Neolatino‎ > ‎

Critèrios de codificazione


(Modificatos en agosto 2009)

(en valenciano)

El romanç neollatí que està sent desenvolupant pel projecte VIA NEOLATINA integrarà una sel·lecció de formes triades entre les variants que apareixen en els distints romanços o llengües romàniques. Eixa tria es pretén fer de manera científica segons els criteris de la lingüística prescriptiva, que és la branca de la lingüística que estudia  i du a terme els processos de codificació. Com a base prenem i adaptem els criteris elaborats per Xavier Lamuela en "Criteris de codificació i de compleció lingüístiques” (revista Els Marges num. 53, 1995) així com l’adaptació que d’estos mateixos criteris fa Domergue Sumien en La Standardisation Pluricentrique de l’Occitan per a la codificació del romanç occità.


OBJECTIUS DE CODIFICACIÓ:

 Via Neolatina pretén codificar una nova varietat romanç que tinga:

  • Màxim valor comunicatiu entre els parlants de les distintes llengües romàniques.
  • Màxim potencial d'acceptació i vehiculació en les distintes comunitats lingüístiques romàniques.


METACRITERIS:

 

Per a aconseguir eixos objectius, Via Neolatina tria els següents metacriteris, o siga els criteris que determinaran l’aplicació dels criteris pròpiament dits:

  • El model de codificació serà composicional. És a dir, en la fixació de cada element lingüístic s’estudiaran les variants que presente este en els distints romanços regionals, i es triarà la variant més idònia segons els criteris de codificació. El model de codificació, per tant, no serà monocèntric (o unitarista), no estudiarà únicament les variants d’una única varietat (d’un sol romanç). D’esta manera es podran adoptar formes amb un valor comunicatiu molt més alt i la identificació de les distintes comunitats lingüístiques amb el romanç neollatí serà major, cosa que afavorirà l’acceptació. (Vore més avall la Condició formal, que assegura que la varietat resultant serà coherent i no un conjunt de formes sense harmonitzar)

  • El model de codificació serà polimòrfic. En la fixació de cada element lingüístic es podrà sel·leccionar una única variant o també més d’una variant, si convé. Donat que tota codificació cerca per definició una convergència, la primera opció és en general preferible ja que establix formes vàlides per a tots els parlants neollatins a més de simplificar la varietat resultant. Però la segona opció, encara que ralentitza la convergència i complica la varietat codificada, la fa en cert sentit més fàcil ja que oferix als parlants variants més pròximes al seu romanç. Este acostament, a més, pot augmentar la identificació de les distintes comunitats lingüístiques amb el romanç neollatí i això és important per a la seua acceptació. Per a integrar ambdós necessitats (convergència i identificació), Via Neolatina sel·leccionarà certes variants i proposarà el següent ordre de preferència entre ells, tot segons els criteris de codificació:
    • Variant estàndard: variant més recomanable d’un element integrable en la variant codificada. Esta variant estàndard és més recomanable a nivell neollatí que les variants paraestàndard. Ex: PRATO /prato/, front a les variants paraestàndard  de pronúncia /prado/ o /prat/. Ex: paraules com ALBO, sinònima de BLANCO, que a pesar de conéixer-se ara només en una petita àrea cal incorporar-les al romanç neollatí per a enriquir les seues possibilitats expressives.
    • Variant paraestàndard: variant d’un element integrable en la variant codificada, menys recomanable que la variant estàndard però segurament apta per a la comunicació en àmbits grans. La variant paraestàndard pot ser de dos tipus:
      • D’àmbit general: apta per a la comunicació a nivell neollatí però menys recomanable que la variant estàndard. Ex: /prado/ o /prat/ (PRATO), pronúncies menys preferibles que la variant estàndard /prato/.
      • D’àmbit restringit: apta per a la comunicació dins d’una part del món neollatí però de moment no apta a nivell neollatí. Ex: ús del verb TENERE amb el sentit d’HAVERE en la Península Ibèrica.
    • Variant no estàndard: variant no estàndard d’un element integrable o no integrable. Ex: pré, la variant francesa de PRATO. Ex: article definit o, típic del portugués. 


