HORACI. ODES I EPODES

Traducció de Josep Vergés publicada a la Fundació Bernat Metge
 
ODA I, 1
 

Mecenàs, nascut d’avantpassats reials, oh tu, empara meva i honor meu delitós, hi ha homes als quals agrada, en les curses, omplir-se de pols olímpica, i la fita esquivada per les rodes arroentades i la palma de la celebritat els eleven, senyors de la terra, a l’altura dels déus. Aquest és feliç si la munió dels volubles quirites lluita per aixecar-lo als triples honors; aquell ho és si ha guardat en el seu graner tot el blat que s’arreplega de les eres de Líbia.

El qui troba delit a cavar amb l’aixada els camps dels seus avis mai no se n’apartarà ni amb unes ofrenes dignes d’Àtal per anar a solcar, mariner poruc, amb un vaixell cipri la mar de Mirtos. El mercader, esglaiat per la lluita del garbí amb les ones de la mar d’Icària, lloa la pau i els camps de la seva ciutat, però de seguida, indòcil a suportar la pobresa, repara les naus avariades. Hi ha qui no desdenya de beure unes copes de vell Màssic ni de llevar una part a la jornada i passar-la ajagut, sia sota un verd arboç, sia a la vora de la murmuradora font d’una aigua sagrada.

A molts abelleix el campament, el so de la trompeta confós amb el del clarí i les guerres maleïdes per les mares. S’està sota el fred firmament el caçador i s’oblida de la seva jove muller si una cérvola ha estat vista pels seus gossos, que mai no l’enganyen, o si un senglar màric ha esquinçat els filats de cordes ben torçades.

A mi, l’heura, corona dels doctes fronts, m’uneix als déus celestials; a mi, un fresc boscatge i els lleugers esbarts de Nimfes i Sàtirs m’allunyen del comú dels homes, si Euterpe no fa emmudir les seves flautes i Polihímnia no es refusa a fer sonar la lira de Lesbos. I, si tu em poses entre els poetes lírics, alçaré el cap i tocaré

 

ODA I, 11
 

Tu, no esbrinis – és sacríleg de saber-ho – quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tierrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el demà.

 

ODA I, 14
 

Oh vaixell, se’t tornaran a emportar mar endins unesnoves onades. Oh, ¿què fas? Guanya resoludament el port ¿ No veus com el teu costat està desguarnit de rems, com gemeguen l’arbre ferit pel garbí rabent i les vergues, i com, mancat dels cables de reforç, el teu buc a penes pot resistir a una mar massa alterosa? No tens senceres les veles, tampoc no tens sencers els teus déus per a poder-los invocar enmig d’un altre destret. Bé pots, pi del Pontos, fill d’un bosc il·lustre, gloriar-te del teu origen i del teu nom inútils; no confia gens el mariner espaordit en la teva popa pintada. Tu, si no vols ésser amb raó joguina dels vents, ten compte! Tu, que adés vas ésser per a mi un angoixós enuig i ara ets un afany i un neguit no pas lleugers, evita la mar que s’esmuny entre les Cíclades resplendents.

 
ODA I, 24
 

¿ Quina contenció o quina mesura pot tenir l’enyor d’un ésser tan estimat? Dicta’m complantes, Melpòmene, tu que has rebut del Pare, amb la cítara, una veu sonora.

¿És cert, doncs, que el son interminable afeixuga Quintili? La Modèstia, la incorruptible Lleialtat, germana de la Justícia, i la nua Veritat, ¿ quan trobaran un home igual a ell?

Sí, aquell que mereix que el plorin tants d’homes bons és mort, i més que ningú l’has de plorar tu, Virgili. Tu, piadós en va, ai! reclames Quintili als déus: no és pas per això que els l’havies confiat.

¿ I què? ¿ Si toquessis més dolçament que el trace Orfeu la lira que escolten els arbres, tornaria potser la sang a l’ombra vana, que una vegada, amb la seva horrible vara, Mercuri, no pas propens a obrir, per precs, les portes fatals, va empènyer cap al negre ramat? És dur; però la resignació fa més suportable allò que els déus no permeten de canviar.

