nie 2005

 


n o t í c i e s   i   e s c r i t s 

activitats

bitàcoles

campanyes

cinema

crítica divertida

debats oberts

de confiança

democràcia? 

drets humans

drets laborals

educació

fotografia 

llibres

medi ambient

música

NO A LA GUERRA

pobles i cultures

pàgines web

publicacions

ràdio i televisió

teatre

tecnologia

textos

un altre món és possible

viatges i excursions

2003

2004

2005

2006 

Les fonts

contacte:
noticiesiescrits@
  gmail.com

Traductor gencat.cat

This work is licensed under a Creative Commons Attribution- 

DESEMBRE

Sopar de roscó al Casal Popular de Castelló

Sopar de roscó al Casal Popular de Castelló

La Plana Indymedia

[activitats] #

Més pel·lícules que m'agradaria veure

L'ENFANT (El niño), de Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne

20 AÑOS NO ES NADA, de Joaquim Jordà

A HISTORY OF VIOLENCE (Una historia de violencia), de David Cronenberg

AGUA CON SAL, de Pedro P. Rosado

La nueva película de Pedro Rosado, evidentemente adscrita al cine de ficción, no olvida la formación y vocación documentalista de este cineasta, procurándonos desde los primeros fotogramas una mirada honesta a una realidad, un decidido respeto por sus personajes y una peculiar atención por una serie de situaciones injustas que afectan, de modo más directo, a los más desfavorecidos. Además, Agua con sal sitúa su acción en uno de tantos barrios periféricos de la gran ciudad, con trabajo clandestino, doble explotación, prostitución, droga, etc., aunque el guión ha evitado al máximo los aspectos puramente anecdóticos y/o maniqueos. Así, el recorrido de la protagonista cubana por su forzada emigración en busca de trabajo y dinero, su encuentro y relación con la compañera de trabajo —en una fábrica de muebles que recuerda la falta de higiene laboral de casos más dramáticos—, las referencias a la hermana encarcelada y otras historias más o menos colaterales (como la del dueño del bar y su hija), se construye sobre una especie de mosaico que acierta tanto a describir las diferentes vicisitudes y afanes de supervivencia como a aproximarnos a la denuncia de una reconocible realidad infinitamente más próxima de lo que muchos pretenden o dejan ver. Porque, efectivamente, y ahí reside una de las virtudes más importantes del film, la propia narración apuesta antes por identificarse con la clandestinidad que viven sus personajes que con cualquier otro método más convencional o gratificador. En definitiva, aunque no todos los personajes y situaciones participan de idéntica complejidad y ciertas características (y dificultades) de producción limitan un mayor rigor en la estructura del conjunto a la hora de mostrar lo desgarrado de las situaciones, el resultado final es tremendamente positivo y recomendable, destacando especialmente ese repaso por espacios ciudadanos, transportes públicos, recintos penitenciarios, etc., que el film no sólo nos ayuda a descubrir o redescubrir sino, sobre todo, a reconocer en su definitivo papel social: como esa furgoneta que conduce a unas mujeres, muchas de ellas sin papeles ni contrato laboral, a una explotación sin paliativos sobre la que se asientan las reglas de juego de nuestro entorno y sobre la que pesa el silencio y el tupido velo del poder.

LLORÉNS

GENTE DI ROMA, de Ettore Scola

Rodado en sistema digital y pasado a celuloide 35 mm. para su exhibición comercial, Gente de Roma es un falso documental o reportaje reconstruido que coincide con bastantes films de ficción en su carácter coral, en su estructura a base de episodios y en la utilización de algunos actores profesionales. Pero la peculiar construcción de personajes y su amplia mirada sobre la ciudad romana y sus habitantes, a los que rinde homenaje, diferencian este relato de los habituales films donde los individuos y sus mecanismos psicológicos constituyen el núcleo de sus discursos. Sin llegar a la libertad creativa de Fellini en su célebre Roma, Scola utiliza también retazos de fantasía para retratar las calles y las gentes de la capital italiana, predominando sin embargo el humor y la ternura, especialmente palpable en el tratamiento de los ancianos y de los inmigrantes, bastante integrados éstos pese a algunas protestas xenófobas. Nativos y forasteros, con mezcla de razas y de colores, clases sociales e ideologías, hospitalidad y hostilidad, machismo y sensibilidad gay, solidaridad y soledad… se funden como en un crisol en la Roma del multiculturalismo y el mestizaje, contemplada con amor y con una perspectiva crítica nunca hiriente por un cineasta que siempre hace destacar el ingenio, la gracia y el vitalismo de sus habitantes. En la línea de las comedias de Monicelli y Risi, Scola escribe una crónica agridulce con la ayuda de una cámara que rompe las distancias y que se sube a un autobús, convirtiéndose el vehículo en eje narrativo desde el cual recorre las calles y descubre a los paseantes, entra en apartamentos, bares y bingos, descansa en jardines poblados de viejos y niños, trabajadores y parados, aristócratas y vagabundos. Un calidoscopio que no olvida las viejas ruinas monumentales ni a algunos ilustres invitados, romanos egregios, como Nanni Moretti, Arnoldo Foà y Stefania Sandrelli. Por desgracia, Alberto Sordi, a quien va dedicada la película, murió poco antes de poder intervenir. Resulta evidente la perspectiva de izquierdas que Scola utiliza en su relato, en su indagación antropológica y en sus conclusiones. Sobre la crisis económica, el desempleo y la miseria cultural de los actuales ciudadanos planea la nefasta sombra de un Berlusconi televisivo e impune, con un pueblo manipulado y traicionado como recuerda irónicamente un empleado de la limpieza en el Capitolio, recitando el discurso fúnebre shakespeariano de Marco Antonio ante el cadáver de César. Excelente partitura musical de Armando Trovajoli y funcional fotografía de Franco Di Giacomo.

VANACLOCHA

HERMANAS, de Julia Solomonoff

El cine argentino que llega a las pantallas españolas sigue fiel a los parámetros que han permitido su impulso y consolidación en los mercados internacionales. A falta de un estudio más profundo sobre el tema, éstos podrían resumirse en la apuesta por un cine de autor —estilo sobrio, funcional, de marcado carácter teórico, y muy particular—, que trata temas más o menos cercanos e intimistas, concediendo más importancia al desarrollo de personajes que a la propia acción, cuyas historias están contextualizadas en época reciente (dictadura, la transición política y/o la crisis económica y social actual). Su intencionalidad, no disimulada, es la reflexión, a modo de balance, sobre los últimos años de la historia de aquel país. Sin duda, los máximos representantes de este cine argentino son Adolfo Aristarain (Un lugar en el mundo, Martín Hache, Lugares comunes, Roma), Juan José Campanella (El mismo amor la misma lluvia, El hijo de la novia, Luna de Avellaneda), Fabián Bielinsky (Nueve reinas, El aura), Carlos Sorín (Historias mínimas, Bombón el perro), Eduardo Mignogna (Sol de otoño, El faro del sur), Pablo Trapero (Mundo grúa, El bonaerense, Familia rodante) o Marcelo Piñeyro (Plata quemada, Kamchatka, El método). La ópera prima de Julia Solomonoff, Hermanas, sin llegar a la altura de los films mencionados, se ajusta a estos parámetros para contarnos el reencuentro, tras largos años, de dos hermanas que tuvieron que separarse en plena adolescencia tras el golpe de Estado de 1976 que instauró una salvaje dictadura militar. En ese sentido, y así como mostró Kamchatka, referencia inevitable de este primer largometraje de Solomonoff, Hermanas explora los secretos y mentiras de una familia y una sociedad dividida, que ha vivido hasta ahora en el miedo, la complicidad y el encubrimiento. Destaca la solidez de las jóvenes protagonistas —las hermanas, encarnadas por unas magníficas Ingrid Rubio y Valeria Bertuccelli— y la compleja relación que se crea entre ellas. La directora recompone, por medio de flash backs, los hechos que provocaron su separación, mientras intentan, no sin obstáculos, superar sus rencillas personales y sus diferencias ideológicas sobre un tema que todavía hoy divide a los argentinos. Comprensiblemente, sólo la verdad surgida tras una confesión y un sincero perdón podrían lograr la reconciliación. Un retrato acertado, lleno de matices y contado con gran sensibilidad, que incide en el peso del pasado.

PAU VANACLOCHA

THE ICE HARVEST (LA COSECHA DE HIELO), de Harold Ramis

Harold Ramis tiene prestigio como guionista. Recordemos su habilidad en films como la entretenida Mis dobles, mi mujer y yo, la sobrevalorada por un sector de la crítica Atrapado en el tiempo y la muy divertida e ingeniosa Una terapia peligrosa, no así su secuela, Otra terapia peligrosa, ¡recaída total! Sin embargo como director se muestra más endeble y titubeante. Ahora se ha unido a Richard Russo y al veterano productor, director y guionista Robert Benton (recordemos las magníficas ¿Qué me pasa, doctor? y Bonnie and Clyde) para elaborar una curiosa historia situada en un pueblecito de Kansas, a lo largo de la Nochebuena, en medio de una persistente agua-nieve y entre locales de strip-tease y sórdidos garitos por donde deambulan curiosos personajes como un apreciado por la comunidad abogado mafioso (el siempre convincente John Cusack), un gángster medio aficionado (un Billy Bob Thornton por debajo de sus posibilidades), una striper que emula a la típica femme fatale del clásico cine negro (nos remite a la joven Lauren Bacall) y un alcohólico y pegajoso amigo del abogado (estupendo Oliver Platt). Con todos estos elementos y personajes, Harold Ramis ha trazado una extraña comedia negra, con una violencia fría —como la noche— y cortante, y un peculiar sentido del humor. Los referentes más cercanos están en el Tarantino de Pulp fiction y en Fargo de los hermanos Coen, pero sin llegar a la estilización de estos directores, ya que la puesta en escena de Ramis está mucho más descuidada. El resultado final es un relato bastante desconcertante, que funciona a ráfagas, pero que posee elementos de interés y cierta mala uva al situar una historia tan siniestra en una fecha entrañable como la Nochebuena. En este sentido es impagable la irrupción en la familiar cena del divorciado abogado y del borracho padre de familia. Puede verse.

VICENTE

VIVA ZAPATERO!, de Sabina Guzzanti

El curioso título de este documental hace referencia a la famosa película de Elia Kazan sobre Emiliano Zapata, el revolucionario mexicano, pues la alusión al actual presidente del gobierno español se limita a un breve y elogioso comentario sobre su decisión de liberar la televisión pública del control político del partido en el poder, admitiendo la variedad de opiniones y la libertad de expresión. Los medios de comunicación pertenecen, pues, al conjunto de la sociedad (que los paga con sus impuestos) y no sólo a un grupo ideológico aunque haya ganado en las urnas. Aquí sabemos bastante de eso: recordemos la indigna TVE del PP aznarista, con los telediarios de Urdaci o casi toda la programación de Canal 9, el ruinoso juguete mediático particular de los Zaplana y Camps. Al enemigo, ni agua. Sabina Guzzanti, actriz y realizadora del programa «RAIoT», sólo pudo emitir en 2003 un episodio de la serie prevista, pues su carácter de sátira política molestó sobremanera a Berlusconi y los suyos, que presentaron una querella y decidieron suprimir el proyecto sin explicación alguna. Cuando el juez dio la razón a la realizadora, nadie quiso darse por aludido y el programa siguió vetado. Viva Zapatero! surgió en aquel momento, como protesta y testimonio, con una serie de entrevistas a gente de diversas tendencias a la que se preguntaba sobre la libertad de expresión, la censura y la televisión pública en Italia. La audiencia del primer (y último) programa emitido fue enorme, pero eso molestó más aún a una derecha llena de tics autoritarios, reaccionaria, que considera el país como un cortijo particular. Presentada, por sorpresa, en el festival de Venecia y en el de San Sebastián, Viva Zapatero! fue celebrada como un documental político al estilo de Michael Moore (denuncia, investigación, contradicciones y paradojas, ironía), aunque sin el rigor dialéctico del norteamericano, limitándose Sabina Guzzanti a encadenar entrevistas sobre el caso debatido, con algunas reiteraciones y divagaciones perfectamente prescindibles. Pero el interés del documental, pese a sus limitaciones formales, es indiscutible. La situación actual de Italia, aunque excepcional en la Europa comunitaria, es preocupante y sintomática. La realizadora no sólo critica la actitud de los políticos de la derecha berlusconiana sino también la de algunos de centro e izquierda por su pasividad, por su silencio cómplice. Lo que aquí (los «guiñoles» de Canal +) vemos con toda naturalidad, en Italia se consideró ofensivo e intolerable por las autoridades televisivas a las órdenes de un primer ministro detentador, en régimen de monopolio, de casi todo el poder político, económico y mediático (controla la TV pública y varios canales privados, además de radio y prensa). Pero la victoria en las urnas, las mayorías absolutas, nunca pueden justificar la impunidad, el abuso y la censura. Muchos políticos, artistas e intelectuales se convirtieron, por acción u omisión, en cómplices del atropello cometido contra Sabina Guzzanti. Los suculentos sueldos, el miedo a perder los cargos y privilegios (las piscinas, como dijo Orson Welles cuando el maccarthysmo) acallaron lo que debía haber sido un clamor generalizado. La mayoría de burócratas optaron por mirar a otro lado, sin darse por aludidos. Y el pueblo, la voz soberana de la democracia, sin reaccionar, anestesiado y amaestrado por las elevadas dosis de «pan y circo», por la telebasura imperante. ¿Y los profesionales de la comunicación? Temerosos de perder el empleo o de ser relegados a un oscuro rincón del organigrama por funcionarios sumisos, se convirtieron en mercenarios de «el que paga manda». La desfachatez del «¿qué pasa?» y del «y tú más», los sofismas, las manipulaciones, las mentiras y el cinismo están a la orden del día. Y no sólo en Italia. Un neofascismo con urnas se ha impuesto allí. Se disfraza con formas democráticas lo que no es sino un neoconservadurismo autoritario de tendencias ultras. El gobierno del pueblo se ha corrompido, la libertad es sólo un fantasma, y Viva Zapatero! se encarga de denunciarlo.

Intermon Oxfam ens permet fer alguna cosa més que regals

Alguna cosa més que regals i també podem comprar regals per als d'ací a la seua botiga.

Intermon Oxfam

[drets humans] #

Aquests nadals regala paraules

Aquests nadals regala paraules i també podem col·laborar comprant a la seua botiga.

"Yu Chanaxin (China) y Hammoud Murshid (Yemen) pasan sus días encarcelados por sus ideas y olvidados del mundo. Hazles el mejor regalo. Tu mensaje será una ventana a la esperanza para el año que comienza."

Amnistia Internacional

[drets humans] # 

La veritat sobre els reis mags

La verdad sobre los reyes magos

Diario desde Barrio Sésamo

[crítica divertida] #

"Tierra encima", un fals documental

Segons informa Indymedia La Plana "El fals documental "tierra encima" on el guionista, realitzador i part de l'equip de treball són de castelló ja està a la xarxa. Per tal de descarregar-lo només fa falta que tingueu el e-mule obert i busqueu tierra encima - falso documental.avi".

La Plana Indymedia

[cinema] #

Alguns pobles del litoral de Castelló encara llancen la merda al mar

Alcossebre, Peníscola, Benicarló i Vinarós encara aboquen les aigües residuals almar sense depurar, es a dir, llancen la merda al mar.

En la notícia s'adjunta un interessant informe (pdf) elaborat per la Plataforma No tan a prop, sobre els incompliments de tractametn de depuració d'aigues a les nostres comarques.

La Plana Indymedia

[medi ambient] #

L'1 de gener de 2006 s'acaba la recollida de signatures per demanar la retirada de Losantos de La Mañana de La COPE

Royo-Villanueva diu que "El 1 de enero retiraré de la firma la Iniciativa ciudadana para la retirada de Federico Jiménez Losantos de La Manaña de la COPE. Espero llegar para entonces a los 45.000 firmantes, que no es poca cosa. Una vez cerrado el manifiesto, lo mantendré publicado durante un tiempo prudencial e informaré a sus destinatarios, que son la dirección de la COPE y la Conferencia Episcopal, de la existencia de 45.000 firmas de 45.000 ciudadanas y ciudadanos que pedimos que la COPE cambie la forma en que trata la información, una forma indigna e inmoral de hacer periodismo que está bien representada por Federico Jiménez Losantos. Supongo que servirá de poco y que no nos harán caso, pero era algo que como ciudadano estaba obligado a promover. Igual que tú, supongo, te sentiste obligado a firmar. Si tienes amigos o conocidos que pienses que podrían estar interesados en apoyar la iniciativa y no lo han hecho todavía, envíales un correo antes del 31 de diciembre. Cuantos más seamos finalmente, mejor. Recuerda que la dirección para las firmas està aquí."

A sueldo de Moscú

[campanyes] #

RE-think RE-cycle 2005, un concurs de redisseny d'objectes quotidians per convertir-los en més ecològics

Design Boom, és una pàgina web dedicada al disseny industrial. L'objectiu del concurs RE-think Re-cycle és aprofitar els elements quotidians per crear objectes ecològics que respecten el medi ambient.

[medi ambient][tecnologia] #

La Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella ja ha recollit setze mil signatures contra el projecte de port de Ciutadella


La Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella ja ha recollit més de setze mil adhesions que demanen que no es concedeixi la cessió del domini públic per construir el dic en aquest port menorquí. Aquestes adhesions s'han enviat al Ministeri de Medi espanyol. La Coordinadora estima que els projectes del dic i la dàrsena són absolutament contraris a la filosofia de la Reserva de la Biosfera i podria afectar la imatge de l'illa.

Vosaltres també podeu signar des d'ací.

Vilaweb

[medi ambient][campanyes] #

El projecte de LPI francés també ens criminalitza

Francia discuteix una Llei de Propietat d'Intelectual que pretén un control policíac d'Internet, que criminalitza el software que no suporte un Control de Drets Digitals i que prohibeix fer compilacions a casa o deixar un cd o dvd a un amic.

Vilaweb també es fa ressó de la notícia.

Asociación de Internautas

[drets humans][tecnologia] #

El domini .cat ja és una realitat

Aquesta nit ha aparegut per primer vegada a la xarxa una web amb el domini .cat. Es tracta de www.domini.cat, la pàgina de la Fundació que ha de regir aquest domini per a la llengua i la cultura catalanes. Amb l'aparició de www.domini.cat s'enceta el procés de creació del nou domini. El mes de gener podran començar a registrar-se dominis .cat, en una fase restringida i a partir de l'abril el registre ja serà completament obert a tothom.

Vilaweb

[tecnologia][pobles i cultures-països catalans] #

Diagonal necessita 5000 subscripcions per assegurar la seua continuïtat

Entra, potser t'agrada. Ja hi ha 2865 subscripcions.

Diagonal

[publicacions] #

Fumera  (m)

Fumera (m)

Ninot ple d'ulls que, abans de Nadal, suposadament davalla per la xemeneia i s'encarrega d'avisar els Reis o el tió sobre la bondat que han fet els nens.

En Fumera és una figura popular que cada cop està més en desús a la nostra tradició nadalenca... es tracta d'un ésser màgic i eteri que la imaginària popular de la Catalunya Nord i de bona part de la província de Girona situava com a emissari dels Reis d'Orient a les vacances hivernals de la canalla --segona quinzena del mes de desembre--. Arribava i se n'anava de la casa per la xemeneia, com el fum per la llar de foc, i se'l representava dibuixat o bé s'observava l'home de drap que tenint set ulls al cap, quatre davant i tres darrera, feia l'espieta de Ses Majestats tot explicant-los si els infants havien estat bons minyons i s'havien portat bé per ser dignes de rebre algun que altre regal el dia sis de gener o, si per al contrari, hi havien de deixar carbó perquè corregissin la seva condició: misteriós benefactor que tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra.

«En Fumera, el Pelut i l'Home dels Nassos», TotNadal.com

Rodamots

#

La cultura com a coartada

"L’única llei és el mercat, i l’únic poder, el del més fort (Z. Bauman). Tanmateix, les formes del poder de la modernitat líquida s’expressen de manera subtil i invisible. Així, per exemple, governs i autoritats de tota classe, grans empreses i corporacions tendeixen a utilitzar la cultura per a revestir-se d’una aparent legitimitat en una societat mediàtica on es necessita comptar, almenys “ritualment” amb l’aprovació de l’opinió pública."

La Plana Indymedia

[textos] #

La Comissió Europea exigeix a l'estat espanyol que  obligue a l'església catòlica a pagar l'IVA

La Comisión amenaza con llevar a España a los tribunales si no cumple con la ley y acaba con los privilegios.

Escolar.net

[democràcia?] #

La SGAE pretén actualitzar les seues tarifes incloent el podcasting

Amb l'actualització de tarifes, la SGAE vol incloure el podcasting entre els motius dels seus ingresos.

Barrapunto

[tecnologia] #

Isaura Navarro, diputada al congrés per IU-ICV, és la nova musa de la SGAE

Isaura Navarro, diputada al congrés per IU-ICV, és la nova musa de la SGAE.

Asociación de Internautas

[tecnologia] #

Marina d'Or patrocina un projecte de l'EACC

Un projecte de l'EACC de l'artista Nacho Vega, està patrocinat per Marina d'Or

Aquest projecte audiovisual es pot confundir perfectament amb un anunci de Marina d'Or. Només falta la rubia eixa televisiva que li dona tot igual mentre paguen bé.

La Plana Indymedia

[medi ambient][activitats] #

El Consell retalla el projecte del vial Cabanes-Orpesa

Un triomf de la Plataforma Salvem el Desert.


Cada kilómetro del vial Cabanes-Orpesa ha costat més de 3 milions d'euros. El Consell es veu obligat a deixar sense finalitzar el traçat després de 6 anys i 22 milions.

Comunicat del GECEN.

La Plana Indymedia, GECEN, Levante

[medi ambient] #

Milers de persones es manifesten contra l'ordenança del civisme de l'Ajuntament de Barcelona

La protesta, organitzada per la plataforma El carrer és de tothom havia començat a les sis del vespre a la plaça de la Universitat, després que hi fessin cap cinc columnes des dels barris de Gràcia, el Poblenou, Ciutat Vella, Pedralbes i Sants. Els organitzadors es queixaven de que prohibeixi jugar a pilota al carrer, penjar-hi cartells i pancartes, dormir-hi, menjar-hi o rentar-se, fer-hi pintades, patinar, etc. També havien fet públic un qüestionari irònic sobre la nova noma per ressaltar-ne les contradiccions.


Aquesta ordenança crec que és un intent de rentar la cara a la ciutat i d'amagar la misèria i marginalitat que hi ha dins seu. Estic segur que als que han fet l'ordenança no els molesta tant el soroll de les motos, el volum de la música o els pisats al carrer com les menors que es prostitueixen a les cantonades o la gent que no té on viure (o no vol pagar barbaritats per un llit calent o una cadira en un balcó) i viu al carrer.

Web de l'ajuntament de Barcelona sobre civisme.

Vilaweb

[drets humans] #

Todo necio confunde valor y precio

Todo necio confunde valor y precio. ¿A qué huelen las nubes? Si pensabas que lo habías escuchado todo en cuestión de preguntas estúpidas, espera a mañana. ¿Cuánto vale una idea?, se pregunta el Ministerio de Cultura en una nueva campaña publicitaria de “concienciación” contra la piratería. En el caso de estos anuncios, que definen cultura como aquello que se vende en la FNAC, la valiosa idea nos ha costado un millón de euros de nuestros impuestos.

Escolar.net

[tecnologia] #

Manifestació per un millor transport públic a Castelló

Manifestació per un millor transport públic: 21 de desembre, a les 11 h. Des de l'Àgora de la Universitat Jaume I.

Convoca: Consell de l'estudiantat de la Universitat Jaume I

[activitats][medi ambient] #

Manifestació: Que no et trepitgen la llengua!

73 anys de les Normes de Castelló
Castelló de la Plana (la Plana)

Manifestació

17 de desembre de 2005 :: 18 hores
Plaça de la independència [la farola]

17 de desembre :: 21h
IV Botifarrada per la llengua i festeta amb begudes de la terra, rifa... al Casal Jaume I de castelló.

La Plana Indymedia

[pobles i cultures-països catalans][activitats] #

III Jornades sobre la Memòria Històrica: Els testimonis paralels de dos castellonencs als camps de concentració

El proper divendres 16 de desembre a les 19h a la Biblioteca de Rafalafena, dins de les III Jornades de la Memòria Històrica, es realitza un acte de reconeixement i memòria anomenat Els testimonis paral·lels de dos castellonencs als camps de concentració amb l'intervenció del vinarossenc Francesc Batiste, qui va patir la persecució així com l'extermini que s'hi va practicar als camps de concentració alemanys, concretament al de Matthausen. I també amb el testimoni d'Alvaro Castell, el de Canet lo Roig, ens parlarà sobre els diversos camps de concentració que n'hi havien arreu de l'Estat. Són les veus del silenci.

16 desembre 19 h.
Els testimonis paralels de dos castellonencs als camps de concentració.
Francisco Batiste. A Matthausen.
Alvaro Castell. Un itinerari pels camps de l'Estat
Lloc. Biblioteca de Rafalafena.

La Plana Indymedia

[no a la guerra][activitats] #

The Meatrix: campanya internacional de lluita contra la cria intensiva d'animals 

The Meatrix: Campanya internacional de lluita contra la cria intensiva d'animals

[drets humans][medi ambient] #

La Unió Europea declara insuficient la reforma d'urbanística valenciana i ha donat un ultimatum de tres setmanes per ajustar la LUV a la legislació europea

La Comissió Europea ha enviat hui a Espanya un dictamen motivat en què dóna un ultimàtum de 3 setmanes per a ajustar el projecte de la nova Llei Urbanística Valenciana (LUV) a la legislació comunitària en matèria de contractació pública. En cas contrari, presentarà una denúncia davant del Tribunal de Justícia de la UE.

La conselleria de Territori i Vivenda ha rectificat i aplicarà les cesions obligatòries de sol protegit des de gener. Encara així la Unió Europea ha declarat insuficient la reforma urbanística de la LUV.

Ara el PP es defensa de l'ultimatum de la UE atacant al PSOE.

Vilaweb, Levante
 
[democràcia?] #

Contra la pena de mort. ¡¡¡Schwarzenegger, assassí!!!

"El estado, por democrático que sea no tiene legitimidad suficiente para aplicar la pena de muerte. Se admite al estado el monopolio de la violencia y se admiten ocasiones en las cuales es preciso utilizar la violencia física. Para ello, el Estado se dota de cuerpos que están perfectamente integrados en el engranaje democrático, como son la policía y el ejército. Sin embargo, esta legitimación para usar la violencia no incluye desde mi punto de vista la aplicación de la pena de muerte, porque ello va en contra de algunos de las más elementales bases jurídicas de la democracia. En democracia, las garantías son fundamentales. El procesado, el acusado, debe tener garantías de poder revisar su proceso e incluso su condena en caso de que en algún momento se demuestre que era finalmente inocente."

A sueldo de Moscú

[drets humans][democràcia?] #

Vilafamés i la cova del Bolimini

Vilafamés i la cova del Bolimini

El nom de la cova vé del tipus d'argila que es treia de dins de la cova i que ere de bona qualitat per fer peces de ceràmica.

[viatges i excursions] #

La filantropia de Lubasa

Per mitjà del mecenatge l’empresa sospitosa es renta la cara. Lubasa es fa perdonar de cara a la societat alguna maniobra poc ètica, i apareix com una empresa benefactora preocupada pel benestar social, i no solament pels seus guanys privats.

La Plana Indymedia

[educació][drets laborals] #

Arte, verdad y política

Sobre el discurs de Harold Pinter. Entre altres coses diu  el següent:

(...) Todo el mundo sabe lo que ocurrió en la Unión Soviética y por toda la Europa del Este durante el periodo de posguerra: la brutalidad sistemática, las múltiples atrocidades, la persecución sin piedad del pensamiento independiente. Todo ello ha sido ampliamente documentado y verificado.

Pero lo que yo pretendo mostrar es que los crímenes de los EEUU en la misma época sólo han sido registrados de forma superficial, no digamos ya documentados, o admitidos, o reconocidos siquiera cómo crímenes. Creo que esto debe ser solucionado y que la verdad sobre este asunto tiene mucho que ver con la situación en la que se encuentra el mundo actualmente. (...)

Discurs de Harold Pinter, amb motiu del lliurament del nobel de literatura d'enguany.

Escolar.net

[no a la guerra][drets humans] #

Ni copyleft ni copyright, caviarleft

Ni copyleft ni copyright, caviarleft.

Certeres crítiques de Guillermo Zapata (sinDominio) y Gustavo Roig (Nodo50) a l'article "Ni copyright ni copyleft: socialismo" de Pascual Serrano, en Rebelión.

Escolar.net

[un altre món és possible][tecnologia] #

Pel·lícules que m'agradaria veure

OTROS DÍAS VENDRÁN, de Eduard Cortés

Un incisivo film que convierte los sentimientos en auténticos protagonistas, más allá de los diferentes seres humanos que los personifican, desarrollando una especie de observación entomológica, en la que se va detectando, de principio a fin, una mezcla de veneno, maldad y ternura que intenta implicar a unos personajes precisamente caracterizados por una relativa inocencia, no exenta de cinismo y de un fuerte afán de supervivencia. Supervivencia que, a pesar de zancadillas y propios errores, domina el relato abordando crisis y relaciones familiares, amorosas o sexuales. Otros días vendrán, como en su momento La buena estrella —con la que comparte algo más que un humanísimo Antonio Resines—, es una película aparentemente fragmentada, atenta en su primera mitad a las vivencias de la profesora que se duerme en clase —por la noche chatea o sale al encuentro de dudosos ligues— y las de su jovencísima hija, centrada en el personaje de una estupenda Cecilia Roth, quien parece decidida a un frecuente, aunque controlado, descenso a los infiernos, en una espiral que no ofrece cómodas salidas. La segunda mitad, matizada por el personaje de Resines, narrada más desde su punto de vista, descubre el encuentro entre ambos, cargado de nubes negras y repleto de trampas cotidianas: si ella es una apática profesora, él no es otra cosa que un pequeño comerciante de baratijas que no siempre funcionan, con una vida sentimental igualmente marcada por el fracaso y la culpabilidad. La principal virtud del film, que lo hace particularmente apasionante, reside en cómo pone en contacto a ambos personajes y sus respectivos entornos, cómo explica hasta qué punto se necesitan mutuamente y hasta qué punto ambos rozan la condición de malditos, y cómo únicamente una hábil toma de conciencia (entre el cinismo y la asunción de los propios errores) abrirá una puerta a la supervivencia. Un film muy bien escrito y realizado que apuesta por las dudas y los interrogantes, que implica al azar en su sentido más kieslowskiano y que, en definitiva, nos transmite unas impresiones tan sugestivas como adecuadas acerca de unos comportamientos ante los que no podemos fingir indiferencia.

LLORÉNS

MATCH POINT, de Woody Allen

Cada año vuelve a sorprendernos el enorme talento de un Woody Allen que, a punto de cumplir 70 años, introduce novedades en su última película estrenada (ambientes, personajes, género, música, etc.) mientras permanece fiel al estilo que siempre le ha caracterizado. Ahora, más que nunca, demuestra su gran capacidad de asimilación de referencias culturales de las más diversas procedencias (novela, cine, teatro) que hace suyas, fagocita y tritura para elaborar originales productos con su sello inconfundible. En Match point, un thriller ambientado en la clase alta británica, palpamos la huella literaria de Patricia Highsmith, de Theodore Dreiser y de Harold Pinter (versión Losey), así como el suspense criminal propio del cine hitchcockiano: pobres y ricos, aprovechamiento de la belleza física para escalar peldaños en la pirámide social, conflictos pasionales y de intereses, el asesinato como desesperada solución… Temas eternos que han marcado la vida del hombre, desde siempre, como el dilema entre pasión y razón, entre amor y dinero, trasladados aquí magistralmente a un relato sencillo en cuanto a formas expresivas pero complejo como discurso y profundo en sus significados. Un Londres fascinante, mejor fotografiado que nunca, es el marco de una historia de contradicciones y mentiras, de ambiciones y violencias, regida por el azar (la bola de tenis y el anillo robado rebotando en la red-valla como imágenes simbólicas), por un destino que parece más decisivo que la propia voluntad individual. El encuentro casual entre una fracasada actriz norteamericana y un destacado tenista irlandés, ambos de modesta posición económica, que juegan la carta de su atractivo cuerpo para escalar un lugar en la cumbre, para conseguir a través del sexo una situación privilegiada (noviazgo, matrimonio, familia, negocios) que defenderán con uñas y dientes frente a toda amenaza exterior. Una excelente dirección de actores, llena de matices y sugerencias, con brillo especial de Scarlett Johansson (Lost in translation) y de Jonathan Rhys-Meyers (Alejandro Magno), que visitan galerías de arte y teatros de ópera frecuentados por la clase alta, intentando cazar su oportunidad. Brillante labor del equipo técnico y artístico habitual de Woody Allen con la ayuda inestimable de los mejores profesionales británicos. Y una banda sonora compuesta de arias de Verdi, Rossini, Donizetti, Bizet (con la voz inconfundible de Caruso) y Lloyd Webber. Lúcido retrato de la relación parasitaria entre clases sociales, Match point presenta un inicio reposado y dominado por las buenas maneras, civilizadas, para ir adquiriendo un ritmo más rápido y un tono más tenso hasta el duro estallido final: del idilio apasionado a las amenazas y de la agresividad etílica al crimen salvador. Mientras unos se agarran a la supervivencia, otros otean los beneficios en bolsa o la ansiada maternidad. Y el erotismo, motor de la historia junto al dinero, servido al espectador en escenas tan intensas como controladas, sugiriendo y cortando el plano antes de caer en el resbaladizo terreno de la impudicia. Y un desenlace lleno de cinismo, con una mirada amoral y pesimista sobre la condición humana. Nada igual veíamos desde Delitos y faltas. Woody Allen, genio y figura.

