JOSEP CASALS

AD MARGINEM

                     PRESENTACIÓ

PRESENTACIO

FRAGMENTS  

 

ARTICLES

Article sobre la Universitat (3 de març)

 Acotacions a l'article del 3 de març (26-27 de març)

CONFERENCIES (extractes)

CURRICULUM

 

PROPERES CONFERÈNCIES 

CURSOS ACTUALS

 

    

  

      Josep Casals (Foto Kirchner, 2003) 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

      De la primera vida a la segona.....

 

 

 

 

 

 

    

 

  

 

 

 

    

 

  

...De la segona vida a la tercera...

           

 

 

 

 

 

 

   

A la Michaelerplatz de Viena amb  els   estudiants d'Història de l'Art i de Belles Arts de la Universitat de  Barcelona

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  Al Campo dei Fiori de Roma, on fou  cremat Giordano Bruno

Una paradoxa del moment present és que hi ha tants canals de comunicació com barreres que obturen la intercomunicació efectiva i que encapsulen en compartiments estancs. Probablement no ha estat mai tan aïllada la  producció intel.lectual independent o crítica. Si en aquest pol  -el dels que no admeten compromisos sinó amb allò que fan- amenaça l’atomització, en l’altra pren gruix la concentració, cada dia més pesant, del que s’anomena “mitjans” però han esdevingut origen i fi. Fi en el doble sentit del terme. És a dir, poder. Poder de determinar què s'integra en el cicle de la “comunicació” i poder al qual serveix aquesta “comunicació” que s’enrosca sobre ella mateixa.  Així, podem saber la intrahistòria de cada “mitjà”, els seus èxits d’audiència, les novetats dels seus escriptors i opinadors, els triomfs dels clubs als quals s’arrapen    en relació simbiòtica... I tanmateix, la receptivitat generada per certes iniciatives a contracorrent, la resposta als riscs assumits per algunes editorials i llibreries, o els contactes propiciats per les conferències i cursos que he tingut ocasió de realitzar, m’indiquen que són moltes les persones a les quals resulta indigerible aquella gelatina i que volen saber i compartir altres coses.

 

Es per facilitar la relació amb aquestes persones que he decidit obrir aquest espai, així com el de la revista Crisi i crítica. Algunes d’elles ja fa temps que em suggerien que aparegués en aquest nou canal electrònic i que l’utilitzés per dir el que vull dir i com ho vull dir. A aquesta intenció responen els apartats "Articles” i “Fragments”. En el primer insereixo articles poc (o mal) difosos o inèdits, sigui perquè van ser escrits pel  gust d’escriure’ls i no vaig tenir paciència per fer les negociacions pertinents amb els “mitjans”, sigui perquè, quan ho vaig fer, per exemple en restablir el contacte després d’haver-me tancat a escriure Afinidades vienesas, vaig comprovar que passava allò que deia Schnitzler: quan un periodista t’identifica amb una corbata verda has de portar sempre una corbata verda: ets l’home de la corbata verda. De manera que  jo reaccionava davant d’alguna cosa que m’havia irritat, i a aquesta irritació se sumava la de veure que o bé no se m’entenia perquè estava fora d’un camp de visió molt parcial, o bé no es considerava oportú que escrivís sobre cap altra tema que aquell en el qual aquesta perspectiva m’havia encaixonat (ara, la cultura vienesa).

 

El cas, però, és que, sense proposar-m’ho, tendeixo a situar-me en territoris fronterers o antinòmics. Afinidades vienesas oscil·la entre gèneres i disciplines diferents, com es pot comprovar pel fet que a les llibreries tan aviat es troba a la secció d’Art com a la de Filosofia o a la deTeoria literària. I ara mateix utilitzo una matriu de blog -és més senzill que configurar una pàgina web-, però m’escapoleixo parcialment del que acostuma a ser un blog, fixant-me com a primer objectiu que qui em busqui em pugui trobar. Tanmateix, no voldria que aquest espai es limités a mostrar què he fet i què faig. No s’obre a la meva vida privada perquè considero que la funció d’una escriptura íntima es ser taller, laboratori, abocador d’humors amb la llibertat que dóna escriure per a tú o per a ningú. Però tampoc vull que tingui l’asèpsia d’un historial o catàleg de dades. Seguiré escrivint a mà el dietari però n’extreuré pensaments d’abast més general i això anirà a “Fragments”. D’altra banda, donada la inevitabilitat de tenir a punt un "currículum normalitzat", l’incloc perquè se’n pugui disposar (per conèixer la resta de dades o fer-ne us per a actes, beques...). Això m’eximeix de consignar totes les conferències i tot els articles en els apartats així anomenats a aquesta pàgina-blog.  A l’apartat "Conferències” en presento l’extracte d’unes quantes, sobre tot per donar idea del que puc fer a aquelles persones que dediquen esforços a organitzar activitats i que animen així la nostra letàrgica vida cultural. D'altra banda, parlar dels articles em permet, tot reprenent el fil del principi, assajar de presentar no sols la pàgina-blog sinó també  el personatge que hi apareix (i que ha passat, ja, per estacions tan diferents que se sent constret a usar la tercera persona per parlar de les més llunyanes).

