Inici. Novetats en evolució humana


                      


                                                                         

contador de visitas




JUNY 2015

Les pintures rupestres de les coves de Mitla i Yagul

La televisió de  l'Instituto Nacional de Arqueologia y Historia (INAH) de Mèxic ha penjat un curt vídeo sobre les pintures rupestres de les coves de Mitla i Yagul situades a l'estat d'Oaxaca. L'extensa àrea de 5000 hectàrees conté un gran nombre de llocs arqueològics amb pintures realitzades ara fa uns 10.000 anys. En aquest document de 2' 14'' en podreu veure alguns exemples. El lloc és interessant perquè, a més d'eines lítiques i altres restes, s'hi han documentat les primeres proves al continent de la domesticació de la carbassa, el moresc, els frijoles



Un braçalet denisovà

Braçalet denisovà
L'anàlisi genètica d'una falange distal trobada a la cova de Denisova va desvetllar l'existència d'una nova espècie que s'hauria diferenciat de la línia evolutiva de l'Homo sapiens fa gairebé un milió d'anys. Amb el temps i nous estudis hem conegut la hibridació d'aquesta espècie amb els humans moderns, fins el punt que actualment un alt percentatge dels humans que viuen a l'est asiàtic tenen en el seu ADN restes d'aquest contacte genètic. 

Més recentment hem sabut que hi ha una relació genètica entre els preneandertals de la Sima de los Huesos i aquesta població asiàtica denisovana de la zona d'Altai a Sibèria. El contacte genètic entre neandertals i denisovans amb els sapiens ha comportat el replantejament del mateix concepte d'espècie fins el punt que alguns especialistes han començat a distingir entre espècie biològica i morfològica. 

Recents descobertes van en la línia de demostrar l'elevada capacitat cognitiva d'aquestes espècies ara extintes però tan relacionades amb la nostra. L'ús d'ornaments fets a base de plomes de rapinyaire, els gravats de la cova de Gorham a Gibraltar, la tecnologia lítica i molts altres indicis en són una mostra. 

El Dr Derevyanko director del Institut d'Arqueologia i Etnografia de Novosibirsk i el seu equip han fet pública la troballa de dos fragments d'un braçalet associat al mateix nivell al que, juntament amb restes d'altres animals, s'hi va localitzar les de l'home de Denisova. L'antiguitat de la joia és d'uns 40.000 anys i està feta de mineral de clorita. El treball requereix coneixements tecnològics molt desenvolupats tant en el poliment de la peça com en la confecció de l'orifici realitzat amb un torn a gran velocitat i poques vibracions. 

La peça que tenia un diàmetre d'uns 7 cm. mostra un desgast a l'interior de l'orifici com si hi tingués subjecta una peça de cuir que sostenia un altre element més pesant tal com mostra la imatge de Siberian Times que podeu veure a la part superior d'aquest escrit. El fet que aquest material hauria estat obtingut a 200 km de distància ens dona informació sobre la vàlua que podia tenir pels humans que es van esforçar per crear la joia que segons argumenten els investigadors va ser usada per un infant o una dona només en comptades ocasions i no habitualment. Aquest braçalet és una prova fefaent d'una cultura organitzada amb especialistes joiers que usava ornaments per donar relleu a determinades persones del grup, un comportament realment modern. 

Segur que amb el temps s'aniran descobrint noves proves d'aquesta capacitat simbòlica que permetrà reivindicar la qualitat cognitiva i social de neandertals i denisovans. Podeu ampliar la informació a Internet Stones i a la font ja citada.



Homo antecessor a La Boella

Josep Vallverdú codirector de les excavacions a La Boella
Reconec que el títol d'aquest article no resistiria les exigències d'una escrupolosa revista científica pel fet que a La Boella encara no s'hi han pogut trobar restes humanes. El que s'ha pogut documentar àmpliament a les diferents campanyes arqueològiques és la seva presència gràcies a la troballa d'una àmplia col·lecció d'eines lítiques, una cinquantena només en aquesta campanya, que associades a copròlits de hiena demostren que el jaciment de la Mina va ser, fa gairebé un milió d'anys un lloc ideal per a la obtenció de recursos alimentaris pels grans depredadors. 

Efectivament, la presència de restes de Mammuthus meridionalis, hipopòtams i altres herbívors fa pensar que el conjunt d'aiguamolls formats per l'antiga desembocadura del riu Francolí i la riera de La Selva del Camp tenia l'entorn ideal, ple de bassals d'aigua dolça i fang, perquè aquestes espècies hi acudissin freqüentment. 

Tal com comenten els codirectors del jaciment Palmira Saladié i Josep Vallverdú (imatge) els jaciments de La Boella i el nivell TD6 a la Gran Dolina d'Atapuerca són de la mateixa cronologia. A l'estrat Aurora del nivell TD6 s'hi va descobrir, ara fa 18 anys, les restes d'una nova espècie amb característiques diferencials en relació a la resta de taxons descoberts fins llavors. En la seva morfologia s'hi van identificar característiques primitives juntament amb d'altres més modernes que els relacionaven amb l'Homo neanderthalensis. 

La Gran Dolina era una cova on l'Homo antecessor, denominació cada cop més acceptada, hi transportava les seves captures per a poder processar-les amb tranquil·litat i fora de l'abast de la resta de carnívors. Algunes d'aquestes restes eren d'altres homínids, i ara hi trobem les seves restes canibalitzades. Esperem que d'aquí a cinc anys aproximadament es pugui excavar el nivell en tota la seva extensió i apareguin altres fòssils que completin la informació de la que ara es disposa. 

La Boella, en canvi, era un lloc de cacera o d'obtenció de recursos. Un cop aconseguits calia trossejar els animals grans per poder transportar les peces més aprofitables a un lloc segur. Un cop allí ja es podien esquarterar les restes, repartir-les entre la resta del grup i menjar-se-les tranquil·lament. També voldríem recordar que aquesta associació entre eines lítiques, marques de tall i copròlits de hiena es dona també a Orce, el tercer jaciment peninsular amb una antiguitat superior al milió d'anys. 

En el cas de La Boella ens trobem doncs amb un jaciment d'obtenció de recursos a camp obert i a TD6 amb un indret de refugi i consum de les restes en un espai limitat. Aquesta diferència ens explica les peculiaritats diferencials dels dos jaciments. És força probable doncs que els homínids siguin els mateixos en els dos casos. Els homínids provinents de l'est d'Europa havien d'haver creuat els Pirineus per entrar a la península. Voldria recordar que aquest mateix patró es va continuar produint 400.000 anys després, ara en fa uns 450.000, quan els preneandertals de la Sima de los Huesos, també a Atapuerca, aconseguien recursos al jaciment de Galeria i a altres punts i els portaven també a Gran Dolina, evidentment a un estrat superior, on els consumien.

Excavació al jaciment de la Mina (La Boella)
Durant el plistocè van conviure diferents espècies d'homínids a diferents llocs del planeta i tenim proves de presència anterior al milió d'anys a La Sima del Elefante  (Atapuerca) i a Orce. Queda per resoldre el dubte de saber si aquesta espècie anterior era la mateixa o una de diferent. En aquests moments la comunitat científica encara no té prou informació per a poder assegurar-ho. 

Les futures troballes a TD6, la possibilitat de localitzar restes humanes a La Boella o més antigues a Orce o a la Sima del Elefante són les qüestions que més anhelem les persones interessades en l'evolució humana per aquella època del plistocè peninsular. 

Pel que fa a la campanya d'excavació que tot just s'ha acabat a La Boella voldria comentar la presència de l'investigador del CSIC Antonio Rosas més conegut per la seva intervenció a l'excavació del jaciment neandertal de la cova del SidrónAstúries i les expectatives que en properes campanyes hi ha dipositades a la Cala 1 on s'estan efectuant les obres d'instal·lació d'una coberta protectora. Estem convençuts que la Boella esdevindrà en un futur proper un espai imprescindible per a la recerca i socialització del Plistocè a casa nostra.

Podeu ampliar la informació al blog de l'IPHES a l'espera de la publicació dels articles científics posteriors que amb tota seguretat publicarà l'equip d'investigadors que ha participat en la recerca. 


MAIG 2015

Novetats breus

1. Un estudi genètic publicat The American Journal of Human Genetics aporta noves proves al fet que la sortida d'Àfrica que va colonitzar la resta del món va sortir del continent per la ruta del nord via Egipte. Link. PDF.

2. Curt vídeo divulgatiu sobre la història d'Atapuerca. Publicat per Fundación Atapuerca i EIA Atapuerca. 6' 48''. Idioma: Castellà.

3. Eudald Carbonell comenta pel telenotícies del Canal 3/24 les troballes més importants d'aquest mes.

4. Nou article d'Emiliano Bruner sobre la importància del desenvolupament del parietal en l'evolució humana. Publicat a Quaternary International.

5. Hominidés ofereix una guia pràctica per a visitar la Caverne du Pont-d'Arc. 

6. Un article publicat a la revista PNAS compara l'estructura corporal de Pan panicus  d'Homo sapiens. Entre les diferències analitzades destaca la importància del greix corporal i el sistema de refrigeració corporal i la diferent distribució de la massa muscular entre braços i cames en els homínids. En podeu llegir el comentari que en fa El País

7. Descobert un extens poblat neolític de 8000 anys d'antiguitat a Bulgaria. Archaeology, The sofia Globe.



El crani 17 ajuda a entendre la Sima de los Huesos a Atapuerca

Què va passar fa 430.000 anys a la zona que actualment coneixem com a
Sierra de Atapuerca? Per quin motiu han aparegut 28 cadàvers de preneandertal acumulats en un mateix lloc? Aquestes i moltes altres preguntes es van responent poc a poc gràcies a la reconstrucció i l'anàlisi dels més de 7.000 fòssils localitzats al fons de la cavitat arrossegats per l'aigua des d'un altre emplaçament, al peu d'un avenc, on es trobaven inicialment. 

El crani 17 pertanyia a un jove que va ser atacat, com a mínim dues vegades, amb una mateixa arma. L'agressor el va colpejar violentament en dues trajectòries diferents causant la perforació del crani per damunt de l'ull esquerra. Aquesta agressió va ser la causa de la seva mort. La constatació d'aquest fet demostra que el grup va patir un atac amb conseqüències terribles i que l'acumulació de cadàvers, descartant la resta d'hipòtesis plantejades fins el moment, va ser antròpica i intencionada. Aquestes són les conclusions que publica la revista Plos One en un article d'un grup d'investigadors encapçalat per Nohemi Sala.
Aquí no acaba la recerca. En ciència la demostració d'una hipòtesi genera d'altres preguntes, i cada una comporta noves hipòtesis secundàries. Van ser els membres del mateix grup dels agredits qui va tornar al lloc dels fets per tirar els cóssos dels seus familiars estimats al pou i lliurar-los així de servir d'aliment a altres animals? El bifaç Excalibur va ser realment una ofrena en homenatge a les víctimes? Tots els cadàvers dipositats pertanyien al mateix grup? Segur que un futur la arqueologia i la genètica ens permetran desvetllar alguns d'aquests interrogants. 

Recordem que el desenvolupament de les tècniques de seqüènciació d'ADN i el bon estat de conservació de les restes han permès obtenir, de restes de la Sima, l'ADN mitocondrial més antic fins el moment i que estem a l'espera de saber els resultats de l'ADN nuclear. 

En el següent vídeo publicat a Youtube per EFEfuturo podeu veure el procés d'extracció i reconstrucció del carni 17 de la Sima de los Huesos. Durada 2' 10''




La imatge és una reproducció parcial d'una apareguda a l'article: Sala N, Arsuaga JL, Pantoja-Pérez A, Pablos A, Martínez I, Quam RM, et al. (2015) Lethal Interpersonal Violence in the Middle Pleistocene. PLos ONE 10(5): e0126589. doi;10.1371/journal.pone.0126589


Australopithecus  deyiremeda va viure a l'Àfrica oriental fa 3,4 M d'anys

Yohannes Haile-Selassie, Lluis Gibert i vuit investigadors més han publicat a la revista Nature un article sobre el descobriment d'una nova espècie d'australopitec. La nova espècie ha rebut el nom de Australopithecus deyiremeda i ha estat trobada a la zona de Woranso-Mille, al centre d'Afar Etiòpia. Els dipòsits d'aquesta zona estan datats entre 3,3 i 3,5 milions d'anys d'antiguitat. 

Aquesta nova troballa corrobora la hipòtesi que, per sobre dels 3 milions d'anys, aquesta zona va estar habitada per diferents espècies d'homínids. La més popular d'aquestes espècies és Australopithecus afarensis pel fet que molta gent coneix les restes força completes de Lucy, si bé, també es dona aquesta coincidència en el temps i en l'espai amb Kenyanthropus platyops i Australopithecus bahrelghazali

Efectivament totes aquestes espècies morfològicament diferents van coexistir i compartir un determinat ecosistema, tot i que les diferències de dentició i d'altres característiques morfològiques fan pensar en una explotació no del tot coincident dels recursos de l'entorn. En aquest punt el debat serà, en un moment o altre, si cal unificar alguns d'aquests tàxons i reduir el nombre d'espècies. Durant tota la història de la línia evolutiva dels homínids s'ha donat la coexistència de diferents espècies en el planeta. 

A diferència de les altres espècies amb les que va conviure, A. deyiremeda presenta un esmalt dental més gruixut i una mandíbula inferior més robusta. Curiosament aquestes característiques són pròpies d'espècies posteriors pertanyents al llinatge Homo i al dels Parantrops. Per aquest motiu, aquestes característiques identificades ara en espècies amb una cronologia més antiga del que es pensava, aporten nous elements a la discusió sobre els antecedents del llinatge humà. A continuació podeu veure el vídeo publicat al compte de The Cleveland Museum of Natural History.




Podeu ampliar la informació en els següents enllaços que representen uns quants dels molts llocs que n'han fet difussió: NYtimes, Anthropology.net, phis.org, agenciasinc, PaleoantropologiaHoy.


Les eines més antigues

Tal com ja vam anunciar el mes d'abril passat en l'article d'aquesta mateixa web "
Els australopitecins ja construïen eines de pedra" s'ha produït el trencament del paradigma que associava la construcció d'eines al gènere Homo. A partir d'ara caldrà explicar als alumnes del futur i a la població en general que les indústries lítiques que consideràvem tan nostres  tenen el seu origen en un gènere anterior als primers humans (Clar que també es pot contemplar la possibilitat d'endarrerir els origens de la nissaga Homo). Les dues espècies que coincideixen en l'espai i en el temps i que podrien ser les responsables de la construcció de les eines són Kenyathropus platyops o Australopithecus afarensis.
 

Per completar la informació caldria dir que la tecnologia d'elaboració de les eines és menys elaborada que la que fins ara s'atribuïa als humans, és per això que es pot valorar una progressió successiva en el procés de perfeccionament de la tècnica i la capacitat cognitiva necessàries per la seva planificació així com en l'habilitat manual i precisió motora per a dur-les a terme. 

Els materials localitzats permeten fer amb una certa facilitat el remuntatge de les peces per comprendre quins eren els passos que es seguien en la seva construcció. Aquesta tecnologia probablement rebrà el nom de lomekwiwnse.

En aquest nou post volem compilar nous treballs i informacions complementàries atès que la notícia és de gran rellevància. En primer lloc La publicació de la recerca a la revista Nature, aquest ha estat el fet que els resultats de la recerca apareguessin novament amb força en els mitjans de comunicació. 

Les noves tecnologies permeten generar continguts fins ara impensables com els que presentem a continuació. Podeu veure el jaciment de Lomekwi en una projecció digital en 3D compartida a twitter per @louiseleakey. L'evolució de l'excavació dia a dia gràcies a la presentació d'African fossils que es pot seguir perefectament en aquest curt vídeo que mostra com es du a terme l'excavació i en quins punts van apareixent les eines. 


En aquest segon vídeo, també de curta durada, s'expliquen les característiques i la importància de la troballa. És interessant que us fixeu amb la mida força gran d'aquest tipus d'eines. 

Podeu llegir la notícia als següents mitjans: l'INRAP francès, El País, la BBC, New York Times, The Guardian, com una petita mostra de l'extraordinària difusió de la notícia.


Enquesta forense d'atacs de carnívors a humans

L'estudi d'Edgard Camarós investigador de l'IPHES (Institut de paleoecologia Humana i Evolució Social) i de quatre investigadors més publicat a la revista Archaeological et Anthropological Sciences representa una novetat metodològica interessant pel fet d'aportar una base de dades fonamental per la interpretació dels atacs que els humans han patit a causa de la predació dels grans carnívors. 

Durant el llarg procés d'hominització ha calgut desenvolupar estratègies de protecció, fugida i control dels predadors més importants: óssos, cànids, felins i altres, mentre que en altres casos els humans es podien beneficiar de les restes d'altres animals caçats i devorats pels carnívors. En aquesta relació els humans hem estat i encara som, en diferent proporció al llarg del temps, víctimes i botxins

L'estudi que comentem aquí mira de relacionar els casos ben documentats per les anàlisis forenses actuals d'atacs de carnívors a humans amb les que van patir els neandertals. Efectivament, el patró és molt semblant i a partir de la descripció exhaustiva de les fractures, mossegades i altres marques identificades en les víctimes es pot establir un paral·lelisme que permet interpretar més acuradament tant les lesions actuals com les dels nostres predecessors. 

En altres casos ja s'havia produït la col·laboració entre la paleontologia i els estudis forenses per l'anàlisi conjunt de fets actuals. Crec que la sistematització d'aquesta col·laboració pot ser molt enriquidora per a ambdues ciències i permetrà creuar dades en els dos sentits de la història. En els 124 casos descrits s'especifiquen els danys ocasionats a les diferents parts de l'esquelet i l'espècie de carnívor que els ha ocasionat. De retruc és fonamental diferenciar els danys produïts per carnívors i els causats per altres humans.

A l'estudi es comenten alguns patrons interessants en aquesta relació entre els animals carnívors i els humans. Models que es repeteixen com la dels pagesos atacats a l'Àsia quan treballen a les vores del bosc o determinats predadors que són culturalment valorats com a trofeus pels humans com passa en el cas dels Massai que selecciona els lleons mascles com a objectiu per assolir el pas a la consideració d'adult honorable i valent. 

El treball es centra en l'estudi del cas del crani infantil de neandertal descobert a la cova negra a València. Recomano la lectura de l'article, també disponible a Academia.edu  i del resum publicat al blog de l'IPHES d'on he obtingut la imatge que acompanya aquest escrit.


La hibridació entre sapiens i neandertals es va produir en diversos llocs i moments

Fins fa poc es creia que l'únic contacte genètic entre neandertals i sapiens es va produir al pròxim orient fa més de 50.000 anys. Fa pocs mesos, altres investigadors ja van comunicar que, amb tota seguretat, en el camí cap a l'orient asiàtic es va produir de nou una segona hibridació important. 

L'anàlisi genètica, encara per publicar, d'una mandíbula trobada a la cova romanesa de Pestera cu Oase (La cova dels ossos) aporta nova informació en aquest procés de barreja.  La mandíbula conté un percentatge important d'ADN neandertal, entre un 5 i un 11% i l'estudi del ritme de pèrdua d'ADN permet assegurar que l'hibridació es va produir només entre 4 i 6 generacions anteriors al naixement del subjecte estudiat. 

Tenint en compte que la resta ha estat datada amb una antiguitat de 40.000 anys, si es confirmem aquestes datacions, es podrà concloure que també es van produir hibridacions a Europa més recentment del que s'esperava. En aquest cas, a més, les característiques genètiques es corresponen amb les característiques morfològiques dels fòssils. En el cas de la mandíbula que podeu veure a la imatge que acompanya també s'hi han identificat trets morfològics propis dels neandertals com és el cas dels queixals del seny més grans. 

Aquesta informació va ser anunciada a la trobada  Genomes a Cold Spring Harbor de Nova York per part de Quiaomei Fu la paleogenetista de l'Escola de Medicina de Harvard a Boston. Esperem conèixer ben aviat l'article complet. De moment tot apunta que la barreja entre les dues espècies es va produir en diversos punts geogràfics i durant un període de temps molt més ampli del que es pensava fins ara. 

Imatge de la revista Nature


ABRIL 2015

Novetats breus

1- L'endogàmia en els goril·les de muntanya pot ajudar a salvar l'espècie i és més antiga del que es pensava. Resum a l'article de la UPF

2- La introgressió de gens neandertals a l'ADN dels humans moderns els ha configurat millores en el sistema autoimmune. Biorxiv i excel·lent recull d'informació a Paleoantropologia Hoy

3- La descoberta d'ornaments personals ajuda a explica la persistència de la cultura indígena al nord d'Europa després de l'entrada al continent de les noves aportacions del neolític. Plos One i Archaeology News Network

4- Tam Pa Ling és un jaciment de Laos on s'han trobat restes humanes amb trets clarament diferencials cosa que demostra una gran diversitat en els poblacions humanes. Ho podeu llegir a l'article de Plos One o a Science Daily

5- Noves malalties aportades per la migració dels sapiens ha Europa podrien ser una de les causes de la disminució de la població neandertal. Ho podeu ampliar a Archaeology News Network

6- Els natius americans i els euro-asiàtics de l'est també tenen ADN denisovà. Font Biorxiv. Article resumit a Paleoantropologia Hoy

7- Es presenta a Physical Anthropology l'estudi de les restes òssies de dos adults i un nen neandertals amb marques de processament localitzats al jaciment de  Marillac (Charente, França). En aquest campament de caça neandertal s'hi han trobat força restes de fauna. Els investigadors no consideren prou provades les causes d'aquesta manipulació i no poden assegurar si són degudes a un procés tròfic o a un ritual funerari. Més informació a Science Daily.  

8- Un estudi publicat a la revista PLOS ONE pretén deduir quines són les exigències cognitives que comporta la realització d'eines lítiques. Poder concretar quines estructures cerebrals intervenen en cada moment de la talla aporta una nova visió més específica que ens permet comprendre millor la complexitat cognitiva de les espècies del nostre gènere que ens han precedit. 

9- Neil Roach mostra la seva interpretació global de les 100 petjades d'Homo erectus que mostren que fa 1,5 milions d'anys grups d'humans es desplaçaven per la riba d'un llac amb la finalitat de capturar animals. Nature

10- Es documenta una mandíbula que presenta un quart molar. Correspon a un adult d'uns 40 anys localitzat al jaciment d'El Mirador a Atapuerca. Podeu ampliar la informació al blog de l'IPHES i a la revista HOMO

11- Una mandíbula infantil i un húmer neandertals han estat trobats a la Cova del Gegant de Sitges on ja s'hi havien localitzat altres restes d'aquesta espècie amb anterioritat. Podeu llegir la publicació a Journal of Human Evolution. Altres: 1

12- Conferència de Juan Luís Arsuaga. La fundación REPSOL ha publicat un vídeo de Juan Luís Arsuaga. El co-director d'Atapuerca fa una revisió ràpida per les fites més importants de l'evolució humana i les aportacions d'Atapuerca a la recerca internacional. Durada 1:19:48. Idioma: Castellà. Malauradament el vídeo no es pot inserir per petició dels organitzadors. 

13- La diferència morfològica entre mascles i femelles d'Australopitecus afarensis no és tan gran com semblava. La diferència és semblant als humans moderns. Ho podeu llegir a Science Daily.


Cueva de las manos

Un vídeo de la Televisió pública (TVP) Argentina de nou minuts de durada explica el conegut jaciment de la Cueva de las Manos gràcies als comentaris de l'arqueòleg Carlos Aschero que ens explica les tècniques pictòriques, el significat de les representacions i la importància del lloc, així com el context ecològic en el que el Guanaco, encara avui, hi juga un paper fonamental.




Quan es va produir el darrer relleu d'espècies a Europa?

En la determinació de la datació de la desaparició dels neandertals i l'arribada dels sapiens a Europa hi juga un paper molt important quina cultura tecnològica va associada a cada una de les dues espècies. 
La identificació dels autors de la cultura protoaurinyaciana juga un paper clau en aquest procés ja que es correspon amb el moment clau en que es podia haver produït l'esmentat relleu. 

Una recerca de S. Benassi i quinze investigadors més publicada a la revista Science ha permès concloure que les restes d'ADN mitocondrial associades a peces dentals localitzades en sediments associats a eines que corresponen a la cultura protoaurinyaciana dels jaciments de Riparo Bombrini i de la Grotta de Fumane corresponen a Homo sapiens i més concretament a l'haplogrup R. 

És per això que es pot determinar que fa 41.000 anys la nova espècie provinent de l'est havia desplaçat els neandertals al sud d'Europa. Efectivament, els sapiens són els responsables de la cultura protoaurinyaciana. No hi ha dubte que aquesta dada facilitarà la interpretació de la progressiva substitució d'aquestes dues espècies a Europa. 

Podeu ampliar la informació en el comentari que la periodista científica Ann Gibsons fa per a la revista Science d'on he obtingut la imatge de Daniele Panetta que acompanya aquest resum.


La pell blanca dels europeus

L'Homo sapiens inicia la seva 
expansió pel planeta partint d'Àfrica. No hi ha cap dubte que els primers representants de la nostra espècie eren de pell fosca. Ja hem tractat en altres articles d'aquesta web la importància del color de la pell per l'adaptació a l'entorn (protecció de la insolació, síntesi de la vitamina D, i altres). 

L'estudi presentat per Lian Mathieson al Congrès de l'Association of Anthropologist (AAAP) parteix de l'anàlisi dels cromosomes SLC24A5 i SLC45A2, ambdós implicats en la decoloració de la pell, i la seva presència en l'ADN de 83 mostres pertanyents a pobladors europeus del neolític i del paleolític. 

Segons aquesta recerca els humans europeus tenien la pell fosca fa només 8.500 anys. El canvi de color de la pell es va produir posteriorment i en bona part degut a l'aportació genètica de migracions posteriors procedents de l'est que van introduir la pell clara entre d'altres característiques genètiques com la tolerància a la lactosa. Una de les migracions que hi va tenir més rellevància va ser la de la cultura Yamnaya procedent de l'estepa del nord de la mar Morta. Poc a poc aquest color de pell més clar es va anar expandint entre la població europea seguint les lleis de la selecció natural pels avantatges que comportava a causa de la seva millor adaptació al medi.

Podeu ampliar la informació a la pàgina d'Hominides o a Science.


Els australopitecins ja construïen eines de pedra

El mes passat, en aquest mateix espai, comentàvem que el gènere Homo podria tenir uns origens molt anteriors al que es creia fins ara. Un estudi que podeu llegir l'article 
titulat "El primer Homo" situa l'origen de la nostra nissaga més directa a l'entorn dels 2,8 milions d'anys d'antiguitat. Aquest descobriment anava molt bé per a lligar els dos principis que sempre s'han cregut inseparables: la construcció d'eines lítiques i el gènere Homo.  

Tot ha canviat de nou amb la ponència que la Dra Sonia Harmand de la Universitat d'Stony Brook de Nova York ha presentat a la reunió anual de la Paleoanthropology Society. En aquesta conferència la investigadora va mostrar a la comunitat científica la troballa d'un nombre considerable d'eines lítiques amb una antiguitat de 3.3 milions d'anys. El jaciment de Lomekwi 3, a l'oest del llac Turkana, ha estat objecte de diverses campanyes i s'hi han localitzats gairebé dos centenars d'eines i alguns dels nuclis dels que s'obtenien. 

Amb aquestes cronologies ja és indubtable que les eines van ser elaborades per australopitecins, cosa que representa un canvi important de paradigma. A partir d'aquesta descoberta altres investigadors ja s'aventuren a avançar que, amb unes eines tan antigues, podem reinterpretar algunes de les marques de tall que ningú s'atrevia a atribuir a una acció de processament intencionat i que, com les que es troben en algunes restes de fauna del jaciment de Dikika, ara caldrà reavaluar. 

"S'ha trobat l'arma per la víctima que ja teniem" com manifesta el paleoantropòleg Zeresenay Alemseged citat per Michael Batler a Sciencemag

La imatge de la Dra Sonia Harmand és del blog de Turkana Basin i correspon al jaciment Kokiselei 4.   


Un recurs d'African Fossils que cal conèixer.

En aquest espai volem donar a conèixer la interessant col·lecció de fòssils que la web African Fossils posa a disposició de les persones que hi estiguin interessades. Les imatges es poden veure en 3D i en diferents formats de visualització. La col·lecció consta d'eines, restes de fauna i d'homínids classificats en una funcional línia temporal. Per a mostra compartim una imatge del crani d'Homo erectus KNMWT 15000 c que, com totes les animacions, està acompanyada d'una excel·lent fitxa tècnica. Esperem que us agradi i que la mostra es vagi ampliant!

KNMWT 15000 Both by anvesoft on Sketchfab




Australopithecus prometeu va viure fa 3,67 Ma.

Ha calgut esperar tretze anys per a què l'equip de Ron Clarke hagi pogut alliberar de la dura roca el fòssil complet d'australopiteci (StW 753), popularment més conegut com a "Little Foot", que es va trobar a la cova de Silberberg (Sterkfontein). Fa pocs dies aquesta troballa i la seva datació ha estat publicada a la revista Nature

Per tal d'obtenir una datació correcta del fòssil ha estat necessària una recerca important que ha permès desenvolupar noves metodologies basades en l'estudi dels isòtops de l'alumini-26 i el Berili-10. L'anàlisi de l'accelerador de l'espectrometria de masses ha possibilitat una datació molt més precisa. Finalment l'antiguitat de les restes han acabat fixades en 3,67 milions d'anys. Segons les darreres datacions "Little foot", anomenat així per la petita mida dels seus peus, és contemporani als primers Australophitecus afarensis de Laetoli (Tanzània) i Woranso-Mile (Etiòpia). 

L'espècie a la que pertany aquest fòssil s'anomena Australopithecus prometeu. Es diferencia d'Australopithecus africanus per una major massa muscular, una cara més plana i ampla, un crani més llarg i unes dents més grans. Aquestes característiques el fan molt més similar a la posterior línia dels anomenats parantrops. 

En el mateix lloc es documenta una extensa producció d'eines lítiques molt posteriors datades amb una antiguitat de 2,18 milions d'anys cosa que demostra l'existència en la mateixa cova d'una important població d'homínids que molts investigadors relacionen amb poblacions d'Homo habilis. 

Per ampliar la informació us recomano l'article de l'INRAP o The Archaeology.



MARÇ 2015

Novetats breus

1- L'estudi d'un fèmur (1,8 milions d'anys) demostra una major diversitat de la que s'esperava entre les primeres espècies del gènere Homo. Science Daily, News Bureau

2- Bon resum en 15 punts sobre les fites més importants que han determinat el procés d'hominització. Font: BBC

3- Identificades noves pintures paleolítiques a la cova Aurea Nota al Desfiladero de la Hermida a Peñarrubia. Font: Pileta de prehistoria, El diario montañés.

4- La història de la dent de l'Home de Pekin trobada a Uppsala. Font: Uppsala Universitet.

5-Les darreres anàlisis confirmen que l'esquelet parcial trobat l'any 1993 a les coves de Lamalunga prop d'Altamura es correspon amb l'Homo neanderthalensis. La datació de les restes trobades recentment el situen entre 172.000 anys i 130.000 anys. Representen les restes més antigues d'aquesta espècie de la que s'hi hagi obtingut ADN endogen. Ho podeu llegir a Journal of Human Evolution. Podeu veure el resum a Paleoantropologia Hoy.

6- Interessant article recopilatori publicat a Paleoantropologia Hoy sobre el llinatge humà a partir de l'anàlisi de l'ADN-Y. 

7- Un estudi demostra al jaciment de Revadim, a Israel, que fa 500.000 anys l'Homo erectus processava animals grans com els elefants. Les eines trobades a la vora d'una carcassa de mastodont amb marques de tall ho demostra. Podeu ampliar la informació a la publicació de l'estudi a Plos One, o la difusió que n'ha fet Hominides Phys.  




Morfologia diferencial de l'Homo neanderthalensis

Dos estudis recents han 
aprofundit en l'estudi comparatiu de la morfologia anatòmica dels neandertals. D'una banda Asier Gómez-Olivencia investigador de la Universidad del País Vasco ha realitzat l'estudi en 3D de La Ferrassie 8, un esquelet d'un infant de dos anys. La peculiaritat del jaciment de La Ferrassie és que s'hi han trobat les restes de set neandertals que corresponen a una gamma d'edats molt amplia, des de fetus a adults. En aquesta anàlisi s'han pogut definir peculiaritats esquelètiques que són pròpies d'aquesta espècie humana. 

En especial s'ha destacat per la premsa científica l'aïllament i reconstrucció de l'estrep, os procedent de la cadena d'ossets de l'oïda, que presenta una morfologia peculiar que la diferencia d'aquest mateix ós dels sapiens. Encara no es pot afirmar si aquesta configuració comporta alguna capacitat diferencial en l'audició entre les dues espècies.

Ho podeu ampliar en la nota informativa que ha difós els mateixos autors o en l'article de ScienceDirect


D'altra banda l'article d'Antonio Rosas i el seu equip en el que s'estudien 10 húmers esquerres i 8 de drets pertanyents a diferents fragments de fòssils procedents del jaciment del Sidrón. Les restes de neandertal de diferents edats van morir ara fa uns 49 mil anys. 

L'estudi publicat a Journal of Human Evolution demostra que aquests fòssils segueixen el patró neandertal clàssic que es caracteritza per una fosa àmplia de l'olecranon i uns pilars distotorsals lateral i medial prims. 

Aquestes característiques també es donen a la Sima de los Huesos (preneandertal), l'espècimen de Bodo (especimen africà que alguns autors relacionen amb el clade heildelbergensis d'aquest continent) i les restes de TD6 (Homo antecessor). 

Les diferències més importants entre humans i neandertals són les que es troben en les estructures de la cintura escapular i de l'articulació de l'espatlla. 

Podeu ampliar la informació a Paleoantropologia Hoy i a l'abstract de l'article original.



Una qüestió d'estatura

L'article que ens ocupa ha estat publicat a
Journal of Human Evolution per Manuel Will i T. Jay Stock després de 20 anys de recerca per tal de trobar nous algorismes que permetin discernir l'altura i la massa corporal dels homínids tenint en compte que les restes òssies trobades són parcials. El mètode analitza les mides d'óssos que habitualment no s'usen per a realitzar aquests tipus de mesuraments i s'han tingut en compte proporcions relacionades amb poblacions actuals de caçadors recol·lectors. Tot i que aquestes darreres consideracions metodològiques han estat criticades per diferents estudiosos de l'evolució humana considerem que cal tenir present l'aportació que els autors fan en aquest estudi per diverses reflexions que aporten al debat evolutiu.

En primer lloc resulta prou clar que la primera sortida d'Àfrica va ser protagonitzada per humans petits que no havien crescut en mida com es creia anteriorment. Aquest fet queda prou demostrat per les restes de Dmanisi i tants d'altres jaciments euro-asiàtics amb una antiguitat pròxima als dos milions d'anys. L'augment de la mida corporal no va ser, en cap cas, el factor rellevant de la primera sortida de l'home de l'Àfrica. 

Els autors consideren que l'augment de talla es va produir a l'Àfrica fa aproximadament 1,7 milions d'anys a la regió de Koobi Fora al nord de l'actual Kenya. És llavors quan la diversitat de talles esdevé cada cop més significativa. A partir d'aquest moment coexistien poblacions humanes amb diferents mides corporals o, millor dir, amb una diferència d'altura i complexió corporal més marcada. 

En relació a aquest fenomen voldria comentar que en l'actualitat també es produeix l'existència de grups humans que han augmentat o disminuït la seva mida corporal, entre d'altres causes, com adaptació al medi on els ha tocat viure. La disminució de l'altura correspondria a les selves humides d'Àfrica i Amèrica com seria el cas dels pigmeus i diversos grups habitants de la selva amazònica, o a un ecosistema amb molt baixes temperatures com els inuit. 

El cas més extrem seria, sempre que no es demostri de forma fefaent una altra causa, el de l'Homo de Flores que va reduir  la seva mida corporal per una qüestió relacionada amb l'aïllament que comporta  la insularitat i l'adaptació a un entorn amb menys recursos. 




Les imatges formen part de l'estudi esmentat. Podeu ampliar la informació a: ScienceDaily, El País o l'ABC.



Ana Gracia Téllez comenta les troballes de la Sima de los Huesos per CanalUNED

La investigadora Ana Gracia Téllez comenta les troballes de la Sima de los Huesos, en especial el cas de Benjamina, Elvis i les característiques de la població que poden redefinir la seva ubicació en l'arbre evolutiu, deslligant-la, ben segur, dels Homo heildelbergensis i refermant la seva vinculació com a antecessors dels neandertals. Un breu resum divulgatiu i molt entenedor compartit per CanalUNED. Idioma: Castellà . Durada: 14 minuts.





La primera joia neandertal

L'article de Davorka Radovcic et al., publicat a la revista Plos One, posa en evidència la que pot ser la primera mostra que els neandertals, fa 130.000 anys, van manipular amb diferents tècniques urpes d'àguila de cua blanca (Aliaetus albicilla) amb la intenció de configurar algun tipus d'ornament. 

El fet que les vuit restes pertanyen a un mínim de tres àguiles diferents indica que van ser acumulades i conservades juntes amb alguna finalitat, fins que van ser perdudes o abandonades en un mateix moment, atès que totes les urpes s'han localitzat en el mateix estrat del jaciment de Krapina. Tot plegat sembla indicar un ús ornamental i simbòlic d'aquests elements molt abans que aquesta espècie humana tinguessin contacte amb l'home modern. 

Aquests tipus d'ornaments han estat utilitzats en les societats i cultures conegudes com un element no simplement decoratiu. De forma habitual les peces que incorporen elements com urpes o ullals formen part d'un ritual i indiquen un simbolisme amb el que l'home vol posar en valor determinades característiques pròpies a través de les qualitats de l'animal a qui pertanyen les peces seleccionades. 

Difícilment podrem saber quin era el significat i la importància en el context cultural original, però indubtablement és una nova prova de la capacitat simbòlica que ja tothom reconeix a l'Homo neanderthalensis. 

Resum divulgatiu en castellà i francès a Pileta de prehistoria i Hominides

Imatge de Luka Mjeda. Zagreb.

En aquest vídeo David Frayer comenta la troballa. La difusió la fa el Servei de notícies de la Universitat de Kansas. Durada: 2'12''.