VANACLOCHA

L'ENFANT (EL NIÑO), de Jean-Pierre y Luc Dardenne

Los belgas Jean-Pierre y Luc Dardenne mantienen intacto su compromiso con un cine de rabiosa voluntad documental (se prescinde de la música y del maquillaje de los actores) y de implacable alcance social, un cine al margen de casi todas la convenciones narrativas conocidas —ya me contarán dónde está la «necesaria» simpatía o empatía que debe provocar el protagonista en el espectador—, que resulta insólito dentro de la industria cinematográfica del primer mundo, y que nos abre una ventana sobre una realidad que sucede a nuestro lado, pero que no es aconsejable contemplar en directo si no quieres que te roben el alma y la cartera. Los protagonistas de esta terrible historia, una pareja joven con un niño, una familia que sólo conoce el presente y vive a salto de mata, de túnel, de tirón y de caja de cartón como dormitorio, son marginales pero europeos, nada que ver con las milongas de la chusma emigrante de primera, segunda o tercera generación que se nos quiere vender con motivo de los sucesos de estos días en Francia, el problema es la exclusión social y no el color de los ojos, del pelo, o de la piel. Unos personajes que andan a la caza del dinero ajeno, por la caridad o por la fuerza, para gastarlo sin ningún criterio o planificación, movidos por una compulsión de consumo servida y negada por la propia sociedad en la que viven —el alquiler del deportivo o la compra de la cazadora para la chica—, una pareja que, al fin y al cabo, practica, como tantos otros respetables miembros de la comunidad, el culto al dinero fácil, no importa que proceda de las rentabilidades de un capital que las financieras mueven por uno, de pelotazos inmobiliarios, del bolsillo del papá, o del tirón al bolso de una pobre mujer que acaba de salir del banco, la falta de esfuerzo para conseguirlo es la misma. El principal mérito de esta admirable película es la minuciosa recreación de unos ambientes físicos y morales sencillamente aterradores —la amoralidad del protagonista con su hijo recién nacido pondrá los pelos de punta a más de una y uno—; la exquisita atención a las sicologías de sus personajes a través de sus gestos y comportamientos, un trabajo tan preciso —estupendos actores incluidos, por supuesto— que consigue hacer «cómplice» al espectador de las razones del monstruo, y el escrupuloso respeto a la verdad de la historia y los escenarios, sin ninguna concesión a redentores recursos melodramáticos que conforten, aunque sea momentáneamente, la zarandeada conciencia del espectador. Esto es lo que hay, y la película se sumerge en ello a pulmón libre. Concluyo con una pequeña reflexión que advierto como estrictamente personal. Sin saber muy bien la razón, quizás sea a causa del sombrero que lleva el protagonista o de los rasgos exagerados de su nariz, durante la proyección no pude evitar relacionar la historia de este mangui con los movimientos del personaje que interpretaba Belmondo en Al final de la escapada (1959), al fin y al cabo ambos personajes comparten amoralidad y carrera hacia la nada, pero el Michel Poiccard del film de Godard mantenía, a pesar de su desprecio por el mundo de los otros, unos valores de lealtad y afectos. Poseía un aliento existencial que le dotaba de cierta grandeza, y era, en definitiva, un héroe. El Bruno del presente film, sin embargo, carece de todo, ya no queda nada del héroe, sólo el más mezquino de los antihéroes. Los tiempos han cambiado.

PEDRO URIS

THE CONSTANT GARDENER (EL JARDINERO FIEL),  de Fernando Meirelles

A la ahora de abordar narrativamente la adaptación de una novela tipo thriller con resonancias de denuncia política y de corrupciones varias, se puede elegir un estilo clásico de puesta en escena, como hizo recientemente Phillip Noyce con El americano impasible, magnífica adaptación de la novela de Graham Greene, o bien decantarse por un relato de corte documental, con una cámara nerviosa llevada a mano (rehusando, incluso, los travellings que proporciona la steadycam) y abundancia de flash backs y elipsis. A mí me gusta mucho más la primera fórmula (siempre me viene a la memoria el fantástico film de espionaje de Joseph L. Mankiewicz Operación Cicerón, o la misma adaptación de otra novela de John Le Carré, El espía que surgió del frío, de Martin Ritt), porque el estilo clásico, si es coherente, nunca pasará de moda. Sin embargo, el director brasileño Fernando Meirelles (junto a Walter Salles ha traspasado las fronteras de Brasil para desembarcar en la gran industria), autor de la nominada a cuatro Oscar Ciudad de Dios, una descarnada crónica situada en las favelas de Río de Janeiro, ha elegido la segunda fórmula, muy parecida a la empleada por Steven Soderbergh en Traffic, para contarnos con bastante fidelidad todos los pormenores que John Le Carré narra en su decimoctava novela que denuncia la explotación que sufre África por parte de grandes corporaciones farmacéuticas con la connivencia de «honorables» gobiernos democráticos, como el británico en el caso que nos ocupa. El panorama que Meirelles nos presenta sobre las ínfimas condiciones de vida en el continente africano, en este caso Kenia, no puede ser más demoledor y angustioso. Las ONGs intentan paliar las consecuencias de sus habitantes que se encuentran bajo mínimos. Pero los gobiernos corruptos y toda la red de descomposición social cotidiana que ello genera, más la casi nula intervención de las potencias democráticas y denominadas del Primer Mundo, y cuando lo hacen con fines de utilizar a sus habitantes como conejillos de indias, como denuncia John Le Carré, abocan al continente africano a un callejón sin salida cuya deriva es difícil de evaluar todavía. Los incidentes en la valla fronteriza de Ceuta y Melilla y el trasiego de pateras es solamente un aperitivo de lo que puede suceder en un futuro ya muy próximo. Meirelles / Le Carré nos presentan la voracidad de unos entramados políticos y económicos, de métodos mafiosos, dispuestos a eliminar a cualquier persona que se interponga en el camino, como es el caso de la activista que interpreta magníficamente Rachel Weisz, brutalmente asesinada, y el de su marido (un Ralph Fiennes que se recupera con un buen personaje después de intervenir en flojos films), un diplomático británico nada ambicioso que se conforma con cumplir con su misión sin ninguna estridencia, y que pasa el tiempo libre dedicado a la jardinería, como ajeno a lo que sucede a su alrededor, tan impasible, en un principio, como el personaje que interpretaba Michael Caine en El americano impasible, o como el Humphrey Bogart de films como Tener o no tener o Cayo Largo. Junto a ellos, una manada de carroñeros pertenecientes a los servicios de seguridad, la carrera diplomática y las multinacionales farmacéuticas, impondrán su ley a sangre y fuego. Aunque la trama, un tanto confusa por el uso y abuso del flash back, te mantiene en vilo en todo momento, Fernando Meirelles parece que ha optado, sobre todo, por mostrarnos la terrible situación por la que atraviesa el continente africano (aunque abusa de una parafernalia de planos aéreos), de ofrecernos un retrato fiel de lo que allí sucede, sin olvidar las aristas de la apasionada historia de amor que viven los protagonistas, también narrada de una forma demasiado apresurada, sin el romanticismo que destilaban las escenas de El paciente inglés entre Ralph Fiennes y Kristin Scott Thomas. Pero con todas las pegas que le queramos poner, El jardinero fiel es un film de imprescindible visión que, además, cuenta con una excelente banda musical del español Alberto Iglesias.

VICENTE

THE AX-LE COUPERET (ARCADIA), de Constantin Costa-Gavras

Las virtudes y las limitaciones del cine de Constatin Costa Gavras, en cualquier caso siempre una garantía de interés, son bien conocidas del aficionado y vuelven a estar presentes en esta película que se desmarca un tanto de las preferencias de género del cineasta, el thriller, aunque el modelo de comedia negra, que más o menos sigue el presente film, no resulta nuevo en su larga filmografía, pues ya aparece en títulos como Mad City (1997) o La pequeña apocalipsis (1992), inédita comercialmente en España, aunque emitida recientemente por televisión. A esta elección de género no debe resultar ajena la personalidad del autor del original literario sobre el que se inspira la película, el norteamericano Donald Westlake, escritor que reserva la serie negra clásica para su seudónimo de Richard Stark (el film de John Boorman A quemarropa) y firma con su nombre una sátira de rasgos negros de la que resulta perfecto ejemplo la película que nos ocupa. Costa Gavras aborda, con su contundencia habitual, la temática de la globalización y sus efectos concretos sobre individuos concretos, eligiendo una de sus múltiples facetas, las consecuencias de la deslocalización de empresas en el primer mundo sobre unos trabajadores de «élite» que pensaban que sus privilegios eran para siempre, con un protagonista que pierde su empleo y que, ante la imposibilidad de encontrar uno nuevo acorde con sus aspiraciones profesionales, decide emprender una personal y siniestra selección de personal que le asegure el puesto de ejecutivo que merece y necesita para mantener su nivel de vida y la estabilidad de su hogar. Una temática que el cineasta contempla con complejidad y variedad de puntos de vista, aunque, como sucede en buena parte de su obra, subordinando en parte los personajes y la acción a las necesidades del discurso social y político que pretende. En este camino, la película incluye sugestivos apuntes acerca de la pérdida de valores en las sociedades contemporáneas (las actitudes de los hijos de la pareja, el directivo de Arcadia que interpreta Olivier Gourmet, y por supuesto el propio protagonista) y deja en todo momento la sensación de encontrarnos ante un film sólido y con amplio margen para la reflexión y el debate, aunque un tanto forzado por las exigencias didácticas que se impone.

VANACLOCHA

Cartelera Turia, FilmAffinity

[cinema] #

La "Plataforma per una Vivenda Digna" obre període d'adhesions al seu manifest i reivindicacions

"La Plataforma por una Vivienda Digna", abre periodo de adhesiones a su manifiesto y reivindicaciones.

- Por el derecho a techo.
- Por una vivienda digna.
- Contra la especulación urbanistica.

Segons la web de la plataforma, "por el momento las adhesiones son sólo de Colectivos, Organizaciones, etc. Más adelante lanzaremos una campaña de recogida de firmas para adhesiones de particulares."

La Plana Indymedia

[campanyes][drets humans] #

Fotoperiodisme musicat i comentat a la xarxa pels fotògrafs mateixos

Els fotoperiodistes de l'agència Magnum han pensat la manera d'aprofitar les possibilitats de la xarxa per potenciar les instantànies que capturen. En aquesta pàgina, hi podeu veure fotografies de la marató de Nova York, l'enterrament de soldats nord-americans caiguts a l'Irac i la tragèdia dels qui proven de passar de Mèxic als EUA, per la frontera, posem per cas, amb efectes sonors i amb els comentaris escrits pels fotògrafs mateixos. La notícia a Vilaweb.

Vilaweb

[fotografia] #

La Casa Química

"Nuestros cuerpos almacenan sustancias químicas introducidas a través de nuestra ropa y del aire que respiramos. Las habitaciones de nuestra casa tienen productos con sustancias químicas peligrosas que no tendrían que estar ahí."  

Greenpeace té una secció anomenada La Casa Química on, a més a més d'explicar on s'amaguen en el nostre cos aquestes sustàncies químiques, s'inclou una Guia per comprar sense tòxics. Es tracta d'un llistat de marques de productes domèstics i es detalla si contenen productes químics perillossos o no. Aquesta llista s'actualitza continament.

Per un consum responsable i fora de perills.

Greenpeace

[medi ambient][campanyes] #

El boicot del cava català segons "Mediterráneo"

El “Mediterráneo”, periòdic intoxicador, no per això deixa de ser el més llegit a Castelló. Serveix a uns interessos corromputs, i compleix el seu paper com a monument a tot el mesquí, pervers i malèvol que puga existir en el camp de les possibilitats periodístiques locals. Resulta difícil entendre com els executius del Grup Zeta puguen trobar encara nombre suficient de papistes “esguerrats”, fanàtics, ignorants i trastornats. Però, el cert és que ho aconsegueixen... i també aconsegueixen vendre un munt de publicitat per alimentar aquest monstre de la desinformació i la mentida. Fet que significa que el monstre es llegeix, el llegeixen i que, fins i tot, el prenen seriosament desenes de milers de lectors de Castelló.

En aquesta ocasió, ens anem a centrar en l’anàlisi d’una notícia publicada per “Mediterráneo” el dia 27 de novembre de 2005 sobre el boicot als productes catalans signada per Inma Castell.

AltreCastelló

[pobles i cultures-països catalans] #

Egon Schiele (1890-1918)

Un intent d'exposar quasi tota la seua obra al Museu Albertina (Viena) posa d'actualitat, una altra vegada, a Egon Schiele. La wikipèdia en castellà conta alguna cosa d'ell però no tant com en anglès. Ací teniu també les imatges que google troba d'Egon Schiele.

[activitats] #

Primera denuncia contra la CIA pels avions de Son Sant Joan

El ciutadà alemany Khalid el-Masri arrestat per error per la CIA a Macedònia ha denunciat aquest dimarts l'agència americana, acusant-la de detenció il·legal. Segons la denúncia presentada pels seus advocats el-Masri va ser detingut a Macedònia mentre era de vacances i traslladat a Afganistan amb un avió que va sortir de Son Sant Joan el 23 de gener de 2004. El-Masri, de 42 anys, no ha pogut entrar als Estats Units per presentar el seu cas.

Vilaweb

[drets humans][democràcia?] #

calafat  (m)

calafat (m)

1  Persona que té per ofici de calafatar o tapar les juntures de les taules dels vaixells i de les embarcacions menors de fusta i cobrir-les després amb una capa de brea a fi d'impedir el pas de l'aigua. També es calafaten els recipients (com ara les bótes), les carrosseries, les cobertes, etc.

2  (p. ext.) El qui construeix embarcacions de fusta.
També: calafatador

[Etimologia -- Probablement de l'àrab «qálfat», mateix significat, d'origen incert, possiblement del llatí vulgar «calefare» («calefacere»), 'escalfar', a causa de la fosa del quitrà amb el foc per a l'operació de calafatar.]

A Rodamots podeu trobar més oficis.

Rodamots

#

Mafiosos i matons dels drets d'autor

Sobre com es comporten els mafiosos del copyright.

David Bravo conta en Me he quedado con tu cara que una "empresa está mandando notas de prensa en las que ofrece sus servicios de detección y persecución de usuarios de P2P en España mediante un sistema que permite "identificar a los piratas responsables de la primera divulgación ilegal de las obras". Además detectan "la dirección IP del internauta infractor, la fecha, la hora, etc. para disuadirlos y, caso sea necesario, iniciar acciones legales contra ellos".

En un dels comentaris apareix l'enllaç a CoPeerRightAgency, aquests "matons tecnològics" contractats pels mafiosos del copyright.

Espacio Filmica, David Bravo

[tecnologia] #

NOVEMBRE

Programació de La Nau per als propers mesos

Programació de La Nau per a desembre 2005-gener 2006:

Divendres 2 Desembre


Festa-presentació a Castelló de la mai prou ponderada revista “Moixama”, amb la presència dels seus
creadors, actuació musical i sorpreses. 22 hores.

Dijous 15 Desembre

Sessió de curtmetratges “Video Street Guerrilla” de l’équip Fardo Films. 20h.

Divendres 16 Desembre

La Nau estarà present a la concentració-homenatge als signants de les Normes de Castelló que, amb el lema “Valencià, llengua d’integració’, tindrà lloc a les 20:00 hores al carrer Cavallers de Castelló (enfront de l’antic Museu de Belles Arts).

Divendres 13 Gener

Sopar de Sant Antoni a la Nau.  Apuntar-se a la Nau o cridant al telèfon 629752033, o enviar mail a info@centrelanau.net . 21h.

Divendres 27 Gener

Cicle de cinema femení – Sessió de curtmetratges : « La Llorona » de Saramazkiaran i « Retrato de D » de Maria Lorenzo. Organitza ADONA’T. 20h.

LA NAU - CENTRE CULTURAL VALENCIÀ

Carrer Ros de Ursinos 17-19.
Ap. Correus 1029. 12080, Castelló de la Plana.


La Nau

[activitats] #

Concert i sopar al Casal Popular

El dissabte 10 de desembre, concert de Viva Tirado i sopar al Casal Popular de Castelló

La Plana Indymedia

[
música][activitats] #

Mobilitzacions per l'escola pública

Un total de catorze organitzacions que defensen l'escola pública han convocat accions per al 13 i 14 de desembre per a demandar una escola pública, valenciana, democràtica, laica i de qualitat.

En altres actes de mobilització, el 14 de desembre a les 19 h s'ha convocat una concentració a la Plaça Maria Agustina de Castelló de la Plana.

La Plana Indymedia també informa d'aquestes mobilitzacions amb un enllaç al manifest.

La Plana Indymedia, Levante

[educació][campanyes] #

El Observador

El Observador, una revista crítica i alternativa de l'actualitat de Málaga.

[publicacions] #

Manifest per la laicitat

La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia està recollint signatures de recolçament i adhesió al seu manifest per la laicitat de la societat.

El Movimiento Social por la Escuela Pública de Asturias, també  treballa per la laicitat a l'escola pública. En la seua web hi ha un article interessant de Rafael Gallego, sobre la confusió intencionada que alguns han introduït en el debat quan diferencien entre laicitat i laicisme.

Lliga per la Laicitat

[un altre món és possible][democràcia?] #

Enderrock i L'Avanç presenten la Guia i el CD de la música en valencià

Guia i CD de la música en valencià.

L'Avanç

[música][pobles i cultures-països catalans] #

El número 92 de l'Avanç es ven amb el "Disc dels Músics i Cantants en Valencià"

A partir del dia 25 de novembre és a tots els quioscs valencians i per tan sols 3 €, el número 92 del periòdic quinzenal L'AVANÇ amb el "Disc dels Músics i Cantants en Valencià, una recopilació de 25 grups actuals de la millor música en valencià.

L'Avanç

[publicacions][música][pobles i cultures-països catalans] #

Bittorrent

BitTorrent es un sistema informático de distribución de ficheros entre pares (peer to peer o P2P) creada por el programador estadounidense Bram Cohen y que se estrenó en la Codecon 2002. Está escrita en Python y está publicada bajo la licencia MIT.

Wikipedia

#

Dossiers Crítics nº12

Ja ha eixit al carrer el Dossiers Crítics nº 12.

La Plana Indymedia

[publicacions] #

 List of open source software packages

La Wikipedia ens ofereix una llista molt completa de software obert organitzada per temes.

Wikipedia
  
[tecnologia][un altre món és possible] #

La Viquipèdia arriba als 20.000 articles en català

La Viquipèdia arriba als 20.000 articles en català

A hores d'ara la Viquipèdia en català o valencià, ja ha superat els 20.000 articles, i continua creixent. La Viquipèdia forma part d'un esforç mundial que té per objectiu construir una enciclopèdia d'ús general, de distribució lliure (vegeu www.wikipedia.org) i de qualitat, mitjançant una xarxa de lliure participació de voluntaris d'arreu del món. Les condicions d'ús del contingut de la Viquipèdia són sota els termes de la llicència GFDL. Això significa que tothom pot utilitzar-ne lliurement els articles, copiar-los, editar-los i distribuir-los, complint bàsicament dos requisits: esmentar la font de la informació, i que les condicions d'ús siguen de la mateixa llicència GFDL, o compatible.

Softcatala

[tecnologia][pobles i cultures-països catalans] #

InfoTV es podrà veure des del gener a la Vall d'Albaida

InfoTV es podrà veure des del gener a la Vall d'Albaida

Des d’InfoTV han informat que estan fent gestions perquè les emissions es puguin veure també pròximament a la Marina, la Costera, la Ribera Alta, la Ribera Baixa i la Plana de Castelló.

L'Avanç també informa d'aquesta notícia.

Vilaweb , L'Avanç

[ràdio i televisió] #

El vent i la rosa dels vents

El vent i la rosa dels vents.

Vikipèdia, Meteocat

[debats oberts] #

Petricó

petricó  (m)

1  Mesura de capacitat per a líquids, equivalent a la quarta part d'un porró.
2  Un quart de litre.

[Etimologia -- D'origen incert, probablement d'un preromà indoeuropeu «patrikkon», derivat del nom indoeuropeu del nombre quatre.]

Rodamots

#

Entre el dictador i jo

Amb motiu del trentè aniversari de la mort de Franco, la productora Barcelona Estudi Playtime ha rodat el documental 'Entre el dictador i jo'. El llarg-metratge consta de sis peces de nou minuts realitzades per joves directors que pertanyen a la primera generació nascuda durant la democràcia. El punt de partida és la pregunta 'Quina va ser la primera vegada que vas sentir parlar de Franco?' i cadascun dels realitzadors emprén un viatge de recerca envers la seva història persona i la dels familiars i amics més pròxims.
La pel·lícula vol donar veu a aquells que no han viscut el franquisme de primera mà, però que aporten un testimoni particular de la manera com s'ha transmès la història. Els narradors de la història són Juan A. Barrero de Marcos, Raúl Cuevas, Guillem López, Mònica Rovira, Sandra Ruesga i Elia Urquiza. Tània Balló. 

Vilaweb

[cinema] #

Especial de VilaWeb: Trenta anys de la nit més esperada

Diumenge farà trenta anys que va morir el dictador Franco. Per fer memòria i reflexionar sobre tot allò que va significar la dictadura, VilaWeb aprofita la commemoració d'aquesta data per a oferir-vos un recull d'enllaços sobre la recuperació de la memòria històrica i sobre les conseqüències que va tenir el règim que va imposar el tirà, a més de ressaltar dues activitats d'entre les moltes que es fan amb motiu dels trenta anys del 20-N.

La wikipèdia defenix l'MP3 així: "L' MP3 o MPEG-1 Layer 3 és un format de so propietari famós perquè ha tingut un gran èxit en l'intercanvi d'arxius de so a través d'Internet, amb l'aparició d'aplicacions de compartició de fitxers (peer to peer, o p2p). Permet una àmplia gamma de qualitats de so (bitrates) amb variades freqüències de mostra. S'estima que amb un bitrate de 128 kbps i una freqüència de 44100 Hz, aconsegueix una ràtio de compressió d'11:1. Per a un fitxer de so amb una mínima qualitat, es considera un bitrate mínim de 96 kbps (128 kbps recomanat). Actualment és el format de compressió de so més estès per Internet."

La wikipèdia en castellà ho defineix  amb un poc més d'història i alternatives.

Vikipèdia

[debats oberts] #

Mules i matxos

Un tema que sempre obre un debat entre els meus amics i companys de feina, i que no mai es deixa tancat, és el de diferenciar entre una mula i un matxo. A veure si a partir d'ara ja ens queda clar.

Segons la Vikipèdia, "la mula és un animal híbrid resultat del creuament entre el cavall (l'egua en aquest cas) i l'ase o ruc. La mula és estèril. És un animal molt fort i resistent, per aquest motiu ha estat utilitzat per a tasques agrícoles i com a tir de carros."

I segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, el matxo és un "híbrid de cavall i somera". La somera és l'ase femella.

I així s'inaugure una nova secció anomenada debats oberts. On miraré de solucionar alguns dels dubtes que es generen en les discusions entre els amics i que no mai es tanquen, ja siga perquè ens oblidem o perquè ens fa perea buscar.

Wikipèdia, Enciclopèdia Catalana

[debats oberts] #

Guia de consum responsable de Greenpeace

Greenpeace ha elaborat una Guia de consum responsable que està disponible a la seua web en format pdf (2121 Kb). També hi ha la possibilitat de difondre la guia als nostres amics i coneguts. Aquesta guia s'uneix a la Guia Roja y Verde, que Greenpeace va elaborar fa temps, que tracta sobre els aliments transgènics i on es detalla quines marques i productors tenen aliments amb transgènics. A la web van apareixent els canvis que continuament es produixen en ambdues llistes.

Amb els mateixos objectius que aguesta guia de Greenpeace, fa anys que la revista Opcions, elaborada pel Centre de Recerca i Informació en Consum, fa una tasca extraordinària mirant d'educar-nos en un consum més racional i responsable. A veure si entre uns i altres posem remei a aquesta societat basada en consumir, pot ser fins a la mort?. Ara que parle de la mort, em vé al cap la web Consume hasta morir, un projecte d'Ecologistes en Acció que també ens vol fer reflexionar sobre el que consumim amb una crítica divertida de les campanyes publicitàries.

Greenpeace

[un altre món és possible][medi ambient] #

Jornal i mujada

Jornal i mujada dos paraules més que també són interessants. Aquesta setmana els de Rodamots envien paraules relacionades amb les unitats de mesura.

jornal  (m)

Mesura agrària variable corresponent a l'espai de terra que es pot llaurar en un dia normal de feina.

[Etimologia -- De «jorn», dia, del llatí «diurnus», 'diürn, de dia', substantivat en llatí tardà en el sentit de 'temps diürn', dia, per oposició a 'temps nocturn', nit; derivat de «dius», 'dia'.] 

mujada  (f)

Mesura agrria equivalent al tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia, equivalent aproximadament a 5.000 metres quadrats.

[Etimologia -- Derivat de l'antic muig, 'mesura agrria de capacitat', del llat modius, 'mesura de capacitat', derivat de modus, 'mesura'.]

Rodamots

#

Boscos del món

Boscos del món

Interactive Narratives ens descobreix ForestsForever, una pàgina espectacular, sobre els boscos més grans del món, que vol contribuir a fer prendre consciència de la importància que té protegir la vegatació del planeta. Amb aquest propòsit presenta una galeria d'imatges en moviment molt boniques d'arbres de tota mena de força llocs del món. De Madagascar, per exemple, ofereix fotos de baobabs, uns arbres immensos que viuen centenars d'anys.

Vilaweb

[medi ambient] #

Les fanecades com a zona urbanitzable

Avuí Rodamots ha enviat la paraula fanecada. Ara que a les nostres comarques l'agricultura està de baixada aquesta forma de mesurar el camp serveix per vendre els bancals als constructors per fer polígons o pisos.

fanecada  (f)

Mesura agrària de superfície que correspon a l'extensió de terra que es pot sembrar amb una faneca de gra. (La faneca és una mesura de capacitat equivalent al contingut d'un sac o 33 litres i mig.) Una fanecada equival aproximadament a la dotzena part d'una hectàrea. A la wikipèdia també es parla de la fanecada.

[Etimologia -- De l'àrab «fanîqa», 'sac gran, costal; mesura de capacitat corresponent a un sac'.]

Rodamots

[medi ambient] #

El Proyecto Krahe 

Segons la web del projecte, "El Proyecto Krahe, Cancionero virtual, surge en Septiembre de 2001 con el objetivo de ser lugar de encuentro y a la vez escaparate de la obra del cantautor Javier Krahe. Después de una travesía de casi cuatro años, el Proyecto Krahe tiene el orgullo de exponer todas sus canciones editadas en sus diez discos oficiales, de su disco homenaje y otras que aún no han sido editadas, véase Miscelánea. Así como una sección de artículos sobre Krahe, recortes de prensa, citas, etc. El Proyecto Krahe se edita en dos versiones una HTML y otra más completa en formato PDF."

[pàgines web][música] #

"Castelló sota les bombes", exposició fotogràfica

L'exposició “Castelló sota els bombes” fa un recorregut fotogràfic per la capital de la Plana, en els moments en què estava sent assetjada pels constants bombardejos dels avions feixistes.

Del 20 al 27 de novembre, a la Sala d'exposicions del Teatre Municipal de Benicàssim, de 18 a 20.30 h .

La Plana Indymedia

[fotografia][no a la guerra] #

Primera televisió en esperanto per internet

Primera televisió en esperanto per internet

Des de fa pocs dies el moviment esperantista internacional disposa d'una nova eina de difusió en la llengua ideada fa un segle pel doctor L. L. Zamenhof. És la primera televisió per internet en esperanto, Internacia.tv (ITV), impulsada per Flávio Rebello, creador brasiler del portal de notícies Gxangalo ('jungla'), del qual tothom pot ser reporter. Ara ITV cerca voluntaris que vulguin prestar-hi col·laboració, informant, traduint, etc.

Vilaweb

[ràdio i televisió] #

Comparteix

Comparteix, directori d'enllaços eD2k d'audio, imatge i vídeo en català.

[tecnologia] #

Cicle de cinema polític argentí al Casal Popular de Castelló


El Casal Popular ens convida al Cicle de cinema polític argentí que ha preparat amb diferents projeccions amb un clar compromís obrer i de classe.

Dijous 10 de novembre 20:30h - LA PATAGONIA REBELDE (1974)

Tracta de les revoltes dels treballadors rurals del sindicat anarquista FOA del sud de l’Argentina a principis del segle XX. És el testimoni històric de la cruenta repressió de les vagues patagòniques de 1921 i la consegüent matança on els regiments del tinent coronel Varela afusellaren a 1.500 treballadors per reclamar els seus drets. La pel·lícula va estar 10 anys prohibida a l’Argentina. Dirigida per Héctor Olivera es basa en la novel·la amb el mateix nom d’Osvaldo Bayer. Entre el repart trobem a un jove Federico Luppi. Tot un testimoni de la lluita anarcosindicalista de la FOA i del desenvolupament de la Vaga com a mitjà revolucionari per a implantar el comunisme llibertari. Alhora una denúncia de la brutalitat militar d’uns fets que encara aquesta institució nega que succeiren.

Dijous 17 de novembre 20:30h - LOS TRAIDORES (1973)

Un genuÍ clàssic que creua diversos gèneres (argument i actors de ficció molts d’ells no professionals, rigor històric, posada en escena documental) i narra la historia de un buròcrata sindical des de la seua gènesi en les files peronistes a principis dels anys 60, com a delegat honest, fins a la seua conversió en el més cínic defensor de la patronal, un expert negociador i millor simulador. Una pel·lícula adient per a ser visonada en qualsevol curs de formació política.
Dirigida per Raymundo Gleyzer, considerat el més important director de cine polític de la història d’Argentina, militant del PRT i desaparegut per la Dictadura quan un grupo de tareas se l’emportà per a sempre a la tardor de 1976. Aquesta película mai ha estat estrenada comercialment.

Dijous 24 de novembre 20:30h - LA TOMA (The take) (2004)

Aquest documental obrerista dóna testimoni del moviment cooperativista i d’ocupació de fàbriques, més de 200 amb 15.000 treballadors, que ha crescut a l’Argentina després del colapse econòmic del 2001 i al bell mig de la pugna política entre les faccions peronistes. Amb guió de la periodista canadenca Naomi Klein, autora del llibre No Logo, i dirigida per Avi Lewis, relata com 30 treballadors decideixen ocupar la fàbrica en la que treballaven i no abandonar-la tot i el naufragi econonòmic del país. Amb la fàbrica Zanon com a exemple i paradigma d’aquest moviment, es mostra com s’arreplega el testimoni del slogan dels treballadors sense terra brasilers “Ocupen, resistan, produzcan” per a traslladar-lo a l’Argentina en plena crisi. ,.
 
Lloc: Casal Popular de Castelló | carrer jordi joan 37 baix | castelló | la plana

La Plana Indymedia
Cine nacional
Filmaffinity

[cinema][activitats][un altre món és possible] #

Cine nacional, una base de dades del cinema argentí

Cine nacional, base de dades del cinema argentí

[cinema] #

Unes quantes pel·lícules que m'agradaria veure

THE CONSTANT GARDENER (El jardinero fiel), de Fernando Meirelles

MATCH POINT, de Woody Allen

WALLACE & GROMIT: THE CURSE OF WERE-RABBIT (Wallace & Gromit: la maldición de las verduras), de Nick Park y Steve Box

Es un hecho: la animación ya se codea en condiciones de igualdad en las salas de cine junto a las comedias románticas y los dramas lacrimógenos. Ya no es considerada un género menor o «subgénero» ni está exclusivamente diseñada para el público infantil. Ya no es necesario ir acompañado de tu sobrino para no sentirte observado sino que, además, eres de los que más se ríen y disfrutan de los gags y situaciones graciosas protagonizadas por los más estrafalarios personajes. Los aficionados a este género podemos salir del armario al que nunca debimos entrar… pues desde que fuera premiada como Mejor Película en el Festival de Berlín El viaje de Chihiro, larga es la lista de films de dibujos animados que han cosechado premios y reconocimientos tanto a nivel de crítica como de público (Toy story, Shrek, La edad de hielo, Los increíbles, Valiant, o la española El sueño de una noche de San Juan). Wallace & Gromit: La maldición de las verduras no es una excepción, sino la confirmación de este hecho, con el valor añadido de realizarse con una técnica meticulosa y artesanal, la stopmotion o foto fija animada, frente a la todopoderosa animación digital. El trabajo, resumido en 18 meses de rodaje a razón de dos minutos de metraje por semana, ha merecido la pena pues el resultado a nivel estético (el acabado formal) es superior a la mayoría de las producciones y la expresión facial y gestual de los personajes es inigualable. Esta interesante y divertida película de animación —que ya venía precedida por el éxito de Evasión en la granja, el primer largometraje de la productora Aardman en colaboración con DreamWorks y del realizador de cortos Nick Park— supone el debut en el largometraje del inventor excéntrico Wallace y su inseparable perro de compañía Gromit, un dúo de muñecos de plastilina que obtuvieron tres Oscar en la categoría de Mejor Cortometraje en 1990, 1993 y 1995. En Wallace & Gromit: La maldición de las verduras se mezcla acción, suspense, terror y comedia para contar una historia entretenida llena de guiños-homenaje literarios y cinéfilos, como las transformaciones a lo Dr. Jeckyll y Mr. Hyde o el hombre lobo de uno de los personajes, y situaciones cómicas que hacen referencia a films como El monstruo de Frankenstein o King Kong y en general al cine clásico de terror. Un cine de estilo personal que combina armónicamente rasgos de autor con el más comercial, dirigido tanto a públicos exigentes y maduros como también a los más pequeños de la casa, lo cual demostraría que, en el fondo, ambos conceptos no son tanto contradictorios sino complementarios.