Altres metacriteris:

Per raons pràctiques, Via Neolatina adopta els següents metacriteris per al desenvolupament de la proposta inicial de romanç neollatí:

  • Es tindran en compte principalment (encara que no únicament) les formes literàries, és a dir, les formes consagrades per la tradició escrita de cada llengua i que ara formen part dels respectius estàndards, tant escrits com orals. Això vol dir que, de moment, no es consideraran les múltiples formes dialectals neollatines. Este metacriteri està en relació amb la Condició social de la codificació (vore més avall).
  • Es tindrà en compte principalment (però no únicament) un número limitat de romanços que abarque la immensa majoria de parlants i escriptors neollatins, la major part de la geografia neollatina, i que siga suficientment representatiu de tota la nostra diversitat lingüística: francés, italià, castellà, portugués, romanés i català.
Després de finalitzar la proposta inicial, es podran tindre en compte altres romanços (occità, gallec, grisó, sard, etc. junt als dialectes de les sis llengües principals) i introduir canvis, si cal, en la codificació. No obstant, Via Neolatina pensa que la varietat codificada segons els metacriteris exposats serà molt semblant a la que resultaria d’estudiar tots i cadascun dels romanços.

  • Via Neolatina no inventarà formes que no existisquen o no hagen existit. Açò diferencia clarament la codificació d'un romanç neollatí de la creació de llengües artificials com esperanto, interlingua o interlingua romanica. Ex: no s’introduiran innovacions com per exemple un suposat plural en –is, que uniria els plurals masculins orientals (italians i romanesos) en –i amb els occidentals (francesos, castellans, etc.) amb –s. Tampoc es forçarà la regularitat. Ex: el participi de "fàcere" no serà "facito" sinó "facto". A pesar d'això, la varietat codificada necessita una coherència interna igual que la de les varietats naturals, i per tant els elements provinents dels distints romanços hauran de ser adaptats o integrats harmònicament en el romanç neollatí.  A més, cal recordar que en contraposició a la parla, que és espontània, variable i natural, l’estàndard de qualsevol llengua (tant si es basa en diversos com en un sol dialecte real) és sempre una varietat lingüística artificial en el sentit de que es desenvolupa per sel·lecció, homogeneització i reglamentació degut a l’acció explícita d’una o més persones en un moment donat o al llarg dels segles (+ info ací).


CRITERIS DE CODIFIACIÓ:

 

             Els criteris de codificació ens ajuden a triar d'entre les distintes variants romàniques d'un element lingüístic aquella forma més recomanables per a formar part de la nova varietat composicional.

 

Diasistematicitat:

 "Diasistematicitat: són preferides les formes capaces d'explicar les seves homòlogues d'altres varietats."    

         Es dóna preferència a la forma que representa  l’estructura més globalitzadora de la llengua, i de la qual es poden derivar les altres segons regles. El criteri de diasistematicitat és especialment d’utilitat en qüestions d’ortografia. Per exemple s’escriurà CAPRA, PETRA, i no cabra o piedra*. Les grafies diasistemàtiques solen ser més etimològiques i per esta raó el romanç neollatí tindrà una apariença llatina: sense sonoritzacions, sense diftongacions, sense palatalitzacions, sense reduccions de consonants dobles, etc. Ex: les formes PÒRTA i MÈLE poden ser relacionades amb puerta i miel pels parlants castellans, ja que en el seu romanç les ò i è obertes tòniques diftonguen sistemàticament i la –e final cau. No obstant, el criteri de diasistematicitat no justifica grafies etimològiques del tipus philosophia*, choro*, etc.

           

Historicitat:

 "Historicitat: són preferides les formes que tenen una tradició literària més Ilarga, conservadores respecte a les innovacions més recents. Pot afavorir l’autonomia de la llengua [quan esta es trova en situació de diglòssia, que no és el nostre cas] i aportar materials de diversificació estilística, però d’habitud [en algunes codificacions] és l’orígen de tota mena de productes d’elaboració no funcional " (Lamuela)

 “El criteri d’historicitat permet integrar eventualment formes que tenen una llarga tradició escrita però han esdevingut obsoletes. No obstant, els arcaismes no deuen ser admesos si amenacen amb fer competència inútil a formes contemporànies; es correria el risc de caure en el purisme no funcional.” (Sumien: 206)

D'este criteri es desprén que caldrà fer la tria entre les formes dels romanços que fruixen d'un cultiu literari en l'actualitat i que compten amb una tradició literària que s'allunya en el temps. Són: italià, francés, castellà, portugués, i en menor mesura català i romanés. No es tindran tan en compte, per tant, varietats amb una tradició literària definitivament interrompuda (llatí clàssic) o bé sense continuitat amb els usos literaris contemporanis (occità, gallec), així com les múltiples varietats amb poca tradició literària (sard, grisó, cors, aragonés, asturià, etc.). No obstant, donat que aquelles sis varietats literàries principals són prou independents unes d'altres i aporten una varietat de formes amb llarga tradició literària, serà convenient ampliar el criteri de historicitat de la següent manera: de les formes amb llarga tradició literària es triaran les més conservadores respecte a l'anterior varietat literària, el llatí. A més, excepcionalment, Via Neolatina prendrà formes preliteràries pertanyents a eixos sis romanços (fins i tot del llatí vulgar que continuen), si són més recomanables segons altres criteris de codificació (diasistematicitat, etc.). 

