4.2. La comprensió MÍTICA

4.2.1. Predomini de la fantasia

Per part, doncs, dels pedagogs teòrics, «s’ha perdut la capacitat de veure el món tal com el veu el nen transfigurat per la fantasia», diu Egan, que destaca dues característiques de la fantasia infantil:

—Els continguts de la ment inclouen ambients i personatges exòtics o ima­ginaris (i, per tant, apartats del suposat interès infantil per allò proper).

—Els relats i els personatges sembla que estiguin construïts sobre idees (o parelles d’idees) i conflictes entre aquestes. I aquestes idees són generals i abs­tractes. El bo i el dolent, el valent i el covard, els opressors i els oprimits.

De manera que, segons Egan, encara que és veritat que els continguts del món imaginatiu efectivament no corresponen al que és proper físicament als nens, sí que ho són, i molt, les idees i els sentiments subjacents. Els nens, en efecte, coneixen, per exemple, les decisions injustes dels pares i els mestres o dels altres nens, i hi són molt sensibles. I a més, aquestes idees són anteriors a l’aprenen­tatge «pràctic». «Abans que els nens puguin caminar o parlar, abans que puguin patinar o anar en bicicleta (és a dir, actuar), coneixen l’alegria i la por, l’amor i l’odi, l’expectativa i la satisfacció, el poder i la impotència [...], d’aquesta mane­ra, en tractar les fantasies dels nens [...] no ens dediquem a buits intel·lectuals, sinó a les formes primitives i als primers desenvolupaments dels conceptes més profunds i fonamentals que utilitzem per donar sentit al món i a l’experiència».

El cultiu de la imaginació no exclou, però, el cultiu d’altres capacitats (rao­nament, observació, manipulació), però Egan insisteix en la necessitat de no aban­donar el cultiu de la imaginació, presentant-la com l’origen de la creativitat, la sensibilitat, el sentit poètic i artístic...

L’autor critica l’actual tendència del retorn al que és bàsic. «Avui dia, insis­tir en les tècniques bàsiques (lectura, escriptura, càlcul) i no en la imaginació és com insistir en el desenvolupament muscular a costa de la imaginació per acon­seguir treballadors manuals en l’era de les màquines [...]. No es tracta tampoc de començar a desenvolupar la imaginació en comptes de les tècniques bàsiques o dels músculs, però les tècniques de —diguem-ne— la utilització dels nombres o de l’escriptura, de la força [...] són útils en la mesura que estan governades per la imaginació».

4.2.2. Accés a la realitat

Els nens capten conceptualment el món, en primer lloc, en termes de pa­rells oposats. Egan segueix Bettelheim quan diu que la polarització (bons i do­lents, treballadors i dropos...) permet que el nen comprengui fàcilment la dife­rència entre ambdós, la qual cosa no li seria fàcil si els personatges dels contes s’assemblessin més als menys polaritzats de la vida real. És una conseqüència del llenguatge que lògicament expressa diferències en les propietats dels objectes: l’o­posició objectes rodons i no rodons, A i no A, deriva de la discriminació somà­tica anterior: jo-els altres, figura-fons, cara-no cara, etc.

4.2.3. Causalitat

Pel pensador mític, les coses succeeixen perquè uns éssers superiors ho vo­len. Els déus en les epopeies gregues, les fades, les bruixes, la màgia en els con­tes. Els nens no qüestionen aquestes explicacions. Tot s’ho creuen, tot és possi­ble en la barreja de fantasia i la realitat que és el seu pensament.

4.2.4. Tecnologia. Estratègies orals

Egan insisteix que l’oralitat no constitueix una condició deficitària (la ca­rència d’escriptura), sinó que té entitat i instruments (o tecnologies) propis, en­tre els quals destaquen els mecanismes de memorització, com la rima poètica, les narracions, la metàfora..., que considera que s’han de recuperar i treballar a l’es­cola.

De tota manera, Egan no pretén que l’objectiu de l’educació «consisteixi a preservar i desenvolupar de manera acrítica unes estratègies (orals) com aques­tes. No tractem de preparar els nens per viure en una societat oral, però sí [...] per a una cultura que és tant oral com escrita». A més, avui assistim al desen­volupament d’una «segona oralitat», mitjançant el desenvolupament dels mit­jans electrònics de comunicació, majoritàriament més verbals i visuals o icònics que escrits.

4.2.5. Formes narratives. Els contes

Una altra característica de la comprensió mítica és la forma narrativa. L’au­tor ens recorda que abunden els escrits pedagògics sobre els contes i la investi­gació sobre la comprensió dels nens que els utilitzen, però hi ha menys biblio­grafia sobre les raons que propicien que els contes tinguin tanta força per suscitar l’interès dels nens, i menys encara sobre com poden utilitzar-se les ca­racterístiques formals dels contes per ensenyar qualsevol tipus de contingut cur­ricular i les seves implicacions per al conjunt del currículum de la primera in­fància. Després d’afirmar que els contes constitueixen un dels escassos universals culturals (totes les cultures tenen contes), Egan es pregunta què són els contes, per què són útils, què ens proporcionen.

Però els contes no solament són convenients per al desenvolupament dels nens i per al desenvolupament del currículum, sinó que també són necessaris per assolir els instruments mentals que tots els infants necessiten, tant intel·lec­tuals (vocabulari) com afectius. La conquesta de la memorització és molt cele­brada pels mateixos nens, ja que els encanta tornar a sentir els mateixos contes i anticipar-ne la continuació. Els nens viuen els contes i s’identifiquen amb el pro­tagonista, gaudeixen amb els seus triomfs, pateixen amb ell...

4.2.6. Selecció i organització del currículum

L’anàlisi de l’estructura dels contes, dels seus arguments i dels que interes­sen als nens petits ens obre nous aspectes de l’aprenentatge i ens proporciona uns principis nous per seleccionar i organitzar el contingut del currículum en for­ma de contes. Ja hem vist com Egan considera que les idees de la fantasia infantil s’organitzen per parells oposats. Proposa, doncs, organitzar les narracions al voltant de parelles d’idees oposades. La lluita de la humanitat contra la injustí­cia, per exemple, es pot explicar amb una narració o un conjunt de narracions sobre injustícies al llarg de la història (esclavitud, racisme...) i les persones que feren quelcom per oposar-s’hi i aconseguir un món més just (Espàrtac, Gandhi, Martin Luther King...). A més, la presència del pensament mític en els adults es detecta en el gust per les narracions o les pel·lícules on els personatges són níti­dament bons o dolents, com per exemple molts films de l’Oest.

(seguir llegint)

Comments