Mitologia Nordica

La creació del mon

A la mitologia nòrdica el món humà està representat com un disc pla. El disc està situat a les branques de l'arbre del món Yggdrasil, un freixe que sosté els nou mons, inclòs l’humà, Midgard. A l'arbre hi habiten diverses criatures, com un drac anomenat Níðhöggr que mossega les arrels per fer caure l’Yggdrasil (i així aconseguir l'arribada del Ragnarök) o una àguila que viu a la branca més alta, on des d'allà vigila els nou mons. Aquesta àguila té un falcó anomenat Veðrfölnir al mig de les celles, que vigila els moviments de l'àliga. A més a més hi ha un esquirol anomenat Ratatösk que corre de les arrels a la copa portant notícies falses del drac a l'àliga, i viceversa, sembrant la discòrdia entre ells. Asgard, la regió alta del cel, (as- indica Déu,gard és assentament o residència), on vivien els déus, estava localitzat al centre del disc, i s'hi podia arribar caminant per l'arc de Sant Martí (el pont Bifröst, guardat per Heimdallr, que estava proveït d'una gran banya, un corn amb què avisava cada vegada que un Aesir o un Vanir el creuava). Els gegants vivien en un lloc anomenat Jotunheim.



Al principi hi havia el món de gel Niflheim i el món de foc Muspelheim i entre ells hi havia el Ginnungagap, un "buit profund" on res podia viure, però que era ple d’energia potencial. En el Niflheim hi havia un calder anomenat Hvergelmir (el calder roent), que xipollejava i allò que queia ho feia al Ginnungagap. En prendre contacte amb el buit es transformava en gel, fins que al final el gel va acabar omplint-lo. Les brases de Muspelheim queien sobre el gel, creant grans núvols de vapor d'aigua, que en arribar una altra vegada a Niflheim creaven un bloc de gel, en un dels quals hi havia un gegant primitiu, Ymir, passiu i inconscient (dorment), i una vaca gegant, Audhumla de la qual s'alimentava Ymir bevent la seva llet. Aquesta va llepar el gel, creant el primer déu, Buri, que va ser pare de Bor, que al seu torn va ser pare dels primers Aesir, Odin, i els seus germans Vili i Vé. Ymir era hermafrodita i les seves cames copulaven entre si, creant sol la raça dels gegants. Després els fills de Bor: Odin, Vili i Ve, van assassinar Ymir i del seu cos van crear el món.

Els déus van regular el pas dels dies i les nits, així com les estacions. Els primers éssers humans van ser Ask (ash, freixe) i Embla (elm, om), que van ser tallats de fusta i portats a la vida pels déus, Hœnir/Vili, i Lóðurr/Vé. Sól és la deessa del sol, una filla de Mundilfari, i esposa de Glen. Cada dia cavalca a través del cel a la seva cistella, tirada per dos cavalls anomenats Alsvid i Arvak. Aquest passatge és conegut com Alfrodull, que significa "glòria dels elfs", un kenning comú per al sol. Sól és caçada durant el dia per Skoll, un llop que la vol devorar. Els eclipsis solars signifiquen que Skoll gairebé l'atrapa. Està predestinat que Skoll eventualment atrapi i devori Sól, però serà substituïda pel seu germà després del Ragnarök. El germà de Sól, la lluna, Máni, és caçat per Hati, un altre llop. La terra està protegida de la calor total del sol per Svalin, que es troba entre el sol i ella. A la creença nòrdica el sol no donava llum, que en canvi emanava de Alsvid i Arvak.