El primer Homo

Qualsevol troballa que faci referència al principi de la humanitat és fonamental per l'escassetat de restes entre dos i tres milions d'anys a l'Àfrica de l'est i per la importància que pot tenir en la determinació del moment i l'origen del gènere Homo. 

En aquest context és d'enorme rellevància el fòssil trobat a Ledi-Gueraru (Etiòpia), una mitja mandíbula esquerre localitzada en un sediment de 2,8 milions d'anys d'antiguitat. La troballa de Chalachew Seyoum (gener de 2013) és clau pel fet que representa una espècie en clara transició entre el gènere Australopitecus, de qui conserva encara l'estructura mandibular, i l'Homo caracteritzada per unes peces dentals més petites. Aquesta troballa ha estat publicada a la revista Science

En aquests moments, en els que s'està definint una major diversitat del nostre gènere relacionat amb l'espècie Homo habilis resulta fonamental comprovar aquest encaix més antic que podria haver donat origen a diferents llinatges, ja en el moment de l'aparició del nostre gènere. 

Tot comença a encaixar i a definir-se millor tenint en compte que sembla que podem començar a relacionar les primeres eines amb les espècies humanes que les van construir. 

A la imatge de W Kimbel que acompanya s'hi pot veure el fragment de mandíbula des de diferents angles. Les cinc imatges corresponen a un únic fragment.

Molt interessant el cronograma publicat a la revista Nature.

Material addicional de l'estudi en format PDF (26 pàgines). Sciencemag.


FEBRER 2015

Novetats breus

1- Un estudi publicat a la revista Nature posa en dubte que la domesticació dels gossos es produís en el paleolític. 

2- L'anàlisi de les coincidències entre l'ADN neandertal i sapiens permet conèixer algunes funcions metabòliques i la predisposició a determinades malalties com la psoriasi i la malaltia de Crohn que comparteixen les dues espècies. Ho podeu llegir a la publicació que n'ha fet Molecular Biology and Evolution

3- Interessant reportatge sobre l'aparició dels humans moderns a Europa. Durada 44'. Idioma: Alemany. 

4- Conferència de Xabier Peñalver sobre la importància del jaciment de la Cova de Praileaitz. Un indret que cal preservar i que posa en evidència la manca de sensibilitat de les administracions sotmeses a les empreses d'explotació del territori. 

5- La seqüència HARE5 implicada en el desenvolupament del neocòrtex en humans i pot ser la causa inicial d'algunes de les modificacions de l'estructura cortical humana. Article publicat a Current Biology

6- A partir de l'anàlisi de les dades de diversos models climàtics els investigadors Mihael D. Petraglia, Richard P. Jennigs et al. consideren que el pas dels homínids des de l'Àfrica a la península aràbiga hauria pogut succeir en múltiples ocasions durant el plistocè tardà. Ho podeu llegir a la revista Quaternary International

7- Aquí podeu baixar-vos el PDF (51 pàgines) de Lingüístic Society amb la recerca que situa l'origen de l'indoeuropeu fa entre 5.500 i 6.500 anys a l'estepa que va de Moldàvia i Ucraïna fins a Rússia i a l'oest de Kazakhstan. Són d'especial interès els arbres lingüístics que il·lustren la publicació.
                                                  

Indicis de divisió sexual del treball en neandertals

Un estudi d'Almudena Stalrrich i Antonio Rosas publicat a la revista
Journal of Human Evolution intenta demostrar la divisió del treball en funció del sexe en els neandertals a partir de l'anàlisi diferencial del desgast dental no masticatori. En l'actualitat el desgast dental no masticatori en les poblacions recents de grups caçadors recol·lectors mostra diferències en aquest patró de desgast en funció del sexe. 

Els investigadors han realitzat un estudi de la dentició de 19 exemplars de neandertal pertanyents a tres jaciments molt importants: l'asturià del Sidrón, el francès de l'Hortus i el belga de l'Spy. Els resultats indiquen que tots els individus presenten desgast no masticatori i consideren que les diferències trobades entre els patrons de desgast dels mascles i de les femelles són compatibles amb la realització sistemàtica de diferents funcions o del treball amb diferents tipus de material si bé l'estudi no determina quines podrien ser aquestes tasques tot i que segurament estarien relacionades amb la preparació de les pells en el cas de les dones. 

Les diferències més importants són el fet que les estries, semblants a marques de tall) són més llargues en el cas de les dones i que aquestes les tenen localitzades a la dentició mandibular i en canvi les dels homes es localitzen, preferentment, en la dentició mandibular. 

La imatge que acompanya aquest resum pertany al CSIC publicada a Hominides


GENER 2015

Novetats breus

1- Una interessant web per a conèixer l'art rupestre a l'Àfrica. 

2- Les fractures dels ossos de la Sima de los huesos són majoritàriament post-deposicionals. En algun cas s'observa alguna fractura causada pel fet de la caiguda del cos des de l'entrada de la cavitat. Enllaç

3- Un fèmur de ren trobat el 2014 a la Grotte de Bison a Arcy-sur-Cure a la Borgoña Francesa demostra la capacitat de l'home de neandertal de multi-usos amb eines d'os, competència fins ara atribuïda exclusivament a l'Homo sapiens. Juntament amb altres proves, aquesta troballa és un indici de la capacitat cognitiva de l'Homo neandertalensis. Enllaç

4- Visita virtual a la zona dels dolmens d'Antequera. Lloc de la Junta de Andalucia. 

5- A la cova Scladina de Bèlgica s'hi han identificat cinquanta-i un fragments de roca amb una antiguitat entre 37.000 i 40.000 anys que podia haver estat usada pels neandertals com a pigment negre. Aquesta roca va estar transportada una 40 quilòmetres des del seu punt d'extracció. Es pot llegir a Science Direct

6- Identificats 71 tatuatges en 19 parts del cos de l'home d'Ötzi. Publicat a  Journal of Cultural heritage

7- Science Mag publica un article que demostra que els australopitecins ja disposaven d'una morfologia de la mà que permetia l'ús d'eines. Podeu ampliar la informació al blog de Paleoantropolgia Hoy.

8- Fa entre 7.200 i 3100 anys els sapiens d'Atapuerca incloïen en la seva dieta gos domèstic, gat salvatge, guineu i teixó. Article de l'IPHES.


Penghu 1: més proves de la diversitat de poblacions a l'Àsia durant el plistocè

Penghu 1 és una mandíbula que va ser localitzada gràcies a una xarxa d'un vaixell que pescava per la zona del canal de Penghu, costa occidental de Taiwan, a una profunditat d'entre 60 i 120 metres i a 25 quilòmetres de la costa. Aquesta zona va estar en dues ocasions durant el plistocè a la superfície com a conseqüència de la disminució del nivell del mar. 

Les restes han estat localitzades associades a altres restes de mamífers (Palaeoloxodon, Bubalus, Sus, Elaphurus davinianus, Cervus, Equus ferus, i altres). 

Les datacions, dutes a terme per diferents metodologies i, tenint en compte que han estat realitzades sense conèixer l'estrat en el que originàriament estaven dipositades, es corresponen probablement amb els períodes en que les terres estaven emergides: entre 190 i 130.000 anys o entre 70 i 10.000 anys. Cal tenir present la gran variació de datacions obtingudes de les diferents restes de fauna associada. 

La mandíbula mostra una morfologia primitiva i robusta així com una estructura dental poc habitual en la resta de fòssils asiàtics atribuïts a Homo erectus, excepte l'home d'Hexian a l'est de la Xina que va viure durant el plistocè mitjà. A l'article es comparen de forma exhaustiva les diferents característiques de la mandíbula amb les característiques de la resta d'homínids coneguts. 

S'han plantejat diferents hipòtesis per explicar aquest la persistència d'aquestes característiques morfològiques. La importància del fòssil consisteix en el fet que demostra una major complexitat de poblacions asiàtiques durant el Plistocè.
 
Publicat a Nature, el podeu llegir complet en format PDF. Trobareu un bon resum en castellà Paleoantropologia Hoy

La imatge que acompanya és un fragment de la il·lustració de l'article ja citat.


Manot 1, un fòssil que pot esdevenir clau

Israel Hershkovitz, Ofer Marder and Omry Barzilai
La datació i les característiques morfològiques d'un fòssil parcial d'un crani de sapiens trobat a la cova de
Manot (Israel), aporta pistes sobre les primeres poblacions de la nostra espècie que van poblar Europa.

Segons Israel Hershkovitz i el nombrós grup d'investigadors que signen l'article publicat a Nature la morfologia del crani demostra clarament que aquest humà pertany a la darrera onada que, partint de l'Àfrica, va poblar Europa durant el paleolític superior. Per a poder asseverar aquest plantejament els autors asseguren que aquesta configuració cranial moderna es dona en antecessors africans i que és diferent a la de la resta d'homínids que s'han trobat a la zona amb anterioritat. Aquestes dades són les que permeten plantejar la hipòtesi d'una migració que posteriorment es va escampar per la resta del món, i també per Europa, procés en el que anirien substituint altres poblacions humanes. 

La troballa és important també pel fet que en aquesta zona hi ha poques restes humanes pertanyents a aquest període. El crani s'ha datat seguint la metodologia de l'urani-tori amb una antiguitat aproximada de 54.700 anys (amb un marge de confiança de 5.00 anys). Aquest període i aquesta zona tenen un enorme interès per l'estudi de l'evolució humana atès que, segon sembla, seria el lloc i el moment en el que es va produir la hibridació entre sapiens i neandertals a causa de la qual bona part de la població actual encara tenim un percentatge d'ADN neandertal. És per això que s'ha formulat la hipòtesi que la població a la que pertany el crani de Manot seria la protagonista d'aquest intercanvi genètic. 

Podeu ampliar aquesta informació en altres articles publicats a la mateixa revista (1, 2). Pensem que és fonamental difondre aquesta important troballa tot i els comentaris que afirmen que cal continuar la recerca per tal de descobrir més informació addicional per demostrar definitivament el paper del fòssil en el procés de l'evolució humana. 

Altres autors consideren més probable que els humans de la població derivessin de les poblacions locals i no necessàriament de poblacions africanes. Una mostra d'aquesta línia argumental la podeu trobar al comentari de Dienekes

La imatge de la cova de Manot és d'Israel Hershkovitz, Ofer Marde i Omry Barzilai
La imatge de les diferents vistes del crani Manot 1 pertany a Nature i apareix a l'article ja citat.


Co-evolució del llenguatge i l'ensenyament de fabricació d'eines

Comentem aquest article per la importància de la hipòtesi i per la metodologia experimental emprada encara poc habitual en la recerca sobre l'evolució humana inicial. L'estudi signat per TJH Morgan i 11 investigadors més ha estat publicat a la revista Nature. 

Els autors s'han proposat verificar quin mecanisme pot haver tingut més rellevància en la transmissió dels coneixements necessaris per construir eines amb la tecnologia acheuliana. Aquesta tecnologia, habitualment associada a l'Homo erectus, té els seus inicis a l'Àfrica i posteriorment s'expandeix per Europa i Àsia com a evolució de la tecnologia olduvaiana més antiga i bàsica. La tecnologia acheuliana es caracteritza per una execució sistemàtica i realitzada per la dues cares de la roca. 

L'experiment consisteix en definir cadenes d'aprenentatge d'aquesta tècnica seguint cinc procediments diferents: creació a partir d'un model, diferents contexts d'imitació i emulació i una darrera amb el suport d'indicacions lingüístiques. 148 adults han participat en les diferents cadenes d'aprenentatge. 

Segons els resultats obtinguts l'eficàcia de l'ensenyament a la cadena en la que participava el llenguatge en relació amb les altres fa pensar que la comunicació lingüística ha d'haver estat necessàriament un pre-requisit indispensable per l'aparició i transmissió de la tecnologia acheuliana en la construcció d'eines del mode 2. 

Tot i el l'evidència que es tracta d'una prova indirecta ens sembla molt interessant la recerca de noves metodologies per determinar el moment de l'aparició del llenguatge en l'evolució humana. 

La imatge que acompanya s'ha fet pública pel mitja referit anteriorment per il·lustrar l'abstract de l'article.    


La genètica del cromosoma Y ens mostra grans llinatges de l'antiguitat

L'alta freqüència de determinats haplotips del cromosoma Y indica un èxit reproductiu en una nissaga concreta per línia patrilineal. En un moment donat un personatge important dintre de la comunitat assolia un important nombre de descendents a partir de les seves relacions amb mullers i concubines. 

Aquestes nissagues ens permeten identificar col·lectius i centres de poder així com la seva migració pel territori. Ja eren conegudes les nissagues de Gengis Kan (1162 - 1227) i Giocangga (mort el 1582). 

Un nou estudi publicat a la revista European Journal of Human Genetics i realitzat per Patricia Balaresque i altres investigadors francesos i anglesos pertanyents a diverses Universitats i institucions, identifica noves nissagues i més antigues. 

En la imatge que acompanya es poden veure representades les diferents nissagues així com la seva procedència, datació i línia de migració. Aquestes línies evolutives pertanyen tant a poblacions d'agricultors sedentaris i de pastors nòmades que es van expandir fa entre 4100 i 900 anys. Els llinatges més recents es troben relacionats amb la cultura lligada a la llengua altaica i a l'ús dels cavalls com element afavoridor dels desplaçaments. 

Ens ha semblat interessant difondre aquest estudi perquè considerem que ens permet accedir a una informació que reconstrueix l'estructura econòmica i cultural molt difícil de conèixer per altres mitjans. D'altra banda sembla interessant anar associant elements arqueològics amb les respectives nissagues genètiques. 


Homo erectus d'Hexian i la diversitat d'una espècie

L'estudi fruit de la recerca conjunta entre l'equip d'Atapuerca amb Maria Martinón Torres i JM Bermúdez de Castro al davant i els investigadors xinesos Song Xing et al. publicat a la revista PlosOne analitza i compara les dents d'Hexian, que corresponen a una població d'Homo erectus, amb les d'altres espècies europees i poblacions asiàtiques fins ara atribuïdes a la mateixa espècie. 

Les restes humanes trobades al jaciment de la cova Longtan, Hexian de la província d'Anhui, a l'est de la Xina, han estat datades amb una antiguitat de 412.000 anys. 

La primera conclusió és que les mostres dentals obtingudes en el jaciment tenen un patró molt primitiu i diferenciat de l'Homo de neandertal i molt més semblant a les d'Homo antecessor. Aquestes característiques indiquen una divergència molt antiga entre les dues espècies.

Les dents d'Hexian presenten característiques pròpies d'Homo ergaster i dels primers pobladors de l'est asiàtic, però també altres especificitats morfològiques que l'associen amb l'Homo erectus. 

De la comparació dental, però també prenent com a base l'estudi de la comparació del crani, sembla cada cop més evident una estructura amb diferents poblacions que van evolucionar de forma separada a causa de l'aïllament biogeogràfic. 

Tal com es pot llegir a l'abstract d l'article "Hexian podria representar la persistència d'un grup d'Homo erectus que va conservar característiques primitives que van perdre altres poblacions com Zhoukoudian o Panxian Dadong". 

En el fons de la discussió, novament, el concepte d'espècie biològica i d'espècie morfològica i la tendència a definir grups evolutius amb una amplia variabilitat com a pertanyents a un mateix clade. 

Les diferències entre poblacions d'Homo erectus seran fonamentals per a conèixer l'evolució humana a l'Àsia i serà molt més difícil determinar si es tracta de diferents poblacions o espècies. 

Resulta molt interessant el comentari que Maria Martinón publica en el blog del Museo de la Evolución Humana.

La imatge que acompanya ha estat publicada a l'estudi ja citat. Correspon a la figura 9 i formen part de l'estudi realitzat al segon i tercer molar inferior esquerre. 



DESEMBRE 2014

Novetats breus

1- Ja podeu visitar els jaciments d'Atapuerca des de casa gràcies a Google Street View

2- Nova venus paleolítica amb una antiguitat probable d'uns 23.000 anys identificada a Renancourt, França. DailyMail

3- Nou centre de interpretació de la cova de Mas-d'Azil. Midi Pyrénées. Font: Hominides

4- L'húmer de Lezetxiki , una cova propera a Arrasate, ha estat datat amb una antiguitat de 164.000 anys i pertanyia a un pre-neandertal d'uns 35 anys. Pileta de Prehistoria, Paleorama en red

5- Número 41 del Periódico de Atapuerca

6- El crani d'Homo erectus de Gongwanglinga, a Lantian, província de Shaanxi al nord de la xina ha estat datat com a mínim amb una antiguitat de 1,63 milions d'anys. Després de Dmanisi és el lloc amb restes d'homínids més antigues for de l'Àfrica. L'article ha estat publicat a Journal of Human Evolution. Podeu ampliar la informació a Paleoantropologia Hoy

7- Primera prova de l'ús d'eines per part de goril·les salvatges. Es tracta de la selecció d'una tija per aconseguir tèrmits. Aquesta conducta és molt coneguda en ximpanzés i també es coneixen conductes semblants per aconseguir aliment en goril·les en règim de captivitat. American Journal of Primatology, Paleoantropologia Hoy

8- La datació d'una eina lítica a Turquia, més concretament als sediments del riu Gediz, permet datar la presència humana més antiga en aquesta zona tan important per conèixer els fluxos migratoris de l'Àsia cap a Europa. La publicació de l'article a D. Maddy et al. a la revista Quaternary Science Comentaris fa públic que aquesta eina es localitza amb un estrat d'entre 1,24 i 1,27 Milions d'anys. Podeu ampliar la informació a RoyalHolloguay

9- Una recerca realitzada estudiant les emissions vocals dels micos de Cambell demostra que aquesta espècie té diferents dialectes depenent de la zona en la que es troben. Així mateix en les produccions vocals es pot distingir entre l'arrel i els sufixos, la combinació dels quals permet matisar els missatges. La publicació de Philippe Schlenker et al.  es pot baixar des de la pàgina de la revista Linguistics and Philosophy o podeu llegir el resum divulgatiu a Archaeology News Network 

10- Publicada una nova evidència de l'ús de l'ocre per part de l'Homo de neandertal. Aquesta nova evidència, amb implicacions relatives a la capacitat simbòlica d'aquesta espècie, ha estat trobada a la cova Cioarei a Romania, i té una antiguitat entre 50.000 i 46.000 anys. ho podeu trobar a Comptes Rendus Palevol. També a Prehistòria al dia.


La disminució de l'activitat física al neolític causa la fragilitat òssia en els humans moderns

Thimothy M. Ryan i Colin N. Shaw han publicat un estudi a la revista PNAS que demostra que la disminució de l'activitat física que va comportar el desenvolupament d'activitats sedentàries durant el neolític són la causa de la baixa densitat òssia dels humans moderns. 

Els autors han comparat l'estructura òssia del fèmur de 229 individus de les 31 espècies existents de primats amb els de 59 representants de poblacions humanes arqueològiques que contenien mostres de caçadors recol·lectors i d'humans que basaven la seva economia en processos sedentaris com l'agricultura. 

Els resultats indiquen que les poblacions humanes no sedentàries tenien una densitat òssia molt similar a la resta de primats salvatges, i que era aproximadament un 30% més densa que la dels humans actuals. Els autors descarten que la causa sigui una menor aportació de calci o la dieta menys diversificada de les poblacions especialitzades en el monocultiu.  

En aquest article queda demostrada la importància de l'activitat física en la preservació de l'estructura òssia i la relació amb l'osteoporosi i el deteriorament que es produeix en els humans moderns d'edat avançada. 




Podeu llegir el resum divulgatiu a la revista Archaelogy News Network d'on he obtingut el material gràfic que acompanya i que és propietat dels autors de l'estudi.


Eudald Carbonell parla d'evolució humana, de l'IPHES i d'Atapuerca a LAB24. rtve.

El director de l'IPHES i codirector d'Atapuerca Eudald Carbonell comenta diferents temes relacionats amb l'evolució humana al programa científic LAB24 de rtve. L'entrevista en castellà dura els primers 24 minuts del programa. Molt interessant si voleu conèixer algunes de les activitats que es realitzen a  l'IPHES, un centre que ha esdevingut referència internacional en evolució humana. Link.



 
Interessant conversa de Luís Quevedo amb Eudald Carbonell i JM Bermúdez de Castro.

El periodista científic Luis Quevedo (@luis_quevedo) ha organitzat una trobada per parlar sobre Atapuerca amb els co-directors Eudald Carbonell i José M. Bermúdez de Castro amb el suport tècnic de MEDIA2ciencia. En la conversa es comenten qüestions relacionades amb la biografia dels investigadors, el jaciment d'Atapuerca i molts altres temes relacionats amb la investigació i la cultura científica.




Homínids i consum d'etanol

Una mutació genètica produïda fa aproximadament uns 10 milions d'anys va permetre els nostres avantpassats augmentar la capacitat per a metabolitzar l'etanol. La presència d'un nou enzim digestiu (deshidrogenasa) va fer possible l'alimentació dels homínids amb fruites que, per la seva excessiva maduració, ja havien iniciat el procés de transformació dels sucres en alcohols per fermentació. 

Els portadors d'aquesta innovació van tenir un avantatge evolutiu pel fet de poder aprofitar millor els recursos alimentaris de l'entorn ampliant l'interval de temps durant el qual podien alimentar-se de fruita. Aquest fet va coincidir amb el moment en què els nostres avantpassats es van haver d'adaptar a un estil de vida més terrestre en el que era habitual trobar i intentar aprofitar més i millor la fruita caiguda dels arbres. 

Tot això és el que expliquen Matthew A. Carrigan i el grup d'investigadors que han publicat les seves conclusions a la revista PNAS. 

No va ser fins molt recentment que ja l'Homo sapiens en un context neolític va generar la producció de begudes fermentades de forma que la incorporació de l'alcohol a la dieta va augmentar considerablement. 

Podeu ampliar la informació en les següents publicacions: El PaísICB.  


Pintures rupestres en moviment

El plantejament de la recerca de Marc Azéma ha causat sensació en el món interessat en l'estudi de les pintures rupestres.  L'arqueòleg i cineasta francès ha seleccionat unes 50 imatges que pertanyen a diferents jaciments en els que apareixen figures representades de manera que diferents segments del seu cos són repetides en diferents posicions. 

Així un cavall, aparentment amb tres caps, un bisó amb dues cues, animals amb més cames del que seria habitual i altres casos similars no responen a ignorància o negligència. Segons aquest investigador aquestes imatges estaven dibuixades expressament amb la finalitat de generar una sensació de moviment quan, a l'interior de les coves o durant la nit a l'exterior, s'il·luminaven amb una flama que produïa una sensació de moviment en la imatge. 

Trobem força interessant el vídeo que acompanya i que permet simular l'efecte que devia produir en els espectadors. 




Homo Erectus realitzava marques geomètriques

Són molt poques les activitats que permeten esbrinar quina ha pogut estar la capacitat cognitiva d'espècies d'homínids extintes. En aquest procés s'estan acumulant proves que demostren la capacitat simbòlica de l'Homo de neandertal. En aquest cas el corpus d'evidències que s'estan acceptant per la comunitat científica són cada cop més grans. Entre els pocs indicis perdurables hi trobem marques realitzades per desgast sobre determinades superfícies com és el cas de la publicació aquest setembre del gravat de la cova de Gorham a Gibraltar.

En el cas que ens ocupa ha estat la publicació a la revista Nature dels resultats d'una recerca que estudia la realització de línies geomètriques, possiblement usant una dent de tauró, sobre una petxina d'un molusc d'aigua dolça. Probablement un erectus dretà va efectuar amb cura unes marques que ressaltarien pel seu color blanc sobre el fons fosc de la superfície de la petxina fresca. 

Evidentment, tot i que diferents hipòtesis podrien explicar el motiu i la intencionalitat dels gravats, resulta gairebé impossible assegurar-ne el significat i la intenció de l'humà que les va fer. La petxina pertany a la col·lecció Dubois que es troba al Museu Naturalis de Leiden als Països Baixos i es va recollir a pel paleontòleg holandés Eugène Dubois a un jaciment de la illa de Java anomenat Trinil. En aquest jaciment s'han identificat altres peces semblants associades a dents de tauró que s'usaven com eines i a una petxina modificada amb la mateixa finalitat. 

Les datacions realitzades per la Universitat d'Amsterdam situen el fòssil en un interval cronològic que aniria entre 430.000 i 540.000 anys. És per això que és considera l'estructura de marques intensionals complexes més antigues trobades fins el moment. 

És normal que aquest tipus de proves siguin acollides per la comunitat científica amb prevenció a l'espera que noves troballes confirmin la producció de marques en diferents materials i es pugui esbrinar quin nivell de capacitat cognitiva poden demostrar. D'altra banda el ressò que la notícia ha tingut en els mitjans especialitzats i de divulgació impulsen la necessitat de seguir en aquesta línia per a conèixer millor les espècies extintes que pertanyen al nostre gènere. 

Podeu completar la informació consultant les següents publicacions: Nature, Science DailyArchaeology, El PaísPrehistoria al dia i Paleoantropologia Hoy.



"LA INVESTIGACIÓN EN ANTROPOLOGIA FÍSICA. CONGRESO DE BILBAO"

En el link que trobareu al final us podeu baixar el resum amb les ponències desenvolupades en el XVIII Congreso de la Sociedad Española de Antropologia Física que es va celebrar a Bilbao el juny de 2013. El document en castellà està en format PDF (8830 Kb) i 825 pàgines amb articles agrupats en les següents categories: Biologia esquelètica i antropologia forense, diversitat genètica humana, ecologia humana, paleoantropologia i primatologia i tres ponències invitades. Publicat pel Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco.   




NOVEMBRE 2014

Novetats breus

1- Publicat a Quaternary International un article d'Emiliano Bruner i altres quatre investigadors sobre la diferència entre els grups d'Homo erectus africans (anomenats Homo ergaster per alguns investigadors) i els asiàtics. Segons els autors no hi ha diferència en l'estructura del crani dels diferents cranis estudiats. L'anàlisi es basa en la comparativa de motlles endocranials. La principal diferència és la mida, més gran en els asiàtics. Aquest treball no pot valorar aspectes de funcionalitat cerebral. Podeu llegir la notícia en altres blocs i revistes: Paleorama en red, SINC, Paleoneurology.

2. Un estudi publicat a la revista American Journal and Physical Anthopology relaciona la disposició de les dents davanteres i l'espai disponible amb l'aparició del mentó o barbeta en els sapiens. Ho podeu consultar en castellà al blog Paleoantropologia Hoy

3. Interessant article divulgatiu del diari El País sobre la violència sexista dels ximpanzés. 

4. L'home de Kennewick i la polèmica sobre una alternativa de poblament a Americà del Nord procedent del nord-est asiàtic. Segons aquesta hipòtesi una població de la cultura Jomon procedent de la zona del Japó actual o similar va realitzar un viatge, fa aproximadament uns 15.000 anys, pel pacífic nord que els portaria a ocupar el nou continent. Podeu ampliar la informació a Smithsonian. L'estudi que s'ha realitzat comparant l'estructura cranial i òssia de l'esquelet mostra també una relació amb les poblacions que també donarien lloc, per una altra via, al poblament de la Polinèsia. 

5. José María Bermúdez de Castro i María Martinón-Torres comenten en un article publicat a Antropological Science les dues hipòtesis que podrien explicar els caràcters moderns apareguts en l'Homo antecessor. D'una banda la possibilitat que diverses poblacions desenvolupessin la morfologia facial moderna a diferents continents simultàniament o, d'altra banda, la possibilitat que aquestes característiques derivessin d'una població única que donés lloc als diferents llinatges. 

6 "Le Néandertal: si loin si proche" Un nou recurs força interessant i complet publicat per l'INRAP. 

7. S'ha observat, per primera vegada, l'ús d'eines per a la obtenció d'aliment en un goril·la salvatge. El 14 de maig de 2013 una femella jove de l'espècie Gorilla beringei beringei al Parc Nacional dels volcans a Rwanda va utilitzar un bastó per aconseguir tèrmits després de mostrar malestar per les seves picades quan ho feia amb la mà. La producció de conductes instrumentals per aconseguir aliments són més habituals en règim de captivitat. Podeu veure la publicació de l'article a American Journal of Primatology i a Paleoantropologia Hoy.     



Los inicios del mundo simbólico

Un nou lliurament de la sèrie Geografia y Historia a Radio 3 aquest cop per parlar sobre els indicis de l'aparició del simbolisme. José Manuel Maíllo Fernández, professor de Prehistoria y Arqueologia de la UNED, comenta troballes relacionades amb el simbolisme en el cas de l'home de neandertal i l'aparició al mateix temps d'art simbòlic al mateix temps a diferents parts del món. Durada 14 minuts.



Kostenki 14 i la genètica dels europeus

L'anàlisi genètica, publicada a 
Science, de Kostenki 14, un mascle localitzat al sud de Volonezh a Russia que correspon a un caçador recol·lector que va habitar la zona fa entre 38.700 i 36.200 anys, representa el genoma del HAM europeu més antic seqüenciat fins el moment. 

Els 21 investigadors implicats en la recerca conclouen que l'haplogrup Y de K14 es correspon amb el "C" (M130) i l'ADNmt es correspon amb el "U2". Els ulls i la seva pell eren foscos. 

Són moltes les interessants conclusions que es poden inferir de la informació obtinguda. K14 ajuda a confirmar la separació genètica entre els eurasiàtics i els asiàtics de l'est.  

La presència d'haplotips neandertals més llargs que en la resta de genomes posteriors està relacionat amb la major proximitat d'aquest individu amb el moment del contacte amb els neandertals, aquest fet es pot situar fa uns 54.000 anys aproximadament. 

K14 prové d'una població euroasiàtica que estaria relacionada amb els posteriors pobladors del neolític europeu procedents en bona part del pròxim orient i que són els responsables difondre el model cultural del neolític pel continent. 

L'estudi també demostra el fet que durant la darrera glaciació etapa durant la qual Europa va estar gelada en dues terceres parts cosa que va representar un enduriment de les condicions de vida. tot i això els humans hi van persistir adaptant-se a les dures condicions de vida.

Podeu ampliar la informació a Natural Geographic,  ScienceMagPaleoantropologia HoyThe IndependentABCentre molts d'altres mitjans que se n'han fet ressò



TED de Louise Leakey

Louise Leakey és la tercera generació d'una família molt coneguda en la investigació de l'evolució humana. Els seus components s'han dedicat a la recerca a l'entorn del llag Turkana. Els seus avis van trobar les restes d'Homo habilis i la seva mare el famós "nen del llac Turkana". En aquest vídeo, en format TED de 15 minuts de durada, explica breument com fa la seva feina, algunes idees bàsiques sobre l'evolució humana i un dels reptes més importants pel nostre futur: controlar la població. Idioma anglès amb subtítols en moltes llengües.


Compartit per @Miquelpanicus.


OCTUBRE 2014 

Novetats breus

1. La revista PLOS ONE publica la descoberta per part d'un equip de l'INRAP de tres óssos del braç esquerre d'un homínid preneandertal datat entre 236.000 i 183.000 anys. Ha estat localitzat a la zona de Tourville-la-Rivière després de ser arrossegat per les aigües del Senna. L'húmer mostra una anomalia que indica l'acció repetida d'aquest muscle. Aquesta anomalia s'observa també en esportistes moderns i no representa cap alteració funcional. Ho podeu llegir a Hominides, a Paleoantropologia Hoy i a Pileta de Prehistoria on podreu veure uns vídeos curts molt aclaridors. 

2. L'INRAP publica a la seva web un cronograma força interessant. Del paleolític fins a l'actualitat, conté interessants informacions addicionals i una presentació simplificada molt útil en ensenyament. 

3. No es coneixien eines de projectil anteriors a 80.000 anys i sempre associades a Homo sapiens. Un estudi publicat a la revista Plos One per Yonatan Sahle et al. indica la troballa a la zona del Rift a Etiopia de projectils d'obsidiana amb una antiguitat mínima de 279.000 anys. Es planteja la hipòtesi que una espècie anterior a la nostra, probablement l'Homo heildelbergensis africà, en un context de bon material va ser capaç de desenvolupar una tecnologia molt avançada que li permetia disposar d'eines de cacera amb un alt nivell d'eficàcia, cosa que demostraria, també, un nivell inesperadament superior de complexitat cognitiva. podeu llegir els comentaris de Mysteri Planet

4. Segons la recerca d'Ana Mateos et al. publicat a la revista Journal of Human Evolution els costos de l'energia de manteniment i de creixement era lleugerament inferior en els infants neandertals des del naixement fins els sis anys en comparació amb els dels humans moderns. L'estudi compara models de creixement d'una població mitjana neandertal amb dues poblacions humanes: els Beasain i els Evenki. S'estudien quatre variables com són: la taxa metabòlica basal, la despesa total d'energia, l'energia de les necessitats de creixement i l'energia diària. També ho podeu llegir a la web del CENIEH.

5. Breu article on es comenten les tres hipòtesis que intenten explicar per quin motiu els homínids tenim visió frontal. Totes tenen en comú una millor adaptació a la vida en els arbres. Via La nueva Ilustración Evolucionista

6. Un article publicat a la revista Current Biology posa en evidència el contacte genètic entre les poblacions de Rapa Nui i les d'Amèrica. El més probable sembla ser que la població de l'illa de Pasqua provingués de la polinèsia i el contacte amb el continent americà s'establís entre l'any 1300 i 1500 abans de la colonització europea del continent americà. Podeu ampliar la informació al bloc Paleorama en red, Science Mag. 

7. Noves datacions realitzades per luminescència estimulada per la datació de grans de quars i feldspats han obtingut resultats per la primera indústria acheuliana del complex de Galeria a la trinxera del ferrocarril d'Atapuerca de 313.000 anys. La indústria acheuliana localitzada en nivells superiors corresponen a una antiguitat de 240.000 anys. Aquestes dades no coincideixen amb les datacions inicials. La diferència entre els pobladors de Galeria i els de la Sima de los Huesos és d'aproximadament 100.000 anys. Podeu llegir-ho al bloc del Museo de la Evolución Humana

8. Publicats dos nous articles sobre l'ocupació neandertal a la cova de les Teixoneres. El primer article, aparegut a la revista Reserch gate de Rivals Florent comenta que l'ocupació de la cova es produeix en estades estacionals curtes i repetides. El segon article publicat a la revista Comptes Rendus la investigadora Anna Rufà comenta l'acumulació d'ossos al nivell 3 de la cova de les teixoneres per concloure que han estat generades per diferents espècies a més dels homínids. Tots dos són estudiants del Master Erasmus Mundus d'Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana que l'IPHES organitza a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.


La indústria acheuliana de Galeria entre 313 i 240 mil anys. Atapuerca


Noves datacions realitzades per luminescència estimulada per la datació de grans de quars i feldspats han obtingut resultats per la primera indústria acheuliana del complex de Galeria a la trinxera del ferrocarril d'Atapuerca de 313.000 anys segons el material corresponent al mode II en TG7 (trinchera galeria 7) capa de subunitat GIIA. La indústria acheuliana localitzada en nivells superiors corresponen a una antiguitat de 240.000 anys.

La publicació de l'estudi de Martina Demuro i altres investigadors s'ha fet a la revista Plos One en obert. La major precisió dels diferents jaciments de la serra d'Atapuerca permetrà comprendre molt millor la interacció entre les diferents jaciments i els homínids que els van ocupar.  

Aquestes dades no coincideixen amb les datacions inicials. La diferència entre els pobladors de Galeria i els de la Sima de los Huesos és d'aproximadament d'uns 100.000 anys. Podeu llegir el resum en castellà  al bloc del Museo de la Evolución Humana.



La Boella 2014

De tothom es conegut el jaciment del barranc de la Boella. Situat al municipi de La Canonja (Tarragona), la importància del jaciment consisteix, en la possibilitat de conèixer l'entorn físic i ecològic d'un moment proper a la primera migració d'homínids a l'Europa occidental i en concret, pel fet que s'hi han identificat nivells amb presència humana amb una antiguitat aproximada d'un milió d'anys. 

Aquesta campanya les excavacions s'han centrat al jaciment de la mina. Aquest punt presenta unes característiques peculiars i ben diferenciades de la resta de jaciments del complex. Aquí és on s'han identificat més espècies d'animals.  
La presència humana ha quedat de nou documentada per la presència d'ascles tallats en sílex. A més d'aquestes troballes destaquen una falange de dent de sabre, fragments d'una tortuga i copròlits d'hiena. Les dades obtingudes permetran conèixer millor el paleoclima i l'estructura de l'ecosistema de la desembocadura del Francolí de fa 1 milió d'anys. 

Encoratgem a Josep Vallverdú, director de l'excavació, i a l'Ajuntament de la Canonja per tal que puguin aconseguir protegir el jaciment de la humanitat pròpia de la riera i aconseguir així ampliar la recerca a cronologies anteriors al milió d'anys. 

Podeu ampliar la informació en el mateix bloc de l'IPHES d'on hem obtingut la fotografia de Palmira Saladie/IPHEs que acompanya.


La intolerància a la lactosa va perdurar després de la domesticació

La revista Nature ha publicat en obert un estudi sobre l'anàlisi genètica d'ossos antics trobats a jaciments de la gran plana hongaresa. Aquest espai va ser un punt de confluència de les diferents cultures que d'est a oest van anar canviant la tecnologia, la cultura i el modus vivendi d'Europa.  Daniel Bradley, un dels 17  investigadors signats de l'article comenta al Washintong Post "La gent i la tecnologia migren junts". 

A l'estudi s'analitza l'ADN de cranis que van des de fa 7.700 anys (neolític) a fa 2800 anys (edat del ferro). Estudiar gens dels que ja es coneix la seva funció permet conèixer l'evolució del procés que els modifica i situar els canvis en el temps exacte en què es van produir. 

L'estudi s'ha difós pel fet de demostrar que la intolerància a la lactosa persistia en poblacions que ja feia molts anys que havien domesticat animals productors de llet i, segons suposen els investigadors, aquest tipus de bestiar era aprofitat bàsicament per l'obtenció de carn, encara que de fet està descrit en moltes cultures el consum de productes làctics com el iogurt o el formatge tractats per reduir la quantitat de lactosa i evitar els efectes perniciosos sobre la salud de la població intolerant. L'estudi demostra també el procés de la progressiva modificació del color de la pell que va esdevenir progressivament més clara. cal recordar que encara avui bona part de la població europea és intolerant a la lactosa. 

A més de les informacions de la recerca, aquest estudi té també importància en la demostració que l'obtenció d'ADn es pot beneficiar de l'obtenció de millor material a la zona interna de l'oïda, un lloc amb un os dur i dens on es conserva en millors condicions el material genètic. 

