Sant Cosme, portes obertes

El barri de Sant Cosme ha sofert en els darrers dos anys una transformació més enllà de l’última fase de renovació d’habitatges o dels canvis urbanístics realitzats gràcies a la injecció econòmica de la Llei de Barris. En aquest temps, s’hi han instal·lat un seguit d’entitats socioculturals i institucions oficials amb una missió doble: millorar el servei als ciutadans i normalitzar la vida del barri.

 

L’avinguda Onze de Setembre ha estat durant anys una frontera més gran del què semblava. Per a molta gent de la resta del Prat –i, no ens enganyem, encara succeeix- creuar aquesta línia significava “arriscar-se” a entrar en un barri estigmatitzat històricament per la delinqüència i el tràfic de drogues. Diuen els informes relatius a seguretat ciutadana que aquests dos factors són actualment molt puntuals al barri; es donen potser en índex similar a altres zones del Prat. Però han estat els tràmits als jutjats, les activitats als locals nous de les entitats, les reunions i trobades a l’Esplai, els qui han fet que la gent de la resta del Prat (i d’altres ciutats on arribava el ressò de la mala fama de Sant Cosme) trepitgi el barri i se n’adoni que els seus veïns porten ja molt de temps gaudint d’una convivència normal.

 

Fins i tot el record de les fogueres i les gallines al carrer, escena habitual fins no fa gaire al sector que es coneixia com “les 801 vivendes”, comença a esvaïr-se. En aquest punt tampoc no ens podem enganyar; l’increment de la presència policial amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra ha estat un element clau a l’hora de canviar per força mentalitats arraigades en un sector del barri que provenia del barraquisme de Montjuïc de principis dels vuitanta.

 

La millora en el comportament cívic ajuda indubtablement a la modernització d’un barri. Els bars i els comerços ara poden entendre que val la pena invertir en modernitzar els establiments, en oferir higiene i qualitat de servei. Tot i així, el teixit comercial és el que més lentament nota la transformació. Haurà de passar encara temps per tal que s’hi instal·li una oferta comercial “de segona generació”, modernitzada –com la que es comença a entreveure a la zona centre del Prat- i faci del barri el pretès eix comercial que surt a les guies de la ciutat.

 

També queda molta feina per fer a les escoles, amb dades d’absentisme encara elevades. Una part del barri ha de canviar encara la mentalitat; des de les institucions se l’ha de convèncer que l’escolarització dels fills és quelcom necessari i obligatori. L’altra part ha de creure que aquest canvi és possible. Si no, la interrelació de cultures seguirà sent un fenomen que, com els documentals de natura a la televisió, la gent només gaudirà “a la intimitat” i després exhibirà a les enquestes oficials.