02. Elisenda de Montcada (~1292 - 1364)

Elisenda de Montcada

Bella dama de l'alta noblesa que va ser la tercera esposa del rei Jaume II (1267-1327). La seva fama de dona bondadosa era tan gran que fins i tot després de la seva mort es continuaven recordant les seves virtuts. Així, Bernat Metge destaca en Lo somni (1398-99) la maduresa de la reina de Pedralbes, el seu sentit de la justícia i el fet que mai no va girar els ulls cap a coses deshonestes.


Elisenda pertanyia a la família dels Montcada, un dels llinatges feudals més poderosos i importants de la Corona d'Aragó que des del segle X
havia participat activament en la política al costat dels comtes-reis. El seu pare va ser Pere II de Montcada, senyor de la baronia d'Aitona, i la seva mare Elisenda de Pinós. Elisenda i els seus dos germans, Ot i Gastó, que serà bisbe d'Osca i de Girona, van ser educats tal i com els corresponia segons el seu sexe i la seva categoria social. Potser perquè per les seves venes corria sang reial, ja que una avantpassada dels Montcada era filla natural del rei Pere el Catòlic (1177-1213), Elisenda va ser una noia delicada i bella que no es va voler casar amb qualsevol, segons diu la llegenda.

Conten que un patge es va enamorar d’Elisenda quan tots dos eren uns nens. D’adolescent, el noiet es va voler casar amb la seva senyora, però ella no va acceptar el compromís perquè no estava ben vist que una dama noble es casés amb un inferior. Dolgut, el jove se’n va anar a la guerra on va lluitar coratjosament contra els musulmans. L’amor que sentia per Elisenda li va donar tanta força i valentia que el rei va voler premiar els seus esforços fent-lo cavaller i atorgant-li terres i riqueses. Aleshores el jove va anar a trobar Elisenda per demanar-li que es casés amb ell ara que ja havia ascendit socialment. Però aquesta vegada Elisenda no s’hi va voler casar amb una raó de molt pes, i és que el rei, un home prudent, assenyat i pietós, havia demanat la seva mà. Era el 1322.
(Tomba de la Reina Elidenda al Reial
Monestir de Pedralbes. Barcelona)

Elisenda de Montcada va entrar en la vida de Jaume II quan el rei ja havia aconseguit els més grans èxits del seu regnat (1291-1327). Ja s‘havien pacificat les seves terres, ja s’havia produït la reconciliació amb Castella (1304) després de diverses guerres, i ja s‘havia aconseguit que la Corona d’Aragó fos la principal potència de la Mediterrània. Jaume II havia estat un bon rei, protector també de la cultura, que havia donat suport a personalitats com Ramon Llull (1232-1316) i Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) i havia fundat la primera universitat catalana a Lleida el 1300.

El 1322 el rei Jaume II s’havia quedat vidu de la seva segona esposa, Maria de Lusignan, germana del rei de Xipre, i és aleshores quan decideix casar-se amb Elisenda. No volia viure en pecat, i per això demana que s’agilitin els tràmits per al matrimoni, per evitar caure en cap temptació carnal mentre és vidu. Quan se celebra el casori, el rei té 55 anys i Elisenda uns 30. Tots dos s’instal·len a Barcelona, al Palau Reial Major que hi ha encara a la Plaça del Rei, i Elisenda es passa el dia cuidant el seu marit, vell i malalt, fent obres de caritat i dedicant-se a l'oració. El rei comparteix aquesta passió religiosa de l'esposa, li regala llibres pietosos i relíquies de sants, que ella conserva amb devoció. Quan Elisenda li demana permís per fundar un monestir de monges clarisses a Pedralbes ("Petras Albas" en llatí), el rei accedeix al seu desig i comencen les obres el 1326 amb les pedres blanques de la pedrera que hi havia a prop. Quan el rei va morir el 1327, Elisenda, que tenia uns 35 anys i no havia tingut fills, es retira a viure en un palau que es va fer construir prop del monestir. Aquí va continuar amb la seva vida devota i honesta fins que la mort se la va endur el 1364, als 72 anys.

Conta la llegenda que aquell cavaller enamorat va continuar estimant Elisenda quan aquesta era reina. En conèixer la mort del rei, el cavaller es va adreçar de nou a Elisenda i li va demanar per tercer cop que es casés amb ell. Elisenda li va respondre que no pertocava a una reina viuda tornar-se a casar, sinó fer-se monja, com havia decidit de fer. El cavaller, mort de dolor i de pena, va pensar que només el claustre li podria fer suportables els seus turments i per això es va fer frare. Diuen que molt temps després, el cavaller-frare va trucar a la porta del monestir de Pedralbes. La monja portera li va preguntar qui era i què volia, i el frare va contestar que venia per confessar la reina Elisenda. I diuen que la monja, llagrimejant, va afegir que si volia podia beneir-la, però confessar-la no, ja que la reina Elisenda havia mort aquell assolellat matí.
Comments