PAU VANACLOCHA

WALLACE & GROMIT: THE AARDMAN COLLECTION 2 (Wallace & Gromit... y sus amigos), de Nick Park

WALLACE & GROMIT: THE AARDMAN COLLECTION (Colección Aardman), de Nick Park

OTROS DÍAS VENDRÁN, d'Eduard Cortés

Un incisivo film que convierte los sentimientos en auténticos protagonistas, más allá de los diferentes seres humanos que los personifican, desarrollando una especie de observación entomológica, en la que se va detectando, de principio a fin, una mezcla de veneno, maldad y ternura que intenta implicar a unos personajes precisamente caracterizados por una relativa inocencia, no exenta de cinismo y de un fuerte afán de supervivencia. Supervivencia que, a pesar de zancadillas y propios errores, domina el relato abordando crisis y relaciones familiares, amorosas o sexuales. Otros días vendrán, como en su momento La buena estrella —con la que comparte algo más que un humanísimo Antonio Resines—, es una película aparentemente fragmentada, atenta en su primera mitad a las vivencias de la profesora que se duerme en clase —por la noche chatea o sale al encuentro de dudosos ligues— y las de su jovencísima hija, centrada en el personaje de una estupenda Cecilia Roth, quien parece decidida a un frecuente, aunque controlado, descenso a los infiernos, en una espiral que no ofrece cómodas salidas. La segunda mitad, matizada por el personaje de Resines, narrada más desde su punto de vista, descubre el encuentro entre ambos, cargado de nubes negras y repleto de trampas cotidianas: si ella es una apática profesora, él no es otra cosa que un pequeño comerciante de baratijas que no siempre funcionan, con una vida sentimental igualmente marcada por el fracaso y la culpabilidad. La principal virtud del film, que lo hace particularmente apasionante, reside en cómo pone en contacto a ambos personajes y sus respectivos entornos, cómo explica hasta qué punto se necesitan mutuamente y hasta qué punto ambos rozan la condición de malditos, y cómo únicamente una hábil toma de conciencia (entre el cinismo y la asunción de los propios errores) abrirá una puerta a la supervivencia. Un film muy bien escrito y realizado que apuesta por las dudas y los interrogantes, que implica al azar en su sentido más kieslowskiano y que, en definitiva, nos transmite unas impresiones tan sugestivas como adecuadas acerca de unos comportamientos ante los que no podemos fingir indiferencia.

LLORÉNS

LE CHIAVI DI CASA (Las llaves de casa), de Gianni Amelio

De entrada ya afirmo que Las llaves de casa es, para mí, el mejor film extranjero —junto a Million dollar baby— que se ha estrenado en lo que llevamos de 2005. Presentado en el Festival de Venecia del año pasado, fue recibido con grandes aplausos por los espectadores y ampliamente alabado por la crítica especializada. Sin embargo, esos ecos no llegaron a España porque competía con Mar adentro, film respaldado hasta la saciedad por los múltiples tentáculos mediáticos del grupo de comunicación que lo produjo y que veía en la película de Gianni Amelio un firme competidor, más si tenemos en cuenta la similitud en el núcleo central de la historia. Al final consiguieron sus objetivos y, ahora, Las llaves de casa se estrena casi de tapadillo entre nosotros. Sin embargo, la rigurosa propuesta cinematográfica del gran director italiano Gianni Amelio está muy alejada de Mar adentro. Supera con creces al film de Amenábar, más pendiente de la taquilla y de ciertas convenciones del cine hollywoodense. Si en Niños robados Amelio nos contaba las peripecias de un carabiniere que acompañaba desde Milán hasta Sicilia a dos muchachos explotados por su madre, y en Lamerica la dramática historia de un joven empresario que acaba padeciendo los sufrimientos de los albaneses que huyen hacia Italia, en Las llaves de casa nuevamente utiliza la idea de un viaje como forma de aprendizaje y conocimiento mutuo, tiempo y espacio en el que sus protagonistas verán como sus mentalidades se van transformando. Ahora la historia se centra en las relaciones entre un adolescente de 15 años, Paolo, que padece una minusvalía física y mental (víctima de un parto traumático en el que la madre muere), que le convierte en un extraño ser, difícil de tratar, imprevisible en sus reacciones, con su propia lógica interna, y su padre que hace tiempo que lo abandonó y que ahora le acompaña a un hospital de Berlín para recibir tratamiento especializado, y luego a Noruega en busca de una supuesta novia del muchacho. Se produce el reencuentro entre ambos y aparecen nuevas sensaciones. Incomprensión, solidaridad, egoísmo, esperanza y pesimismo son términos que desfilan por esta entrañable y emotiva historia que sabe mantener un fino equilibrio entre las situaciones verdaderamente dramáticas y los momentos prácticamente de comedia a partir de las inesperadas reacciones, diálogos incluidos, del joven minusválido. Aunque el esquema es parecido a Rain Man / El hombre de la lluvia, de Barry Levinson (recordemos a Dustin Hoffman de autista, protegido por Tom Cruise), Gianni Amelio huye de la sensiblería y el artificio, y narra de una forma fría, distante y cortante. Precisamente por ello, por la sinceridad que destilan sus imágenes, la película llega directamente al corazón y te emociona profundamente. Fantástico resulta también el personaje transversal de esa madre que se cruza en el camino, magníficamente interpretado por Charlotte Rampling, que lleva toda su vida dedicada a atender a su hija, con una minusvalía más grave, y que ayuda al joven padre a superar su sentimiento de culpabilidad por haber abandonado al hijo. Adaptación de la novela «Nacido dos veces», de Giuseppe Pontiggia (editada en España por Salamandra), Las llaves de casa (muy sugerente título que alcanza su máximo significado al finalizar la historia) es un film moderno pero que se inscribe en la tradición de los grandes maestros del cine italiano, con Roberto Rossellini a la cabeza, sobre todo las películas que realizó con intenciones de docudrama. Estupenda interpretación del guapísimo Kim Rossi Stuart (lo pudimos ver en uno de los episodios de Más allá de las nubes, de Michelangelo Antonioni) y de Andrea Rossi, el muchacho con el que Amelio convivió durante ocho meses para ir componiendo el guión (todos los diálogos están escritos previamente, no hay nada improvisado). Bellísima película, dura, sin concesiones, con un final que oscila entre el pesimismo y la esperanza, a cuyo proyección se asiste conteniendo la respiración. Cine de verdad y no bodrios como Sr. y sra. Smith o Torrente 3: El protector, por poner ejemplos de cine nacional y extranjero, aunque Las llaves de casa pasará de forma desapercibida por las pantallas comerciales. Una injusticia pero el mundo está concebido de esta forma. Ahora a esperar la nueva película de Gianni Amelio, La stella che non c’è, con el gran Sergio Castellito de principal intérprete.

VICENTE

LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS (The secret life of words), d'Isabel Coixet

El nuevo film de Isabel Coixet es un sensible y matizado estudio de sentimientos, un minucioso y ajustado relato en torno a unos personajes definidos por sus heridas del pasado, por la permanencia de éstas y por la esperanza y la dificultad de su cauterización. Desde la primera secuencia, con la nerviosa entrevista con el jefe, una presentación precisa de la protagonista, hasta el último plano del film, La vida secreta de las palabras aparece transitada por una profunda tristeza y una constante emoción. Una emoción contenida, siempre en el límite, que acompaña el proceso de recuperación de una mujer bloqueada por sus cicatrices. Heridas físicas y morales que sirven para que Isabel Coixet nos proponga una reflexión metafórica a propósito del reconocimiento y la decisión en el universo de los sentimientos. Como metafórico acaba resultando ese paisaje aislado, insólito y contradictorio en el que se desarrolla la acción, como metafóricos resultan los despertares o recaídas tras las heridas o el imposible olvido. Un paisaje que remite a los otros contextos relacionados con la trayectoria de los personajes, un universo reconocible y cargado de horrores, injusticias y callejones sin salida. Hay humor, no obstante, y cierta evocación de lejanos relatos de amor y aventura, preferentemente hustonianos, con una cuidada puesta en escena y unos magníficos actores que comparten, al mismo tiempo, una cierta frialdad y una vocación de ternura y calidez. La cineasta prosigue su filmografía por una línea tan concienzuda como reconocible, aportándonos —como en A los que aman y en Mi vida sin mí— una amplia enumeración de gestos y actitudes derivadas directamente del universo de los sentimientos, de su represión y de su imprescindible papel a la hora de conocernos a nosotros mismos y poder continuar vivos.

LLORÉNS

EL AURA, Fabian Bielinsky

La segunda película del argentino Fabián Bielinsky, tras el éxito internacional de Nueve reinas, su debut en el largometraje, mantiene evidentes puntos de contacto con su primer trabajo, aunque supone un pequeño paso adelante respecto del mismo, al reforzar los aspectos más interesantes de aquélla, los referidos a tipos y personajes, y relativizar los más discutibles, todo lo relacionado con el artificio sobre el que se construye la trama, consiguiendo un thriller oscuro e intenso, que nos remite a los mejores momentos de un apartado de la serie negra cuyo representante más significado es el novelista Jim Thompson. El protagonista —un Ricardo Darín estupendo, como siempre— es un personaje cargado de oscuridad (su trabajo como taxidermista, sus ataques de epilepsia, sus especiales dotes memorísticas, su fracasada vida privada, el atraco perfecto que construye en su imaginación, etc.), al que el azar —en la difícil frontera que existe entre el aliento trágico del azar y la banalidad de la casualidad se encuentra el principal escollo que debe salvar la película— sitúa en medio de ese robo tantas veces soñado y ahora bruscamente convertido en realidad. Un asalto al furgón que traslada los fondos de un casino que va a cerrar ese fin de semana —última oportunidad, pues—, del que nuestro protagonista desconoce casi todo y en el que debe ir adivinando el siguiente paso mientras se relaciona con unos peligrosos y desconocidos personajes que, a causa de su conducta, a causa de los movimientos del hombre que se encuentra en el lugar equivocado, se verán arrastrados a un trágico final. Una historia teñida de fatalismo y ambientada en unos inquietantes y solitarios paisajes de alta montaña, que está protagonizada por unos personajes extraordinarios desde todos los puntos de vista —desde su definición como tipos, hasta su papel dentro de la telaraña moral del film— que, más alla del ingenio de la trama, constituyen el principal activo de esta sugestiva película: la pareja de hampones que llega de fuera, el amigo cazador, el ambiguo encargado de la seguridad del casino, la muchacha de la cabaña, el propio protagonista, y hasta ese Dietrich al que nunca llegamos a ver con vida. Todos ellos condenados a vivir una historia extraña y maldita que nos devuelve al mejor cine negro.

PEDRO URIS

COOL, de Theo van Gogh

De este cineasta holandés, descendiente directo del célebre pintor post-impresionista, desconocíamos en nuestro país todas sus numerosas películas, pero su nombre saltó a la fama internacional con motivo de su asesinato en Amsterdam, el 2 de noviembre de 2004, cuando tenía 47 años de edad. Los criminales fueron unos fanáticos islamistas ofendidos por la emisión en TV, en agosto de ese año, del film Submission, considerado ofensivo para los musulmanes. Theo van Gogh era ya muy conocido en Holanda como escritor, periodista, realizador de cine y presentador de televisión, destacando por sus opiniones apasionadas y radicales pero casi siempre acogidas favorablemente por crítica y público. Firme defensor de la libertad de expresión y constante sembrador de polémicas desde diferentes tribunas, el cineasta se había creado numerosos enemigos tanto en el terreno de la cultura como en el de la política. Sin embargo Cool, uno de sus últimos filmes, adopta un punto de vista sobre la delincuencia juvenil bastante ortodoxo y políticamente correcto, aderezado —eso sí— con grandes dosis de ironía y sarcasmo. Se estructura el relato en tres bloques temporales (presente-pasado-presente) divididos por un flash back central mediante el que se muestra la formación y evolución de un grupo de cinco amigos dedicados a cometer pequeños delitos que, impulsados por un gángster y su novia, deciden realizar el atraco a un banco. Nada nuevo, pues. La originalidad reside en la forma con que el cineasta lo aborda, con todas las características de una producción independiente y barata pero llena de talento y modernidad, con la cámara llevada a mano, con las luces imprescindibles, planos cercanos, un montaje ágil con un tratamiento dinámico del tiempo y el espacio, con música rap en la banda sonora, con actores profesionales junto a auténticos delincuentes juveniles, etc. Fracasado el atraco al banco, la policía conduce a los muchachos al reformatorio experimental Glen Hills, pero la violencia curativa de La naranja mecánica (S. Kubrick, 1971) es sustituida aquí por un sistema colectivista de cooperación y creatividad que fomenta las relaciones pacíficas y las decisiones compartidas: una terapia re-socializadora cara a un mundo exterior lleno de peligros y tentaciones. En conjunto, la impresión que deja Cool es la de un cine modesto pero vivo, tan comprometido como respetuoso. La crónica sobre estos chicos rebeldes frente a la sociedad que los margina está llena de ruido y de furia, pero es fiel a una realidad que aquí es contemplada de forma comprensiva aunque no cómplice. Van Gogh, desde una óptica libre de todo prejuicio, capta con respeto el panorama juvenil sin traza alguna de racismo ni de moralismo. Los inmigrantes magrebíes violan las leyes por motivos socioeconómicos y no por el color oscuro de su piel. Y después del tratamiento regenerador, se les ofrece la posibilidad de elegir: pueden integrarse mediante un trabajo profesional, convertirse en confidentes de la policía o seguir delinquiendo y probablemente muriendo. Van Gogh lo cuenta todo con humor, perspicacia y siempre con honestidad. Vale la pena.

VANACLOCHA

Cartelera Turia, FilmAffinity

[cinema] #

Ángel El Super, "Con la miel en los labios"

Ángel El Super, "Con la miel en los labios"

Ángel El Super: Algú pensa de veritat que la música està en perill?

L'Avanç

[música] #

Ediciós da Rotonda, un projecte editorial de textos, imatges, audio i vídeo de lliure distribució

Ediciós da Rotonda, editorial de continguts de lliure distribució
Ediciós da Rotonda es la primera editorial digital galega de continguts de lliure distribució.  La nova editorial s'estrena amb O home inédito, de Carlos G.Meixide. Es pot descarregar en PDF o text pla  i seguir el seu blog.

Llegint la web d'aquesta editorial m'han fet gràcia dos coses:

La docuserie E.U.R.O.P.A."Unha produción de El Gran Mimón Entertainment para Ediciós da Rotonda na súa versión galega. Proximamente aquí e no seu P2P favorito."

 I que "O idioma por defecto (sen segundas) é o galego."


Periodistas 21

[llibres][un altre món és possible] #

Nou Galeusca, gran trobada literària de les altres llengües de l'estat espanyol

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha organitzat, per vint-i-dosè any seguit, un nou Galeusca, la gran trobada literària de les llengües co-oficials de l'estat espanyol: la catalana, la gallega i la basca. Escriptors i estudiosos se citaran a Girona per analitzar els conceptes de tradició i dissidència en totes tres literatures. Els col·lectius d'escriptors implicats són: L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, l'Euskal Idazleen Elkartea i l'Asociación de Escritores en Lingua Galega.

Vilaweb

[pobles i cultures-poble basc][pobles i cultures-països catalans][pobles i cultures-poble gallec][activitats] #

Presentació del semanari DIRECTA al Casal Popular de Castelló

El 12 de novembre es presenta a Castelló el setmanari DIRECTA.

Indymedia La Plana

[publicacions] #

Desallotjaments de locals okupats a València

Desallotjatments de locals okupats a València. El Centro Social Ocupado «La Discordia», i un xicotet immoble "propietat" d'Iberdrola.

Levante

[drets humans] #

Morir per res a París (Mour pour rien), Sokari Ekine

Fa gairebé dues setmanes que cada nit els suburbis de París són l'escenari d'uns incidents que es van estenent a tot l'estat francès. Cada dia hi ha vehicles cremats i persones detingudes i ferides. A tall d'anàlisi d'aquests fets especialment virulents, VilaWeb us ofereix avui la traducció de l'article 'Mourt pour rien. Morir per res a París', de la nigeriana Sokari Ekine, publicat a Global Voices, que inclou tot d'enllaços.

Vilaweb

[drets humans][pobles i cultures][textos] #

Operación Teddy: compartir no és delicte

Un grup d'activistes descarreguen d'Internet una canço amb copyright front a la seu de la SGAE a Bilbao (Gran Vía, 29). S'han descarregat en viu i en directe la cançó "Get on Your Knees" de Teddy Bautista (president de la SGAE).

La iniciativa sorgeix de la campanya CompartirEsBueno.Net en la que col·laboren diversos laboratoris hacker, la web nosoypirata.com, així com internautes i activistes en pro del dret universal d'accés a la cultura i el copyleft.

Més informació en: http://compartiresbueno.net

Indymedia Euskalherria

[tecnologia][un altre món és possible] #

11818

11818, el més barat i gratuït des de les cabines.

Aquest número d'informació telefònica és el menys publicitat perquè el seu propietari, Telefònica, prefereix que utilitzem l'altre més car, el de "Tidos". El 11818 és l'hereu del vell 1003 i, per llei, ha de tindre les tarifes més barates de tots: 55 cent./consulta, i a més a més, si es crida des d'una cabina és gratuït. Més informació sobre els enganys dels 118 i les seues tarifes

Escolar.net

#

Destituit el comisari de polícia responsable del projecte del DNI electrònic

Està acusat de passar informació de 25.000 DNI a una empresa privada.

Barrapunto

[tecnologia] #

Matemàtiques polítiques

Matemàtiques polítiques. Una senzilla explicació de com el sistema electoral espanyol beneficia als partits majoritaris.

A sueldo de Moscú

[democràcia?] #

Indymedia Barcelona als altaveus de l'ordinador

Indymedia Barcelona als altaveus de l'ordinador

El portal d'informació alternativa Indymedia Barcelona comença avui a emetre per ràdio via internet. El programa s'emetrà cada dilluns a dos quarts de vuit del vespre, però també es podrà escoltar consultant-ne els arxius.

Vilaweb

[ràdio i televisió][un altre món és possible] #

GECEN denuncia en Brussel·les el pla del Penyagolosa que proposa Blasco

GECEN denuncia en Brussel·les el pla del Penyagolosa que proposa Blasco

El Grupo para el Estudio y Conservación de los Espacios Naturales (Gecen) ha anunciat l'enviament del Pla d'Ordenació dels REcursos Narutals (PORN) del massís del Penyagolosa a la Comissió Europea perquè, en la seua opinió, la protecció que proposa la Conselleria de Territori i Vivenda suposa en realitat un retrocés respecte a les fòrmules vigents de reserva d'aus i lloc d'interès comunitari.

El País, que ja no és de pagament

[medi ambient] #

Propaganda pel fet, un segell musical diferent

Propaganda pel fet, un segell musical diferent.


"Sense por a créixer, pas a pas, i sense renunciar a la màxima premissa que ens vam proposar al començament, la de mantenir la nostra idiosincràsia, els nostres criteris, la nostra manera de treballar amb la gent, aquella manera que creiem que respon a fer les coses bé i que, a priori, molts creuen incompatible amb el mercat. "

"...integrem el tu a tu i el treball cooperatiu amb una de les millors distribucions a l’estat espanyol, compaginem la transparència amb un model de segell musical cada cop més extens, i, en definitiva, treballem per crear un segell plural, crític i subversiu, un reflex musical de la nostre societat més activa i compromesa."

[música][un altre món és possible] #


OCTUBRE 

Escoles en Xarxa es presenta a Alcoi

Escola Valenciana presenta a Alcoi Escoles en Xarxa, un projecte impulsat per Òmnium Cultural i VilaWeb i obert a tots els centres escolars del país.

Vilaweb

[educació][pobles i cultures-països catalans] #

Levante i Diario de Información faran una versió en valencià del seu diari digital

Levante i Diario de Información faran una versió en valencià del seu diari digital

Es veu que si no és amb ajudes econòmiques de l'administració les empreses periòdístiques del nostre país no es volen gastar ni un euro en la nostra llengua.

Levante

[publicacions][pobles i cultures-països catalans] #

La botiga d'Amnistia Internacional

La botiga d'Aministia Internacional us permet comprar articles tèxtils, regals i publicacions i, al mateix temps, col·laborar amb la defensa dels drets humans.

Aministia Internacional

[drets humans] #

El IDAE i WWF/Adena promocionaran mesures d'estalvi energètic entre els consumidors

El IDAE i WWF/Adena promocionaran mesures d'estalvi energètic entre els consumidors

La nota de premsa de WWF/Adena diu que "El Instituto para la Diversificación y el Ahorro de Energía (IDAE) y WWF-ADENA España firman hoy un Convenio de colaboración para la realización de un sistema de información para ahorro de energía en el consumidor final que contendrá una base de datos y una calculadora interactiva de ahorro eléctrico, como herramientas de Internet, destinadas a proporcionar información a todos los consumidores."

WWF/Adena

[medi ambient][un altre món és possible] #

Més pel·lícules que m'agradaria veure

BROKEN FLOWERS  (Flores rotas), Jim Jarmusch

CONFESSIONS OF A DANGEROUS MIND (Confesiones de una mente peligrosa), George Clooney

GOOD NIGHT AND GOOD LUCK,  George Clooney

BROKEBACK MOUNTAIN (En terreno vedado), Ang Lee

LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS (The secret life of words), Isabel Coixet

Filmaffinity

[cinema] #

Xerrada al Casal Popular: El FRAP a La Plana. Entre  La Vall d'Uixó i Sagunt

Xerrada al Casal Popular: El FRAP a La Plana. Entre  La Vall d'Uixó i Sagunt

El 28 d'octubre a les 19.30 h al Casal Popular.

La Plana Indymedia

[activitats] #

La SGAE i companyia: eixos grans manipuladors

La SGAE i companyia: eixos grans manipuladors

Ara aquests mafiosos ens diuen com hem d'educar els nostres fills.

La Plana Indymedia

[educació][tecnologia] #

Aixadella Rock 2005

Aixadella Rock 2005, a Vilafranca.

II edició de l'Aixadella Rock a Vilafranca.

El 22 d'Octubre a Vilafranca (Els Ports). 

Actuaran TRANSFER, Gargamboig, Pobal, Alimanya, i el DJ Pataki Sound System. 

Programa:
17:30h Taula rodona: El Plà eòlic valencià i el desenvolupament sostenible. Són compatibles? Cap a on va aquesta energia?
19:30h  Llançament d'aixadella.
21:00h  Sopar de Pa i Porta.
22:30h  Concerts

La Plana Indymedia

[activitats][música][medi ambient] #

Bitàcola de David Bravo. Redes P2P i propietat intel·lectual

Bitàcola de David Bravo. Redes P2P i propietat intel·lectual

David Bravo és advocat, especialista en propietat intel·lectual i autor del llibre "Copia este libro" (disponible en pdf)

[bitàcoles] #

Haro Tecglen ha mort

Acabe de llegir que Haro Tecglen s'està morint i de sobte m'ha entrat una gran tristesa. M'entristeix pensar en ell en coma al llit de l'hospital, m'entristeix pensar en la seua dona, sense conéixer-la, i m'entristeix pensar en què serà de El País sense la seua columna diària "visto/oido". Serà un diari un poc més conservador, i això que ara ja ho és. Segurament és un reflexe del que som: conservadors. Però no d'ideologia política sinó de pràctica vital. Tots tenim por de perdre el que tenim i sempre volem tindre més. Algú coneix alguna actitud més conservadora que aquesta? 

Ha mort Eduardo Haro Tecglen.

Eduardo Haro Tecglen

[bitàcoles] #

L'Inquiet: el primer festival de films valencians

L'Inquiet: el primer festival de films valencians

Vilaweb

[cinema] #

Brevísima introducció a l'accés obert

Brevísima introducció a l'accés obert

La Plana Indymedia

[educació][tecnologia] #

ONO bloqueja els correus de CGT i vulnera el dret fonamental a la  llibertat sindical

Des del divendres 30 de setembre, cap missatge de correu electrònic  que continga les sigles CGT o les paraules Confederació General del Treball pot arribar als treballadors de l'empresa de  telecomunicacions ONO. I és que la companyia ha posat en marxa un  filtre que discrimina tots els missatges que en assumpte, en la pròpia direcció i fins i tot en el cos del missatge porten les sigles del sindicat majoritari d'ONO a València (10 delegats de 23). 

Aquest fet representa una clara vulneració del dret a la llibertat sindical lloc que impedeix que el sindicat i la secció sindical de l'empresa puguen dirigir-se a afiliats i treballadors a través d'aquest mitjà i fins i tot que els delegats es comuniquen entre ells i amb el sindicat. Així mateix s'està vulnerant la llibertat d'expressió i el dret a la informació. 

CGT ha sol·licitat formalment a la direcció que corregisca en el termini de quatre dies la decisió il·legal i que restituïsca així els drets vulnerats. De no fer-lo, el sindicat prendrà les mesures oportunes. ONO per la seua banda justifica aquest atemptat emparant-se que CGT no ha firmat un protocol de Relacions Laborals que sí que han subscrit les cúpules de UGT, STC i CC.OO. obviant consultar als propis afiliats i delegats.

El protocol, que pretén segons paraules de l'empresa complir amb l'objectiu de "comptar en ONO amb una representació sindical madura i professional" no va ser referendat per CGT en considerar que el seu contingut suposa una clara limitació dels drets sindicals ja que, entre altres mesures, s'establia la potestat de l'empresa de censurar la informació que no s'ajustés als seus criteris.

Per a CGT, ONO ha tractat d'imposar, primer a través d'un "acord" i ara per la força, un tipus de sindicalisme la maduresa i del qual professionalitat consisteix a acceptar dòcilment i silenciosament aquelles decisions empresarials que perjudiquen els treballadors. És el cas del constant incompliment de la llei de prevenció de riscs laborals o de l'absoluta falta de transparència a l'ara d'afrontar la fusió amb UNEIX. Possiblement, aquesta decisió tinga a veure amb la fusió.

Gabinet de Premsa CGT-PV 

València, 4 octubre del 2005

ANNA (Agència de Notícies Alternativa del País Valencià)

[drets laborals] #

Pel·lícules que m'agradaria veure

CHARLIE Y LA FÁBRICA DE CHOCOLATE, de Tim Burton

En marzo de 1972, en el desaparecido cine Lauria de Valencia, se estrenó el film Un mundo de fantasía (Mel Stuart, 1971), que permaneció sólo una semana en cartel aunque años después disfrutó de algunos pases televisivos. Fue recibido con entusiasmo por el equipo de la Turia. Se trataba de una producción Paramount con guión de Roadl Dahl (1916-1990), el autor británico de la novela original publicada en 1964, un gran éxito de ventas pese a respetar la inteligencia de los lectores, incluso la de los infantiles. Ahora la adaptación del libro ha corrido a cargo de Tim Burton, que posiblemente supera a la película anterior, sustituyendo al primer protagonista Gene Wilder por Johnny Depp, acompañado por el actor infantil Freddie Highmore (presente en Descubriendo nunca jamás, de Marc Forster, cinta biográfica sobre el autor de «Peter Pan»). Y en papeles destacados: Christopher Lee, Helena Bonham-Carter y James Fox, entre otros. Con evidentes influencias del Lewis Carroll de «Alicia en el país de las maravillas» (neologismos, la lógica retorcida hasta el absurdo, la dimensión onírica del relato) y con abundantes citas cinéfilas referidas a destacados filmes instalados en el imaginario colectivo, Charlie y la fábrica de chocolate es un cuento moral que hace apología de las virtudes individuales (amor a la familia, disciplina, honradez, laboriosidad) frente a vicios detestables como la gula, la agresividad, el egoísmo y la estupidez. El estilo inconfundible de Tim Burton (cuyo talento no raya por desgracia a la misma altura en todas sus obras) se hace aquí evidente: grandes dosis de imaginación, fascinación por la tecnología, humor y aventura, atracción por lo tenebroso… Los decorados y numerosos efectos digitales logran materializar un maravilloso viaje al reino de la fantasía con mezcla de arquitectura gótico-expresionista (la casita, el exterior de la fábrica), artilugios de moderna tecnología, vivos colores del seductor mundo de las golosinas y hacendosos enanitos y ardillas propios de un cuento de hadas. Los muchos atractivos del film se reparten entre el Willie Wonka (Johnny Depp) excéntrico y chiflado dueño de la fábrica y la pobre familia del niño agraciado con la herencia; entre el incisivo estudio psicológico de los cinco pequeños aspirantes al premio, con sus padres, y la impactante música de Danny Elfman que dedica una canción a cada uno de ellos. La narración engancha desde el primer momento al espectador porque es tan sorprendente como brillante. La moraleja se acepta porque es servida de forma harto divertida, aunque en algún momento la loa a la familia roce el exceso didáctico y sentimental. De la película pueden sacar provecho y regocijo tanto los adultos (la reflexión que afecta, por ejemplo, al trauma infantil de W. Wonka, víctima de un padre demasiado intransigente y autoritario) como los niños, abducidos por un fascinante universo repleto de intensas emociones y de mágicas sensaciones.

VANACLOCHA

DEL ROIG AL BLAU, LA TRANSICIÓ VALENCIANA, de Llorenç Soler

El talento y la experiencia de unos cuarenta años trabajando alrededor del cine documental hacen de Llorenç Soler un nombre fundamental y tremendamente significativo en el contexto del cine social y comprometido. Ahora, de la mano de la Universidad de Valencia y en colaboración con un equipo de jóvenes estudiantes, alumnos suyos en un master, Soler nos propone una compleja y minuciosa aproximación al universo de la política valenciana, especialmente convocada para debatir y analizar el proceso de la transición del franquismo a la democracia y la denominada «batalla de Valencia» en torno a los símbolos (lengua, bandera, territorio...). Pero el film va mucho más allá de la mera crónica, gracias fundamentalmente a una ironía que recorre el relato de cabo a rabo, convirtiéndose en una aguda observación de procesos como el cinismo, el arrepentimiento, la contumacia, la memoria, la nostalgia, etc., desde un saludable distanciamiento y una acusada vocación metafórica, logros que contribuyen a que los análisis y conclusiones desborden los límites del cap i casal, y la propia Comunidad Valenciana, erigiéndose en un discurso político y humano de extraordinario alcance. Y muy, muy divertido.

LLORÉNS

EL MERCADER DE VENECIA, de Michael Radford

Una de las obras de Shakespeare menos frecuentemente adaptadas al cine, aunque haya algunos ejemplos ya en los tiempos del cine silente y diversas versiones en televisión, hasta el punto de encontrarse entre las más notables una oscura producción francesa de los años cincuenta, interpretada por el gran Albertazzi, probablemente concebida como una pieza de teatro filmado. Ciertamente, las características de la obra original determina unas peculiaridades que no son de tan fácil identificación o actualización, ni de una concepción humorística o trágica tan evidente como otros títulos sobradamente conocidos, desde «Hamlet» a «Romeo y Julieta», objeto de las más diversas adaptaciones. Ahí reside el principal interés de esta coproducción europea inteligentemente realizada por un contenido Michael Radford, apoyada en la experiencia de Al Pacino y Jeremy Irons y en las convenientes aportaciones de los actores más jóvenes. Ambientada en una Venecia tan efectiva como discreta, sin concesiones gratuitas al decorativismo, la película cumple correctamente transmitiendo al espectador los brillantes diálogos del autor y las ironías de la trama. Pero uno acaba teniendo la sensación de que los responsables de esta versión no han sabido o no se han atrevido a ir más lejos en las posibilidades del texto, mostrándose un tanto dubitativos a la hora de implicar el teatro, la teatralidad, la farsa, la puesta en escena, las propias interpretaciones, en un discurso más complejo acerca de la venganza, la usura o la discriminación. La sensación de encontrarnos ante una extraña combinación de tragedia y comedia, con detalles tan singulares como el plano final, sin que ninguna opción alcance sus últimas consecuencias no evita que afirmemos que, en cualquier caso, un Shakespeare es un Shakespeare.
LLORÉNS

EL MÉTODO (El Método Gronhölm), de Marcelo Piñeyro

A partir de una obra teatral de Jordi Galcerán —un origen visible en todo momento, pero nunca molesto—, a la que habrá que adjudicar parte de las bondades de este film (que, no obstante, incorpora importantes novedades, como la ampliación a siete de los cuatro aspirantes del texto original), y contando con la imprescindible complicidad y talento de un selecto grupo de ocho actores de habla hispana, el argentino Marcelo Piñeyro nos propone una amarga metáfora acerca de las relaciones de poder y de —sana— competencia que constituyen la esencia misma de la sociedad de libre mercado en la que vivimos, un espacio fuera del cual no parece haber vida posible. Siete aspirantes a ejecutivos de una gran empresa se pelean por un puesto, mientras que en la calle miles de personas reclaman del FMI un mundo diferente, una realidad que ellos no pueden ver desde los ventanales de la sala en la que se encuentran prisioneros —prestos a despedazarse los unos a los otros— y que hace todavía más mezquino, si cabe, un camino hacia el éxito que pasa a través de una escalera en la que los peldaños son las cabezas de los demás. Un espacio cerrado y una situación prácticamente única, que la película —la obra de teatro— sabe mantener con rigor y eficacia, aunque con fortuna un tanto diversa, perfecta en una primera parte (hasta las expulsiones sucesivas de los personajes que interpretan Carmelo Gómez y Adriana Ozores) plena de lacerante cotidianeidad, a pesar de lo excepcional del «método» al que son sometidos los aspirantes a directivos; más discutible en la larga parte central, cuando las cosas se salen del cauce cotidiano y entran en complicados y exuberantes terrenos dramáticos (el sexo en los servicios, o el «partido de pelota» entre los tres supervivientes); y de nuevo ajustada a las intenciones del film en un desenlace eficaz y significativo, aunque con los soportes dramáticos demasiado al descubierto. En cualquier caso, una película absolutamente recomendable, con unos estupendos actores y una implacable mirada sobre un mundo igualmente implacable.

