07. Josefina Castellví i Piulachs (1935)

Josefina Castellví i Piulachs

Biòloga i oceanògrafa de prestigi internacional, que s’ha dedicat a la investigació científica amb passió i esperit d’aventura, però també amb rigor i paciència. El seu interès per la ciència que estudia els oceans l’ha portat a viure a l’Antàrtida, on ha tingut experiències que han deixat una sàvia empremta en el seu caràcter. Ha contemplat la blancor del silenci, els matisos del gel, el moviment rítmic de les foques i pingüins, el creixement de les algues i el plàncton... i potser, precisament de tot això, prové la calidesa i serenor que transmet la seva personalitat de manera involuntària.

Josefina Castellví i Piulachs va néixer a Barcelona durant la República, quan faltaven uns mesos per a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-39). El seu pare era metge i la seva mare mestressa de casa, però tots dos tenien molt clara quina era l’herència que havien de deixar a les seves dues filles: com que la professió de metge no es podia traspassar a la generació següent, els havien de donar cultura perquè es poguessin guanyar la vida.

Així és que Josefina i la seva germana gran van anar a l’escola de ben petites, primer en una que hi havia just al costat del pis de l’Eixample on vivia la família i on havien nascut les dues filles. Després a un col·legi de monges en el qual van estudiar fins al segon curs de batxillerat i, finalment, a l’Institut Montserrat, del barri de Sant Gervasi, on Josefina es va preparar per entrar a la Universitat. Malgrat la postguerra en què estava immers el país, la infantesa i adolescència de Josefina van ser èpoques de relativa felicitat, viscudes alternativament a Barcelona i Castelldefels, indret on els seus pares tenien una casa quan hi havia encara una platja de dunes. Potser precisament d’aquells anys prové la seva passió pel mar...

El 1953, al voltant dels 18 anys, Josefina va començar a estudiar biologia a la Universitat de Barcelona, en unes classes minoritàries: al seu curs hi havia matriculades dotze persones. Com que era molt bona estudiant, Josefina Castellví va fer dos cursos en un, de manera que es va llicenciar en biologia el 1957, quan tenia 22 anys. Només dues persones van acabar la carrera aquell any: ella i una monja. Cal tenir en compte que aleshores a les escoles de primària i secundària començaven a exigir titulacions per fer-hi classes, cosa que obligava a estudiar a moltes monges i capellans, que tenien com a objectiu la docència. Però Josefina Castellví no va triar aquesta sortida professional, sinó que va decidir continuar els seus estudis per dedicar-se a la investigació.

Acabada la carrera, Josefina Castellví se’n va anar a França per estudiar-hi durant dos anys. Cap al 1960, quan es va especialitzar i doctorar en oceanografia, era una jove de 25 anys que començava la seva aventura científica: va participar en les seves primeres expedicions oceanogràfiques en un vaixell amb bandera francesa i va fer de professora de treballs pràctics en cursos de la Universitat de la Sorbona.

Quan va tornar a Barcelona va continuar la seva recerca al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Primer fent experiments al laboratori, perquè aleshores l’Estat Espanyol no  tenia ni vaixells oceanogràfics ni batiscafs per explorar racionalment i de manera directa els mars. Després, a partir del 1971, quan els científics van disposar del primer vaixell oceanogràfic espanyol per a les seves investigacions, Josefina Castellví va poder fer la seva feina des del mar, on hi havia els objectes d’estudi i on podia analitzar com es comportaven enmig de les corrents marines.

El 1987 Antoni Ballester, Josefina Castellví i set persones més van posar en funcionament la primera base espanyola a l’Antàrtida, que van crear a l’illa Livingstone i van batejar amb el nom de Joan Carles I. Josefina Castellví tenia 52 anys i fins al 1997  es va encarregar de dirigir la base, on vivien 12 persones durant quatre mesos a l’any. La investigació a l’Antàrtida li ha proporcionat coneixements i emocions alhora, perquè ha estat una experiència professional i emocional, com ella mateixa diu. L’Antàrtida és un laboratori natural perquè en el gel hi ha escrites les vivències de la Terra des de fa milions d’anys i saber analitzar aquestes escriptures ens permet compartir les vivències del nostre planeta, explica. 

Després de viure uns anys a Madrid, on s’havia encarregat des del 1989 del Programa Nacional d’Investigació Antàrtica, el 1995 Josefina Castellví va tornar a Barcelona per dirigir  l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Durant tota la seva vida laboral, va compaginar la seva tasca investigadora amb les conferències per divulgar-la i amb l’escriptura de llibres, entre els quals destaca el que porta per títol Yo he vivido en la Antártida, que es va publicar el 1996.

A pesar de la seva jubilació (2000), Josefina Castellví es manté activa: col·labora amb el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, i continua donant conferències sobre la seva feina i sobre l’Antàrtida, tot transmetent al seu públic la importància que té aquest desert gelat. Com que és el lloc més fred, comenta, és el lloc ideal per estudiar els mecanismes d’adaptació de tots els éssers vivents, que han de canviar la seva estructura per sobreviure, ja que si no ho fan, s’extingeixen, com els ha passat als arbres i les plantes, que han desaparegut de l’Antàrtida. 

Josefina Castellví, que ha estat la primera dona catalana i espanyola que s’ha dedicat a l’oceanografia, ha rebut nombrosos premis en reconeixement a la seva tasca investigadora. “El difícil és obtenir el primer premi”, diu ella amb tota la modèstia, citant el científic Ramon Margalef, “perquè els altres vénen com per accions mimètiques”. De tots els que té en valora especialment dos: la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1994) i la Creu de Sant Jordi (2003),  perquè signifiquen l’homenatge de la seva ciutat i del seu país. I és que Josefina Castellví, que continua vivint en el mateix pis on ha nascut, valora especialment els orígens de les persones i de totes les espècies.

(Narració a cura de Antònia Carré)
Comments