LA MISSA DE LES SANTES

    Ja hem dit que el mes de juny de 1848, Jaume Isern s'assabenta que el seu alumne està component una missa. Isern demana explicacions i Manuel Blanch li ensenya els esbossos que tenia fets del "Glòria". Professor i alumne s'adonen, tot seguit, que aquella es una oportunitat excel·lent per donar a conèixer amb esplendor els seus criteris estètics (belcantistes), que de ben segur havien de resultar "a la moda" per als mataronins coneixedors dels últims corrents musicals vinguts d’Itàlia. L'ajuntament no escatimaria mitjans per fer mes esplendorosa, mitjançant l'art dels sons, la celebració de les Santes, patrones de la ciutat, en un moment en què la Santa Seu encara no havia confirmat oficialment l'acceptació d'aquest culte, que finalment va arribar el 1850.

    Segons les cròniques, Mn. Blanch va continuar el treball d'una manera intensa, auxiliat i assessorat pel mestre. Un dels enigmes, encara avui, és el grau d’importància de la participació de Jaume Isern en la composició de l'obra. Es fa evident el gran contrast estilístic d'alguns dels seus fragments, encara que això també es podria justificar amb dos fets: la immediatesa amb què es va haver de fer l'estrena i la immaduresa musical, lògica i plenament justificable, en un jove de 21 anys que segurament les úniques connexions que havia tingut amb el panorama musical del moment havien estat els seus mestres.

    El dia 27 de juliol de 1848 no es va estrenar la missa completa tal com la coneixem avui. Sabem que en l'ofici solemne d'aquella primera ocasió, el jove Blanch només havia completat el Kyrie i el Glòria. Seguint una pràctica comú a l'època, la resta de parts de l'ordinari de la Missa es van completar amb fragments de Misses d'altres autors. Qui sap si del barceloní Mateu Ferrer (1788-1864) organista de la Catedral Barcelona o del lleidatà Francesc Andreví (1786-1853), que abans d'anar a treballar a la Capella Reial de Madrid va ser mestre de Capella de Santa Maria del Mar entre 1814 i 1819... per citar algunes possibilitats.

    És interessant observar la forta vinculació belcantista (Rossini, Donizetti...) del Glòria, mentre que en el Credo, escrut amb posterioritat, es fa molt més palesa la creixent influència Verdiana. Aquesta dimensió estètica confirma que Blanch va estar desenvolupant la composició de la Missa en diferents etapes de la seva vida.


VINCULACIÓ BELCANTISTA

    El teatre de la Santa Creu de Barcelona s'havia fundat el s. XVIII i aleshores era el punt de trobada dels operòfils de caràcter conservador. El Gran Teatre del Liceu, en canvi, s'havia fundat l'any anterior (1847), i tot seguit va ser el nucli d'un públic més burgès, sovint més progressista. Malgrat tot, els dos teatres compartien la tendència a programar òperes, sobretot, de Rossini i Donizetti, la influència dels quals queda clarament reflectida com ja hem destacat en el missa de Mn. Blanch.

    Els seus passatges d'espectacularitat orquestral, i els dos famosos "obligats" de flauta (al "Qui tollis") i de violí (al "Et incarnatus"), són moments de la Missa de les Santes que responen als patrons estètics del "bel canto". En aquest sentit, però, destaquen especialment les seves melodies fluïdes i de gran bellesa lírica recolzades per l'acompanyament orquestral... l'imperi líric i plàstic de la veu contra la densitat sonora i la densitat expressiva de les òperes que s'escriurien algunes dècades després. I diem òperes, perquè la Missa de les Santes està escrita seguint uns paràmetres totalment operístics, fins i tot pel que fa al repartiment de les diferents parts dels solistes o a la successió d'alguns fragments que semblen evocar per moments l'estructura Cavatina-Cabaletta típic de les grans àries del moment. Un altre aspecte operístic podria ser que malgrat l'atractiu de les parts per contralt i baix, el tenor i la soprano semblen tenir mes possibilitats d'exhibir la seva capacitat interpretativa. És evident que el caràcter operístic de la partitura està molt lluny de ser un defecte com s'havia pretès a meitats del segle XX considerant-lo passat de moda o impropi del context religiós. La Missa de les Santes va néixer en un moment en que l'òpera italiana era la música que agradava, i aquesta projecció popular és la que buscava un Missa dedicada a les Santes Juliana i Semproniana que en aquell moment la ciutat de Mataró reivindicava davant del Vaticà per ser incloses en el martirologi i així poder-les reconèixer de forma oficial des de tots els àmbits, municipal i religiós, com les Santes Patrones de Mataró. Finalment el papa Pius IX les va proclamar patrones de Mataró l'any 1852. Per tant, intentar fer una interpretació atenuada en el seu esperit operístic, esdevé d'alguna manera una traïció a la intenció original de la partitura.


