Pàgina d'inici

 pàgina personal a cura de Mercè Lloret i Llopis


Porxe o porxo:

excepció 4.-  Habitació o conjunt d'habitacions que formen el pis més alt d'una casa, sota teulada, destinat generalment a guardar-hi eines,collita o objectes de poc ús(Bagà, Igualada, País Valencià, Mall. Men., Vila d'Eiv.) ;

cast. desván.       


Lleixa amb els llibres que vaig llegint



 [...]Quan va aixecar el cap, en Shimamura va tenir la sensació que s’aixecava de terra i començava a surar. La claror de la Via Làctia era tan propera que li va semblar que l’engolia. El que havia vist el gran poeta Basho devia ser aquella clara immensitat del cel damunt del mar agitat. La Via Làctia queia just allà, embolcant la terra nocturna en una abraçada nua i esgarrifosament voluptuosa. A en Shimamura li va semblar que la seva ombra diminuta es projectava cap al cel, que era tan clar que no s’hi veien només tots els estels, ben definits, sinó també els grans de pols argentada enganxats als núvols. El fons insondable de la Via Làctia li xuclava la mirada.[...]

  • Carles Sindreu (2009). La klàxon i el camí a cura de Carme Arenas. A contra vent.

Sobre les testes humanes les corones reials arriben a doblegar els pavellons de les orelles. Magranes: sobre la testa atapeïda de robins una corona reial minúscula. [...]

La magrana és una fruita explosiva, revolucionaria. No es resigna a podrir-se dins un encongiment estèril i explota desesperadament... [...]

  • John Cheever(2009). Això sembla el paradís. Traducció de Jordi Martín Lloret. El cercle de Viena.

[...] Mentre observem com en Sears s’emboteix els genitals dins dels pantalons, paga la pena fixar-se en la cara que fa.

En Sears era un home seriós, i en aquell gest no hi podia haver fatxenderia o arrogància, però semblava com si estigués assaborint alguna cosa molt semblant al poder, com si aquest òrgan tan comú, posseït per tots els altres homes del planeta sense excepció, fos una mena de tresor rar, com ara la ploma que es féu servir per signar el tractat de Versalles, per robar Bulgària als macedonis, donar la seua costa egea a Grècia, crear diverses nacions conflictives als Balcans, expatriar i deixar sense llar grans masses de població, donar a Polònia un corredor cap al Bàltic i plantar les llavors de la discòrdia i la guerra futures. Mentre s’embotia els genitals dins dels pantalons, en Sears semblava que pensés que estava controlant la història. [...]

[...] Doncs en aquell mateix mes d’abril que sortia el fadrí Jaumet de sa casa, va i fan el sorteig i toca a la filla del duc de ser lligada a la Penyeta de les Hortes i menjada pel drac. Allò era una prova davant de tots els súbdits del duc, que en la temible rifa es jugava net. Però que m’has dit! Frederic de les Dues Aigües, que fins aleshores s’ho havia pres amb molt digna flema, s’espolteix la peresa i fa fer crida per tots els pobles de la muntanya i el pla, que el qui matàs el drac es casaria amb la seua filla (s’ho valia de bonica) fos aquell ric o pobre, vell o jove, noble o plebeu. [...]

  • Isak Dinesen (2009) La història immortal. Traducció del danès de Maria Rossich. El Cercle de Viena.  

[...]Sóc un home ric, el més ric de Canton.[...]. A la Xina, el meu nom val més diners dels que tu mai hagis sentit que existeixen o et puguis imaginar. Si algú esmenta el meu nom aquí o a Anglaterra, està parlant d’un milió de lliures.[...] Aquest milió de lliures sóc jo. Són els meus dies i els meus anys, el meu cervell i el meu cor, la meva vida. És l’únic que comparteix aquesta casa amb mi; fa molts anys que estic sol amb els diners, i ben content, perquè la gent amb qui he tractat al llarg de la meva vida sempre ha estat en contra meva. He permès a molt poques persones tocar-me la mà, i mai no he permès a ningú tocar els meus diners.[...]

  • Cynthia Ozik (2010) El xal. Traducció de l’anglès de Dolors Udina. El cercle de Viena.
EL XAL

[...] La Magda s’aferrava al pit de la Rosa, i la Rosa no parava mai de caminar, un bressol ambulant. [...] L’Stella estava afamada. Els seus genolls eren com tumors en dos pals, els colzes com ossos de pollastre.[...].

ROSA

[...] de vegades una persona té ganes d’estar sola.

-Si està massa sola, pensarà massa- va dir en Persky.

-Sense vida – va contestar la Rosa-, la gent viu on pot. Si l’unica cosa que té una persona són pensaments , és on viu.

-No té vida?

-Els lladres me la van prendre.[...]

  • Marcel Proust (2009) Combray. Pel cantó d’en Swann, I. A la recerca del temps perdut. Traducció de Josep Maria Pinto. El cercle de Viena.