A la imatge que acompanya, obtinguda de la publicació en obert de l'article, s'hi pot observar la presència de determinats genotips i  d'al·lels de gens específics i la previsió fenotípica conseqüent en relació al color del cabell i el color dels ulls. Es pot veure a l'estudi la comparació amb el percentatge d'ADN útil que es trobar en dents o altres ossos. 

Podeu ampliar la informació a Hominides o a The Cientist.


L'evolució de l'os calcani del peu

L'os calcani del peu representa un element clau per entendre la bipedestació. La seva posició i morfologia poden estar
relacionades amb la resistència i la possibilitat que el desplaçament bipede per terra sigui una conducta més establerta atès que cal suportar el pes del cos durant més temps sobre aquesta estructura que en el cas dels animals que es desplacen pels arbres. 

En l'esdevenir de l'evolució humana aquest os ha anat guanyat en robustesa en comparació a les espècies vives més pròximes. Ara bé, segons mostra l'estudi publicat a la revista Journal of Human Evolution signat per Thomas C. Prang, aquesta tendència a la creixent robustesa no ha estat sempre així, de manera que en el cas de l'Australopithecus afarensis que va poblar la zona de Hadar a l'actual Etiopia tenia un calcani més robust que L'Australophitecus sediba que va viure fa uns dos milions danys a Malapa (Sudàfrica). 

Aquests resultats reforcen la hipòtesi d'una major complexitat en l'evolució del bipedisme on diferents taxons van desenvolupar comportaments diferents en funció del seu hàbitat: en alguns casos potenciant conductes de bipedisme quasi exclusiu i, en d'altres, a vegades en espècies posteriors en el temps, retornant a restablir parcialment la vida en els arbres. 


Un segon estudi realitzat a 29 ossos calcanis pertanyents a 15 persones (9 adults, 2 adolescents i quatre immadurs) localitzats a la Sima de los Huesos (Atapuerca) ha estat publicat a la mateixa revista. 

L'investigador Adrián Pablos i la resta d'investigadors que firmen l'article han aplicat mesures per determinar l'altura dels diferents individus i fer una estimació del sexe. L'estimació de l'alçada és d'una mitjana de 175,3 cm en el cas dels mascles i de 160,6 cm. en el de les femelles. Aquestes dades es corresponen amb altres obtingudes anteriorment en l'estudi de les proporcions corporals d'altres ossos. 

Els autors conclouen que els ossos calcanis de la Sima de los Huesos són robusts i presenten unes característiques morfològiques clarament compartides amb els neandertals.



El "mesolítico". UNED.

El mesolític és una etapa de transició entre la cultura paleolítica i la neolítica. En aquest audio de la sèrie Geografia e Historia de Radio 3 els professors de la UNED Francisco Javier Muñoz Ibáñez i Jose Manuel Quesada López comenten aquesta etapa de l'evolució cultural humana. Idioma: Castellà. Durada de 2:00 a 13:44.




L'art rupestre es va desenvolupar al mateix moment en diferents parts del món.

Darrerament s'ha avançat molt en la recerca de noves metodologies per datar l'art rupestre. També s'ha desenvolupat una nova tecnologia per a visualitzar pintures molt deteriorades o pràcticament desaparegudes. Aquestes dues innovacions tecnològiques han obert noves possibilitats de l'estudi d'una de les manifestacions més evidents de la capacitat simbòlica dels humans moderns.

Les noves tècniques han permès determinar datacions antigues  per algunes pintures de l'occident europeu com els discs vermells de la cova d'El Castillo datades en més de 40.000 anys, el bisó d'Atxerri de fa uns 39.000 anys i moltes altres manifestacions del nord de la península ibèrica i de França, com les de Chauvet, a l'entorn dels 35.000 anys. 

Abans de continuar cal ser conscients que encara cal la datació de moltes pintures fins establir la representació temporal de la seqüència de les diferents obres. També és imprescindible comentar el fet que en un mateix jaciment hi podem trobar pintures de diferents cronologies que poden haver estat realitzades durant un llarg període de temps amb una diferència entre les unes i les altres de milers d'anys. 

La novetat de l'article de M. Aubert publicat a la revista Nature consisteix en la constatació de datacions molt properes als 40.000 anys d'antiguitat per algunes pintures rupestres de diverses coves de la regió de Maros a Sulawesi, Indonèsia. Més concretament unes mans en negatiu han estat datades usant la tècnica de les series d'urani amb una antiguitat mínima de 39.900 anys i una pintura d'una babirusa (porc salvatge d'ullals corbs) sembla que va ser pintada fa 35.400 anys. 

La importància d'aquestes datacions és la demostració que en diferents zones del món molt separades entre sí va sorgir una mateixa cultura simbòlica aproximadament a la mateixa època. Aquest troballa referma la posició dels estudiosos de l'evolució humana que indiquen un desenvolupament no centralitzat de les capacitats i cultures simbòliques. 

Nature Video ha publicat al seu compte de Youtube l'interessant reportatge en el que podem veure les coves i escoltar les declaracions d'experts en el tema. Durada: 05' 11". Idioma: anglès. 



Podeu ampliar la informació a les següents revistes: ABC, Scientific American, Anthropology, Hominides, Smithsonian


Atapuerca i el poblament humà de la península ibèrica

Podcast de la UNED amb una entrevista de Mario Menéndez Fernández, professor de prehistòria de la UNED, a Eduardo García Sánchez arqueòleg. Sèrie: "Geografia i História" en Radio 3. Data: 10/10/2014. Llengua: castellà. Durada: 00:13:34. L'arqueòleg comenta breument els diferents poblaments d'Atapuerca, la seva relació amb les diferents migracions i assentaments a la península de les diferents espècies identificades al complex arqueològic. 




ADNmt més antic que el d'EVA mitocondrial

L'ADN mitocondrial més antic de la població humana actual ens remunta a una femella que va viure a l'Àfrica fa uns 160.000 anys, l'anomenada Eva mitocondrial. Els seu llinatge s'ha anat transmetent per via materna a tota la descendència a la pertanyem tots els sapiens que vivim actualment. Però l'espècie Homo sapiens és anterior. Apareix amb anterioritat als 200.000 anys en alguna zona del sud o dus-est africà. Per aquest motiu abans d'Eva mitocondrial hi havia altres llinatges femenins que no van prosperar per diferents motius: Dones que només tenien fills mascles, migració i barreja de poblacions antigues amb modernes que retornaven al lloc d'origen,... És per aquest motiu que identificar llinatges mitocondrials més antics és molt important per conèixer l'inici de la nostra espècie i la diversitat inicial en aquest procés. També ens permetrà conèixer en quins moments es van produir els colls d'ampolla en les poblacions inicials que van reduir la diversitat genètica. 

La revista New Cientist publica el resum d'un estudi de l'equip de Vanessa Hayes de l'Institut Garvan de Sydney on es comenta la troballa d'un esquelet a Santa Helena Bay (Western Cape, Sudàfrica) que pertany a un home d'uns 50 anys que va morir l'any 315 aC. Aquest home va ser enterrat envoltat per petxines i sembla haver-se dedicat, bona part de la seva vida, ha obtenir recursos del mar tal com demostra l'exostosi òssia del canal auditiu que consisteix en una deformació de l'os que es produeix en persones que estan en contacte amb aigua i vents freds. 

L'estudi de l'ADN mitocondrial de les restes demostra que pertanyia a una nissaga anterior a la d'Eva mitocondrial. La identificació genètica de nissagues mitocondrials i nuclears permetrà conèixer la diversitat i les interaccions genètiques en el moment de l'aparició de l'home  actual.

La imatge que acompanya apareix a la mateixa font de la informació i l'autoria pertany a Danita Delimont/Getty




SETEMBRE 2014

Novetats breus

1. Un article publicat a la revista Journal of Human Evolution destacar el paper de la mà no dominant en la configuració del polze. La capacitat per oposar el dit gros a la resta i fer la pinça amb precisió ha estat fonamental pel desenvolupament de l'habilitat per elaborar i tractar els materials. Podeu ampliar la notícia a Science Daily, Paleoantropologia Hoy

2. La configuració de la mà no ha variat significativament el darrer milió d'anys. Publicat a Journal of Human Evolution. Ho podeu llegir al blog de l'IPHES (en castellà), Resum a Paleorama en red i divulgació a El imparcial. Vídeo de Radio Televisión de Castilla y León. Durada 00:01:19.

3. Presentació del genoma del gibó. Nature, NewScientist

4. La recerca amb georadar a la zona d'Stonehenge ha permès conèixer l'existència de 17 edificis religiosos repartits pels voltants del monument megalític. Aquesta recerca confirma la necessitat de considerar una amplia zona per interpretar el significat del cercle de pedres i el seu significat com a estructura simbòlica relacionada amb la vida i la mort. BBCABC, Paleorama en red.

5. Un article de la revista Plos One comenta els moments en que es va produir la domesticació del préssec. Fa 8000 anys a la vall del riu Yangtze. Els pinyols més grans semblants a l'estructura moderna de la fruita comencen a aparèixer a la Xina encara que les restes més antigues es coneixen al Japó (entre 6700 i 6400 anys). Al continent les restes més antigues d'aquesta varietat moderna pertanyen a la cultura Liangzhu amb una antiguitat que va de 5.300 a 4300 anys. 

6. Al XVII Congreso UISPP celebrat a Burgos aquest setembre Svante Pääbo va comunicar que ha estat possible seqüenciar l'ADN nuclear d'un ós de la Sima de los Huesos amb una antiguitat superior als quatre-cents mil anys. Recordem que ja s'havia aconseguit amb l'ADN mitocondrial, cosa que va representar una revolució en els camps de la genètica i de l'evolució humana. Esperem les dades finals de l'estudi que se'n derivarà per a conèixer més dades sobre aquesta població preneandertal relacionada segons sembla amb els denisovans.

7. Fa 3.000 anys a la ciutat d'Amarma fundada per Akhenató el segle XIV abans de Crist ja hi havia un gran interès per la perruqueria tal com demostra un estudi publicat al Journal of Egiptian Archaelogy. Segons Jolanda Bos i el seu equip de recerca s'hi han identificat una gran varietat de pentinats, un gust per les trenes a nivell de l'espatlla trenades preferentment amb tres badies, l'ús de tints i d'extensions. Ho hem conegut gràcies a la informació de Paleorama en Red

8. El fèmur de l'home de Ust-Ishim correspon a un sapiens que va viure fa 45.000 anys a Sibèria. Segons Svante PÄäbo conté fragments d'ADN de procedència neandertal d'una antiguitat anterior a la que ara trobem en els humans moderns. Per a més informació podeu llegir la publicació de Gran Época.

9. Es reforça la idea que la petita era glacial que es va produir fa 12.800 anys va ser provocada per la caiguda i l'impacte d'un objecte provinent de l'espai. Ho podeu llegir a The Journal of Geology, Noticias de la ciencia o Pileta de la Prehistòria, divulgador de la notícia. La notícia és interessant per l'anàlisi i el coneixement de les repercusions que va ocasionar en la població de diferents espècies i en la desaparició de determinades cultures humanes.


Comparativa de seqüències d'ADNmt i ADN del cromosoma Y (NRY)

Sebastian Lippold, Marcos Stoneking hi altres investigadors han publicat un article força interessant a la revista Investigative Genetics. La principal aportació dels autors és la definició d'una metodologia que permet una anàlisi més exhaustiva de determinats sectors del cromosoma Y que permet definir millor la transmissió patrilineal, la que els pares transmeten als seus fills mascles. 

Han comparat aquestes dades de 623 mascles de 51 poblacions diferents amb el corresponent ADN mitocondrial que mostren la transmissió genètica de mares a fills i filles. L'estudi mostra diferències en la població de mascles (Nm) i femelles (Nf) en diferents èpoques i zones del planeta. Així mateix sembla demostrada la major participació de la genètica femenina que la masculina, cosa que ha estat interpretada per molts mitjans de divulgació científica com un índex indicatiu de la pràctica habitual de la poligínia en els nostres avantpassats arreu del planeta amb l'excepció de l'est asiàtic. 

Personalment prefereixo la precaució dels investigadors de l'article i aportar una reflexió atès que es podrien plantejar com a hipòtesis explicatives altres possibilitats com les parelles consecutives, molt habituals entre els humans actualment (encara que menys probable en situacions d'escassetat de recursos), la pràctica habitual d'alguns grups humans, segons la qual el germà es fa càrrec a tots els efectes de la dona i els fills del germà mort, una part de la correlació ens podria indicar un major índex de mortalitat femenina en el part o potser una combinació d'aquestes o altres possibilitats.  

Les dades també permeten datar l'origen dels dos tipus d'ADN en la població humana actual i els autors les mostren en funció de dues possibilitats: una taxa ràpida i una taxa lenta. Segons això ADNmt tindria el seu origen ara fa 160 mil anys i d'uns 70.000 anys en el cas de l'ADNmt de les poblacions de fora de l'Àfrica. En el cas de l'ADN del cromosoma Y o sigui, del llinatge masculí les dades serien de 103.000 anys aplicant la taxa ràpida i de 163.000 aplicant la lenta. si considerem la lenta com a més probable atès que coincideix amb la mitocondrial ens trobem que la mutació per la sortida d'Àfrica per NRY seria de 100.000 anys. Aquesta discrepància es produeix també en altres dades. La comparació ha de tenir en compte les diferències en la capacitat de divergència entre NRY i ADNmt que segons tinc entès són diferents en el sentit que en el primer s'observa una major variabilitat. 

Em sembla molt important especificar, com ho fan els investigadors, que aquestes dades no contemplen l'haplogrup "A00" que com ja sabeu, si llegiu habitualment aquesta web, es va descobrir a partir de l'anàlisi genètica d'un afroamericà de Carolina del Sud i que mostra clarament l'existència d'una hibridació molt més antiga que avui en dia només es troba en un petit grup d'agricultors del Camerun.

L'article conté un nombre important de dades que cal valorar separadament i es per això que en aquest cas us en recomano una lectura acurada de l'article original. Destaquem la millora metodològica que aportarà informació més fiable en futures recerques. Podeu llegir la informació en format divulgatiu a Live science o a Science DailyEm permeto il·lustrar l'article amb una imatge de polígina d'estatus, obtinguda de la web Em defensa do Princ,  com han fet altres publicacions tot i les meves reticències a acceptar d'entrada aquesta explicació com a única. 

L'ADN dels europeus prové de tres poblacions diferents

Els europeus actuals tenen antecedents en tres grans poblacions: la de caçadors-recol·lectors que inicialment poblaven el continent, una migració provinent del pròxim orient que va incorporar la cultura lligada a l'agricultura i una tercera procedent d'euroasiàtics del nord relacionats amb els habitants del paleolític superior de Sibèria.

 Ho podeu llegir a Nature. Per cert, trobo molt encertada la il·lustració de la portada de la revista en relació a aquest tema. David Reich i el conjunt d'investigadors que han participat en la recerca han comparat l'ADN d'un granger exhumat a l'actual Alemanya amb una antiguitat de 7.000 anys i vuit esquelets que corresponen a caçadors-recol·lectors, localitzats a Luxemburg i Suècia de fa 8.000 anys, amb el de 2.345 humans contemporanis. 

La contribució genètica dels caçadors recol·lectors es dona en tots els europeus excepte els orientals. La nissaga provinent d'Euràsia del nord han deixat traces d'ADN en la població europea i a la del pròxim orient. Una altra aportació és la presència (44%) d'ADN de població eurasiàtica basal en els primers agricultors europeus. 

Tot i la dificultat de la barreja entre poblacions que tenen sistemes culturals i d'explotació de l'entorn aquestes dades demostren que aquest intercanvi es va produir i que contribueixen a l'estructura genètica de la població europea actual. 

La imatge correspon a l'article de Paul Rincon publicat a la BBC on podeu ampliar la informació.



La violència dels ximpazés és una estratègia adaptativa pròpia

La violència organitzada d'un grup de ximpanzés envers individus d'un altre grup forma part de les conductes d'espècie. Es produeixen amb la finalitat d'obtenir la primacia sobre el territori, millors recursos o parelles. 

Segons l'estudi, publicat a Nature per Michael L Wilson, Richard W Wrargham et al., aquesta conducta adaptativa no està influenciada pel contacte amb els humans. La base de dades del treball recull els darrers cinc dècades de seguiment de 18 comunitats de ximpanzés i 4 de bonobos (Pan panicus  i conegut també com a ximpanzé pigmeu). La base de dades inclou 152 morts, de les quals, 58 observades directament, 41 inferides i 53 presumptes homicidis en el cas dels ximpanzés i una sospita d'assassinat en el cas dels bonobos. 

Tal com els investigadors comuniquen en l'abstract de l'article la majoria dels participants (92%) i les víctimes (73%) són mascles. La majoria dels casos, un (66%), es corresponen a atacs entre diferents grups.  La relació entre atacs i morts és de 8 a 1. Aquesta relació no varia en aquells grups on es produeix un major contacte amb humans. Conductes semblants han estat descrites en diversos jaciments amb diferents protagonistes del gènere Homo. 

És per això que es pot deduir que aquest tipus de comportaments poden haver estat presents en l'ancestre comú o que es poden haver desenvolupat de forma independentment en les dues línies evolutives que fa uns 7 milions d'anys es van separar.

Més informació a ABCPaleoantropogia Hoy. Alguns d'aquests atacs, perfectament organitzats, poden acabar amb conductes de canibalisme de la víctima tal com es demostra en les imatges del vídeo (anglès. 00:03:54) de BBSWordWide que podeu veure a continuació. 





Eines lítiques preclovis trobades accidentalment

Un vaixell d'arrossegament ha localitzat, de forma accidental, a la badia de Chesapeake, situada a la costa atlàntica dels Estats Units, entre els estats de Maryland i Virginia, unes eines lítiques associades a les restes fòssils d'un mastodont amb una antiguitat mínima de 22.000 anys. 

Les cultures tècniques anteriors a la clovis ja han estat àmpliament documentades en diversos jaciments del nord d'Amèrica. Una altra cosa és el reconeixement d'antiguitats superiors als 20.000 anys per l'entrada de l'home pel nord del continent. 

A poc a poc es van localitzant jaciments més antics que cal datar amb molta cura per no generar falses hipòtesis. Aquesta troballa referma la migració des primers humans que van travessar la massa de gel que unia l'Àsia i Amèrica. 

Cal recordar que en època de glaciació augmenta la massa de gel i disminueix el nivell del mar. La costa devia representar una de les vies de migració més importants en les dues costes. No és d'estranyar que aquesta ocupació humana quedés temporalment sota el nivell del mar des de fa 14.000 anys coincident amb el desgel i la retracció de la costa. 

Podeu ampliar la informació a livescience o a Ancient-origins d'on he obtingut la imatge.


Un gravat de la cova de Gorham permet deduir una capacitat cognitiva dels neandertal similar a la de l'home modern

En el marc del XVII Congreso UISPP (Unión Internacional de Ciencias Históricas i protohistóricas) Mundial d'Arqueologia, que s'està duent a terme a Burgos, s'han descrit un conjunt de línies treballades sobre la roca base de la cova de  Gorham a Gibraltar. Segons sembla tenen una antiguitat aproximada de 40.000 anys i es troben sota del nivell IV on s'han localitzat un gran nombre d'eines lítiques del mosterià. 

Els signants de l'article, publicat a la revista PNAS, són l'equip dirigit per Clive Fynlaison i altres investigadors vinculats al Museu de Gibraltar i que compta, des de fa temps, amb la col·laboració de l'IPHES (Jordi Rosell), han divulgat els esforços per obtenir una acurada datació del nivell superior. Un cop assegurada la datació, tot sembla indicar que van ser realitzades per neandertals en un dels seus possibles darrers habitatges europeus. 

A la imatge de l'IPHES es pot veure l'estructura geomètrica del traçat realitzat en una seqüència que combina dues orientacions bàsiques del traç. La realització dels solcs requereix un esforç considerable aplicant de forma repetida i amb força un material abrasiu sobre la roca mare. L'estudi conclou que els neandertals van dur a terme de forma deliberada aquest disseny amb la intenció de ser vist per altres individus tenint en compte la mida i el lloc on s'havia de dibuixar. Aquesta complexitat cognitiva no és exclusiva de l'home modern. Els autors no es pronuncien sobre el fet que sigui art o no. Si que es comprometen a assegurar que no es tracta d'accions funcionals lligades amb una finalitat pràctica directa. 

La notícia ha tingut una gran transcendència a nivell internacional per la reivindicació de la capacitat simbòlica que, aquesta i altres troballes, els permet atribuir a l'espècie Homo neandertalensis. És en aquest context que a la roda de premsa de presentació de la troballa Eudald Carbonell referma la "importància de reconèixer que no som l'espècie escollida" bloc de l'IPHES. Aquest investigador ja fa anys que defensa la complexitat cognitiva d'aquesta espècie basant-se, entre altres coses, en l'estructura d'ocupació de l'espai al jaciment de Capellades. La complexitat de la dieta, l'ús de determinades tecnologies, l'elaboració d'ornaments usant plomes, petxines pintades, etc, la flauta de Divje Babe, i molts altres indicis ens parlen d'aquesta capacitat simbòlic que a poc a poc es va reivindicant.  

Al bloc de Paleoantropologia Hoy podreu trobar altres manifestacions simbòliques atribuïbles a l'home de neandertal. Només comentar que en alguns casos, com les foques de Nerja, es tracta d'una datació indirecta.
  
Rosa M. Tristán explica la ponència amb tot detall al seu blocLa notícia a l'IPHES. HominidesPodeu veure el Vídeo publicat a Youtube de Newcientist compartit per @ivandiazsm


AGOST 2014

Novetats breus

1. L'auge de la tecnologia fa 50.000 anys correlaciona amb una disminució del nivell de testosterona. Science Daily

2. l'INRAP (Institut National de Recherches Arqueologiques Préventives) ha actualitzat un vídeo realitzat sobre un exercici d'arqueologia experimental en el que es procedeix a descarnar un bisó amb rèpliques de les eines que els neandertals tenien a la seva disposició fa uns 50.000 anys. L'arqueòleg Vicent Mourre arqueòleg i Emilie Claud traceològa expliquen les eines i el procés que es realitza per tal d'obtenir dades del procediment i de les marques de tall que posteriorment seran analitzades per fer-les servir de referència comparativa. Durada 00:05:03. Idioma Francès. 

3. Els neandertals menjaven coloms segons s'anuncia a la publicació de Ruth Blasco, Clive Fynlaison, Jordi Rosell i d'altres especialistes que han analitzat les restes òssies trobades a la cova de Gorham de Gibraltar, un dels darrers hàbitats d'aquesta espècie. L'article s'ha publicat a la revista Scientific Reports de Nature. 

4. Documentaries _HD ha publicat un vídeo interessant sobre l'evolució humana a Youtube

5. El fòssil del nen de Taung, Australopithecus africanus, no mostra adaptacions (retard en el tancament de la sutura metòpica o fontanel·la anterior) en el desenvolupament prefrontal que semblin indicar modificacions en la línia evolutiva humana. PNAS, Paleoantropologia Hoy

6. La prehistòria genètica del nou món àrtic. Història de les recents migracions que han donat lloc a la població inuit actual. Publicat a Science.


Datació de la desaparició dels neandertals i de la coincidència amb els sapiens

Un equip internacional d'investigadors liderats per Tom Higham han datat 40 jaciments mosterians, cultura atribuïda a l'home de Neandertal, per tal de datar correctament les darreres ocupacions d'aquesta espècie a Euràsia i esbrinar el temps durant el qual neandertals i sapiens van conviure. 

Els principals problemes que fins ara han dificultat l'obtenció de dades definitives han estat la imprecisió de la tècnica del C14 per aquests rangs d'edat així com l'habitual contaminació de les mostres. Per aquest motiu els investigadors han hagut d'obtenir mostres netes i usar l'accelerador d'espectrometria de masses per poder ajustar millor les datacions obtingudes. 

Tot i que l'estudi mostra diferències en el moment de la desaparició depenent de la zona, la desaparició del mosterià a tot Europa es va produir fa entre 41,030 i 39.260 anys. 

L'estudi demostra també que sapiens i neandertals van conviure durant un llarg període de temps que va entre 2.600 i 5.400 anys. Aquesta dada serà fonamental per acabar d'entendre la possible transmissió cultural i tecnològica i el patró de relació de les dues comunitats amb l'entorn i entre sí. 

Els autors posen en dubte el lloc i el moment exacte de la desaparició dels darrers neandertals tenint en compte els resultats de les datacions a la península ibèrica. Precisament són les mostres de la cova de Gorham situada a Gibraltar i també les de Sibèria (els dos extrems de l'ocupació neandertal) les que encara no han pogut estar datades amb precisió.

L'article s'ha publicat a la revista Nature. Trobareu el comentari de la notícia en molts mitjans com NHM, d'on he obtingut la imatge que il·lustra aquest escrit, o a Dailymail


"There was not first human"

El curt vídeo que ve a continuació ha estat compartit a Youtube pel compte It's Okay To Be Smart i explica una de les idees bàsiques de la teoria de Richard Dawkins (link al seu compte de twitter) que també és una de les idees que m'agrada explicar sempre que tinc l'oportunitat de parlar sobre l'evolució humana. Una idea simple per exemplificar la no existència d'un primer humà, el fet que som vius gràcies a un fil de vida ininterromput que ve del principi de la vida i la relativització del concepte d'espècie, entre d'altres constitueixen continguts essencials en la divulgació científica de l'evolució humana. Durada: 00:04:07. Idioma: Anglès.




Diversitat cultural sapiens a l'Àfrica anterior a l'expanció

L'estudi publicat per la revista Quaternary Science Reviews per Eleanor M. L. Scerri, i altres companys de les universitats d'Oxford i Burdeos analitza 17 jaciments del nord d'Àfrica i compara les diferents cultures pel que fa a la realització d'eines lítiques fa entre 130.000 i 75.000 anys. 

En aquests moments els sapiens ja es desplaçament amb grups que desenvolupaven diferents cultures lítiques més o menys aïllades entre sí. Segons l'estudi els grups es dirigien al nord seguint els rius en un moment en què els ecosistemes del Sahara eren molt més diversos que en l'actualitat. Els rius també representaven les vies de comunicació per establir contacte amb altres grups. 

Efectivament, la zona era un mosaic d'ecosistemes que podia anar de zones desèrtiques a boscs espesos, per aquest motiu les eines també s'adaptaven al tipus d'explotació que calia fer de l'entorn per obtenir-hi els recursos. 

L'estructura de múltiples poblacions amb diferents nivells de relació però, en general, separades entre sí que estan disperses pel territori ocupant una gran diversitat d'ecosistemes és la principal aportació d'aquest treball. 

Podeu ampliar la informació a Archaelogy News Network d'on he obtingut la imatge de les eines lítiques del jaciment egipci de l'oasi de kharga propietat de la Universitat d'Oxford.


l'ADNmt del Mirador indica diversitat de poblacions en el neolític europeu.

El jaciment de la cova del Mirador es troba a la vessant sud de la Sierra de Atapuerca. Fa entre 4.760 i 4.200 anys va ser utilitzat com a zona d'enterrament. A l'estudi publicat a la revista Plos One i signat per Daniel Gómez-Sánchez, Carles Lalueza-Fox i un grup extens col·laboradors es comenten els resultats de les anàlisi de l'ADN mitocondrial de 19 dels 23 individus identificats. 

La conclusió més publicada és la relació genètica d'aquests grups amb altres poblacions del pròxim orient i de la zona de l'actual Alemanya. Els resultats obtinguts mostren la gran diversitat dels haplogrups (H-5, K-3, T2 i variants - 4, X2 -3, i altres). Aquesta estructura més diversificada correspondria a les poblacions del neolític mitjà. 

Posteriorment la composició dels grups variaria, sobretot amb l'ampliació de l'haplogrup H, que arribaria a ser del voltant del 50% en el neolític final, segons sembla aquesta modificació estaria lligada amb l'aportació de nous grups relacionats amb la cultura campaniforme i  que en aquest mateix estudi es formula la hipòtesi de la seva ubicació inicial a l'occident peninsular i que es va expandir a tota Europa, encara que més tard s'ha documentat el procés migratori invers.

Els haplogrups X2, K i T2b corresponen a llinatges més habituals avui en dia al pròxim orient on van reeixir. Les dades del Mirador mostren l'existència d'un senyal genètic comú a Europa Occidental i Central durant el neolític mitjà i tardà, més concretament amb la cultura Salzmünde, Rossen i Baalberge a "Alemanya" i Treilles al territori de l'actual França. 

Personalment em crida l'atenció la diversitat d'haplogrups cosa que segons el meu entendre indica l'existència i el contacte habitual entre diferents llinatges, i per tant, desplaçaments) en una població que tot que es dedicava a la ramaderia i més ocasionalment a la cacera, ja havia incorporat l'agricultura a la seva economia habitual. 

Podeu ampliar la notícia a la web de l'IPHES, llegir la nota al bloc de Dienekes o la divulgació que en fa RTVE

La imatge del jaciment del Mirador és un fragment de la que apareix en el mateix article.



Calibrar el genoma mitocondrial usant ADNm antic

Adrián Rieaux i altres autors han publicat a la revista Molecular Biology and Evolution un article molt interessant sobre la datació de l'ADN mitocondrial (seqüència matrilineal) per tal d'establir l'evolució de l'arbre genètic de l'evolució humana. 

Els autors en aquest estudi han aprofitat 350 genomes ja existents i, a més han seqüenciat 146 genomes especialment per aquest treball. El resultat és el quadre que podeu veure a continuació. 

Tot i que alguns investigadors han expressat alguns dubtes en alguna datació específica aquest article es considera una molt bona aportació a l'estudi de l'evolució humana. Personalment crec que és d'especial interès la nova aportació al procés de generació dels diferents nissagues humanes. 

Podeu llegir els comentaris de Dienekes al seu bloc.


Rieaux, Adrian i altres. 2014 Publicat per l'Oxford University Press en nom de la Societat per a la Biologia Molecular i Evolució.


Segons un estudi l'Homo floresiensis no és una nova espècie, patia la síndrome de Down

La controvèrsia en relació a la identitat de les restes humanes trobades a la cova de Liang Bua de la illa de Flores torna a estar d'actualitat. 

La seva altura (1,06 m), una capacitat cranial de 380 m3, que situa els fòssils en un rang de la mateixa mida que ximpanzés i australopitecins, juntament a l'anàlisi comparativa d'altres característiques van decidir a Peter Brown a crear un nou taxó que van anomenar Homo floresiensis

Aquest homínid hauria conviscut amb l'Homo sapiens, que va ocupar l'illa més tard- fins fa només uns 12.000 anys. Tot i la seva limitada capacitat cranial era capaç de construir eines lítiques per caçar i processar els aliments i de controlar el foc. Segons aquesta teoria un grup d'homínids -probablement Homo erectus- va poder arribar a l'illa de Flores en un moment en el que el nivell del mar era excepcionalment baix a causa d'una glaciació i un cop allí ja no n'hauria pogut sortir quedant aïllat amb pocs recursos. En aquesta situació d'insularitat moltes espècies evolucionen modificant la seva mida per adaptar-se millor. Això és el que va passar a aquest grup humà. 

Paral·lelament a aquesta hipòtesi n'hi ha d'altres que consideren que les característiques detectades a l'esquelet LB1 i a les altres restes trobades són causades per processos patològics que podien haver afectat a individus sapiens. S'han proposat diferents patologies: cretinisme, síndrome de Laron o enanisme de Majewski. 

En aquesta línia s'han publicat dos estudis a la revista PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences) on s'aporten noves dades que intenten
justificar que les restes no corresponen a una nova espècie i que en realitat LB1 es tracta d'un
Homo sapiens que patia la Síndrome de Down. 

En el primer article (pdf) Robert B. Eckhardt i els seus companys repliquen les dades morfològiques i consideren que han estat subvaloradades tant pel fa a l'altura com a la capacitat cranial que consideren de 430 cm3, dada que ja entraria en el rang d'habitants de la zona amb la SD. Amb les dades actualitzades podrien considerar-se dins del rang sapiens. Segons els autors no es justifica la necessitat de crear una nova espècie. 

En el segon article (pdf) Els investigadors d'aquest equip consideren que l'asimetria facial, el petit volum endocranial, la braquicefàlia (cap arrodonit i curt), els fèmurs proporcionalment curts i altres característiques de LB1 són compatibles amb la diagnosi de la Síndrome de Down, patologia que també ha estat documentada en ximpanzés i orangutans. 

A ningú se li escapa que aquesta controvèrsia es podria resoldre ràpidament amb els resultats de l'anàlisi de l'ADN de les mostres. Lamentablement l'ADN obtingut de LB1 només permet l'obtenció de fragments (fins ara compatibles amb homo sapiens) gràcies als que encara és impossible discernir qui té la veritat en aquesta polèmica científica, una de les més interessants del camp de l'evolució humana en aquests moments. 

Esperem que l'evolució de les tècniques de seqüenciació d'ADN o la troballa de mostres de fòssils en millor estat de conservació permetin esbrinar definitivament quina és la identitat de l'Homo floresiensis.  

Podeu ampliar la informació a Paleoantropologia Hoy, Pileta de prehistoria o Science Daily

A la primera fotografia de Yousuke Kaifu publicada el 18 d'abril de 2013 per National Geographic News es pot veure la diferència entre un crani sapiens (esquerra) i LB1 (dreta). A la segona una impressionant vista de la cova de Liang Bua.




JULIOL 2014

Novetats breus

1. Un estudi planteja una alternativa a l'explicació sobre la funció de la pell clara desenvolupada posteriorment a la sortida d'Àfrica. Majoritàriament es considera que es tracta d'una adaptació que afavoreix una millor captació de raigs UVB (llum ultraviolada B) indispensable per la síntesi de la vitamina D. La nova proposta de Peter Elias et al. posa en valor el paper de la pell com a barrera per a la pèrdua d'aigua. Segons aquests investigadors és molt important el paper de la filagrina, que es descompon en una molècula anomenada àcid urocànic que és l'absorbent més potent dels raigs UVB a la pell. 

2. Una dent de llet amb arrel -cosa que indica que l'infant va morir abans que li caigués de forma natural- és la resta biològica d'un humà més antiga trobada fins ara a la península itàlica. Té una antiguitat de 585.000 anys i s'atribueix a Homo Heildelbergensis. Podeu ampliar la informació al bloc PaleoramaEnRed

3. Dos grups humans pertanyents a ètnies diferents van lluitar a Jebel Shaba, a la riba est del Nil i nord de Sudan. La causa va ser la competència pels recursos en una època en què la sequera va disminuir la quantitat d'aigua, de vegetació i d'animals herbívors a la zona. Una gran quantitat de puntes de fletxa incrustades als cossos n'és la prova. Una de les ètnies formada per antecessors dels actuals subsaharians de llargues extremitats, cos curt, mandíbules projectades, fronts arrodonits i nassos amples es va enfrontar amb un altre grup procedent del nord que tenien les cames més curtes i les cares planes. Podeu ampliar la informació sobre el que alguns anomenen la primera guerra racial fa 13.000 anys al reportatge de David Keys a l'Independent

4. La datació per luminiscència de la seqüència estratigràfica del jaciment alacantí de Salt indica unes dades entre 60.000 i 45.000 anys (MIS 3). En aquest període es produeix una ocupació recurrent que és l'habitual en els grups neandertals que es desplacen de forma estacional seguint les fonts d'alimentació, a una ocupació esporàdica i a l'abandonament final del lloc. L'abandonament coincideix amb un augment de l'aridesa possible causa de la degradació i la desaparició de la zona de la població neandertal. coincideix amb l'esdeveniment Heinrich 5. Ha estat publicat a Journal of Human Evolution

5. Nou article publicat a la revista Plos One demostra l'ús de les urpes de rapinyaire amb finalitat simbòlica per part dels neandertals. Resulten d'especial interès les il·lustracions que acompanyen la publicació.

6. Dos mil anys després a l'aparició de l'escriptura encara s'usava el sistema de comunicació que la va originar. Ho podeu llegir a Pileta de Prehistoria on fa referència a l'article original. 

7. Segons l'article publicat a la revista Plos One pels investigadors Guillermo Rodríguez-Gómez, Ana Mateos, Jesús A Martín-González, Ruth Blasco, Jordi Rosell i Jesús Rodríguez el fet que no s'hagi detectat presència humana a la serra d'Atapuerca en datacions properes als 600.000 anys d'antiguitat és degut a la competència pels recursos de carn amb altres espècies de predadors o carronyaires, més concretament per l'augment de la presència del jaguar europeu (Panthera gombaszoegensis) i la hiena ratllada (Hyaena hyaena). 

8. Publicat un estudi sobre les datacions dels jaciments de la conca de Nihewuan a Journal of Human Evolution. sis jaciments situats entre 1,6 i 1,1 milions d'anys. Podeu llegir el resum a Paleoantropologia Hoy. 


La Boella, datació del jaciment i l'acheulià a Europa

El director arqueològic Josep Vallverdú i un equip d'investigadors de diferents camps del CSIC i de L'IPHES acaben de publicar
a la revista PLOS ONE les datacions del jaciment del jaciment de la La Boella.  

En jaciment situat en el municipi de La Canonja (Tarragona) s'hi han pogut localitzar restes de grans mamífers com Mammuthus meridionalis, Hippopotamus antiquus, Dama sf. vallonetensis, cavalls, cèrvids,... i també d'altres micromamífers com Mimomis savini, un ratoli molt important per establir datacions i molts altres. Aquestes i d'altres dades han permès reconstruir l'habitat antic d'aquesta zona. 

Al costat d'alguns fòssils d'animals o de forma més isolada s'han trobat un bon nombre d'eines pertanyens a dues cultrures diferents, el mode 1 o olduvaià i el mode 2 o acheulià. 

La datació de l'estratigrafia s'ha realitzat per paleomagnetisme, bioestratigrafia i per datació dels isòtops radioactius de l'alumini i el berili de les mostres de quarcita. Els resultats obtinguts situen el jaciment entre 1 milió i 780.000 anys. 

El barranc de la Boella formava part d'una zona humida a la desembocadura del riu francolí on els animals acostumaven a anar a beure i alguns eren més fàcilment capturats i processats per l'alimentació d'animals carnívors, carronyaires i també per humans. 