VERSIÓ ACTUAL VERSUS VERSIÓ ORIGINAL

    La partitura, escrita per a solistes, doble cor i orquestra, s'estructura en les parts habituals de l'ordinari de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus/Benedictus i Agnus Dei), intercalant el Gradual escrit amb posterioritat (1859) pel mateix Blanch, amb una durada total de la part musical superior als 90 minuts.

    Actualment, la Missa s'interpreta amb la col·laboració de 5 solistes, per donar mes relleu tímbric al resultat. De totes maneres, Blanch la va concebre només per a 4 (soprano, contralt, tenor, i baix, sense mezzo), en la línia de les obres clàssiques d'aquest gènere. Cal dir que, a l'època de Blanch, els papers solistes femenins eren interpretats per veus blanques o "falsetistes".

    Pel que fa al cor, originalment estava doblat encara que sovint la partitura presentava molts passatges a l'uníson, motiu pel qual es va optar per unificar el dispositiu. Afegim que en l'actualitat el cor està format per uns 150 cantaires que, a diferència dels solistes i els instrumentistes, majoritàriament professionals, hi participen de manera totalment desinteressada, a raó de 2 assajos setmanals durant els tres mesos anteriors.

    La part orquestral, malgrat que sempre s'interpreta sense algun instrument que podem considerar de farciment (com ara la flauta piccolo..), respon als motlles estàndards de les orquestres d'òpera italianes de la primera meitat del s. XIX. Cal dir, però, que una pràctica totalment habitual a l'època (que ho havia estat en segles anteriors i que ho va continuar essent en les dècades posteriors) era l’adaptació de la partitura orquestral a les possibilitats del moment. Així no ens ha de sorprendre que el mateix compositor readaptés l'orquestració cada vegada que s'havia d'interpretar la Missa en funció dels instruments disponibles.

    També és cert que hi ha algunes parts que no s'interpreten. Fa pocs anys, el malauradament desaparegut Jordi Arenes (1920-1998) va recuperar el final del Glòria (la segona part del Cum Sancto Spiritu, que a diferència de la primera part, escrita per a cantar a capella" -sense orquestra-, compta amb l'acompanyament dels instruments). A partir d'aquí, les úniques parts que falten per recuperar son el Christe Eleison i el segon Kyrie, que aniria després del Christe.... De totes maneres, cal dir que Mn. Blanch, en aquest segon Kyrie, va aprofitar la mateixa música que utilitza en el Cum Sancto.. orquestral.

    A tot això, hem d'afegir alguns fragments d'especial dramatisme, com ara el Domine Deus i el Qui Tollis (al Glòria), les línies melòdiques absolutament "belcantistes" del Qui Sedes, del Et Unam i del Benedictus, o si més no l'impacte sonor del Quoniam, o del Gloria in excelsis, aquest últim des d'una gran semblança amb la popular obertura de l'ópera "La gazza ladra" (1815) de Rossini.

    El manuscrit més antic que es conserva actualment en els arxius de la Basílica, data de finals del s. XIX quan el responsable musical era Mn. Francesc Mas que va ser el successor de Manuel Blanch arran de la seva mort. Es manté l'interrogant sobre la possible existència d'una còpia del manuscrit original del compositor, conservada en algun arxiu per terres italianes com ara al Vaticà o al Teatre alla Scala de Milà. Per ara és només una especulació.


LA MISSA DESPRÉS DE 1848

    Tres mesos després de la Missa de les Santes, el 28 d'octubre (dia de Sant Simó), s'inaugurava la primera línia de ferrocarril de l'Estat: Barcelona-Mataró. El 1848 va ser un any veritablement especial per Mataró.