 

Deia que un dels seus trets era no identificar-se amb res que pogués fixar-lo en una professió. Volia escriure. I com tothom amb aquesta dèria, va guanyar algun premi de poesia. Però de seguida va passar a un gènere que podia haver estar mortal per a l’estil: els pamflets (un d’aquests escrits, titulat “La batalla ideològica”, ha aparegut posteriorment en un recull de la premsa clandestina del moviment estudiantil). La primera publicació legal va ser un llarg article sobre el procés autonòmic a la revista Transición, que va tenir un perllongament, després de l’elecció de Jordi Pujol com a president, en un altre article al Diari de Barcelona en la curta època autogestionària del diari. Quan es va celebrar la gran exposició sobre expressionisme al Guggenheim de Nova York, a partir de la qual s’obrí un període en què aquest moviment passà a primer pla, la visita a l’exposició va donar lloc a un llibre i un article a El viejo topo. Eren els temps en què la revista començava a parlar d’amor i vida quotidiana, és a dir, un temps de crisi de la militància. El comiat d’aquesta va ser també el comiat del barri on havia nascut i on vivia, el Clot. Els més propers van endevinar aquests comiats -i altres- en el pregó que va fer quan les entitats del districte el van escollir en atenció, es va dir, al seu treball en el moviment veïnal (però segurament va influir la publicació del llibre, perquè hi havia gent que havia treballat tant o més a les comissions de barri, l’Associació de Veïns o  l’Ateneu i que no va ser mai objecte d’ homenatge).  Després de les eleccions municipals -abans de les quals va ser temptat per un partit destinat a guanyar i amb poca gent implantada als barris-, Josep Casals va deixar de ser Ramon del Clot (nom de guerra com a militant de LCR-ETA VI). (Vegi's "Fragments").

 

Simultàniament amb el treball docent, primer a un Institut de Formació Professional de L’Hospitalet, i després ja com a professor numerari a un de Cornellà de Llobregat, vaig col·laborar a diversos diaris i revistes, especialment a El Món -gairebé des del començament- i a El País. Ara sé que en aquells moments les relacions amb els diaris eren més fluïdes, però ja llavors vaig detectar tendències i mecanismes en el periodisme que em van fer decidir tornar a la Universitat, just quan, com he pogut saber després, els articles començaven a ser seguits per persones sorprenentment fidels. Com que havia sortit escopetejat de la Universitat, vaig haver de fer, demanant permisos sense sou a l’Institut, la tesina i la tesi. La tesina va donar lloc al  segon llibre, el tema del qual va ser elegit per simpatia amb Giordano Bruno i Itàlia. Llibre que, malgrat aparèixer en una col·lecció de prestigi de l’editorial 62, no ha constat mai als catàlegs d’assaig en català elaborats per les institucions. I la tesi va trobar també la seva orientació decisiva arran de viatges i de la coneixença de José Maria Valverde, que em va animar a emprendre un projecte ambiciós segons el model d’interrelacions assajat en un article que havia fet per a L’Avenç.

 

La resta és ja coneguda, en la mesura en què s’explica a l’”Advertència i agradecimientos” d’Afinidades vienesas. Anys de concentració en una tasca obstinada i desmesurada; fructífers intercanvis que em van ajudar a entendre per què era important allò que, per abreviar, anomenem Viena;  incorporació al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona (on imparteixo assignatures com ara "Història de les Idees Estètiques" que fan que succeeixi el contrari del que passava quan feia el doctorat i escrivia sobre el Berlín expressionista o el París surrealista: llavors els companys de Filosofia remarcaven la meva inclinació envers la història de l’art i la literatura; ara que treballo en un Departament d’Història de l’Art molts companys em veuen com a filòsof).

 

Després d’enllestir no sols el que és Afinidades vienesas (sujeto, lenguaje, arte)  sinó també part del que serà Constelación de pasaje (imagen, experiencia, locura), semblava que aquest era un material impublicable. Però tenia raó Sergio Givone quan, al final d’unes jornades que vaig organitzar amb altres professors (“Entre dos finals de segle: transformacions de la modernitat”: vegi's "Articles"), em va dir que no hi ha llibres impublicables; hi ha llibres bons i llibres dolents. Efectivament el 2003, havent guanyat el premi Anagrama d’Assaig, es va publicar Afinidades vienesas, que encara avui és un llibre viu. I després van arribar les dues sèries de programes de ràdio: “Aires del Prater” i “Temptats per la música”, així com altres col·laboracions a Catalunya Música. No sóc, com algú ha pogut creure amb molta, excessiva generositat, un entès en música, però sí crec que la música és un punt central per entendre moltes de les coses que em preocupen i que es poden resumir en la

idea de l’home com a “animal compliqué” (Valéry). Potser el meu territori  no sigui sinó aquest on sempre som estrangers. Si és així, no conec millor  títol identificatiu que aquell amb què Giordano Bruno encapçala

el Candelaio: “Acadèmico di nulla Academia (...). In tristitia hilaris,in hilaritate tristis”.