La presència en el jaciment d'eines lítiques realitzades amb la tècnica anomenada acheulià és una gran troballa ja que representa la migració d'una nova onada d'homínins de l'Àfrica on ja s'havia escampat abans del milió d'anys. La presència d'aquesta tecnologia a La Boella converteix el jaciment en el lloc d'Europa on s'ha pogut localitzar aquesta indústria amb més antiguitat. 

Són de molt d'interès les fotografies i gràfics que acompanyen l'estudi de les que hem modificat per simplificar la que acompanya aquest escrit. El document també comenta el debat científic en relació a la continuïtat o discontinuïtat del poblament humà a la península ibèrica. Felicitem a Josep Vallverdú, Palmira Saladié, Antonio Rosas i la resta de l'equip per la publicació de l'article, per la feina feta i per posar en valor el jaciment de La Boella. 

Esperem que ben aviat es pugui comptar amb les instal·lacions que la professió i la població reclama per tal que es pugui construir un gran centre de recerca i de divulgació a la zona.Podeu ampliar la informació a la web de l'IPHES, o en llocs de divulgació com la Pileta de Prehistòria o l'ABC.


Paleolític a l'Alcàrria de Cuenca

Santiago David y Míchel Muñoz i l'equip d'arqueòlegs que investiguen diferents jaciments a Conca han comentat la presència d'eines lítiques dels diferents modes als jaciments estudiats. Algunes de les eines i les marques de tall que n'indiquen el seu ús es remunten a un milió d'anys. Font Europa Press. Podeu veure el documental de l'Alcarria compartit per Pileta de la Prehistòria del compte de Youtube de Michel Muñoz. En aquest vídeo es repassa la formació geològica de la zona i les eines de diferents tipologies que s'hi han localitzat. Durada 8:33 minuts. Idioma: Castellà.





El chico de la gran Dolina al MEH

Ja fa vint anys que a TD6 (el nivell 6 del jaciment de Trinchera Dolina)
Aurora Martín va trobar uns fòssils humans d'una
antiguitat aproximada d'uns 900.000 anys. Les restes, la majoria juvenils havien estat processades per alimentar altres homínids. 

Aquells fòssils presentaven característiques molt especials que configuraven una barreja de característiques primitives i d'altres molt modernes, fins hi tot, algunes presents en els sapiens. L'equip d'Atapuerca va decidir anomenar-lo Homo antecessor. El nom indica el primer home que es va aventurar a Europa des de l'Àfrica essent el pioner (llavors es pensava això) de l'ocupació homínids al continent. Segons l'equip, en un plantejament inicial, aquesta espècie seria la que donaria lloc a Homo sapiens a l'Àfrica i a la línia dels neandertals a Europa. 

Si heu estat al Museo de la Evolución Humana de Burgos haureu pogut comprovar que a la galeria d'Homínids, al costat de Miguelón i fent 
companyia a les representacions de Mrs Ples, Lucy i exemplars d'altres 
espècies hi faltava la de l'Homo antecessor. Ha estat
Elisabeth Daynès treballant en un altre escultura.
ara que finalment s'ha completat la galeria d'homínids amb la  instal·lació de l'exemplar del "Chico de la Gran Dolina"

La reproducció és obra de l'escultora francesa Elisabeth Daynès i representa un nen d'uns 10 anys atès que la majoria de fòssils del jaciment corresponen a joves tot i que no hi ha cap dada que faci pensar que les restes no es puguin correspondre a una nena. L'escultora, juntament amb José María Bermúdez de Castro i el seu equip han decidit deixar-lo calb per mostrar millor les seves característiques cranials. Aquesta espècie ja disposava d'un volum cranial d'uns 1.000 cm3 cosa que produeix una certa desproporció de la relació entre el cos i el cap. 

Les imatges de l'escultura han estat compartides per @MiguelonMEH a twitter.


Iwo Eleru, el sapiens descendent d'un llinatge antic

Iwo Eleru és un crani d'un Homo sapiens que va viure ara fa només 13.000 anys al sud de l'actual Nigèria. Aquest crani presenta característiques que no es corresponen amb la morfologia moderna de la nostra espècie. Per aquest motiu ha estat motiu d'estudi en diverses ocasions i s'han formulat diferents hipòtesis explicatives d'aquest fet. 

L'estudi de Christopher M. Stojanowski publicat a la revista Journal of Human Evolution torna a posar de relleu la peculiaritat d'aquest fòssil. L'autor realitza 22 medicions del crani i aplica la fórmula de la distància de Mahalanobisis tot comparant-ho amb poblacions de sapiens africants de localitzacions perifèriques al Sahara. 

Segons les dades obtingudes el crani no es correspon a cap morfologia moderna de la regió i tampoc a cap d'anterior europea com podrien ser els neandertals. De tot plegat se'n dedueix que una població amb característiques arcaiques va sobreviure molt temps després que els sapiens moderns haguessin modificat la seva morfologia. 

Per aquest motiu el més probable és que aquesta població ocupés les àrees del Sahara en una època humida i provinents d'una zona més meridional. La segona conclusió és que l'homo sapiens va hibridar amb una població africana més antiga que va viure a l'Àfrica fa entre 500 i 700 mil anys (Homo heildelbergensis). 

A la web de la BBC podreu veure un vídeo de menys de dos minuts de durada en el que Chris Stringer, reconegut antropòleg vinculat al Natural History Museum, en fa una breu explicació.


Atapuerca 2014

Com ja es costum en acabar la temporada d'excavacions a Atapuerca els tres codirectors han presentat al públic l'estat dels treballs i les restes més importants localitzades aquesta campanya.

En les entrades anteriors del nostre bloc ja hem comentat i il·lustrat, gràcies a vídeos de la televisió de Castilla León, el taller de talla d'eines lítiques que els neandertals tenien en la zona actualment denominada com a Fuente Mudarra. Recordem que aquesta és la única espècie de la que encara no s'han trobat restes esquelètiques.

També en un post anterior es comenta l'enterrament calcolític de Cueva del Mirador. Tota la comunitat
científica està esperant els resultats de les proves d'ADN per saber l'estructura familiar del grup i confirmar la relació amb altres grups del neolític del nord d'Europa i així entendre millor els processos migratoris de fa uns 5.000 anys. 

Com tots sabem al jaciment de la Sima del Elefante s'hi havien trobat les restes d'eines lítiques i els fòssils més antics de tot el complex. Ja fa unes temporades que s'està excavant per sota del nivell de la trinchera. La principal troballa d'aquest curs ha estat una nova lasca de sílex que demostra la presència humana a la zona fa aproximadament 1,3 milions d'anys (TE9).

Continuant amb els jaciments de la trinchera del ferrocarril cal destacar els treballs realitzats a la Gran Dolina. En aquest jaciment ja s'ha pogut avançar molt en els treballs del nivell TD10, un jaciment de fa uns 430.000 anys i que, contemporani als jaciments de Galeria i la os Huesos, va ser usat pels Homo heildelbergensis (continuo amb aquesta nomenclatura tot i les noves dades per no confondre al lector) com un espai per a processar els aliments. Per aquest motiu aquest nivell era molt ric en fòssils que ha calgut extreure amb la deguda dedicació. 

Els codirectors van informar que en aquest jaciment les perspectives són poder avançar molt més ràpid i arribar així a TD6, nivell on es troben les restes d'Homo antecessor l'any 2020. No hi ha cap dubte que aquesta serà una nova etapa que rellançarà els jaciments a nivell mundial. També s'ha confirmat l'existència a TD4 d'un nivell 200.000 anys més antic que TD6 on s'hi han trobat eines fabricades per l'home. Una nova línia d'investigació en aquest jaciment ha estat avançar en la datació dels diferents nivells cosa que permetrà contextualitzar més ràpidament les troballes. 



La darrera novetat d'aquest jaciment representa un repte de futur. Les coves d'Atapuerca corresponen a un complex càrstic que es va anar formant per desgast de la roca calcària en diferents zones a causa de l'erosió provocada per l'aigua. Posteriorment aquestes coves, algunes interconnectades, es van omplir de sediments. S'ha pogut establir a traves d'un sondeig que el potencial d'aquest procés arriba a nivells d'1,7 milions d'anys. Caldrà investigar en un futur aquests nivells per estudiar el clima i tots els indicis de vida que si puguin trobar sense descartar la possibilitat de localitzar alguna presència humana més antiga encara. El que ara sembla ciència ficció entra en valor si recordem que fa pocs anys enrrere ningú pensava que a Europa es poguessin trobar restes humanes tant antigues com les que s'ha demostrat actualment que hi vivien. 

Pel que fa a la Sima de los Huesos les restes que s'hi han trobat serviran per completar esquelets d'exemplars descoberts en campanyes anteriors i que configuren la col·lecció més completa i extensa en poblacions de 430.000 anys d'antiguitat. Aquesta campanya s'hi han localitzat una pelvis infantil, diversos fragments d'occipital d'un adult d'uns 50 anys i una vèrtebra toràcica d'un jove. Podeu veure els fòssils a la fotografia adjunta. 

Per acabar voldria explicar també l'anècdota de la troballa d'un dau que correspon a l'època romana per exemplificar la riquesa de l'ocupació humana d'un espai en el que s'hi poden identificar nivells que van des de fa més d'un milió d'anys fins a l'actualitat. Esperem els resultats de les recerques complementàries que segur en un futur caldrà extreure de les restes trobades amb la perspectiva del proper congrés sobre evolució humana que es celebrarà a Burgos ben aviat i que segur plantejarà novetats interessants en el camp de l'evolució humana. 

Tot just acaba la campanya d'enguany i ja esperem que comenci la de l'any que ve.


Cueva del Mirador, un cementiri del calcolític a Atapuerca

A Atapuerca hi ha jaciments per cobrir tota la història de la humanitat. El Jaciment de la Cueva del Mirador té registre d'ocupació des del paleolític superior fins a l'actualitat. Tal com es pot veure en vídeo de Radio Televisión de Castilla i León ja s'hi han identificat 23 esquelets del calcolític (període entre el neolític i l'edat del bronze) amb una antiguitat aproximada de 4.700 anys. Els cadàvers corresponen a homes i dones, la majoria entre 20 i 40 anys. Ben aviat podrem conèixer la relació entre els diferents individus gràcies a l'estudi de genètica de grups que es publicarà a la revista Plos One. La dada més sorprenen és la relació de parentiu que la població de la Cueva del Mirador té amb grups del neolític residents a l'actual Alemanya. Durada del vídeo 2' 9". Idioma castellà.



Taller de talla neandertal a Fuente Mudarra (Atapuerca)

La Radio Televisión de Castilla i León ha penjat al seu compte de Youtube un curt reportatge sobre la troballa al jaciment de Fuente Mudarra d'un espai on els neandertals fa 50.000 tallaven les eines de pedra per elaborar les seves eines. Durada: 1:27 minuts.



Canals semicirculars i humans dels plistocè a Euràsia

El laberint és una petita estructura de l'orella interna situada a la zona temporal que serveix pel control de l'equilibri. L'estímulació del líquid contingut en els canals aporten informació al cervell sobre la posició del cos. Aquesta estructura presenta una configuració morfològica que s'ha usat tradicionalment per identificar i diferenciar els neandertals dels humans moderns. 

El laberint del crani de Xujiayao 15 es correspon a l'estructura atribuïda tradicionalment als neandertals en un context que sembla clarament no neandertal. Els canals semicirculars dels neandertals presenten les següents característiques: un canal anterior relativament petit, el lateral en canvi és més gran, mentre que el posterior es trobar en una posició lleugerament inferior. 

En la imatge (de la web de Dienekes) que acompanya es pot observar que les característiques de XJY (rombe vermell) es troba en una posició característica del grup de neandertals (quadre blau). 

Per concloure l'explicació cal determinar exactament a qui correspon el crani Xujiayao 15. A
l'estudi es comenta que altres característiques dels fòssils associats són clarament no neandertals i s'hi refereix com a "humà asiàtic arcaic", en altres notícies de divulgació s'anomena "crani humà modern". Recordem, que té una antiguitat de 100.000 anys.

Personalment penso que aquesta indefinició és la que caldrà resoldre amb el temps. Es tracta d'un descendent d'Homo erectus asiàtic? sembla poc probable! Es tracta de restes cranials de l'home de Denisova clarament més emparentat amb els neandertals, ho desconec i no tenim altres mostres de cranis d'aquesta espècie; Es tracta d'un Homo sapiens arcaic, seria llavors fruït d'un procés d'hibridació. 

Tot plegat és el que caldrà comprovar en un futur incorporant nous exemplars a aquesta anàlisis comparativa i intentant obtenir ADN de les mostres.  Erik Trinkaus reflexiona en aquest article sobre la importància de la troballa en el sentit que fa més complex el model evolutiu humà. Tot apunta que coneixerem en un futur una major diversitat en els grups humans d'aquesta etapa de l'evolució humana i segurament caracteritzada per un desenvolupament en mosaic de les diferents característiques morfològiques. 




Repensar l'inici de la humanitat

Segons el meu parer el treball de Susan C. Antón, i altres investigadors publicat a Science sobre l'evolució inicial del gènere homo més que una aportació
específica es tracta d'una recopilació fonamentada. Aquest tipus d'aportacions són essencials per donar context global a dades específiques obtingudes en estudis de detall i formular hipòtesis globals amb la finalitat d'actualitzar teories superades per les descobertes arqueològiques més recents.

La teoria desenvolupada per l'estudi planteja alguns axiomes bàsics com són: 

El clima africà on es van desenvolupar les diferents espècies es caracteritza per un llarg període que presentava canvis impredictibles. La modificació del clima i per tant la diversificació dels recursos afavoreix l'èxit de les espècies amb una alimentació menys especialitzada. Aquesta seria doncs una altra característica inicial. 

Les característiques que portarien al desenvolupament de la morfologia de l'home actual es van generant per separat en diferents espècies segons una estructura modular (Aquesta dada coincideix també amb l'estructura de l'evolució de les diferents espècies en el darrer milió d'anys a Europa, llegiu "La sima de los Huesos i l'evolució humana a Europa" Juny 2014). 

L'estudi planteja dues línies pels homínids inicialment; d'una banda els 1470 i 1813 correspondrien
als coneguts com a Homo habilis i Homo rudolfensis, Hsp (a la imatge es pot apreciar millor l'escala temporal) correspondria a l'espècie d'homínids inicials, i finalment He equivaldria a Homo erectus, amb el matís que "He (D)" correspondria a l'Homo erectus de Dmanisi, un cop aquesta espècie -fa poc menys de dos milions d'anys- ja havia sortit d'Àfrica. La línia groga correspondria als Parantrops (A - aethiopicus. b -boisei i r - robustus) i la  verda als Australopitecus (Afr - africanus, G - Garhi i S - Sediba). 

També relacionen l'aparició de la modificació intencionada de pedres per tal de produir eines amb la cronologia dels diferents clades. Fins ara s'ha considerat aquesta una de les claus culturals en la definició del gènere Homo. En el segon quadre s'estableix una correlació entre l'evolució de la morfologia i la conducta. 

Amb aquestes datacions encara hi ha molt poques restes, segur que noves troballes ajustaran el temps en què va viure cada espècie i, a més, segur que es plantejarà la revisió de gènere d'algun fòssil entre Australopitecus i Homo. La interpretació global de l'article és que tant australopitecins com els homínids van donar lloc a diferents estructures morfològiques per tal d'adaptar-se millor per a l'obtenció de diferents fonts d'alimentació. Probablement també les relacions entre les diferents "espècies " eren més tant o més complexes com les han estat en la història de la humanitat recent entre neandertals. denisovans i sapiens.

Qui vulgui ampliar la notícia ho pot fer en anglès a Smithsonian Science, Science Daily o Pasthorizonspr; en castellà podeu llegir la notícia a Pileta de Prehistoria o si volu conèixer dades més específiques en el post que en fa Juan Manuel Fernández a Paleoantropologia Hoy

Les imatges corresponen a les fonts ja citades anteriorment.


Adaptació a viure en altura i denisovans

La nostra espècie es va originar a l'Àfrica. En el procés migratori posterior ha ocupat la major part de la superfície del planeta. Ha estat necessària l'adaptació de l'espècie a situacions ambientals difícils i diferents a les que es donaven en el lloc d'origen. Ha calgut adaptar l'organisme per afrontar noves malalties, a la menor insolació de l'hemisferi nord, al fred en els moments de glaciació, etc... 

Algunes de les modificacions genètiques s'han produït pels mecanismes clàssics de selecció natural, però d'altres han estat facilitats per hibridació, és a dir contacte sexual fèrtil amb altres "espècies" que ja estaven adaptades a l'entorn i que van aportat gens específics relacionats amb les característiques requerides per una millor supervivència en els nous medis. 

L'article de Emília-Huerta Sánchez i un important grup d'investigadors publicat per la revista Nature es centra en l'estudi de l'adaptació de la vida en un entorn hipòxid com caracteritza l'altiplà tibetà. El gen implicat en aquesta adaptació és el EPAS1 i té diferents haplotips que estan relacionats amb la modificació dels nivells d'hemoglobina en sang. 

L'haplotip seqüenciat només es dona en els denisovans (ja extingits), en la població del Tibet i en alguns grups de xinesos. En aquest cas l'hemoglobina en sang augmenta i facilita la vida en un entorn baix en oxigen facilitant la reproducció i disminuint les patologies relacionades amb els problemes cardiovasculars i el mal d'altura. 

Svante Pääbo, investigador que va seqüenciar inicialment l'ADN denisovà, corrobora els resultats d'aquest treball i considera adequat vincular aquesta modificació genètica a la introgressió entre els dos grups. Rasmus Nielsen, biòleg computacional de la Universitat de Califòrnia i cap de la recerca, declara en un article de Brandon Keim a National Geographic que la possibilitat que aquesta no sigui l'explicació és del 0% i comenta la possibilitat que fruït d'aquest contacte també s'haurien produït intercanvis culturals encara molt difícils de demostrar. 

Les dades de l'autoria de la imatge que acompanya les trobareu en la mateixa imatge.  


JUNY 2014

Novetats breus

1. Es presenten en societat com els primers pantalons de la història perquè diuen que és el primer que tenia una peça que unia els dos camalls. Es tractava d'aconseguir una millor protecció mentre es muntava a cavall per desplaçar-se per l'oest de l'actual Xina ara fa uns 3000 anys. Podeu llegir l'abstract de Quaternary International o la notícia de divulgació publicada a Le Monde

2. L'anàlisi de les restes de micromamífers realitzat a la cova Galls Carboners de Mont-ral (Tarragona) confirma les dades que fa 30.000 anys la península tenia un clima més fred i sec que l'actual. L'estudi realitzat per investigadors i col·laboradors de l'IPHES s'ha publicat a Journal of Quaternary Cience. Podeu ampliar la informació al blog de l'IPHES

3. Joseba Rios-Garaizar, Diego Garate Maidagan, Asier Gómez-Olivencia han coordinat l'estudi publicat per la Diputación Foral de Bizkaia sobre el jaciment de la cova d'Arlampe (Lemoa). El treball científic de 304 pàgines recull un conjunt d'articles sobre la cova i les troballes en una cavitat que presenta una ocupació que va des del Plistocè mitjà fins a l'època romana. Conté evidències d'una de les ocupacions inicials del neandertals en el nord peninsular. L'estudi que podeu baixar complet en aquest enllaç és un exemple del que cal fer per donar a conèixer millor el patrimoni. 

4. El treball de Christofher Sandom i altres autors analitza les dues hipòtesis, canvi climàtic i a causa de l'acció humana, que de forma més versemblant expliquen la desaparició de la megafauna al quaternari. Els resultats de l'estudi confirmen el que ja representa la hipòtesi majoritàriament acceptada: l'home va ser la causa fonamental de l'extinció dels animals grans. Són interessants l'anàlisi diferencial que l'article fa dels diferents continents en funció de l'ocupació exclusiva o no de l'homo sapiens i els mapes que il·lustren la recerca. 

5. Fosses sitges i altres coses. Catàleg d'estructures prehistòriques d'Europa de Josep Miret i Mestre és a més d'un catàleg un recurs imprescindible per a la identificació dels diferents estils constructius i la funció de les estructures que un arqueòleg es pot trobar en una excavació. Representa un recurs exhaustiu imprescindible per l'estudi de la prehistòria. Us el podeu descarregar d'aquí

6. En el proper article difondrem la notícia sobre la importància de l'ús de marcadors en l'anàlisi de la paleodieta a partir de la publicació de l'anàlisi de copròlits de neandertals segons els quals es confirma la importància de les aportacions vegetals a la seva dieta. L'estudi ha estat publicat en obert a Plos One i divulgat per molts mitjans com EsMatèria. 

7. Al jaciment de la Cova dels Bous hi trobem un dels fogars neandertals més grans d'Europa. Ho podeu llegir al blog Paleoramaenred

8. Interessant estudi sobre els neandertals del Massís Central francès


La Sima de los Huesos i l'evolució humana a Europa

No hi ha dubte que La Sima de los Huesos a Atapuerca és el jaciment on s'ha trobat la població de referència més important d'homínids del plistocè mitjà a Europa. Fins avui s'hi ha catalogat més de 6500 restes humanes pertanyents a 28 cadàvers. Les característiques excepcionals del jaciment han permès localitzar, fins hi tot, els ossets més petits del cos, els de l'orella mitjana; i extreure ADN mitocondrial de restes amb una cronologia de 430.000 anys, cosa que semblava impossible fa molt poc.

El jaciment torna a estar d'actualitat per la publicació a Science d'un article signat per l'equip d'Atapuerca on s'analitzen les característiques morfològiques de 17 cranis del jaciment. Podeu veure en aquest mateix article una excepcional fotografia del crani 17 feta per Fernando Trueba. Les dades confirmen que aquest grup no s'ajusta al clade d'Homo heildelbergensis. La classificació dintre d'aquesta espècie semblava ajustar-se al jaciment per la seva datació, però l'equip ja fa molt de temps que coneixia aquesta evidència.

La segona constatació és el fet que els cranis presenten determinats trets que després continuaran en les poblacions neandertals posteriors. Concretament: la forma triangular de la cara, el prognatisme, la robustesa de la mandíbula inferior, l'estructura de les cúspides dels molars i la dentició més petita de la part posterior de la mandíbula. En canvi l'estructura cranial és clarament diferent. Queda demostrat que es tracta d'una població pre-neandertal i que els patrons de desenvolupament van aparèixer progressivament en forma de mosaic i no d'un cop.

En el vídeo Juan Luis Arsuaga director científic del Museo de la Evolución Humana i codirector dels jaciments d'Atapuerca comenta la notícia per a la televisió de Burgos que ha penjat la entrevista al seu compte de youtube cyltvburgos.



Em sorprèn que ni en articles ni declaracions s'hagi fet cap referència a la notícia que es va publicat el desembre de 2013 sobre l'anàlisi d'ADN d'un fèmur de la població de la Sima de los Huesos que ens ocupa. Segons els resultats obtinguts l'ADN mitocondrial de transmissió per llinatge matern els denisovans són descendents directes dels homínids de la Sima. 

Les propostes per ubicar l'espècie en el devenir de l'evolució humana encara són diverses. El debat es centra ara en definir el lloc concret que ocupa aquesta població en relació a la filogènia que va donar lloc a neandertals i denisovans. Malauradament no comptem amb cap crani complet de l'home de Denisova cosa que permetria comparar les característiques morfològiques descrites en aquest estudi amb les de la població denisovana. 

Els dos arbres filogenètics que conec situen els homínids de la Sima en relació directa amb els neandertals o amb els denisovans. Per aquest motiu m'he permès plantejar una tercera hipòtesi. Queda per definir més exactament les relacions de l'Homo Heildelbergensis amb els altres grups cosa que es coneixerà segurament en el futur.

 





Descobrint noves pintures rupestres i els seus autors


Ja fa temps que el projecte Sigarep (Sistema geogràfico de información del arte rupestre) de la UNED, amb l'arqueòleg Sergio Ripoll, el fotògraf José Latova i

els experts en noves tecnologies Vicente Bayarri i Jesús Hermida, aplica escanejos multiespectrals amb càmeres que permeten captar 16 milions de colors arribant a les franges ultraviolades i infraroges. Gràcies a aquesta tecnologia es poden visualitzar pintures rupestres que són invisibles a l'úll humà. 


La mitjana de noves identificacions és d'una mitjana  40% superior a les obres ja conegudes. S'ha aplicat a jaciments amb pintures rupestres i a d'altres d'inèdits amb un gran èxit. És per aquest motiu que aquesta tecnologia ha esdevingut essencial en la identificació, catalogació i recerca en l'àmbit de l'art rupestre.


En la imatge de Huggingtonpost que acompanya es pot veure el mateix fragment de roca amb una imatge normal i una altra usant la càmera multiespectral. Com es pot comprovar a la imatge de sota hi apareixen multitud de figures que no es poden detectar a simple vista. És evident que no es pot tancar cap catàleg de cap jaciment sense haver estat analitzat completament amb aquesta nova tècnica.


Aquesta ha estat aplicada en diferents campanyes a jaciments de Madrid, Salamanca, Àvila i Segovia. Cal destacar que en alguns dels jaciments hi han pogut identificar representacions pròpies del que fins ara s'havia anomenat art llevantí que com es pot comprovar s'estenia molt més enllà de l'àmbit geogràfic que fins ara se li havia atribuït.


Aquesta tècnica es va emprar també a la zona de Valltorta-Gassulla amb força èxit. Va ser llavors quan en Ramon Viñas, especialista de l'IPHES ens va comentar la possibilitat d'analitzar les obres amb la finalitat de determinar-ne els autors. Efectivament, segons aquest investigador es donen clars patrons en la producció de les pintures que ens poden donar informació dels seus autors i de retruc de les migracions i les ocupacions que diferents grups van fer de cada zona.


Aquesta idea ha estat aplicada per Juan M Apellániz i Imanol Amayra de la Universitat de Deusto a les pintures rupestres de Ekain i Niaux (prop d'Andorra) i altres de la zona. Han seleccionat 70 dibuixos i gravats de cavalls d'entre 300 de la zona i han pogut identificar 10 autors de pintures i 10 autors de gravats i 4 artistes que usaven les dues tècniques.


Els autors es basen en l'análisi matemàtica de l'estructura de proporcions de 20 eixos de les figures, dels resultats estadístics d'aquestes dades i la observació microscòpica de les obres. És a partir de la valoració conjunta dels resultats obtinguts que s'atreveixen a assegurar que el nivell d'encert és molt alt. 


A la imatge es pot veure un cavall de la cova d'Ekain que ha estat objecte de la recerca obtinguda de la notícia que ha publicat El País on podeu ampliar la informació. També podeu fer-ho al Bolg PaleoramaenRed.





L'avantpassat comú entre ximpanzés i homínids va viure fa 12 milions d'anys?

Una de les fites més importants quan parlem d'evolució humana correspon al moment en què els llinatges que han donat lloc respectivament als ximpanzés i als humans actuals es van començar a separar. Poc a poc aquesta distància s'ha anat endarrerint per situar-se, segons la majoria de publicacions, a l'entorn dels 7 milions d'anys. 

El ximpanzé és l'animal amb l'ADN més semblant al nostre. A partir d'un determinat moment es van separar dues línies evolutives. En cada una de les dues línies es van produir modificacions genètiques successives ja sigui afegint, reduint o modificant l'ADN inicial. Comparant l'ADN de les dues espècies es pot saber quin és el percentatge de la seva diferència. Aquesta quantitat absoluta cal contrastar-la amb una taxa de modificació de l'ADN variable que actuaria com el patró d'un comptador de manera que com més temps passa més diferència hi hauria entre les càrregues genètiques de les dues espècies. Així doncs dues espècies similars poden tenir diferents ritmes de transmissió de variabilitat genètica als seus descendents.

L'estudi de D'Oliver de Venn, Gill McVean4 i altres quatre investigadors més ha demostrat després de comparar l'ADN de nou membres d'un llinatge de Pan troglodytes verus que la taxa de mutacions genètiques és més alta en els ximpanzés que en els humans. 

L'ADN femení aporta menys mutacions (25%) a la descendència atès que l'home crea constantment noves cèl·lules reproductores i, cada any que passa s'afegeixen noves mutacions. En el cas dels ximpanzés l'aportació de diversitat genètica per part del mascle és superior (90%) ja que tot i que inicialment són semblants en els dos casos, el factor edat en els ximpanzés determina un augment de la taxa de generació de mutacions superior.  

L'estructura d'aparellament en els ximpanzés pot haver produït un índex més gran de producció espermàtica i de retruc un augment del percentatge de mutacions. Recordem que morfològicament la mida dels testicles d'un ximpanzé equival comparativament al triple que al dels mascles humans. 

Tal com afirma  Mc Vean a Livescience el seu estudi demostra una taxa de variació de 0,1% cada milió d'anys i, tenint en compte que la diferència seria d'un 1,2%, es podria concloure que cal remuntar-nos als 12 M d'anys per a torbar el moment de separació entre els dos llinatges. 

Podeu completar la informació a National Geographic, Science Daily o el resum en castellà a Paleoantropologia Hoy

La imatge correspon a una adaptació d'una publicitat de l'empresa Braun.



El cas de la corda de la Cueva de Ardales

La Cueva de Ardales (Málaga) és un jaciment molt conegut que els investigadors han estudiat per la presència de pintures rupestres amb una antiguitat d'uns 30.000 anys. 

A vegades mirem el que ja coneixem i no seguim explorant. Això és el que ha passat en aquest indret on els investigadors han identificat una corda petrificada de 30.000 anys d'antiguitat lligada a la part alta de l'estalactita, a quatre metres d'altura, i que servia, segons sembla, per a poder pujar i poder pintar o repintar les imatges ja realitzades en els llocs de difícil accés. 

A més de la corda s'han localitzat quatre làmpades situades a la mateixa zona damunt d'estalactites trencades i una dotzena de fixes i altres de mòbils repartides per la cova i s'han identificar els combustibles orgànics: el moll de l'os o cera verge d'abella. 

L'equip d'investigadors coordinat per José Ramos i Gerd Chistian Weniger ha demostrat l'ocupació neandertal del jaciment amb una antiguitat d'uns 50.000 anys, han localitzat un espai dedicat a la realització de pigments i restes òssies que permeten identificat la dieta dels grups de sapiens i de neandertals que van habitar l'indret. 

El fet que noves exploracions de jaciments ja coneguts i excavats, ja sigui usant noves tecnologies o no, permetin descobrir noves troballes és un fet habitual en el món de la arqueologia.   

Per ampliar la informació podeu llegir el post de Pileta de la Prehistoria o MalagaHoy.


Origen neandertal de la regulació del color de la pell i de la fotosensibilitat

Ja coneixíem per altres estudis algunes de les modificacions genètiques que els asiàtics van patir en el procés de migració envers l'est d'euràsia. Aquestes afectacions tenen a veure amb el cabell, la pell, l'estructura dental i la vascularització del pit femení entre d'altres. En aquesta mateixa web podeu llegir el resum de l'article que el desembre de 2013 comenta la reintroducció del gen Hyal2 a l'ADN de l'home modern per hibridació amb els neandertals.

Recentment el mateix grup de recerca (Qiliang Ding, Li Jin i altres sis investigadors) Han publicat a la revista Molecular Biology and Evolution un nou article que explica, novament, la hibridació neandertal en relació a les característiques dels mecanismes implicats en la regulació del color de la pell i del fotoenvelliment. Es refereixen a la variant Val92met del gen MC1R responsable de l'hormona estimulant dels melanòcits, cèl·lules especialitzades en la formació de melanina que es disposen a nivell de la capa basal epidèrmica.

Resulta molt interessant la distribució geogràfica del percentatge de població afectada per aquesta modificació genètica. En la imatge que acompanya i que Dienekes ha compartit en el seu blog es pot apreciar de color negre el percentatge en les diferents zones del món. Segons l'article les zones on la població presenta més aquesta mutació són els aborigens taiwanesos (60-70%), els asiàtics continentals de l'est (30%) i és molt menor en els europeus (3%). La presència d'aquesta mutació en poblacions indígenes d'Amèrica del nord es pot interpretar com una nova prova de la migració per l'estret de Bering.   


Toumai, The oldest human ancestor 

Alliantcontent ha publicat un interessant vídeo de 38' de durada sobre Toumai. correspon a l'espècie Sahelanthropus chadensis que va habitar a l'Àfrica central aproximadament fa uns set milions d'anys. Les imatges fan referència al moment de la troballa, els diferents estudis que s'hi han realitzat i la reconstrucció plàstica. Idioma: anglès i francès.



L'entrada del neolític a Europa va ser principalment per mar

Ja són molts els treballs publicats en aquesta web sobre el procés, l'època i les vies d'entrada de la neolitització a Europa. Ja en un article titulat "La difusió del neolític per Europa" de maig de 2012 es feia referència a l'existència de successives migracions marítimes que passava per la mediterrània i d'illa en illa mentre transmetien els coneguts paradigmes culturals del neolític per la zona a través d'aquesta via. 

A l'estudi de Peristera Pashou i tretze investigadors publicat a PNAS que comentem avui es ratifica aquesta via d'entrada, no com a única, però sí com una de les més importants. 

La recerca es basa en l'anàlisi de l'ADN de 964 persones pertanyents a 32 ubicacions diferents de l'est de la mediterrània. Segons es demostra amb les dades de l'estudi l'origen de la migració provindria de la zona de l'actual Capadòcia i es dirigia, en un primer moment, a la costa sud-oest des d'on es van dispersar per les illes del Dodecaneso fins a l'actual Grècia. Un altre grup es va instal·lar a Creta des d'on es van dirigir a l'oest de Sicília i al sud de la península itàlica. 

Així com altres estudis asseguren la importància de la ruta terrestre per la primera entrada dels grups sapiens caçadors recol·lectors a Europa, i identifiquen rutes importants com la que defineix el riu Danubi sembla ser que els coneixements de navegació, el desenvolupament tecnològic ja permetia un trasllat segur  d'un grup humà nombrós per la via marítima, tot i que no es coneix el tipus d'embarcació que podien construir i utilitzar.

 La font de la imatge que il·lustra l'article prové de la web de newscientist.


MAIG 2014

Novetats breus

1. L'Institut Català d'Arqueologia Clàsica (ICAC) ha publicat a la web Amphora ex Hispania un catàleg d'àmfores hispanes. El lloc ofereix una multitud de possibilitats de cerca en funció de la seva datació, localització, etc.  i, posteriorment, s'accedeix a un conjunt de fitxes on podem trobar informació sobre les peces. 

2. Un equip d'arqueòlegs ha destapat l'escala interna que comunica l'entrada del Talaiot de Cornia Nou situat a Maó amb la part superior. Podeu veure la imatge i ampliar la informació al blog PaleoramaEnRed

3. Plos Biology publica un interessant article sobre l'evolució genital i la necessitat de corregir el biaix masculí en aquest tipus d'estudis. 

4. Desenvolupament mandibular de Paranthropus Robustus. Phisical anthorpology o Paleoantropologia Hoy

5. Sobre el consum de drogues a la prehistòria. Journal of Archaeological Method and Theory o News Network Archaeology.

6. Un estudi publicat a Journal of human evolution dona a conèixer les troballes dels jaciments de Danakil i Mulhuli-Amo. Les restes corresponen a homo erectus i tenen una antiguitat d'un milió d'anys. En destaca el crani gairebé complert UA-31. Podeu ampliar la informació al blog Paleoantropologia Hoy.
 
7. Interessant estudi sobre les puntes de fletxa de la important i coneguda cultura Clovis (13.300 - 12.500 BP) que segons sembla va començar a l'oest d'Amèrica del nord i després a l'est on hi trobem peces més diverses. Aquesta cultura evoluciona posteriorment en la cultura Folsom. Podeu baixar-vos l'arxiu d'Acadèmia.Edu simplement amb un registre o consultar el resum d'Paleoantropologia Hoy

8. Un estudi neuroanatòmic d'Emiliano Bruner i quatre investigadors més conclou que el desenvolupament de la capacitat cerebral en sapiens i neandertals i per tant la reestructuració dels elements cranials i morfològics de l'encefal i dels òrgans implicats pot haver afavorit el desenvolupament de problemes de visió i l'Alzheimer. Podeu llegir l'article sencer a Frontiers o un resum a Paleoantropologia Hoy

9. Daniel De Miguel, David M. Alba i Salvador Moyà-Solà de l'Institut Català de Paleoantropologia han publicat un estudi a la revista Plos One segons el qual la causa que els hominoides que fa 14 milions d'anys van ocupar Euràsia va ser la seva capacitat per adaptar-se a una dieta variada. Aquest fet va ser també el que, després d'un canvi climàtic, en va provocar la seva extinció. Ja no disposaven d'aquesta varietat de recursos en el nou entorn. Podeu llegir el resum al blog de l'¡ICP o a l'article sencer a la font ja esmentada anteriorment. 

10. Curt, però interessant article de La nueva ilustración Evolucionista sobre el creixement del nas i la seva funció en l'evolució humana. 

11. Al Nord-est de França s'ha localitzat un ric enterrament d'una antiguitat de fa  2.300 anys on s'havien implantat post mortem ullals de ferro que reproduïen la forma dels originals. Aquesta tradició documentada a Egipte des de fa més de 5.000 anys també es practicava a la cultura etrusca amb materials diversos. Segons sembla s'implantaven per a què el difunt pugui reiniciar una nova vida en les millors condicions possibles. Link.   


Foc a Cueva Negra fa uns 800.000 anys

La propera publicació de l'article científic sobre la presència d'un fogar antròpic a Cueva Negra torna a posar aquest jaciment en primera línia de l'actualitat. El jaciment es troba en un penya-segat a l'estret del riu Quípar al municipi de La Encarnación  (Múrcia). 

El nivell que comentem correspon a un reompliment sedimentari de la cova que ha estat datat entre 990.000 i 780.000 anys BP amb tècniques de paleomagnetisme i biocronologia. Segons Michael Walker i la resta d'investigadors de la Universitat de Múrcia queda perfectament demostrada la existència de restes que demostren plenament que amb una antiguitat aproximada de fa uns 800.000 anys els humans que poblaven l'entorn hi mantenien un foc viu durant llargs períodes en aquell espai. 

