Dir que la llengua és l’expressió més clara d’una identitat nacional, d’una col·lectivitat,
equival a dir que els límits geogràfics de la comunitat nacional coincideixen i
haurien de coincidir amb els d’ús de la llengua i, per tant, que les fronteres polítiques s’haurien
d’ajustar a les fronteres lingüístiques. Però això té una dificultat de
principi: mentre que les fronteres polítiques que separen els Estats o les
regions administratives són línies contínues perfectament dibuixades que
separen amb precisió els habitants d’una
banda de la frontera dels habitants de l’altra, els mapes lingüístics presenten
gradacions més o menys continuades i situacions intermèdies en les quals es
barregen les llengües i inclús abunden els illots de parlants d’una llengua en
territori de l’altra a una banda i l’altra de la frontera lingüística.
Sense exagerar gens, és pot afirmar que la majoria de fronteres que
separen els Estats del continent europeu no es corresponen amb les fronteres
lingüístiques definides, sinó que constitueixen talls arbitraris en situacions
complexes.
A la frontera entre França i Espanya no es donen interpretacions mútues
del francès i del castellà, però en canvi, en el seu extrem occidental, el basc
s’estén pels dos marges de la frontera i a l’extrem oriental passa el mateix
amb el català. A l’est de l’hexàgon la frontera, que ha variat ben sovint al
llarg dels segles, travessa la zona de dialectes germànics. Inclús a la
frontera francesa amb Bèlgica, prop de l’Atlàntic, trobem una zona de penetració
del flamenc. La separació de les dues llengües de Bèlgica és, en molts punts,
insegura i Brussel·les és oficialment bilingüe. Fins i tot l’alemany penetra
dins les fronteres belgues [...]
Un segle de reivindicacions nacionals i lingüístiques ha produït rectificacions
en el mapa d’Europa i ha permès satisfer moltes aspiracions, però el panorama resultant dista de ser perfecte i produeix a més la
impressió, o millor la seguretat, que qualsevol alternativa seria també
imperfecta. Cal, doncs, arribar a la conclusió que fins i tot acceptant que la
llengua és un element característic de la comunitat nacional no és possible
deduir de la distribució geogràfica de les llengües les fronteres polítiques entre els Estats nacionals, i que sempre caldrà admetre
una certa coexistència de llengües en un mateix territori. I que caldrà
arbitrar fórmules polítiques per permetre aquesta coexistència.
De fet, la majoria dels Estats
europeus actuals inclouen en els seus límits diferències lingüístiques
importants.
Miquel Siguan. L’Europa de les llengües. Edicions 62
|