EXAMEN DE L'ALUMNE: Alberto García
 
L’anàlisi del comentari del text “Nota sobre la llibertat” comença analitzant les parts de la coherència, determinant en primer lloc el resum de les idees principals que li donen coherència al text.

No feu cas a les lleis. Aquestes estan dictades per a prohibir, ninguna per a facilitar la llibertat. Les declaracions parlen de drets però només són lleis. En la Constitució Espanyola parlen que les llibertats seran regulades, amb la regulació, tot és convertix en prohibicions. Les llibertats han de ser respectuoses amb els altres, per a ser llibertats. Cada llei retalla una llibertat, per això es té tanta por a les lleis.

El tema que dóna coherència al text és “La llibertat “, introduint la problemàtica del text que és que amb les lleis es quasi impossible tindre llibertat, perquè totes i cadascuna d’elles prohibixen alguna cosa, aleshores no es tindrà quasi llibertat. La intenció comunicativa de l’autor es fer reflexionar els lectors que gaudixen de molt poques llibertats, per culpa de les lleis que les prohibixen.

El títol emés en singular amb article, du a terme assabentar-se del que va a ocórrer en el text, per tant es temàtic, reforça aquesta idea amb la repetició de la paraula “llibertat” al text a les línies 4,9,12,17,19,20,22,28.

L’estructura que ordena la part semàntica del text es d’enquadre. El text esta dividit en un tema constant en tres parts:

La primera part va fins a la línia 9 on ja, clara i conscientment posa la tesi de què parla el text “no feu cas de les lleis”. En aquesta part s'hi pot anar trobar algunes hipòtesis.

La segona part va des de la línia 9 fins a la línia 25, ací l’autor segueix exposant les seues idees i exposant més hipòtesis. També es pot trobar algunes paraules clau com són, “Constitució Espanyola” (l.10), “Classes Subalternes”(l.24) i algunes més.

La tercera part va des des la línia 25 fins a la fi del text on continua exposant unes altres idees(hipòtesis), ara canviant una miqueta i parlant del Codi Civil Espanyol.

L’estructura d’aquest text és molt complicada de dividir perquè parla d’un tema constant, del qual s’exposa ara en la progressió temàtica.

La progressió temàtica presenta un tema constant, més bé, presenta un hipertema (tema constant) del qual van apareixent nous temes derivats d’aquest. Aleshores presenta un tema derivat que s’analitza ara, l’hipertema seria la llibertat, i d’aquest van eixint temes derivats com pot ser les declaracions, la Constitució Espanyola, el Codi Civil, dels quals desenvolupen uns altres remes per exemple de les declaracions doncs que parlen d’un rema que són els drets i així amb la resta de temes.

Les isotopies que presenta el text són les llibertats, contínuament fa referència a les llibertats, ja siga d’una forma directa, com és la paraula llibertat, o d’una forma indirecta, com és “no feu cas de les lleis”.

L’anàlisi de l’adequació comença amb la determinació de l’àmbit d’ús, gènere i finalitat.

El text pertany a l’àmbit d’ús literari, al gènere de l’assaig. Forma part del llibre “Sagitari” que Joan Fuster va publicar a l’any 1985. La finalitat que té és estètica al mateix temps que reflexiva i dialogant, propi d’aquest gènere. L’autor divaga sobre un tema del qual exposa les idees com si tinguera davant un receptor. I això l’autor és troba a un lloc de comunicació que és la literatura.

La funció del llenguatge que té aquesta finalitat és, la funció apel·lativa “Be: feu-ne cas” (l.1), la funció referencial “Classes Subalternes” (l.24), “I parlen de drets” (l.6).

La tipologia textual és clarament argumentativa, ja que exposa uns arguments per a parlar sobre la llibertat.

El canal del text és clarament escrit, perquè són una sèrie d’idees plasmades en un llibre, en concret “ Sagitari” de Joan Fuster, i arriba al receptor de forma diferida ja que la data de publicació és troba després de la data de realització aleshores quan una persona llig el llibre aquest ja ha estat escrit amb anterioritat. El text està preparat, però Fuster li vol donar un aire d’espontaneïtat, aleshores vol imitar un text oral, per exemple quan diu “Kantaniament” (l.18), “llegir-la” (l.29), “¡Apa, a cumplir la ley!” (l.28) . La unidireccionalitat del text està més que clara, perquè és tracta d’un monòleg, però el tarannà confessional de Fuster fa que es puga imaginar que hi ha un interlocutor per l’última frase acabada.

L’emissor conegut és Joan Fuster , i s’adreça a un receptor culte, que domina la llengua, i té uns coneixements enciclopèdics per a poder saber qui és “Paul Èluard” o que és “La llibertat”. També té uns coneixements marc, com poden ser “La Constitució Espanyola” o “les lleis”.

Manté un estil directe, hi ha més emissors, aleshores obre i tanca cometes quan va a dir alguna frase d’alguna altra persona com podem veure a la línia 27. Per tant el text té una polifonia.

El text és formal per la relació entre emissor i receptor.

Els recursos lingüístics, quasi totes les paraules són cultes, o utilitza recursos per a embellir l’estètica, com són les marques retòriques com poden ser la ironia “Si hi vivim” (l.27-28) i mes exemples.

Pel que és referix a les pressuposicions s´hi pot trobar verbs factius “enganyar-se” “adverteixen” o la definització de sintagmes nominals com són “les llibertats” “Classes subalternes”.