 

ODA I, 37
 

Ara cal beure, ara cal colpir la terra amb el peu alliberat, ara era l’hora, companys, d’ornar amb menges dignes dels salis els coixins dels déus. Abans d’ara hauria estat un sacrilegi treure el Cècb dels cellers dels cellers dels avis, llavors que una reina preparava la ruïna insensata del Capitoli i la fi de l’imperi amb un impur ramat d’homes deformes i malaltissos, incapaç com era de posar fre a qualsevol esperança i embriagada per la dolça Fortuna. Però va fer minvar la seva bogeria la fugida de l’únic vaixell amb prou feines salvat de les flames, i, els seus pensaments duts fora de seny pel vi mareòtic, els reduí a temences reals Cèsar, que, mentre ella volava lluny d’Itàlia, a força de rems l’encalçava com l’esparver encalça les tímides colomes o el ràpid caçador la llebre a les planes d’Hemònia, cobertes de neu, perquè volia posar grillons al monstre del Destí. Però ella, intentant morir més noblement, no tingué la por feminívola d’empomar una espasa i no es va refugiar amb el seu ràpid estol en unes costes amagades ans gosà mirar amb rostre serè el seu palau abatut i agafar, intrèpida, unes serps escatoses, per amarar el seu cos amb llur negre verí, més altiva ara que havia resolt donar-se la mort: així impedia, ben cert, que les cruels libúrniques se l’enduguessin, a ella, una dona de naixença no pas humil, per ésser conduïda, desposseïda de tot, en un triomf arrogant.

 

ODA I, 38
 
Detesto, minyó, la sumptuositat dels perses i em desplauen les corones entreteixides amb fílira. Deixa ja de cercar en quin indret s'entriga la rosa tardana
No vull que t’afanyis, sol·lícit, a afegir res a la simple murtra. La murtra no desdiu ni de tu que m’aboques el vi ni de mi que me’l bec sota la ufanosa parra.
 
ODA II, 10 
 

Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t’acostes massa a la riba traïdora.

Tot aquell qui escull la mitjania, tan preciosa com l’or, viu segur lluny de les sordideses d’un sostre ruïnós, viu moderadament lluny d’un palau que suscita l’enveja.

Els vents batzeguen més sovint els pins enormes, torres enlairades s’enfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps.

En els temps adversos espera un canvi i en els pròspers el tem un pit ben preparat. Júpiter porta els horribles hiverns i ell mateix els foragita. Si ara tot ens és contrari, no pas sempre serà així. De vegades Apol·lo amb la seva cítara, desperta la Musa que havia emmudit, i no sempre té l’arc tes.

En les dificultats mostra’t animós i valent; però tingues també el seny d’amainar les teves veles inflades per un vent massa favorable.

  

ODA III, 30 
 

He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà a Libitina. Jo, ple de gedor, amb la glòria que em donaran les generacions venidores creixeré sense parar, durant tant de temps com pujarà al Capitoli el pontífex amb la verge silenciosa. Per aquelles contrades on ressona l’Àufid impetuós i on Daunus, freturós d’aigua, fou rei d’uns pobles agrests, es dirà que jo, poderós poeta d’origen humil, vaig ésser el primer que va donar al cant eòlic un to itàlic.

Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva, Melpòmene, i digna’t a cenyir-me la cabellera amb el llorer de Delfos.

 

EPODE 2
 

"Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit del venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empalta de més productives o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿ Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?

I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos, munyís els braguers botits i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrí o el rèmol o els escars de Creta, si per cas una fragorosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà ni el francolí de Jònia no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop. Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll llangorós la rella girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Lars brillosos!”

Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.

 
 
EPODE 3
 

Si mai algú amb mà impia ha estrangulat el seu pare ancià, que li facin menjar all, que és pitjor que la cicuta. Oh sofertes illades dels segadors! ¿Quina mena de metzina és aquesta que em rosega les entranyes? ¿És que, amb traïdoria, han cuit sang d’escurçó amb aquestes herbes? ¿ O és que Canidia ha manipulat aquests funestos menjars? Tantost Medea va veure Jàson, el capitost dels argonautes i el més formós de tots ells, en restà fascinada i, quan ell anava a posar als toros un jou que els era desconegut, li va untar el cos amb aquesta metzina, i és d’aquesta metzina que va impregnar els presents fets a la seva rival abans de fugir, havent pres així venjança d’ella, dalt d’un serpent alat. No ha caigut mai del cel tanta xardor damunt l’assedegada Apólia, ni fou tan ardent l’ofrena que s’encengué sobre els muscles d’Hèrcules, ell que havia reeixit en tot.

