<La Culla

    Desaparegudes les masies del barri: Cal Purgatori, Cal Trieta, cal Brics, can Planes... en resta dempeus encara la que fou més antiga i important de l'entorn de les Escodines i de Manresa: el Mas de la Culla.

El nom de "Culla".

    Aquest nom pertany a una etimologia molt antiga, la mateixa que Cogulla, Cogulló, Cogul, etc., que sempre es refereixen a muntanyes no gaire altes, dominant una plana. Si això és cert, la casa prengué el nom del turó sobre el que s'edificà.
    Any 1009: Primera notícia documentada de la Culla.
El document més antic on es troba el nom de la Culla és un pergamí de l'any 1009 que formalitza la donació d’una vinya situada al lloc anomenat La Culla que fan Gelmir i Trasgoncia al Monestir de Sant Benet de Bages.
    En el document es parla de l’indret de la Culla, però no es diu que hi hagi una casa, de manera que no podem assegurar que existís, ni tampoc negar-ho. La prova documental més antiga de l’existència de la casa és del segle XIII.

Vinculació a la Seu de Manresa.
    És molt possible que La Culla estigués inclosa en els dominis de la Seu de Manresa des del segle X, en què el comte Sunyer li feu donacions de terres i altres béns.
    Durant l’època medieval els estadants del mas, de cognom Culla, eren pagesos de remença adscrits al domini senyorial de la Seu, i només podien abandonar-lo si pagaven una redempció. A partir de 1486 amb la Sentència de Guadalupe atorgada per Ferran el Catòlic, aquesta família passà a ser la veritable propietària del mas, ja que només havien de pagar un cens gairebé simbòlic al Paborde de la Seu, que era el propietari teòric.
    La família Culla romandrà a la propietat del mas fins
el s. XVII quan l'últim hereu, Bernat Culla, al morir sense descendència deixà la propietat en mans de la seva germana Maria Culla Casamitjana que el 1656 s'havia casat amb Josep Regàs Ferrer ciutadà honrat de Barcelona. Maria Culla va fer testament el setembre de 1663 on demanava ser enterrada al vas funerari dels seus avantpassats situat a la Capella dels Cossos Sants de la Seu de Manresa. Maria deixà com a hereva universal dels seus béns a la seva filla Maria Teresa Regàs i Culla. Amb la mort de Maria s'extingia el cognom Culla com a propietaris del mas que a partir d'aleshores fou regentat per famílies de masovers. Els nous propietaris viurien ja a Barcelona. Josep Regàs, vidu de Maria, moria a Barcelona el 1700 i era enterrat a la Seu a costat de la seva esposa.
    L'hereva Maria Teresa Regàs nascuda
el 1657 ja a Barcelona, va contraure matrimoni al 1679 amb el noble Antón de Valencià i Gavàs que va ser conseller en cap de la ciutat de Barcelona durenta els anys 1702 i 1709. L'hereu del matrimoni, i per tant del patrimoni Culla, Tomàs de Valencià i Regàs va ser capità de la tercera companyia del cinquè batalló de la Coronela de Barcelona durant el setge borbònic dels anys 1713-1714.

La Creu de La Culla.

    L'any 1413 s'aixecà una creu de terme gòtica a la vora del camí ral de Barcelona. Fou retirada el 1906 degut al seu mal estat i dipositada al Museu. Una còpia moderna la substitueix, en el mateix emplaçament que tenia i que ara és a la cantonada Sud-Oest de la finca actual. Jacint Verdaguer immortalitzà per a la literatura aquesta creu, que dóna nom a un poema molt popular.

Relació amb el Convent de Santa Clara.
    La Culla i Santa Clara eren els dos edificis més importants del raval de les Codines, i en certa manera mantenien una relació de rivalitat, amb conflictes freqüents per la proximitat de les terres i degut que les de la Culla eren del Paborde de la Seu.

Relació amb Sant Ignasi de Loiola.
    Al segle XVI la Culla era de les masies més riques de Manresa i, segons sembla, estava inclosa a la ruta de caritat de Sant Ignasi durant la seva estada a la ciutat, de març de 1521 al febrer de 1522. La creença popular era que quan Sant Ignasi venia a La Culla seia en una de les pedres de l'antiga porta i que passava moltes hores d'oració i meditació al peu de la Creu de la Culla.
 