    Entre aquell 1848 i el 2002 (inclòs), tenim documentades 127 audicions de la Missa, tres de les quals van ser fora de l'àmbit del 27 de juliol: el dia 1 de gener del 1852, a Santa Maria, amb motiu de la primera missa celebrada pel prevere Manuel Blanch; el dia 6 d'octubre del 1912, arran del nomenament de Tomàs Viñas com a propòsit general de les Escoles Pies, i el 22 de desembre de 1978, quan surt per primera vegada de Mataró i s'interpreta al Palau de la Música Catalana sota la direcció de Pere González dins dels actes de celebració del 75è aniversari de l'Orfeó Mataroní.

    La dècada del 1850 va ser fosca per a la Missa. Sembla que, a part de la interpretació esmentada del 1852, no n'hi ha cap mes documentada fins el 1864. Això no vol dir que no s'interpretés. Precisament, per les Santes del 1852 es va estrenar una missa de Nicolau Guañabens. Entre el 1873 i el 1877 s'obrirà un nou parèntesi interpretatiu, precedit el 1871 per la substitució de l'obra de Blanch per una missa del "...maestro Ferrer..." (segons el periòdic El Eco de la Costa). El 1894 s'interpretarà un refregit de la Missa de Blanch amb una missa de Charles Gounod (l'autor de l'òpera "Faust"). Del 1904 al 1906, arran de les noves normes musicals a l'església dictades pel papa Pius X en el seu "Motu propio" de novembre de 1903, es substitueix la Missa de Blanch per les de Gounod, Hilarión Eslava i Fochini. El 1907 s'aconsegueix un permís especial per poder interpretar la missa de Mn. Blanch a la basílica mataronina. I així es va fer a partir de llavors, exceptuant el 1909, en què la coincidència amb els esdeveniments de la Setmana Tràgica va fer que no es celebrés l'acte amb la part musical, i el 1910 tampoc, sense un motiu aparent. Finalment, el trienni de la Guerra Civil, comprès entre el 1936 i el 1939, va ser l'última vegada que es va deixar d'interpretar la Missa. 

Pel que fa al directors, a partir de les dades esmentades a tall estadístic podem dir que el compositor, Mossen Blanch, la va dirigir el 1848, 49, 50, 51 i del 57 fins el 83 en que va morir (26 vegades). Després, com ja hem dit, el va succeir Mossèn Francesc Mas (futur Bisbe Mas de Girona) que la dirigí del 1884 al 1903, 1907 i 1908 (21 vegades). Després s'hi posaria al capdavant Mossèn Joan Fargas els anys 1911, 1912 (2 interpretacions), 1913 a 1935, de 1939 a 1942 i 1944 (31 vegades). El prestigiós mestre mataroní Josep Sabater la va dirigir el 1943, el Mestre Roman Alia el 1945, el mestre i compositor Enric Torra (1910-2003)  la va dirigir per primera vegada el 1946 reprenent aquesta tasca a meitats dels 70. A partir de 1947 fins al 1970 el seu director va ser Mossèn Narcís Pagès (25 vegades). Des de 1971 Jordi Arenas va encetar una nova etapa de renovació i actualització de la interpretació de la Missa impulsant entre altres coses la rotació en la direcció de l'esdeveniment, en col·laboració amb els directors Enric Torra (1910-2003), Josep Canals i Pere González; més darrerament s'hi han afegit Francesc Cortès, Lluís Carné i Jordi Lluch.

 

GUIA PER A L'AUDICIÓ DE LA MISSA DE LES SANTES

MISSA DE GLÒRIA OP. 5 (1848)

KYRIE

    Després d’una introducció orquestral a tall de preludi, apareix el cor de manera solemne amb la proclama Kyrie eleison. Les petites intervencions del quartet solista contribueixen a accentuar encara més la intensitat creixent d’aquest fragment inicial de la Missa.

 GLÒRIA

    Uns compassos orquestrals introdueixen el caràcter marcial i alegre que el cor mantindrà en la seva exposició del "Gloria in excelsis Deo" i que, alhora, contrastarà amb l’”Et in terra pax hominibus”, que esdevé lleuger i melangiós, interpretat pels solistes, i contundent quan el recupera el cor. El fragment s’acaba amb un da capo.

    Segueix el "Laudamus te", un moment de gran lirisme que enceta la contralt solista. De seguida es genera un intents diàleg entre la contralt i el baix solistes amb el cor. L’orquestra clou el passatge

    De to més desenfadat i amb ritme marcial, el "Gratias agimnus tibi" contraposa el quartet solista al cor. Sorgeix immediatament el "Propter Magnam" on la mezzo solista presenta un tema líric que compartirà amb intervencions del cor, el qual serà el responsable d’enllestir el passatge.