Es tractaria de la prova de control del foc més antiga a Europa i una de les més antigues en el món en un context controlat per humans. Les evidències que permeten corroborar aquesta hipòtesi són diverses. D'una banda el sediment gris clar mostra indicis d'alteració tèrmica en la micromorfologia de les mostres del sediment, a més el lloc, espai interior, on es troba el fogar impossibilita que s'hagués generat de forma natural i sembla indicar la necessitat d'un trasllat continuat de combustible per a mantenir-lo. El tercer indici és la presència de sílex clarament alterat per l'efecte de restar molt de temps a altes temperatures que, d'altra banda, no poden ser conseqüència d'un incendi forestal. A més de restes de cendres o carbons també s'han trobat en el fogar restes òssies calcinades. Cal esmentar que no s'hi a trobat ni una excavació ni un cercle de pedres o altres materials dipositats amb la finalitat de protegir el foc.

En la foto que acompanya podeu veure el lloc de l'excavació on es troba el fogar i les restes de sílex i óssos alterats pel foc. En general cal distingir dos moments de l'evolució humana pel que fa al control del foc. El primer moment es produeix quan els hominins són capaços d'adonar-se dels seus possibles avantatges (calor, seguretat i tractament dels aliments) i, perdent la por a acostar-s'hi, poden traslladar un foc produït de forma natural a un entorn protegit del vent i la pluja i mantenir-lo aportant-hi combustible reiteradament. El segon moment, molt més recent en el temps, seria quan els humans són capaços de produir ells mateixos el foc gràcies a diferents tecnologies. 

En molts articles el control del foc a Cueva Mayor s'atribueix a Homo Heildelbergensis tot i que la cronologia s'acosta molt a la presència a Atapuerca (Gran Dolina) d'Homo Antecessor. Segur que el jaciment de Cueva Negra, on s'han trobat dents,  ens donarà noves alegries

Podeu obtenir més informació a la web de la Associación murciana para el estudio de la paleontologia y el cuaternario d'on he obtingut la fotografia que acompanya. També podeu consultar Paleorama en Red, Popular archaeology o Terraeantiqvae.


Arsuaga, Bermúdez i Carbonell parlen d'Atapuerca a La8 TV de Burgos

La8 de Burgos ha publicat a Youtube el vídeo del programa Mesa de Redacción amb un col·loqui entre els tres codirectors d'Atapuerca. Una oportunitat única per passar una hora coneixent l'estat de les recerques als diferents jaciments i les perspectives de futur. També repassen els grans temes de l'evolució humana. Imprescindible!




Noves imatges de la cova Chauvet.

Cada cop es limita més l'accés als jaciments amb pintures rupestres per tal de preservar les obres de possibles alteracions que puguin accelerar la seva desaparició. Per aquest motiu valorem qualsevol oportunitat per veure imatges d'aquests espais singulars. La Cova Chauvet, descoberta fa només 20 anys, és un d'aquests espais plens de testimonis d'una cultura simbòlica ja desapareguda.

En aquest cas és TF1 que podeu veure gràcies a la web de Wat.tv i que he conegut gràcies a la difusió de Pileta de la Prehistoria. Són poc menys de 5 minuts d'un VÍDEO excepcional que recomanem especialment.

Podeu trobar més informació sobre la datació i el contingut de la cova Chauvet en aquesta mateixa web.


Confirmat! El nostre origen a l'Àfrica de l'Est.

Certament, ja fa anys que bona part dels investigadors en evolució humana consideren els origens de la nostra espècie a l'est d'Àfrica. L'estudi que resumim aquí confirma aquesta hipòtesi. 

Es tracta d'una recerca publicada en obert a la revista Plos One i realitzada per Nuha Elhassan, Eyoab Iyasu Gebremeskel, Muntaser E. Ibrahim i altres investigadors que han estudiat 848 seqüències del genotip de microsatèl·lits nuclears (repeticions de petites seqüències d'ADN) de diferents poblacions, incloent sudanesos, etíops i kenians, a més d'altres africans, asiàtics, australians, europeus i americans, i del citocrom c oxidasa (proteïna) de l'ADN mitocondrial (MT-CO2) per tal de determinar valors genètics en la població de l'est africà. 

De les conclusions de l'estudi cal destacar que dos terços de la diversitat genètica es localitza a l'Àfrica de l'est, més concretament, 43 dels 68 haplotips MT-CO2, la majoria al Sudan. L'existència d'aquesta diversitat és una prova evident de que es tracta d'una població més antiga que ha perdurat en el temps i ha generat aquesta diversitat. En canvi en els lloc on s'ha produït una migració més moderna la diversitat és menor. 

Les dades apunten a considerar que la població humana inicial a l'est de l'Àfrica era de 2 a 6 vegades més gran que en altres zones i superior a les estimacions d'estudis anteriors. Aquesta proporció de la població s'ha mantingut en el temps. També es mostren clarament dos moments on es produeix una important expansió demogràfica: fa 50.000 anys, possiblement en relació amb una situació de sortida d'Àfrica, i fa uns 15.000 anys.  

Altres dades que permeten assegurar que la mida de la població era força gran són les que mostren la no existència de fenòmens com la deriva genètica i l'endogàmia, aquests processos que produeixen degeneració i, fins i tot, inviabilitat de la continuïtat d'una nissaga en poblacions petites s'ha produït en molts llocs del món, però no a la zona estudiada. 

Em semblen especialment interessants les dades relatives a les poblacions inicials d'Austràlia ja que preserven en el seu ADN-mt testimonis d'haplotips africans antics. Això fa pensar que ja inicialment el grup que va poblar el nou continent ja comptava amb una mida considerable. No es tractava doncs d'un petit grup aventurer si no d'una migració relativament massiva. 

La imatge del mateix estudi que acompanya mostra com a partir d'haplogrups identificats en ximpanzés i neandertals es genera, en primer lloc, el grup A (en rosa) format per 1 seqüència individual de Kènia, eritreus, ugandesos i sudanesos. Més tard es forma el grup B (color groc) exclusiva de l'est d'Àfrica i pròpia de les mateixes poblacions anteriors i,finalment, el grup C que inclou poblacions de gairebé la resta del món.



Noves pintures rupestres a la península ibèrica.

vilafra
En pocs dies s'ha publicat la troballa de noves pintures rupestres. En el primer cas es tracta de 12 figures humanes i d'animals que tenen una antiguitat de 7.000 anys. Aquestes pintures localitzades en un jaciment encara secret de Vilafranca a Castelló corresponen a exemples molt interessants de la tradició llevantina reconeguda per la UNESCO. 

Per ampliar la informació podeu llegir el post anterior sobre la publicació del llibre de Ramon Viñas i J. Guillermo Morote sobre l'art rupestre de Valltorta-Gassulla. Com ja és habitual en aquests casos les noves tecnologies han permès identificar més pintures de les que es poden observar a simple vista. En el conjunt s'hi poden identificar representacions relacionades amb la cacera i els seus preparatius on s'identifiquen figures humanes armades amb arcs, braus i cabres.

Recordem que, segons Ramon Viñas, es poden identificar tres cultures relacionades a l'est peninsular. A aquest investigador li agrada comentar el caràcter especial dels entorns on es troben les pintures i la importància de la tradició en perpetuar aquesta pràctica en el temps. 

Per ampliar la informació podeu llegir l'article d'El País o de Paleorama en Red

La segona troballa s'ha produït a la cova de Lumentxa a  Lekeito, Biscaia. Es tracta de dos bisons i un cap de cavall que corresponen a la cultura
magdaleniense. Els autors van aprofitar les característiques de la roca per integrar-les en el disseny de diferents parts dels animals com es pot apreciar a la imatge. 

Sobre de les pintures s'hi poden identificar diferents escrits que corresponen a diferents ocupacions de la cova que ha servit de refugi en diferents ocasions. Unes d'aquestes inscripcions corresponen a  l'any 1868 i d'altres es van realitzar durant les guerres carlines. 

A la imatge facilitada per la Diputación Foral de Navarra es poden veure els panells tal com es veuen a simple vista i, a la dreta, ressaltant alguns dels motius rupestres. 

Podeu ampliar la informació al blog de Pileta de Prehistoria o a l'ABC.





Poblament humà a Amèrica. Naia i Piauí.

La descoberta del crani de "Naia", una jove de 15 anys, al fons de la cova inundada de Quintana Roo ha estat interpretat com la demostració de la relació entre els primers pobladors del continent americà i els indígenes actuals d'aquest continent. Segons els investigadors el crani presenta característiques morfològiques paleoamericanes i un ADN mitocondrial del grup D1 que demostra la seva relació amb l'entrada del grup per l'estret de Bering. 

La datació del crani trobat a la península de Yucatan a Mèxic ha estat calculada per laboratoris dels Estats Units i de Canadà indica una antiguitat d'entre 13.000 i 12.000 anys. Certament aquesta línia de recerca representa una de les demostrades i la oficial pel poblament de l'homo sapiens al continent americà. 

Les restes de Naia que rep el nom de les nimfes aquàtiques de la mitologia grega s'ha trobat rodejada de restes d'onze espècies extintes del plistocè tardà com un tigre dents de sabre o un tapir gegant.  

Sorprèn especialment el lloc on s'han trobat les restes. Per aquest motiu reproduïm l'impressionant vídeo de quatre minuts publicat a Youtube per l'INAH (Instituto Nacional de Arqueologia i Historia) mexicà on es pot veure la ruta que segueixen l'equip de submarinistes per poder arribar fins a les restes de l'esquelet. La cova va quedar submergida desprès de la gran desfeta de gel després de la darrera glaciació.  



Podeu ampliar la notícia a l'article original de Science, o als blogs d'SmithsonianDienekesPaleoramaEnRed o Antrophistoria. La imatge de Naia és de Roberto Chavez de l'INAH. 

En la mateixa línia aquest cop ens endinsem en el terreny més incert de les hipòtesis no acceptades sobre un poblament més antic del continent americà. Per aquest motiu demano la màxima prudència al lector. Certament, però, cal constatar les múltiples evidències existents de poblament humà antic (anterior a 30.000 anys) a Amèrica de Sud i Central. De moment la majoria d'aquestes proves mostren l'acció antròpica sobre diferents materials però no es disposa de suficients jaciments amb esquelets que ens puguin aportar més informació d'aquesta etapa. 

En aquest article de El país sobre les investigacions de Niéde Guion a Piauí (Brasil) on s'exposa la hipòtesi, no reconeguda, d'aquesta autora sobre una colonització de la zona procedent del continent africà fa 100.000 anys. De moment sembla una possibilitat insuficientment demostrada i força agosarada però que sense cap mena de dubte s'ha de conèixer. 

La fotografia publicada a l'article comentat i reproduïda aquí és de Toni Pires.


ABRIL 2014

Novetats breus

1. Els fèlids dents de sabre vivien a les zones centrals d'Europa fa només 300.000 anys. Efectivament, en el mateix estrat on es va trobar la popular llança de fusta heildelbergensis del jaciment de Schöningen. Fins ara es pensava que aquesta espècie s'havien extingit molt abans. D'altra banda ara sabem que la funció d'aquesta mena de llances era també defensiva. Ho podeu llegir a aquest article de divulgació de Pasthorizons

2. El rastre genètic austroasiàtic permet reconstruir les diferents migracions a la zona. American Journal of Human Genetics.

3. A Atapuerca s'han localitzat restes humanes des de fa 1.4 milions d'anys fins a l'actualitat. S'hi troben representades totes les espècies. Totes, menys els neandertals. Ara bé la zona va estar ocupada per aquesta espècie durant milers d'anys i si que s'hi troben restes de la seva presència en els 180 jaciments a l'aire lliure identificats fins el moment, tot en una zona de 314 Km2. La interpretació global de les troballes permet la reconstrucció dels desplaçaments pel territori. Marta Navazo n'ha publicat un treball a la revista Quaternary International. Hem conegut la notícia per Pileta de la prehistoria on podeu veure un curt vídeo explicatori.

4. Andreu Ollé de l'IPHES, Lena Asryan de la URV amb dues investigadores més han presentat les troballes atribuibles a l'Homo heildelbergensis del jaciment de la cova Azokh al Caucas. Podeu obtenir el document en PDF a Journal of Litic Studies o llegir el resum a Paleoantropologia Hoy.

5. Michael Petraglia i Nicole Boivin revisen les dades obtingudes sobre el poblament d'hominids a l'Índia i el sud d'Àsia i descriuen els desplacaments de la població i les diferents espècies que van ocupar el territori. Resulta interessant la datació de la presència de HAM (Homes anatomicament moderns) i sapiens en relació a l'erupció del volcà Toba ara fa uns 75.000 anys. El document obert de l'article sobre les societats sapiens al sud d'Àsia el podeu llegir i descarregar a Academia .edu.


Dues espècies a Dmanisi. Continua la polèmica!

Un estudi de Jeffrey H. Schuartz, Ian Tattersall i Zhang Chi publicat a la revista Science corrobora la hipòtesi que a Dmanisi hi ha la presència de dues espècies d'homínids diferents. Els autors es basen en l'anàlisi i comparació de la mandíbula, les dents, especialment la seqüència dels molars i les estructures supraorbitals. 

Per entendre bé la situació ens hem de remuntar a l'article de David LordkipanidzeMaria S. Ponce de León i una part de l'equip de Dmanisi que podeu llegir en aquesta mateixa web on en podeu llegir els detalls.  Segons aquella publicació els cinc cranis trobats a Dmanisi pertanyien a una mateixa espècie tot i la seva variabilitat. La hipòtesi plantejava una gran espècie única en l'inici de la humanitat: Homo erectus georgicus ergaster. Aquesta espècie inclouria els taxons africans identificats com rudolphensis i ergaster

Ben aviat, un altre grup d'investigadors (J M Bermúdez de Castro, Maria Martinón i altres.) es van apressar a manifestar les seves consideracions segons les quals la variabilitat era superior al que seria d'esperar per motiu de sexe, edat o patologia. Aquests plantegen la necessitat de classificar les restes en dues espècies diferents tot i que la troballa s'hagi produït en un mateix lloc i corresponguin a datacions pròximes. 

De nou els autors de l'article que comentem en aquesta nota intenten aportar proves de què la variabilitat dels fòssils demostren l'existència de dues espècies
diferents. Prèviament cal tenir en compte que la mandíbula D211 està associada al crani 2 (D2282), i D2600 amb D4500.
 

En l'anàlisi de les mandíbules i, salvant les diferències patològiques, es comenta la morfologia de la símfisis que és alta i arquejada en D2600 i curta i corvada a D2735 i D211, i el pla postincisal alt, fort i lleugerament arquejat en D2600 i més curt i inclinat a D2735 i D211. 

També es comenten diferències importants en relació a les dents. Entre d'altres el gradient en la mida dels molars de manera que M1 > M2 > M3 a D211 mentre que M1 < M2 <M3 a D2600. Cal tenir en compte que la fotografia de les mandíbules que acompanya aquest article no està feta amb els fòssils a escala. 

Pel que fa al crani D2735 presenta uns supraorbitals arquejats que no sobresurten, en canvi són fins, rectes que sobresurten en la seva part anterior en el cas de D2282 i alts, superiorment expandits i amb la presència d'un solc posttoral en el cas de D4500. 

La conclusió de l'estudi és la de considerar D2600 altament idiosincràtica i atribuir-la a l'espècie Homo georgicus. Probablement caldria relacionar D211 i D2735 a una nissaga relacionada a Homo habilis 1/0 Homo ergaster

En podeu llegir un bon resum amb més detalls al blog Paleoantropologia Hoy

Les imatges corresponen a l'article citat. 


TD6-2 a Atapuerca, un espai d'acumulació antròpica.


Palmira Saladié, Josep Vallverdú i altres investigadors han analitzat les marques dentals en les restes d'humans i ungulats consumits pels homo antecessor a TD6-2 de la Gran Dolina a Atapuerca. 

L'article publicat a Quaternary Science Reviews referma les informacions en el sentit que TD6-2 és el resultat d'una acumulació antròpica i representa un espai on s'hi van produir una successió d'assentaments amb característiques diferents. En aquesta cova els humans tractaven i consumien la carn. El nombre de marques dentals atribuïbles a altres carnívors és molt baixa en les restes òssies d'humans. 

Segons sembla els carnívors intervenien a partir del moment en què els humans ja havien extret la majoria dels nutrients de les restes. Recordem que el nivell TD6 té una antiguitat aproximada de 800.000 anys i  en aquests moments encara no s'ha pogut excavar completament a causa de la gran potència d'estrats superiors més moderns. 

En aquest nivell és on es van trobar les restes que van donar lloc a la denominació, l'any 2008, d'una nova espècie: l'Homo antecessor. Els seus fòssils, en aquell moment, representaven les restes d'humans més antigues a Europa.


Primera migració sapiens fa 130.000 anys i pel sud d'Àsia.

Ja Darwin havia formulat la hipòtesi que la humanitat havia aparegut a l'Àfrica i que, des d'allí, s'havia expandit a la resta del món. Es basava en la diversitat de primats d'aquest continent. 

Tenim constància de migracions des de l'inici del gènere homo gràcies a les troballes de Dmanisi i altres jaciments arreu del món on s'han trobat ossos, marques de tall i eines lítiques amb una antiguitat de gairebé dos milions d'anys. La història de la humanitat és un procés continuat de migracions de diferents espècies que es mouen inicialment en l'ampli àmbit d'Àfrica i Euràsia. Un dels reptes de les ciències vinculades a l'evolució humana és la de conèixer a fons aquests desplaçaments de la població. 

L'espècie Homo sapiens apareix, segons sembla al sud-est d'Àfrica, aproximadament fa uns 200.000 anys i, com ha estat habitual, també va migrar, però en aquest cas va arribar a Austràlia fa uns 50.000 anys i a Amèrica força més tard. 

En aquest article de PNAS Hugo Reyes-Sègol, Katerina Harvati de la Universitat de Tuebingen i tres investigadors més han analitzat les característiques fenotípiques, morfològiques, genètiques i arqueològiques que es coneixen en actualment per determinar que la primera migració humana es va produir fa 130.000 anys pel sud de l'Àsia tot seguint la costa. Aquesta datació és més antiga a la majoria de les hipòtesis actuals. 

L'estudi considera que es va produir una segona gran migració posterior amb una antiguitat d'uns 50.000 anys més al nord. Prefereixo comentar el terme  de "model de múltiples dispersions" utilitzat pels mateixos autors en el seu abstract per explicar la manera com es van produir diferents migracions successives i per rutes diferents. 

Segons l'estudi, l'actual població aborigen australiana i melanèsia es corresponen amb descendents més o menys aïllats de la migració més primarenca. A la imatge de Katerina Harvati podeu veure representades les dues grans migracions. La primera de color verd i la segona de color vermell. 

Cal esperar noves dades de les zones del sud de l'Àsia encara insuficientment estudiades i esperem que la informació genètica acabi de matitzar, com ja està fent, el procés de desplaçament de l'espècie homo sapiens i de les que ens van precedir.  

Podeu llegir la notícia a Science Daily.


Enrique Baquedano. De homínidos i carnívoros en la evolución humana.

L'arqueòleg Enrique Baquedano és director del Museo Arqueológico Regional de la Comunidad de Madrid. Codirigeix projectes de recerca a Olduvai (Tanzània) i a Pinilla del Valle i Santorcaz a Madrid.

En aquest vídeo presenta en el format habitual de TEDx Talks Una motivadora xerrada sobre la relació entre els carnívors i els homínids al llarg de l'evolució humana, repassa el treball dels seus equips de recerca en els jaciments ja citats, fa un repàs ràpid a les darreres novetats en evolució humana i acaba amb una relació de les línies de recerca en el futur. El vídeo de 18 mínuts té valor divulgatiu.

Aprofito per felicitar a Enrique Baquedano per la seva feina d'investigació i per la seva activitat museística.





Comparació de l'epigenoma de neandertals i denisovans amb la humanitat actual

Fa encara pocs anys es creia que coneixent la seqüència genètica d'un organisme i quins fragments en constituïen cada un dels gens ja seria possible, esbrinar quina era la seva funció particular, determinar el seu genotip i el fenotip. Recentment els investigadors han pogut comprovar múltiples processos que modulen l'activitat dels gens ja sigui per condicionants externs o per components biològics que modifiquen o limiten l'activació de determinats gens. L'ADN representaria el substrat genètic comú però per esbrinar el funcionament real d'un organisme cal conèixer l'estructura epigenètica que acaba definit la concreció de múltiples funcions orgàniques i estructures fenotípiques.

La metilació és un procés epigenètic. Consisteix a la unió d'un grup metil (-CH3) a una base nitrogenada. Aquest procés intervé en múltiples funcions relacionades amb l'expressió de determinades seqüències d'ADN lligades, entre altres possibilitats, a determinades malalties. Estudiant els processos de degradació natural de les citosines ("C" - Una de les bases presents a l'ADN) s'han identificat 2.000 regions amb diferent metilació (DMR) entre humans moderns comparats amb neandertals i  denisovans. 

La imatge que acompanya relaciona les zones DMR amb els òrgans o funcions específiques. No hi ha dubte que l'epigenètica ens permet aprofundir i concretar les troballes dels genomes antics i descobrir quina era l'expressió exacta de la càrrega genètica en un organisme i un entorn concrets. Progressivament anirem descobrint noves aportacions científiques per millorar la comprensió de les espècies arcaiques i les seves diferències amb la humanitat actual. 

L'estudi realitzat per David Gokman, Savante Pääbo i set investigadors més ha estat publicada a Science

Font de la imatge Paleoantropologia Hoy.


Homo habilis menjava animals aquàtics.

Segons un estudi de Will Archer i quatre antropòlegs més publicat a Journal of Human Evolution fa gairebé 2 milions d'anys al jaciment FwJj20 de Koobi Fora
els homínids que hi vivien ja consumien animals aquàtics. 

La documentació habitual en relació a l'alimentació dels primers humans del Plistocè antic fa referència a la progressiva incorporació d'una dieta carnívora gràcies a l'ús d'eines que permetien obtenir carn de les restes d'animals i, especialment, l'accés al moll de l'ós. 

En l'article que ens ocupa els seus autors documenten i analitzen la presència de restes d'espines i caps de peix, closques de tortuga i algunes mostres de fragments de l'esquelet de cocodrils amb presència de marques de tall. L'article valora la importància de l'aportació de nutrients per aquesta via, una probable reducció en la inversió d'energia en relació amb el rendiment econòmic pel valor nutritiu dels aliments, la disminució en els costos d'adquisició de recursos tecnològics necessaris per aconseguir-los i la poca competència amb altres espècies per aquesta font d'alimentació. 

Considerem l'aportació molt interessant per la diversificació que representa i pel fet que permet hipotetitzar que en espècies posteriors com ergaster i erectus també es devia produir una diversificació semblant en funció dels recursos de l'entorn en què es trobaven. 

Cal comentar que en John Hawks, conegut paleoantropòleg i genetista, considera en un article del seu blog que els resultats sobrevaloren la importància de les dades de l'estudi en el sentit que no representen, a partir de les restes identificades, una aportació percentualment tan important com reflexa l'estudi. 

La imatge és una modificació d'una imatge de PNAS distribuïda per a finalitats pedagògiques.



Pedra polida al paleolític.

Les eines de pedra polida s'associen a Europa amb l'aparició del neolític. La mateixa paraula "neolític" que defineix l'etapa fa referència a aquesta nova manera de tractar les pedres. La imatge de Chris Langeluddecke mostra una de les evidències que aquesta tecnologia va ser usada al paleolític a Austràlia, més concretament prop de Windjana Gorge a Kimberley. 

L'ús d'aquestes eines sembla que estaven relacionades, segons comenta l'article de Geoff Vivian publicat a Science Network, amb la tala d'arbres i el tractament d'altres vegetals, en realitat segur que van esdevenir una eina amb múltiples aplicacions atesa la complexitat que requereix la seva manufactura. 

Recomano l'ampliació de la notícia que en David Sánchez fa en el seu blog Notícias de prehistoria on, a més del comentari corresponen a aquest article podreu trobar un quadre amb les datacions d'altres troballes al Japó que en diferents jaciments es documenten aquest tipus d'eines amb una antiguitat que va de 33.700 a 38.500 anys i a Sibèria i la Xina amb una antiguitat d'uns 20.000 anys. També cal destacar el vídeo que adjunta on es pot veure el procés d'elaboració gràcies a un enregistrament documental realitzat a mitjans del segle XX on es pot veure com els aborigens de Langda a Nova Guinea utilitzen i fabriquen aquest tipus d'eines. 

Sorprèn la complexitat del procés que requereix l'escalfament de la roca basàltica mare per obtenir-ne la base dels nuclis de pedra que seran modelats primer a base de retocs i després pel fregament de les peça sobre una altra roca. També caldrà cercar la branca que unida al tronc ofereixi unes bones característiques ergonòmiques, la fabricació de les lianes que serviran per unir la destral al seu suport. 

Tot plegat permet afirmar que les eines de pedra polida es van originar a diferents zones del món, algunes molt llunyanes a Europa, en un entorn paleolític.


Svante Pääbo. Archaic Genomes

És imprescindible seguir les aportacions que Svante Pääbo, director del Departament de genètica de l'Institut Max Planck for Evolutionary Anthropology de Leipzig, ens acostuma a comunicar a través d'articles científics publicats a revistes científiques d'alt nivell. 

Atès que les aportacions de la genètica a l'evolució humana han tingut un creixement exponencial és convenient que periòdicament se'n faci una revisió actualitzada, Aquest és el cas de la conferència que el mateix Svante Pääbo va fer a la National Institutes of Health el passat 27 de març. Durada 1h. Idioma anglès.




Art Rupestre de Valltorta-Gassulla, Museu i parc cultural.

El passat 3 d'abril va tenir lloc la presentació del llibre Art Rupestre de Valltorta-Gassulla, Museu i parc natural
a la sala d'actes del Museu Arxiu de Montblanc. El llibre ha estat escrit per Ramon Viñas, reconegut investigador de l'IPHES especialitzat en art rupestre, i Guillermo Morote, director del Museu de la Valltorta. L'acte presentat per Josep Gomis Martí va comptar amb la participació d'Eudald Carbonell. Tot i que mai comento en aquesta web la presentació de llibres, en aquesta ocasió faig una excepció per la qualitat de les aportacions de Ramon Viñas. 

L'investigador va explicar que a l'art llevantí s'hi poden identificar tres cultures diferents que estan relacionades per característiques comunes, però que presenten peculiaritats que les diferencien. Aquestes tres cultures estan distribuïdes de forma diferenciada per l'ampli territori en el que es pot localitzar la presència d'art llevantí. 

L'estudi de Viñas i Morote posa fi a la polèmica sobre l'ús de la pintura blanca a les representacions de la zona ja que demostren que aquesta pintura hi era ben present, especialment en el perfil d'algunes figures humanes i en la representació d'ornaments (plomes, pintures corporals, etc) i també en la representació d'un penis. 

Gràcies a les imatges tractades, en Viñas va demostrar com les noves tecnologies permeten detectar figures que a simple vista o amb tècniques fotogràfiques clàssiques són del tot inapreciables, d'aquí la necessitat de revisar els jaciments ja coneguts. La importància de documentar a fons aquestes pintures és essencial atès que han patit i estan patint un deteriorament constant, molt difícil d'evitar i que acabarà amb la seva desaparició. "Res dura per sempre" com demostra la inexistència de restes en zones més properes a la costa on l'erosió ha causat la pèrdua definitiva d'aquest patrimoni. 

Segons l'autor a les pintures de Valltorta podríem distingir l'autoria de determinades obres en diferents jaciments per poder definir d'aquesta manera itineraris i persones especialitzades en aquesta activitat representativa en una societat caçadora recol·lectora. 

Les últimes troballes en evolució humana estan modificant molts dels paradigmes. Aquest fet també afecta a l'art rupestre. Ramon Viñas en va deixar un parell pel futur. D'una banda, resulta que s'estan trobant pintures rupestres relacionades amb l'art llevantí a Extremadura la qual cosa pot fer replantejar, en un futur, el domini i fins el nom d'aquest tipus d'expressió artística. D'altra banda també es va insinuar la possible validesa d'alguns estudis que comencen a atribuir determinades pintures rupestres als neandertals. 

Recomano aquesta obra feta a partir de l'estimació de la zona pel valor documental i segur que visitarem la zona per gaudir del seu patrimoni històric i natural. 

La imatge que acompanya correspon a la cova dels cavalls. Una reproducció de les pintures d'aquesta cova es pot veure al Museu de Valltorta.

Augment del catabolisme de lípids en descendents europeus

Suposadament la línia evolutiva que va separar els humans que posteriorment van esdevenir neandertals a Europa i la que donaria lloc als sapiens a l'Àfrica s'havia separat fa entre 800.000 i 400.000 anys. En el procés de sortida de la nostra espècie de l'Àfrica va entrar en contacte amb la població neandertal a l'orient pròxim. En aquest contacte es va produir la hibridació que fa que la majoria de la població actual contingui entre un 2 i un 4% d'ADN neandertal. 

Alguns estudiosos han comentat la possibilitat que aquest contacte hagués aportat avantatges evolutives als sapiens en el sentit d'una millor immunització a malalties no africanes i/o d'una millor adaptació al fred. 

L'estudi de Philipp Khaitovich, Svante Pääbo i un complert equip internacional publicat en obert a Nature presenta els resultats d'una anàlisi matemàtica complexa per valorar la qualitat i concentració de l'aportació genètica neandertal. Per fer-ho han comparat ADN antic i modern pertanyent a ximpanzés, neandertals, denisovans, poblacions actuals d'Europa, Àsia de l'est i Àfrica.

Les conclusions més importants són la detecció d'una alta concentració de gens relacionats amb el catabolisme dels lípids, mecanisme relacionat amb l'obtenció d'energia a partir de la descomposició de greixos. La presència d'aquesta càrrega genètica lligada a la hibridació amb els neandertals és el triple en les poblacions dels descendents europeus en relació a les asiàtiques i no es detecta la presència d'aquestes variants en els africans sub-saharians. 

Sembla que aquestes modificacions poden haver donat un avantatge selectiu a la població de sapiens que migrava progressivament envers una Europa amb un clima més fred. Aquest avantatge que en les poblacions d'europeus anteriors (Heilderbergensis, Neandertal) s'hauria pogut produir al llarg de molt de temps, va ser incorporat de forma ràpida pel procés d'hibridació. 

L'equip continuarà estudiant la troballa de diferències en la concentració d'àcids grassos i la funció de determinats enzims relacionats amb el metabolisme del greix en els europeus. 

Podeu llegir la ressenya de Dienekes, Sciencemag i a El país.


Conferència inaugural del grau d'antropologia i evolució humana. URV-UOC

En una presentació de menys de 15 minuts Eudald Carbonell fa una síntesi de les troballes i el significat dels darrers descobriments realitzats a la Sima de los Huesos i a altres jaciments d'Atapuerca.
 




MARÇ 2014 

Novetats breus

1. El pdf de 33 pàgines que podeu obrir a continuació ofereix una relació de la presència dels primats fòssils a la península ibèrica. L'article de Jh. Marigó i altres investigadors ha estat publicat a la revista Journal of Iberian Geology. En podeu trobar un sintètic resum al Bloc Paleoantropologia Hoy. Molt recomanable la imatge que acompanya.

2. Els conductes semicirculars són estructures de l'orella interna relacionats amb l'equilibri i per extensió amb el control de l'orientació en l'espai del propi cos. Una recerca ha estudiat nou ossos temporals de neandertal localitzats en el jaciment de Krapina. De les conclusions es dedueix que la seva grandària es correspon a resultats obtinguts en altres jaciments neandertals i que, comparats amb els conductes semicirculars dels sapiens, els de neandertal eren més petits.

3. Investigadors de la Universitat de Salamanca apliquen la Tomografia computeritzada helicoidal per analitzar el contingut d'urnes funeràries del jaciment de Pintia sense necessitat d'obrir-les. Vist a Paleorama en Red

4. Els investigadors Marta Pina, Sergio Almécija, David M. Alba, Matthew C. I'Neill i Salvador Moyà-Solà han publicat un article a la revista PLOS ONE sobre la ròtula de Pierolapithecus catalanicus. 

5- Els neandertals del nord d'Espanya competien amb els óssos per la ocupació de les coves. Aquesta interacció ja era coneguda en altres jaciments i en aquest estudi constatat el mateix fet en tres coves de la Vall de Deba (Guipuzkoa) fa 120.000 anys. Article publicat a l'agencia SINC.

6. La Cova del Comte situada al municipi de Pedreguer (nord-est d'Alacant) on fa pocs anys s'hi han trobat pintures rupestres d'una antiguitat aproximada d'uns 20.000 anys, força més antic que l'art llevantí més habitual i conegut a la zona. Les prospeccions realitzades a la sala de les pintures demostren les gran possibilitats d'aquest jaciment. De moment, al costat de restes d'animals, carbons i altres materials, s'ha pogut identificar una falange d'un nen amb marques de tall, cosa que demostra que va ser consumit per altres humans. Font de la informació on podeu ampliar la informació: La Marina Plaza.


Pintura rupestre de color blau?



Les pintures rupestres consten habitualment de tres elements: el pigment, l'aglutinant i la incorporació de materials per a donar cos i volum a la barreja. Alguns dels materials de la barreja aporten simbolisme com és el cas de la pols d'ossos. 
La funció de l'aglutinant és la de millorar la fixació del material a la superfície que cal pintar, els més usats són les reïnes, mel o greixos. Els pigments podien estar fets a base de productes vegetals com el carbó, orgànics com les femtes o mineral, habitualment l'hematita, argila o l'òxid de manganès. Els colors més habituals són l'ocre, el vermell, el negre i el groc. 

L'abric Remacha situat a la vora del riu Duratón a Villaseca (Segòvia) forma part d'un conjunt de més d'una trentena d'espais amb presència de pintures rupestres amb una antiguitat aproximada d'uns 4.000 anys. En aquest jaciment ple de figures antropomorfes, d'animals i representacions esquemàtiques s'hi pot observar una imatge de color blau fosc. Aquesta figura ha estat investigada per Mercedes Iriarte i altres tres investigadors més. A l'article publicat a Journal of Ramal Spectroscopy mostren els resultats d'anàlisi dels pigments realitzats usant espectroscòpia micro-Raman, microscòpia electrònica d'escombratge i microanàlisi per energia de raigs X. 


Els pigments de color rogenc estan fets a base d'hematita. La importància de l'estudi és la determinació de la substància del pigment de color blavós que correspon a paracoquimbita. Aquesta substància és la primera vegada que s'ha identificat com a pigment utilitzat en les pintures rupestres. 


Podeu ampliar la informació llegint el post de Paleorama en Red d'on he obtingut les imatges.



Are we the last Neanderthals?


Conferència de John Hawks sobre les més recents descobertes en relació als neandertals. Aquesta xerrada s'ha dictat en el marc del Chicago humanities Festival. Durada 1h.



Els pollastres i la migració humana pel Pacífic

Quan un grup humà decidia o es veia forçat a emigrar del seu lloc de residència per anar a viure a una illa llunyana o a un destí incert travessant l'oceà més enllà de l'horitzó emprenia un viatge al desconegut pel que calia anar ben preparat. 

Entre les coses imprescindibles: Protecció del sol i el fred, la major quantitat d'aigua possible i el sistema de recollir-ne de la pluja i aliments o estris per aconseguir-los (arpons, hams,...). Devia ser habitual incorporar a la balsa aquells animals que poguessin proveir d'aliments durant el viatge. Entre aquests animals destaca la gallina que gràcies a la producció d'ous permetria als navegants disposar de proteïna animal molt valuosa. 

L'estudi de Vicki A Thomson i catorze investigadors més publicat a la revista PNAS ha consistit en l'estudi de l'ADN mitocondrial de 144 espècies (modernes i antigues) d'una àmplia zona del pacífic. El material analitzat ha permès identificar haplogrups específics de la zona que poden donar llum sobre la migració humana per l'oceà. 

La principal conclusió de l'estudi és desmentir que les línies de migració havien arribat a Amèrica del sud tal com afirmaven estudis anteriors realitzats amb ADNm contaminat. D'altra banda s'han pogut identificar aquests haplogrups en dues espècies modernes de les Filipines, fet que es pot interpretar com un possible origen de la migració o un retorn posterior envers l'est. Destacar també que comunitats importants d'aquestes gallines, que acompanyaven les primeres migracions i posteriors intercanvis, continuen vivint en determinades illes del pacífic. 

Em sembla interessant el plantejament de seguir el rastre dels animals que acompanyaven les migracions humanes. Aquesta metodologia servirà per desvetllar incògnites sobre les migracions al pacífic, les primeres poblacions a Amèrica del sud i a altres llocs del planeta. 

Podeu ampliar la notícia a  Science Daily.


"Little food" Australopitecus Prometeu datat en 3M d'anys

Després de 13 anys d'excavació es va aconseguir extreure del jaciment de la cova de Silberberg a Sterkfontein al nord-oest de Johanesburg les restes força completes localizades l'any 1997 per Ronald Clarke, Stephen Motsumi i Nkwane Molefe de la Universitat de Witxatersrand d'un australopiteci anomenat "Little food" per les petites dimensions de la seva extremitat. 

El conjunt calcari en el que es va trobar és molt famós per la presència de gran quantitat de restes fòssils d'australopitecins africans com la famosa Sra Ples. Aquest important jaciment ha estat anomenat el bressol de la humanitat.

El col·lapse de les restes en un determinat moment i l'acumulació posterior de sediments més moderns ha dificultat l'obtenció d'una datació fefaent. Les diverses datacions realitzades per diferents equips d'investigadors havien donat antiguitats molt diferents. 

La revista Journal of Human evolution acaba de publicar un article de Laurent Bruxelles i altres autors francesos especialitzats en la datació de coves de pedra calcària on demostren que l'estrat STW 573 on es van trobar les restes de "Little food" té una atiguitat aproximada de tres milions d'anys. 

La recerca conclou que al voltant de fa tres milions d'anys vivien dues espècies d'australopitecins a la zona de Sterkfontein: africanus i prometeu. Alguns dels autors consideren que la humanitat podria provenir d'una d'aquestes dues línies evolutives, mentre que l'altre es va extingir. 

Per a ampliar la informació podeu consultar la publicació de la notícia a la web de l'INRAP, Science Daily. També recomano la lectura de l'article de South African Journal of Science

La imatge de Ronald Clarke correspon a la font de l'INRAP ja citada.


Consum de plantes i neandertals


L'estudi d'Amanda G. Henry i els seus companys analitzen els fitòlits i les restes de midó que s'han localitzat en les dents i les eines lítiques usades per a xafar les plantes per determinar que els neandertals consumien una gran diversitat de plantes i que explotaven la diversitat vegetal del seu entorn de forma molt semblant a la que era pròpia dels sapiens. Altres estudis anteriors ja havien demostrat el coneixement que els neandertals tenien de determinades plantes de les que probablement se'n feia un ús medicinal. 