Per tot, Via Neolatina reformula este criteri de la següent manera: es preferixen formes més conservadores, sempre i quan formen part o hagen format part dels romanços amb una llarga tradició literària (Això exclou trets conservadors exclussius d'altres varietats, com el sard). La tria es farà a poder ser entre formes actuals (que són més funcionals, vore més avall), però es podrà escollir una forma en desús si esta puguera servir millor als objectius de codificació (diasistematicitat, regularitat,...). Este criteri aporta a la codificació neollatina solucions convergents molt útils, ja que les formes conservadores o antigues solen ser més diasistemàtiques. Ex: L’antiga pronuncia amb /kl/ del mot ORECLA ‘orella’ reunix les variants de pronúncia actuals. Ex: l’antiga desinència verbal –tes de la 2a persona del plural (com en VOS CANTATES) engloba els seus derivats actuals (cantais, cantatz, canteu, cantate,...). Ex: es recupera l’antic PLUS /plus/, que abarca el /ply/ francés, el /pju/ italià i el /pus/ català. Este criteri, a més, reforça la identificació dels parlants, ja que les formes triades, a pesar de ser arcaiques, formen part de la seua llengua.

No obstant, este criteri no implica que s'han de triar formes conservadores indiscriminadament, ja que les formes triades han de satisfer altres criteris com els de funcionalitat (difusió, intel·ligibilitat, simplicitat, acceptabilitat) així com les condicions socials de codificació (continuitat amb les codificacions dels distints romanços).  Ex: no es pot adoptar el sistema de declinació nominal romanesa (més conservador) o en última instància tot el llatí clàssic ja que seria incomprensible, complicat, etc. 

 

Regularitat:

"Regularitat: són preferides les formes més regulars gramaticalment. (..) L'aplicació dels criteris de regularitat pot ajudar a la difusió de les formes codificades (vegeu més endavant el criteri de simplicitat)." (Lamuela)

Unitat morfològica:

 "Unitat mofològica: són preferides les formes que eviten l'allomorfisme." (Lamuela)

Este criteri justifica, per exemple, la priorització de l’artícle definit masculí LO, front a les variants EL o LE, ja que és paral·lel al plural LOS.  També justifica l’adopció de les formes amb –v– en el pretèrit perfet d’indicatiu de les tres conjugacions (CANTAVO, VENDEVO, UNIVO), com en italià, encara que molts altres romanços la conserven només en la primera conjugació (com en castellà cantaba*, vendía*, unía*).

Distintivitat:

 "Distintivitat: són preferides les formes que eviten l'homofonia." (Lamuela)

Per este criteri és preferible que la 1a persona del singular del pretèrit imperfet d’indicatiu siga –o (ex: CANTAVO), com en italià, i no –a  (cantava*) com en portugués, castellà i català, ja que així es diferencia de la 3a persona (CANTAVA).

Homogeneitat:

 "Homogeneitat: són preferides les formes que corresponen a paradigmes més homogenis." (Lamuela)

Segons este criteri, són preferibles els paradigmes més homogenis encara que resulten en irregularitats en les desinències. Ex: són més homogenis els articles indefinits plurals UNOS, UNAS, ja que són paral·lels als singulars UNO, UNA. L'altre tipus d'articles indefinits plurals (DE LOS, DE LAS) serà paraestàndard.

 

Regularitat evolutiva:

"Regularitat evolutiva: són preferides les formes que tenen una evolució diacrònica més regular: les que responen a evolucions sistemàtiques, sense canvis particulars ni interferències analògiques." (Lamuela)

Segons este criteri es preferiran les variants populars a les cultes, ja que aquelles responen a les lleis evolutives generals i estes conserven caracterítiques llatines pel fet d'haver sigut reintroduides. Ex: ÀNGOLO (estàndard) front a ÀNGULO (paraestàndard).


