Oració composta

Quan un període o clàusula conté dos o més verbs en forma personal, ja no parlem d'oració simple, sinó d'oració composta. Les oracions o proposicions compostes poden ser-ho per juxtaposició, per coordinació i per subordinació.

(1) PER JUXTAPOSICIÓ: Són com dues (o més) oracions simples, però enllacades per l'entonació i per la intenció. Es pronuncien l'una a continuació de l'altra sense cap lligam gramatical que les uneixi. En l'escriptura formen part d'un mateix període o clàusula i van separades per un signe de puntuació. Exemples:
- Jo corria; ell saltava.
- No et preocupis: jo t'ajudaré. Ens en sortirem d’aquesta!

(2) PER COORDINACIÓ: Són també com dues (o més) oracions simples, però unides per elements gramaticals d'enllaç (conjuncions). Tanmateix, cada una podria funcionar independentment de l'altra.
Segons la mena de conjunció que les relaciona es divideixen en:
- COPULATIVES: Jo corria i ell saltava.
- DlSTRIBUTIVES: Ni fa ni deixa fer.
- DISJUNTIVES: Ho vols o no ho vols?
- ADVERSATIVES: Mira-ho, però no ho toquis.
- IL·LATIVES: Plou?, doncs no ens mourem de casa.
- CONTINUATIVES: Li han dit que no i encara insisteix.
- CAUSALS (indicant causa lògica): No et preocupis, que (o perquè, car) jo t'ajudaré.

(3) PER SUBORDINACIÓ: Consten d'una oració que té algun dels seus elements sintàctics (subjecte, complements, etc.) formats per un grup de mots entre els quals figura un verb en forma personal. Aquest sintagma secundari s'anomena ORACIÓ SUBORDINADA (o INSERIDA) i l'altre, ORACIÓ PRINCIPAL.
Sempre hi ha un mot que introdueix la subordinada: sovint és una conjunció (que, si, com, quan, etc.), però també pot ser un pronom relatiu (qui, que, etc.) o un pronom interrogatiu (qui, què, etc.). També pot haver-hi en la principal un mot (anomenat correlatiu) que faci referència a la subordinada: això passa sobretot en les adverbials. Fixant-nos en la categoria gramatical a què equivalen i en la funció sintàctica que exerceixen, podem establir la següent classificació de les subordinades:  per la categoria equivalent:

(3.1) SUBSTANTIVES / sintagma nominal
- subjecte: No m'agrada que arribis tard. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era (de relatiu).
- predicat nominal: El nostre desig és que ens vingueu a veure. Aquest noi no és pas el que sembla (de relatiu).
- complement directe: Vull que vinguis. Veig el mateix que veus tu (de relatiu). No sé què passa (interrogativa).
- complement indirecte: Dono això a qui ho vulgui (de relatiu).
- complement preposicional d'objecte: Recorda't que has de venir. Recorda't del que et vaig dir (de relatiu). Et recordes qui t'ho ha dit? (interrogativa).
- complement del nom: Tinc el pressentiment que no vindran. És     digne que li facin un monument.
- complement agent: El pa és especialment desitjat pel qui passa fam (de relatiu).

(3.2) ADJECTIVES  / complement del nom:
- especificatives: El noi que has vist és el fill de l'amo (de relatiu).
- explicatives: Aquell noi, que és molt trempat, és el fill de l'amo (de relatiu).

(3.3) ADVERBIALS  /  complement circumstancial:
- DE LLOC: Anirem on tu voldràs (o, amb una correlatiu, allà on tu voldràs).
- TEMPORALS: Quan et vingui bé, fes-me aquest favor.
- MODALS (de manera): Fes-ho com et sembli (o, amb un correlatiu, tal com et sembli).
- COMPARATIVES: Tant com plou, el vent ho eixuga. Com més va, pitjor (la principal té el verb sobreentès: pitjor va, i si, en lloc de pitjor, digués més malament, aquest més seria el correlatiu de la subordinada com més va).
- CONSECUTIVES: M'hi trobo tan bé que no me'n sé anar (correlatiu: tan...que).
- CONDICIONALS: Si plou, no ens mourem.
- CONCESSIVES: Encara que no ens agradi ho hem de fer.
- CAUSALS (indicant causa real): Estic amoïnat perquè (o ja que) ningú no m'ajuda. Com que plou, no ens mourem.
- FINALS: Ho dic perquè (a fi que) tothom ho sàpiga.


SUBORDINADES D'INFINITIU, GERUNDI I PARTICIPI  Ultra els sintagmes en què figuri un verb en forma personal (és a dir, una forma verbal que denota un subjecte gramatical: jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells), també podem considerar oracions subordinades (IMPLICITES) els grups de mots en què hi hagi un infinitiu, un gerundi o un participi, sempre que aquestes oracions siguin reduïbles o comparables a una altra amb el verb en forma personal. Així:

A) l'INFINITIU pot fer de totes les funcions d'un sintagma nominal, es a dir d'ORACIÓ SUBORDINADA SUBSTANTIVA: 
- subjecte: Actuar en condicions adverses resulta heroic.
- predicat nominal: Això si que és fer un bon negoci.
- complement directe: Sap orientar-se en la foscor.
- complement preposicional d'objecte: No em recordo d'haver-t'ho promès.
- complement d'un nom (sia substantiu, sia adjectiu): Sempre troba maneres d'escapar-se de la feina. És un producte bo per a menjar.
- complement circumstancial de temps: En ser les sis, plegarem tots; de comparació: Val més posseir que no desitjar; de causa: L'han renyat per haver arribat tard; de finalitat: S'afanya per acabar aviat; de condició: A jutjar pel que diu, té bones intencions; etc.

B) el GERUNDI i el PARTICIPI poden equivaler a una oració subordinada temporal, causal, condicional, etc.: Havent-lo sentit, tothom hi estigué d'acord. Essent tan gran, no hauria de fer aquestes coses. Fent bondat hi guanyarem.  Closa l'assemblea, els participants s'acomiadaren. Morta la cuca, mort el verí.
Observant els exemples precedents es veu que, encara que les formes d'infinitiu, gerundi i participi no denotin, per elles mateixes, un subjecte gramatical, de fet pel context sí que es deixa veure un subjecte. En aquest sentit, doncs, formen veritables oracions, ja que consten d'un subjecte (molt sovint el mateix de l'oració principal) i d’un predicat (amb complements del verb, etc.)

Ċ
ins rm,
28 d’abr. 2017, 8:19
Ċ
ins rm,
5 de maig 2017, 6:38
Ċ
ins rm,
7 de maig 2017, 13:52