Els autors de l'estudi reivindiquen la necessitat d'incloure el consum de plantes per tal de tenir una imatge més real dels hàbits alimentaris dels neandertals ja que sovint la majoria de conclusions sobre la seva vida i desaparició es centren massa en el consum de carn. A l'estudi publicat a Science Direct es planteja la necessitat d'integrar aquest coneixement amb el de la tecnologia, comportament social i estratègies de recerca i de tractament dels aliments. 

Per ampliar la informació us recomano el post de Prehistòria al dia. La imatge de polens que acompanya no correspon a l'estudi que comentem aquí.  

La sarga. Art rupestre

El Centre Cultural d'Alcoi ha penjat a Youtube aquest vídeo de gairebé 5 minuts sobre l'art rupestre del jaciment de La Sarga. Pensem que val molt la pena fer-ne reproduir-lo per la seva qualitat pedagògica i la voluntat de difusió del patrimoni arqueològic de la zona. L'Ajuntament i el Museu d'Alcoi així com la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana han col·laborat en la seva producció.



FEBRER 2014 

Novetats breus

1. A la revista Science Direct es pot llegir l'article i observar les imatges que demostren l'ús de l'ocre pels neandertals fa 47.000 anys al jaciment francès de Les Bossats. En el mapa s'hi pot observar el jaciment on s'han trobat les restes i la ubicació dels punts d'extracció del material.

2. S'han identificat i s'estan estudiant noves pintures rupestres a les coves de Pruneda i Soterraña a Asturias. La troballa la està investigant el Centro de la Fauna Glacial de Avín. Podeu ampliar la informació a l'article de Pileta de Prehistoria on hi trobareu altres enllaços.

3. S'ha localitzat a O Saviñao un nou dolmen sense catalogar. En podeu veure la fotografia i ampliar informació a la notícia que publica La Voz de Galicia.


Les pintures rupestres de Chauvet no són tan antigues

Els intents de datar correctament les pintures rupestres de la cova de Chauvet han estat molts, i els resultats obtinguts han estat força divergents. en aquesta mateixa web ja s'hi han referenciat treballs en aquest sentit com és el cas de l'article de maig del 2012

Una característica habitual en els jaciments on hi ha pintures rupestres és que van estar fetes en un període molt llarg de temps, en diferents ocupacions i per diferents poblacions humans. Les darreres datacions realitzades als jaciments més importants del sud de França i de la zona cantàbrica de la península ibèrica i usant tecnologies innovadores han anat endarrerint les datacions fins gairebé el límit de l'intercanvi de poblacions sapiens i neandertals. 

En general, a part de les hipòtesis encara més antigues, la polèmica es podria centrar en sí les imatges més antigues es poden pertànyer al període Aurinyacià (32.000 a 29.000 anys) o al Gravetià (27.000 a 24.500 anys). Jean Combier i Guy Jouve en el seu article publicat a la revista Science Direct comenten les datacions anteriors i analitzen novament les pintures per arribar a la conclusió que les pintures rupestres de la cova de Chauvet pertanyen clarament al gravetià tal com es pot veure en la imatge de la mateixa publicació que il·lustra aquesta notícia. 

No hi ha dubte que cal afinar les noves tecnologies i revisar els resultats obtinguts amb les antigues per anar precisant les datacions d'aquestes manifestacions artístiques i simbòliques que són un recurs imprescindible per conèixer millor els nostres avantpassats. 

A continuació podeu veure una fotografia de la sala del fons realitzada per Jean Clottes que he obtingut de la pàgina d'Hominides que tracta d'aquest jaciment i que us recomano.



Disminució de la diversitat genètica dels neandertals a Europa occidental

A la revista Molecular Siology and Evolution s'ha publicat un article reaitzat per un equip internacional de 10 investigadors (Love Dalén, Ludovic Orlando, Beth Shapiro, Juan Luis Arsuaga i altres) que conté els resultats de les anàlisis de 13 seqüències d'ADN mitocondrial corresponent a neandertals de diferents zones i períodes.

El resultat més important és la diferència de variació genètica, a l'Europa Occidental, entre neandertals anteriors i posteriors a 50.000 anys d'antiguitat. Els més antics mostraven la diversitat genètica esperable a la d'una espècie que havia ocupat la zona durant un llarg període, una diversitat equiparable a la dels sapiens actuals. En canvi, els neandertals més moderns havien disminuït la seva diversitat a la que en aquests moments equivaldria a l'existent a Islàndia. Per tant, és plausible formular la hipòtesi que es va produir una important disminució de la població de neandertals a l'oest d'Europa, probablement per les conseqüències del canvi climàtic i les difícils condicions de vida en les èpoques glacials. 

Abans de l'entrada de l'homo sapiens a Europa la població de neandertals es va recuperar però, aquest cop amb una diversitat genètica menor a causa del coll d'ampolla que havien acabat de superar. En el moment de l'entrada dels sapiens els neanderals presentaven una major vulnerabilitat com espècie. 


Podeu descarregar-vos gratuïtament el PDF de l'article d'on he obtingut la imatge que acompanya.


Rèplica de l'home lleó

En el vídeo, realitzat per Studio Archäologie, es pot veure el procés de realització d'una rèplica de la famosa imatge de l'home lleó trobat a Hohlenstein Stadel, al sud d'Alemanya. La figura correspon a l'aurinyacià i va ser elaborada fa aproximadament uns 35.000 anys amb un ullal de mamut. Les més de 800 peces de què es composa van ser identificades en diferents excavacions. La figura de 30 cm d'altura ha protagonitzat una discussió sobre el fet de si es tractava d'una representació masculina o femenina i quin podria ser el seu significatDurada: 6' 15''.





Dues espècies a Dmanisi

L'article que presentem ara és una nova aportació a una de les polèmiques científiques més importants de l'actualitat. L'equip d'excavació del jaciment de Dmanisi liderat per David Lordkipanitze publicava l'octubre de 2013 un article a la revista Science que considerava els cinc cranis trobats en aquest jaciment com a pertanyents a una sola espècie i atribuïa les grans diferències entre els fòssils a la variabilitat que, segons els autors de l'estudi, també es podrien trobar entre els humans o els ximpanzés. 

Des de llavors diferents articles han posat en dubte les conclusions inicials suggerint l'atribució de les troballes a dues o més espècies. En aquesta línia José Maria Bermúdez de Castro, María Martinón i altres autors han publicat un article a la revista Plos One en el que es mostren l els resultats de les anàlisis comparatives de tres mandíbules: les dues més petites D211 i D2735 i la gran D2600 que encaixa amb el darrer crani trobat, el famós D4500. 

S'han centrat, en aquest cas, en els aspectes morfològics des del punt de vista del creixement i desenvolupament. L'estudi demostra diferències no explicables per la mida ni pel dimorfisme sexual, de manera que les variacions en l'estructura dels diferents mòduls mandibulars són significatives i demostren, segons els autors, que les mandíbules D211 i D2735 pertanyen a una espècie diferent a la D2600. 

Les diferents estructures dentals i el seu desgast anirien en la línia de l'ocupació de dos nínxols ecològics diferents. Altres estudis han refermat que la producció d'eines també demostren diferències en les indústries lítiques localitzades a Dmanisi. 

Els autors consideren que les característiques de les mandíbules petites són compatibles amb H Habilis o Homo ergaster, en canvi, D2600, per qui es podria mantenir la denominació d'Homo georgicus, presenta un mosaic de característiques força diverses, algunes relacionades amb australopithecus o, fins i tot, parantropus. Dues espècies diferents van sortir d'Àfrica per ocupar l'espai de l'actual república de Georgia i Daguestan, important lloc de pas en l'Àsia occidental. 

La imprescindible lectura del comentari en el Blog de José María Bermudez de Castro dona una idea exacta de l'estat de la qüestió i dels seus antecedents.

Podeu llegir la notícia a El país

La fotografia publicada a l'article ja esmentat és propietat de D. Lordkipanitze. Vista lateral de les mandíbules D2600 i D2735.


Çatalhöyük el primer teixit


El mes passat ja parlàvem d'aquest poblat neolític de l'Anatòlia central en relació a la descoberta d'unes pintures que han estat interpretades com el primer mapa documentat. 

Gràcies a l'escalfor que va provocar l'incendi del poblat fa uns 9.000 anys s'hi van conservar algunes restes que presenten una qualitat extraordinària. És el cas de les restes d'un teixit de lli filat amb cànem que embolcallava un cadàver d'un nen petit. Segons els investigadors el material procedia de zones del mediterrani oriental. En aquests moments són les restes més antigues d'aquest material. 

Segur que el jaciment de Çatalhöyük desvetllarà noves troballes de gran interès per a conèixer l'estructura social, els costums i les tradicions en el neolític a l'Àsia occidental.

Podeu ampliar la informació a la web de Paleorama en Red d'on he obtingut la fotografia. 

Petjades d'homo antecessor a Anglaterra

L'equip de Nick Ashton ha estat l'encarregat d'estudiar el conglomerat de petjades que s'han trobat a Happisburgh, un petit poble costaner del sud-est d'Anglaterra. Les penjades es van formar en un antic estuari sotmès a les inundacions de la marea. Després de què els homínids es passegessin per la zona l'espai va tornar a ser enterrat per nous sediments aportats per la marea. Recentment l'erosió provocada per les onades ha deixat al descobert una zona laminar on s'han pogut identificar diferents grups de petjades. 

S'han estudiat la mida, la profunditat i el perfil de les petjades per poder determinar l'altura (màxim d'1,73, 1,63 i 1,60 m. en els individus més alts i altres inferiors a 1,4 m.) i el pes dels homínids, i s'ha arribat a la conclusió que es tractava d'un grup de com a mínim cinc adults i un grup de nens.

 L'estudi palinològic demostra la presència en aquell moment d'una vegetació pròpia d'una etapa més freda (pi, avet, bedoll i zones de pastures) a l'actual, que correspon probablement al moment de sortida o d'inici d'una glaciació. Relacionades totes les proves es considera una antiguitat d'entre 0,85 i 1 milió d'anys i compatible amb l'espècie Homo antecessor. Voldria recordar que l'any 2012, a la zona, ja s'hi havien localitzat eines i ossos amb marques de tall que van ser atribuïdes a una ocupació d'aquesta espècie. 

Els investigadors consideren molt probable que apareguin noves petjades en zones propereson han aparegut les que per ara són les restes de petjades més antigues d'Europa. 

L'article ha estat publicat a la revista Plos One a la que pertanyen les fotografies que il·lustren aquest article i on podeu ampliar la informació.

Aprofito per comentar que tal com el més passat es va afinar la datació de les restes trobades a la Sima de los Huesos a Atapuerca, recentment també s'ha fet el mateix procés al jaciment de la Gran Dolina a la Trinchera del ferrocarril a Atapuerca que passa de l'edat mínima de 780.000 anys establerta fins el moment a la de 900.000 anys d'antiguitat. Aquesta informació és pertinent atès que es tracta del nivell d'ocupació on es va identificar per primera vegada l'espècie homo antecessor. Podeu ampliar la informació al blog Paleorama enRed




GENER 2014

Novetats breus

1. 10 nous jaciments amb gravats rupestres han estat localitzats a Sonora (Mèxic). Un total de 850 figures amb una antiguitat superior als 9.000 anys Aquest projecte es realitza amb la col·laboració de l'IPHES gràcies a l'investigador Ramon Viñas i a Beatriz Menéndez col·laboradora d'aquesta institució.

2. Qui estigui interessat en conèixer un jaciment neandertal amb ocupació de fa 40 a 60.000 anys pot visitar el de La Roca dels Bous a Sant Llorenç de Montgai, a la comarca de La Noguera. Avui recomanem aquesta visita per la innovació d'introduir procediments digitals en els procediments d'auto-guia. Per fer una mica de boca podeu visitar la seva web on hi trobareu tota la informació i l'oferta, força completa, d'horaris i activitats. 

3. Interessant article sobre l'alimentació de Paranthropus Boisei publicat a Plos One. També podeu llegir la notícia a ScienceDaily o la referència en castellà a Pileta de Prehistoria. La seva autora Gabrielle A. Macho de la Universitat d'Oxford havia treballat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).

4. Isabelle Crèvecoeur ha reestudiat un molar del jaciment d'Ishango (Congo) atribuït inicialment a l'home sapiens i a una antiguitat d'entre 20.000 i 25.000 anys i, després de les inevitables comparacions, sembla haver demostrat que no coincideix amb cap hominin conegut i podria tenir una antiguitat de 2,5 M d'anys. Tot i que cal confirmar-ho, és evident que els calaixos dels museus antropològics guarden peces dignes d'una nova avaluació, especialment a partir dels coneixements recents que amplien i afinen els coneixements sobre l'evolució humana. Podeu ampliar la informació a la publicació d'Hominides.

5. Parantropus Boisei, una espècie herbívora que habitava a Àfrica fa uns 2 milions d'anys, obtenia bona part de l'energia que necessitava del consum de xufes de l'espècie Cyperus esculentus molt rica en midó que completa amb la ingesta d'insectes i cucs. Segons l'article de Gabrielle A. Macho publicat a Plos One la seva dieta es podria relacionar amb la dels babuïns. Més informació a Sci-news, Agencia SINC.

6. El jaciment de La Sima de los Huesos a Atapuerca ha estat datat novament per luminiscència i mostra una antiguitat mínima de 427.000 anys amb un marge de confiança de 12.000 anys. Science Direct.



Llegat genètic neandertal

Cada vegada es coneixen més dades sobre el procés d'hibridació entre neandertals i humans. L'estudi genètic presentat a Nature per Sriram Sankararaman i signat, entre d'altres, pel mateix Svante Pääbo ens acosta amb més detall i concreta quins gens i a quines estructures i funcions afecten les aportacions genètiques dels neandertals. 

L'estudi es realitzà amb 846 persones d'origen no africà, 176 procedents de l'Àfrica subsahariana i l'ADN neandertal seqüenciat amb alta qualitat per l'equip de Leipzig. La primera conclusió és que la concentració de l'herència neandertal no es disposa de forma uniforme en tot l'ADN sapiens actual, en realitat hi ha zones on aquesta concentració és més alta. 

Dues de les zones genòmiques on es dona una menor presència d'ADN neandertal és en els testicles i les zones del cromosoma X. Aquest dada ha estat relacionada pels investigadors amb el fet que la hibridació es va produir en un moment en què les dues espècies ja es trobaven al límit de la possibilitat de reproducció biològica amb èxit. Les parelles mixtes haurien disposat d'un menor èxit reproductiu. 

La producció de queratina relacionada amb la duresa de la pell, de les ungles i dels cabells és un dels llegats neandertals que van traspassar als sapiens i que, suposadament, ens van ajudar a afrontar millor la supervivència en zones fredes. D'altres variants genètiques estan relacionades amb patologies immunes i fins hi tot amb comportaments com al capacitat de deixar de fumar. En aquest punt voldria recordar l'estudi que relacionava l'ADN neandertal amb determinats tipus de diabetis. 

La recerca continuarà per perfilar millor la influència neandertal en els sapiens actuals i, els investigadors han iniciat una línia de recerca per a comprovar quines han estat les aportacions de l'ADN denisovà. 

Podeu ampliar la informació a Science Daily. La fotografia que acompanya és una modificació de l'original de Miller. 

ADN net i escàner 3D aplicats a l'estudi de l'evolució humana

La tecnologia aporta millores a l'estudi de l'evolució humana. Gràcies a aquestes aportacions és possible una millor obtenció i tractament de la informació. En aquest article us presentem dues novetats.

D'una banda Pontus Skoglund, Svante Paabo i un grup d'investigadors publiquen a PNAS un article on informen que han estat capaços d'afrontar un dels principals problemes en l'estudi de l'ADN com és el cas de la contaminació amb ADN humà modern. Cal tenir present que fins fa molt poc temps no es plantejava treballar amb ADN antic. L'obtenció de les restes fòssils de neandertals o d'altres espècies no s'havia realitzat amb procediments per evitar la contaminació i, moltes d'elles, resultarien impossibles de seqüenciar. El mètode informàtic que presenten els autors separa l'ADN en funció dels diferents de degradació postmortem. S'ha pogut comprovar amb èxit amb una mostra d'ADN neandertal contaminada de la cova de Okladnikov a Sibèria.

En segon lloc us presentem la tecnologia escàner 3D que podeu veure en la fotografia adjunta feta en la seu de l'IPHES. Aquesta tecnologia permet una millor obtenció i registre de dades en el jaciment. D'altra banda la qualitat de la imatge i la possibilitat de transmissió digital possibilita la creació d'equips de recerca que podran compartir digitalment la informació formant equips en xarxa i socialitzar així els materials. A L'IPHES en Josep Maria Vergés i Juan Ignacio Morales són els arqueòlegs que se n'encarreguen. Les primeres proves s'han realitzat al jaciment del Mirador a Atapuerca.  


L'evolució humana i el precuneus

El precuneus és una zona del lòbul parietal implicada en la integració dels estímuls visuals i espaials, la memòria i l'autoconsciència. Presenta funcions relacionades amb la integració d'informació interna i externa de l'organisme. També s'ha relacionat amb activitat lligada a la imaginació, simulació i d'altres processos intel·lectuals. 

Un estudi publicat a Journal of Anatomy per Emiliano Bruner i altres autors reivindica la importància de l'evolució d'aquesta zona de l'escorça cerebral en el procés d'hominització. Aquesta estructura que no presenta diferències significatives en la seva estructura geomètrica i morfològica depenent del sexe ha estat analitzada pels autors en 90 subjectes. Segons sembla, el desenvolupament de les diferents zones implicades d'aquesta àrea es produeix després del naixement en els sapiens i, suposadament, no passa d'igual manera en ximpanzés ni en neandertals. 

Aquesta zona és la més sensible a l'Alzheimer i és la localització on s'inicia el procés de degeneració neuronal relacionat amb aquesta malaltia. Diferencies en l'estructura d'aquesta zona podria explicar també determinada variabilitat individual.

Tradicionalment les àrees que s'han relacionat amb el procés d'hominització han estat les prefrontals i d'altres especialitzades lligades amb funcions com el llenguatge i d'altres funcions superiors, i molt menys amb les àrees parietals. Per tot plegat sembla que esdevenir sapiens ha estat un procés global relacionat amb la reestructuració i complexació de bona part de l'escorça. 

Podeu ampliar la informació a la web de l'agència SINC.

Les plaquetes de la Cova del Parpalló (Gandia)

José Guillermo Morote Barberà ha compartit a Vimeo una presentació de les plaques de la cova del Parpalló a Gandia. En aquest vídeo, que dura 11 minuts, es presenten les principals obres rupestres del jaciment ordenades en funció de la cultura del paleolític superior en què els sapiens les van anar realitzant. 

Us presentem les cronologies aproximades de les diferents cultures: Gravetià fa 30.000 anys, Solutrià de 22.000 a 15.000 anys i Magdalenià de 15.000 a 8.000 anys.



Oreopithecus bambolii bipede i hàbil amb les mans

Oreopithecus bambolii és una espècie de mico que vivia en zones pantanoses de la Sardenya, la Toscana i algunes zones de l'oest d'Àfrica. Fa uns nou milions d'anys aquestes zones van quedar aïllades, rodejades pel mar, i és en aquest context protegit i sense depredadors que es va desenvolupar un dels simis que ja presentava un desplaçament bípede (En cap cas semblant a l'actual). 

A les mines de Bambolii s'hi han trobat fins a 50 individus fossilitzats. Aquesta espècie està força documentada. Pesava entre 35 i 40 Kg., no presentava un dimorfisme sexual gaire accentuat i tenia una dieta basada en el consum de fulles.  Va viure en aquest context d'aïllament durant aproximadament uns dos milions d'anys fins que restablert el contacte entre les illes i el continent va desaparèixer pel contacte amb especies depredadores.

Sergio Almécija, Marvin Shrewsbury, Lorenzo Torre i Salvador Moyà-Solà han publicat un estudi a la revista American Journal of Physical Anthropology sobre la mà d'aquesta espècie en el que es demostra que, tot i no estar clares les funcions específiques que era capaç de dur a terme, si que tenia una capacitat de manipulació fina molt superior als homínids vius (excepte sapiens, lògicament) i d'altres d'extints.

Podríem recordar que segons molts autors (ja ho havia dit el mateix Darwin) la possibilitat que la mà esdevingui una extremitat especialitzada i amb capacitats especifiques va molt lligada a la seva desvinculació de la marxa, i per tant al bipedisme. Les conclusions d'aquest article podrien demostrar aquesta relació, tot i que evidentment cal un desenvolupament intel·lectual per tal de poder planificar la realització d'eines amb les mans que han quedat lliures i amb una major funcionalitat. 

Imatge de Paltypus.it .



Çatalhöyük el primer mapa

Çatalhöyük era un poblat neolític que es va començar a bastir fa aproximadament uns 9.500 anys a L'Anatòlia Central (actual Turquia). L'assentament va assolir ben aviat un desenvolupament important ocupant una superfície de tretze hectàrees on hi residien unes mil famílies. Els seus habitants vivien de l'agricultura, la cacera i mantenien relacions comercials amb punts força distants de l'Anatòlia. Són importants també les troballes que demostren la presència d'una important producció de ceràmica i la presència de rituals religiosos complexes. 

Tot i que es tracta d'un jaciment molt estudiat sempre hi ha hagut una certa controvèrsia sobre el significat de la pintura que apareix a continuació i que he descarregat de la publicació sci-news


Recentment la publicació d'estudis geològics realitzats per Axel K. Svhmitt i cinc investigadors més a la revista Plos One demostra la relació entre la representació de la pintura i l'existència en les mateixes dates d'una erupció volcà Hasan Dagi situat a 90 Km. Aquesta nova informació aporta noves proves a la controvertida hipòtesi de que les pintures representen en un primer pla el poblat amb la seva estructura de cases i en un segon terme el volcà en erupció. D'altres interpretacions consideraven la part superior com la pell d'un lleopard. Per tot plegat sembla que la plasmació rupestre no només representa només un mapa si no que també la constatació d'una manifestació natural que segur va tenir importància per la població de l'antic poblat. 


La imatge de Dan Lewandowski publicada per la revista ja citada representa com devia ser l'assentament humà, un dels primers amb una organització tan complexa



Ardipithecus ramidus en la línia d'australopitecins i humans

Ardipithecus ramidus va viure fa aproximadament uns quatre milions i mig d'anys. Correspon a una de les espècies (la més propera) de les precursores dels australopitecins. Encara està vigent la controvèrsia sobre si aquesta espècie és precursora de la línia que donarà lloc als australopitecs i, posteriorment, als homos. A favor d'aquesta hipòtesi ja hi havia dades: la reducció dels canins, l'estructura de la base del crani i una pelvis superior que indicaven la capacitat de desplaçar-se sobre dues cames. En contra l'estructura del peu i el seu caràcter arborícola.

En el darrer estudi realitzat per William H. Kimbel i quatre investigadors més publicat a PNAS es realitza una anàlisi comparativa de les diferents estructures de la base del crani. Segons els resultat obtinguts Ardipithecus ramidus ja compte amb característiques presents en els australopitecins i els humans com serien: un foramen magnum relativament anterior, desplaçament lateral dels forats de la caròtida, escurçament mediolateral de l'estructura lateral timpànica i la reducció de l'element trapezoidal de la base de l'occipital. 

Totes aquestes modificacions van en la línia d'una ampliació de la base del crani. Aquesta reestructuració corrobora la relació evolutiva entre les diferents espècies analitzades i reforça la hipòtesi que es tracta d'una mateixa línia evolutiva. 

Podeu llegir la notícia a la web d'Archaeologynewsnetwork d'on he obtingut la imatge.



DESEMBRE 2013

Novetats breus

1. ARAMEDPI És una aplicació per a mòbils per a donar a conèixer les pintures rupestres de l'arc mediterrani. Em sembla molt bona. Disponible per Android i IOS. Desenvolupat per Arqueoweb i finançat pel Ministerio de Educación, Cultura i Deporte.

2. Teresa Ritu, Pedro Soares i cinc investigadors més aporten, en el seu estudi publicat a Plos One, noves dades sobre la cronologia d'Eva mitocondrial i l'origen africans dels HAM (Homes anatòmicament moderns).

3. Neandertals. L'estudi que demostra que el conegut enterrament neandertal de La Chapelle-aux-Saints va ser intencional ja que la fosa va ser excavada i el cadàver va enterrat immediatament, és molt important pel fet que posa en relleu la importància de retornar, usant tècniques modernes, a jaciments clàssics que ja es creia esgotats. SA. D'altra banda l'estudi en profunditat de l'hioide de neandertal de Kebara 2 són consistents amb la capacitat per a la parla d'aquesta espècie. Dos articles que van en la línia de aportar noves proves a la reivindicació de capacitats cognitives desenvolupades per aquesta espècie.

4. El gen SLC16A11, també de procedència neandertal augmenta la probabilitat de patir diabetes tipus 2. El gen ha estat identificat en el 50% dels descendents d'indígenes americans i un 20% dels habitants de l'est de l'Àsia. Nature.

5. Podeu llegir les ponències de la VIII Reunión de cuaternario Ibérico que ha tingut lloc a la Rinconada, Sevilla aquest 2013 en el següent document en PDF. 319 pàgines. 




Buscar aliment seguint el vol de Lévy

Sovint, encara, cal recórrer a grups humans que continuen amb una economia de caçadors-recol·lectors per tal de descobrir patrons conductuals que puguem aplicar a poblacions extintes en l'evolució humana. L'estudi sobre els desplaçaments en la recerca d'aliments és una aportació de David A. Rachlen i altres cinc investigadors que han seguit mitjançant GPS els itineraris d'un grup components de la tribu africana Adza en el procés de recerca d'aliments en un paratge desconegut. 

Segons indiquen els resultats publicats a PNAS, quan l'entorn permet trobar fàcilment els recursos s'acostuma a seguir un moviment a l'atzar anomenat brownià, mentre que en el cas que els recursos siguin escassos el model de desplaçament canvia per una altre anomenat Vol de Lévy que es caracteritza per desplaçaments llargs i d'altres de curts en ziga-zaga. Seria semblant a intercalar moviments de canvi de zona amb altres de recerca sistemàtica. 

Segons els autors, aquest tipus de desplaçament és comú a moltes espècies animals com els taurons, les tonyines, el peix espasa i, fins i tot, les abelles en circumstàncies semblants i, per tant, poden indicar un patró de comportament ancestral. 

Segur que molts lectors acostumats a buscar bolets, espàrrecs o cargols entendran la diferència en el desplaçament quan se'n troben molts, quan no n'hi ha gaires i cal desplaçar-se més (aquest seria el cas) o els itineraris segurs definits prèviament quan el medi i la localització dels recursos són coneguts. 

A la imatge obtingut de Wikipèdia podeu veure un exemple de Vol de Lévy de 100 passes. Podeu ampliar la notícia en castellà a la web d'Actualidad.



Ús de l'Ocre fa 500.000 anys

A Lehberg, un jaciment austríac, situat a prop de Haidershofen s'hi han identificat diverses destrals i martells realitzats en quarsita i quars. Algunes d'aquestes eines, una en forma de fal·lus i la que apareix a la imatge tenen restes d'ocre. Més concretament, la que apareix a la fotografia mostra clarament una marca que s'ajusta a una ma d'un dretà i  que és el resultat de l'acumulació del material després de repetir l'acció de moldre el material d'ocre d'una forma habitual i repetida. 

L'ocre s'associa a diversos usos, alguns de pràctics com el sanejament de la pell i d'altres de simbòlics en la decoració personal, d'objectes o en la pintura d'art rupestre. Serà molt difícil, amb les dades actuals, poder assegurar quin era l'ús d'aquest material. 

Atès que la datació de la troballa es correspon amb una antiguitat aproximada de 500.000 anys, els rastres d'ocre són, per ara, la prova més antiga de l'ús d'aquest mineral. Alguns autors han volgut veure en algunes de les peces trobades els primers indicis d'art moble. Per la seva antiguitat es pot atribuir la seva manufactura a una població d'homo erectus o heildelbergensis. En tot cas la notícia aporta una informació fonamental en la valoració de les capacitats tècniques de l'home que vivia en el plistocè mitjà.

Notícia a Pasthorizons. La fotografia és de A. Binsteiner. Podeu ampliar la informació que va divulgar Pileta de Prehistoria al blog Prehistoria al Dia de David Sánchez.



El gen neandertal que protegeix els asiàtics dels raigs ultravioleta


Tot i que els sapiens van perdre el gen Hyal2 en la seva sortida de l'Àfrica aquest material va ser reintroduït a la nostra espècie a partir d'una hibridació amb els neandertals. La reintroducció del gen es va potenciar i expandir entre la població sapiens de l'Àsia de forma que, en l'actualitat, es troba en un 66% de la població del Sud de La Xina i a un 49 % del Japó.  

El conjunt de 18 gens neandertals s'han localitzat en el cromosoma 3 i bona part estan relacionats, com és el cas del gen HYAL2, amb la protecció de la pell contra els raigs ultravioletes B. 

L'estudi que han presentat Qiling Ding, Li Jin i tres investigadors més a la revista Molecular Biology and Evolution també demostra una expansió de la població fa entre 3.000 i 5.000 anys que ha augmentat el nombre de persones que presenten aquestes característiques genètiques. Les dades corroboren amb un percentatge més alt d'ADN neandertal en els asiàtics en relació  als europeus. 

També podeu llegir la notícia a Science Daily.



Mestissatge en el plistocè tardà

De tothom són conegudes les aportacions de la genètica sobre les relacions de mestissatge entre humans moderns, neandertals i denisovans, així com la persistència d'ADN neandertal en una baixa proporció en tots els humans actuals excepte els subsaharians, i d'ADN denisovà, en un percentatge més alt, en els aborigens australians, de Nova Guinea i altres illes del pacífic. Nous estudis aporten cada cop més informació sobre aquesta hibridació ens permetrà reconstruir les relacions entre diferents grups humans durant el plistocè tardà moment en què van conviure a Euràsia. 

L'estudi de Kay Prüfer i un extens grup d'investigadors publicat a Nature posa en evidència noves i interessants dades a partir de la seqüenciació d'ADN neandertal obtingut d'un dit del peu d'una dona que va viure fa 50.000 anys a la mateixa cova de Denisova on 15.000 anys després ho faria la propietària de la falange que va permetre seqüenciar l'ADN dels denisovans

Entre les aportacions més importants d'aquest estudi volem destacar les següents: 
1. La separació entre el llinatge dels humans moderns i els altres dos grups es va produir fa uns 400.000 anys, i en fa 300.000 que va tenir lloc la diversificació de les nissagues neandertal i denisovana, grups molt més relacionats genèticament entre ells. 

2. Els resultats de l'estudi indiquen la hibridació molt més antiga entre denisovans (on encara s'hi troben rastres genètics a l'ADN) i un grup desconegut que habitava la zona anteriorment. En aquest punt caldria relacionar les restes de la Sima de los Huesos d'Atapuerca? 

3. L'alta qualitat de l'ADN seqüenciat permet assegurar que la dona era filla de dos pares que tenien una estreta relació de parentiu cosa que permet generar les hipòtesis que els grups humans eren més petits que en els humans posteriors o que van patir un important aïllament circumstancial. 

4. També hi ha restes d'ADN denisovà (0,2% aproximadament) en poblacions actuals de la Xina, de l'Àsia i atenció, també, d'Àmèrica. 

5. S'han pogut aïllar 87 gens específics de l'home modern. Tot i que en aquests moments es desconeix la funció específica de molts d'ells. És en aquests gens on rau la diferència entre aquests grups i nosaltres. Amb tota probabilitat poden tenir relació amb el desenvolupament cognitiu que va donar lloc al simbolisme, la tecnologia, el llenguatge i altres capacitats pròpies de la nostra espècie. 

Segur que ben aviat podrem conèixer noves dades que faran més complexe la reconstrucció dels fets, però que a l'hora ens els permetran conèixer amb més detall. 

Podeu llegir la notícia a Science Daily o a Europa Press. Les imatges corresponen al mateix estudi.


Mà moderna fa 1.4 milions d'anys

La presència de l'apòfisi estiloides en un tercer metacarpià de la mà demostra que fa 1,4 M d'anys aquesta part del cos ja tenia una estructura moderna que permetia una major pressió i una major habilitat imprescindibles per a la construcció d'eines. La troballa de la mà amb estructura moderna més antiga s'ha produït en el marc d'un projecte que es du a terme a l'oest del llac Turkana a Kenia. 

L'estudi de Karol V. Ward, Fredrick Kyalo Manthi i altres tres investigadors, ha estat publicat a la revista PNAS. Els autors consideren que les destrals achelenses localitzades a la zona podrien estar relacionades amb humans que ja havien de disposar d'una bona habilitat per agafar amb força i disposar d'articulacions semblants a les modernes i diferents de les estructures de les extremitats de ximpanzés que no disposen de l'apòfisi. 

En el treball s'associa aquesta estructura a l'homo erectus i en aquests moments han esdevingut les proves més antigues d'aquesta estructura que ha perdurat en totes les espècies humanes posteriors. Podeu llegir la publicació que en fa Science Daily.


Ekainberri

La realització de la rèplica de la cova d'Ekain i de com l'ús de la estereofotografia a desvetllat la presència de nous gravats. Vídeo de dos minuts de durada vist a Pileta de la prehistòria




Seqüenciat ADN-m d'un homínid de 400.000 anys de la Sima de los Huesos

L'article A mitochondrial genome sequence of a hominin from Sima de los Huesos ha estat publicat a la revista Nature. El signen grans investigadors del camp de la gènetica com Svante Pääbo, Matthias Meyer, Qiaomei Fu, Ayinuer Aximu-Petri, Isabelle Glocke, Birgit Nickel, els tres co-directors d'Atapuerca Juan-Luis Arsuaga, José María Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell i els especialistes en evolució humana Ignacio Martínez, Ana Gracia.

Després de la seqüenciació de l'ADN-m d'ursus deningeri l'octubre passat (veure notícia en aquesta mateixa web) tot estava preparat per intentar el mateix a partir del fèmur XIII de la Sima de los huesos. El progrés en les tècniques de restauració d'ADN antic a partir de la creació de seqüències cebadores i procediments de neteja i aprofitament de fragments curts d'ADN ha permès obtenir la seqüència d'ADN mitocondrial humà més antic. Matthias Meyer i la resta de membres de l'equip d'Svante Pääbo ho han fet possible després dels seus èxits anteriors en la seqüenciació del genoma neandertal i denisova.

Femur XIII. Font Nature

El fèmur XIII pertany al conjunt de restes de 28 individus localitzades al jaciment de La Sima de los Huesos a Atapuerca. Ha calgut analitzar dos grams de matèria òssia que s'han obtingut amb petites perforacions del fòssil. El jaciment representa un lloc únic per la quantitat i la qualitat de les troballes. El seu estat de conservació és excepcional pel fet que es troba envoltat d'argiles d'alta qualitat que han preservat fins els nostres dies la quantitat suficient de matèria orgànica per a poder-ne obtenir l'ADN. Només en llocs com el permafrost siberià es milloren les possibilitats de conservació de l'estructura genètica de l'ADN antic. 

L'ADN mitocondrial és molt més curt que l'ADN nuclear, es troba en els mitocondris que són orgànuls de la cèl·lula eucariota encarregades de la respiració cel·lular. La transmissió genètica és produeix per via matrilineal.
El conjunt dels fòssils s'atribuïen a l'espècie homo heildelbergensis i es valorava la coincidència d'alguns aspectes morfològics amb els neandertals de qui es consideraven antecessors. 

Els resultats demostren que els denisovans (població localitzada a la serralada d'Altai que correspon a una línia evolutiva relacionada amb els neandertals) tenen en el seu ADN-m una estructura molt semblant a la del fèmur XIII. És per això que es pot deduir una relació genètica important entre les dues poblacions. Els denisovans són descendents per línia materna dels "homo heildelbergensis" de la Sima de los Huesos d'Atapuerca. 

A partir d'aquesta constatació cal que els científics es replantegin les relaciones entre les diferents espècies a la part final del procés da l'evolució humana. El gràfic 4 de l'estudi en fa una proposta. Tal com es pot veure relaciona directament els homínids de la Sima amb els denisovans en una línia emparentada però separada de la que va originar neandertals i sapiens. 

Certament tenim tendència a entendre l'espècie com una unitat genètica tancada i, en canvi, potser caldrà percebre l'espècie com un conjunt de subpoblacions que evolucionen genèticament al mateix temps que es desplacen pel territori. 

El concepte d'espècie com una població que és capaç de reproduir-se entre sí, no perilla, però potser si que caldrà modificar l'amplitud del concepte i entendre que grups humans amb un percentatge important de diferències genètiques i que han viscut durant períodes de temps més grans són capaços d'hibridar-se. 

Tot plegat i juntament amb altres publicacions sobre l'origen dels HAM fan replantejar la quantitat i la qualitat de les interaccions que s'han produït en els diferents moments de l'evolució humana. Tot individu és el resultat d'una història genètica que és relaciona amb l'evolució de la vida en el planeta de manera que en cada fase ha anat incorporant, perdent o modificant part de la càrrega genètica fins esdevenir una estructura genètica particular. 

Tota la comunitat científica està molt interessada en el futur d'aquesta recerca que serà clau per la comprensió de l'evolució humana. Caldrà replicar la troballa amb altres fòssils, intentar fer el mateix amb l'ADN nuclear, revisar les relacions morfològiques entre les diferents espècies, treballar per ampliar els coneixements i troballes relacionades amb els denisovans i endegar noves línies d'investigació. Animem en aquesta tasca a tots els investigadors implicats. Seguirem el seu treball amb molt d'interès per a fer-ne difusió. 


Aquesta notícia ha estat difosa en multitud de mitjans de comunicació i blogs. Només faré referència a Paleoantropologia al dia on trobareu les més importants i a @asturiasmundial que a través del twitter em va informar directament de la notícia.



NOVEMBRE 2013

Novetats breus

1- Investigadors de la Universitat de Michigan han demostrat la relació entre l'augment de la temperatura del planeta i la disminució de talla dels grans mamífers en dos episodis antics. Aquesta estudi planteja la possibilitat que això torni a passar a l'actualitat. M'atreveixo a recordar que els animals més petits s'adapten millor a medis calorosos que els grans ja que una menor massa corporal permet una millor refrigeració. 