    Un preludi instrumental ombrívol introdueix un dels grans moments de la Missa, el "Domine Deus", on el tenor solista interpreta una ària de gran força (amb el "Deus Pater" cantat amb 19 Si bemoll de pit seguits d'estil operístic, i un dels moments més esperats) que després emularà la contralt. Soprano i baix s’afegeixen en un passatge d’esperit completament diferent, que desemboca en un atractiu concertant dels quatre solistes.

    El "Qui Tollis" comença amb el solo on la flauta anuncia el tema que de seguida interpretarà la contralt solista. El cor marca un canvi d’atmosfera, donant pas a la reexposició del tema inicial a càrrec del tenor. Tot prendrà una nova dimensió lírica en el "Qui sedes" que interpreten conjuntament contralt i tenor.

    El contundent "Quoniam", a càrrec del cor, dóna pas a la bellíssima primera part del "Cum sancto spiritu" escrita de forma sorprenent per cor a capella (sense orquestra). A la segona part s'hi afegeixen solistes i orquestra, donant un marcat i apoteòsic caràcter conclusiu al passatge.


GRADUAL DE LA MISSA DE LES SANTES OP. 9 (1857)

    Comença el "Dilexisti justitiam", amb una intervenció animada del cor i l’orquestra que va seguit per un nou passatge de gran inspiració, l’ "Adducentur regi", a càrrec de la soprano, la contralt i el tenor solistes, acabant amb un breu "Al.leluia" amb la participació del cor.


MISSA DE GLÒRIA OP. 5 (Continuació)

CREDO

    Una introducció solemne d’orquestra, solistes i finalment cor, on proclamen "Patem omnipotentem", dóna pas a un duet de soprano i contralt i a la rexposició del tema inicial. El cor clourà el fragment amb l’animat "genitum no factum"

    Segueix el "Qui propter" per a cor i orquestra, un passatge simpàtic que inclou un visual descendit amb escales descendents i una breu coda orquestral que sembla parafrasejar una dansa popular.

    Ara, el solo del violí concertino serveix de preludi a l’íntim "Et incarnatus est", un duet de gran lirisme que interpreten mezzo i tenor solistes, i que clou amb el sobri "Crucifixus", un passatge homofònic per cor.

    Una constrastant intervenció orquestral a ritme ternari dóna pas a l’heroic "Et resurexit" on el baix solista dialoga amb el cor.

    Ara és un passatge instrumental de caràcter pastoral el que introdueix l’expectant "Et iterum", per cor, que enllaça de seguida amb el líric "Et in spiritum sanctum", un intents duet a càrrec de soprano i tenor solistes que encara pren més força amb el lluminós "Et unam sanctam" a càrrec del tutti, culminant així un dels moments més bells del Credo.

    El lleuger "Et expecto" ens crida l’atenció per la intervenció de la trompeta solista al damunt de cor i orquestra.

    L’enèrgic "Et vitam", amb les rítmiques intervencions de la contralt solista i el cor, tanca el Credo.

SANCTUS

    Després de la solemne proclama del Sanctus, a càrrec del cor, arriba el delicat Benedictus, un altre dels fragments inspirats de la Missa, a càrrec de la mezzosoprano i el baix solistes, sempre amb l'acompanyament orquestral.

AGNUS DEI

    L’Agnus Dei comença amb la repetició del mateix tema del Sanctus per a cor i orquestra, al qual segueix el lleuger Dona nobis pacem, escrit en un engrescador ritme ternari (popularment anomenat el valset) que posa punt i final a la Missa de Glòria.


GOIGS DE LES SANTES op. 2 (1847) i COBLA PELS GOIGS op. 14 (1874) 

    Tradicionalment, en acabar l’ofici s’interpreten els Goigs op. 2 "Mataró, ciutat joiosa" amb caràcter popular, originals per a cor i orgue, seguits per la cobla "Puig vostra fe cristiana" op. 14, un breu duet i líric duet per a tiples (sopranos), cor i orgue. La versió orquestrada d’aquestes obres de Mn. Manuel Blanch és original del mestre Enric Torra i es va interpretar per primera vegada el juliol del 1984.