I si mai, faceciós com ets, Mecenas, se t’acut de fer una altra facècia com aquesta, el que demano als déus és que la teva estimada aturi amb la mà el teu bes i que es reclini a l’altre extrem del llit.

 
 
EPODE 16
 

Ja s’està gastant en les guerres civils una segona generació i la mateixa Roma cau derrocada per la seva pròpia puixança. No foren prou forts per a destruir-la ni els propers marsos ni  les forces etrusques de l’amenaçador Porsenna, ni el gelós valor de Càpua, ni l’abrivat Espàrtac, ni l’al·lòbregue, deslleial pel desig de revolta, ni la feroç Germània amb el seu jovent d’ulls blaus, ni Hannibla detestat pels pares; i nosaltres, aquesta impia generació que porta una sang maleïda, l’enrunarem i les salvatgines n’ocuparan novament el sòl. El bàrbar, sí! vencedor, assentarà el peu damunt les seves cendres i, muntat a cavall, vergassejarà la ciutat amb l’unglot retrunyent i, els ossos del Quirí, que ara són a recer dels vents i dels sols – oh! visió sacrílega – els escamparà amb insolència.

¿Cerqueu potser tots vosaltres, o almenys els millors entre vosaltres, què és el que ens convé per a quedar alliberats d’aquests penosos fatics? No hi pot haver millor resolució que la que prengueren els ciutadans de Focea; ells, després d’haver-s’hi obligat amb imprecacions, abandonaren els camps i les llars pairals i deixaren els temples per a habitatge de senglars i llops rapaços; anem-nos en on ens duguin els nostre passos, on ens facin anar a través de les ones el migjorn o el garbí indomable ¿Ho trobeu bé? ¿ O té algú una proposta millor? ¿Per què, tenin favorables els auspicis, triguem a embarcar-nos? Però, abans pronunciem aquest jurament: “Que bon punt, del fons de la mar, les roques, alliberades de llur pes, hauran sortit a flot d’aigua, deixi d’ésser sacríleg de tornar enrere; que no ens remordeixi de girar veles i fer rumb a la pàtria quan el Po haurà regat els cims del Matinus o l’alt Apenní s’haurà endinsat en la mar, quan un amor sorprenent haurà provocat, per un desig no vist mai, monstruosos acoblaments fins al punt que les tigresses s’avindran a ésser cobertes pels cervos i la coloma s’ajuntarà amb el milà, els ramats, confiats, no tindran por dels falbs lleons i el boc, que tindrà el pèl llis, s’agradarà de les planures salines”.

Després d’haver pronunciat aquestes imprecacions i d’altres que ens puguin tallar el camí de la dolça tornada, anem-nos-en tots els ciutadans o almenys els qui valen més que el ramat indòcil; que el feble i el desesperençat continuïn masegant llurs jaços malestrucs. Vosaltres, homes coratjosos, deixeu el dol femenívol i voleu més enllà de les costes tirrenes. Ens espera l’Oceà que envolta la terra; anem-nos-en als camps, als camps de la Felicitat, i a les illes Afortunades, on la terra, sense llaurar-la, dóna Ceres cada any i la vinya, sense podar-la, sempre floreix, i sempre brota la branca de l’olivera, que no decep, i la negrenca figa orna l’arbre no empeltat, i la mel raja de l’alzina balmada, i de dalt de les muntanyes salta l’aigua lleugera amb peu sorollós. Allà, les cabres van espontàniament a l’orri, i l’amistós ramat ofereix els braguers tesos, i l’ós no esbramega al vespre entorn de la pleta, i la terra no es boteix inflada pels escurçons. I, feliços com serem, ens admirarem encara de més coses, com és ara que ni el plujós xaloc arrasa els camps amb grans aiguats ni les grasses llavors se sulseixen per la sequedat de les gleves, perquè el rei dels déus celestials hi tempera tant l’un extrem com l’altre. Ni hi va fer ruta amb el seu lleny el remer de l’Argo ni la insolent dona de Còlquida no hi va posar el peu; tampoc no hi van girar les vergues els nauxers sidonis ni la soferta tripulació d’Ulisses. Cap contagi no hi fa emmalaltir el bestiar ni cap constel·lació no hi recrema els ramats amb la seva xardor desfermada. Júpiter va reservar aquelles costes per als homes piadosos quan, amb el bronze i després amb el ferro va endurir els temps; però , als homes piadosos, se’ns ofereix la venturosa evasió que jo, poeta sagrat, anuncio.