PEDRO URIS

LA MEMORIA DEL ASESINO (De zaak alzheimer -The Alzheimer Case) de Erik van Looy

Lo primero que destaca en este atractivo y apasionante thriller es la complejidad de un guión inspirado en una novela de Jel Geeraerts, auténtica invitación a la lectura de la obra de este desconocido autor. Lo segundo es el convencimiento de que nos encontramos ante uno de los mejores relatos policíacos, con asesinatos casi en serie de por medio, de los últimos tiempos, capaz de dejar en mantillas a la mayoría de los fatigosos ejemplos que nos larga el cine norteamericano (El silencio de los corderos, sin ir más lejos) y de evocar magníficos modelos como el mítico Sed de mal, de Orson Welles, o el reciente Memories of murder, del coreano Bong Joon-ho. Además de un ajustado dibujo de los personajes, especialmente el asesino profesional encarnado por el siempre efectivo Jan Decleir, y de un coherente entramado de la intriga, el film de Van Looy sobresale por su acertada denuncia de una corrupción que pasa por la pederastia y que afecta a personalidades de la alta política, del poder judicial y de las fuerzas del orden, revelando que la criminalidad o la simple maldad no son patrimonio exclusivo de mentes enfermas o de personalidades escasamente sociables o representativas del estado de las cosas. El único reparo importante reside en el limitado juego que afecta a la enfermedad del protagonista y a su ilustración con una serie de flashes de discreta entidad formal y funcional. Pero, como otros aspectos más o menos convencionales, se trata de pequeñas limitaciones dentro de una obra tremendamente amena, sugestiva y, en ocasiones, corrosiva, que nos devuelve el potencial de la serie negra a la hora de poner en tela de juicio los valores morales de la clase dominante.

LLORÉNS

OBABA, de Montxo Armendáriz

A partir de unos relatos de Bernardo Atxaga, fiel al mismo tiempo al universo del escritor y al suyo propio (la película evoca tanto Secretos del corazón como Silencio roto y otras obras del cineasta), Montxo Armendáriz nos propone una aproximación, entre mítica, metafórica y realista, a un conjunto de relaciones y sentimientos humanos ligados entre sí, o distanciados, a través de una peculiar población que da título al film. Existencias no tanto cruzadas como encadenadas, vinculantes del pasado y del presente, reflejos de la infancia y de la madurez —esa fotografía clave de los alumnos y la maestra—, del amor y de la comunicación, contaminantes y contagiosas, que constatan desapariciones, sustituciones, continuidad y ruptura. Un conjunto de comportamientos, apenas dividido en capítulos o episodios (como los lagartos, la sordera, la correspondencia o la locura, todo acaba perteneciendo a un único relato) que logra transmitir una amplia mirada a la naturaleza y la condición humanas. Desde la joven en prácticas audiovisuales a la maestra del pasado y su historia de amor con un alumno, de la niña ahogada en el río a la desesperada aventura de su enajenado hermano, el extraño alemán y su hijo, el dueño del hostal y sus lagartos, los testimonios y silencios de los vecinos..., Obaba va acumulando datos, sensaciones y sentimientos con una gran libertad narrativa y un profundo sentido distanciador, irónico y cargado de tristeza de forma absolutamente indisociable. A la cuidada puesta en escena de Armendáriz, con muchos encuadres que son toda una declaración de principios acerca del punto de vista, atento siempre a la definición del pueblo y su manera de medir las cosas, se une un magnífico reparto que da vida a unos personajes tremendamente sugestivos: Barbara Lenni, Eduard Fernández, Pilar López de Ayala, Mercedes Sampietro, Pepa López, etc. Personajes y paisajes que dan cuenta de un microcosmos tan pródigo en interrogantes como en inquietantes respuestas.

LLORÉNS

TOUT POUR PLAIRE (¿POR QUÉ LAS MUJERES SIEMPRE QUEREMOS MÁS?), de Cécile Telerman

La ópera prima de la realizadora belga Cécile Telerman trata de contestar una pregunta universal, recogida en su mismo título, a la que debido a su alto grado de abstracción es tan complicado dar respuestas concretas y satisfactorias. ¿Por qué las mujeres siempre queremos más? es una comedia costumbrista coral protagonizada por tres amigas de la infancia que asisten, desde diferentes perspectivas, a un fracaso sentimental y reflexionan sobre las siempre complicadas relaciones entre hombres y mujeres, la dificultad de alcanzar la estabilidad emocional y eso que llamamos felicidad. Como una red perfectamente hilvanada —narrativamente hablando— asistimos a la presentación de sus relaciones de pareja, que continúa con la ruptura inesperada, el descubrimiento de la infidelidad y la necesidad de evolucionar, todo ello teñido de insatisfacción e incomunicación. Marie, Florence y Juliette representan las tres formas de enfrentarse a las relaciones de pareja, tres puntos de vista sobre el tipo de vínculo afectivo que se establece entre hombre y mujer: Marie pretende dominar sobre la otra persona para hacerse imprescindible, Florence asume un papel sumiso y totalmente dependiente para garantizar la supervivencia de su matrimonio y Juliette es la escéptica y adicta a las compras que ahuyenta a cualquier hombre de su lado por su sarcasmo y su actitud defensiva que la hace inaccesible. No obstante, el problema es que, aparentemente, todo es culpa del otro. Y es que no hay en ¿Por qué las mujeres siempre queremos más? un modelo masculino maduro, sensible e independiente emocionalmente. Todos son egoístas, infantiles, irresponsables, adictos al trabajo, cuando no autistas o disminuidos emocionales. Menos mal que Cécile Telerman no idealiza a las mujeres —están lejos de la imagen posmoderna propuesta contradictoriamente por diversas revistas de moda— ni las trata como víctimas inocentes de la mala suerte, sino que sugiere la culpabilidad compartida. En ese sentido hay un intento conseguido por mostrar con cierto naturalismo casos que desgraciadamente existen: mujeres que no disfrutan sexualmente con sus maridos, infidelidades disfrazadas de reuniones de trabajo, desigualdad en el reparto de las tareas y responsabilidades, tentaciones y fantasías para evadirse de una realidad frustrante, la sustitución de la falta de amor por la compra compulsiva o el chocolate. Influida por la serie estadounidense Sexo en Nueva York, que narra las aventuras sentimentales y las conquistas de cuatro amigas pijas de la ciudad de los rascacielos, el film de Cécile Telerman exhibe un inteligente y ácido sentido del humor a través de ingeniosos diálogos y divertidos gags, sin alejarse de un realismo cotidiano que garantiza la identificación del público femenino. Pero tal y como pasa en la serie citada, ¿Por qué las mujeres siempre queremos más? no pretende profundizar en el origen de los conflictos, ni siquiera acercarse con rigor analítico a la naturaleza de los mismos, sino simplemente dejar constancia de su existencia a través de las vivencias, pero sobre todo de las conversaciones —predominio de lo verbal frente a la acción—, tanto en cafés acristalados, fiestas elegantes, comidas domingueras y visitas a saunas y manicuras, de las tres jóvenes protagonistas. A pesar de estas limitaciones, ¿Por qué las mujeres siempre queremos más? es una propuesta que supera con creces el nivel medio de las películas que tratan sobre el mismo tema, dirigida tanto a las mujeres como a los hombres, que pueden reflexionar sobre qué hay que darles para que no se planteen más esa inquietante pregunta.

PAU VANACLOCHA

APRÈS VOUS (USTED PRIMERO), de Pierre Salvadori

Una comedia que asume perfectamente todas sus reglas, como si hubiese sido corregida por el propio Billy Wilder, recurriendo constantemente al juego y a la ironía de la propia impostura. Al final, casi como un regusto, uno encuentra que se pueden celebrar palabras y situaciones. El film de Salvadori constituye una sana revisitación de las relaciones de amistad y de amor, con unas propuestas concretas que invitan a pensar en Cyrano de Bergerac, espléndida disección de las tensiones de la pareja, mejor observadas y analizadas a los ojos del espectador que lo que los personajes preteden aparentar. Imposible contar todos y cada uno de los múltiples hallazgos de este film, con secuencias fabulosamente construidas, como la de la tienda de plantas y flores y la infidelidad del amante; imposible referir todas y cada una de las emociones y risas que nos provoca y nos proporciona el film. En cualquier caso, como La cena de los idiotas o Salir del armario, el film de Pierre Salvadori antepone el placer del humor a las últimas consecuencias de la complicada evolución de la historia. Y lo hace para poner en tela de juicio, siempre en clave humorística, el complejo universo de las convicciones sentimentales, apoyándose en el magnífico trabajo de unos actores excepcionales, repletos de vida y complicidad: Daniel Auteuil, José García y Sandrine Kiberlain. El resultado, sencillamente delicioso, capaz de hacernos reír y llorar al mismo tiempo, se resume perfectamente con esas intenciones y con esos logros en el terreno del código —la comedia— y en el terreno de la vida —esos sentimientos que cualquiera puede y debe reconocer—, en una idónea interacción entre la obligatoria definición de los comportamientos y la farsa que conlleva todo disimulo.

LLORÉNS.

VODKA LEMON, de Hiner Saleem

Una película distinta, que está ambientada en unos lugares y protagonizada por unos personajes que, al igual que sucede en la vida con sus referentes reales —Armenia, el pueblo kurdo, las pequeñas comunidades huérfanas del sistema socialista—, permanecen excluidos de las pantallas. Encontrarlos en una sala de cine ya es una satisfacción y un motivo —por supuesto, no el único— para acudir a ver esta pequeña y hermosa película que, desde unas claves minimalistas que recuerdan a la reciente Whisky (por citar un título que obtuvo una buena acogida de público), nos regala la humanidad de unos tipos capaces de mantener el optimismo, un particular optimismo, en las condiciones más adversas, abandonados por un sistema, el socialismo real, que les negaba la libertad pero que les pagaba la factura del agua y la electricidad, condenados a vender lo poco que les queda (el televisor, el armario, el uniforme militar) para poder sobrevivir en un paisaje permanentemente nevado, en el que sólo quedan los viejos (los jóvenes, incluso los adultos en edad laboral, sólo piensan en emigrar, Moscú o París, atraídos por unas expectativas de vida que luego no se concretarán), y cuya última actividad mercantil en funcionamiento parece ser esa absurda tienda de botellas de un vodka limón con sabor a almendras, que está situada, literalmente, en medio de la nada. En el interior de este desolador panorama, el cineasta consigue encender la llama de una bella historia de amor entre dos viudos que se conocen de sus visitas al cementerio para atender las lápidas de sus respectivos esposo y esposa fallecidos, una historia que ejerce de única esperanza posible en un entorno que sólo invita al desánimo y la desesperanza. Este es otro de los alicientes de esta, repito, pequeña y hermosa película, que hay que disfrutar con ojos igualmente diferentes, dejando a la entrada los manuales de uso habituales para ver cine y compartiendo paisajes y sentimientos con los personajes al ritmo que marcan sus propias vidas.

PEDRO URIS

Cartelera Turia, FilmAffinity

[cinema] #

València obre el cinquè Indymedia del país

València obre el cinquè Indymedia del país

Indymedia València es posa oficialment en marxa després que ho hagin fet els de La Plana, Alacant, Barcelona i Andorra. Indymedia València, que ja permet que qualsevol hi pugui publicar, funciona amb la mateixa filosofia que els altres Independent Media Center, i pretén que siguin els propis lectors els que aportin les notícies per crear un mitjà de contrainformació. Mentre la majoria de països, com el País Basc, Galícia, Àustria o Irlanda -entre molts d'altres- tenen un sol centre Indymedia per tot el territori, el de València és el cinquè d'aquest país.

Vilaweb


[publicacions][un altre món és possible] #

Fotobloc sobre la vida quotidiana de l'Iran

Fotobloc sobre la vida quotidiana de l'Iran

Nader Davoodi acaba de llançar un fotobloc (un bloc amb abundància de fotografies) sobre la vida quotidiana a l'Iran. El bloc conté fotos molt boniques i il·lustratives del dia a dia dels iranians, les barreres amb què topen les dones en alguns àmbits, el problema de la droga, les tradicions... Un cop d'ull, encara que pessimista, de la vida actual d'aquest país.

Vilaweb

[bitàcoles][fotografia] #

Els abusos urbanístics al País Valencià i el seu impacte ambiental es debaten avui en la reunió del Comitè de Peticions del Parlament Europeu.

Els abusos urbanístics al País Valencià i el seu impacte ambiental es debaten avui en la reunió del Comitè de Peticions del Parlament Europeu. S'hi presentarà un esborrany de l'informe sobre la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU) valenciana que ha redactat la missió de l'eurocambra que fa uns mesos va estudiar els abusos sobre el terreny, degut a les nombroses denúncies presentades per l'associació Abusos Urbanístics No.

Vilaweb

[democràcia?] #

El Corte Inglés, un monstre quadrat i pesat

El Corte Inglés, un monstre quadrat i pesat

La Plana Indymedia

[drets laborals][no a la guerra] #

La plataforma en defensa de la Renegà demana a l'Estat espanyol l'adquisició de terrenys per a la seua protecció

La Plataforma en defensa de la Renegà demana a l'Estat espanyol l'adquisició de terrenys per a la seua protecció. El País ho explica en una notícia.

El País, que ja no és de pagament

[medi ambient] #

La Fundació Wikimèdia forma un fons de llibres de text digitals

La Fundació Wikimèdia forma un fons de llibres de text digitals

El model és el mateix que el de la Wikipèdia. El projecte de Wikibooks, encara molt incipient, consisteix en l'elaboració de llibres de text en format digital (en diferents llengües, com la Wikipèdia) que es pengen a internet i que tothom pot consultar, copiar i modificar lliurement

Vilaweb

[tecnologia] # 

SETEMBRE

Ovidi Montllor, 10 anys després

Ovidi Montllor, 10 anys després

OVIDI MONTLLOR, COMPROMÍS SOCIAL I CÍVIC
Dissabte 1 d’octubre
A partir de les 19 h projecció dels documentals:

QUÈ, ET SEMBLA OVIDI ?
OVIDI MONTLLOR, CRÒNICA D'UN ARTISTA"

A les 22 h sopar de pa-i-porta.

Al Casal Popular de Castelló de la Plana (C/ Jordi Joan, 37, baix)

La Plana Indymedia

[activitats][pobles i cultures-països catalans] #

El Corte Inglés ha retirat de les seues prestatgeries els discos de Soziedad Alkoholika

El Corte Inglés ha retirat de les seues prestatgeries els discos de Soziedad Alkoholika

Notícia de Indymedia Madrid

Comunicat de SA

Vilaweb

Indymedia Madrid

[democràcia?][música][pobles i cultures- poble basc] #

Stop a la cultura del formigó

Stop a la cultura del formigó

El País, que ja no és de pagament

[un altre món és possible] #

Campanya informativa d'Escola Valenciana per valencianitzar el nom dels centres escolars

Campanya d'Escola Valenciana per valencianitzar el nom dels centres escolars

Vilaweb

[campanyes][pobles i cultures-països catalans] #

Nova marxa pel Mollet per al 25 de setembre

Nova marxa pel Mollet

El diumenge 25 de Setembre s'organitza una marxa reivindicativa per part de diferents col·lectius excursionistes. L'any passat es va realitzar al Barranc dels Horts, paratge amenaçat per l'ubicació d'un parc eòlic, i en l'edició d'enguany s'ha escollit el Mollet per a exigir la protecció d'aquest singular espai natural.

A les diverses iniciatives per a protegir aquesta muntanya, de l'activitat minera indiscriminada d'extracció d'argila, cal sumar la sol·licitud del Defensor del Poble als ajuntaments de Sant Joan de Moró i de Vilafamés perquè consideren la possibilitat de declarar el Mollet Paratge Natural Municipal.
Tot i això el Mollet continua sofrint les agressions de la mineria a cel obert, agreujant dia rere dia els problemes mediambientals derivats d'aquesta activitat. Per a la classe política valenciana tot s'hi val per tal de satisfer els interessos dels capitalistes de la rajola, fins i tot la pèrdua del patrimoni natural.

La Plana Indymedia

[activitats][medi ambient] #

Tres dels neonazis detinguts a València són militars professionals

Tres dels neonazis detinguts a València són militars professionals

Tortuga

[no a la guerra] #

El EZLN ha anunciat que  Marcos recorrerà la primera etapa de "La otra campaña", que visitarà tot el país a partir del'1 de gener de 2006

El EZLN ha anunciat que el subcomandant Marcos recorrerà la primera etapa de "La otra campanya" que visitarà tot el país a partir del'1 de gener de 2006

La Jornada

[un altre món és possible] #

Carta oberta de Michael Moore a George W. Bush

Carta oberta de Michael Moore a George W. Bush

Indymedia Madrid

[democràcia?][textos] #

Francesc de Paula Burguera ha estat acomiadat de l'agència OTR (propietat d'Europa Press)

Un columnista culpa a Zaplana de su despido

Periodistas21

La agencia española Europa Press despide a un colaborador habitual tras publicar una columna crítica con Rajoy, Zaplana y Acebes

Rebelión

Un periodista culpa a Zaplana de su despido

Periodistadigital.com

[publiacions][democràcia?] #

Campanya pels drets civils: la retenció de dades no és la solució

Campanya pels drets civils: la retenció de dades no és la solució

L'organització EDRI (European Digital Rights) està organitzant una campanya de recollida de signatures contra la iniciativa de reforma del sistema de retenció de dades a Europa. Més informació al lloc web de la campanya i al Wiki que s'ha creat per la protesta.

Softcatala

[drets humans][tecnologia] #

Blog Search Google : buscador de blogs de Google (versió beta) i Google Talk: missatgeria instantània amb Jabber

Blog Search : buscador de blogs de google (versió beta) i Google Talk: missatgeria instantània amb Jabber

El CENT ens conta que  "Aquest estiu Google ha afegit la missatgeria instantània a la seua oferta de serveis. Per implementar aquesta nova eina, anomenada Google Talk, Google ha utilitzat el protocol obert Jabber/XMPP. Es tracta de la mateixa tecnologia que el CENT va seleccionar com a infraestructura del seu projecte pilot de missatgeria instantània en 2003, i la mateixa que continua utilitzant-se a hores d'ara en la plataforma miUJI, gestionada pel Servei d'Informàtica per a tota l'UJI des de març d'enguany.

La comunitat d'usuaris de Jabber ha rebut la incorporació de Google com un impuls important per a aquesta tecnologia, oberta i estandarditzada, que rivalitza amb altres sistemes tancats molt estesos: MSN, AIM, etc. "

CENT

[tecnologia] #
Aprovat el domini d'Internet .cat, un domini específic per a la llengua i la cultura catalanes


De víctimas a bandidos: los medios de comunicación y Nueva Orleáns

De víctimas a bandidos: los medios de comunicación y Nueva Orleáns, de James Petras y Robin Eastman Abaya.

"...La propaganda de fotos y titulares a gran tamaño es muy eficaz en nuestra estupidocracia y es lo que nuestros medios hacen mejor. Las fotografías de Bush abrazando a un «superviviente» limpio y fotogénico excluyeron a los cuerpos flotando sobre los detritos. Por todas partes había fotos de Bush al firmar el decreto de ayuda… siete días después de los hechos, pero no las que lo mostraban en una recaudación republicana de fondos el primer día del huracán. No hubo fotos del vicepresidente Chaney jugando al golf al tercer día, mientras que los cadáveres flotaban corriente abajo por la Main Street de Biloxi (misisipi). No hubo fotos de la directora de la Cruz Roja depositando su salario de más de 640,000 dólares, mientras que 40.000 personas carecían de agua limpia en «zonas de refugiados». No hubo fotos de la Secretaria de Estado Rice en una comedia de Broadway al cuarto día, mientras que los cuerpos de viejas damas negras se descomponían cerca de sus ultrajados e infelices familiares y vecinos."

Rebelión

[textos] #

El desorden, Manuel Delgado

El desorden, Manuel Delgado (El País, 9-9-2005)

"Lo que se da en llamar incivismo no es otra cosa que la afloración de realidades sociales que se niegan a ponerse entre paréntesis para que se vea confirmada la ilusión de que el desorden social ha sido derrotado por la "buena educación".

"...En resumen. Y es que, como sostenía aquí Josep Ramoneda en un sentido parecido, si uno lee lo que escribieron hace no mucho en estas mismas páginas Oriol Bohigas (27 de julio) y Félix de Azúa (11 de agosto) sobre el pozo de podredumbre en que se había convertido Barcelona, se llega a la conclusión de que lo que molesta a nuestros intelectuales burgueses no es la miseria o la marginación, sino tener que verla."

Barcelona Indymedia

[textos] #

Veu Pròpia fa campanya per fomentar l'ús del català entre no-catalanoparlants

Veu Pròpia fa campanya per fomentar l'ús del català entre no-catalanoparlants 

Veu Pròpia presenta avui la seva primera campanya pública per a fomentar l'ús habitual del català entre els nouvinguts i els que ja fa temps que viuen al país. Titulada 'Adopta el català', no s'adreça pas exclusivament als nouvinguts, sinó també als qui fa temps que viu en als Països Catalans, però que no en fa servir la llengua. Organitzacions com Òmnium Cultural o Plataforma per la Llengua també donen suport a 'Adopta el català'. La campanya presenta la llengua com un nadó que necessita ajut i que creix gràcies a un procés d'adopció, segons la presidenta de l'entitat, Puri Pinto. L'acte de presentació de la campanya es farà avui a dos quarts de vuit del vespre a la seu d'Òmnium Cultural. Veu Pròpia, entitat de catalanoparlants que no tenen el català de llengua materna, es va erigir el 2002 precisament per fomentar l'ús del català.


[pobles i cultures-països catalans][campanyes] #


Princesas, de Fernando León de Aranoa

Princesas, de Fernando León de Aranoa

És una pel·lícula trista, molt trista, sense cap esperança. Només hi ha un fil d'esperança en els somnis i la imaginació. Em va agradar molt, sobretot la interpretació de Candela Peña i els diàlegs a la perruqueria. L'única cosa que li sobra són unes quantes escenes d'aquestes que semblen "clips musicals".

Article de Periódico Diagonal (en pdf). Web de la peli.

Periódico Diagonal, FilmAffinity

[cinema] #


Els valls de la Vera, Jerte i Ambroz (Cáceres)

Aquest estiu hem estat de viatge pels valls de La Vera, del Jerte i del Ambroz (Cáceres). Biel, pel que ens sembla, s'ho passat molt bé. Nosaltres també. Ha passejat (dormint o despert) i damunt el seu carret per Plasencia, Trujillo, Monestir de Yuste, Garganta la Olla, Guijo de Sta Bárbara, Aldeanueva de la Vera, Valverde de la Vera, Pasaron de la Vera, Navaconcejo, Jerte, Hervas, Baños de Montemayor, Granadilla, Abadia, les restes romanes de Caparra i ha passat pels bellíssims ports d'Honduras i de Piornal (el poble més alt d'Extremadura).

També s'ha banyat en les fresques aigües del riu Jerte, al seu pas per Plasencia, i en els tolls d'aigua de Guijo de Sta Bárbara i de Los Pilones (a la Reserva Natural de la Garganta de los Infiernos).

[viatges i excursions] #
 
Exposició "Bombardejos i refugis a Castelló"

Exposició "Bombardejos i refugis a Castelló"

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica organitza aquesta exposició del 16 al 25 de setembre a l'edifici Moruno del Grau (Antiga Llotja). La inauguració serà el dia 16 a les 19.30 h. i l'horari de l'exposició és: matins: d'11 a 13.30 h. i vesprades: de 18 a 21 h.

La Plana Indymedia

[activitats][no a la guerra] #

IB3 es posa en marxa de la mà d’El Mundo

IB3 es posa en marxa de la mà d’El Mundo

Eivïssa Confidencial

[ràdio i televisió] #

La FAB de Borriol ha organitzat festes populars i sense bous

La FAB de Borriol ha organitzat festes populars i sense bous

Al mes d'agost molts dels pobles de les nostres comarques celebren les seues festes, però ja comença ha haver gent que està farta de les festes basades en bous, missa i orquestra. Des de fa 7 anys que en Borriol un grup de gent està montant de forma autogestionada i per iniciativa pròpia les seues festes populars al marge de les institucionalitzades - del 19 al 24 d'agost-. Açò no agrada a l'ajuntament de Borriol que no ha trigat en posar obstacles una vegada ha vist que no ho pot absorbir. La FAB ha hagut de modificar el programa original i buscar altres espais, aconseguint que des del primer dia les Festes Alternatives hagen tornat ha ser realitat per vuitena vegada.

La Plana Indymedia

[medi ambient][un altre món és possible] #

Assemblea de Salvem el Desert 

Assemblea de la Plataforma Salvem el Desert

Assemblea Salvem el Desert, dia 8 de setembre a les 20h al Casal Popular de Castelló (c/Jorge Juan, 37). Es convoca a tota la gent interessada a assistir i cal destacar l´assistència de l'advocada de la plataforma per a aclarir els possibles dubtes davant de l'actual situació crítica i els inminents judicis.

La Plana Indymedia

[medi ambient][democràcia?] #

L'Aplec de la Plana 2005 serà a Almenara

L'Aplec de la Plana 2005 serà a Almenara

L'Aplec de la Plana 2005 serà el 24 de setembre a Almenara.

La Plana Indymedia

[activitats] #


JULIOL 


 
El cielo gira a l'EACC
L'espai de cinema de l'EACC de Castelló ha programat per als dies 9 i 11 d'agost, a les 19.30 h. la pel·lícula El cielo gira, de Mercedes Álvarez.

[cinema] #

Comença a emetre Telesur 

Comença a emetre Telesur

Vilaweb

[ràdio i televisió] #

Uns que tanquen, altres que naixen

Amb l'arribada de l'estiu l'A.C. l'Arrel decideix tancar la seva seu. La decisió l´han adoptat pel notable deteriorament del local i les elevades despesses que aquest els comporta. La gent de l´Arrel es planteja buscar un altre local més assequible i en millors condicions on poder instal·lar-se, replantejar-se la situació i enfocar un nou projecte. Com ells diuen "açò no és un adéu sinó un fins després". Per la seva banda el centre cultural El Formiguer també tanca les seves portes per la manca de viabilitat econòmica del projecte. Així el passat 9 de juliol feren la festa de comiat després de 3 anys d'activitat [fotos i agraïment].
Però amb la calor no tot són tancaments. Un grup de gent de Castelló esta en procés de creació del col·lectiu LGTB (lesbianes, gais, transsexuales i bisexuales). Ja han fet la primera assemblea aquest 13 de juliol en l'Espai d'Art Contemporani.

La Plana Indymedia

[un altre món és possible] #

S'inaugura la primera planta de biogàs natural, alternatiu a la gasolina

S'inaugura la primera planta de biogàs natural, alternatiu a la gasolina

El conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, Salvador Milà, inaugura avui la primera planta de biogàs natural del país, situada al Centre de Recursos Renovables de Coll Cardús (Vallès Occidental) i gestionada pel Grup Hera, una empresa que treballa en iniciatives ambientals. El biogàs, obtingut de residus orgànics sense intervenció de l'oxigen, és format per un 50%-60% de metà, que pot servir de carburant. El biogàs es presenta, doncs, com una font d'energia renovable, perquè no s'obté pas de combustibles fòssils, i neta, perquè procedeix d'una font natural i les emissions de CO2 que en resulten no agredeixen l'atmosfera. La planta que avui s'inaugura es nodreix dels residus orgànics de les poblacions del Vallès Occidental, i de moment no tindrà cap aplicació pràctica significativa, perquè se'n produirà la meitat del que caldria per a proveir una estació de servei. El combustible obtingut servirà, doncs, per als treballadors del Centre de Recursos i per a un vehicle de l'Ajuntament de Vacarisses.
Al nostre país, a diferència d'alguns altres d'Europa, com Itàlia i Suècia, encara no hi ha vehicles que puguin funcionar amb biogàs (vehicles bifuel), i per tant encara som lluny de poder-lo considerar una alternativa al petroli. Joan Plans, cap del projecte d'obtenció de biogàs, ha explicat a VilaWeb que aquest combustible podia reduir la dependència energètica i ajudar a complir la directiva europea que proposa, per a l'any 2010, que un 5,7% del consum total de carburant sigui biocarburant.

Vilaweb

[medi ambient][un altre món és possible] #

Pel·lícules que m'agradaria veure

DE ZAAK ALZHEIMER (The Alzheimer Case -La memoria del asesino-) , de Erik van Looy 

Lo primero que destaca en este atractivo y apasionante thriller es la complejidad de un guión inspirado en una novela de Jel Geeraerts, auténtica invitación a la lectura de la obra de este desconocido autor. Lo segundo es el convencimiento de que nos encontramos ante uno de los mejores relatos policíacos, con asesinatos casi en serie de por medio, de los últimos tiempos, capaz de dejar en mantillas a la mayoría de los fatigosos ejemplos que nos larga el cine norteamericano (El silencio de los corderos, sin ir más lejos) y de evocar magníficos modelos como el mítico Sed de mal, de Orson Welles, o el reciente Memories of murder, del coreano Bong Joon-ho. Además de un ajustado dibujo de los personajes, especialmente el asesino profesional encarnado por el siempre efectivo Jan Decleir, y de un coherente entramado de la intriga, el film de Van Looy sobresale por su acertada denuncia de una corrupción que pasa por la pederastia y que afecta a personalidades de la alta política, del poder judicial y de las fuerzas del orden, revelando que la criminalidad o la simple maldad no son patrimonio exclusivo de mentes enfermas o de personalidades escasamente sociables o representativas del estado de las cosas. El único reparo importante reside en el limitado juego que afecta a la enfermedad del protagonista y a su ilustración con una serie de flashes de discreta entidad formal y funcional. Pero, como otros aspectos más o menos convencionales, se trata de pequeñas limitaciones dentro de una obra tremendamente amena, sugestiva y, en ocasiones, corrosiva, que nos devuelve el potencial de la serie negra a la hora de poner en tela de juicio los valores morales de la clase dominante.

LLORÉNS

EXILS, de Tony Gatlif

El cine de Tony Gatlif, y ahí están las recientes El extranjero loco, Vengo y Swing, es muestra de una doble y emocionante coherencia: la búsqueda de unas raíces, de un lugar en el mundo, que suele acompañar a sus personajes, y la depurada realización y peculiar concepción de las respectivas bandas sonoras. Por eso Exils es mucho más que un film de carretera o un simple recorrido físico, por otra parte estupendamente recreado en las localizaciones escogidas en cada uno de los países por donde se mueven unos seres humanos cargados de complejidad, perplejidad y sentimiento. En efecto, el film de Tony Gatlif, como la práctica totalidad de su cine, constituye un minucioso acercamiento a la reflexión interior, a la búsqueda de la propia identidad, a la quimérica necesidad de saber quiénes somos y de dónde venimos, con más interrogantes que respuestas. Una poética personal, nada pedante, que representa un auténtico goce para la vista y el oído, en primer término, y también para el ejercicio de la inteligencia. Es como si viviéramos tan de cerca, tan desde dentro, las experiencias referidas por el cineasta y su cámara y por los constantes zigzagueos de los personajes (estupendos Lubna Azabal y Romain Duris) que acabáramos desembocando en el mismo universo de sonidos y colores que componen el film.

