consistència fins a esdevenir un dels més prestigiosos i més ben dotats econòmicament, en opinió dels entesos, que n’han ponderat també la diafanitat dels seus criteris i la honestedat dels seus plantejaments. Així és que avui aconsegueix una participació que gira entorn al centenar d’obres de procedència molt diversa i obté el reconeixement i l’estaló de diverses institucions culturals i dels tres nivells d’administracions públiques (local, autonòmica i estatal) en ordre a l’imprescindible mecenatge.

Al llarg de la trentena de convocatòries que se n’han fet -cal recordar que va tenir una fase bianual de 1975 a 1987-, s’hi ha donat a conèixer i publicat textos nous, atès que ha estat declarat desert en tres ocasions, però en una d’elles s’atorgà un accèssit i, a més, hi ha hagut dos casos de dobles premiats ex aequo. A través de la nòmina dels guanyadors, i analitzant la composició dels jurats i les obres premiades, es pot seguir l’evolució de l’escriptura dramàtica al nostre país, una bona manera d’interrogar-nos sobre el món i sobre nosaltres mateixos, que és com dir interrogar-se sobre la condició humana, a més de presentar les diferents circumstàncies socials i culturals que n’han caracteritzat cada etapa.

És possible que, com va dir el portaveu del jurat del 1971, fos una heroïcitat la creació d’aquest premi contra vent i oratge. Avui, aquella “rara rosa blanca” del vers d’Espriu, aquella llavor de generositat i compromís amb la Cultura, ha esdevingut a Ciutadella de Menorca el centre de la festa del teatre que celebrem la primavera d’hivern de cada any, fita d’atenció obligada de la dramatúrgia dels Països Catalans i de tot l’Estat espanyol.

Joan F. López Casasnovas