Coherència "Contra la música"
 

            El comentari del text “Contra la música” de Joan Fuster, que pertany al llibre Sagitari, i que com indica la font va ser publicat el 1984, s’inicia amb l’anàlisi de la coherència o semàntica textual.

 

             En primer lloc el resum del contingut significatiu quedaria de la següent manera: Potser algun dia es torne al silenci per contrarestar la quantitat de música que s’escolta. Si temps enrere solament s’escoltava en festes o era propi de les classes altes, després amb el gramòfon, els transistors i altres aparells arriba a tot el món per llocs ben diferents i tot tipus de música. I és que sempre hi ha una convivència amb el soroll; el silenci no és ben bé possible. En realitat, s’ha deixat de practicar la conversa fàcil i s’ha trobat la música per no caure en la solitud, i en tot cas, malauradament, se sent però no s’escolta.

 

            El tema que transmet el text és la música, plantejat des d’una problemàtica de l’abús que d’ ella se’n fa. El que vol dir Fuster com a intenció comunicativa és que aquesta invasió de soroll que ve a representar tot tipus de música, a qualsevol indret, és el resultat de la falta de conversa i per evitar, que la gent s’hi trobe sola; però el que denuncia Fuster és que, amb tot, allò que s’aconsegueix és que tot i sentir música, no es fa amb sentit, amb contingut.

 

            L’enunciat arranca amb títol temàtic, que resulta paradoxal una vegada arribat al final i entesa la intenció comunicativa de l’autor. Si l’expressió “contra” s’entén literalment es diria que Fuster està en contra de la música però després de llegir i comprendre el text allò que s’entreveu és que en realitat no està en contra de la música ja que reclama que se l’escolte, sinó que evidencia com la música entra a la gent per l’oïda però no els arriba al cervell, no arriben  a entendre-la, a comprendre-la, a gaudir-la de manera comprensiva.

 

            L’anàlisi de l’estructura del significat del text s’inicia amb una mena d’introducció  a les dues primeres línies en què s’exposa un dilema on la primera idea manifesta la hipotètica conseqüència a la segona idea: “reacció” per “saturació”. Després d’aquest plantejament lògic comença la seua argumentació fent una referència a la tradició d’escoltar música. Apel·lant a la quantitat d’ocasions en què es tenia accés a la música, compara la gent en general, les masses, amb les classes altes; si les primeres solament  ho feien a les festes, les segones, encara que hi accedien en més ocasions, tampoc no n’eren moltes. Segueix argumentant el contrast amb un nou mitjà de difusió popular de la música: el gramòfon i els discos; a més, argumenta amb la qualitat que és la democràcia. Per reforçar la importància que la música suposa per a l’ésser humà, fa una analogia metafòrica de la música com “aliment” de l’orella i, per aquesta necessitat nutritiva s’hi sent a tots els indrets per curiosos que siguen, com el “cementeris civilitzats”, que amb aquest adjectiu el que fa és apel·lar de forma irònica a la qualitat. A continuació exposa una comparació de tres situacions: escoltar música individualment mitjançant auriculars, o la música que envolta  al cotxe,  o als llocs especialitzats com són les discoteques. Continua remarcant la situació actual establint una simetria d’igualtat entre tot tipus de música per defensar la seua idea anterior  d’ “aliment”, i ara com a “discurs sonor”  per la necessitat de les persones d’envoltar-se de so. Busca un responsable i beneficiari que seria una multinacional. I no presenta una solució després d’una pregunta retòrica, a la qual dóna immediatament una resposta escèptica “¿Un retorn al silenci? Serà difícil”. Però més escèptica resulta la següent “I, a més a més ¿per a què el silenci?”,  ja que trenca les expectatives comunicatives de veure el silenci com una cosa desitjable però que ara, paradoxalment, qüestiona. I així s’arriba a la vertader intenció de Fuster, evidenciar que “s’han  abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema es que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...” açò vindria a representar la seua tesi expressada de manera conclusiva.

 

            El text sembla que presenta una estructura analitzant, però al final es veu que fa una argumentació inductiva o sintetitzant  que el porta a  la seua idea principal o tesi, a les últimes línies. Aquest plantejament argumentatiu va com si analitzés el silenci i va formant la idea que hi ha molt de soroll per tot arreu, amb la música, que s’ha imposat a qualsevol lloc gràcies als aparells que fan possible la seua difusió. Amb tot això el receptor arriba al final de l’argumentació i es troba amb una nova reflexió: primer que tornar al silenci serà difícil, segon que a les zones urbanes els silenci és impossible i, per últim, i sorprenentment es pregunta  que en realitat “¿per a què el silenci?” És a dir que després de pensar que és una conclusió pessimista, el lector s’hi troba amb un dilema, una incompatibilitat i una relativització del problema. Tot per  acometre la vertadera intenció comunicativa, que és destacar, emfatitzar i, fins i tot, denunciar la por a la soledat perquè ja no es conversa amb fluïdesa, desinteressadament. Aleshores l’autèntica individualitat substitueix les relacions amb els altres perquè la gent no pot estar sola. I per últim, desplaça l’atenció i torna a donar un gir a les expectatives comunicatives: si s’entenia, fins i tot per títol, que l’autor està en contra de la música, ara s’hi observa que el que pretén destacar l’autor és que la música té un significat que cal escoltar per entendre’l.

 

            La progressió temàtica que permet avançar el contingut textual és la de temes derivats. Des del principi del text arranca partint d’un hipertema, escoltar música, i va desenvolupant temes derivats: el primer seria la saturació i la possibilitat d’una reacció; el segon referint-se al passat fa una comparació de les classes socials; el tercer, va fent referència a tot allò que ha fet possible la difusió de la música a qualsevol lloc i de qualsevol tipus; el quart busca un culpable de la situació; el cinqué torna a plantejar el silenci però ara com una impossibilitat; i finalment planteja un nou tema referit a la conversa, a la solitud i a la vertadera forma d’escoltar la música.

 

            S’hi podria observar una isotopia respecte a la idea d’escoltar música i també respecte a la idea del silenci.