260, i la suma continua

Sembla que els empresaris han aprofitat la conjunció entre crisi financera i època de Carnestoltes per treure's la disfressa de moderació que llueixen tot l'any. Les organitzacions patronals expressen obertament que volen una volta més de cargol. Volen l'acomiadament lliure, diuen, i que l'Administració no intervingui per res als expedients de regulació d'ocupació. 

 

Sincerament, no arribem a saber què més volen encara que ho intuïm: l’acomiadament lliure ja es una realitat al nostre país, però és que el volen gratis. Si les organitzacions patronals volen un bon exemple de com exercir actualment l'acomiadament lliure, els convidem a què passin pel Prat i facin una ullada a la fàbrica Johnson Controls - Esteban Ikeda. Veuran com amb la legislació actual ja és possible enviar al carrer 260 persones d'un dia per l'altre. Als amos d'aquesta fàbrica, proveïdora de seients per a la firma Nissan, poc els ha importat que la Generalitat aprovès un expedient de regulació parcial d'un màxim de 62 dies. Com aquest xifra no quallava amb els càlculs dels propietaris, res millor que actuar a cop de serrall. Vist això, és indignant que el món empresarial reclami més facilitats per acomiadar treballadors.

 

Tancada la fàbrica, comença la lluita al carrer. Els treballadors han protestat davant de l'ajuntament, de la Generalitat i de Nissan. Cal dir que l'atenció institucional -i en concret alguns detalls solidaris per part de l'Administració local- ha estat més que correcta, però si som realistes, poc es pot fer en aquest àmbit. Nissan, client principal d'Esteban Ikeda, mira cap a un altre costat; encara dirà que amb prou feines ha acceptat no desfer-se de 1.700 dels seus treballadors.

 

Des de Delta, mostrem la nostra solidaritat amb la situació de la plantilla d'Esteban Ikeda i posem les nostres pàgines a la seva disposició per qualsevol reivindicació que vulguin fer pública. No podem fer gaire més. No ens veiem amb autoritat moral de cercar culpables ni sol·lucionadors del conflicte laboral més important del moment al Prat. Però sí aportarem una dada d'àmbit general per a convidar a la reflexió: mentre la indústria de l'automòbil plora les pèrdues del mercat -que ella mateixa ha construït sobre unes previsions irreals de vendes- i atura les seves cadenes de muntatge, ens consta que els departaments d'enginyeria i disseny de nous cotxes treballen a ritme normal. Aquesta aturada de màquines era potser un punt més al seu ordre de planificació. Les conseqüències socials són una altra història, no es veuen als pressupostos que es fan als grans despatxos de les multinacionals. D'aquí dos anys, quan els nous prototips de cotxes sedueixin al gran públic, es probable que alimentin les fàbriques amb plantilles noves, i si és possible més barates, precàries i rendibles. Així ens anirà.

 

Mentrestant, i en una altra esfera, l'"efecte crida" de la nova terminal de l'aeroport és una realitat. Allà els currículums rebuts ja es compten per centenars. Sense desconfiar encara de les previsions recol·locadores de les Administracions, veient el ritme amb què els treballadors  segueixen anant a l'atur, els 3.000 llocs de feina que oferirà la T1 es quedaran curts en relació a la demanda d'ocupació. Tant de bo que no.