EL PRESTIGI

El prestigi

            Un  dels trets comuns a tots els processos de substitució lingüística és que aquests es produeixen sempre per transmissió intergeneracional. Més tard o més d’hora, els pares bilingües no consideren necessari transmetre la seua llengua materna als fills i opten per parlar-los en la llengua dominant. Tenint en compte que aquest, a més de ser un comportament social  –en els casos de substitució- és necessàriament individual, cal preguntar-se què és el que fa decidir algú a renunciar a la seva llengua materna. Ben segur que els motius són múltiples, però bona part  -si no tots- podríem incloure’ls en allò que anomenem “prestigi”.

            En general,  el prestigi és una cosa que s’adquireix, es guanya. I si sabem que no hi ha res en la llengua que ens permeti de suposar que una és més adequada per a unes funcions que les altres, almenys podem estar d’acord que tampoc no n¡’hi ha cap amb més capacitat que una altra per “adquirir” prestigi. Cal prestigiar-la. I val la pena de tenir present aquesta qüestió per no caure en el parany de creure que hi ha llengües inadequades per parlar d’alguna cosa, perquè si creiem que en zulu no es pot parlar de química, pel mateix preu ens poden convèncer que en català  és impossible parlar d’informàtica (i demostrar-ho amb els fets, si cal). Admès això, cal preguntar-se quins són els mecanismes emprats per donar prestigi a una llengua, i aquí es pot recórrer a diversos factors, com ara el nombre de parlants, l’estatus, la cultura....

            Benzinger, Heine i Sommer indiquen les característiques de les llengües segons el seu prestigi a l’Àfrica, característiques que d’altra banda són extrapolables a bona part del món.

 

 

                                Carme Junyent. Vida i mort de les llengües. Ed. Empúries

 

EXAMEN DE L'ALUMNE HÉCTOR RIVERO  

 

El text proposat per al comentari pertany a l’autora Carme Junyent, més concretament al llibre “Vida i mort de les llengües”. L’anàlisi del text comença amb la coherència , posteriorment continua amb l’adequació i acaba amb la cohesió. D’aquesta manera es presenta un comentari adequat i correcte.

 

L’estudi de la coherència o semàntica textual comença pel resum que fa referència a les idees fonamentals i al sentit global del text.

           

            Una de les característiques comuns a tots els processos de substitució lingüística és que es produeixen amb el pas del temps, ja que els parlants eduquen els seus fills transmetent la llengua dominant. Aquesta actuació provoca que la llengua materna es substituïsca per la llengua dominant. Un dels motius pel qual es produeix és el prestigi, el qual és una cosa que s’aprèn. No hi ha cap motiu pel qual se suposa que una llengua és més adequada que les altres, sinó tot el contrari, ja que les llengües no estan determinades per fer unes funcions concretes. Aquest prestigi que se li dóna a una llengua és possible mitjançant factors com el nombre de parlants, l’estatus, la cultura,... com fan, per exemple, Benzinger, Heine i Sammer al destacar les característiques de les llengües a l’Àfrica segons el seu prestigi.

 

            El tema que dóna coherència al text és la llengua i el prestigi d’aquesta, on es destacaria com a problemàtica del text el fet de que la llengua dominant és la que va agafant importància en la societat, i això produeix que la llengua materna es substituïsca. La intenció comunicativa no és una altra que fer veure al lector que amb el pas del temps es fa la substitució de la llengua per causa del prestigi d’aquesta, el qual dóna unes característiques determinades a les diferents del món.

 

            El títol del text és temàtic perquè fa referència al tema en bona part del text. És un títol de poca extensió i està escrit en nombre singular.

           

             Pel que fa a l’estructura textual, el text comença amb la tesi del text “un dels trets comuns a tots els processos de substitució lingüística és que aquests es produeixen sempre per transmissió intergeneracional”(l.1-l.3), continua amb la problemàtica en les línies següents i més endavant es planteja la conseqüència d’aquest problema “cal preguntar-se”(l.8). A l’última part d’aquest primer paràgraf s’enumeren les diverses mesures que provoquen la substitució lingüística “els motius”(l.9), destacant com a més important “el prestigi”(l.11).

Al segon paràgraf es segueix la mateixa estructura que al primer, vist anteriorment. Comença amb una idea general del tema “en general, el prestigi..” i a partir d’ací es donen arguments amb els quals es vol explicar que no hi ha “llengües inadequades per parlar d’alguna cosa”(l.19). Igual que al primer paràgraf s’anomenen una sèrie de factors que determinen el prestigi d’una llengua, a més d’utilitzar una analogia per a comparar el zulú i el català(l.20).

El tercer paràgraf és una exemplificació d’allò dit al segon paràgraf, on s’utilitza un arguments d’autoritat “Benzinger, Heine  Sommer”(l.27) per fer referència a l’exemple d’Àfrica.

