comentari de text acadèmic

 

Dir que la llengua és l’expressió més clara  d’una identitat nacional, d’una col·lectivitat, equival a dir que els límits geogràfics de la comunitat nacional coincideixen i haurien de coincidir amb els d’ús de la llengua i, per tant, que les  fronteres polítiques s’haurien d’ajustar a les fronteres lingüístiques. Però això té una dificultat de principi: mentre que les fronteres polítiques que separen els Estats o les regions administratives són línies contínues perfectament dibuixades que separen amb precisió  els habitants d’una banda de la frontera dels habitants de l’altra, els mapes lingüístics presenten gradacions més o menys continuades i situacions intermèdies en les quals es barregen les llengües i inclús abunden els illots de parlants d’una llengua en territori de l’altra a una banda i l’altra de la frontera lingüística.

Sense exagerar gens, és pot afirmar que la majoria de fronteres que separen els Estats del continent europeu no es corresponen amb les fronteres lingüístiques definides, sinó que constitueixen talls arbitraris en situacions complexes.

A la frontera entre França i Espanya no es donen interpretacions mútues del francès i del castellà, però en canvi, en el seu extrem occidental, el basc s’estén pels dos marges de la frontera i a l’extrem oriental passa el mateix amb el català. A l’est de l’hexàgon la frontera, que ha variat ben sovint al llarg dels segles, travessa la zona de dialectes germànics. Inclús a la frontera francesa amb Bèlgica, prop de l’Atlàntic, trobem una zona de penetració del flamenc. La separació de les dues llengües de Bèlgica és, en molts punts, insegura i Brussel·les és oficialment bilingüe. Fins i tot l’alemany penetra dins les fronteres belgues [...]

Un segle de reivindicacions nacionals i lingüístiques ha produït rectificacions en el mapa d’Europa i ha permès satisfer moltes aspiracions, però el panorama resultant dista de ser perfecte i produeix a més la impressió, o millor la seguretat, que qualsevol alternativa seria també imperfecta. Cal, doncs, arribar a la conclusió que fins i tot acceptant que la llengua és un element característic de la comunitat nacional no és possible deduir de la distribució geogràfica de les llengües les fronteres polítiques entre els Estats nacionals, i que sempre caldrà admetre una certa coexistència de llengües en un mateix territori. I que caldrà arbitrar fórmules polítiques per permetre aquesta coexistència.

De fet, la majoria dels Estats europeus actuals inclouen en els seus límits diferències lingüístiques importants.

                 Miquel Siguan.  L’Europa de les llengües.  Edicions 62