[...] Trobo molt raonable la creença cèltica que diu que les ànimes d’aquells que hem perdut romanen captives en algun ésser inferior, en un animal, un vegetal, una cosa inanimada, perdudes en efecte per a nosaltres fins el dia, que per a molts no arriba mai, en què resulta que passem a prop d’un arbre i entrem en possessió de l’objecte que els fa de presó. Aleshores s’estremeixen, ens criden i, tant aviat les hem reconegudes, l’encanteri es trenca. Alliberades per nosaltres, han vençut la mort i tornen a viure amb nosaltres.

Amb el nostre passat succeeix així. És endebades que mirem d’evocar-lo, tots els esforços de la nostra intel·ligència són inútils. Roman ocult fora del seu domini i del seu abast, en algun objecte material (en la sensació que ens donaria aquest objecte material) que ni tan sols sospitem. Aquest objecte, depèn de l’atzar que el trobem abans de morir, o bé que no el trobem.[...]

[...] Fou allí on es va llegir aquell tros del Dotzé del Crestià, de frare Francesc Eiximenis que diu:« d’aquí avant no hi haurà reis, ni ducs, ni comtes, ni nobles, ni grans senyors; ans d’aquí avant a la fi del món, regnarà pertot lo món la justícia popular. I tot lo món, per consegüent, serà partit en comunes, així com avui se regeix Florença, Roma, Pisa, Sena i d’altres ciutats d’Itàlia i Alemanya». I alguns dels presents ploraven amb sentida emoció, perquè era el que desitjàvem en l’avenir per al nostre Regne.[...] Com si fosses olor de perfum que resta per sempre entre filatures pertot arreu, per veure si hi eres o havies passat, com un gos sense amo, he flairat el tronc vincladís de les palmeres, el llorer del Boig, que brosta tot sol a la cala Boirina, l’hedra de la creu i el xiprer del claustre, els horts assetjats de gentils moreres, entre els espígols i la flor del tim... I no t’hi he trobat. [...]  On ets, amic? En quin munt assolellat, en quins verals ignots, en quina ombrosa pinada habites? Erres espars com la tortra en camp damascè? O penes en gola de llop com l’home damnat? Quin zèfir t’esbulla els cabells quan ets a la carena segellant tristors? Quina aigua refresca els teus llavis? En quina llum t’ameres de joia?

Jo et cerque pertot, pertot i amb deler. Egipcíac dia el que et vaig perdre pels infernals abismes! Et cerque darrera els penyals que brollen mandrosos entre les ortigues, en llocs ignorats de frondoses contrades i al mig dels bladars, per les clarianes i per les obagues del bosc que s’escampa devers la llunyania, al moll de l’Alguer, en alts espadats i espesses garrigues, per marges i ribes de joncs i roselles. I no t’hi he trobat. [...]








Fotografia presa el 4 de juliol de 2007-Salses (Catalunya Nord)

 


memòria : [filos i psic] Facultat de recordar.

El taller de la memòria

Memòria: La capacitat d’emmagatzemar i evocar els coneixements adquirits mitjançant l’experiència.

Juan Carlos López  Ed. Bromera


AFORISMES “(SEMI)-INÈDITS”

“Poques paraules” (1985)

577.- No convé tenir massa memòria. La memòria, sovint és rancuniosa. [pàg. 114, 1]

AFORISMES SOLTS

AFORISMES “INTRATEXTUALS”

VIII. “Diari (1952/1960)” (1969)

811. CANVI DE CULTURA.—La “memòria” té efectes paralitzadors, en la mesura que s’afirma com a autoritat. Rutina, en última instància. [1-VIII-1958]

XVIII. “l’home mesura de totes les coses” (1967)

981. PERDRE LA MEMÒRIA.—Gairebé sense adonar-nos-en, això és el que ens passa: que estem perdent la memòria. O per a ser més exacte: la memòria està perdent el lloc essencial, decisiu, que, des del principi de la humanitat, tingué i mantingué com a base de la cultura, la memòria “cultural”.

Joan Fuster (2000) Aforismes. Ed. Bromera


L’atzar, el temps i la memòria

La distinció entre Temps i Memòria, en el sentit de Jacques Le Goff, és a dir, el Temps com a magnitud objectiva, mesurable, i la Memòria com a resultat de la introjecció d’aquesta magnitud objectiva, és d’un profit immens. La literatura sembla lligada indefectiblement a la introjecció subjectiva del temps, és a dir, a la memòria i no al temps mateix en tant que magnitud mesurable i per tant susceptible de ser objectivada. Els textos literaris són d’alguna manera suports materials – no els únics, òbviament-  en què es configuren tant les memòries privades com les col·lectives. No són una simple transcripció objectiva dels esdeveniments temporals. I en la mesura que la Història s’interesse pel Temps o per la Memòria tindrem la clau que ens ajude a establir quins són els seus objectius. L’opció per Temps l’allunya definitivament de la literatura. (Pàg. 62)

Vicent Alonso ( 2004 )  Trajecte circular.Ed. Bromera         


 

 


Comments