La primera època després de la creació és descrita com una edat d'or feliç que va ser interrompuda per tres deesses que arribaren a Asgard. Era un senyal que els déus no tenien el control total del món. Clunies-Ross suggereix que la seva presència representava la possibilitat de l'exogàmia i les relacions sexuals fora del cercle dels déus, prohibides per temor a les conseqüències a l’alteració de la seva posició de poder si permetien els matrimonis entre diferents gèneres de deïtats. Així, els déus van introduir la reproducció sexual i per tant la vida i la mort. D’aquesta manera els nans i els homes va ser creats per fer front a l'amenaça dels gegants.[47] Una altra dona, Gullveig, també va arribar a Asgard en els temps primitius, però va ser assassinada. El simbolisme de Gullveig és difícil de desxifrar, Steinsland especula que potser era un aspecte de Freya com a fetillera, cosa que es pot llegir en un fragment del mite de la Völuspá, en què la seva mort va donar lloc a la Guerra entre els Aesir i els Vanir. Val a dir que l’assassinat d'una dona per part d’un home era vist a les societats nòrdiques amb molt mals ulls i motiu d'execució.

No hi ha cap mite o fragment de mite que apunti a les nocions d'existència d'una creació “ex nihilo”, com es coneix per exemple a partir de la tradició cristiana. La creació va tenir lloc en un context nòrdic on la matèria ja existia, tot i que sense acabar i sense processar. L'atenció es va centrar en les habilitats artesanals, on els conceptes d'inspiració i d'art estan estretament relacionats. Clunies-Ross veu això com una de les raons per les quals s'atenua el poder creatiu femení, les dones només van completar les coses inacabades que van arribar primer a través de la transformació masculina.


La fi dels temps

   


El Ragnarök, la fi dels temps, és un motiu recurrent a la mitologia nòrdica, una fi sempre possible i temible. Sembla, però, que es va accentuar la seva presència per l'escatologia apocalíptica cristiana al voltant de l'any 1000, tal com sosté Steinsland. La fi del món està associada a una gran batalla entre déus i gegants que significarà el desastre còsmic i el col·lapse de l'ordre social.

Així, la visió nòrdica antiga del futur és ombrívola. Es creia que, al final, les forces del mal i el caos sobrepassaran en nombre i venceran als déus, els guardians i els homes que protegeixen el bé i l'ordre. Loki i els seus monstruosos fills trencaran els seus lligams, els morts navegaran des de Niflheim per atacar els vius. Heimdall, el vigilant dels déus, convocarà els amfitrions celestials amb un bram de la seva banya. Després hi haurà una batalla final entre l'ordre i el caos (Ragnarök), que els déus perdran, ja que aquest és el seu destí. Ells, conscients d'això, s'ajuntaran amb els millors guerrers, els Einherjar, per lluitar al seu costat quan el dia arribi, però al final seran impotents per prevenir que el món caigui en el caos del qual un cop va emergir; els déus i el seu món seran destruïts. El mateix Odin serà engolit pel llop Fenrir.

No obstant això, hi haurà uns pocs supervivents, humans i divins, que poblaran el nou món, per tornar a començar el cicle, segons explica la sibil·la a la Völuspá. Els erudits estan dividits en la qüestió sobre si això és una posterior addició al mite que traeix la influència cristiana. Si és precristià, l'escatologia de la Völuspá pot reflectir una tradició indoeuropea més antiga relacionada amb l'escatologia del Zoroastrisme persa de tipus circular.

En la mitologia nòrdica l'avantatge significatiu dels Aesir sobre els altres poders era la seva intel·ligència superior, que els permetia adquirir nous coneixements i frenar la fi del món. Després de la mort de Gullveig, però, va ocórrer el proper desastre pels déus, la mort de Baldr, que era un símbol de la impotència dels déus enfront de les forces destructives del món. I això significava que ja no era possible aturar la tendència negativa que portarà a la ruïna l’univers ordenat.[51] A l’últim moment del món, els déus lluitaran, com s’ha dit, contra l'exèrcit de gegants i morts poc honorables, que s’uniran amb els majors i més perillosos monstres. Val a dir que va ser la mort d’Ymir el que va donar la raó als gegants per a la seva venjança, per a la societat nòrdica l’assassinat d'un membre de la família representava assassinar d'un cop a tota la família. I així es dóna cert sentit de circularitat al mite d’inici i fi.
Comments