Casa estratègica.
Des dels primers temps, la casa degué estar inclosa en l'organització militar de la ciutat de Manresa atesa la seva situació estratègica, com a post avançat i punt de vigilància. A més, per la seva situació era lloc de pas obligat, al peu del camí ral de Manresa a Barcelona pel pont de Vilomara i Coll de Daví..
    L'orientació de la casa, amb la porta d'entrada mirant al Nord, no és habitual, i es pot explicar per raons de vigilància, ja que d'aquesta forma està encarada a la ciutat. També es podria explicar perquè just per davant de la porta de la casa hi passava el camí de El Pont de Vilomara.
    Per a una casa aïllada, sense la protecció de les muralles de la ciutat, els perills podien venir tant de possibles atacs en temps de guerra com de bandolers i lladres, per això calia estar protegit.
    Les parets gruixudes, la torre de guaita i el mur a l'entorn són les característiques de la casa forta. També ho són els abundants espiells. El mur, existent des de temps remots, té uns dos metres i mig d'alçada i envolta tota la casa excepte la part de l'entrada, té també funció defensiva. Malgrat aquestes característiques mai no ha estat un castell.
    En època d'epidèmies la Culla havia fet funcions de "llatzeret" o centre d'observació i atenció de viatgers, almenys cap a l'any 1500, en un període que sembla que la casa no tenia estadants.
Convent de frares.
    A causa de l'expulsió dels ordes religiosos de França el 1880, arriba a Manresa una comunitat de caputxins de Ceret (Vallespir), que habiten a la Culla durant gairebé dos anys, fins a disposar d'un nou convent. Amb la crisi de la fil·loxera és possible que cap al 1880, la casa estigués deshabitada. Testimoni de la seva estada és el nom de "Sala dels frares" amb què es coneix encara la sala central del primer pis.

Centre de producció agrària.

    Les terres de la Culla s'estenien per tot el pla de Cal Gravat, la Balconada, Bufalvent, l'actual Hospital de Sant Joan de Déu i fins a tocar el nucli urbà, on ara hi ha el carrer de Sant Maurici. En total, devien ser de 300 a 350 hectàrees.
    La construcció de la Sèquia permeté regar una part de la finca, que produí conreus d'horta, gràcies al ramal de Sant Pau o branca esquerra. La major part de les terres, però, seguien sent de secà, dedicades a la vinya, olivera i cereals principalment.
    Quan a mitjans del segle XIX la fil·loxera devastà les vinyes de França i la plaga no havia arribat a Catalunya, desapareix el màxim competidor vinícola. A totes les zones aptes per a la vinya es planten ceps i comença una època de superproducció i alts preus. El Bages és la comarca de més producció de vi de Catalunya.
    Segons els estudis de Llorenç Ferrer el 1860 la Culla tenia unes 130 hectàrees de conreu de les quals 30 eren de conreu directe per l'amo i 100 dedicades a parceria. La producció total de vi de la Culla s'estima en uns 5.725 Hl. dels quals 152 corresponen al conreu directe i 5.573 Hl. corresponen als parcers.
    El 1865 la Culla veu ampliades les seves instal·lacions a fi de facilitar l'elaboració de vi: es fan tres tines de grans dimensions i es compra una premsa. Probablement tota la terra de secà de la finca estava coberta de vinya. Fins i tot s'embotellaren vins amb etiquetes pròpies que porten el nom de la casa.
    L'època daurada de la vinya va del 1865 al 1878. A partir d'aquest any la fil·loxera devasta les vinyes i, malgrat les noves plantacions amb peu americà, mai no assolí la importància que havia tingut.

La Culla, habitada per masovers.
    Queda dit que a partir del s. XVII els propietaris de la Culla ja no portaven el nom de la casa i que aquesta era habitada per masovers. 
A finals del segle XIX els propietaris portaven el cognom Espanya. Aquesta família va vendre la finca a Joan Pelfort, president de la Diputació de Barcelona.
    Els Pelfort vivien normalment a Barcelona, però passaven algunes temporades a la Culla, que era habitada permanentment per masovers, una família que tenia cura de la casa i les terres i pagava al propietari amb una part de la collita.
    Els amos de la Culla ocupaven bona part del primer pis, mentre que els masovers vivien als baixos i a la part restant del primer pis.

