cohesió "observacions d'un voyeur" de Joan Fuster

 

L’anàlisi de la cohesió o sintaxi textual es pot començar per la modalització o subjectivització del text. Com és propi en els textos argumentatius, la presència de l’emissor hi és palesa, i així s’observa: índexs gràfics que permeten destacar el significat d’una paraula de manera pragmàtica, “raça”, “moral”, “grec”, “moral turística”, “la qualitat corporal” o per emprar una altra llengua mostrant ironia “michelins” i “voyeur”; elements lèxics valoratius, sobretot adjectius “multitud balneària”, “espectacle horrorós”, “fer pena”, “penjolloses ... incommensurables ...agressives ... flàccids”; expressions quantitatives com “més digna”, “massa pessimista”, “bastant més consolador”; verbs que expressen el sentiment de l’emissor “note”, “m’ho sembla a mi”, “vull insistir-hi”; fórmules de posicionament de l’emissor “Potser”, “Hi havia, sí”, “és clar”, “Més val així”, “I el cas és que”, “Que vaja a més!”; crida al receptor fent-li una pregunta: “pregunteu-nos-ho”; i, per suposat la ironia de què fa ús quan descriu com estaven els cossos o com hauria de ser una platja agradable que resulta més rica gràcies a aqueix domini de la llengua que mostra Fuster.

En segon lloc els connectors. S’hi pot observar els marcadors textuals que estan dividint les parts significatives del text i que són: “Potser”(l.1) introdueix la tesi amb un to dubitatiu; “Fa uns anys”(l.3) connector temporal; “Siga com siga”(l.20) per continuar en la mateixa idea; i per últim, encara que contrasta solament amb la idea anterior, “Però”(l.31) dóna pas a la tesi, Hi ha d’altres connectors que uneixen idees: “Però”(l.8) de contrast “I, eren”(l.14) com a matisador d’addició, “En tot cas” d’oposició o contrast, “I el cas és que”(l.26) matisador per exposar un exemple contrastiu, “Potser pensen”(l.29) matisador que introdueix possibilitat d’exemple, i per últim “I, si no,”(l.35) on hi ha un connector d’addició i un matisador adversatiu.

En tercer lloc, la referència exofòrica. La presència de l’emissor al text mitjançant pronoms personals forts “mi” (l.1) i “jo”(l.36); pronoms personals febles: “m’ho sembla”(l.1) , desinències verbals de 1ª persona del singular “note”(l.1), “vull”(l.31); amb el plural de modèstia “diguem-ne”(l.15) amb la intenció de mostrar objectivitat. S’hi observen dos díctics més de persona “cridar-nos” (l.15), que es tracta d’un plural inclusiu i global, és a dir, que inclou el receptor i la resta de la gent. Un altre plural, “pregunteu-nos-ho”(l.36), exclou el receptor del col·lectiu a què pertany l’emissor. L’expressió “ves a saber què”(l.23) no és un díctic que assenyale el receptor sinó una interpretació impersonal d’un verb conjugat en segona persona del singular.

Els díctics de temps: la locució “Fa uns anys”(l.3) i els temps verbals díctics que marquen l’ara enunciatiu “note, disminueix, aguanten, arriben, vull”, i marca l’abans d’ara “començaren”(l.4). La locució que assenyala l’espai s’hi troba a línia 2 “a la vora de la mar”.

En quart lloc de l’anàlisi de la cohesió, la referència endofòrica, les anàfores sintàctiques: els pronoms “ho”(l.1), ”hi” (l.9, 31). L’extensió de la referència “Tot això”(l.15). Hi ha temps verbals anafòrics per expressar simultaneïtat al passat, indicat per l’imperfecte d’indicatiu “havia, solien, abundaven, eren, es convertia, es llevava”.

D’elisions nominals n’hi destaca els pocs exemples “Potser, pensen”(l.29) i “¡Que vaja a més!(l.32).

ací teniu un exemple de la cohesió encara que li falten algunes coses