"Compartir pis"


  

 

                                     Pensàvem que compartir pis volia dir compartir vida. Primer, amb els pares. Després, qui sap si amb alguns amics, companys d’estudis o d’inquietuds, més o menys simpàtics. Més tard, la parella escollida. La persona amb qui volem refugiar-nos sota un mateix sostre, quan cau la pluja. Ens equivocàvem. Compartir pis pot significar, simplement, viure en el refugi que ens ofereixen unes mateixes parets. Sense haver-ho triat, ni haver-ho volgut.

 

            Actualment, cada vegada hi ha més persones que comparteixen un pis sense tenir cap vincle. Són autèntics desconeguts a qui l’atzar reuneix perquè necessiten aixoplugar-se. Es tracta d’una necessitat humana elemental: tenir un racó que es pugui considerar propi, on no arribin els vents ni les pluges. No són amics, ni amants, ni tan sols coneguts. Tenen en comú una única circumstància: no tenen diners per comprar-se un pis. Tampoc no poden accedir a un de lloguer per a ells sols. Els

elevats preus de la vivenda a Barcelona han disparat el nombre de joves que lloguen habitacions en pisos compartits. Els anuncis particulars en taulers d’anuncis o a la premsa es multipliquen. El preu d’una habitació pot anar entorn dels tres-cents euros. Solen ser pisos grans, que es comparteixen entre quatre o cinc persones. La majoria estan situats a Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia, les zones que resulten més atractives per als joves.

 

            Conviure amb desconeguts és un recurs generalitzat per a l’emancipació. Sovint deu ser una decisió complicada. També pot implicar un preu personal alt. Vol dir compartir l’espai més íntim, aquella privacitat que voldríem només per a nosaltres i per als qui estimam. Ben segur que qualsevol convivència provoca disputes, desacords, dificultats. Encara deu passar molt més quan no hi ha vincles d’afecte entre les persones que conviuen. S’han trobat i accepten viure junts perquè no els queda altre remei: una opció dura.

                                  

 

M. de la Pau Janer (27-2-2004, Avui)