Adequació "Contra la música"

 

           L’anàlisi de l’adequació  o pragmàtica textual s’inicia amb definició de l’àmbit d’ús, que segons la classificació d’Aracil pertanyeria a l’àmbit de l’oci, en concret, a l’àmbit literari ja que l’autor  pretén arribar al lector de manera estètica, amb un joc lingüístic i estilístic. El seu gènere és l’assaig, doncs és una prosa d’idees amb una forta base argumentativa. És per això que la finalitat passa per intentar influir en l’opinió del lector persuadint-lo i provocant-lo a una reflexió.

 

             Les funcions del llenguatge que fan possible aquesta finalitat són, en primer lloc la funció referencial: S’hi poden trobar exemples en què s’usa la 3ª persona i es dóna informació d’un referent concret, com per exemple “No havien tingut accés”, “Inventaren”. També està present la funció apel·lativa mitjançant la qual l’emissor fa partícip el receptor del seu missatge i l’inclou en l’enunciat: “Us acompanya,  ens faça, vulguem, naveguem...”. La funció estètica queda evidenciada amb les figures retòriques que Fuster  fa ús, la metàfora, “l’aliment sistemàtic de l’orella humana”; les interrogacions retòriques, “¿Un retorn a silenci? (...) ¿per  a què el silenci?”; la ironia, “Déu Nostre Senyor ens faça a tot uns sants”; l’antítesis, “Bach o el Rollings....”; l’enumeració “En els bancs, en les botigues...”

 

            La tipologia textual predominant és l’argumentativa, Fuster va raonant, va divagant, al voltant d’una idea o tesi i ho fa mitjançant uns arguments lògics per aconseguir la seua intenció o finalitat. També en fa ús per a argumentar, d’altres estructures textuals com ara l’expositiva “Mai la gent...” per donar informació, o la descriptiva “En el bancs  (...) Pel carrer (...) ... les discoteques, per exemple”, i fins i tot es podria veure una estructura textual predictiva amb el futur “Serà difícil”.

 

            El canal a través del qual arriba l’enunciat al receptor és l’escrit: la font indica que es tracta d’un fragment de l’obra de Fuster  Sagitari, per tant s’ha difós mitjançant la publicació d’un llibre. Estarà preparat ja que Fuster haurà elaborat la seua estratègia discursiva fent ús de la revisió i la correcció, així doncs no hi ha espontaneïtat ni tampoc simultaneïtat en el temps de composició i recepció,  tot i que Fuster pretenga transmetre un llenguatge en situació més o menys espontani, és per això que s’hi pot observar algun exemple d’oralitat en les frases inacabades, “Ens equivocaríem...”; les rectificacions immediates que fa el discurs oral perquè no té possibilitat de correcció, “la gent -les multituds-“ , “Les classes altes.... però tampoc no gaire”. Aquest recurs d’estil fusterià es deu a què fa com una mena de confessió a un lector que sembla tenir al davant. Evidentment no comparteixen espai de comunicació els interlocutors i es tracta d’un discurs unidireccional perquè l’emissor en cap moment passa a ser el receptor, és un monòleg on no hi ha resposta del receptor.

 

            Respecte al tipus d’emissor i de receptor, l’emissor real és Joan Fuster i el receptor real és l’alumnat de 2n de batxillerat que realitza el comentari de text. Pel que fa a l’emissor i al receptor model es pot fer una aproximació a partir dels coneixements enciclopèdics i marc que hi apareixen. Quant als primers s’hi pot destacar que n’hi ha pocs, solament quan cita “Bach o els Rollings, Mantovani o Peret, una cobla o un corrido de Plácido Domingo”, tot i que Peret es deuria classificar com coneixement marc ja que el conèixer aquest cantant es deuria al fet de compartir el mateix entorn social i cultural. Així doncs, cal arribar a la conclusió que el text no aporta molta informació específicament culta o especialitzada ni tampoc molt localitzada en un entorn molt definit, és a dir, que l’emissor s’adreça a un receptor per parlar-li d’un tema en termes molt genèrics, coneguts, sense massa pretensions comunicatives,  compta amb un receptor d’uns coneixements generals i quotidians amb un llenguatge que no destaca per la complexitat sinó que més bé és de fàcil enteniment i d’un estil literari senzill i assequible.

 

            La relació entre l’emissor i el receptor li aporta al text un nivell de formalitat mitjà. L’àmbit d’ús i el tipus de gènere permet un cert apropament entre els interlocutors: en un principi Fuster marca una distància, “la música us acompanya”, “veieu individus” (l. 10), però posteriorment s’inclou també en la reflexió i utilitza un plural inclusiu “Vulguem,  naveguem, podríem, hem...”

 

            Quant a l’anàlisi de la variació lingüística, determinar la procedència dialectal de l’emissor queda evident ja a la segona línia amb la desinència verbal de primera persona del present d’indicatiu “Trobe”, o també a la línia 16 amb la desinència de tercera persona de present de subjuntiu “faça”, a més del possessiu no consonantitzat “seua” a la línia 12, propi del català occidental i més concretament característic del valencià, tot i que l’ús de la varietat estàndard li permet usar lèxic com: “mica, gaire o engeguem”.