Coherència estructural:

“La coherència estructural consistix en respectar les regles generals de formació de mots” (Sumien)

"Coherència estructural: són rebutjades les formes que infringeixen les regles generals de formació de paraules (...). És un criteri raonable en els treballs sistemàtics, però és disfuncional perseguir les paraules d’aquesta mena àmpliament difoses.” (Lameula) 

 

Funcionalitat:

 

"Funcionalitat: són preferides les formes que tenen més valor funcional o que poden adquirir-lo més facilment. (...) Hi ha diversos criteris que responen a aquest principi general:” (Lamuela)

Difusió:

“Difusió: són preferides les formes més difoses perquè són les que tenen més valor funcional d'entrada. (...)” (Lamuela)

Segons este criteri es preferixen les formes més difoses. Ex: BLANCO i ALBO seran sinònims estàndard, però el primer serà preferible per ser el més usat. Per tant, en el diccionari ALBO serà definit com a "blanco".

Per a valorar la difusió de cada variant cal tindre en compte la geografia i la demografia. El nombre total de parlants de les llengües neollatines es repartix de manera molt desigual entre elles. El castellà és la llengua nativa d’uns 322 milions de persones aproximadament, la qual cosa suposa el 43% del total neollatí, i és l’idioma oficial de 20 països. A l’altre extrem hi ha llengües com el ladí, que només compta amb uns 35.000 parlants localitzats en unes poques valls alpines. Aquesta desproporció no permet tractar a totes les llengües per igual. Per tant és de sentit comú que les llengües grans tinguen més pes en l’elaboració d’un estàndard neollatí. No obstant, les llengües petites que disponguen de tradició escrita no careixen d'importància, ja que a voltes són les úniques que presenten la forma més idònea segons altres criteris. Per exemple SOFLAR ‘bufar’ és la variant més recomanable però apareix només en occità.

No obstant, si s’aplicara el criteri de majoria matemàticament el resultat dependria quasi sempre de dos llengües, el castellà i portugués, que conjuntament suposen el 70% de la Romània. Estes dos llengües, en realitat, degut a la seua semblança no necessiten un estàndard neollatí per a intercomunicar-se entre elles i a més els parlants, majoritàriament, no tenen contacte amb les altres llengües romàniques ja que estan a l’altre costat d’un oceà, en un altre continent. Influenciat per estes dos llengües ibero-romàniques, el romanç neollatí no aconseguiria el seu objectiu d’afavorir la intercomunicació entre les llengües neollatines, ja que la distància entre el romanés i el romanç neollatí, per exemple, seria quasi igual a l’existent ara entre el romanés i el castellà mateix.

            És en Europa on els parlants de les llengues neollatines estan més en contacte i tenen necessitat, en el marc de la U.E., de comunicar-se entre ells. Per tot això, el criteri de majoria es basarà en les proporcions que les llengues romàniques tenen en la Romania Vella. El francés, l'italià i el castellà són les tres llengues més importants. Un segon grup el forma el portugués, el romanés i el català. Un tercer grup abarca el gallec, l’occita, el sard i el grisó.


Intel·ligibilitat:

“Intel·ligibilitat: són preferides les formes que, tot i no ser usades per aquells a qui són proposades, seran  fàcilment compreses i són, doncs, disponibles. Responen a aquest criteri les formes que contenen morfemes coneguts i les formes d'una varietat que presenten correspondències regulars a les altres varietats (vegeu el criteri de diasistematicitat).” (Lamuela)

Segons este criteri se sel.lecciona la forma que podria ser compresa per un major número de parlants. Ex: els plurals amb –s son més fàcils de reconéixer que els que empren vocals. Ex: els articles indefinits plurals UNOS, UNAS són més comprensibles que DE LOS, DE LAS. Ex: les formes sense sonoritzar (CAPRA, AQUA) poden ser relacionades en occident amb els cultismes (CAPRINO, AQÜEDUCTO), i són per tant més fàcils d’identificar que les corresponents sonores en orient (cabra*, agua*). La no diftongació es així mateix més comprensible (PÒRTA, MÈLE front a PUÒRTA, MIÈLE), ja que les llengües que diftonguen no ho fan sempre (només en sil.laba tònica) i els seus parlants estan acostumats a l’alternància en la conjugació (exemple en castellà: puedo/podemos) o entre formes principals i derivats (puerta/porton, miel/meloso). Estos últims exemples també es justifiquen pels criteris de diasistematicitat i historicitat.