            Per tant, el els dos primers paràgrafs formen una estructura paral·lela, i conjuntament el tres formen una estructura deductiva, començant per la tesi i acabant amb les mesures o els mecanismes, respectivament.

 

            La progressió del text és derivada ja que apareix un hipertema que és el prestigi, però apareix gràcies a una progressió lineal on el tema és la substitució lingüística, on una continuació de remes donen pas a parlar del prestigi.

 

            Després de parlar de la coherència, l’estudi del text continua amb la relació entre el text i el context, que és l’adequació.

 

            “El prestigi” és un text que pertany al gènere de l’assaig per estar escrit en una prosa d’idees amb una forta base argumentativa. L’àmbit al qual pertany, segons Aracil, és a l’acadèmic per tractar un tema específic, com és la llengua i tindre un objectiu més o menys didàctic. A més, la finalitat és transmetre una anàlisi i fer una reflexió, mitjançant una informació, on es pretén crear opinió al lector i orientar la seua opinió segons la valoració que fa l’autor del text utilitzant el seu propi raonament personal.

 

            Quant a les funcions del llenguatge, és necessari destacar la funció referencial, perquè l’autor utilitza en gran part del text la tercera persona i tracta de donar objectivitat al text; i la funció metalingüística, amb la qual fa referència a la llengua.

 

            Pel que fa a la tipologia textual, el text té una tipologia predominant argumentativa, ja que segueix una estratègia comunicativa. Per una altra banda, és expositiu ja que aquesta estratègia es basa en una estructura textual expositiva, a més de que es fa ús d’expressions objectives i impersonals.

 

            Dins del punt de vista del canal, el text és escrit per estar publicat a un llibre a més de ser preparat, ja que l’emissor fa una exposició d’idees amb una estratègia discursiva. El temps és diferit, no es comparteix l’espai de la comunicació i és unidireccional, ja que no hi ha intercanvi entre emissor i receptor per no tractar-se d’un diàleg, sinó que solament és única la direcció de la comunicació.

 

            Pel que fa als participants, hi ha un emissor real, què és Carme Junyent, i un emissor model, el qual és una autoritat en la matèria. Per ser comprensible el text, els receptors han de tindre uns coneixements específics, entre aquests es troben els coneixements enciclopèdics com “llengua dominant”(l.5), “prestigi”(l.11), “zulú”(l.20) i “català”(l.21). Quant a la relació entre l’emissor i el receptor, es tracta d’un text formal perquè l’autor s’amaga amb l’ús d’oracions impersonals. A més, es fa ús de l’estandardització per deixar obert l’espai de comunicació. La variació dialectal no es amagada per l’autora, ja que és oriental, demostrada pels possessius com “seva”(l.9).

 

            Per acabar, el comentari del text es conclou amb la cohesió, on apareixen recursos modalitzadors, com són les perífrasis verbals “cal preguntar-se”(l.8), “cal prestigiar-la”(l.17), elements valoratius “més”(l.3) i es fa ús dels guionets per fer aclaracions “si no tots”(l.10) i es fa ús de cometes “adquirir”(l.17).

           

            Quant a l’impersonalització, cal destacar les oracions reflexes “ es produeixen”(l.2), es fa ús del plural de modèstia “sabem”(l.13), a més d’oracions amb verbs esdevenimentals “hi ha”(l.13 i 19).

 

            Pel que fa als connectors, apareix l’adversatiu “però”(l.10), “en general”(l.12), que fa referència a una introducció; “d’altra banda”(l.29), que indica distinció, “almenys”(l.15) i “tampoc”(l.16); i d’addició “i”(l.17).

            Per tractar-se d’un text acadèmic, és escassa la referència exofòrica encara que es fa ús del plural de modèstia “podríem”(l.10). Per una altra part, quant a la referència endofòrica cal començar per la cohesió gramatical, on es fa ús de la el·lipsi “aquests”(processos)(l.2), la pronominalització “parlar-los”(l-5), “incloure’ls”(l.10), “prestigiar-la”(l.17). Pel que fa a la cohesió lèxica es fa ús dels sinònims “trets” i característiques”(l.1) i hiperònims “llengua”(.l.4) davant d’hipònims com “prestigi”(l.11).

            Es tracta d’un text cohesionat per les nominalitzacions “substitució”(l.1), “comportament”(L.6).

 

            Quant a la valoració personal, m’ha paregut una bona forma d’estructurar el text al fer un contrast entre el primer i el segon paràgraf.

La llengua dominant sempre acaba imposant-se a la materna o subordinada, com apareix en tots els llocs del món i com bé diu l’autora es produeix amb el pas del temps. Opine que no hi ha que deixar de parlar estes llengües perquè sinó l’única cosa que fem es eliminar elements que estaven presents al llarg de la història, com és la llengua.