LLORÉNS

FAMILIA RODANTE, de Pablo Trapero

Familia rodante es el tercer largometraje del argentino Pablo Trapero (34 años), filmado en 16 mm. e «hinchado» a 35 mm. y ha sido presentado en varios festivales donde ha cosechado algunos galardones. El guión de Trapero está basado en recuerdos autobiográficos, convirtiendo las propias experiencias en un relato de ficción que resulta paradigmático en cuando a su condición de road movie y de film coral. Típica película «de carretera», es precisamente el desplazamiento de una vieja roulotte o caravana a lo largo de 1.500 kilómetros lo que concede carta de naturaleza narrativa a un relato sustentado en la diversidad de las situaciones y la evolución de los personajes y conflictos. Film coral, por otro lado, en el que solamente la abuela Emilia (la actriz Graciana Chironi, abuela real del director) sirve de eje vertebrador del resto, tanto por la motivación (la boda de una sobrina) del viaje al norte de Argentina, junto a la frontera brasileña, como por la presencia itinerante del numeroso grupo familiar, integrado por cuatro generaciones, más novios y amigos. Gran parte del film está elaborado con los recuerdos de esta abuela que regresa a Misiones, su pueblo natal, para reencontrarse con su infancia, con un pasado que se añora antes del inevitable colapso biológico. Las incidencias a lo largo del camino se van sucediendo: calor, problemas de salud, averías mecánicas, pasiones incontrolables, egoísmos, violencia, etc., como es lógico en unas condiciones de incómoda convivencia por lo reducido del espacio disponible, el interior del vehículo que fue reconstruido en estudio para hacer posible el rodaje. Familia rodante utiliza también abundantes «tiempos muertos», lo que conlleva el peligro de cierta dispersión narrativa, pero la cámara se convierte en un valioso testigo de todo aquello de contempla su objetivo. La mirada del realizador nada subraya, nada juzga ni valora, interesada en adoptar una postura neutral, testimonial, ante el grupo humano que palpita, con emociones y sentimientos auténticos, ante sus ojos. Es el mismo estilo naturalista, diríase existencialista, de Antonioni, Ferreri y de algunos títulos de Berlanga, que constituyeron valiosos documentos antropológicos sobre la sociedad contemporánea.

VANACLOCHA

LES ÉGARES (FUGITIVOS), de André Téchiné
El original y muy personal realizador francés André Téchiné, autor de films tan interesantes como Los juncos salvajes o Los ladrones, nos cuenta en Fugitivos una historia —que podría ser una más entre muchas— de un grupo humano, en este caso una familia compuesta por una madre, un hijo adolescente y una niña (el padre ha fallecido durante la guerra), que intenta sobrevivir en unas condiciones muy hostiles después de abandonar París ante el avance del ejército de Hitler e iniciar una complicada huida hacia el sur. La introducción de pequeños flashes en blanco y negro de imágenes de archivo documental sobre dichos acontecimientos sirve para recordarnos el contexto de la historia que nos está contando y que está basada en la novela de Gilles Perrault «Le garçon aux yeux gris». Pero una cosa es la peripecia vital externa (hambre, sed, miedo, fatiga, incierto futuro) y otra la reacción de los componentes de este grupo familiar cuando un extraño, un adolescente de 17 años (estupendo Gaspard Ulliel, el novio desaparecido en combate de Largo domingo de noviazgo), de misterioso pasado, que aparece y desaparece continuamente y que se muestra violento según los casos, irrumpe en la trayectoria de esta familia con una madre fría, distante, pero dispuesta a proteger a sus hijos a cualquier precio. La gran mansión abandonada en la que se refugian, aislada en medio de la naturaleza, será una pequeña isla donde todas las contradicciones interpersonales aparecerán. El joven asume el papel de padre, pero la pasión hace acto de presencia a pesar de la amenaza superior de ser las víctimas de un conflicto bélico. La atracción sexual entre la glacial mujer madura (muy contenido el trabajo interpretativo de Emmanuelle Béart) y el adolescente estalla de una forma casi animal. Téchiné cuenta esta historia huyendo del anecdotismo y los convencionalismos (brilla por su ausencia la supuesta agresión sexual de los dos soldados franceses que se refugian en la casa), aunque se le puede reprochar demasiada frialdad en la puesta en escena, a pesar de las brillantez de los movimientos de cámara. El paréntesis en la vida de estas personas finaliza cuando abandonan el caserón y se integran en la vida social como refugiados. Han vivido una experiencia que seguramente les dejará marcados para siempre. Con sus vacíos narrativos, sus puntos muertos, no hay duda de que Fugitivos es un film que vale la pena. Confiemos en que el último film de Téchiné (éste es su penúltimo), titulado Les temps qui changent, con Gérard Depardieu y Catherine Deneuve, llegue a nuestras pantallas.

VICENTE

PERDER ES CUESTIÓN DE MÉTODO, de Sergio Cabrera

A partir de la novela del mismo título de Santiago Gamboa y con un minucioso guión del argentino Jorge Goldenberg —una persona muy conocida y apreciada, profesional y personalmente, en los ambientes del audiovisual valenciano—, el colombiano Sergio Cabrera regresa a la gran pantalla (había dirigido la miniserie de TVE Severo Ochoa y algunos episodios de la serie Cuéntame como pasó), siete años después de la discreta Golpe de estadio, con esta película que se inscribe dentro de la mejor tradición del cine negro y que dirige una escéptica mirada sobre los corruptos ambientes del poder y el dinero en la sociedad colombiana, unas realidades que el cineasta conoce bien ya que ejerció de diputado de izquierdas en el congreso de su país y recibió amenazas de muerte a causa de su actividad política. Uno de los principales encantos de esta película, y tiene varios, es su decidido reencuentro con unos personajes y unos ambientes característicos de la serie negra clásica, tanto en lo que se refiere al cine como a la novela, con especial proximidad al universo de un autor como Ross MacDonald. Así, nos encontramos con un protagonista perfectamente situado dentro de los márgenes del anti-héroe, un periodista fracasado que padece de hemorroides y trata de «redimirse» llevando la investigación del caso hasta sus últimas consecuencias (aunque finalmente, después de tanto empeño y peligros, será incapaz de dar el paso individual que le abra las puertas de la «salvación»); una protagonista femenina que vive en el barro del callejón, pero tiene más dignidad y moral que esos poderosos personajes para los que sólo existe como juguete sexual; un obeso jefe de policía, mucho más interesado en su provecho personal —la apariencia y el dinero— que en la justicia; un ocasional colega del protagonista, sacado directamente de la calle, que representa a la buena gente de Bogotá, la que vive bajo el yugo de la injusticia y la corrupción; un variado grupo de personajes poderosos, unos en la política, otros en los negocios y otros directamente gangsters, que aparecen unidos / enfrentados por los mismos intereses y comparten espacio en las clases dirigentes; y sobre todo un caso a resolver, un enigma, que está marcado por la crueldad de la imagen inicial (un cadáver empalado difícil de identificar), y que, en sus laberintos, giros y sorpresas, nos desnudará los mecanismos de la injusticia y la corrupción en la sociedad colombiana, unos mecanismos precisos y concretos que, no obstante, resultan fácilmente identificables y trasladables a cualquier otro punto del planeta hombre. Un thriller absolutamente recomendable, situado en la mejor tradición de la serie negra, que nos habla, con humanidad, desencanto y épica, de perdedores y de corrupción.

PEDRO URIS

Cartelera Turia, FilmAffinity

[cinema] #

Torna a guanyar el NO en la votació del projecte de directiva sobre les patents de programari

Al final ha tornat a guanyar el NO en la votació del projecte de directiva sobre les patents de programari

Bulma

[tecnologia] #

El Parlament europeu debat la introducció de patents de programari a la UE

El Parlament europeu debat la introducció de patents de programari a la UE

Ja fa un parell d'anys que molts grups d'usuaris de programari lliure i empreses informàtiques d'Europa lluiten per evitar que la Unió Europea aprovi una directiva favorable a les patents de software, en seguiment dels EUA i el Japó. La patentabilitat de programes informàtics és vista pels opositors com una reculada en la lliure distribució de coneixements i un cop dur al programari lliure. Per això cada vegada que la qüestió entra a debat al Consell Europeu o a l'Europarlament, aquests col·lectius es mobilitzen per recordar als representants polítics els desavantatges d'introduir a la UE un sistema de patents de programari.
Des de fa un parell de setmanes la mobilització s'ha tornat a activar arran de la possible aprovació, en una reunió del consell d'afers legals d'avui, d'aquesta polèmica directiva.
En concret, i com recorda Barrapunto, la d'avui sembla que és la darrera fase de tramitació de la directiva europea de patents de soft, en què l'Eurocambra es pronunciarà sobre la posició comuna del Consell. A banda manifestacions i reculls de signatures virtuals, hi ha convocada una concentració davant el Parlament europeu d'Estrasburg (Alsàcia) amb gent de tot Europa.

Ahir es va saber que els populars europeus hi votarien contra. Llavors la cosa més probable és que la directiva de patents no prosperi, perquè també hi votaran contra els Verds, Esquerra Unitària i el Grup Independència i Democràcia. Els socialistes tenen previst de donar suport a les 21 esmenes presentades pel seu ponent, Michel Rocard, amb modificacions substancials de la proposta de directiva.

Vilaweb

[tecnologia] #

Pel GOB, els dos anys del govern de Matas han causat una destrucció mai no vista

Pel GOB, els dos anys del govern de Matas han causat una destrucció mai no vista

El Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) ha preparat un informe en què fa balanç dels dos anys de l'acció de govern de Jaume Matas (PP) amb relació a l'entorn natural i al territori. Segons el GOB, la política del govern balear ha estat la més destructiva de la història de Mallorca...

Vilaweb

[medi ambient][un altre món és possible] #


Joan Brossa, protagonista de la mostra de cultura catalana a Xile

Joan Brossa, protagonista de la mostra de cultura catalana a Xile

Xile obre avui una mostra de cultura catalana, impulsada per l'Institut Ramon Llull (IRL), amb Joan Brossa (1919-1998) de protagonista. La consellera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras, inaugurarà, doncs, avui a la casa central de la Universitat de Xile, el seminari 'Dictadura, transició, memòria històrica i impunitat', que serà el primer acte de la mostra. També hi assistirà el director de l'IRL, Xavier Folch, la presidenta de la Fundació Salvador Allende, Isabel Allende, i uns quants acadèmics i especialistes catalans i xilens. I a la tarda, també a Xile, la consellera, acompanyada de Glòria Bordons i Sergio González, inaugurarà al Museu de les Arts Visuals (MAVI) l'exposició 'Joan Brossa, des de Barcelona al Nou Món', una exposició itinerant per a fer conèixer la trajectòria i l'univers del poeta a base de poemes visuals, objectes, instal·lacions, cartells, llibres, fotografies i paraules del poeta. L'exposició comença un itinerari que la durà a São Paulo, Porto Alegre i Rio de Janeiro i, més endavant, a Lisboa.
La mostra de Xile durarà fins el 17 de juliol i consistirà en exposicions, activitats literàries, dansa, teatre visual, música i cinema, i en un cicle de dramatúrgia catalana i seminaris a universitats xilenes, tot plegat estretament lligat a Joan Brossa.
Una antropòloga de la UAB aconsegueix que el govern de Gàmbia es comprometi a abolir l'ablació genital femenina

Vilaweb

[pobles i cultures-països catalans] #


Comunicat contra les patents de programari davant de l'actitud de la Generalitat valenciana

Comunicat contra les patents de programari davant de l'actitud de la Generalitat valenciana

"En nom de les associacions d'usuaris sotasignants, manifestem la nostra disconformitat amb l'actitud mostrada per la Generalitat Valenciana i la seua Conselleria d'Educació en relació amb la propera votació en el Parlament Europeu de la directiva d'invencions assistides per ordinador, més coneguda com a directiva de patents de programari i mètodes de negoci.

Per hom és conegut que el govern actual de la Generalitat Valenciana, dirigit per gent del Partit Popular, està afavorint l'accés i la difusió del programari lliure, sobretot per part de la Conselleria d'Educació, però també en altres conselleries.

No obstant, els 24 eurodiputats del Partit Popular espanyol han mostrat públicament el seu suport al projecte de permetre les patents en l'àmbit del programari, perquè només admeten una de les 24 esmenes proposades per la resta de grups parlamentaris, que resulta totalment insuficient i no evita que el programari siga patentable."

Softcatala

[tecnologia#

JUNY

La descarga gratis de mp3 provoca impotencia y es pecado mortal

La descarga gratis de mp3 provoca impotencia y es pecado mortal

Mundo Cruel

[crítica divertida] #

Partits polítics, sindicats i entitats es manifesten contra l'autopista que el PP vol construir a Eivissa

Partits polítics, sindicats i entitats es manifesten contra l'autopista que el PP vol construir a Eivissa

Vilaweb

[medi ambient] #

Policies locals en pràctiques destrosen un aula de l'IVASP l'últim dia del curs

Policies locals en pràctiques destrosen un aula de l'IVASP l'últim dia del curs 

Levante

[educació] #

Recollida de signatures per demanar que la llicència per maternitat s'amplie a 6 mesos

Recollida de signatures per demanar que la llicència per maternitat s'amplie als 6 mesos

[drets laborals] #

El capitalisme no és sostenible

El Capitalisme no és sostenible

24 de Juny, a les 19.30 a l'Ajuntament de Castelló. Concentració contra els abusos urbanístics
El model econòmic no entén de sostenibilitat. El problema de l'especulació amb el territori i els conseqüents abusos urbanístics també són latents a Benicàssim, on a l'abril es va constituir una Associació, federada a "Abusos NO !", per part del veïnat de la "Quadra de Santiago". El veïnat denuncia trobar-se amenaçat pel projecte "Benicàssim Golf", que no respecta ni les seues cases ni la zona humida en la qual es pretén construir aquest camp de golf. Per altra part el problema de la contaminació industrial no està ni de bon tros solucionat. Les escasses millores amb la instal·lació dels filtres en les empreses d'atomitzat i fregides i esmalts, per tal de reduir les emissions contaminants, s'ha aconseguit gràcies al moviment ciutadà. Malgrat que la mala qualitat de l'aire continua, el conseller Blasco està animant a presentar projectes d'incineradores de residus urbans, unes instal·lacions altament contaminants. Precisament el projecte més avançat està ubicat a la Vall d´Alba.

Dins d’aquest panorama devorador es presenta "Espai Sostenible" com un cicle d'activitats sobre la problemàtica mediambiental i la sostenibilitat a la Plana. El cicle s'allarga fins a final de juliol i parteix del necessari debat sobre el concepte "sostenibilitat" davant problemes com la mineria [Ampliació de la mina del Mollet ], l'especulació, la contaminació atmosfèrica o la necessitat per buscar alternatives al model econòmic imperant

La Plana Indymedia

[medi ambient] #

"Hai que botalos", una pel·lícula per l'esperança a les eleccions de Galícia

"Hai que botalos", una pel·lícula per l'esperança a les eleccions de Galícia

Notícia del periódico Diagonal (pdf)

Diagonal

[cinema][democràcia?] #

Alerta roja en Chiapas

El EZLN torna a les armes.

"AL PUEBLO DE MÉXICO: A LOS PUEBLOS DEL MUNDO: HERMANOS Y HERMANAS

A PARTIR DEL DÍA DE HOY, EL EJÉRCITO ZAPATISTA DE LIBERACIÓN NACIONAL HA DECRETADO, EN TODO EL TERRITORIO REBELDE, UNA ALERTA ROJA GENERAL..."

Notícia de La Jornada

El costo del desprecio

Movimientos militares inusuales, contexto del anuncio zapatista

Indymedia Madrid, La Jornada

[pobles i cultures][no a la guerra][drets humans] #

ETA es compromet a participar en un procés democràtic

ETA es compromet a participar en un procés democràtic

En un comunicat al diari basc Gara, fet públic avui a la matinada, ETA es compromet a participar en un procés democràtic 'sense límits i entre tots', perquè considera que és en aquestes circumstàncies que serà possible la resolució del conflicte basc. ETA també reivindica, en aquest mateix comunicat, nou accions armades, i precisa, referint-se a una possible pau futura al País Basc, que són els bascos els qui han de posar les bases de 'les noves oportunitats que s'obriran'. ETA invoca la proposta del velòdrom d'Anoeta, com ja va fer al comunicat publicat a l'octubre, una 'proposta justa que pot oferir una solució justa al conflicte'. Tot i amb això, també avisa que, mentre no es reconeguin els drets del País Basc i es respecti el dret de decisió dels bascos, lluitarà sense parar fins a obrir noves oportunitats.

Vilaweb

[pobles i cultures-poble basc][no a la guerra]

La justícia ha decidit autoritzar la continuació del vial Cabanes-Orpesa

La justícia ha decidit autoritzar la continuació del vial Cabanes-Orpesa

La Plana Indymedia

[medi ambient][democràcia?] #

Dossiers crítics nº10 ja està a la xarxa

Dossiers crítics nº10 ja està a la xarxa

La Plana Indymedia

[publicacions] #

El govern espanyol comprarà armament per valor de 2500 milions d'euros

El govern espanyol comprarà armament per valor de 2500 milions d'euros (pdf)

Diagonal

[no a la guerra] #

La vaca güano, música amb llicència creative commons

La vaca güano, música amb llicència creative commons.

Notícia del periódico Diagonal (pdf)

Diagonal

[música][tecnologia][un altre món és possible] #


ASIMELEC, una de les organitzacions que pactà el canon del CD ara es queixa de la seua quantia

La organización que pactó el canon del CD se queja ahora de su cuantía

La Asociación Multisectorial de Empresas Españolas de Electrónica y Comunicaciones (Asimelec), que reúne a fabricantes españoles de discos vírgenes, asegura que el importe del canon de autor supone entre el 40% y el 60% del precio final de los CD y DVD, respectivamente. Asimelec reclama que el canon en los CD y DVD vírgenes se reduzca un 75%.

Asociación de Internautas

[tecnologia] #

El català no serà llengua oficial de la Unió Europea

Els representants europeus voten en contra de que el català sigui llengua oficial a la Unió

La reunió del comitè de representants permanents a la Unió Europea a Luxemburg no ha aprovat la proposta del memoràndum de l'estat espanyol que demanava l'oficialitat del català, el basc i el gallec. Que el govern espanyol hagués rebaixat la proposta inicial i no demanés ni que el català fos llengua de treball a les institucions de la Unió, no ha servit perquè els representants hi votessin a favor. La presidència de torn luxemburguesa ha presentat una proposta que té més possibilitats de ser aprovada, però encara aigualeix més el memoràndum presentat per l'estat espanyol i sols admet que el català es pugui emprar en alguns àmbits, sense valor jurídic i amb les despeses sempre a càrrec de l'estat espanyol. Segons aquesta proposta, les intervencions al Consell de la Unió en català, gallec o basc s'haurien de notificar en un termini raonable abans de la sessió i només es permetrien si els mitjans necessaris estiguessin disponibles. Els serveis jurídics de la Unió han argumentat que és impossible de reformar el reglament de llengües actualment en vigor per a permetre l'oficialitat d'allò que el memoràndum espanyol diu que és 'la llengua anomenada català a Catalunya i Balears i valencià a la Comunitat Valenciana'.

Les condicions d'ús pràcticament bandegen el català de la Unió Europea

Vilaweb

[pobles i cultures-països catalans]  #

 Es podrà parlar català... pagant

La Unió Europea ha acceptat finalment que “la llengua que es diu català a Catalunya i Balears i valencià a la Comunitat Valenciana” es podrà parlar a Europa... si pagues. Les màximes autoritats del país s'han mostrat exultants: “els catalans tindrem per fi la dignitat que ens mereixem”, ha assenyalat el President Maragall.

Mundo Cruel

[crítica divertida] #

Quin consum energètic feu?

Quin consum energètic feu?

Ecologistes en Acció calcula el consum energètic i proposa de reduir les emissions de CO2.
Si voleu saber el consum energètic que feu, en teniu prou d'entrar en aquesta pàgina, on hi ha un full que, degudament emplenat, us calcularà el CO2 emès. La pàgina, d'Ecologistes en Acció, vol aplegar dades reals de consum energètic domèstic i sensibilitzar els lectors de l'impacte de les seves activitats en el medi. Amb aquestes dades Ecologistes compta fer una radiografia de la situació actual, útil per a dissenyar propostes d'estalvi energètic aplicables: ús d'electrodomèstics energèticament eficients, canvi de transport, reducció de consum i de deixalles... A tal fi recorda que les estadístiques oficials relatives al Principat indiquen que cada ciutadà produeix 1,1 quilos d'escombraries el dia, val a dir, uns 400 quilos per cap, sense que en sigui conscient. Però això no és pas tot, perquè, a les deixalles, encara s'hi han d'afegir les emissions per consum tèrmic, elèctric i de mobilitat. 

Vilaweb

[medi ambient] #

Colp mortal de RENFE a la via verda de "Ojos Negros" (Alt Palancia)

Colp mortal de RENFE a la via verda de "Ojos Negros" (Alt Palancia)

La Plana Indymedia

[medi ambient] #

Els vertits incontrolats proliferen al delta del Millars, malgrat ser un espai protegit

Els vertits incontroladors proliferen al delta del Millars, malgrat ser un espai protegit

Levante

[medi ambient] #

 Gecen denuncia dos noves  construccions il·legals dins el Parc Natural del Desert de Les Palmes

Gecen denuncia dos noves construccions il·legals dins el Parc Natural del Desert de Les Palmes

Levante

[medi ambient] #


Quinze "intel·lectuals" catalans impulsen un partit polític no nacionalista

Quinze "intel·lectuals" catalans impulsen un partit polític no nacionalista

El que aquests "intel·lectuals" no saben, o sí, o no es volen adonar, és que aquest nou partit no serà nacionalista català però sí serà nacionalista espanyol. Es a dir, que també serà nacionalista.

Aquest grup d'intel·lectuals el veig molt relacionat amb aquell altre grup de famosos i intel·lectuals que, al març i unes setmanes abans de les eleccions d'Euskadi, va publicar un altre manifest amb el títol "no es cierto" on defenia la unitat d'Espanya respecte la possibilitat d'independència d'Euskadi.

Vilaweb

[pobles i cultures-països catalans] #

El mapa mundial de la contaminació de transgènics, a internet

Les organitzacions Greenpeace i GeneWatch han confeccionat el primer registre mundial de contaminació de transgènics (OGM) i un mapa mundial dels casos de contaminació. Al registre, anomenat GMContaminationRegister, s'hi detallen tots els casos de contaminació de transgènics en cultius, aliments, llavors i plantes. Segons dades de Greenpeace, des de la introducció dels transgènics l'any 1996 hi ha hagut seixanta-dos incidents de contaminació a vint-i-set països. L'organització ecologista opina que, si no es prenen mesures fermes, es perdrà el control dels OGM. Segons la web, el nombre de contaminacions més alt correspon als Estats Units, amb setze, i un dels OGM que ha contaminat més és la varietat de moresc anomenada Starlink, que s’ha observat a set països: Bolívia, el Canadà, Corea del Sud, Egipte, els Estats Units, el Japó i Nicaragua. La introducció il·legal de transgènics en la cadena alimentària s'ha constatat a Alemanya, on ha afectat la papaia, al Brasil, el cotó i la soja, a Croàcia, el blat de moro, a l'Índia, el cotó, a Tailàndia, el cotó i la papaia, i a la Xina, l'arròs.
Recordem que aquesta setmana caps de govern d’uns quants països es reuneixen a Montréal per estudiar polítiques de control i responsabilitat dels transgènics.

Vilaweb

[medi ambient] #

Els eurodiputats que visiten el País Valencià per a estudiar-hi els abusos urbanístics demanen al govern valencià que aturi tots els plans fins que no es derogui la LRAU

Els eurodiputats que visiten el País Valencià per a estudiar-hi els abusos urbanístics demanen al govern valencià que aturi tots els plans fins que no es derogui la LRAU

El cap de la delegació del Parlament europeu que investiga els abusos urbanístics al País Valencià, Michael Cashman, ha demanat a la Generalitat Valenciana que paralitzi els plans urbanístics que són previstos o bé en marxa, fins que no entri en vigor la Llei Urbanística Valenciana (LUV), que substituirà la polèmica Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU). Una missió d'eurodiputats és al País Valencià des de dimarts per a emetre un dictamen sobre LRAU per causa de les denúncies presentades per l'associació Abusos Urbanístics No. I de fet, la conclusió de la delegació europea és que la situació ha empitjorat des de la primera visita que van fer l'any passat. Enguany han anat a unes quantes comarques com la Marina Alta, l'Horta i el Camp de Túria i quant al pla de Porxinos que ha de facilitar la construcció de la ciutat esportiva del València C.F., Cashman ha posat en dubte que el pla compleixi la normativa europea.

Avui al matí és previst que es reuneixin amb el conseller de Territori, Rafael Blasco i amb els grups parlamentaris de les Corts Valencianes per bé que tant EU-l'Entesa com PSPV han denunciat que el govern valencià els impedeix de reunir-se amb els eurodiputats de la missió.

El Levante també parla del tema en aquesta notícia.

Vilaweb, Levante

[medi ambient][democràcia?][un altre món és possible] #

MAIG


El triunfo de los supervivientes de Sintel

230 empleados de la ex filial de Telefónica sacan adelante su propia empresa

Después de 187 días viviendo en tiendas de campaña en el paseo de la Castellana de Madrid, los trabajadores de Sintel -antigua filial de Telefónica hasta 1996- levantaron el Campamento Esperanza. Era el 3 de agosto de 2001. Ese día alcanzaron un acuerdo con el Gobierno, los sindicatos y Telefónica. Desaparecía así el símbolo de uno de los conflictos laborales con más repercusión en España. La quiebra de la empresa Sintel en julio de 2000 había dejado en la calle a 1.750 trabajadores. Hoy, más de 200 de aquellos trabajadores gestionan con éxito Sintratel, una empresa "social y solidaria" que ofrece servicios de telecomunicaciones, con la ilusión de ofrecer un empleo a sus antiguos compañeros.

Todo comenzó dos años después del acuerdo de 2001. Entonces, muchos trabajadores aún seguían sin trabajo y habían agotado las prestaciones de desempleo. Un grupo del personal de la antigua Sintel decidió crear una sociedad para salir adelante y colocar a "los 1.000 compañeros que aún estaban en la calle", explica Adolfo Jiménez, antiguo líder de las movilizaciones y actual responsable técnico y comercial de Sintratel.

En noviembre de 2003, después de muchas decepciones y "sin apoyos de ningún tipo", nace Sintratel en un pequeño local de poco más de 35 metros cuadrados en el polígono industrial Los Ángeles, en Getafe. "Era nuestra última oportunidad laboral; fue por dignidad", explica Valeriano Aragonés, de 49 años, antiguo trabajador de Sintel.

Los responsables de la empresa recuerdan con dureza aquella época. "Cuando presentamos el proyecto a las autoridades, éstas lo calificaron de utópico", recuerda Jiménez. Un año y medio más tarde, Sintratel cuenta con casi 230 trabajadores indefinidos repartidos por toda España, con una media de edad de 48 años. Durante 2004, el primer año de actividad, la sociedad de servicios de telecomunicaciones facturó más de cuatro millones de euros. Y logró un pírrico beneficio de 3.000 euros, que, aunque escaso, tiene un gran significado para los empleados de la empresa. "El verdadero beneficio han sido los salarios que Sintratel ha podido pagar".

La ilusión brilla en los ojos del centenar de técnicos que están en las oficinas de Madrid. "Es la satisfacción de sacar un proyecto común adelante", reconoce Jiménez. El responsable de producción, Aragonés, lo define así: "Es una sociedad con un interés social, pero que no olvida los aspectos económicos".
Pero el conflicto de Sintel aún permanece en sus cabezas. Como reconoce Jiménez, Sintratel, "es el cordón umbilical de Sintel, es la prolongación". Por eso, los trabajadores no disfrutaron de vacaciones durante el primer año, y renunciaron a las horas extraordinarias. El objetivo: crecer todo lo posible para dar cabida al resto de compañeros que aún no tienen un empleo. "Si las cosas salen bien, los trabajadores no ganaremos más, sino que entrará más gente. Es un compromiso colectivo", asegura Aragonés.

"No hay objetivos individuales, es un objetivo de grupo", recuerda Jiménez. Sintratel es una sociedad que se basa en la solidaridad y en el empleo responsable. Eso explica que no haya jefes, sino responsables de áreas, "pero a un nivel casi horizontal". El año pasado significó para Sintratel "una explosión laboral", según lo define Aragonés. Y añade ufano: "Creamos más de 250 empleos. Todos ellos indefinidos". En marzo de 2004 Sintratel contaba ya con 225 empleados. "Tuvimos que poner freno al crecimiento para digerir y consolidar el negocio", cuenta Jiméne

Ahora, la empresa ha diversificado su actividad para acceder a otros mercados. Jiménez asegura que han "rechazado proyectos de 10 millones de euros, pues significaba entregarnos a un solo cliente. Ya aprendimos la lección con Telefónica". Algunos de los representantes sindicales de Sintel son ahora responsables de la sociedad. Aragonés no lo duda: "Hacemos lo mismo, pero en diferente terreno de juego".

Después de un frenético ejercicio ya planean el próximo reto: en 2007 prevén contar con más de 400 trabajadores.

El País, que continua sent de pagament

[un altre món és possible][drets laborals] #


L'Agència Alimentària Europea aprova la comercialització d'un blat de moro causant de malformacions en unes rates

L'Agència Alimentària Europea aprova la comercialització d'un blat de moro causant de malformacions en unes rates

The Independent va filtrar l'informe intern de la multinacional que ho explica.
Alguns mitjans de comunicació internacionals han parlat d'un informe intern de la multinacional Monsanto que explica que unes rates de laboratori alimentades amb la varietat de blat de moro transgènic Mon 863 havien desenvolupat malformacions físiques i anomalies a la sang. En canvi, les rates (animal que s'utilitza per fer proves amb OGM) alimentades amb moresc no modificat genèticament no van emmalaltir. L'empresa no va fer públic l'informe (de més de mil pàgines), però el diari 'The Independent' el va filtrar. Ara, la pitjor és que l'Agència Europea per la Seguretat Alimentària (EFSA) acaba de donar el vist-i-plau a la comercialització d'aquesta varietat, basant-se en dades de Monsanto sobre la seguretat de l'aliment, cosa que ha mogut els diputats verds de l'Eurocambra i els grups ecologistes a queixar-se. La senadora verda Loredana De Petris ha criticat que l'EFSA treballi 'únicament amb dades que li proporciona la indústria de la biotecnologia' a l'hora d'aprovar noves varietats d'aliments transgènics. Segons De Petris, els científics independents no tenen prou diners per a fer estudis sobre la seguretat dels aliments transgènics i les dades surten totes de les multinacionals de biotecnologia.
Mentrestant, a Itàlia s'ha sabut un altre cas similar al de Monsanto. Una recerca de la Universitat de Camerino i de Pavia conclou que unes rates alimentades amb soja transgènica han desenvolupat anomalies al fetge, als testicles i al pàncrees, a diferència de les que seguien una dieta normal.

Vilaweb

[medi ambient][democràcia?] #

Formigues elèctriques

Formigues elèctriques: xarxa de blocs

[les fonts][tecnologia] #

Alguns països d'Sudamèrica desenvulparan bancs de llet materna

Argentina, Bolivia, Brasil, Uruguay, Colombia, Cuba, Ecuador, Guatemala y Venezuela se han comprometido mediante un documento a desarrollar bancos de leche materna para estrechar la cooperación en materia sanitaria. Estas nueve naciones crearán una Red Latinoamericana de Bancos de Leche Materna, tal como lo propuso el ministro de Salud brasileño, Humberto Costa.

Costa ha asegurado que Brasil está dispuesto a poner al servicio del resto de América Latina su experiencia en el desarrollo de estos bancos, que funcionan gracias a donaciones realizadas por mujeres en fase de amamantar.

Revista Consumer

[un altre món és possible] #

Eines lliures i gratuites per publicar a Internet

Feia temps que volia fer una recopilació de les eines i sistemes de publicació per Internet. I un encàrrec de la revista Mosaic de la UOC em va donar l'excusa perfecta per posar-me al dia de les opcions disponibles. La grata sorpresa és que les opcions de codi lliure cada cop són més robustes i flexibles, més utilitzades i més traduïdes a llengues petites com el català.

Als que sabeu més que jo sobre sistemes de publicació digitals, us agrairé suggeriments i comentaris. Segur que m'he deixat pel camí alguna eina interessant i algun servei disponible en català!

David Domingo

Puntbarra

[tecnologia] #

Nou diari digital sobre tecnologia, en català

www.naciodigital.com

Puntbarra

[publicacions][tecnologia] #

Entre el 2000 i el 2004 han hagut 1000 morts a les comisaries i presons de l'estat espanyol

Un informe sobre morts  sota custòdia denuncia  l'obscurantisme administratiu (pdf)

Diagonal

[drets humans][democràcia?] #

II Nit Hacktivista: Xarxes Sensefils Autogestionades

El divendres 27 de Maig a les 22h al GRA (Granollers) es farà la II Nit Hacktivista. En aquesta edició tractarem la tecnologia sensefils i les seves aplicacions: en concret les Xarxes Sensefils Autogestionades.

Les Xarxes Sensefils Autogestionades són la creació imaginativa i sense més límits que els de la pròpia tecnologia per tal de crear noves xarxes telemàtiques a la ciutat, entre ciutats i entre veïns, auto-organitzades i auto-gestionades. És una aposta política per a crear nous espais de comunicació, on la gestió de la xarxa rau en mans dels propis usuaris i usuàries.

L’acte està organitzat per Vallès Oriental, Mollet Wireless i el Hacklab Tenes777. I comptarem amb la col·laboració de Mataró Sensefils), una comunitat que segueix aquesta filosofia i que creix dia a dia.
Durant la Nit Hacktivista, celebrarem una xerrada/debat sobre què són i com funcionen les Xarxes Sensefils Autogestionades a càrrec d’activistes de Vallès Oriental Wireless, Mollet Wireless, el Hacklab Tenes777 i seguirem amb una presentació de la comunitat Mataró Sensefils, on els i les assistents podrem assebentar-nos de com està organitzada i estructurada aquesta comunitat.
Finalment, la nita acabarà amb un taller pràctic explicant com es monta un node sensefils emprant programari lliure.

