4.5. La comprensió IRÒNICA

L’ideal del pensament racionalista, en especial des del temps de la Il·lus­tració, era l’explicació científica de la realitat. La ciència anava guanyant terreny a l’obscurantisme. Aquest ideal, però, sempre ha tingut crítics, des del dubte metòdic de Sòcrates fins a l’escepticisme d’alguns romàntics només superat pels artistes. Per Victor Hugo, tots els sistemes són falsos, només el geni és ve­ritat. El modernisme amb Nietzsche i el postmodernisme promouen també l’es­cepticisme i la ironia. De fet, la ironia com a pensament recursiu pren dis­tància del pensament i del llenguatge, per valorar-ne i qüestionar-ne la validesa. «La ironia possibilita aquesta estranya comunicació que té lloc entre el que es diu i el que es vol dir.» Davant la impossibilitat que el discurs expliqui tota la realitat, la ironia facilita o insinua aquesta insuficiència i amplifica la ment i el significat.

Egan s’esforça a explicar la coexistència del pensament irònic amb les altres formes de pensament. Més que construint teories, els irònics expliquen histò­ries; valoren més la imaginació que el raonament per representar la realitat. Heus aquí la seva coexistència amb el pensament mític.

La ironia relativitza l’entusiasme de la identificació romàntica amb qualitats transcendents, ampliant aquesta identificació a altres. No només s’admira els com­patriotes, sinó també altres pobles, i s’és capaç de descobrir qualitats en perso­nes i idees marginals. La comprensió irònica no deixa d’utilitzar també la capa­citat teòrica generalitzadora de la comprensió filosòfica.

(seguir llegint)

Comments