2- Juan C. Larrasoaña i altres dos investigadors han publicat a la revista Plos One un treball sobre els períodes humits en el Sahara i la seva importància en relació a l'evolució dels homínids. Recomano especialment el gràfic 5. 

3- Tres flautes de fa 9.000 anys s'han trobat al jaciment neolític de Jiahu a la província xinesa de Henan. Són els instruments heptatònics (set tons) més antics coneguts i corresponen a una cultura molt rica i complexa. Estan confeccionats amb ossos de grua de corona vermella. La imatge que acompanya l'article és molt interessant.

4- En aquest enllaç podreu llegir l'article en que s'analitzen les eines lítiques de tipus levallois trobades als nivells II i III del jaciment de l'Abrigo de la Quebrada. PDF, 20 pàg.

5- L'anàlisi d'ADN del noi de Mal'ta que va morir fa 24.000 anys aporta noves proves sobre els vincles genètics entre continents dels primers pobladors americans a Beringia. Aquí en podeu llegir la publicació que en fa Science Daily.




Siega verde

Recomanem la visita virtual al jaciment de Siega Verde a Villar de la Yegua, Salamanca. El 2010 va ser declarat patrimoni mundial. 

http://www.jcyl.es/jcyl/patrimoniocultural/siegaverde/es/tour_1.html


El celler més antic

Un grup d'investigadors de la Universitat George Washinton als USA i de la Universitat de Haifa d'Israel han localitzat al jaciment de Tel Cabri el que fa vora 4000 anys va ser un gran celler amb aproximadament 3000 recipients que contenien vi.




Presència humana a Uruguai fa 30.000 anys

El rierol del Vizcaíno és un jaciment de l'Uruguai on s'han identificat tres capes amb restes de megafauna. El lloc corresponia a un espai a la vora del riu on els animals acostumaven a acudir per beure aigua i un pas natural de ramats. 

Pel que sembla va ser un lloc on s'hi van acumular una gran quantitat d'ossos molts d'ells trepitjats per altres animals. Però en d'altres casos s'hi han observat patrons de consum de carn pròpiament humans. Més concretament les marques de tall delaten el descarnament segons el patró que s'ha trobat en altres jaciments. El nombre de restes lítiques és molt pobre, però destaca un possible rascador possiblement usat en el tractament de la pell seca. 

Les restes corresponen en un alt percentatge a animals adults de diferents animals: cavalls, una espècie de mandrós terrestre gegant, cérvols, felins, proboscidis i altres. Les característiques de les restes demostren el transport de les peces petites i mitjanes i el processament in situ de les de mida gran. Els investigadors s'atreveixen a comentar la necessitat d'estratègies elaborades d'emboscada i l'ús de armes de projectil a distància. 

L'estudi de Richard A. Fariña i altres 7 investigadors publicat a Prodeedings of Royal Society són els primers sorpresos per les datacions del jaciment que van de 27 a 30.000 anys d'antiguitat i que demostrarien la presència humana a Amèrica abans de l'últim gran esdeveniment glaciar i molt anteriorment al que es donava per establert fins el moment. 

Aquest estudi s'uneix a altres evidències que fan impossible, cada cop més, no plantejar seriosament l'abast i la procedència d'aquesta ocupació primigènia del continent. Estem segurs que continuaran apareixent noves proves en aquesta línia. 

La fotografia que acompanya i que mostra les marques d'eines lítiques de tall en les restes òssies està publicada en l'article ja citat.


Un peu de heildelbergensis al MEH

Una de les característiques que fan especial el Museu de la
Evolución Humana de Burgos és el fet que s'hi poden observar els fòssils originals. No hi ha cap mena de dubte que poder veure en directe Miguelón, Escalibur i altres peces de gran interès per l'evolució humana és valorat molt positivament pels visitants. 

A partir d'ara s'hi exposarà la reconstrucció més completa d'un peu de heildelbergensis que ha estat possible gràcies a la gran riquesa de les restes de la Sima de los Huesos. A partir d'estudis relacionats s'ha pogut determinar que l'altura aproximada del'individu és de 1,73 cm i va viure fa uns 500.000 anys a la Serra d'Atapuerca.

 A la presentació del fòssil s'ha homenatjat la trajectòria de la selecció espanyola de futbol i al seu entrenador Vicente del Bosque.


Projectils amb punta de pedra de fa més de 279 mil anys

Yonatan Sahle i altres sis investigadors han publicat a Plos One un estudi segons el qual es pot demostrar l'ús com a armes de projectil d'un conjunt d'eines lítiques d'obsidiana trobades al jaciment de Gademotta a Etiopia. L'obsidiana és un material volcànic molt utilitzat per a l'elaboració d'eines de tall durant la prehistòria atès que la seva estructura que permet obtenir instruments molt tallants, en aquest cas la font del material és propera. L'ús d'armes a distància és un recurs fonamental per augmentar les possibilitats d'èxit en la cacera i millorar la seguretat del caçador.  

171 eines i 95 fragments presenten una factura levallois, musterienses retocades amb aprimament basal i bifacials. Moltes d'elles han estat usades. S'han identificat 18 fractures induïdes per impacte a distància en 16 de les 141 peces punxegudes estudiades. Vuit d'aquestes han estat localitzades en els estrats més antics (279 mil anys). 

A més de l'anàlisi específica de les peces els autors comenten també el context de l'ús de les armes de projectil i les datacions fins ara conegudes molt posteriors a les troballes descrites ara. 

Aquesta tecnologia que indica unes habilitats fins ara atribuïdes a homo sapiens per la complexitat del comportament de construcció i d'ús hauran de ser revisades ja que les datacions són anteriors a la nostra espècie. A Notícias de Prehistòria, David Sánchez ho atribueix a Homo rhodesiensis. 

A Paleoantropologia Hoy podeu llegir el resum en castellà i llegir-hi els comentaris enllaçats.

La imatge prové de l'article original de Plos One



Alto de Picarazas. Més jaciments d'homínids antics

Carmen Pérez de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns (IVCR) ha fet públiques les troballes del jaciment de Picarazas situat entre els pobles de Chelva i Aldilla. 

La troballa d'eines de sílex i quarsita del mode 1 Olduvaià, les marques de tall en restes òssies de cavalls, conills i altres, i la presència de restes òssies amb senyals de combustió indiquen, de forma evident, la presència humana en aquest jaciment. El més important és la datació del nivell 4, on s'han trobat aquestes restes i que correspon a l'interval entre 1,3 i 1,5 milions d'anys. 

Ens trobem en la línia dels jaciments més antics d'Europa i a la península ibèrica s'incorpora als ja coneguts de La Boella a La Canonja (Tarragona), Fuente Nueva 3 i Barranco-León a Orce  (Granada) i La Sima del Elefante a Atapuerca (Burgos). 

El conjunt càrstic va quedar al descobert a causa de les obres de construcció del Parc Eòlic Peñas de Dios II. Com en altres ocasions una troballa de gran relleu científic que es localitza gracies a una activitat industrial o constructiva. Aprofito per recordar que en molts casos ni la mateixa administració pública actua amb la deguda atenció davant de possibles jaciments. Estem segurs que el jaciment de Picarazas serà un nou referent en l'estudi del Pleistocè inferior a Europa. 

He obtingut la imatge de l'ABC.



La barbeta, una característica sapiens

Sovint presentem la barbeta que configura la part distal de la mandíbula com una característica autapomòrfica, és a dir, que és pròpia només d'un taxó evolutiu, en aquest cas, de nosaltres: els sapiens. Si observem atentament podrem comprovar que hi ha un petit percentatge de persones que no presenten aquesta característica (sense tractar-se d'una agenèsia patològica). D'altra banda hi ha subjectes en el registre fòssil que, ocasionalment, ja presenten aquest tret (el neandertal Guattari 3, Vindja 206, i a Atapuerca AT605 AT300). Aquest fenomen no ens ha de sorprendre ja que és habitual que algunes característiques apareguin i desapareguin en la mateixa línia evolutiva. 

L'estudi de Michael Coquerelle i altres publicat a Plos One mira de trobar una explicació estudiant el procés de retracció d la cara per situar-se cada cop més propera a la columna i per sota del crani i, més específicament, analitzant l'evolució d'aquest tret en nadons humans i ximpanzés i comparant el procés ontogènic de desenvolupament. 

Diferents anàlisis confirmen, segons els autors, que la prominència del mentó és deguda a un "subproducte de les limitacions d'espai a la part posterior del tracte vocal". Els ximpanzés també presenten una símfisi (adherència òssia) vertical. En els dos casos la retracció de la cara ha provocar per diferents causes (postura erecta en els humans) la reorganització de l'espai per la llengua, l'hioide i les estructures implicades en la respiració i la deglució.
 
Els autors consideren no demostrada l'explicació alternativa del relleu T invertit. 

La imatge correspon a la publicació ja citada.


Homo sapiens. Una especie desconocida?

El passat 11 de Novembre Juan Luís Arsuaga va oferir aquesta conferència en el marc d'Evolución y cultura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En una xerrada de 1h 35' repassa la definició que podem fer d'homo sapiens comentant les característiques pròpies de la nostra espècie i moments claus en l'evolució d'espècies semblants com el ximpanzé o altres homínids en la nostra línia evolutiva. Hem conegut aquesta informació gràcies a Pileta de la Prehistoria.
 



La pell blanca i el gen SLC24A5

https://sites.google.com/site/homoevolucio/Home/pell%20blanca%201.jpg
Un nou estudi aprofundeix de forma més específica en l'estudi de les modificacions genètiques que han portat
a aclarir la pell als humans. Podeu tenir més referències llegint estudis anteriors com aquest comentat en aquesta web l'agost de 2012 on es pot observar el mapa del món en el que es mostra la distribució del color de la pell en les diferents poblacions del món. Aquesta configuració correlaciona amb els índexs de radiació ultraviolada.

La pell fosca representa una foto-protecció contra aquestes radiacions que poden provocar cremades i càncer de pell, mentre que la pell clara permet una síntesi més eficient de la vitamina D imprescindible per evitar el raquitisme i sintetitzar millor substàncies implicades en el desenvolupament ossi. La selecció natural hauria afavorit la pell clara. Es coneixen diferents gens relacionats amb la pigmentació de la pell. 
A l'Àsia del Sud serien els següents: SLC24A5, SLC45A2 i TYR. El primer d'aquests gens es localitza al cromosoma 15q21.1 i codifica la proteïna NCKX5. 

El mapa adjunt a l'esquerra del text, que pertany a la publicació original, ens permet visualitzar la distribució i les zones on aquest cromosoma, més concretament el seu al·lel rs1426654, té major importància pel que fa a l'explicació de la modificació del color de la pell per esdevenir més clar. En el cas d'Europa explica gairebé tota la variabilitat mentre que la situació és més
complexa pel que fa al sud-est asiàtic. Aquesta modificació genètica es va produir se
gons Chandana Basu i el seu equip, autors de l'estudi, ara fa uns 28.000 anys.

L'estudi també fa una anàlisi sociolingüística per explicar aquesta distribució i els gradients de dispersió tan especials, sobretot a la zona de l'índia i el Pakistà.

L'article publicat a Plos Genetics ofereix una important revisió pel que fa a aquest cromosoma a l'espera d'altres recerques i de l'esperada integració global de totes les investigacions que ofereixi una explicació global, la influència dels diferents cromosomes en altres zones del planeta i la relació amb les migracions humanes. Recordem que en un canvi com el que tractem cal tenir en compte la intervenció de diferents cromosomes i, a més, el percentatge d'aportació de cada un d'ells al factor estudiat Adjuntem un segon mapa publicat per Discover Magazine que també analitza la mateixa notícia.


ADN neandertal al Nord d'Àfrica


La presència d'un determinat percentatge d'ADN neandertal en tots els humans actuals amb l'excepció dels africans havia plantejat la hipòtesi, cada cop més acceptada, que les dues espècies van hibridar en el moment en què l'homo sapiens va establert contacte amb els neandertals en el pròxim orient.

Posteriorment es va comprovar que els únics africans que no tenien ADN fruit d'aquesta barreja eren els subsaharians. Aquesta nova informació permetia formular dues hipòtesis: d'una banda era possible que la barreja s'hagués produït amb anterioritat a la sortida d'Àfrica, o que, després de la hibridació en el pròxim orient, es produís la reentrada d'una migració de l'Àsia envers el nord d'Àfrica. 

L'estudi genètic realitzats per investigadors del Department of Genetics, Human Genetics Institute of New JerseyDepartments of Biology and Genetics de la University of Pennsylvania corrobora que l'ADN neandertal present en els nord-africans correspon a una procedència més recent provinent d'Àsia. 

En el gràfic que acompanya s'hi poden veure representades les dues hipòtesis.


Cultura neandertal a l'Abri du Maras

L'Abri du Maras es troba a França, prop de la localitat de Saint Martin d'Ardèche. Es traca d'un jaciment amb presència de restes de neandertals que hi van viure fa uns 74.000 anys. Bruce L. Hardy, juntament amb M. G. Chacón de l'IPHES, i un grup d'investigadors de diferents nacionalitats han publicat els resultats d'un estudi on s'aporten proves que ajuden a precisar trets culturals d'aquesta espècie. 

A partir de l'anàlisi de les eines lítiques i amb el recolzament de la zooarqueologia han pogut demostrar algunes conductes complexes de comportament que cada cop són discutides per menys estudiosos. entre les més importants podem destacar:
 
Els neandertals caçaven una gran varietat d'espècies de les que s'alimentaven o n'obtenien determinats recursos: grans mamífers, peixos, ànecs, aus rapinyaires, conills, bolets. També obtenien recursos i aprofitaven les plantes i la fusta del seu entorn.

La presència de restes de fibra en determinades eines lítiques suggereix que eren capaços de trenar fibres vegetals per construir cordes.

La presència de puntes lítiques demostra l'ús d'armes a distància que permetien ferir l'animal a distància. 

No hi ha dubte que aquestes aportacions estan més en la línia de reconèixer els neandertals com una població amb moltes habilitats cognitives, coneixedors de l'entorn i amb un gran repertori de conductes tecnològiques.





OCTUBRE 2013

Novetats breus

1- Homo georgicus (1,8 Milions d'anys) a Dmanisi, Croàcia, ja usava escuradents. PNAS (publicació original). Archaeology (inclou imatge). 

2- Els ximpanzés com els humans es fan amics d'aquells que tenen característiques de personalitat més semblants a les seves. La formació de grups per afinitats és una estratègia adaptativa que ja es donava a l'avanpassat comú d'humans i ximpanzés, fa més de sis milions d'anys. Ho podeu llegir la notícia a Evolution Human Behavior o el comentari a Discovery

3- L'arqueòleg Dean Snow usant l'Índex de Mannig analitza diversos negatius de mans pintades a coves del sud de França i del nord d'Espanya i assegura que el 75% corresponen a mans femenines. Alguns autors han volgut anar més enllà i deduir que la majoria de les pintures rupestres han estat pintades per dones. Tot i que cada informació sobre els autors o autores de l'art rupestre és molt important, en aquest cas em sembla precipitat i l'índex poc fiable. Caldrà veure com evoluciona aquesta hipòtesi que també s'ha usat amb resultats similars en altres zones. National Geographic, Hominides

4- Mysterios Ancient Human Crossed Wallace's Line és el títol d'un nou article publicat a Science i explicat per Science Daily sobre els denisovans.

5- Segons els resultats publicats a Journal of Human Evolution les noves datacions de les zones de les serralades de Karari i Koobi Fora realitzades per magnetoestratigrafia i estratigrafia isotòpica d'estronci han determinat que l'edat dels fòssils trobats a la zona i associats a Homo rudolfensis es roba limitada per 1,945 i 2,058 milions d'anys.



Neandertals, camamilla i altres.

El juliol de 2012 ens feiem ressó d'un article de Karen Hardey, Carlos Lalueza-Fox i altres en què es constatava l'ús de plantes medicinals, camamilla i aquilea, a partir de l'anàlisi de les partícules vegetals identificades en la placa dental de cinc mandíbules de neandertals del jaciment del Sidrón. La hipòtesi de l'equip va ser que els neandertals coneixien molt bé els recursos de l'entorn i que usaven aquestes plantes, poc nutritives i de gust poc agradable, pel seu valor medicinal. Recentment, una nova publicació planteja una segona hipòtesi per aquesta evidència.

Segons l'article D'Anna T Buck i Chris Stringer publicat a Quaternary Science Reviews l'explicació de l'existència d'aquestes restes en les dents dels neandertals cal buscar-la en una pràctica que encara avui es dona en alguns grups humans: la ingesta del contingut estomacal dels herbívors.   

Les investigadores es basen en el coneixement de pràctiques que es duen a terme en determinades cultures com els inuit a Groenlàndia que consideren excel·lent el consum del quim, una massa líquida i espessa en què es converteix el bol alimentari per la digestió gàstrica, contingut a l'estómac i que el cérvol ha seleccionat entre les millors plantes al seu abast i que, a més, proporciona als humans una de les poques maneres d'accedir a la fibra vegetal i ha determinats components de la dieta que només es troben a les plantes. Aquesta pràctica també ha estat comú entre els aborigens australians que consumien l'interior de l'estómac dels cangurs. Nosaltres no descartarem cap hipòtesi, esperant l'anàlisi que pugui donar resposta a les diferències entre els dos plantejaments o que els pugui considerar compatibles.

Podeu ampliar la notícia a Sinapsit d'on m'he baixat la fotografia o a Science Daily

Aprofito l'avinentesa per donar a conèixer un nou estudi que demostra que un neandertal trobat al jaciment de la roca Foradà a Oliva, València, usava els escuradents per mitigar el dolor ocasionat per la periodontitis. Com recorda l'article de Maria Lozano i el seu equip, l'ús dels escuradents està descrit des de l'inici de la nissaga homo com una eina per a extreure porcions d'aliment retinguts entre les dents però, en aquest cas, sembla demostrat que la finalitat era clamar el dolor de les genives. La notícia a Europapres

Un estudi mostra al públic el que és, de moment ,el jaciment neandertal més al nord-oest d'Europa i que conté més material que qualsevol altre trobat mai al Regne Unit i, a més, amb una seqüència de sediments molt àmplia. Podeu ampliar la notícia a NERC o a  Science Daily.



Els cinc cranis de Dmanisi plantegen una hipòtesi d'espècie única a l'inici de la evolució humana.


La publicació a la revista Science de l'article de David Lordkipanidze, Maria S. Ponce de León i el seu equip sobre el crani 5 de Dmanisi i, més exactament, sobre la col·lecció de cinc cranis trobats en aquest jaciment ha encès el debat sobre les primeres espècies en el procés de l'evolució humana. El crani D4500 és el més complet amb una antiguitat de 1,8 milions d'anys i presenta característiques molt antigues en el llinatge humà.

L'anàlisi dels investigadors parteix de les següents hipòtesis: 

- Els cinc cranis han estat trobats en un mateix jaciment i amb una diferència estratigràfica màxima d'uns 20.000 anys, i pertanyen, per tant, al mateix temps geològic. Són contemporanis.

- La diversitat morfològica entre els cranis és important, però no major de la que podríem trobar en altres espècies com podria ser la nostra pròpia, la dels ximpanzés o dels bonobos. Afegeixo el fet que recentment s'ha demostrat hibridació entre sapiens i neandertals que presenten una major diversitat en l'estructura del crani. 

- Les restes d'espècies antigues a l'Àfrica són parcials i, per aquest motiu, no s'han pogut analitzar globalment ni comparativa. Cada autor ha tingut tendència a batejar les restes parcials que havia identificat com una espècie diferent. Les troballes de Dmanisi corresponen a fòssils complerts.

- Fins ara hem estudita fòssils individuals i, en canvi, cal treballar amb dades de poblacions com és el cas de Dmanisi. Un fòssil només és un element d'una població, mai la pot representar. 

Per tot plegat la conclusió és que cal unificar les diferents espècies, de les quals es disposen pocs fragments, en una sola i única.



Diversos autors com José Maria Bermúdez de Castro, Juan Luís Arsuaga, María Martinón o altres consideren excessiu englobar homo habilis, rudolphensis, ergaster i erectus en una sola espècie, tant per la seva diversitat morfològica, com pel període tan gran (de 2,5 a 1.2 M d'anys). Segons ells i altres científics les conclusions són precipitades ja que es podria demostrar una sedimentació lenta i que, per tant, la distància temporal de l'estrat fos més gran, o que es tractés de diferents espècies que convivien sense competència pels recursos. 

Personalment voldria afegir la reflexió que caldrà estudiar els cranis complerts de Dmanisi per saber quines són les causes del dipòsit dels cadàvers en aquest espai, si hi ha diferències deduïbles en el comportament o l'alimentació dels diferents individus que puguin fer pensar en comportaments diferents i, com s'expliquen altres modificacions, diferents a les morfològiques del crani, que han aparegut en el decurs de l'evolució com seria el cas, per exemple, de l'increment de talla atribuïda a homo erectus a l'Àfrica i que, segons sembla, no es manifesta a Dmanisi.
Considero que les dues visions parteixen d'una gran honestedat científica i obren les portes d'un important debat que espero que pugui apassionar el públic en general. Us recomano sentir els excel·lents potcasts de Luís Quevedo entrevistant a María Martinón i Maria S. Ponce de León per tenir una idea més clara de les dues posicions a partir de les declaracions d'aquestes dues grans investigadors. Maria Martinón ha publicat al bloc del "Museo de la Evolución Humana" la seva opinió en la que es reafirma que el crani 5 tenia una alimentació essencialment herbívora, cosa que demostra el desgast no patològic de les seves dents, i per tant, en la hipòtesi que entre les restes de Dmanisi hi ha més d'una espècie.

La notícia s'ha divulgat per tots els mitjans. a continuació en podeu veure alguns: Paleoaprende, The Archaeology News Network, Antena3. 

La imatge central també pertany als mateixos autors que la tercera. Universitat de Zurich.

Canvis genètics i culturals al neolític a Alemanya

El Projecte Genogràfic de National Geographic ha publicat un article de gran importància sobre les diferents migracions que durant el neolític van configurar l'actual estructura de població a Europa central. La investigació demostra l'existència com a mínim de quatre migracions importants durant un període que va entre els 7.500 i els 3500 anys abans del present. 

L'estudi realitzat a partir de l'anàlisi de l'ADN mitocondrial (recordem que aquest ADN present als mitocondris cel·lulars correspon a una transmissió matrilineal) relaciona aquestes dades amb les diferents cultures tecnològiques tal com es pot veure en la representació que acompanya aquest comentari. En els diferents quadres que els investigadors posen a disposició de la comunitat científica es pot comprovar l'estructura dels diferents haplogrups. 


Relacionar els estudis genètics amb els arqueològics permet un enriquiment de les dues disciplines en la línia per assolir conjuntament una millor comprensió de la prehistòria i l'evolució humana.

Podeu llegir l'abstract a ScienceMag, la notícia  comentada a Archaeology o baixar-vos tot el document al següent enllaç (87 pàgines en PDF de material complementari). Altres fonts: Smithsonian, Dienekes.


Bipedisme i construcció d'eines

La relació entre el bipedisme i la capacitat de construcció d'eines sovint s'ha relacionat generant hipòtesis en el sentit que el fet d'alliberar les mans podia haver estat clau en aquest procés o, tot el contrari, la necessitat de treballar amb les mans hauria potenciat la marxa bípeda. L'article publicat per Atsushi Iriski i altres a Philosophical transaccions de la Royal Society vol aportar noves dades a aquest debat. 

Els autors estudien les representacions dels dits de la mà i el peu a l'escorça sensori-motora primària de titís, caputxins macacos i humans, i conclouen que els requeriments per a la construcció d'eines ja es donen en tots els primats atès que la representació de cada dit de la mà en el cervell és independent i es dona tant en humans com en altres simis. Em permeto afegir que altre cosa seria el desenvolupament de la capacitat de coordinar els moviments de la mà amb delicadesa.  

En canvi pel que fa a la representació cortical dels dits del peu en el cas de l'homo sapiens es pot observar una diferenciació específica del dit gros. Aquesta diferència pot estar relacionada amb una millora important del bipedisme tal com es produeix en els homínids i que ja es donaria, probablement, en ardipithecus ramidus, el primer homínid bípede conegut. En canvi en els simis es produiria més aviat un moviment global. 

Podeu completar la informació a: Science Daily


SETEMBRE 2013

Novetats breus

1- Publicades noves restes d'australopitecus anamensis. Es tracta de les troballes de les campanyes entre 2003 i 2008 a Kanapoi (Kenia), concretament peces dentals i fragments mandibulars pertanyents a aquesta espècie i amb una antiguitat superior als 4M d'anys. Podeu ampliar la informació a l'abstract de Journal of Human Evolution o al bloc Paleoantropologia Hoy.

2- Publicada la troballa a Kromdaai B (Sudàfrica) d'un os temporal parcial d'un Paranthropus robustus a la revista Journal of Human Evolution. En aquest jaciment ja s'han identificat restes de nou homínids de la mateixa espècie. És interessant la comparativa sobre el canal coclear.

3- A la revista Nature genetics podeu llegir un article que estudia l'expansió del M. tuberculosi, causant d'aquesta malaltia en humans, fora d'Àfrica acompanyant les migracions humanes. Va aparèixer fa uns 70.000 anys i es va expandir amb l'augment de població del neolític. És el bacteri responsable del 20% de les morts entre els segles XVII i XIX.

4- La datació amb radiocarboni 14 de restes indirectes i la comparació amb altres pintures rupestres com les de Chauvet permeten assegurar, en un article publicat a Journal of Human Evolution, que les pintures de Altxerri B, a Guipúscoa, pertanyen a l'aurinyacià. En algunes publicacions de divulgació com l'ABC les qualifiquen com les més antigues d'Europa amb una antiguitat de 39.000 anys. Considero que no es pot prendre mai com a definitives unes datacions per context arqueològic. Tot i així és una bona notícia que cal continuar seguint.

5-Costa molt mantenir la cronologia de l'entrada de l'homo sapiens al continent americà. Aquesta dada es va endarrerint degut a noves troballes a Amèrica central i sud. Altres jaciments dels que esmenta aquest article indiquen una clara presència humana fa més de 33.000 anys en aquestes zones del continent. Les restes més antigues són els focs localitzats a Piauí, actual Brasil amb una antiguitat de 50.000 anys.

Orce 2013

Els jaciments d'Orce, a la conca Guadix-Baza, constitueixen espais de recerca de gran rellevància i futur. Segur que aportaran molta informació en relació a les primeres poblacions a Europa. Resumim en aquest article les troballes d'enguany. Ho podeu ampliar a la web de l'IPHES, organisme que n'ha dirigit la recerca.

Al nivell D de Barranco-León s'hi ha localitzar un espai on els homínids tallaven les eines lítiques que després utilitzaven bàsicament per tractar les restes dels animals. 1429 peces de fauna i 303 d'indústria lítica, tot plegat de més d'1.4 M d'anys. 

A Fuente Nueva 3 s'han condicionat els terrenys per a properes excavacions i ha aparegut un nivell superior amb restes de mamut i eines lítiques. En aquest jaciment s'hi han trobat 1107 restes de fauna molt variada: cavalls, cérvols  búfals, licaons, ossos, i altres fòssils de petits carnívors. Destaca una mandíbula d'un mamut molt petit i una defensa d'un adult. 

A Venta Micena s'hi han localitzat 573 restes de macromamífers. Les feines també han intentat cercar l'origen dels materials lítics obtinguts en el jaciment per valorar el desplaçament d'aquests recursos fins el lloc on s'hi han trobat relacionats amb les restes òssies.

El treball en aquests jaciments i en d'altres que probablement s'iniciaran en el futur generarà informació fonamental sobre diferents punts de l'evolució humana. De moment molta feina pel laboratori i l'esperança de trobar en un futur més restes humanes.

La fotografia correspon a Venta Micena i ha estat obtinguda de TurismoEspaña.



Seqüenciat ADN-m d'Ursus deningeri d'Atapuerca. (+ de 300.000 anys)

La revista PNAS publica una notícia sorprenent. S'ha pogut seqüenciar l'ADN mitocondrial d'un ós de l'espècie Ursus deningeri trobat al jaciment de la Sima de los Huesos d'Atapuerca. La publicació de seqüències d'ADN ja és important, però el que és més interessant és la possibilitat de seqüenciar-lo en óssos amb una antiguitat superior a 300.000 anys, i especialment en restes trobades en coves. Recordem que les millors condicions per a conservar l'ADN és el permafrost.

L'Ursus deningeri és un ós de major envergadura que el seu descendent l'ós de les cavernes. Va viure al plistocè, entre fa 1,8 M d'anys i 100.000 anys, i es caracteritzava per un conjunt de característiques especials que el distingeixen de la resta d'óssos contemporanis. La seva alimentació, tot i ser omnívora, no incorpora tanta quantitat de carn com les espècies conegudes actualment.

L'equip de Svante Pääbo, juntament amb Juan Luís Arsuaga, Jesse Dabney i la resta de científics que signen l'estudi han aconseguit el que semblava impossible: trobar i seqüenciar ADN tan antic. En pocs anys les tècniques d'obtenció i seqüenciació d'ADN han evolucionat molt ràpidament. Habitualment l'ADN es troba molt trencat, contaminat per l'ADN de microorganismes o pel mateix dels humans en l'extracció i cal aconseguir una línia d'ADN que permeti capturar elements de la cadena que posteriorment cal ordenar. Tot plegat una feina complexa i delicada que només complexes eines bioinformàtiques poden accelerar. Cada cop veurem més els arqueòlegs enfundats en vestits estèrils treballant en els jaciments.

Aquesta troballa obre la possibilitat de cercar i seqüenciar ADN d'espècies humanes. Recordem que actualment, a més del genoma de l'home actual, podem comptar amb dades de l'Homo de Neandertal i de l'Homo de Denisova. El repte de futur és aconseguir l'ADN de l'Homo Heildelbergensis, qui sap si és una quimera o, a partir d'aquesta troballa, una realitat possible a mig termini.

Podeu ampliar la informació a les següents fonts divulgatives: El País i  Europapress ciencia

La fotografia que acompanya és de Javier Trueba, (Madrid Científic Films). 

A l'article de sota s'explica la diferència netre ADN-m i ADN Y                                                 

Mapa mundi d'haplogrups de l'ADN-Y

El mapa mundi que il·lustra aquest article ha aparegut a Wikipèdia i ha estat comentat per Dienekes. Tot i les reserves d'aquest expert cal dir que representa la intenció, difícil d'altra banda, de concretar la presència i distribució dels diferents haplogrups del cromosoma Y de l'espècie homo sapiens. Tot i la complexitat de les dades que hi queden reflectides em permetre fer algunes observacions generals per fer-lo més comprensible al lector poc avesat en aquestes temàtiques. 

Un haplogrup és un conjunt d'haplotips que són modificacions genètiques que caracteritzen un grup humà. El cromosoma Y correspon a l'herència masculina i, per tant a diferència de l'ADN mitocondrial, representa una línia de transmissió genètica patrilineal, és a dir, que passa de pares a fills. En la imatge adjunta cada color i conjunt alfanumèric representa un haplogrup diferent. Les lletres i els números ens indiquen també la seva antiguitat seguint l'ordre alfabètic tal com es pot observar en la segona imatge obtinguda també de Wiquipèdia. El concepte d'Adam cromosòmic, que res té a veure amb la Bíblia, indica el primer mascle, el més antic, de qui deriva la diversitat genètica actual.


L'estrella de color groc representa l'halogup més antic i correspon, suposadament, a una primera hibridació de femelles sapiens amb mascles d'alguna altra espècie més antiga. Aquest haplogrup, detectat per casualitat en analitzar d'un ciutadà afroamericà de Carolina del Sud als USA, correspon a una petita població d'agricultors del Camerún. 

La complexitat representada per la presència de molts haplogrups diferents ens indica la diversitat genètica de cada zona i ens dona una idea dels llocs on l'espècie sapiens és més antiga atès que per produir-se modificacions genètiques significatives cal que passi un cert temps. Així doncs si comparem Àfrica amb Amèrica del sud podrem veure que el poblament de sapiens és molt més modern i menys divers en aquesta darrera zona. 

L'evolució i dispersió dels diferents haplogups ens indica els moviments migratoris humans més importants. Les representacions alfanumèriques i les línies ens indiquen els desplaçaments de població més importants.




AGOST 2013

Novetats breus

1- Un nou estudi publicat a Journal of Human evolution que reavalua la zona lumbosacra d'Oreopithecus Bambolii posa en dubte el bipedisme. Ho podeu llegir també a Hominides.

2- Heritage Recording Services Wales ha trobat una peça de roure gravat en molt bon estat de conservació durant una activitat d'arqueologia preventiva. La peça de 170 cm. té una antiguitat de 6.000 anys. Es dificultats de conservació d'aquest tipus de materials la converteix en una peça excepcional. Podeu ampliar la informació aquí.

3- Noves evidències demostren la presència d'homínids fa 1.7 Ma al Nord de la Xina. Ho podeu llegir a la revista Nature

4- Una de les formes d'estudiar el bipedisme és la de conèixer com ha evolucionat l'estructura i l'arc del peu que ha vegades es pot observar fossilitzat. Podeu llegir les darreres aportacions en aquests articles.

5- A partir del minut 14' 30" del potcast de Cienciaes.com podreu sentir una interessant entrevista amb Bienvenido Martínez, investigador de l'IPHES, en la que comenta àmpliament el jaciment d'Orce, les troballes més importants i la seva visió de les diferents polèmiques que històricament han suscitat alguns fòssils d'aquest jaciment.


Comportament ancestral dels homínids

Estudiar el comportament dels grans simis vius no només té importància per fer una descripció etològica de cada espècie o fer una anàlisi comparativa, també permet obtenir dades sobre el comportament d'homínids extints. Aquesta ha estat la finalitat de l'estudi realitzat per Pavel Duda i Jan Zrzarý de la Universitat de Bohèmia del Sud a Txèquia i publicat a Journal of Human Evolution.

Realitzar un model evolutiu partint de dades del comportament de diverses espècies emparentades resulta molt més enriquidor. L'estudi analitza tret a tret cada característica (un total de 65) i la relaciona amb la corresponent de l'espècie més propera filogenèticament per esbrinar quina hauria estat, més probablement, la conducta de l'espècie comú anterior en l'arbre evolutiu. 

La millor manera és explicant-ho usant la il·lustració adjunta que correspon al mateix article ja citat i en la que es mostra la reconstrucció dels comportaments seleccionats, en aquest cas 9. en cada cercle hi tenim representada la probabilitat relativa d'un comportament, i l'asterisc ens indica el tret que esdevé més probable de forma significativa per a cada espècie. 

Els trets representats són els següents:
1: durada de la gestació (blanc = 5/6 mesos, blau cel = 6/7 mesos, verd = 7/8 mesos i negre = 8 mesos o més)
2: interval entre naixements (blanc= 1/3 anys, blau cel = 3/5 anys, blau marí = 5/7 anys, taronja= 6/8 anys i negre = 8 anys o més) 
3: estratègia d'apariament del mascle (blanc = possessiu, verd = compartit, acord mutu, negre = oportunista) 
4: èxit de la paternitat de mascles d'alt rang (blanc = alta (81 a 100%), blau marí = limitada (41 a 80%), negre = baixa (menys del 40%) 
5: mida dels testicles (blanc = petits, blau cel = mitjans, verd = grans i negre = molt grans) 
6: durada de la penetració (blanc = breu (menys de 20s), blau marí = curta (menys d'un minut), verd = prolongada (més d'un minut i mig), negre = més de 5 minuts) 
7: infanticidi masculí dirigit (blanc = absent, blau cel = rar, verd = ocasional i negre = freqüent) 
8: cura paternal substancial (blanc = pràcticament cap interacció mascle-fill, blau marí = relació ocasional, negre = cura paternal substancial, gris = desconegut o inaplicable) 
9: ús d'eines (blanc = absent, blau cel = simple, verd = sofisticat, negre = elaborat i gris = desconegut o inaplicable). 

A l'estudi hi podreu veure la taula de doble registre de la totalitat de conductes i relacionades amb l'espècie concreta.

Aquest mètode d'anàlisi és de gran utilitat en la mesura que es parteix de conductes clarament contrastables i, especialment, quan les diferents categories de cada conducta o estil de vida són diferents significativament. Seria molt interessant un quadre semblant aplicat a la línia homo on anéssim incorporant els diferents comportaments, habilitats i capacitats de les diferents espècies.


Abric Romaní de Capellades. 2013

Aquesta campanya l'equip internacional dirigit per Eudald Carbonell ha treballat intensament en el nivell P (+- 60.000 anys) de l'abric Romaní de Capellades (Barcelona). 

Segons sembla aquest estrat mostra diferències de comportament i de cultura tecnològica en relació al que s'havia trobat fins ara. Els fogars més petits semblen indicar que el refugi s'utilitzava durant estades més curtes. Les eines lítiques preferentment de sílex i algunes de quarsita presenten una talla laminar realitzada a partir d'un element percutor. Aquesta innovació indica un canvi cultural. També queda prou de manifest una bona capacitat per a la selecció de les matèries primeres. 

Els ossos presenten les marques de tall que demostren que l'home de neandertal usava aquestes eines per descarnar els animals que es menjava. Les restes localitzades podrien pertànyer a dos cavalls i un cèrcol.  El fet que s'hagin trobat pocs ossos també demostra que en aquest període les ocupacions van ser curtes.

Les feines finals d'aquest període d'excavacions consisteixen en rebaixar una capa de material pobre en restes per deixar-ho preparat per a la intervenció en el nivell inferior a la pròxima campanya. L'estrat Q promet esdevenir ple de noves troballes interessants que segur que aportaran nova informació sobre l'activitat neandertal a la vora del riu Anoia.

He tingut la possibilitat d'assistir a l'excavació i comprovar amb quina energia treballa el grup d'arqueòlegs i estudiants a qui vull agrair la seva cordial acollida.

Podeu ampliar la informació en aquesta pàgina de l'Agència SINC a l'espera d'ampliar les referències amb nous enllaços un cop acabada l'excavació. 

A la fotografia es pot observar a Eudald Carbonell i a Josep Vallverdú usant els martells pneumàtics per rebaixar ràpidament el material fins al nou nivell d'excavació i a la resta de l'equip que han canviat el pinzell pel pic i la pala.



