El meu laberint

Laia Muñoz Osorio

Laberint


Us heu preguntat alguna vegada què és la soledat? Us heu preguntat que deu sentir una formiga quan surt del seu niu i es troba amb un món tan gran i laberíntic? Doncs bé, per a mi les coses més normals i quotidianes es converteixen en passadissos infinits i foscos.

Diria que em van diagnosticar el síndrome d’Asperger farà uns deu anys, ara en tinc catorze. Em costa comunicar-me amb els altres, no és que sigui introvertit, sinó que fins i tot tinc dificultats per expressar el que em passa, sento i per què ploro per les nits.

Visc amb els pares i la meva germana gran Ariadna. Quan el pare es va assabentar del meu problema, vaig tenir la sensació que el seu afecte cap a mi va canviar i va començar a evitar-me, tot fingint que no abandonava pas el seu paper de pare. Per aquest motiu, els pares discuteixen molt sovint. La mare m’estima, però encara més el pare i per aquesta raó de vegades sento que se n’oblida de mi. Però per una altra banda, està la bona de l’Ariadna, la meva estimada germana de divuit anys. Ella és l’única que ve a la meva habitació quan ploro sota el reflex de la lluna i les estrelles, em consola i m’abraça. Llavors jo li dic que l’estimo, però no ho puc dir amb tanta estimació i sentiment com voldria.

Sempre he anat a una escola normal, amb nois i noies també normals. He repetit de curs un parell de vegades i els professors recomanen els pares que no perdi cap curs més. Mai no he sabut adaptar-me, a l’hora de l’esbarjo em quedava sol, mirant com passaven les agulles i de nou tocava el timbre.

Quan era a classe i escoltava la mestra, ho entenia tot; però sovint em distreia i només en la meva imaginació aconseguia trobar el fil que em permetria sortir del laberint de la meva vida.

Necessitava desfogar-me, però no ho aconseguia a través de les paraules. Vaig intentar-ho amb el futbol i la boxa, però era inútil. Però vet aquí un dia, vaig sentir a la meva veïna tocant el violí. No vaig poder evitar emocionar-me amb aquell so tan perfecte i harmònic. “La música” –em vaig dir- “si no puc desenvolupar el llenguatge verbal, ho faré amb el musical”.

Així va ser com vaig pregar els pares que em compressin un violí. Els pares van acceptar, però en comptes d’apuntar-me a l’escola de música, van contractar  un professor particular que vingués a casa un cop per setmana.

Tenia la sensació que els pares s’avergonyien de mi i per això em volien empènyer cap el cor del laberint.

Al principi, fou caòtic. Em va costar molt aprendre a coordinar les cordes superiors amb el trontoll de la vara sobre les inferiors. Així que em vaig proposar aconseguir tocar les cançons lentament i nota per nota. Quan vaig dominar les notes, les vaig lligar i poc a poc van sortir les meves primeres interpretacions.

Amb els sermons dels pares pel soroll estrident del meu violí, vaig reunir les forces necessàries per tirar cap endavant. Encara recordo amb claredat el dia en què per primera vegada vaig aconseguir tocar una cançó sencera. La porta de la meva habitació es va obrir de bat a bat i els meus parents em van aplaudir i lloar.

Durant el mesos següents, vaig presentar-me a audicions i concursos de talents de l’escola amb el meu violí. Recordo amb orgull que vaig tenir molt d’èxit i els meus companys em van acceptar finalment.

Emocionalment, també vaig experimentar un avenç important. Quan arribava a casa; enfadat, decepcionat, eufòric o avorrit; tocava el violí i aconseguia extreure del meu cos tota aquella maleïda pressió que em bloquejava la respiració.

Així va ser com el Minotaure va tombar les parets del seu laberint i aconseguí veure la llum del dia.

Quadre genealògic