Puntbarra

[tecnologia][un altre món és possible] #

La Plataforma Salvem el Desert informa

La Plataforma Salvem el Desert informa que la inclusió de més de quatre milions de metres quadrats d'un Espai natural protegit com el Desert de les Palmes en una reparcelació efectuada per interessos privats, qualsevol que sigui la seva finalitat, suposa una flagrant vulneració de la Llei d'Espais Naturals i del propi Pla Rector d'ús i gestió del Paratge Natural del Desert de les Palmes.

La Plana Indymedia

[medi ambient] #

Neix la Xarxa per la Compra Pública Ètica

L'organització no governamental Setem-Catalunya, amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Fons Català de Cooperació pel Desenvolupament, impulsa la Xarxa per la Compra Pública Ètica. Comptat i debatut. és una iniciativa per a assegurar que els uniformes dels treballadors dels ajuntaments del Principat satisfacin els criteris del comerç just, val a dir: que els hagin fets treballadors lliures, no pas sotmesos a cap mena d'explotació. D'aquesta manera, l'administració esdevindria la primera i principal impulsora del comerç just.
De moment, ja hi ha uns quants ajuntaments que s'hi han adherit, com els de Barcelona, Badalona, Manresa i Sant Boi de Llobregat. El de Barcelona, en concret, ja ha fet una compra de mocadors amb garanties de justícia i té previst d'incloure una clàusula social as pròxims concursos que convoqui. A banda la roba 'laboral', hi ha administracions que ja han apostat de ferm pel comerç just en el cas del cafè.
Aquesta iniciativa, nova al nostre país, ja fa temps que s'aplica en alguns altres països europeus. Per exemple, el consistori d'Amsterdam té un manual que orienta la compra de roba 'neta' per als funcionaris de l'administració; i el de Munic rebutja tota mena de productes confeccionats amb explotació infantil i reclama als subministradors certificats d'ètica del treball.

Vilaweb

[un altre món és possible] #

Un informe de WWF revela que l'illa de Borneo té centenars d'espècies per descobrir.

La tala d'arbres a l'illa amenaça la seua supervivència

Revista Consumer

[medi ambient] #

Pel·lícules que m'agradaria veure

El cielo gira (Mercedes Álvarez, 2005)

Heroína (Gerardo Herrero, 2005)

About Baghdad

FilmAffinity

[cinema] #

El súmmum de la deslocalització

És una pràctica habitual entre les multinacionals de traslladar la producció a països on els costos de producció siguin més baixos, com és ara als països de l'Europa de l'est (tèxtil), la Índia (gegants del software) i el Magreb. Però el súmmum de la deslocalització podria ser el cas del projecte SeaCode, que consisteix en traslladar les oficines d'una determinada companyia a un vaixell ancorat a tres milles de la costa de Califòrnia (aigües internacionals), on hi treballaran sis-cents informàtics indis (pagats amb sous més baixos que els nord-americans), per evitar la legislació laboral dels Estats Units i tota la paperassa d'immigració. El projecte encara no s'ha materialitzat, però ja ha aixecat polèmica i diferents mitjans i organitzacions l'han titllat d''explotador', 'vaixell d'esclaus' i 'inhumà', tot criticant que la iniciativa aprofita les regles de la navegació sobre aigües internacionals per explotar els treballadors.

Vilaweb

[drets laborals] #

Contingut de la conferència de Jorge Cortell:  "Descargar y copiar música es legal y bueno"

Contingut de la conferència de Jorge Cortell:  "Descargar y copiar música es legal y bueno"

Després dels intents de realitzar aquesta conferència a la Universitat Politècnica de València (finalment realitzada a la cafeteria), on ens explica que descarregar i copiar música és legal, on es detallen múltiples exemples de la "mafiositat" de la SGAE i ho va fer amb una demostració de baixada d'un arxiu mp3,  Jorge Cortell ha estat expulsat de la UPV.

Des de la direcció de la Universitat s’ha fet tot el que ha estat en les seues mans per tal que no se celebrara aquest acte, arribant a anular la reserva de la instal•lació, que s’havia fet amb el màxim secretisme per evitar la censura, que finalment s’ha produït.

Així i tot, la xerrada ha pogut portar-se endavant, encara que amb unes condicions lamentables. A més, els periodistes que anaven a cobrir l’acte han rebut pressions per part de la Universitat perquè ningú no anomenara res del que estava ocorrent.

Segons Jorge Cortell ha donat a conèixer, les pressions perquè no es realitzara aquesta xerrada venen directament del rector, que alhora ha estat pressionat per una “entitat de gestió col•lectiva” sota influència de grans multinacionals informàtiques, contràries a l’ús del programari lliure.

Aquestes acusacions, l’hi ha valgut una trucada del responsable del màster on aquest professor impartia classes i li ha anunciat, que des del rectorat de la Universitat el volen veure fora el curs vinent.

Encara que Jorge ha dimitit com a professor per tota aquesta brutícia, des de la Universitat Politècnica els ha faltat temps per anunciar que ell no ha estat mai professor i que es feia passar per un d’ells, tirant a terra la seua reputació com a professional.

La Asociación de Internautas també s'ha fet ressó del cas en aquesta notícia.

Jorge Cortell

[tecnologia][textos][un altre món és possible] #

Un manual sobre el blaverisme, a internet

Antiblavers.info és una pàgina que explica els orígens i alguns detalls històrics del blaverisme. Podríem dir que és una mena de manual, amb nocions bàsiques sobre el blaverisme, i que documenta una aspecte d'un període de la història valenciana, la relació amb Barcelona i Madrid. També esquematitza el paper històric de Josep M. Bayarri, de Blasco Ibañez i el blasquisme, i l'actitud de repassar Xavier Casp i de Miquel Adlert. També s'hi exposa la visió dels blavers prevalent fora del país i durant la transició.
La llengua, objecte de tanta polèmica, també és matèria d'interès d'aquesta pàgina, que aporta documents institucionals i declaracions que n'avalen la unitat. Finalment, un apartat de memòria gràfica completa la pàgina.

Vilaweb

[pobles i cultures-països catalans] #

Greenpeace inicia en Espanya el Tour de la "Revolució energètica" contra el Canvi Climàtic

Greenpeace inicia en Espanya el Tour de la "Revolució energètica" contra el Canvi Climàtic

Greenpeace pide a las compañías eléctricas, que son las mayores emisoras de dióxido de carbono y las únicas productoras de residuos nucleares, que aumenten sus recursos destinados a las energías renovables y la eficiencia energética, respecto de los recursos destinados a las centrales térmicas y nucleares, promoviendo proyectos de energía eólica marina y de energía solar termoeléctrica en vez de centrales térmicas de gas o carbón.

Greenpeace

[medi ambient][campanyes] #

Ha mort Bob Hunter, un dels fundadors de Greenpeace

Ha mort Bob Hunter, un dels fundadors de Greenpeace

Indymedia Barcelona

[medi ambient] #

Espanya, a la cua d'Europa en preus i conexions a Internet

Espanya, a la cua d'Europa en preus i conexions a Internet

Barrapunto

[tecnologia] #

El Cigronet exigeix la protecció del Mollet de Vilafamés per via d'urgència

El Cigronet exigeix la protecció del Mollet de Vilafamés per via d'urgència

Levante

[medi ambient] #

ABRIL


3r Festival de Cine Social de las Californias

3r Festival de Cine Social de las Californias

Centro Social Seco

[cinema] #


Els models de recollida d'escombraries: a debat

Els residus són un dels principals problemes ecològics de les societats industrialitzades. Cada vegada en produïm més i la seva gestió i eliminació s'ha convertit en una qüestió difícil de resoldre per a les administracions. L'Agència de Residus de Catalunya ha organitzat avui i demà unes jornades per debatre els diferents models de recollida d'escombraries i que se celebren al CosmoCaixa, amb la col·laboració de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona. Entre altres temes, s'hi debatrà el nou model impulsat per l'agència, el qual es fonamenta en tres pilars: la prevenció, la recollida selectiva -per recuperar tant com es pugui els materials que hi ha a la brossa- i el tractament de tots els residus, vidre, paper i matèria orgànica, inclòs tot allò que el consumidor llenci en un contenidor no selectiu.
També s'analitzaran els pros i els contres de models de recollida com el porta a porta, que es fa en algunes localitats del Principat (Tiana, Arenys de Munt, Manresa per als comerciants), la recollida pneumàtica i els contenidors bicompartimentats. Vilassar de Mar és la primera població de més de divuit mil habitants on s'ha aplicat el model de recollida porta a porta però no ha estat ben rebut, ans al contrari, els ciutadans han sortit al carrer a favor del reciclatge però en contra d'aquest mètode, i de fet, les conseqüències s'han pogut veure fins i tot a l'ajuntament.

Vilaweb

[medi ambient][un altre món és possible] #

Pel·lícules que m'agradaria veure i alguna que ja he vist

Darwin nightmare (La pesadilla de Darwin, de Hubert Sauper)

La pesadilla de Darwin, de Hubert Sauper denuncia el caos ecológico y social de la globalización.

El País, Suplement de cine. Rodrigo Carrizo  -  Friburgo

La pesadilla de Darwin, del realizador austriaco Hubert Sauper, muestra el caos ecológico y humano provocado en Tanzania por la cría intensiva de peces destinados al mercado europeo, el tráfico de armas, la violencia y la prostitución que están sumiendo a África en un desastre anunciado. El documental lleva meses en gira triunfal de recogida de premios en festivales de todo el mundo.

El filme, coproducido entre Austria, Francia y Bélgica, fue realizado en el 2004 en la región de los grandes lagos de África Central, concretamente en el lago Victoria, en Tanzania, "cuna de la humanidad". En palabras de la empresa productora, se trata de "una historia de personas atrapadas entre el Norte y el Sur, una historia de pescado y globalización". Este documental excepcional "observa los efectos aberrantes de un sistema económico que fuerza a los negros a pasar hambre para que los blancos puedan alimentarse", en palabras del periodista francés Jean-Marc Lalanne, de la revista Les Inrockuptibles.

Filmada de manera sobria y despojada de efectismos, la película narra cómo en los años sesenta fue introducida en el lago Victoria la perca del Nilo, predador voraz que en estos años ha devorado al 95 % de la fauna autóctona, condenando al paro forzoso a todos los pescadores tradicionales de la región. Dado que el pez en cuestión se ha reproducido de forma imparable, hoy en día su muy apreciada carne se exporta a Europa, transportada casi diariamente por inmensos aviones de carga rusos. Estos aviones son fletados con el fin de llevar ayuda humanitaria a sitios como Ruanda, y éste es uno de los elementos centrales del documental, pues Sauper logra demostrar que esos aviones, tras la fachada humanitaria, en realidad transportan armas de contrabando a las numerosas guerras africanas y vuelven a Europa con toneladas de pescado. Negocio redondo.

Imágenes impactantes
El desempleo generalizado, unido al dinero fácil que traen los europeos, genera un floreciente mercado de prostitución y una violencia endémica que producen imágenes de una rara fuerza. De hecho, Sauper comenta que "fue muy fácil encontrar imágenes impactantes para filmar, pues la realidad allí es en sí impactante". El realizador agrega que "hubiera podido hacer la misma película en Sierra Leona, sólo que en vez de pescados hubieran sido diamantes, o en Honduras, bananas, o en Nigeria y Angola, petróleo".

Recordando a Conrad, Sauper compara esa región de África asolada por guerras civiles, hambrunas y epidemias con "el auténtico corazón de las tinieblas". El éxito en la adaptación del pez a su entorno le sirve de "irónica y terrorífica alegoría del nuevo orden mundial". Pescadores, obreros, pandilleros, prostitutas, pilotos rusos, políticos africanos, industriales y comisarios europeos son los actores de un drama que va más allá de las fronteras de África.

La pesadilla de Darwin ha ganado, entre otros, el Premio del Mejor Documental Europeo en París, el Premio Europa del Festival de Venecia, Mejor Filme del Festival de Copenhague, premio ARTE y el Gran Premio del Festival de Friburgo, además de diversos galardones en Montreal, Toronto y Belfort. El documental, actualmente en las pantallas de Francia, Suiza y Alemania, ya ha sido adquirido para su distribución en España por Sagrera TV y se espera que se estrene en junio.

El País, Suplement de cine, que continua sent de pagament

Ya no somos dos, de John Curran

Crítica de la Cartelera Turia:

La ética del adulterio

El guión de Larry Gross, cuajado de magníficos diálogos y elaborado mediante una admirable labor de síntesis, es adaptación de dos relatos cortos de Andre Dubus publicados en los años 70, que reestructura y convierte en un complejo film que admite los puntos de vista de los cuatro protagonistas, los matrimonios formados por Terry (Laura Dern) y Jack (Mark Ruffalo), Edith (Naomi Watts) y Hank (Peter Krause). Estos estupendos actores, especialmente los dos primeros, permiten la construcción de un drama intenso, heredero de aquel Bergman inquisitivo y realista ante las relaciones de pareja, que trata el tema de la infidelidad (la «carcoma» del maestro sueco) a través de instrumentos cognoscitivos como la lupa del diagnóstico y el bisturí del dolor. Ya no somos dos es el segundo largometraje del australiano John Curran (tras el inédito Praise, 1998), su rodaje tuvo lugar en Vancouver (Canadá) y aborda el conflicto del doble adulterio en dos parejas de amigos, rozando la cuarentena, donde uno y otro marido engaña a su respectivo cónyuge con la esposa del otro. El concepto de amor se nos presenta en toda su polimorfa expresión: problemático e inquietante, nunca plácido y gratificante como en los films más convencionales. Tan variado como puedan serlo las relaciones entre esposos, entre amantes, entre padres e hijos o entre amigos. Una de las mayores virtudes de la película es la honestidad y lucidez con que analiza la crisis matrimonial, el naufragio de los sentimientos, entre personas que aparentemente lo tienen todo: cultura (profesores universitarios de literatura), digno nivel de vida, cuerpos atractivos, hijos sanos, etc. El relato nunca es moralizante. Ni siquiera alude a la explicación freudiana del conflicto entre el principio del placer (el deseo) y el de realidad (conjunto de normas morales, jurídicas, sociales y económicas). Ya no somos dos utiliza un lenguaje fílmico moderno (breves momentos de la vida cotidiana, síntesis narrativa, algunos flash-backs) para combinar unas situaciones seleccionadas por su especial significación y una serie de sugerencias y elipsis que vienen a posibilitar, a la vez, una certera radiografía de la fragilidad de la condición humana y un cierto distanciamiento reflexivo presidido por las ideas de fracaso y compasión. El film es, pues, un riguroso tratado de psicología familiar en el que padres, madres e hijos dejan pasar los días intentando ser felices y sobreviviendo en medio de pequeñas mentiras y de grandes traiciones, dando oportunidad para que cada cual aporte sus razones y sus dudas. Nada esquemática, la película muestra la complejidad de todos los elementos contradictorios con que está tejido el manto de la existencia: tedio y aventura, pasión y rutina, amistad y crueldad, lujuria y violencia, complicidad y venganza, autoafirmación y celos, ansia de libertad y remordimiento.
VANACLOCHA

Trilogia I: To Livadi pou dakryzei (Eleni, de Theo Angelopoulos)

Crítica de la Cartelera Turia:

La tragedia humana

Año 1919. El Ejército Rojo acaba de entrar en Odesa. Como consecuencia, miles de refugiados griegos regresan a su país, entre ellos Alexis y Eleni, dos niños que se han criado juntos. Ella es huérfana y ha sido acogida por la familia de Alexis, cuyo padre, que ha quedado viudo, aspira en un futuro a casarse con la muchacha. Pero lo que en un principio era un viaje para dirigirse a Salónica, se convierte en un deambular por toda Grecia sin un rumbo fijo, porque cuando creen que pueden establecerse en un reconstruido pueblo, unas inundaciones lo asolan. Y cuando no aparece una catástrofe natural, las guerras, la dictadura y la fatalidad condicionan la existencia de la pareja protagonista que, ante todo, está dispuesta a luchar contra todas las adversidades para preservar el amor que les une desde muy pequeños. Este itinerario por ambientes de gran desolación y tristeza le sirve a Angelopoulos para trazar un fresco familiar, social y político de la Grecia de los años 30. Su mirada sobre el destino de la condición humana no puede ser más trágica y pesimista: «El drama de esta sociedad no terminará jamás. Todos aquellos que como yo mismo, han vivido a lo largo de lo que podemos denominar la posguerra mundial, vivimos instalados en el desengaño. Los cambios del mundo no han abierto nuevos caminos», ha escrito el director, aunque no evita lanzar un canto desesperado a la necesidad de luchar contra la adversidad: «Un corazón que afronta la derrota de sus sueños se instala en la melancolía. ¿Cómo acabar con el sufrimiento humano? Provocando, reaccionando y soñando que es posible hacerlo». El relato siempre aparece presidido por la imagen de la niña-joven-mujer-madre de Eleni, inspirada en el rostro de la propia madre del director que presidió sus años de adolescencia, una «figura dramática que tuvo que contemplar el cadáver de mi padre y la guerra civil», según ha declarado Angelopoulos. El exilio, dos guerras (tras la retirada nazi en 1944, la guerra civil asoló el territorio griego poco después) y la muerte de un hijo marcan la vida de Eleni, un personaje extraído de la tragedia griega clásica con obras como «Edipo rey», «Antígona», «Medea» y «Los siete contra Tebas». Como es habitual en el cine del realizador griego, la abstracción en la presentación de los acontecimientos históricos obliga al espectador a realizar un esfuerzo de reconstrucción de los hechos, aunque se le puede reprochar que en ocasiones es demasiado exigente al apartarse de una narración convencional, algo que provoca dificultades en la comprensión total de su muy personal discurso. El distanciamiento brechtiano, los elementos operísticos y la magnífica utilización de los planos-secuencia son otros de los procedimientos estilísticos que rápidamente identifican su cine y que se manifiestan en todo su esplendor en Eleni. Magníficas son las escenas del cortejo fúnebre sobre el agua después de inundarse el pueblo, con las cabras colgando de las ramas de un árbol, imágenes difíciles de olvidar. Eleni es la primera parte de una trilogía dedicada a la historia de Grecia a lo largo del siglo XX, titulada genéricamente «Campo de lágrimas». La segunda entrega se denominará «El regreso imposible» y abarcará desde la muerte de Stalin en 1953, hasta el fin de la Guerra de Vietnam. El último film se situará a finales del siglo XX y comienzos del XXI. Adoptará la forma de un viaje onírico donde aparecerán acontecimientos históricos como los atentados del 11 de septiembre de 2001 en Estados Unidos, sin olvidar un regreso a la Grecia actual. Theo Angelopoulos no dirigía un largometraje desde que en 1998 presentó La eternidad y un día. Bienvenido, pues, uno de los directores europeos más originales y creativos de nuestro tiempo.

VICENTE

Habana Blues, de Benito Zambrano

Crítica de la Cartelera Turia:

Vivir y soñar en Cuba

El segundo largometraje de Benito Zambrano, seis años después de su exitosa Solas, es una coproducción hispano-franco-cubana cuyo eje narrativo está constituido por las peripecias de dos jóvenes músicos cubanos (Ruy y Tito) que aspiran al triunfo y que luchan por un futuro mejor. Su situación viene dificultada por el hecho de no hacer música revolucionara como cantautores ni la típica «salsa» de raíces afroamericanas, sino un rock independiente con textos críticos sobre la vida en la isla. El guión de Benito Zambrano (que estudió durante años cine en Cuba y la conoce bien) y de Ernesto Chao introduce un elemento clave que sirve para enriquecer y profundizar en personajes y situaciones: unos productores españoles presentan a los protagonistas y su grupo una oferta tentadora para grabar discos y realizar una gira europea. Es la gran ocasión para alcanzar el éxito, pero en condiciones humillantes de manipulación y de explotación. El dilema entre dignidad y dinero, entre profesión y familia, entre renuncia a principios y coherencia personal se plantea con todo su dramatismo. La elección supone renunciar a unos valores para poder alcanzar otros. Habana blues tiene poco de comedia costumbrista pero sólo en el fondo puede percibirse el contexto político que condiciona el devenir individual de los personajes. El film es, ante todo, un relato de sentimientos, de relaciones humanas, un canto a la amistad y al amor, con un desenlace abierto a la esperanza, con ese concierto jaleado por centenares de fans en un repleto teatro habanero que viene a endulzar un poco el tono general dominado por la tristeza y, en algunos momentos, por la amargura. Zambrano presta atención a los problemas generados por la existencia cotidiana, por las limitaciones materiales, por las discusiones conyugales y la necesidad de aportar dinero al hogar, por las renuncias de quien debe trabajar para que otro pueda seguir su vocación, por la ruptura matrimonial y la decisión de marchar a Miami, etc. Contradicciones y dudas, cuestiones delicadas, cuyo tratamiento concreto hubo que negociar a veces con las autoridades cubanas del ICAIC. Y flotando por encima de risas y llantos, de sacrificios e ilusiones, la música que todo lo inunda gracias a una atractiva banda sonora compuesta por diversos grupos. Canciones de ritmos contagiosos y con unas letras que nos hablan de las experiencias, preocupaciones y sueños de cada día

VANACLOCHA


Hierro 3, de Kim Ki-duk

Crítica de la Cartelera Turia:

Violencia y ternura

La sociedad coreana debe ser bastante compleja y llena de contradicciones, algo deducible a partir de las escasas películas que nos llegan de dicho país. Me estoy refiriendo a Corea del Sur (de Corea del Norte no sabemos prácticamente nada excepto los malvados de turno que se mostraban en Muere otro día, la última entrega de James Bond). Kim Ki-duk, que ya nos sorprendió favorablemente el año pasado con Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera (fue presentada al Oscar de Hollywood por su país), y cuyas películas tienen un reconocimiento internacional desde que en 2000 triunfó en varios festivales con La isla, vuelve a hacerlo ahora con un extraño y sugestivo film que muestra toda la neurosis de una sociedad violenta a pesar —o tal vez por ello— de los grandes avances económicos, y que obtuvo justamente la Espiga de Oro en el Festival de Valladolid de 2004. Un joven indigente es el hilo conductor que utiliza el director para poner al descubierto todas las miserias morales de unos individuos que necesitarían pasar por el psiquiatra. Tae-suk es un repartidor de propaganda a domicilio que aprovecha la ausencia de los dueños para instalarse durante un tiempo en la vivienda y llevar su audacia hasta unos límites de riesgo difíciles de soportar para cualquier persona. Su objetivo no es robar, sino instalarse en la casa como un miembro más de los moradores que la disfrutan, acometiendo, incluso, tareas domésticas. Estancias pulcras con todos los adelantos domésticos son los decorados por lo que se mueve con gran soltura esta especie de fantasma al que le gusta dormir en camas ajenas. Su aventura cotidiana se complica cuando entra en la vivienda de una familia adinerada donde permanece recluida una mujer, anteriormente una reputada modelo, que sufre malos tratos. Entre ambos —dos perdedores— se establece una relación de afecto y complicidad que pone al descubierto los entresijos de unos comportamientos crueles y autoritarios por parte de unas personas aparentemente muy honorables. El futuro de ambos será permanecer unidos a pesar de todos los obstáculos que encuentran en el camino, incluyendo la cárcel en una escena delirante deudora del cine fantástico asiático. Cine silencioso, prácticamente sin diálogos (la pareja protagonista se entiende a la perfección solamente con la mirada), el relato de Kim Ki-duk es, en el fondo, una historia de amor —aunque muy extraña— en la que su pareja protagonista decide romper, con todos los medios a su alcance —incluida la violencia— un injusto estado de las cosas para alcanzar un cambio esperanzador. Para ello el protagonista utiliza un palo de golf denominado «hierro 3», el menos usado en este deporte, para rescatar a la muchacha de las garras de su violento marido. Pero lo más curioso es que, a pesar de la crueldad del relato, Kim Ki-duk posee la suficiente capacidad para introducir el sentido del humor a partir de irónicas escenas, casi hilarantes. Eso sí, un sentido del humor muy particular

VICENTE

Las tortugas también vuelan, de Bahman Ghobadi

Lakposhtha hâm parvaz mikonand (Las tortugas también vuelan, 2004. Bahman Ghobadi)

La guerra i la misèria vistes pels xiquets kurds d'un camp de refugiats. Sense concessions. Dura. Duríssima.

Crítica de la Cartelera Turia:

Niños de la guerra

Ambientada en el Kurdistán iraquí durante los días inmediatamente anteriores a la invasión norteamericana, y protagonizada por niños cuya infancia ha sido violentamente arrebatada, al verse obligados a convertirse prematuramente en adultos a causa del terrible mundo que se encuentran al nacer, esta tercera película, primera estrenada comercialmente en nuestras salas, del kurdo, con pasaporte iraní, Bahman Ghobadi, trasciende los reconocibles límites de su escenario y queda como imprescindible documento acerca de una dolorosa realidad de nuestro mundo, la infancia en guerra de tantos y tantos países, sometida a la intolerable violencia —vejaciones, orfandad, mutilaciones, utilización en labores de guerra, etc.— del entorno creado por unos adultos, sus adultos, que no hay que olvidar que, lo mismo que estos involuntarios protagonistas, también fueron niños. Un cine de combate realizado con tan pocos medios como concesiones, que, como el más riguroso de los documentales, se sumerge directamente en la realidad que nos pretende contar, un campo de refugiados kurdo situado en la frontera entre Irán, Irak y Turquía, gentes sin ciudad y sin Estado diezmadas por la feroz represión del régimen de Sadam Hussein, y en los protagonistas elegidos, unos niños sin ninguna experiencia como actor (incluso con un remoto conocimiento del cine) elegidos de pueblo en pueblo, que, más allá de su esfuerzo interpretativo (indudable en todos los casos), nos trasmiten la propia verdad de sus vidas, unas vidas marcadas a fuego en sus propias carnes e igualmente presentes en la profundidad de sus ojos. Una interesante, emotiva e incómoda película, que constituye para el espectador un auténtico campo de minas —como en los que se juegan diariamente la vida y los miembros los protagonistas en busca de un mísero salario para sobrevivir— que le rompe el alma a cada fotograma, un baño de amarga realidad a cargo de un cineasta al que no le tiembla el pulso para llevar la historia hasta sus últimas consecuencias en uno de los desenlaces más brutales que recuerdo haber visto en una pantalla.

[cinema] #

Omar Faruk Tekbilek actuarà al Teatre Municipal de Benicàssim

El divendres, 29 d'abril, a les 22.30 h., actua Omar Faruk Tekbilek al Teatre Municipal de Benicàssim, dins el cicle Altres Músiques 2005. El preu de l'entrada és de 18 euros.

[música] #


Manifest 23 d'abril. Per la cultura en català

Manifest 23 d'abril. Per la cultura en català

Hi ha la possibilitat d'adherir-se al manifest.

[pobles i cultures-països catalans][campanyes] #


Un quart de segle de la 'primavera amaziga'

Amb el nom de 'Tafsut n Imazighen' (‘primavera amaziga’) es commemora, des de fa vint-i-cinc anys, el primer gran aixecament popular dels habitants amazics de la Cabília algeriana contra el poder central i arabitzador d'Alger. La revolta lingüística, cultural i democratitzadora de fa un quart de segle, reprimida amb contundència per les autoritats algerianes, és recordada, un any i un altre, no sols per la població amaziga d'Algèria, sinó també per la nombrosa comunitat berberòfona del nord d'Àfrica, del Marroc a Egipte. El 20 d'abril, data escollida per a commemorar aquells fets, simbolitza el combat de tota una generació pel reconeixement de l'amaziguitat del Magrib en totes les seves dimensions. La commemoració, si bé s'estén cada any més fora de la Cabília, s'encara enguany, en aquesta regió muntanyenca a l'est d'Algèria, amb força divisió dins el moviment polític i cultural amazic. I és que, mentre alguns grups organitzen festes culturals, n'hi ha que han convocat avui una vaga general en record de les víctimes de la repressió de la 'primavera negra' de fa quatre anys, en què la violència es va tornar a escampar per la Cabília, amb un centenar de morts a mans de la gendarmeria.
Fora de la Cabília, la primavera es commemora àmpliament a París i, des de fa pocs anys, també a Barcelona. Enguany es farà, dilluns, la jornada 'Els amazics a Catalunya' a la sala d’actes del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

Vilaweb

[democràcia?][pobles i cultures] #


El Parlament europeu enviarà observadors al País Valencià per estudiar presumptes abusos urbanístics

El Parlament europeu enviarà una missió al País Valencià perquè faci un dictamen sobre la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU), en resposta a les denúncies presentades per l'associació Abusos Urbanístics No. A banda, l'executiu comunitari ha obert un expedient contra la llei urbanística valenciana perquè no respecta la legislació europea quant a contractació pública, especialment en matèria de transparència i publicitat. Ara el govern espanyol té dos mesos per a presentar al·legacions. La missió del Parlament serà integrada per tres eurodiputats: la liberal francesa Janelly Fourtou, el laborista britànic Michael Cashman i un representant del Partit Popular Europeu, que encara no ha estat designat, però que no podria ser espanyol. El més crític fins ara ha estat Cashman, que espera que s'introdueixi una moratòria per a evitar que els abusos continuïn. En aquesta visita, tots tres eurodiputats s'entrevistaran amb experts, representants de la Generalitat Valenciana i del govern espanyol, i també amb grups polítics i entitats afectades. Amb les conclusions del viatge es redactarà un dictamen que haurà de votar el ple de l'Eurocambra.
L'any passat la UE ja va enviar una missió al País Valencià, que va concloure que calia una 'moratòria sobre tota nova actuació urbanística'.

Vilaweb

[democràcia?][medi ambient][un altre món és possible] #


El 27 d'abril les universitats espanyoles es mobilitzen contra les patents de software

Mobilitzacions a la UJI i a totes les universitats espanyoles

Més informació

Aditel

[campanyes] #


Desert de les Palmes

Desert de les Palmes: Font de la Teula, Font Tallada, Font de Roc, Monèstir vell, Castell de Montornés, Barranc de  Miravet.

[viatges i excursions] #


Joan Pau II: els pans i els peixos (1)
 

Joan Pau II: els pans i els peixos (1)

Els professionals del periodisme han demostrat una vegada més que són immunes a la veritat. Han repetit reiteradament i sense cansar-se xifres impossibles de fidels que passaven per davant de Joan Pau II a la basílica de Sant Pere a Roma. Novament, les xifres milionàries ofertes per una font oficial han enlluernat els enviats especials. I, evidentment, els periodistes que eren a les redaccions dels mitjans també s'hi han vist afectats. Així doncs, tots han quedat imbuïts de la multiplicació dels pans i dels peixos, en aquest cas en forma de multiplicació dels fidels que passaven per davant del Papa mort.

I a la tele i a la ràdio igual de mentiders però en directe.

Contrastant

[ràdio i televisió][publicacions] #


La BBC comença a alliberar arxius documentals amb llicències 'copyleft'

Ho va prometre fa un any i ho ha fet realitat. L'ens públic de ràdio i televisió britànic, BBC, ha fet un pas important en la difusió lliure de coneixements i informació a la xarxa activant el Creative Archive, un arxiu digital amb tots els arxius sonors i visuals d’aquest darrer mig segle a disposició dels internautes, i de franc. Concretament, la BBC ha començat a enregistrar digitalment tots els seus treballs televisius sota llicències ‘copyleft’, basades en Creative Commons (CC), que flexibilitzen els drets d'autor i permeten als internautes de descarregar, distribuir i modificar fragments digitals de programes de televisió de la BBC, però no pas de comercialitzar-los. Una altra condició de la llicència de Creative Archive és que els materials alliberats per la BBC sols es poden utilitzar a la Gran Bretanya.
La iniciativa de la BBC no és pas exclusiva d’aquesta corporació, com sigui que, a través de l'anomenat Creative Archive Licence Group, s'hi han sumat la cadena televisiva Channel 4, l'Open University i el British Film Institute.

Vilaweb

[ràdio i televisió][tecnologia][un altre món és possible] #


Tots contra el cànon

Todos contra el canon. Ciudadanos, profesionales, asociaciones empresariales y sindicatos, contra el canon digital.

Asociación de Internautas

[campanyes][tecnologia] #


La repressió de la dissidència basca

Quan el poder no triomfa recorre al joc brut per a aconseguir imposar-se. En la democràcia formal aquestes trampes existeixen i estan composades per varis elements, un dels quals podem considerar que és la repressió.
El penal de Castelló pot servir com a exemple de les limitacions, restriccions i obstacles que imposen als presos polítics bascos. La repressió contra la dissidència basca no s’atura. Partits polítics il·legalitzats, milers de refugiats i centenars d’empresonats, mitjans de comunicació clausurats, denúncia de tortures i maltractaments, i per si encara fos poc la voluntat de milers de persones usurpada i criminalitzada per la “democràcia” espanyola. Els professionals antiterroristes han aconseguit crear un consens entorn del conflicte basc que n’amaga les causes i ens allunya d’un hipotètic escenari de diàleg.

La Plana Indymedia

[democràcia?][pobles i cultures-poble basc] #


Sabates alternatives: Blackspot sneaker, sabates "Greenpeace" i sabates "Jaragua"

Les Blacspot sneaker són sabates sense marca i elaborades respectant el medi ambient.

