COHERÈNCIA
 COMENTARI DE TEXT SELECTIVITAT JUNY (1999)

                

 

Miquel Siguan. L’Europa de les llengües. Edicions 62

            El comentari de text de Miquel Siguan L’Europa de les llengües s’inicia amb l’anàlisi de la coherència o semàntica textual.

 

             El resum del contingut significatiu quedaria de la següent manera: Si la llengua identifica una nació els límits geogràfics i lingüístics haurien de coincidir però no és així perquè les fronteres lingüístiques poden tenir gradacions i illots, així com interpenetracions lingüístiques a les fronteres polítiques, com passa a Europa, que ni amb tots els moviments nacionals i lingüístics ha estat possible ajustar les fronteres polítiques a les fronteres lingüístiques. Així doncs, s’ha d’arribar a la conclusió que tot i que la llengua identifica un poble, no es factible unificar fronteres i per tant, s’hauran d’admetre territoris plurilingües i establir lleis que respeten i permeten aquesta situació.

 

                        El tema del text és la llengua com a identificació nacional basat en   la problemàtica  de la impossibilitat que suposa fer coincidir la frontera geogràfica política i la frontera geogràfica lingüística com a reconeixement d’una única identitat nacional. La intenció comunicativa és la d’insistir i demostrar que els estats nacionals no es poden situar en un espai geogràfic i lingüístic únic, sinó que  sovint s‘hi trobarà més d’una llengua, la qual cosa farà necessària una política lingüística  capaç de facilitar aquesta convivència. . Així,   suposa que els estats europeus encara no han admès el seu plurilingüisme, tot i que la “majoria” són plurilingües. 

 

            Cal destacar que el fragment no té cap títol, però si ens remetem al del llibre en què s´inclou, L’Europa de les llengües, s’ observa que l’estructura formal del sintagma nominal, un posseïdor (les llengües) i una cosa posseïda (Europa), indueix a pensar que són les llengües, o millor, els parlants d’aquestes llengües els qui configuren aqueix espai europeu. Això significa donar més importància o més valor al vessant lingüístic que al geogràfic, que hauria quedat destacat en un enunciat com  Les llengües d’ Europa. Així, amb un títol tan suggeridor, Miquel Siguan, aconsegueix atraure l’atenció del seu lector.  

 

               El text  està estructurat en cinc paràgrafs. El primer introdueix el tema  partint de l’antítesi . Amb la impersonalització d’un verb  locutiu, “Dir que”, mostra la tesi contrària: “la llengua és l’expressió més clara d’una identitat nacional”. L’emissor fa una explicació lògica d’aquesta tesi, mostrant la seua autoritat:“equival a dir que...”,  i exposa la conclusió a la qual s’arribaria seguint el postulat del contrari, “les fronteres polítiques s’haurien d’ajustar a les fronteres lingüístiques” . El connector “però” introdueix la 1ª contraargumentació basada en “la dificultat”, o siga, en la impossibilitat d’aplicar a la realitat aquella premissa, ja que les fronteres, “línies contínues perfectament dibuixades”, es poden marcar fàcilment sobre els límits geogràfics polítics de la comunitat nacional, però és molt més complex  delimitar espacialment l’ús de la llengua, perquè hi ha gradacions o interferències que ho impossibiliten.

 

            Al segon i tercer paràgraf,  amb el 2n contraargument,  verifica que és inviable  la tesi contrària en posar  l’exemple d’ Europa.  A més, el claudàtor final, amb els punts suspensius, indica que la relació de situacions d´interpenetracions lingüístiques a les fronteres polítiques serà més extensa.

 

            Al quart paràgraf, el 3r  contraargument, reforça  la constatació amb la referència històrica: “un segle de reivindicacions nacionals i lingüístiques” que, insisteix, no han aconseguit elaborar un mapa on queden ben unificades les fronteres polítiques i lingüístiques. Amb la perífrasi d’obligació comença la conclusió (final de tota contraargumentació), no sense admetre la tesi contrària matisada, és a dir, reconeixent que “la llengua és un element característic de la comunitat nacional” (és destacable com sempre s´ha referit als “Estats” (l.5,11,31)  i tanmateix ara empra el terme “Estats nacionals” l.28), però que amb aqueix punt de partida no es poden establir les fronteres polítiques. Fa, ara, un resum dels raonaments que ha donat abans, però com a premissa argumentativa que el duu a formular la seua pròpia tesi: “i que sempre caldrà admetre una certa coexistència de llengües en un mateix territori. I que caldrà arbitrar fórmules polítiques  per permetre aquesta coexistència”.  

           

            A l’últim paràgraf verifica la seua tesi constatant-la, posant com exemple  Europa, igual que feu per a desqualificar la tesi contrària  al segon paràgraf.

 

            L’estructura del significat que presenta el text de Miquel Siguan és  la contraargumentació que s’ inicia amb la presentació de la tesi que  va a rebatre, i continua amb el arguments que refuten la tesi contrària (contraarguments) i així ho fa fins arribar a l´etapa conclusiva en què apareix la seua pròpia tesi mitjançant una perífrasi impersonal amb el temps de futur.  Així, suposa que els estat europeus encara no han admés el seu plurilingüisme, tot i que la majoria ho són.

           

            La progressió temàtica  que segueix el text per fer avançar les idees principals, que s’introdueixen al paràgraf primer, és lineal. Així el concepte “llengua” (l. 1), tema 1 (T 1), en la seua definició, aporta el rema “identitat nacional” (l.1), que es converteix en T 2; el nou rema “fronteres polítiques i lingüístiques” es convertirà, ara, en el tema constant dels paràgrafs següents. Els diferents remes  d’aquest  T3 constitueixen els contrarguments: L’arbitrarietat, com a factor important en la configuració dels Estats europeus,  hi provoca la complexitat lingüística (en el segon paràgraf, R1 del T3); les interpenetracions lingüístiques a diversos estats europeus ( en el paràgraf tercer, R2 del T3); la imperfecció en la configuració del mapa europeu actual, malgrat les modificacions arran les reivindicacions nacionals i lingüístiques ; a més de la necessitat de desenvolupar polítiques lingüístiques basades en l’acceptació del plurilingüisme (en el paràgraf quart, R3 i R4 del T3); finalment la constatació de diferències lingüístiques importants en la majoria dels estats europeus actuals (en el paràgraf cinqué, R5 del T3).