Simplicitat:

“Simplicitat: són preferides les formes que, amb un mateix grau d'intel·ligibilitat, plantegen menys problemes d'aprenentatge. Els criteris de regularitat es poden posar al servei d'aquest criteri, però no s'hi posen necessariament. A part de les formes regulars, són més simples les formes que no tenen certes implicacions estilístiques: per exemple, és més simple un sistema amb una única forma de tractament que un amb dues o amb tres formes, amb implicacions de cortesia o d'altra mena.” (Lamuela)

Acceptabilitat:

 “Acceptabilitat: són preferides les formes que no tenen un aspecte inhabitual i que no tenen ni poden adquirir fàcilment connotacions incomodes." (Lamuela)

Este criteri impedix introduir sistemàticament la k per a representar el so /k/, per exemple, ja que el romanç neollatí adquiriria un aspecte poc habitual. Este criteri ens du, a més, a mantindre la h etimològica ja que, a pesar de ser del tot inútil i haver-se eliminat per exemple en italià, és encara usada en la majoria de llengües romàniques per tradició. La majoria de parlants trobarien estrany escriure istòria* i per tant és preferible HISTÒRIA. En el futur, una volta el romanç neollatí estiga codificat i socialitzat, podran plantejar-se reformes com la d’eliminar les h.

 

Autonomia:


"Autonomia: són preferides les formes que marquen la distancia lingüística respecte a la llengua dominant. Pot estar en conflicte amb els criteris de funcionalitat, però també pot respondre a les expectatives de funcionament autònom de la llengua. En les operacions de cultiu és habitual de proposar-se de neutralitzar la influencia de la llengua dominant.(...) Els següents criteris responen al principi general d'autonomia:”
(Lamuela)

Els criteris d’autonomia estan pensats especialment per a llengües en situació de diglòssia, i el romanç en el seu conjunt no està en eixe cas ni tan sols respecte a l’anglés, que únicament és la llengua internacional. No obstant, els codificadors de les llengües romàniques solen prendre mesures per a limitar la influència de l’anglés, i consegüentment nosaltres també ho farem.

Genuinitat:

 “Genuitat: s'exclouen les formes degudes a la interferència de la llengua dominant.” (Lamuela)

 Ex: es prioritzaran formes romàniques com CALCIO, provinent de l'italià, front a anglicismes com FÚTBOL. No obstant, en el cas de paraules d’ús corrent com esta, es pot acceptar l’anglicisme com a sinònim igualment estàndard.

Especificitat:

 “Especificitat: són preferides les formes que augmenten la distancia respecte a les altres Ilengües i especialment respecte a la dominant." (Lamuela)

Este criteri és específic de llengües en situació de diglòssia amb una altra llengüa emparentada, i per tant no caldrà aplicar-lo en el cas de la nostra codificació.

 

Analogia amb altres llengües:

 

"Analogia amb altres llengües: són preferides les formes que presenten característiques anàlogues a les de les formes preferides en la tradició normativa de determinades Ilengües, preses com a model de Ilengües establertes. Reforça la tendència a una elaboració autonoma, evitant les operacions desorientadores derivades de l'adopció del model de funcionament de la llengua dominant." (Lamuela)

Este criteri també està pensat per a la codificació de llengües en situació de diglòssia respecte a una altra llengua emparentada, i per tant no caldrà tindre’l en compte, al menys en esta primera fase de codificació. Es pot tindre en compte més avant en la fase de compleció, a l’hora d’establir térmens tècnics o científics en harmonia amb llengües d’altres famílies indoeuropees.

 

CONDICIONS GENERALS:


Es preferible escollir formes que responen a un major número dels criteris anteriors. Però en qualsevol cas, la tria ha de satisfer les següents condicions generals:


Condició formal de la codificació:


"Sistematicitat de la varietat codificada: el resultat de la codificació lingüística ha de permetre d'usar varietats completes i estructuralment coherents."
(Lamueula)

             L’estàndard neollatí ha de tindre un grau de coherència interna semblant (però no necessàriament superior) al del la majoria d'estàndards de les llengües romàniques. O siga, ha de ser conseqüent en sí mateix. Per a aconseguir això, per exemple, cal definir el sistema fonològic del romanç neollatí: identificar l’evolució idònea de cada so llatí i aplicar-la a totes les paraules que continguen eixe so, independentment de si un paraula en concret es conserva en totes les llengües o no. Açò no vol dir que Neolatino no tindrà excepcions a les regles fonètiques. En tindrà tantes com en tinguen les mateixes llengües romàniques.


Condicions socials de la codificació:



"Coherència amb els precedents immediats d'ús de formes referencials: en la mesura en que no provoqui contradiccions massa grosses, s'ha de procurar la continuitat arnb les temptatives anteriors de codificació i d'ús de formes referencials."
(Lamuela)

 Esta condició implica que el romanç neollatí ha d'enllaçar amb les codificacions dels distints romanços, especialment amb les varietats codificades i socialitazades. A poder ser, també amb el llatí clàssic. Però cal no oblidar que el llatí no és un precedent immediat i a més és desconegut per la gran majoria de parlants. 

 

 

Comments