Les sabates "Greenpeace", "son una amplia gama de productos elaborados con materiales alternativos a los tradicionales de forma que no contaminan. Así pues, los zapatos "Greenpeace" están elaborados con curtición vegetal, de forma que los miles de litros de agua que se tiran a los ríos podrán ser reutilizados para la agricultura sin peligro para la salud pública, mientras que si continuamos curtiendo como hasta ahora con cromo, aluminio, titanio, hierro, y zirconio, convertiremos el agua en veneno para nuestra salud. Otro ejemplo son las suelas, en las que la mayoría de empresas utilizan materias derivadas del petróleo (PVC poliuretano, cauchos sintéticos,...). Estos productos no son biodegradables, y por lo tanto tardarán mucho a "desintegrarse", acumulando unos resíduos que no se destruirán nunca más.

Les sabates "Jaragua" "está realizado por "Productores Corporados, Soc. Coop." de la Ciudad Segundo Montes de El Salvador, y tiene detrás el esfuerzo de una comunidad por conseguir la libertad y la justicia.

[un altre món és possible][medi ambient] #


No soy pirata

No soy pirata.com es una plataforma alternativa y sin ánimo de lucro que trata, desde la legalidad, desmitificar la piratería en la red. Así mismo pretende dar a conocer nuestros derechos y obligaciones como internautas y ciudadanos, de una manera amena y cercana. Siempre con una idea clara: "Tanto tú como yo no somos piratas, ejercemos nuestros derechos  duela a quien duela".

[les fonts][pàgines web][campanyes] #


Open Muppets: Disseny i programari lliure

Open Muppets: Diseño y software libre

Una forma divertida de conocer el software libre y sus aplicaciones.

Sindominio

[tecnologia] #


CNT obre la web para informar sobre el acoso laboral existente en Mercadona

CNT obri la web per informar sobre l'acos laboral existent a Mercadona

Sindominio

[drets laborals] #


Web de boicot a Marina d'Or

Pàgina web de boicot a Marina d'Or

La Plana Indymedia

[medi ambient][campanyes] #


Ara es veu que el govern espanyol no veu necessari un canon sobre els discors durs i les connexions a Internet

El Gobierno no cree necesario "aplicar un canon por copia privada a los usuarios de Internet y a los discos duros de los ordenadores", según ha dicho hoy en el Senado el ministro de Industria.

Barrapunto

[tecnologia][campanyes] #


Manifest per l'alliberació de la cultura

Manifiesto por la liberación de la cultura

Ja hi ha més de 3000 signatures.

Un blog sin sentido

Sindominio

[campanyes][un altre món és possible] #


Els cotxes menys contaminants en circulació a França

Cada any l'Agència del Medi i de l'Estalvi Energètic (Ademe) francesa dreça un palmarès dels cotxes del mercat que generen menys pol·lució. En la llista del 2004, que distingeix els cotxes menys contaminants en benzina i en dièsel, l'Ademe atorga la màxima qualificació al Toyota Prius, amb un motor híbrid de benzina i elèctric, i a l'Smart Fortwo, en motor dièsel. L'híbrid de Toyota, per exemple, emet 104 grams de CO2 per quilòmetre, una xifra força allunyada dels 154 g/km de mitjana del mercat francès del mateix any. L'Smart Fortwo emet 90 g/km.
L'Ademe ha aprofitat la publicació de la llista del 2004 per recalcar que els vehicles més ben situats de la classificació són els que presenten unes xifres de vendes més modestes. En canvi, els tot terreny, amb unes emissions molt per sobre de la mitjana (229 g/km, és a dir, un 75% més), continuen creixent, quant a vendes. Una altra gamma de vehicles que pol·lueixen per damunt de la mitjana, els monovolums, també presenten un creixement de vendes. Amb aquesta tendència, l'Ademe conclou que és molt difícil de reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera.
L'Ademe disposa des de l'any passat d'una llista a internet dels cotxes venuts a França segons el grau de contaminació.

Vilaweb

[tecnologia][medi ambient] #


Les matrícules amb distintius bascos s'aproven... als EUA

Mentre a l'estat espanyol la qüestió dels anomenats 'distintius autonòmics' de les matrícules continua encallat, a l'estat nord-americà d'Idaho s'acaba d'aprovar l'expedició de matrícules de vehicles amb distintius bascos a partir de l'1 de gener vinent. El governador Dirk Kempthorne ha signat un projecte de llei per a l’emissió de plaques de matrícula especials en homenatge a la important contribució del poble basc en l'evolució d'aquest estat dels EUA. Fins ara els ciutadans bascos d'Idaho (i de la resta dels EUA) podien posar-se paraules en èuscar o relacionades amb el poble basc a la matrícula del cotxe, però amb les noves Basque License Plates d'Idaho, els ciutadans d'aquest estat podran optar, a partir de l'any vinent, per un model oficial de matrícula que, amb el mateix fons i disseny, inclourà imatges i simbols identificadors de la cultura basca americana.
Recordem que la Cambra de Representants d'Idaho es va declarar, fa un any, favorable a l'autodeterminació d'Euskal Herria.

Vilaweb

[pobles i cultures-poble basc] #


La mort del Papa ja satura

Un blog sin sentido

[crítica divertida] #

El govern espanyol aplicarà un cànon sobre DVD, ordinadors i impresores

El Gobierno aplicará un canon sobre DVD, ordenadores e impresoras

El gravamen afecta también a los grabadores de CD e incluso al ADSL. Los ministerios de Industria y Cultura han elaborado un anteproyecto de ley que establece la implantación de un canon sobre la venta de todos los aparatos electrónicos capaces de reproducir copias. Las empresas han advertido al ministro Montilla que eso encarecerá entre un 25% y un 40% los precios de los productos.

Asociación de Internautas

[tecnologia][campanyes] #


Especial Juan Pablo II, el mort de l'any

Especial Juan Pablo II, el muerto del año

Mundo Cruel

[crítica divertida] #


Una empresa sud-coreana presenta el cotxe d'aire comprimit

Els combustibles derivats del petroli, tant pels efectes negatius que tenen en el medi com per l'augment incessant del preu, hauran de ser substituïts a la llarga per uns altres recursos energètics. En el camp de l’automòbil, els vehicles elèctrics i híbrids (cel·les d'hidrogen combinades amb motors dièsel) ja comencen a ser una realitat comercial, com destaca aquest recull de Wired. Però és la firma sud-coreana Energine Corporation, la que acaba de fer un pas més en la innovació amb l'anomenat Pneumatic-Hybrid Electric Vehicle (PHEV), un automòbil de petita dimensió amb un motor alimentat per aire comprimit. El motor usa aquesta font d'energia quan el cotxe necessita molta alimentació, com a l'arrencada, l'acceleració i les pujades, mentre que passa automàticament a un altre motor elèctric quan accelera per damunt dels 20-25 km/h o quan manté una velocitat constant. El sistema d'aire comprimit controla els pistons, que mouen les rodes del cotxe. Evidentment, les emissions pol·luents del PHEV són nul·les.

Vilaweb

[tecnologia][medi ambient] #


Abengoa Basta Ya

En abril de 2000 el valle boliviano de Cochabamba fue el escenario de la rebelión de todo un pueblo contra las multinacionales Bechtel y Abengoa. Efectivamente, bajo presión del Banco Mundial, el gobierno boliviano privatizó la gestión del agua potable y adjudicó la concesión a las empresas mencionadas, las cuales implementaron alzas de tarifas intolerables para una población de por sí en condiciones de pobreza. De la revuelta consiguiente, nació la Coordinadora del Agua y la Vida, que luchó por recuperar la gestión pública y compartida del agua. El gobierno no tuvo otra opción que romper el contrato de concesión y las multinacionales tuvieron que abandonar el país precipitadamente.

Hoy, sin embargo, la española Abengoa mantiene una demanda contra el Estado boliviano, al que le exige 25 millones de dólares en concepto de "indemnización", una cifra disparatada a todas luces.* Os pedimos que firméis esta carta* dirigida a los responsables de Abengoa, en la que les solicitamos que retiren la demanda al Estado boliviano y recapaciten sobre la política que han llevado a cabo durante estos años.
Curiosamente, quien tiene que decidir la validez de la demanda es el CIADI, un organismo vinculado al Banco Mundial.

Os animamos a sumaros a la Campaña que hemos iniciado para hacer presión sobre ABENGOA S.A. con el objetivo de que retire esta demanda y a difundirla lo más pronto posible. *

colectivos. Gracias por mandar su firma y las firmas recabadas a laLa idea es reunir un máximo de firmas de organizaciones, asociaciones y siguiente dirección electrónica para que podamos reunirlas y hacer un solo envío: abengoa_basta_ya@yahoo.es

[campanyes][drets humans] #


Barcelona registra un rebrot dels casos de sarna

Barcelona registra un rebrote de casos de sarna a causa de la pobreza y el hacinamiento en viviendas. Esta enfermedad contagiosa abunda donde hay suciedad y ataca a la capa superficial de la piel.

Consumer

[drets humans] #


L'Ajuntament de Navalmoral de la Mata rebutja les quantitats que li reclama la SGAE

El Ayuntamiento no está de acuerdo con los cerca de 9.000 euros que le ha reclamado la Sociedad General de Autores y Editores por las representaciones teatrales y conciertos que organizó entre los años 1997 y 2002. De ahí la decisión del equipo de Gobierno Municipal de presentar una especie de alegaciones para tratar de disminuir esa cuantía. Pero es que tampoco están de acuerdo con la propia gestión que realiza la SGAE.

Asociación de Internautas

[tecnologia][música] #

MARÇ


Software Libre, de Jordi Mas i Hernàndez

Software Libre: técnicamente posible, economicamente sostenible y socialmente justo.

[llibres][tecnologia][un altre món és possible] #


Irlanda, primer país que substitueix els projectors tradicionals pel cinema digital a les sales

Millora la qualitat de les imatges i abarateix els costos. Les sales de cinema d'Irlanda (i Nord d’Irlanda) substituiran aviat els tradicionals projectors de 35 mil·límetres pel cinema en format digital, de manera que serà el primer país del món a fer aquest pas. Actualment una companyia nord-americana instal·la projectors de cinema digital a les cinc-centes sales d'Irlanda que, d’aquesta manera, podran descarregar-se les últimes estrenes a l’ordinador via satèl·lit. El cinema digital instal·lat a les sales públiques reduirà costos i millorarà la qualitat de les imatges, segons la presidenta de l'Associació Irlandesa de Cinema (Irish Film Board), Moira Horgan, i això repercutirà en ajudes més importants a les productores irlandeses. Irlanda és el segon país d'Europa en nombre d'espectadors de cinema.Notícia de la BBC.

Vilaweb

[cinema][tecnologia] #


Falles alternatives, valencianes i combatives

Falles alternatives, valencianes i combatives

Barcelona Indymedia

[un altre món és possible][pobles i cultures-països catalans] #


Se signa al País Valencià un compromís per un estatut millor

S'ha signat a València el 'Compromís per l'Estatut' (en pdf), que impulsa Escola Valenciana, per elevar la discussió de la reforma de l'estatut valencià. Segons que ha dit el president d'Escola Valenciana a VilaWeb, el Compromís és un pas més respecte dels compromisos que es van prendre el novembre del 2002 per fer prendre consciència de la importància de reformar l'estatut. El document, signat avui a les 11.30 per representants d'entitats, sindicats i partits polítics es lliurarà al president de les Corts Valencianes la setmana entrant. A banda la Federació Escola Valenciana, han signat el compromís l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Valencians pel Canvi, Acció Cultural del País Valencià, la Intersindical Valenciana, Unió General de Treballadors del País Valencià, Comissions Obreres del País Valencià, Bloc, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià i Esquerra Verda, entitats que ara obren un període d'adhesions. Els signants del manifest creuen que ara és el moment de fer un estatut amb la participació de tota la societat valenciana, una
mancança de l'estatut actual, i en reivindiquen un de més ambiciós, amb més autogovern, que reconegui la unitat de la llengua i la impulsi en tots els àmbits de la societat.

Vilaweb

[pobles i cultures-països catalans] #


El Tribunal Superior de Justícia valencià reconeix el títol de filologia catalana per a acreditar coneixements de 'valencià

Invalida una decisió de la Generalitat valenciana de signe contrari Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha anunciat que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià havia dictat una sentència reconeixent que la llicenciatura de filologia catalana era apta ‘per a acreditar coneixements de valencià a les proves d'accés a la funció pública docent de la Generalitat Valenciana'. La sentència anul·la la decisió de l'11 de juny de 2003 del director de personal de la Conselleria de Cultura i Educació, que no va eximir de la prova de coneixements de valencià una aspirant llicenciada en filologia catalana.
També detalla que no eximir de la prova de coneixements de valencià els llicenciats de filologia catalana implicaria ‘infringir el dret d'accés a la funció pública d'acord amb els principis de mèrit i capacitat’.
L'advocada de l'aspirant a les oposicions i responsable del gabinet jurídic d'ACPV, Mercè Teodoro, va afirmar ahir que la sentència era molt important perquè reconeixia que la Conselleria de Cultura havia actuat amb un criteri 'exclusivament nominalista i sense gens de base jurídica'. Per ACPV, la sentència ratifica la unitat de la llengua catalana a efectes administratius, ‘amb independència de la denominació estatutària de valencià'.

Vilaweb

[pobles i cultures-països catalans] #


Es podrà dur l'ordinador amb el moviment d'un ull 

Es podrà dur l'ordinador amb el moviment d'un ull

El Mundo

[tecnologia] #


Ràdio Paca inicia les emissions

Ràdio Paca inicia les emissions

Mujeres en Red

[ràdio i televisió] #


Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

[les fonts] #


El dia internacional de la dona començà a celebrar-se en 1910

El dia internacional de la mujer empezo a celebrarse en 1910 en honor a 129 trabajadoras de la fábrica textil Cotton, quienes fueron asesinadas en 1857, en Nueva York, Estados Unidos. A partir de entonces diversas organizaciones de mujeres y movimientos sociales y populares en general han venido celebrando este dia y reivindicando los derechos de las mujeres

Barcelona Indymedia

[un altre món és possible] #


Les dones constitueixen el 70% dels pobres del món

Las mujeres constituyen el 70% de los 1.300 millones de personas que viven bajo el umbral de la pobreza absoluta en el mundo, según datos de la OIT con motivo de la celebración hoy del Día de la Mujer Trabajadora.

CGT

[un altre món és possible] #


Campanya No Banana Union

Després de l'aprovació del Consell Europeu del projecte de directiva europea sobre les patents de programari s'ha iniciat la Campanya No Banana Union.

[campanyes][tecnologia] #


Una oficina de reclutament de l'exèrcit espanyol ha de marxar de Sant Cugat per l'oposició dels veïns

L'ajuntament li va acabar retirant la llicència que inicialment li havia concedit. L'ajuntament de Sant Cugat ha retirat la llicència per instal·lar-se a la via pública a una furgoneta de l'exèrcit espanyol que s'havia instal·lat a la població per mirar de reclutar voluntaris per a les forces armades. La presència d'aquesta oficina mòbil va provocar el rebuig d'una part important dels veïns i del grup d'Esquerra Republicana a l'ajuntament, que va considerar 'inacceptable que una ciutat que s'hagi declarat municipi per la pau autoritzi la presència de reclutadors de l'exèrcit'. Ahir a la tarda, veïns i membres de col·lectius antimilitaristes van manifestar-se per Sant Cugat per demanar que marxessin els efectius de l'exèrcit espanyol desplegats al poble. El regidor de Seguretat del consistori va assumir ahir l''error' i va dir que 'no vaig pensar que la meva decisió pogués ferir el pensament de part de la ciutadania de Sant Cugat'.

Vilaweb

[no a la guerra] #


Toti Soler, Carles Rabassa i Ester Formosa fan el seu homenatge a Ovidi Montllor

'Deu catalans i un rus' és el nom de l'espectacle que avui i demà, Toti Soler, Ester Formosa i Carles Rabassa duran a l'Espai de Música i Dansa de Barcelona, dintre el festival Barnasants, que coincideix amb el desè aniversari del traspàs del cantant Ovidi Montllor, demà, 10 de març. El de Toti Soler és l'homenatge d'una persona que va compartir durant una colla d'anys els escenaris amb Montllor, passejant poemes i cançons pel país. De fet, el títol de l'espectacle recupera un vell projecte que Soler i Montllor, que no es va dur a terme per la mort d’aquest. Toti Soler ha aplegat els textos d'Ovidi Montllor i ha reunit a l'escenari la cantant Ester Formosa (amb qui ja havia treballar peces de l’Ovidi) i del rapsode i poeta Carles Rabassa.
'Deu catalans i un rus' es va estrenar, per primera volta, al festival Temporada Alta de Girona, i els mesos vinents ha de visitar vint-i-nou municipis.
Ja fa unes quantes setmanes que se succeeixen els actes en record d’un dels nostres cantants més importants. A mitjan febrer va sortir a la venda '...Qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar...', un disc amb concerts inèdits de Montllor. A Alcoi, un grup d'amics, artistes i entitats van constituir la Comissió Any Ovidi d'Alcoi per a recupera l'autor de peces tan significatives com 'Homenatge a Teresa', 'De manars i garrotades' i 'La cançó del cansat'. Ahir mateix, es va presentar la renovada revista 'Folc', dedicada a Ovidi Montllor, amb un DVD que inclou un reportatge dirigit per Pere Pons

Vilaweb

[música][pobles i cultures-països catalans] #


Primera acció setmana antitransgènica: Varies persones es pengen als arbres

El decret de coexistència està a un pas de ser aprovat. Això obre la porta gran als transgènics ja que aquest no garantitza la no contaminació dels cultius tradicionals i ecològics. És el moment d'actuar i a Fraga va quedar de manifest la voluntat de tots els sectors ecològics d'unir forces per lluitar en contra dels transgènics. Us reproduim el ja conegut com a Manifest de Praga, les organitzacions que el signen i les convocatòries d'aquesta setman

Revista Pangea

[un altre món és possible][tecnologia] #


Intel·lectuals i famosos per la unitat d'Espanya

L'altre dia vaig veure a El País un manifest sobre la situació al País Basc i resulta que es tractava de "Intel·lectuals i famosos" del psoe que es menegen amb la campanya "No es cierto" contra el "apartheid" que diuen que hi ha a Euskadi i per la unitat d'Espanya, tant si és vol com si no.

Ja comença la campanya electoral a Euskadi i el psoe ha decidit apretar als seus famosos perquè signen manifestos per la unitat d'Espanya, a l'estil del PP.

[pobles i cultures-poble basc] #


Augmenta l'activitat sísmica a la presa d'Itoiz

Dos estudios elaborados por las universidades de Zaragoza y Oviedo coinciden en señalar la relación entre el aumento de la actividad sísmica en torno a la presa de Itoiz en Navarra y el llenado del pantano, y alertan de que si siguen produciéndose "es muy probable que la presa se rompa". Los expertos explican así el terremoto registrado en septiembre de 2004, que superó los 4 grados en la escala de Richter, y denuncian el "equilibrio inestable" del embalse

Revista Pangea

[campanyes][medi ambient][REIVINDICA] #


El Consell Europeu aprova les patents de programari enmig de greus irregularitat

El Consell Europeu aprova les patents de programari enmig de greus irregularitats

Softcatalà

[tecnologia][campanyes] #


A voltes amb la directiva sobre les patents de software

A voltes amb la directiva sobre les patents de software

Barrapunto

[tecnologia][campanyes] #

La SGAE, a punt d'aconseguir que el Govern impose a les empreses de telecomunicacions un impost per cada connexió a Internet

La SGAE, a punt d'aconseguir que el Govern impose a les empreses de telecomunicacions un impost per cada connexió a Internet.

Asociación de Internautas

[tecnologia][campanyes][REIVINDICA] #


El govern espanyol manté el projecte de construcció de la presó d'Albocàsser

El govern espanyol manté el projecte de construcció de la presó d'Albocàsser

Levante

[campanyes][REIVINDICA] #


Red Renta Básica

Red Renta Básica

[les fonts] #


Cicle a València sobre cinema polític i social

La Fundació Societat i Progrés, definida com a 'fòrum per a la reflexió, el debat, estudi idifusió d'idees o propostes encaminades al progrés de la societat a través de l'acció pública' partint del 'pensament socialista democràtic', inaugura avui a València el Cicle de Cinema Social i Polític Valencià.

Vilaweb

[cinema] #


Èxit de l'ocupació de cantants en català al Palau de la Música de València

'Músics en valencià' va interrompre ahir a la nit un altre concert i van tocar, amb el suport de centenars de manifestants, per protestar contra el menysteniment del govern valencià de la música en català Cansats de la marginació a què els sotmeten les institucions i RTVV, músics i cantants que utilitzen el català al País Valencià van irrompre ahir al vespre al concert clàssic que es feia al Palau de la Música de València per denunciar l'actitud del govern i fer-hi una actuació rebel. El Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià, entre els quals hi havia Òscar Briz, Rafa Xambó, Àlvar Carpi, Carles Enguix, Manolo Miralles, Nèstor Mont i Obrint Pas, va triar el Palau perquè no 'els hi conviden mai' i van
fer-hi un concert 'gratuït'. Després d'un estira-i-arronsa inicial amb el regidor de l'Ajuntament de València Miguel Domínguez, els músics van aconseguir tocar en homenatge a Ovidi Montllor enmig de la sorpresa general i acompanyats de dos centenars de persones que els feien costat. També hi van entrar polítics i mitjans.
Per agrair la presència de la gent que no hi va poder entrar, a quarts de dotze de la nit es va repetir el concert acústic a fora. Ràdio Klara va retransmetre el concert i VilaWeb hi va connectar en directe.
Els artistes van rebre una allau de mails de tot el país en suport a l'acció

També podeu signar el manifest en suport als músics valencians.

Vilaweb

[música][pobles i cultures-països catalans] #


Softcatalà presenta la traducció al català del GIMP 2.2 i del Abiword 2.2.4

Softcatalà ha presentat la traducció al català dels programes GIMP 2.2 i Abiword 2.2.4

Softcatala

[tecnologia][pobles i cultures-països catalans] #


Manifest dels treballadors de Madrid Rock

Manifest dels treballadors de Madrid Rock. Madrid Rock no tanca per culpa de la pirateria o les descàrregues d'Internet.

Furilo

[música][tecnologia] #


Furilo

Furilo, un weblog interessant.

[les fonts][bitàcoles] #

FEBRER

 

L'informe Oxfam parla de El Corte Inglés i de les seues estratègies per abaratar costos

L'informe Oxfam parla de El Corte Inglés i de les estratègies de producció. No inventen res, deslocalitzen

Sindominio

[drets laborals][drets humans] #

América Latina acull les empreses més irresponsables del món

Amèrica Latina abriga las empresas más irresponsables del mundo.

Adital

[drets laborals][drets humans] #

S'acaba el Fòrum Social de l'Educació

En tres dies, hi ha hagut quatre conferències centrals i un centenar de tallers i seminaris. La conferència inaugural la van protagonitzar l'escriptor i ex-assessor del govern de Lula da Silva Frei Betto, la pedagoga Marta Mata i el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveras. S'ha acabat aquest fòrum, amb la lectura d'un manifest que reclamarà la necessitat de replantejar els reptes de l'educació al Principat. No en va, el lema d'aquest esdeveniment ha estat 'Un altre món és possible, una altra educació és necessària'. I és que factors com ara l'augment de l'alumnat immigrant, els canvis en el sistema educatiu i els nous hàbits socials són coordenades que obliguen els educadors ha canviar algunes de les directrius del sistema educatiu vigent. Al fòrum s'hi han adherit més 240 organitzacions i un miler de persones d'àmbits com l'universitari, el dels mitjans de comunicació i de les organitzacions no governamentals.
Aquesta preocupació arrenca de la 'Crida per un debat social sobre l'educació a Catalunya', fet el mes de juny de 2003 per unes quantes personalitats del país com ara l'arquitecte Oriol Bohigas, l'antropòleg Eudald Carbonell, el sociòleg Salvador Cardús, el president d'Òmnium Cultural Jordi Porta, l'ex-coordinador d'Unió de Pagesos Pep Riera, i el filòsof Josep Maria Terricabras.

Vilaweb

[educació][un altre món és possible] #

Tala il·legal de pins a la Renegà

Està previst fer una tala il·legal de 5000 pins a la Renegà

Levante

[medi ambient] #

Por el esclarecimiento de la muerte de Azzouz en El Ejido y el cese de agresiones a inmigrantes

Por el esclarecimiento de la muerte de Azzouz en El Ejido y el cese de agresiones a inmigrantes.

Sindominio

[drets laborals][drets humans] #

Suburbia

Suburbia, una web interessant.

[les fonts] #

Greenpeace aposta per un model de gestió d'informació basat en software lliure

Greenpeace aposta per un model de gestió d'informació basat en software lliure.

Suburbia

[tecnologia] #

DIAGONAL estará en la calle el 3 de marzo

El jueves 3 de marzo DIAGONAL comenzará a publicarse como quincenal. Cada dos semanas, un nuevo número del periódico podrá encontrarse en los quioscos de la Comunidad de Madrid y en las librerías y puntos de distribución alternativa de todo el Estado.

Diagonal

[publicacions][les fonts] #

El 22 de febrer comença a funcionar Ràdio Elo per Internet.

A partir del 22 de febrero puedes escuchar la programación de Radio en Internet.

Radio Elo

Indymedia Barcelona

 

[ràdio i televisió] #

Ofensiva de la SGAE contra l'ús no autoritzat de música en públic

Vistos para sentencia varios juicios contra responsables de negocios y comisiones de fiestas. Un porcentaje muy alto de los casos del Mercantil se enmarcan en este tipo de pleitos. (López Penide | pontevedra) La Voz de Galicia.

Asociación de Internautas

[música] #

Traducció al català de "Free Culture", de Lawrence Lessig

S'ha publicat i està disponible a la Internet la traducció al català del llibre "Free culture" de Lawrence Lessig.

Notícia de Puntbarra

Puntbarra

[llibres][tecnologia][un altre món és possible] #

Carsharing a Barcelona

L'impulsa l'Associació per a la Promoció del Transport Públic. El servei permet utilitzar el cotxe segons les necessitats de l'usuari.

Ja fa força anys que l'Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), amb Pau Noy al capdavant, treballa per promoure l'ús del transport públic amb l'objectiu de fer més sostenible la mobilitat. L'associació és qui ha planejat i dissenyat el carsharing, un model de mobilitat força estès als països de la Unió Europea, als Estats Units i al Canadà. Fa cinc anys la PTP va presentar la proposta a l'ajuntament de Barcelona i el 2003 es va constituir la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, integrada per la Generalitat de Catalunya, l'ajuntament de Barcelona i la PTP, amb l'objectiu de promoure el carsharing. Després d'un període de rodatge de dos mesos i mig, avui finalment comença a funcionar de manera oficial, amb l'empresa Catalunya Carsharing encarregada de la gestió. El carsharing és una nova manera de tenir cotxe: l'usuari té al seu servei una flota de vehicles que pot utilitzar quan els necessiti, però no ha de fer-se càrrec dels costos que es deriven de ser-ne propietari: assegurança, manteniment, aparcament, impostos... Només han de pagar una quota periòdica i reservar (per telèfon o internet) el cotxe, i no cal fer-ho amb un període gran d'antel·lació: es pot reservar fins i tot amb una hora de temps. Llavors, caldrà pagar segons el temps que s'utilitzi el vehicle i els quilòmetres que s'hi facin. Les tarifes són de 0,25 euros/Km més 2,20 euros l'hora (amb preus reduïts a la nit), i hi ha preus especials per cap de setmana i festius. Segons els impulsors de la iniciativa, el carsharing permet un estalvi de 2.500 euros l'any. De moment, el servei s'enfoca als habitants de Barcelona perquè s'han habilitat els pàrquings de vehicles als principals barris de la ciutat.

Vilaweb

[medi ambient][un altre món és possible] #

Arxiven la denúncia contra el jove de Lloret que demanava l’etiquetatge en català

La Plataforma per la llengua informa que s'arxivat la denúncia contra el jove de Lloret que demanava l’etiquetatge en català.

Vilaweb també informa que...

La família d'Èric Bertran farà arribar una queixa al fiscal general de l'estat pel tracte rebut a l'Audiència Nacional espanyola.

'En cap moment em penedeixo d'haver demanat l'etiquetatge en català'. D'aquesta manera tan diàfana valorava Èric Bertran el resultat del procès judicial per presumpte delicte de terrorisme. Avui a migdia, la seva mare, el seu advocat i un parell de representants de la Plataforma per la Llengua han comparegut davant dels mitjans de comunicació per explicar en quin punt es troben les diligències. Tant Èric com la seva mare s'han mostrat molt crítics amb l'actitud dels psicòlegs que van entrevistar el menor a Madrid, així com l'informe presentat a la fiscal, ple d'errors i de detalls no comprovats. És per tot això, així com pel greuge sofert, que l'advocat que representa la família, Emili Colminero, farà una queixa formal al fiscal general de l'estat. A més, estudia la possibilitat de demanar una indemnització per danys i perjudicis.
Amb la sinceritat d'un noi de catorze anys, Èric Bertran ha explicat algunes anècdotes de l'interrogatori, més centrat en qüestions polítiques i ideològiques que no pas l'enviament de missatges pròpiament dit. Com ara la necessitat de canviar del català a l'espanyol perquè el traductor no era prou fidel a les paraules originals.
Dilluns passat, recordem-ho, la fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola va arxivar el cas obert contra el noi de Lloret.

Plataforma per la llengua, Vilaweb

[pobles i cultures-països catalans] #

Plataforma per la llengua

Plataforma per la llengua

[les fonts] #

Plataforma per la llengua

Plataforma per la llengua

[les fonts] #

Federació d'Escoles en Valencià

Federació d'Escoles en Valencià

[les fonts] #

Requiem por los derechos sociales, de Carlos Taibo

Carlos Taibo escriu sobre l'anomenada Constitució Europea a Requiem por los derechos sociales.

Altres articles de Carlos Taibo.

Rebelión

[textos-articles] #


Tres joves turcs maten a la seua germana a Berlin "per honor"

"La muy puta andaba por ahí comportándose como una alemana", dicen sobre Hatun Surucu algunos de sus compañeros de escuela.

Los tres hermanos de la víctima han sido detenidos como sospechosos del crimen

Algunos alumnos de la escuela Tomas Moro, en el barrio berlinés de Neukölln no se recatan en expresar su opinión: "La muy puta andaba por ahí comportándose como una alemana". Tan drásticas opiniones se refieren a Hatun Surucu, la joven turca de 23 años asesinada a la puerta de su casa en Berlín el pasado 7 de febrero. La policía ha detenido a tres hermanos de la joven, de 25, 24 y 18 años, como sospechosos de haber cometido de forma conjunta el asesinato para lavar lo que consideran honor familiar mancillado.

La dirección de la escuela de Berlín, a la que asisten 470 alumnos, un 80% de ellos emigrantes de 44 países, ha dirigido una carta a los alumnos, padres y profesores en la que amenaza con tomar medidas contra los alumnos intolerantes.

La historia de Hatun Surucu convierte en un cuento de niños la película Contra la pared premiada en la Berlinale del año pasado y que trata los problemas de una joven turca que desea emanciparse de su familia en Alemania. A los 16 años Hatun, criada en Berlín en el seno de una familia turca musulmana conservadora, tuvo que ir a Turquía para casarse en Estambul con un primo elegido por sus padres. Allí no pudo soportar la presión familiar, se divorció y regresó con su hijo a Berlín, donde inició cursos de formación de electricista y empezó a vivir por su cuenta. A Hatun le gustaba salir y vestir con vaqueros y camiseta. Incluso se casó de nuevo con un turco, aunque parece que este matrimonio tenía por objeto facilitar a su nuevo marido la residencia en Alemania. Hatun vivía como una alemana más de su edad, liberada y sin prejuicios. Esto le costó la vida.

El pasado 7 de febrero alguien llamó a la puerta de su casa y consiguió que Hatun saliera a la calle. Junto a la parada del autobús, le pegaron varios tiros desde corta distancia en la cabeza. La policía sospechó de inmediato que se trataba de un drama familiar o un crimen motivado por los celos. Hatun ya había denunciado a uno de sus hermanos por amenazas de muerte. La reconstrucción de los hechos apunta a que uno de los hermanos llamó a la puerta y la atrajo a la calle. Allí, el de 18 años le disparó.

El caso de Hatun no es un hecho criminal aislado. Según la organización Papatya, entre 1996 y 2004 murieron asesinadas "por motivos de honor" en Alemania 46 personas. A sólo 200 metros del lugar donde Hatun cayó abatida se encuentra la escuela Tomas Moro. Varios periódicos la visitaron para recoger opiniones de los alumnos. Las respuestas han desencadenado un escándalo. Varios han justificado el crimen. Las explicaciones de otros resultan aterradoras. "La mataron porque tenía amigos alemanes", declara una chica. "Rompió las reglas", afirma un chico. Una profesora planteó en una clase como tema de discusión la muerte de Hatun y tres alumnos pronunciaron frases como "Ella tuvo la culpa" o "La muy puta andaba por ahí como una alemana".

