home‎ > ‎Biografia‎ > ‎Escrits‎ > ‎

Discurs del 15 d'octubre de 2010 (Josep Deloncle)

Fa vint anys ens deixava en Josep Deloncle


Senyor l'Alcalde,
Senyores i Senyors en els vostres graus i qualitats,


Com ho fem de tradició, observarem ara un minut de silenci en record del President màrtir Lluís Companys i de tots aquells que han lluitat o que s'han sacrificat per la llibertat de la desgraciada terra!

*
*   *

Fa vint anys, el 22 de maig de 1990, desapareixia a Perpinyà el folklorista i polític nord-català Josep Deloncle, «Jo» pels seus amics. Nascut en aquesta mateixa ciutat el 1913, havia exercit molt de temps la professió de farmacèutic al barri de Sant Jaume. En el transcurs de la seva existència, havia participat activament en nombrosos grups catalanistes.

Molts de nosaltres l'hem ben conegut. Volem avui retre-li un homenatge solemne. Era un gran patriota totalment desinteressat, constantment mobilitzat per defensar la terra ancestral i els legítims interessos de la nostra comunitat catalana. Tots els que l'han conegut ho poden testimoniar. Era també un home de cor d'una rara modèstia.

El 1945, havia reprès la farmàcia del seu pare i portava una existència tranquil·la... El 1950 tanmateix, va trobar alguns goigs a la sagristia d'una església de muntanya. Aquell descobriment va ser el primer pas cap a investigacions etnogràfiques considerables i més enllà cap a la seva conversió al catalanisme.

És l'autor d'estudis folklòric a les revistes rosselloneses, de nombrosos articles de circumstància i de fascicles publicats a compte d'autor. El 1951, va publicar Els Goigs del Rosselló, fruit de pacients i laborioses investigacions. El 1975, les edicions Rafael Delmau de Barcelona van publicar a la seva famosa col·lecció «Episodis de la Història», la seva obra Les arrels catalanes del Rosselló.

El 1950, sota la seva impulsió, la processó de la Sanch del Divendres Sant, amb la desfilada de «misteris», va reprendre el seu itinerari tot al voltant del centre ciutat de Perpinyà. Tothom té el dret de desfilar pacíficament sobre la via pública per afirmar les seves conviccions. Aquesta iniciativa tanmateix no era llavors del gust de tots. Li valdrà, ho sabem, moltes enemistats. Forces paraules tan estúpides com dolentes circulaven en aquell temps al seu propòsit!

El 1959, les autoritats franceses tenien la intenció de celebrar el tricentenari del desastrós Tractat dels Pirineus. En Jo Deloncle es va aixecar i va impedir aquest insult al poble català i a tots els resistents que van perdre la vida per a defensar les nostres llibertats.

A partir dels anys cinquanta, la farmàcia Deloncle es va fer un lloc de trobades per tots aquells que llavors treballaven per la cultura i per la llengua catalanes.

Una anècdota ben reveladora de la mentalitat jacobina: un dia, Jo va decidir posar sobre la façana de la seva farmàcia, una placa de carrer en català. De seguida, les autoritats es van emocionar d'aquest acte subversiu de manera eminent. Un es preparava a arrossegar-lo davant la justícia quan es va comprovar que res legalment no prohibia el seu acte. L'assumpte va ser classificat sense conseqüència.

Jo Deloncle s'ha trobat també -amb alguns altres- a l'origen del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Tot el moviment catalanista contemporani de la nostra regió ha sortit directament o no del GREC.

El 1963, fundà al Castellet de Perpinyà la Casa Pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars que porta avui el seu nom.

Deloncle era perfectament conscient de la situació política desastrosa de la Catalunya del Nord i de la profunda alienació ètnica dels seus habitants. La reivindicació d’una «Regió Catalana» l’hi apareixia a l’època com un objectiu correcte. Encara ho demora avui... Així va demanar un estatut especial pel Rosselló al 1969 a la sala Arago amb l’ajuda del batlle perpinyanès Pau Alduy. Ho seguia demanant al 1972 en nom de l’Acció Regionalista Catalana (ARC) amb l’activista i gran patriota català Gilbert Grau.

Per ajudar els refugiats polítics sud-catalans víctimes del règim de Franco, la constitució d'una associació es va mostrar indispensable. El Secors Català va ser així creat el 1972. Membre fundador d'aquell nou grup, Jo Deloncle, va posar en aquesta ocasió un allotjament a la disposició dels nostres desgraciats compatriotes.

Va participar al Primer Congrés de la Cultura Catalana (1976-1977). En va ser membre de la comissió permanent.

Com conseqüència a l'arribada al poder del Partit Socialista el 1981, el Consell General tenia la possibilitat de demanar una autonomia departamental amb relació a Montpeller. Els elements que ja s'havien mobilitzat el 1969 i d'altres decidiren de constituir la Unió per una Regió Catalana (URC). Aquell moviment cívic intentà aplegar el màxim de forces per aconseguir el seu objectiu. El president d’honor, n’era, Joan Rous, un vell socialista. En Josep Deloncle fou elegit president de l’associació i en Miquel Mayol, secretari. Com era previsible els elegits del Consell General es revelaren ràpidament com a gents que portava la lliurea de la Marianne…

En el transcurs d'una reunió de l'URC al març del 1983, Jo Deloncle va demanar als membres presents que reflexionés sobre la possibilitat d'elevar un monument a Salses, per tal de corregir l'error de «Porta Catalana» de la Jonquera. Un any més tard, l'abril, desenrotllava l'assemblea constitutiva de l'associació «Porta dels Països Catalans». Jo Deloncle en seria un dels vice-presidents. Després de moltes dificultats, un monument acull avui el viatger en l'entrada septentrional dels Països Catalans.

*
*   *

«En reconeixement de la seva incansable acció a favor de l'etnografia i del folklore», Josep Deloncle va rebre el 1984 al Palau de la Generalitat de les mans del President Pujol, la més alta distinció catalana: la Creu de Sant Jordi. L'any següent, el Premi Jaume I d'Actuació Cívica Catalana el recompensava. El 1988, Monsenyor Chabbert, li remetia la Medalla del Mèrit Diocesà.

La municipalitat de Perpinyà ha donat el seu nom a l'emplaçament davant el qual es trobava la seva farmàcia. Se sap menys que existeix un caminal que porta el seu nom a Banyuls de la Marenda i fins i tot un carrer a Vic.

Amics, el record d’en Jo Deloncle continuarà sent per sempre gravat als cors purs de tots els verdaders patriotes!

Joan-Pere Pujol – 15 d’octubre de 2010

Comments