1923: Misterioses morts
    Cap al 1920 ò 1921 es varen contractar el matrimoni format per Joan Guixé i Lluïsa Oliveras com a nous masovers, dels que es deia que eren maçons o esperitistes.

    El 22 de març del 1923 es va trobar el cadàver del masover al costat d'un dels ramals de la Sèquia. Semblava que es tractava d’un suïcidi, però també es va dir que el suïcidi era simulat i que en Joan Guixé havia estat víctima d'una venjança per un assassinat que ell mateix havia comès. Pel que sabem, mai es va aclarir la veritat. En el lloc precís una pedra gravada amb una creu, les inicials JG i la data encara ho recorda.
    El 9 de maig del mateix any va ser la masovera qui es trobà morta, aquesta amb el cap esclafat, dins la casa, al costat de la pica de l'oli. Noves sospites d'assassinat, que tampoc es van aclarir. 
    D'aquests fets en derivaren ràpidament històries de bruixes i fantasmes que vivien a la Culla, de manera que hi hagué dificultats per a trobar masovers disposats a anar-hi a viure.
    Aquestes connotacions misterioses són encara presents a la memòria popular de Manresa.

Els darrers anys com a casa de pagès.

    Del febrer del 1929 al setembre del 1950 la família Cornet-Calvés va habitar la casa com a llogaters. No vivien de la terra, encara que tenien bestiar i conreaven un hort per a autoconsum. Durant tota la seva estada aquesta família va pagar als propietaris en concepte d'inquinilitat, la quantitat pactada de 1 pesseta mensual que pagaven anualment, 12 pessetes cada any, durant la verema de setembre que és quan venien els propietaris. La casa es conservava però en aquests anys no s'hi van fer obres. En absència dels propietaris l'administrador de la finca era n'Enric Casasaies de Cal Brics.
    Durant la Guerra Civil la casa no va sofrir cap desperfecte. Durant una temporada força llarga tres persones amigues de la família Cornet (Esteve Busquet Ribó, carnicer; Josep Busquet Ribó, granger; i el seu cunyat Lluís Bacardit de cal Mitger) s'amagaven a la Culla per no haver d'anar al front. Quan venia alguna visita o es produïa un registre buscant desertors, aquestes persones s'magaven dins la pica d'oli situada sota la  volta de l'escala.
    A partir dels anys 1940 les terres s'anaren reduint per les vendes. Molts dels terrenys venuts s'edificaren. L’entorn agrari de la ciutat, que havia admirat els viatgers per la seva bellesa i la qualitat i varietat de les seves produccions, anava desapareixent engolit pel creixement urbanístic de Manresa.
    A partir de 1950 la casa ja no es va habitar amb continuïtat. L'any 1980 els darrers propietaris particulars, Carles i Gertrudis Busquets Pelfort van vendre la ja reduïda finca a l'Ajuntament de Manresa.
    Les terres de La Culla estaven ermes i plenes de runa i deixalles, i la casa s'estava degradant per moments: els degoters l'haurien portat al seu enrunament. Gràcies a l'esforç conjunt d'una colla de ciutadans i l'Ajuntament, s'elaborà el projecte de Casa de la Natura del Bages i al 1982 es van fer obres de rehabilitació a l'exterior de la casa, a la planta baixa i es va refer la teulada. La Casa de La Culla es recuperà per a noves funcions. A més de restaurar la casa, es posaren en funcionament els conreus i la granja.

La Culla, centre d'educació: La Casa de la Natura i el Camp d'Aprenentatge.
    Des de 1980 que un equip multidisciplinar de pagesos, mestres i biòlegs  treballava en el projecte de la Casa de la Natura del Bages, que començà a funcionar el maig de 1984 com a centre d'educació ambiental per a escolars de tota la comarca, més tard amplià la seva tasca a temes de gestió ambiental (Agrupacions de defensa forestal, recollida selectiva d'escombraries ...).
    El 1993, fruit d'un conveni entre el Consell Comarcal del Bages i el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, la casa de la Natura es convertí en el Camp d'Aprenentatge del Bages. Això suposà l'arranjament total i definitiu de l'edifici: el primer pis, les golfes i la teulada foren refets totalment, respectant, com pertoca en un edifici catalogat, l'aspecte exterior.



Subpàgines (1): Els crims de la Culla
Comments