El País, que continua sent de pagament

[drets humans] #

Groucho Marx fa l’article

Robert S. Bader és el ‘marxòfil’ que va recopilar, fa dotze anys, totes les col·laboracions que Groucho Marx (Nova Yok, 1890 – Los Angeles, 1977) va escriure a la premsa, i que inclou diverses cartes al director. El primer article és del 1928 i el darrer, un dels últims que va escriure per ser publicat, del 1973. Articles trobats al The New Yorker, New York Times, Reader’s Digest, Variety… Angle Editorial publica aquest volum, ‘Groucho Marx fa l’article’ en una traducció de Màrius Serra. Segons el traductor: ‘És un llibre divertidíssim, vaig riure molt. I el que és fantàstic és que els temes que Groucho tracta als articles són d’una actualitat extrema, encara que alguns tenen més de setanta anys’. Per exemple, opina sobre la televisió, quan era un fenomen incipient, i fa una reflexió sobre els mitjans; hi ha textos autobiogràfics, algun fins i tot tendre dedicat al seu pare… Robert S. Bader, a més d’aplegar totes les peces publicades en premsa, també ha contextualitzat cada article per situar el públic. El repte ha estat pel traductor, a l’hora de traslladar el to surrealista de Groucho que està plegat de jocs de paraules. Diu Màrius Serra: ‘Traduir Groucho Marx implica transitar per la frontera que separa la traducció de la traïció, amb un peu a cada banda. L’enginy verbal és un dels motors de la seva escriptura i no es pot perdre de vista l’objectiu final de moltes de les frases: provocar un curtcircuit en la xarxa distribuïdora del sentit’. Serra ha intentat reproduir l’efecte que aquests articles produïen en el lector de la seva àpoca i ha prescindit de les notes aclaratòries a peu de pàgina. L’enginy del traductor ha estat notable i la dificultat l’ha portat a explicar com s’ho ha fet a l’inici del llibre.
Màrius Serra ja havia traduït ‘Groucho i Chico, advocats’ (1989), recull dels guions radiofònics, i ‘’Memòries d’un amant sarnós’ (1989). Sobre els germans Marx també es troba ‘Groucho i jo’ en una traducció de Mònica Martín (1990). Tots tres llibres estan publicats a Columna Edicions.

Vilaweb

[llibres] #

 

Risc, Tsunami, Kioto, de Ramón Folch

A la matinada del dia 26 de desembre, les persones subscrites al servei d'alertes sísmiques de l'USGS Earthquake van rebre en els seus mòbils el missatge SMS següent: 'A great earthquake occurred at 00:58:49 (UTC) on Sunday, December 26, 2004. The magnitude 9.0 event has been located off the west coast of northern Sumatra (this event has been reviewed by a seismologist).' Entre dues i cinc hores més tard el tsunami generat pel sisme arribava a les costes circumíndiques sense que ningú hagués previngut les persones que s'hi trobaven. Com és ben sabut, els morts i desapareguts es compten per desenes de milers. ... continua

Sostenible, Colla Ecologista d'Almasorra

[medi ambient][textos-articles] #

Protestes al País Valencià per la Copa Amèrica

Professors, pares i mares d'alumnes i col·lectius de l'Horta es queixen dels efectes de la Copa Amèrica
Uns quants col·lectius del País Valencià fan sentir les seves queixes per l'adveniment de la America's Cup, que s'ha de fer el 2007 a València. Col·lectius de l'Horta, aplegats en la Xarxa de col·lectius socials de l'Horta, ja fa mesos que protesten perquè a tenor d'aquest esdeveniment augmenten les destrosses urbanístiques al voltant de València i creix desmesuradament l'especulació a les rodalies de la ciutat. També denuncien que la celebració d'aquest esdeveniment és elitista i tan sols enriqueix uns quans ens privats i no reporta millores a la ciutadania. Per això aquests col·lectius han anunciat properes mobilitzacions.

Vilaweb, L'Avanç

[activitats][campanyes][REIVINDICA] #

Un disc recull cançons inèdites d'Ovidi Montllor en directe

Enguany en farà deu que es va morir el cantant Ovidi Montllor, una de les veus més importants de la cançó del país. A banda dels homenatges que és previst que es facin a la vila on va néixer, Alcoi, Actual Records distribueix un disc editat per PM Records que recull enregistraments inèdits de l'autor de peces tan conegudes com ara 'La cançó del cansat', 'Bon vent i barca nova' o 'L'escola de Ribera'.
'... Qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar...' recopila uns quants enregistraments inèdits d'Ovidi Montllor, fets pel músic Paco Muñoz i que fins ara s'havien conservat en un calaix. Les dues primeres cançons ('Homenatge a Teresa' i 'Parlament') pertanyen a l'espectacle 'Quart creixent', fet l'any 1992 al Teatre Principal de València, fet amb tecnologia digital. Els tres següents temes ('Els amants', 'Sonata per a Isabel' i 'M'aclame a tu') surten d'un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés, traspassat no feia pas gaire, amb la guitarra de Toti Soler. Precisament, 'Sonata a Isabel' la dedicà a la dona d'Estellés. Les onze següents, entre les quals destaquen 'La samarreta', 'Als companys', 'Serà un dia que durarà anys' o 'De manars i garrotades', són d'un concert de l'any 1976 al Teatre Micalet, fet amb uns mètodes absolutament precaris. Les dues darreres cançons, 'Carniceria' i 'Els amants', sorgeixen d'un concert de Líria fet l'any 1986.

Vilaweb

[música] #

Million dolar baby

Million dolar baby (Clint Eastwood, 2004) és una preciosa i duríssima història d'amor i solitud. Encara tinc al cap alguns silencis i algunes mirades de Maggie (Hilary Swank) i Frankie (Clint Eastwood).

[cinema] #

El GECEN demana traslladar el camps de tir i el d'aeromodelisme del delta del Millars

El Grup per a l'Estudi i Conservació dels Espais Naturals (Gecen) ha sol·licitat a l'Ajuntament d'Almassora, a la Confederació Hidrològica del Xúquer (CHJ) i a la Conselleria de Territori i Habitatge que traslladin la pista del club de aeromodelismo Plana Baixa i el camp de tir situat al costat de la mateixa fora de la zona protegida de la desembocadura del Millars.

Levante

[medi ambient] # 

Justícia i Pau posa en marxa un centre d'informació sobre el poble kurd

L'organització Justícia i Pau ha posat en marxa el Centre d'Informació i Recerca sobre el poble Kurd (CIRK), amb l'objectiu d'oferir informació alternativa i una visió especialitzada sobre l'anomenada 'qüestió kurda' a mitjans de comunicació, partits polítics, institucions, associacions i tothom que hi estigui interessat. El centre, coordinat pel periodista Jordi Tejel, fa un seguiment de l'actualitat d'aquesta comunitat en les diferents regions on viu: l'Irac, l'Iran, Turquia i Síria i, també, pretén fer una tasca de sensibilització sobre els problemes que té aquesta comunitat. El centre compta amb una web des d'on es pot accedir a l'actualitat informativa i a un servei de documentació. També es farà una tasca divulgativa mitjançant seminaris i xerrades.
El poble kurd ha estat discriminat al llarg de la història per diferents estats on han viscut. Turquia, un cop va haver eliminat els armenis, va proposar-se el mateix amb els kurds. A partir de 1924 el govern turc va prohibir tot allò que tingués a veure amb la cultura d'aquest poble, inclosa la llengua, i va enviar intel·lectuals i opositors kurds a la presó, entre els quals Leyla Zana. Encara ara aquest poble viu discriminat a Turquia. A l'Irac, Saddam Hussein va portar a terme una política d'extermini del poble kurd, per la qual es va valdre d'armament químic.

Vilaweb

[pobles i cultures] #

Observatori del Deute en la Globalització

L'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) és una xarxa coordinada de persones i equips dedicats a l'activisme d'investigació. La investigació es concentra en el problema de les relacions Nord-Sud i en la creació de deutes entre comunitats durant l'actual procés de globalització. Estudiem pluridisciplinàriament els mecanismes associats al deute financer (deute extern) dels països empobrits de la Perifèria del sistema econòmic amb els països del Centre, i en particular amb l'Estat espanyol, per a poder-ne fer denúncies consistents, precises i referenciades quan calgui. Alhora analitzem alguns dels altres 'deutes externs' contrets pels països del Centre vers els països de la Perifèria com són el deute ecològic, el deute històric i el deute social. Aquesta xarxa es coordina i té el seu equip principal a la Càtedra UNESCO de Tecnologia, Desenvolupament Sostenible, Desequilibris i Canvi Global de la Universitat Politècnica de Catalunya, al Campus de Terrassa.

[drets humans][drets laborals] #

Inquilins minvants

Diari de Tasmània ens conta que "El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha denegat la llicència d'obres a cert empresari que va edificar tres apartaments de 22,60, 23,20 i 23,60 m2 a Torrevella."

Diari de Tasmània

[drets humans][crítica divertida] #

España: Acabar con la doble injusticia

Aministia Internacional d'Espanya diu que "en España no hay reparación satisfactoria para las víctimas de tortura y malos tratos. Amnistía Internacional denuncia en este informe la impunidad que de hecho existe entre los funcionarios responsables de estos delitos."

L'informe està disponible a la web d'Amnistia Internacional (format PDF comprimit ZIP, 383 Kb)

Aministia Internacional

[drets humans][democràcia?] #

Què hi ha darrere de la condonació del deute proposada pel G7?

Unes quantes entitats en critiquen la proposta.
Hi ha ONG que alerten de l'anunci d'anul·lar el deute dels anomenats països del sud. Consideren que no és una condonació real. Diuen que és tan sols un alleugeriment de deu anys però que després hauran de continuar pagant la resta de deute.
Els estats del G7 (EUA, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, el Canadà i el Japó) van anunciar fa uns dies a Londres la seva intenció de condonar fins al 100% del deute extern dels països més pobres del món després d'estudiar 'cas per cas' la situació de cadascun d'ells. Els mecanismes per dur a terme aquesta cancel·lació els hauran de proposar el Banc Mundial i l'FMI en la reunió que faran a la primavera.
Malgrat l'anunci s'ha venut com si fos una mostra de la ‘bona voluntat’ del G7 per plantar cara al deute, les organitzacions que treballen en aquest àmbit diuen que cal llegir la lletra petita de la proposta que, a més de ser poc concreta, torna a oferir 'més promeses que no pas actes'.
Així ho han fet saber entitats com ara l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) que afegeix a més que tan sols es condona el deute d'un grup molt limitat de països, prop d'uns vint, i a més amb la condició que aquests adoptin certes polítiques dictades pels creditors.
També el Comitè per l'Abolició del Deute del Tercer Món (CADTM) critica el sistema de condonació perquè no beneficia als països més empobrits. I pel que fa a Jubilee USA, l'entitat ja ha fet les seves demandes cara la reunió FMI-BM: cal cancel·lar el 100% del deute, i l' anul·lació no ha d'anar lligada a la imposició de condicions econòmiques, i cal aplicar-la a tots els països empobrits, no només als que decideixin l'FMI i el BM.

Vilaweb

[drets humans] #

Com sempre en casos semblants, i encara que estem en un país aconfesional, el funeral oficial per a la tele i per a la premsa (amb els prínceps, Fernández de la Vega, Jordi Sevilla i Paco Camps, entre d'altres "autoritats") es va realitzar en un temple catòlic (la Catedral de Morella) i amb el rite catòlic. Per què s'ha de cedir davant l'església per fer actes públics institucionals de dol? No es va fer una cerimònia conjunta però el funeral de Morella es considerà el "més oficial"..

En una tragèdia així sembla que les autèntiques víctimes siguen els polítics, pel protagonisme que els donen els mitjans i que ells mateixos s'atribueixen. Deuen tindre un detector de micròfons i càmeres?. Em donava fàstic veure a Camps i als prínceps besant i saludant als familiars de les víctimes.

Encara em fa vergonya el tractament que Canal 9 va fer dels funerals. A Burjassot hi ha via dos experts en directe (un psicòleg i un metge, que feien pena) un "periodista" també pseudoexpert, i un presentador impresentable. Bàsicament es tractava, com en altres ocasions, d'omplir el temps amb imatges i paraules, independenment de si podien ferir sentiments o no o si eren adients a la situació o no.

Com a exemple, només destacar els comentaris que es van fer sobre les riqueses arquitectòniques i pictòriques de l'església de Morella (com si d'una boda es tractés), "comentaris experts" aconsellant a Bartolo quin ha de ser el seu comportament a partir d'ara i si havia d'assistir al funeral o no, comentaris sobre el moment tan difícil que estàven vivint els "principitos" (al·lucinant) i com no!, comentaris fins a l'extenuació sobre estufes, gasos, responsabilitats i altres tragèdies semblants o no. En resum, una demostració més del que és Canal 9, una autèntica merda periodística!, sense cap respecte ni sensibilitat per les víctimes i els seus familiars.

Vaig enviar a l'adreça d'informació a l'espectador de Canal 9 el text anterior, afegint al principi unes frases de disculpa pel tó: En primer lloc vull demanar-vos que disculpeu el tó del missatge però vull que vos arribe la meua indignació totalment, sense retallar res. Perdoneu el tó una altra vegada, si es possible, però conec a molta gent de Els Ports, a Bartolo i a gent que va estar a la festa d'aniversari i no he pogut suavitzar el missatge o fer-lo més amable.

La resposta de la cadena ha estat ràpida, esperable, lamentable. Segurament els donarà igual el que pense l'audiència i només els interessa tindre-la:

Estimado Suso:

Lamentamos que la forma de tratar el trágico suceso de Todolella no fuera de su agrado. El equipo de profesionales de TVV trata de realizar su trabajo siempre con todo el rigor posible y, en ocasiones, es imposible hacerlo de la forma que satisfaga a toda la audiencia.

Lo lamentamos y transmitimos su queja al departamento correspondiente.

Saludos

----- Original Message -----
From: <jesuso@ono.com>
To: <informacio.al.espectador@rtvv.es>
Sent: Tuesday, February 08, 2005 9:36 AM
Subject: Encara em fa vergonya!

Notícia de el Periodico de Catalunya i notícia a La Plana Indymedia

[ràdio i televisió] #

Narradores.org

Barrapunto informa del naixement de Narradores.org, ua pàgina web sobre literatura adreçat a tots aquells que volen escriure, llegir i publicar.

Barrapunto

[pàgines web][publicacions] #

Nou disc de Fermin Muguruza

El nou disc de Fermin Muguruza està adreçat, en principi, a xiquets i xiquetes: "Xomorroak (Bizitza lorontzian) • Bichitos (La vida en el tiesto)". Com diu Gorkalimotxo, hi ha música infantil més enllà de "Antes muerta que sencilla".

Gorkalimotxo

[música] #

Euskadi construirà una planta multiturbina de generació d'energia a través de les ones del mar

Es veu que aquesta instal·lació produirà l'equivalent al consum anual de 1.000 persones i evitarà l'emisió de 1.000 tones de CO2.

Consumer

[medi ambient][tecnologia] #

Gecen denuncia a Anticorrupció l'alteració del preu del terreny a la Renegà de Orpesa

El Gecen denuncia a la fiscalia Anticorrupció l'alteració del preu del terreny a la Renegà d'Orpesa

Levante

[medi ambient][democracia?] #

El govern municipal de Sot de Ferrer justifica la cantera pel seu benefici econòmic

El govern municipal de Sot de Ferrer, del PP, ha justificat la cantera, que ocuparà un 10% del terme municipal, pel seu benefici econòmic.

Levante

[medi ambient] #

"Cócs i dolços de poble" opta al millor llibre de postres dels Premis Gourmand 2004

'Cócs i dolços de poble' és un dels llibres que opta al guardó al millor llibre de postres dels Gourmand World Cookbook Awards 2004. Editat per Carena Editors ha estat escrit per l'Associació Cultural Tossal Gros de Les Coves de Vinromà. L'editorial, amb seu a la ciutat de València, treballa des de l'any 1989 en la difusió dels costums, el folklore, la història, la geografia, la cuina i les arts valencianes. El seu fons editorial està format per disset col·leccions, entre les quals destaquem Terra Nostra, L'endemà, Sac de Paper, Primers Amics i L'ull eròtic. Enguany, aquest llibre és l'únic en llengua catalana present en aquest prestigiós guardó.
Els Gourmand World Cookbook Awards van néixer l'any 1995, gràcies al projecte d'Edouard Cointreau, i fan menció dels millors llibres de cuina de l'any. D'aleshores ençà, el lliurament dels premis ha estat itinerant. El 1995 i 1996 es va lliurar en el marc de la Fira del Llibre de Frankfurt; el 1997, a París; el 1998 i el 2000, a Périgueux; el 1999, a Versalles; el 2001, a Sorges; el 2002, al castell de Brissac, i el 2003, a Barcelona. La cerimònia oficial d'enguany es farà l'11 de febrer vinent al municipi suec d'Orebro-Grythyttan.

Vilaweb

[llibres][pobles i cultures-països catalans] #

Per què NO a aquesta Constitució Europea?

Els motius del NO a aquesta Constitució Europea per a: Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, Bloque Nacionalista Galego, Eusko Alkartasuna i Chunta Aragonesista.

[democràcia?][REIVINDICA] #

Espartaco

El diumenge de vesprada vaig veure per la tele Espartaco, de Stanley Kubrick.

Ara fa quasi un any, Diari de Tasmània feia referència a Howard Fast, autor d'Espartacus, novel·la en la qual es basà Kubrick per realitzar la pel·lícula. En aquest apunt es conta una anècdota curiosa del novel·lista durant els anys del senador McCarthy.

Diari de Tasmània

[cinema][llibres] #  

Pel·lícules que m'agradaria veure

Youth (Joves), de Ramón Termens i Carles Torras

Crítica de la Cartelera Turia:

Desmarcándose de la imagen trivial, idealizada y carente de conflictos que, en términos generales, proporcionan las producciones televisivas —series, especialmente— y cinematográficas sobre los jóvenes, la ópera prima de los directores Ramón Tremens y Carles Torras realiza un duro y pesimista retrato de la juventud a partir de tres historias entrecruzadas protagonizadas por un ambicioso corredor de bolsa, una insatisfecha hija de papá en busca de diversión y un desorientado estudiante que, movido por los celos e influenciado por malas compañías, asume actitudes xenófobas y violentas. Para ello los realizadores adoptan en Jóvenes un tono casi documental —al margen de la tensión dramática inevitable al ser una película de ficción— basado en un estilo realista, directo y sin concesiones. El esfuerzo, por tanto, para darles credibilidad y verosimilitud a los personajes a través de su contexto es evidente. Pero lo mejor del film no es la valentía de su propuesta, sino la carencia por parte de los autores de juicios de valor, en este caso de prejuicios, sobre los personajes que parecen moverse por impulsos vitales más que por las exigencias del guión. Los personajes muestran una gran frustración. Quizá sea por cómo está configurada la sociedad actual, por la educación recibida, por las presiones familiares y sociales que imponen a los jóvenes cómo vestir, cómo pensar y cómo vivir. El caso es que Jordi desea ascender laboralmente demasiado rápido y toma todas las medidas necesarias para conseguirlo, sean o no éticas o incluso legales. Cristina recurre a las drogas y el alcohol en una noche de fiesta para eludir su insatisfacción emocional y para igualarse al resto de sus hedonistas compañeras de juerga. Por su parte, Pau se siente totalmente descolocado en el sitio en el que se encuentra, y ver a su amor con un inmigrante desata una gran ira y resentimiento, que se canaliza en un acceso de violencia. Evidentemente toda la juventud no es así —el film recoge los casos más radicales—, pero la gran mayoría vive con los mismos sentimientos y posee las mismas necesidades. Jóvenes entroncaría con el cine de realizadores independientes de Estados Unidos como Larry Clark —Kids y Al final del Edén serían sus mejores aportaciones al respecto—, y Catherine Hardwicke —su impactante Thirteen obtuvo el Premio a la Mejor Dirección del pasado Festival de Cine de Sundance— especializados en describir el universo de los adolescentes desde un punto de vista sombrío y decadente, aunque siempre cercano a la realidad. Asimismo, la estética del film —una especie de realismo sucio— refleja la influencia de diversas cintas provenientes del otro lado del Atlántico: me recordó Amores perros, de Alejandro González, Y tu mamá también, de Alfonso Cuarón o la más reciente Nicotina, de Hugo Rodríguez.

PAU VANACLOCHA

Notre musique (Nuestra música) de Jean-Luc Godard, 2004

Crítica de la Cartelera Turia:

En algunos medios se ha calificado este nuevo trabajo del maestro Godard como «ensayo filosófico», una definición, podría haberse utilizado cualquier otra, que sólo pretende esconder la extrañeza del espectador o el crítico ante un film, como otros muchos del cineasta, que pulveriza los esquemas narrativos tradicionales —incluidos los menos tradicionales y también los nada tradicionales— al prescindir de todos los puntos de apoyo conocidos —historia, protagonistas, puntos de giro, funcionalidad supuesta de los encuadres, etc.—, convirtiendo los tres actos clásicos en tres apartados —Infierno, Purgatorio y Paraíso— que, en cierto modo, mantienen la evolución del relato, y haciendo convivir en el film a personajes y personas, permitiéndose incluso situar a uno/a de ellos/as, el interpretado por el propio cineasta, entre ambos mundos. Desde estas posiciones tremendamente abiertas, siempre atentas a cualquier camino por explorar, la película nos propone, con unas imágenes en ocasiones cargadas de magia y otras veces teñidas de una obviedad que casi ofende (los marines norteamericanos que custodian el jardín del Edén final), pero siempre pisando la raya de lo sublime (con el peligro de caer del otro lado), una reflexión sobre la violencia y la guerra —el primer episodio es un montaje sobre la destrucción que utiliza materiales reales y cinematográficos— que adjudica a la palabra, como expresión de la inteligencia, la cultura y los sentimientos, el papel de contracampo de aquéllas. Una dialéctica de plano / contraplano que la película plantea explícitamente, con la ciudad de Sarajevo como significativo fondo, y con el conflicto palestino como dolorosa actualidad de esa dualidad: los excluidos del pasado, los judíos, practicando la exclusión con sus vecinos de hoy. Campo y contracampo de un cine, el de Godard, que, según el manual de uso de su propio método, tal vez sea el cine del mañana (los hallazgos formales de A bout de souffle son paisaje habitual en el audiovisual contemporáneo), o tal vez el cine de nunca.

PEDRO URIS

Million dolar baby, Clint Eastwood, 2004

La vida és un milagro, es un article de Juan José Millás sobre aquesta pel·lícula:

Hace días que vi Million Dollar Baby, la última película de Clint Eastwood, pero aún convalezco de ella. Al encenderse las luces, se levantó de una butaca cercana un amigo. Nuestras miradas se cruzaron, pero ambos llegamos al acuerdo tácito de no saludarnos. Daba pena romper el silencio místico con el que la gente abandonaba la sala. Cuando llegabas a la calle después de haber apurado hasta las heces los títulos de crédito, la realidad te parecía floja, inconsistente, mal dirigida. Hay películas desde las que es muy difícil dar el salto a la realidad. En los vestíbulos de los cines debería haber una especie de Caronte que te ayudara a atravesar la laguna Estigia existente entre la ficción y el mundo, sobre todo después de asistir a proyecciones como la de Million Dollar Baby, en las que te quedarías a vivir. Dios mío, qué película. Si usted tiene la suerte de no haberla visto, abandone lo que está haciendo y corra al cine. Luego tómese un par de horas para pasear solo por la ciudad, al objeto de pensarla, de rumiarla, de digerirla.

Clint Eastwood tiene 74 años y asegura que es ahora cuando se siente libre para hacer lo que le da la gana. A esa edad, añade, ya no tienes nada que perder. Hace un par de años nos sorprendió con Mystic River, otra obra maestra con la que creíamos que se despedía del cine y quizá de la vida. Pero no era el final, sino el comienzo. La vida es un milagro, permítanme que utilice el título de otra película estimulante, en esta ocasión de Kusturica. La vida es un milagro, sí. Hay gente que tira la toalla a los cuarenta, a los cincuenta, a los sesenta, cuando quedan aún cientos o miles de asaltos, como acaba de demostrar Eastwood. Y no hay manera de saber cuándo sucederá el prodigio, cuando recibirás la revelación. Yo obligaría a ver esta película a todos los directivos de las grandes empresas que jubilan a sus empleados a los 50 años, para que vieran el potencial que están arrojando a la basura. Además, la entenderían por burros que fueran porque Million Dolla Baby es simultáneamente una película compleja y sencilla, opaca y transparente, dura y tierna. Quizá hay talentos que no se pueden desarrollar hasta los setenta años.

San zimske noci (Sueño de una noche de invierno), Goran Paskaljevic, 2004

Cartelera Turia, FilmAffinity

[cinema] #

Protestes al País Valencià per la Copa Amèrica

Professors, pares i mares d'alumnes i col·lectius de l'Horta es queixen dels efectes de la Copa Amèrica
Uns quants col·lectius del País Valencià fan sentir les seves queixes per l'adveniment de la America's Cup, que s'ha de fer el 2007 a València. Col·lectius de l'Horta, aplegats en la Xarxa de col·lectius socials de l'Horta, ja fa mesos que protesten perquè a tenor d'aquest esdeveniment augmenten les destrosses urbanístiques al voltant de València i creix desmesuradament l'especulació a les rodalies de la ciutat. També denuncien que la celebració d'aquest esdeveniment és elitista i tan sols enriqueix uns quans ens privats i no reporta millores a la ciutadania. Per això aquests col·lectius han anunciat properes mobilitzacions.

Vilaweb, L'Avanç

[activitats][campanyes][REIVINDICA] #

Plataforma "Per un cine diferent a la ciutat".

Amb la desaparició dels cines Casalta, desapareixen els únics cines que mantenien una programació alternativa al cine comercial a Castelló.

Per aquest motiu La Plataforma "Per un cine diferent a la ciutat" ha iniciat una campanya de recollida de signatures, adreçades a l'Ajuntament de Castelló, demanant una sala de projecció destinada a una programació alternativa la de les sales comercials. Notícia de el Levante.

El full de recollida de signatures, una vegada plé, el podeu fer arribar a l'Aula de Cinema de la UJI. SASC (Servei d´Activitats Socioculturals) - Edifici de Rectorat i Serveis Centrals - Campus de Riu Sec - 12071 Castelló de la Plana.

Levante

[campanyes][cinema][REIVINDICA] #

El govern espanyol insisteix en que es construirà la presó d'Albocàsser

El Govern desoeix la petició de diàleg veïnal i persisteix a construir la presó. La plataforma ciutadana estava a l'espera d'una carta remesa al Govern central.

Levante

[campanyes][REIVINDICA] #

Per què no a les patents de programari?

Els motius de per què la comunitat de software lliure està contra les patents de programari.

Barrapunto

[campanyes][tecnologia][REIVINDICA] #

Campanya d'adhesió al document d'un grup de treballadors de la UJI pel NO a la Constitució Europea

Alguns professors i personal d'administració de la Universitat Jaume I han acordat un document amb les raons del NO a la Constitució Europea. Previament a la seua difusió, i fins el dia 11 de febrer, s'està realitzant una campanya d'adhesió al document entre el personal de la universitat.

Per adherir-se al document només cal enviar un missatge a l'adreça cgarcia@lsi.uji.es amb els vostres cognoms, nom i departament, servei o lloc de treball a la universitat.

CARTA OBERTA PER A LA REFLEXIÓ: NO A AQUESTA CONSTITUCIÓ EUROPEA

Les persones sotasignades, professorat (PDI) i personal d'administració i serveis (PAS) de l'UJI davant del pròxim referèndum en què hem de decidir si estem d'acord amb el text denominat “Constitució Europea”, volem mitjançant aquest escrit aportar idees i temes per a la discussió que servisquen per tenir una visió total i poder manifestar-nos lliurement.

1r. La sobirania popular, en una democràcia, es manifesta i es reflecteix en una votació directa al Parlament Europeu. Aquest hauria de ser el poder legislatiu bàsic que controla el poder executiu europeu.

2n. El projecte que se’ns posa a votació ha sigut elaborat per una Convenció de 105 membres dels quals tan sols 16 acudien representant directament al Parlament Europeu. S’ha elaborat poc democràticament.

3r. El poder polític i decisori del funcionament d’Europa continuarà pivotant sobre el Consell Europeu (caps d’estat), la Comissió (ministres d’estats) i el Consell de Ministres (ministres d’estats) que no emanen directament del parlament europeu, aquest en molts casos té una tasca purament consultiva ( “... es consultarà el Parlament” , “…se’l mantindrà informat.”).

4t. El resultat de la Convenció, la “Constitució europea”, ni jurídica ni políticament es pot considerar una constitució (marc jurídic) en el qual es fixen les regles del joc donant peu al fet que les diferents sensibilitats polítiques democràtiques plantegen i executen els seus programes, en funció del que vota el poble. Aquesta “Constitució” no sols fixa les regles del joc sinó diu com s’ha de jugar i fins tot dóna el resultat final. En molts aspectes economicistes fixa una política monetària clarament neoliberal i inamovible (Banc Central Europeu, sense control del Parlament).

5è. El text de la “Constitució” té 4 parts, 23 títols, 448 articles, més 2 annexos i 36 protocols. És més un text refós del passat que un projecte de futur, social i democràtic de tots els europeus.

6è. El pes fort o nucli dur del text està molt matisat i lligat des del punt de vista de variables macroeconòmiques empresarials (euro, tipus d’interès, massa monetària, dèficit públic, competitivitat, localització, no sector públic…etc.) mentre les qüestions socials queden diluïdes sense una matisació i especificació clara (pensions, desocupació, treball, sanitat, educació, habitatge,…etc.).

7è. Europa no acaba de donar el pas definitiu per a ser un contrapès progressista en el món (pau, cooperació) i independitzar-se política, econòmica i militarment d'EEUU. Per exemple la “Constitució europea” en el seu article I-41,7 diu: “l'OTAN, … continuarà sent, …, el fonament de la seua defensa col·lectiva i l'organisme d'execució d'aquesta.”. No volem una Europa que tinga un exèrcit més potent, ni que envaïsca països més ràpidament que el d'EEUU..La “Constitució europea” en el seu article I-42,3 diu: “…Els estats membres es comprometen a millorar progressivament les seues capacitats militars…”.

8è. En cap moment planteja com a efectiu el tema de la igualtat i la redistribució de la renda entre els europeus per mitjà d'impostos directes bàsicament.

9è. Europa està composta per un conjunt d'estats, nacions o pobles, comarques, municipis i persones. Excepte els estats, la resta d'ens no tenen el pes específic que haurien de tenir per a construir una Europa entre tots.

10è. Si guanyara el NO s'obriria el camí per a plantejar més Europa, una Europa més social, pacifista, democràtica i solidària on el nucli dur foren els ciutadans i no els mercaders.

És per això que les persones sotasignades demanem a la societat castellonenca que reflexione, que es llegisca la Constitució i que no done suport al text que se'ns proposa.

[democràcia?][campanyes] #

Las Olimpiadas, cuanto más lejos, mejor

Presentación de la plataforma contra las Olimpiadas de Madrid 2012. Amb una explicació detallada del perquè del NO.

Indymedia Madrid

[campanyes][un altre món és possible] #

El Gecen recorda a Campos que el vial està paralitzat per un jutge

El Gecen recorda a Víctor Campos, Conseller de Justícia i Administracions Públiques, que el vial està paralitzat per un jutge.

Levante

[medi ambient][campanyes][REIVINDICA] #

El Bloc inicia la campanya "Filmoteca a Castelló"

El Levante informa que el Bloc proposa a Castelló Cultural que asumeixi la gestió de la filmoteca valenciana a Castelló. La Plana Indymedia també es fa resó en la notícia Campanya Filmoteca a Castelló.

Levante, La Plana Indymedia

[cinema][campanyes][REIVINDICA] #

Música i carrer

Música i carrer, un article de Pau Alabajos.

Pau Alabajos i els músics furtius

[textos][música][pobles i cultures-països catalans] #

Conferència-xerrada d'Andrés Piqueras: "La Constitució Europea i la fi de l'Europa social"

Conferència-xerrada d'Andrés Piqueras: "La Constitució Europea i la fi de l'Europa social". El dilluns 14 de febrer, a les 20:00 h., en el Saló dels Llauradors de la Caixa Rural d'Almassora. Andrés Piqueras és professor de Sociologia i Antropologia Social de la UJI.

La Plana Indymedia

[activitats] #

Un grup de batejats com a catòlics renuncia a seguir dins l'església «harto de las agresiones» de Reig

Un grup de batejats com a catòlics anunciaren fa dies la seua renuncia a seguir dins l'església «harto de las agresiones» de Reig. El dia assenyalat un total de 15 persones renunciaren a la condició de catòlics davant del bisbe Reig Pla.

Levante, La Plana Indymedia

[campanyes] #

Protestes al País Valencià per la Copa Amèrica

Professors, pares i mares d'alumnes i col·lectius de l'Horta es queixen dels efectes de la Copa Amèrica
Uns quants col·lectius del País Valencià fan sentir les seves queixes per l'adveniment de la America's Cup, que s'ha de fer el 2007 a València. Col·lectius de l'Horta, aplegats en la Xarxa de col·lectius socials de l'Horta, ja fa mesos que protesten perquè a tenor d'aquest esdeveniment augmenten les destrosses urbanístiques al voltant de València i creix desmesuradament l'especulació a les rodalies de la ciutat. També denuncien que la celebració d'aquest esdeveniment és elitista i tan sols enriqueix uns quans ens privats i no reporta millores a la ciutadania. Per això aquests col·lectius han anunciat properes mobilitzacions.

Vilaweb, L'Avanç

[activitats][campanyes][REIVINDICA] #


 

 

 

 

 

Consumeix o regala't comerç just: 

Intermon Oxfam (a la botiga virtual i a les tendes Intermon

Alternativa3

I també podeu visitar la botiga d'Amnistia Internacional per col·laborar amb la defensa dels drets humans.

Comprem roba neta d'explotacions:

 Roba Neta