EL LUXE DEL LLENGUATGE. Jesús Tuson
 

               Totes  les llengües són bones (tot i que, per a ser més exacte, hauria de dir que les llengües “són”, i re més). Cada llengua és per al parlant el lloc on es desvetlla la consciència i és l’eina amb què pot expressar tot allò que vol, sense més restriccions que les imposades per l’estructura formals (límits que , ja ho sabem , no són copsats pel parlant ). Quant a la col·lectivitat, una llengua és lloc de trobada, és l’element cohesionador  de la vida comuna, el gran mitjà per a la cooperació entre aquells que configuren un poble tecnològicament  més avançat i la dels aborígens de l’illa més desconeguda.  En el fons del fons, totes les llengües són aptes per al discurs quotidià, per a la filosofia pura i per a la ciència més subtil, i les limitacions que hom hi pugui copsar ho són només circumstancialment i tan sols afecten  a la part menys significativa de la llengua, és a dir, el vocabulari.

 

                De vegades s’ha dit que hi ha llengües “pobres” quant a la possibilitat d’expressar nocions abstractes: en  algunes llengües ameríndies és força complicat parlar de l’”amor” i de la “pietat” en general, per posar-ne dos exemples. Segons Franz Boas, en kwakiutl (llengua de les illes Vancoouver)aquestes nocions solen aparèixer en construccions com ara el meu amor envers ella o la meua pietat envers tu; val a dir, relacionats amb un possessiu i un destinatari. Això, però, no planteja cap problema: els parlants de la llengua kwakiutl demostren que no estan marcats dels conceptes respectius des del moment en què els apliquen referits a unes persones. En canvi, les llengües sioux són farcides de paraules abstractes i això demostra que la presència  o l’absència de termes amb què fer designacions d’aquest tipus no és cap obstacle pel que fa al desvetllament de la intel·ligència . Dit d’una altra manera: en totes les llengües és possible de fer  comparacions (això és més gran que allò), la qual cosa vol dir que tothom posseeix les nocions abstractes en què es fonamenten aquestes comparacions ( la “grandària”, per exemple). Cal que no ens confonguem: tot  sovint, el lèxic sobre nocions abstractes és un conjunt especialitzat  que només funciona en el reclòs del món acadèmic. La gent del carrer, tan intel·ligent com els filòsofs de recambró, no fa servir gaire sovint les etiquetes abstractes, però això no vol pas dir que no en sigui capaç senzillament no els fan falta en l’ús ordinari. Des d’aquest punt de vista,les nostres preuades llengües indoeuropees no són diferents de les amerindies, les bantu o les malaiopolonèsies.