La llegenda


És un dels gèneres de la literatura oral que també té una bona aplicació a l’àmbit escolar, del qual no se’n treu prou profit, doncs només es treballa la llegenda de Sant Jordi, quan es podria treballar d’una manera molt més àmplia. També és cert que és més fàcil treballar-la a primària que no pas a infantil, però també hi té cabuda.

                LLEGENDA=> narració popular, oral o escrita [1], d’aparença més o menys històrica[2],però en realitat, amb una major o menor proporció d’elements imaginatius[3].

 

                Per tal que aparegui una llegenda, cal que passi quelcom,i que aquest fet no sigui quotidià, motiu pel qual serà recordat. I per acabar, serà necessari que aquest record sigui verbalitzat. El pas del temps anirà modificant la forma d’explicar la història.

 

                En la llegenda hi ha absència de personatges literaris/ novel·lístics, doncs la veu que ho redacta és més plana i dependrà del narrador. És per aquest motiu que la llegenda no provoca un esforç imaginatiu tan gran com la rondalla.

                En la llegenda, ans al contrari que a  la rondalla, és important i transcendent el lligam entre allò que succeeix i el lloc on es desenvolupa l a història. El lligam entre història i lloc és un factor que resulta molt interessant des del  punt de vista educatiu (factor que el fenomen del  turisme ja ha sabut explotar).

                Així doncs, la finalitat principal de la llegenda serà el coneixement d’un entorn, d’un medi.

                Quan pensem en llegendes, estem pensant en l’edat mitjana, però el cert és que actualment i de manera constant estem generant llegendes. Necessitem, però, perspectiva històrica per poder apreciar-les.

                A tots els espais inassolibles per l’home(muntanyes, fons marí, ...) hi creixia l’ imaginació.

 

                -CLASSIFICACIÓ DE LLEGENDES, SEGONS JOAN AMADES.

·         Llegendes de la Terra: entén aquelles llegendes que fan referència a muntanyes, cims, ...(Montserrat, per exemple, n’ha provocat moltes. La formació dels Pirineus, del Pedraforca, ...)
·         Llegendes de les Roques: roques amb formes especials o amb senyals poc freqüents. Precipicis, avencs, penya-segats, ...(“El salt de la princesa” a Sant Pere de Rodes, “El salt de la Minyona” a Vic, ...).
·         Llegendes de les Coves: eren llocs vigilats i prohibits (feien la funció de nevera i s’hi guardaven aliments), quan aquestes eren lluny de ciutat, eren també habitatge de gent que vivia fora de la llei. També era un lloc on es solien guardar tresors en èpoques de guerres.
·         Llegendes d’estanys, de fonts: tota aquella llegenda relacionada amb l’aigua dolça. Estan sovint relacionades amb genis d’aigua amb aparença de dona(símbol de vida per duplicat: aigua+dona).
·         Llegendes marineres: totes aquelles que formen part de l’àmbit del mar. Les profunditats marines eren llocs inaccessibles;  per tant es generava fantasia al seu voltant( ciutats desaparegudes, sirenes, dones d’aigua, ciutats lacustres, ...).
·         Llegendes religioses i hagiogràfiques (tracten de la vida dels sants): religioses en el sentit que tenen una presència religiosa i hagiogràfica, les vides dels sants que relaten experiències místiques.

o   Llegendes marianes=> aquelles que parlen de la Mare de Déu.

·         Llegendes entorn figures històriques: que tenen com a protagonista un personatge històric (p. Ex; Guifré El Pilós) i /o un acte històric (el Timbaler del Bruc).
·         Llegendes megalítiques(pedra gran): podem entendre restes del passat, runes d’edificis, cases, ... i /o monuments. (Pont del diable a Martorell).
·         Llegendes plebees i de masies: protagonitzades per personatges anònims que la història no ha reconegut, lligades normalment a cases pairals.
·         Llegendes genealògiques,heràldiques i toponímiques: la genealogia és el nom que fa referència a les famílies, les heràldiques fan referència als escuts i les toponímies aquelles que fan referència al nom de poblacions, llocs, etc.

                Sempre hi hauran llegendes que estan més recreades per l’art. I per tant, més difoses(com ara Sant Jordi).

                Les llegendes també tenen àmbits d’irradiació i àmbits d’influència (familiars, nacionals, ...).

                La llegenda no pretén un exercici imaginatiu(com el conte); més aviat ens pot servir com a centre d’interès per fer una visita, doncs incrementa l’ interès al lligar lloc i història.



[1] Aquest és un gènere que ens arriba per traspàs oral, tot i que alguns cops ens arriben per escrit “submergides” en fets històrics.

[2] La llegenda s’ha d’assumir en la poètica que genera aquesta indeterminació entre realitat històrica i fantasia/ficció. És un equilibri entre ambdues parts que és inseparable.

A l’hora de reflexionar sobre si una llegenda, no és tan important discernir entre realitat i ficció, sinó que resulta més interessant preguntar-se perquè s’ha recordat d’aquesta manera.

[3] El traspàs oral d’aquests fets extraordinaris fa que hom vulgui transmetre interès a l’altri per allò que explica, de manera que inconscientment es fan servir exageracions... de manera que al final els fets històrics no seran ben bé els mateixos.

Comments