Comportament neandertal. Coves del Toll i Teixoneres (Moià)

Jordi Rossell (IPHES), Florent Rivals (ICREA) i Ruth Blasco codirectors de les excavacions dels jaciments neandertals de les coves del Toll i les coves Teixoneres, situades a l'ajuntament de Moià, a la comarca del Bages, han desvetllat el resum de les conclusions que sobre el comportament d'aquesta espècie es poden derivar de les darreres troballes. 

Els investigadors consideren corroborades cinc hipòtesis: 

1- Tot i que les coves eren utilitzades durant tot l'any per diferents espècies d'animals, quan els neandertals ocupaven aquest espai els foragitaven o els consumien. 

2- La reiteració de les visites dels neandertals i el fet que usaven eines lítiques que construïen usant materials d'altres zones demostra que es desplaçaven seguint un itinerari planificat amb diferents punts de residència temporal. 

3- Els assentaments estaven estructurats de manera que a cada zona s'hi duia a terme una funció específica. 

4- La diversitat de restes d'animals processades demostren la gran diversitat d'animals que caçaven i dels que s'alimentaven. 

5- Eren capaços d'adaptar-se als diferents ecosistemes i condicions climàtiques que es van produir entre els 40.000 i els 70.000 anys, cronologia que conté èpoques de freds rigorosos. 

Tal com correspon al mètode científic aquestes troballes plantegen noves preguntes que els arqueòlegs seguiran investigant.A més de la publicació a la web de l'IPHES podeu llegir la notícia a l'agència SINC en castellà. 

La fotografia ha estat realitzada per Jordi Mestre de l'IPHES.



Els sapiens van aprendre dels neandertals?

El primer contacte entre sapiens i neandertals va ser al Pròxim Orient. L'entrada de l'home sapiens a Europa es va produir més tard i de forma progressiva fins que els neandertals van desaparèixer. Una polèmica ja tradicional ha estat saber si els neandertals van incorporar noves tecnologies, més desenvolupades, gràcies al contacte amb els nous grups humans, o si ja disposaven d'una cultura pròpia lligada al simbolisme i a l'ús de tecnologies avançades.

 El cas que ens ocupa sembla poder demostrar que la hipòtesi correcta és la segona i que, a més, els sapiens també van aprendre tecnologies de l'home de neandertal. Dos grups d'investigadors han presentat la seva troballa que han publicat a la revista PNAS. 

Segons l'article s'han localitzat quatre eines d'os especialitzades en dos jaciments neandertals al sud-oest de França (Pech-de l'Azé i Abri Peyrony). Les eines fetes, fa 50.000 anys, de costelles d'herbívors polides haurien servit per tractar les pells i així aconseguir peces més ben polides, més brillants i impermeables. Aquesta tecnologia és tan efectiva que encara s'usa avui en dia. Segons sembla no formava part dels estris que els sapiens coneixien quan van entrar a Europa, però posteriorment les van produir i usar. 

Tot i que encara queden obertes les altres possibilitats: Una influència sapiens anterior, o el desenvolupament paral·lel d'aquesta tecnologia per part de les dues comunitats, amb les datacions actuals sembla possible que ens trobem davant de la primera demostració que van ser els neandertals els que van desenvolupar aquesta tecnologia que després van aprendre els sapiens. 

Podeu llegir aquesta notícia a altres fonts: Comunicat de premsa dels investigadors, NatureEl País i Phisorg. La fotografia que acompanya ha estat obtinguda de la font original ja citada.


Llançar amb precisió. Una habilitat humana.

Quan ens referim al gènere homo i a la seva evolució acostumem a comentar aquelles fites que han estat fonamentals en el procés d'hominització. Entre elles: el bipedisme, l'evolució cerebral i altres

Avui ens centrarem en la capacitat de llançar objectes amb precisió.  Llençar-los i esquivar-los. Una habilitat poc coneguda i no massa valorada però que ha estat fonamental per millorar les habilitats en la cacera, cosa que ens ha permès accedir més fàcilment, i sense dependre de la predació d'animals tercers, als recursos de carn, pell, ossos i altres elements presents en els animals capturats i de tanta utilitat per a diferents usos. Una alimentació més rica va permetre l'augment de la població i la continuïtat del procés de desenvolupament cerebral.

Cal recordar que la resta de primats acostumen a llançar objectes amb diferents finalitats però amb poca potència i escassa punteria.

Un estudi de Daniel E Lieberman, Neil T. Roach i altres, ha estat publicat a la revista Nature per tractar aquest tema. Les conclusions de les anàlisis anatòmiques realitzades per demostrar a partir de quin moment l'home va ser capaç de generar l'emmagatzemament i l'alliberament d'energia elàstica necessària a l'espatlla han demostrat que això ja era possible fa dos milions d'anys. 
Aquesta conducta que també requereix un nivell important de coordinació ja estaria present en l'homo erectus, cosa que corroboren les troballes arqueològiques i que demostren que ja ens trobem davant d'una espècie amb moltes capacitats per la cacera.

Imatge obtinguda de Freepik.
 

Tecnologies neandertals a Europa

Karen Ruebens acaba de publicar un estudi comparatiu de les tecnologies lítiques bifacials a Europa en el període d'entre 115.000 a 35.000 anys BP. Sovint s'estableix una relació directe entre espècie i tecnologia, un tercer factor és la localització geogràfica i, evidentment, una bona datació de les troballes. Recentment han aparegut veus crítiques amb una associació estricta entre espècies i tecnologies lítiques. 

L'estudi que ens ocupa representa una anàlisi global que permet diferenciar tres cultures neandertals a Europa. Tal com es pot veure en la imatge que acompanya, obtinguda de la font ja citada, les tres tecnologies són les següents:
 
(MTA) Mosterià de tradició acheuliana al sud-est dominat per destrals de mà,
 
(KMG) Keilmessengrupen al nord-est caracteritzat per eines bifacials amb dors i forma de fulla,
 
(MBT) Mosterià amb eines bifacials, que presenta una gran varietat d'eines bifacials i es troba entre les dues anteriors, 

L'autora descarta que aquestes diferències siguin degudes a diferents matèries primeres ni a l'ús pel qual es dissenyaven aquestes eines. Segons l'autora MTA i KMG representarien dues cultures diferenciades i ben establertes, mentre que la zona relacionada amb MTB representa un punt de contacte entre les dues cultures, mostra de la relació entre els grups nòmades neandertals en una àmplia zona de contacte. Sense poder especificar massa més aquestes diferencies culturals poden estar relacionades amb la presència d'altres tipus de comportaments culturals diferenciats i, per ara desconeguts. 

La importància de determinar l'existència de cultures lítiques diferenciades transcendeix el propi fet de l'eina concreta i el seu procés de fabricació per esdevenir un indicador d'una cultura global. D'altra banda afinant en les datacions es pot arribar a demostrar l'existència de fenomens migratoris.



Noves datacions d'Adam (Y) i Eva mitocondrial

Un estudi genètic, escrit per Carlos D. Bustamante, G. David Poznik i altres investigadors a la revista Science ,assegura que, a partir de l'anàlisi de l'ADN de 69 persones que viuen a nou regions diferents del planeta, han pogut ajustar millor les datacions corresponents a l'Eva mitocondrial i a l'Adam, els anomenats MCRAs o sigui, aquells membres de la nostra espècie a partir dels que s'ha pogut generar tota la diversitat actual. 

Cal recordar que ambdos procediments representen dues línies de transmissió diferents, d'una banda la del cromosoma Y que es transmet de pares a fills varons (patrilineal) i l'ADN mitocondrial que la mare passa a tots els seus descendents (matrilineal). La novetat d'aquest estudi és considerar datacions més semblants a les que s'havien obtingut fins ara: entre 120.000 i 156.000 anys pel nostre ancestre comú masculí i 99.000 i 128.000 anys per la nissaga femenina.

Com és conegut un dels problemes d'aquesta determinació és la de precisar la velocitat de generació de les modificacions genètiques. En aquest estudi s'ha establert el ritme del rellotge evolutiu de l'ADN a partir de l'anàlisi comparativa d'ADNs que han estat modificats a partir d'una data coneguda. Amb aquesta finalitat han escollit la data de 15.000 anys que consideren el moment de l'arribada de l'home al continent americà. De la taxa de diferenciació corresponent als genomes estudiats n'han obtingut el ritme que han generalitzat a la resta de l'estudi.

En altres articles comentats en aquesta web ja s'han analitzat les diferents datacions i la dificultat que això comporta. Amb tota probabilitat apareixeran nous estudis que miraran d'ajustar millor aquestes datacions. L'estudi no comenta l'aparició de l'halogrup "0" que demostra l'existència d'hibridació entre sapiens i alguna espècie més antiga a l'Àfrica. 

Podeu completar les informacions a l'article que ha publicat Science Daily.



Anàlisi del Molar 1 de heidelbergensis de la Sima de los Huesos

El molar 1 presenta diferències entre sapiens i neandertals. L'estudi de María Martinón-Torres i altres autors publicat al Journal of Anatomy i que podeu veure a la web d'online library analitza a fons les característiques d'aquesta peça a partir de les mostres trobades a la "Sima de los Huesos" d'Atapuerca. Aquesta població correspon a l'espècie Home heildelbergensis. L'estudi posa de manifest la presència de característiques que després tindran la seva continuïtat en l'home de neandertal, però també altres característiques pròpies de l'homo sapiens. 

Tal com podeu llegir a l'abstract de l'article els angles de les cúspides i la superfície relativa del polígon oclusal correspondrien amb característiques neandertals i, en canvi,  la mida relativa de les cúspides i la zona de la base correspondrien a l'homo sapiens. És per això que, segons els autors, cal anar amb precaució en considerar determinats trets dentals com a "moderns" atès que ja són presents a les poblacions del plistocè mitjà. 

Personalment penso que els resultats d'aquest estudi aporten més proves a favor de la hipòtesi que heidelbergensis va donar lloc a la línia neandertal a Europa i a la sapiens a l'Àfrica.

La fotografia que acompanya forma part de la galeria de la web d'Atapuerca i es correspon amb una mandíbula d'homo Heildelbergensis de la Sima de los Huesos.



JULIOL 2013 

Novetats breus

1. L'excavació 2013 al jaciment de La Boella ha permès identificar un nou esquelet de mamut que serà extret amb una excavació sistemàtica en la propera campanya. La presència humana amb una antiguitat d'un milió d'anys queda refermada per la troballa d'un conjunt de 15 roques tallades ben conservades al nivell 2 del Forn. Josep Vallverdú, director de l'excavació, ha remarcat la necessitat de mantenir el jaciment en bon estat de preservació. Podeu ampliar la informació a la pàgina de l'IPHES

2. S'ha pogut documentar l'ocupació neandertal de la cova d'Ardales (Málaga) gràcies a la descoberta de multitud d'eines, restes òssies d'animals consumits i fogars amb una antiguitat aproximada de 52 ma. Segons sembla entre aquesta ocupació i la de l'home sapiens (molt coneguda per l'existència de pintures, gravats i molts altres indicis) podien haver passat uns 10 ma cosa que sembla indicar que en aquesta zona, o com a mínim en aquest jaciment no hi va haver contacte entre les dues espècies. 

3. El jaciment neolític de Jebel Qattar (JQ 101) situat al desert de Nefut a l'Aràbia Saudita permet estudiar l'expansió i les relacions de la zona amb la mitja lluna fèrtil, més al nord on es va originar aquesta nova etapa en el procés evolutiu de l'home sapiens. Les dades i les reflexions sobre aquest jaciment han estat publicades per la revista Plos One

4. La Junta d'Andalucia ha publicat l'estudi "Ocupaciones humanas en el pleistoceno inferior y medio en la Cuenca de Guadix- Baza" realitzat per Isidro Toro, Bienvenido Matrtínez-Navarro i Jordi Agustí. Us podeu baixar el PDF de 585 pàgines en aquest link

5.Tautavel, un fèmur de 450.000 anys. 

6. El programa Arqueomania ha de RTVE ha publicat a la seva web el reportatge de 25 minuts que comenta els principals arguments per justificar una de les hipòtesis més controvertides en aquests moments: en quins moments i en quin sentit els hominids van creuar l'estret de Gibraltar.


Hàbits culturals de l'homo Heildelbergensis. Sima de los huesos.

El Museo de la Evolución Humana ha publicat el vídeo de la xerrada de la investigadora de l'IPHES Marina Lozano. A Partir de l'anàlisi de la dentició davantera de les restes d'Homo Heildelbergensis s'estableixen a partir d'una anàlisi comparativa amb altres poblacions humanes quina era la dieta fa 500.000 anys a Europa.

La investigadora analitza les diferents tècniques que permeten l'estudi del desgast dental, el procés de creixement i les patologies associades, especialment la hipoplàsia dental produït per l'estrès en el moment del deslletament. L'ús d'escuradents, les marques de tall de les dents que permeten determinar la lateralitat i els indicis d'altres activitats permeten reconstruir un estil de vida.

La conferència, amb una estructura molt acurada, dura 55' i es recolza amb una presentació amb el programa PREZI.




Atapuerca 2013. Presència humana fa 1.4 Milions d'anys

Aquesta petita lasca de sílex del cretaci que apareix a la fotografia adjunta demostra la presència humana a la sierra d'Atapuerca ara fa 1,4 milions d'anys. L'eina lítica ha estat trobada aquesta campanya en el nivell TE8 de la Sima del Elefante, per sota de la resta humana més antiga del jaciment: la mandíbula que encara no ha estat assignada a cap espècie humana que té una antiguitat d'1,2 milions d'anys aproximadament.

La datació de la eina lítica recentment trobada situa el jaciment de la Sima del Elefante al mateix nivell cronològic que Orce, on també s'hi ha trobat una dent de llet d'aquesta mateixa antiguitat. La importància d'aquest petit ganivet de pedra rau en el fet que fa augmentar les esperances de noves troballes de la mateixa antiguitat.

Aquesta campanya també destaca el choper trobat a la cata de TD4 de la Gran Dolina, amb una antiguitat d'aproximadament un milió d'anys. Ho podeu veure en aquest enllaç de Paleoaprende. Ja tenim moltes ganes que es pugui avançar en l'excavació extensiva d'aquest jaciment. 

El Museo de la Evolución Humana ha publicat un resum de les activitats que s'han dut a terme aquesta campanya i els resultats obtinguts i destaca la presentació de l'escàpula restaurada per l'IPHES i que pertanyia a un nen o a una nena de 4 a 6 anys de l'espècie Homo antecessor.  

La imatge ha estat publicada a twitter per @museoevolución el compte del Museo de la Evolución Humana de Burgos.


Humans moderns a la Xina fa 100.000 anys

Un article publicat a la revista Journal of Human Evolution fa replantejar les teories d'expansió de l'home sapiens anatòmicament modern (HAM) i la seva sortida de l'Àfrica. Guanjun Shen i un equip d'investigadors internacional han analitzat quatre de les set dents d'homínids trobades a la cova de Huanlong a la província d'Hubei a l'Àsia oriental (podeu veure la seva situació en el mapa del gràfic adjunt pertanyent al mateix article ja citat) i han obtingut uns resultats que les situen en un rang entre 81 i 101 ma d'antiguitat. En el mateix jaciment si han trobat també una gran quantitat d'eines lítiques i d'os.

Aquesta troballa posa en valor altres restes trobades anteriorment a la zona i que, fins el moment, han estat discutides i compromet la hipòtesi que l'home sapiens que es va originar a l'Àfrica ara fa uns 200 ma no va ocupar l'Àsia central fins fa poc més de 50 ma. Per tenir una idea actualitzada de les ubicacions dels jaciments i les seves datacions us recomanem que seguiu els mapes elaborats per David Sánchez en el seu blog Prehistoria al dia, en la imatge adjunta es poden veure els jaciments arqueològics que podrien ser atribuïbles a l'homo sapiens. També en podeu veure la relació que en fa Juan Manuel Fernández en el seu blog Paleoantropologia hoy

Certament la nova datació concorda millor amb les dades d'ocupació a Austràlia i fa replantejar les relacions de sapiens amb erectus i denisovans. No hi ha dubte que la confirmació de noves troballes aclarirà el procés de l'evolució humana a l'Àsia, una de les actuals assignatures pendents i que, ara que ens trobem amb una important economia emergent en aquest països, assistirem, ben aviat, a la publicació de novetats fonamentals per la comprensió de l'evolució humana.

La constància que una de les característiques del gènere Homo ha estat la seva capacitat migratòria i d'adaptació fa pensar que de cap manera hauria estat possible una existència africana sense desplaçament durant un període tan llarg i caldrà comprovar, també, els fluxos genètics en sentit invers: d'oest a est.  

Història genètica dels homínids


Un estudi genètic d'un equip internacional encapçalat per Javier Prado- Martínez, investigador del CSIC, publicat a la revista Nature (PDF) analitza la diversitat dels homínids i permet deduir dades de rellevància sobre l'evolució dels diferents llinatges i l'estructura evolutiva dels diferents taxons.

L'estudi parteix de l'anàlisi de 79 individus, alguns en captivitat, una mostra de les sis espècies de grans simis. algunes de les conclusions són: La diferenciació genètica de dues línies de ximpanzes, la presència d'endogàmia en totes les poblacions, especialment en el cas dels goril·les, La concordança de la taxa de pèrdua gènica en la línia humana en relació a la resta de llinatges.

Els autors del registre pretenen que sigui d'utilitat per l'estudi de l'evolució humana i permeti desenvolupar noves estratègies de conservació d'aquestes espècies. En la imatge adjunta obtinguda de la mateixa publicació es pot observar el procés de separació dels diferents llinatges i la seva estructura temporal. 


Relació entre homínids i la fauna del plistocè a Atapuerca. Xerrada de Rosa Huguet 

El Museo de la Evolución Humana de Burgos ha publicat a Youtube la conferència de la Dra. Rosa Huguet sobre la relació entre els homínids i la fauna dels plistocè a Atapuerca. Rosa Huguet és investigadora de l'IPHES i treballa en jaciments com Atapuerca, La Boella, Orce o El Sidrón. Aquest vídeo és una esplèndida classe de arquezoologia. Durada 45 minuts.






JUNY 2013

Novetats breus

1. Descobert un nou esquelet de bòvid de l'espècie alephis tigneresi en connexió anatòmica de fa 3,1 milions d'anys al sector de Ca'n Agilera en el marc del projecte de recerca del Camp dels Ninots a Caldes de Malavella. Podeu llegir la notícia al blog de l'IPHES.

2. José M Bermúdez de Castro explica a Antena3 els resultats d'una recerca que referma les característiques modernes del crani d'homo antecessor.Caldrà anar al Museo de l'evolució humana de Burgos a veure la nova reproducció quan estigui llesta. 

3. Los desayunos de TVE entrevista a Juan Luís Arsuaga. 

4. Les obres d'urbanització del barri de Los Ahijones ha permès localitzar el jaciment de Charco Hondo on s'ha identificat un taller de sílex del paleolític inferior (200 ma. a 300 ma.) les restes estan perfectament disposades com si no s'hagués produït cap procés de modificació posterior s l'abandonament dels neandertals que el feien servir. Les autoritats autonòmiques de Madrid tenen la intenció d'estudiar i enterrar el jaciment. Aquest també seria el cas dels altres 13 jaciments paleolítics de Vicálcaro a més de les 824 tombes visigòtiques identificades en zones pròximes.  Altres veus consideren més adequat la construcció d'un centre d'interpretació que pugui donar contingut cultural a la zona i mantenir el jaciment per a tal de ser visitat. Podeu llegir la notícia al diari El país.



El Portalón de Cueva Mayor

En el blog d'Historias de antes de la historia s'acaba de penjar un vídeo de 13 minuts sobre el jaciment d'El Portalón a Cueva Mayor, un dels jaciments més importants d'Atapuerca. Conegut des de principis del segle XX ha estat objecte de diferents intervencions, algunes poc afortunades. En l'actualitat encara no es coneix la potència estratigràfica total, però de moment ofereix nivells que van des del plistocè  quan va estar habitat per l'home de neandertal, fins el moment de la romanització, passant per totes les fases d'ocupació intermèdies.  Ens presenta el jaciment Amàlia Pérez arqueòloga del Laboratorio de Prehistoria de la Universidad de Burgos. Podeu ampliar la informació a aquesta pàgina d'Atapuerca TV.




La menopausa

Des de fa molts anys he llegit moltes i diverses teories sobre l'existència de la menopausa i la seva funció evolutiva. Per començar, caldria partir de la base que no és obligat, en evolució, que totes les característiques físiques o funcionals de l'organisme es correlacionin amb una funció adaptativa que justifiqui la seva utilitat en la línia d'aconseguir un major èxit reproductiu.

La teoria més comunament acceptada és la de Kristen Hawkes, professora del Departament d'antropologia de la Universitat d'Utah. La teoria de l'àvia considera que el fet d'alliberar la dona, a partir d'una determinada edat, de la possibilitat de quedar embarassada li permet ajudar la seva filla en edat fèrtil a pujar els néts. Certament aquest fet ha estat de molta importància ja que ha augmentat la taxa de natalitat gràcies al fet que la mare, després del deslletament, pot assumir un nou embaràs. La infantesa humana requereix un període de cura superior al d'altres animals i comptar amb el suport incondicional de l'àvia ha estat un avantatge innegable.

En altres ocasions he sentit especialistes que afirmaven que la menopausa era deguda a l'allargament de la vida que s'hauria produït com a conseqüència de l'augment de l'esperança de vida. Aquest més de juny s'ha publicat un estudi a la revista PLOS on es revisen els models anteriors i es proposa una alternativa que expliqui perquè en la nostra espècie l'acabament de l'edat reproductiva no es correlaciona amb el final de la vida. Richard A. Morton i els seus companys han generat un model genètic computacional en el que intervenen les relacions dels dos sexes per concloure que la menopausa es causada per l'elecció masculina de femelles joves. Us recomano llegir l'argument complet en la font original ja citada.

Perdonareu l'atreviment, però mai m'han satisfet cap de les explicacions anteriors, i tampoc aquesta darrera. La menopausa compleix la funció d'assegurar que un dels dos pares, més concretament la mare, que és molt més important a les fases inicials del desenvolupament de l'infant, sigui jove. Això comporta que el material genètic presentarà menys alteracions (cosa que podria ser igual si les limitacions reproductives es produïssin en l'home), i que la mare estarà en millors condicions de tenir cura de l'infant durant més temps que si fos gran. Aquesta hipòtesi no fa recaure l'explicació en una funció més cultural que biològica i la relaciona amb la millora de la descendència i no amb la vinculació a l'altre sexe.

La fotografia que acompanya és la de Kristen Hawkes.



Ocupació humana de la Cova de les Borres a La Febró (Baix Camp)

Segons un article publicat a la web de l'IPHES la cova de Les Borres situada a la capçalera del riu Siurana (La Febró, Baix Camp) va estar ocupada de forma contínua per caçadors-recol·lectors des de fa 13.000 a 9.000 anys. Maria Soto, Josep Vallverdú i l'equip d'investigadors de l'IPHES han localitzat eines lítiques confeccionades amb sílex de la zona, restes de fauna, algunes eines realitzades en ós, restes d'una possible arma llancívola (atzagaia) i cargols marins perforats amb la finalitat de fer-ne ornaments.

A l'article esmentat anteriorment podeu llegir els detalls de les característiques de les eines localitzades en els quatre nivells identificats. Més concretament s'expliquen les diferència entre els nivells superiors i inferiors. Destaca la diversitat i complexitat de les eines identificades i la mida més gran de les eines de l'estrat inferior. 

També suposa una novetat la identificació de restes de cabra i cérvol  cosa que no es va produir en la campanya de l'any passat. Els investigadors estan en procés de precisar la datació.



Entrevista a Jordi Rosell

Al blog de Historias de antes de la historia s'ha publicat una entrevista amb Jordi Rosell actual coordinador del nivell TD6 de la Gran Dolina a Atapuerca. En aquest vídeo l'investigador de l'IPHES repassa l'estructura del jaciment, la situació actual dels treballs, la importància d'homo antecessor i el seu lloc a la filogèneia humana. També valora el programa "Sota Terra" del que destaca que, tot i el tó humorístic o desenfadat, es basava en un treball científic de primer ordre i creu que el seu valor més important ha estat el d'apropar la recerca històrica als més joves.





Displàsia fibrosa en un neandertal

Un estudi que demostra l'existència de displàsia fibrosa en un ós d'un neandertal amb una antiguitat de 120.000 anys ha estat publicat a la revista PLOS ONE. La importància d'aquest treball escrit per Janet Monge i altres cinc autors és el fet que no es coneixia cap resta anterior a 4.000 anys que pogués demostrar l'existència tan antiga d'aquesta malaltia i, evidentment, encara menys la seva prèsencia en un individu de l'espècie homo neandertalensis.

Les excavacions al refugi croata de Krapina van començar el 1899 i van continuar fins a 1905. En aquest període s'hi van recuperar 876 ossos humans, juntament amb eines de pedra i milers de restes de fauna. La datació del nivell indica una antiguitat d'entre 120 i 130 ma. La major part de les restes estan molt fragmentades i en alguns casos presenten marques de tall, cosa que indica que haurien pogut ser canibalitzats per altres humans. Krapina 120.71 (veure imatge) correspon a un fragment de costella afectada per aquesta patologia.

La displàsia fibrosa és un tumor poc comú que afecta a l'ós i pot comportar la formació d'anormalitats extra-esquelètiques. Consisteix en la substitució del teixit ossi normal per un altre més fibrós i immadur i formacions òssies també immadures. La lesió acostuma a ser asimptomàtica  encara que en ocasions pot estar relacionada amb dolor, tumefacció i deformitat. El risc de patir una lesió o un trencament en la zona afectada augmenta considerablement. En el cas que ens ocupa no es pot demostrar quina va ser la magnitud  de l'afectació que el trastorn va produir a la persona afectada.

La baixa freqüència de la malaltia i la dificultat de conservació dels ossos afectats dificulten la identificació d'aquest tipus de patologies en el registre fòssil. Troballes d'aquest tipus són molt importants per demostrar l'existència de patologies en la filogènia humana i afinar en les possibles causes. A partir d'ara efectes com la contaminació només podran justificar, en tot cas, un augment de la freqüència de la patologia, però no ser considerats com a factor patogènic exclusiu.  

Podeu comprovar la repercussió d'aquesta informació en altres fonts com Science Daily, Antropology i Hominides.   




La Boella. Presència humana de fa 1 milió d'anys


L'actual campanya a l'excavació de la Boella comença amb bon peu. De moment s'han identificat dues destrals achelenses que demostren la presència humana amb una antiguitat d'un milió d'anys. Tot i l'extrema dificultat de trobar restes humanes, moltes persones estem esperant peces lítiques o marques de tall molt antigues que demostrin l'entrada pel nord de les poblacions d'Atapuerca i Orce.

El jaciment de la Boella que ja és un dels més importants pel que fa a les restes òssies de múltiples espècies d'entre cinc-cents a un milió d'anys va adquirint, amb aquestes noves dades, un paper rellevant per explicar les primeres migracions humanes a l'Europa occidental.

Esperem dades més concretes, imatges i l'article corresponent per completar la informació en aquest espai. Fins llavors ús deixem amb la notícia publicada al Diari de Tarragona amb la fotografia i l'article de Jordi Cabré on es pot veure l'equip de treball a l'excavació i el seu director Josep Vallverdú dret al fons




MAIG 2013

1- Un article de Peter Ralph i Graham Coop analitza segments llargs del genoma dels europeus per establir relacions de parentiu. Els investigadors demostren una ascendència comuna molt important i pròxima en el temps. En la major part dels cassos de menys de 1000 anys. També demostren diferències en funció de les zones de la mostra, especialment en la península ibèrica i itàlica. El mètode es mostra efectiu per a períodes de pròxims en el temps, cosa que permet relacionar-ho amb la història recent molt més coneguda que en els casos en què la genètica s'usa per estudiar llinatges antics. En podeu llegir l'article periodístic a Nature.

2- Un estudi de Rolf M. Quam, Juan Luís Arsuaga i altres investigadors s'ha publicat a la revista PNAS en el que s'analitzen els ossets de l'orella d'Australopithecus africanus i Paranthropus robustus. El fet que aquests ossets ja no es modifiquen des del naixement els converteix en un element relacionat de forma força directa amb la informació genètica de l'espècie. El martell d'aquestes espècies és similar a l'humà i diferent a la resta dels simis. En canvi l'enclusa i l'estrep són més similars als simis cosa que indica diferències en l'audició dels homínids. Resum a Hominides


Reconstrucció en 3D d'homo georgicus

Reconstrucció d'un mascle homo georgicus feta per Philippe Froesch basada en el crani D2700 de Dmanisi. La veritat és que dona una imatge força humana d'una espècie de fa 1.8 milions d'anys. Aquesta espècie correspon a la primera gran migració fora d'Àfrica. Segons alguns investigadors els humans seguien els dents de sable que els proporcionaven restes d'óssos i carn aprofitables. D'aquesta reproducció em sorprenen els ulls verds. Voldria saber l'opinió d'en Carles Lalueza-Fox. El vídeo dura 40 segons.





Estudis recents sobre neandertals

No hi ha dubte que ja fa temps els neandertals centren bona part d'estudis genètics, morfològics i antropològics que han ajudat a reivindicar aquesta espècie pel que fa a les seves característiques cognitives. Cada vegada coneixem més espais on havia viscut com per exemple Praileaitz a Guipuzcoa, on encara que, de moment, s'hi han trobat només sis eines lítiques, ajuden a establir la dispersió i ocupació dels neandertals sobre el territori. 

De l'estudi de la mandíbula de Riparo Mezzena (Verona, Itàlia) que correspon a un neandertal tardà, Silvana Condemi i la resta de l'equip consideren que la presència d'una morfologia específica pel que fa a la barbeta incipient demostraria l'existència d'hibridació amb els sapiens. Cosa que em sembla una mica agosarat.  Sort que aquesta conclusió va en la línia de moltes altres recerques que en aquest moment demostren la hibridació de manera més fiable.

Continuant amb les característiques físiques voldria destacar l'anàlisi comparativa de les vèrtebres cervicals entre neandertals i humans moderns. Asier Gómez-Olivenza, Juan Luís Arsuaga i dos investigadors més demostren en el seu article publicat a Journal of Human evolution que les dels neandertals "són més amples mediolateralment i més llargues dorsoventralment, en part degut a apòfisis més llargues i orientades més horitzontalment cosa que suggereix que el coll dels neandertals era més estable..."
Almudena Estalrrich i Antonio Rosas analitzant les restes de tall produïdes a les dents dels neandertals que en el procés d'alimentació subjectaven la carn amb la boca i en tallar-la amb la mà dominat produïen marques en les dents han demostrat que la majoria eren dretans. Aquestes dades coincideixen amb les trobades amb altres jaciments. La conclusió més important és el fet que la lateralització manual està correlacionada amb una determinada organització cerebral i, que tot plegat es correspon amb els percentatges dels sapiens actuals. Podeu llegir aquesta notícia en la publicació original de Plos One o en la difusió que n'ha fet agència SINC.  En aquest estudi és curiós el cas de l'adult 2 que va canviar de lateralitat, probablement, a causa d'un deteriorament patològic de la mà dominat.

L'article publicat a PNAS per Rachel E Wood i altres cinc investigadors ens ha desanimat una mica. Consideren que les datacions de la presència de neandertals al sud de la península ibèrica que se situaven per sota dels 30 ma s'han de reconsiderar, ja que usant la tecnologia de la descontaminació per ultrafiltració de les mostres, no s'han obtingut amb el Carboni 14 resultats per sota dels 45 ma. Segons aquestes noves datacions aquests autors asseguren que probablement en aquesta zona no van coexistir les espècies neandertal i sapiens. Restem a l'espera de noves datacions per descartar definitivament la presència de neandertals en èpoques més recents.

Tot el contrari del que demostra el jaciment de la Güelga a Astúries  En aquest jaciment que conté restes paleontològiques d'un període que va dels 150 ma. als 10 ma. s'hi han trobat restes lítiques que, atenent a les seves indústries, demostrarien una primera ocupació neandertal que després seria substituïda per humans moderns i que més recentment tornaria a ser habitada de nou per neandertals. En aquest "sándwitch" tal com ho defineix Jesús F. Jordà (autor de la fotografia que acompanya) hi trobaríem les proves que les dues especies van tenir un moment ampli de contacte en el nord peninsular. Haurem d'esperar que s'acabin de datar els diferents períodes per tenir-ne una idea més exacta.  Només comentar que hi ha alguns investigadors que no atribueixen una relació tan directa entre indústries lítiques i les espècies que les han fabricat. 

Per acabar, una informació més global, us recomano la lectura de l'article Neanderthal culture: Old master publicat a la revista Nature. 




Una llengua comuna per Euràsia?

Acostumats, com ja estàvem, a pensar que el rastre de les llengües antigues caldria buscar-lo en la sintaxi i en la morfologia, de nou Mark Pagel i altres quatre investigadors publiquen un estudi a la revista PNAS on s'usa el vocabulari com a font d'informació per rastrejar les relacions entre les diferents llengües.

Parteixen de l'estudi de paraules ultraconservades presents a set famílies lingüístiques d'Euràsia. Les paraules seleccionades ho són en funció d'un model estadístic que analitza els mots més usats en el llenguatge quotidià. La freqüència de l'ús de la paraula augmentava significativament la pertinença de la paraula a la llengua ancestral comuna. 

Segons aquest estudi totes les llengües euroasiàtiques parteixen d'una llengua arrel que es parlava fa 15 ma i que va donar lloc a les diferents grans famílies actualment conegudes. Com podeu veure en la imatge que acompanya, publicada en el mateix article, els autors proposen una cronologia per a la separació dels diferents grups lingüístics.

Podeu llegir la notícia al diari El país.


Chauvet. la cova dels somnis oblidats

L'any 2010 l'equip de Werner Herzog va aconseguir un permís per a fer un reportatge de la cova de Chauvet. En 1 hora i 26 minuts ens endinsem a una cova d'accés restringit al públic que presenta la peculiaritat que l'entrada va restar tancada des de fa 20.000 anys a causa d'un enfonsament i que, per tant, la podem veure en l'estat exacte en que es trobava en aquell moment. A la cova de Chauvet hi trobem un dels conjunts més importants de pintura rupestre.

El vídeo ha estat penjat a youtube per Musashi Arts i l'hem conegut gràcies al blog de David Sánchez Prehistòria al dia.



Personalment vull plantejar la qüestió següent: és evident que la preservació d'un entorn no és simplement no permetre visites turístiques. En aquest cas mantenir viva la cova, de manera que l'aigua continua aportant carbonat de calci, està enterrant les restes i perjudicant les pintures. Espero que s'actuï urgentment preservant les pintures de l'acció dels minerals filtrats de forma natural.

Més informació sobre la cova de Chauvet en aquesta mateixa web aquí.



L'origen paleolític de la ceràmica

Habitualment associem l'aparició de la ceràmica a un context neolític lligat al desenvolu- pament de l'agricultura i la ramaderia. L'explicació generalment difosa interpreta els contenidors ceràmics com estris ideats amb la finalitat d'emmagatzemar els excedents de producció o el seu tractament.

Un article de Iván Díaz al seu Blog de Crónica de la arqueologia fa un exhaustiu repàs dels jaciments on s'han trobat restes ceràmiques relacionades amb un context gravetiense propi del paleolític superior. Aquest periodista científic relaciona els múltiples jaciments amb datacions antigues i relaciona el treball ceràmic amb l'elaboració de peces figuratives amb contingut simbòlic. És recomanable repassar les datacions i els jaciment que apareixen en aquest article.

Més recentment s'ha publicat un article a la revista Nature en el que s'analitzen les restes ceràmiques corresponents a la cultura japonesa Jomon. O E Graig i la resta d'investigadors analitzen les restes de lípids presents en aquesta ceràmica i arriben a concloure que tenen una antiguitat de 15.000 - 11.000 anys cosa que les relaciona a una cultura de caçadors recol·lectors.

Ja no es tracta doncs d'un fet aïllat, ni tampoc associat a una funció específica. Lògicament en un context caçador-recol·lector que comporta una vida nòmada la presència d'elements ceràmics no podia ser tant important com en un context neolític més sedentari.

La fotografia adjunta no pertany a cap context conegut.




ABRIL 2013

Novetats breus

1- Paleoaprende ha publicat en el seu blog la "Taula cronoestratigràfica internacional". 

2- La projecció posterior dels lòbuls occipitals, un tronc cerebral inclinat i una escorça prefrontal ampliada lateralment són les tres característiques que augmenten les possibilitats de què el famós crani Tomaï  (Sahelanthropus tchadensis) sigui el primer dels ascendents humans. Fa uns 7 Ma es van separar les dues línies evolutives que han donat lloc a ximpanzés i humans. Aquestes són les conclusions que ha presentat aquest dos d'abril l'equip de Thibaut Bienvenu a la Paleoanthropology Society tal com ho explica la Kate Wong en aquest article de Scientífic American.

3- L'altura i la proporció del cos juntament amb la longitud del penis constitueixen tres de les característiques implicades en la selecció sexual dels humans. Ben aviat desenvoluparé un article sobre aquest estudi australià. Podeu trobar la informació en les fonts següents: La Vanguardia, el Mundo, Scientific American, Nature i l'original a PNAS.

4- L'home d'Ötzi presentava una gran varietat de problemes dentals que Roger Seiler i altres tres investigadors descriuen a l'article publicat a online-librery. En podeu llegir un resum periodístic a Science Daily o a l'ABC

5- Stonehenge torna a estar d'actualitat pel fet que a prop d'una font d'aigua situat a l'espai conegut com el camp de Vespasià s'hi han descobert restes d'ocupació amb una antiguitat de 9.500 anys bp. Ho podeu ampliar a Decouvertes archeologiques o a la pàgina de la BBC News.


Tecnologia lítica i consum habitual de carn

Una de les fites més importants de l'inici de la nissaga homo és l'associació entre el mode 1 i el processament de carn i moll de l'os d'una forma sistemàtica. La modificació de la pedra per tal d'elaborar una eina es considera una de les primeres habilitats que associem a l'aparició del gènere homo. El consum de carn ha estat un factor fonamental per tal d'aconseguir l'energia necessària per desenvolupar el cervell, amb repercussions posteriors en el metabolisme i sistema digestiu.

A l'estudi realitzat per Joseph Ferraro i companys publicat a la revista Plos One es repassen les evidènciès d'aquesta relació i es parteix del fet que les primeres troballes (3,4 a 2,3 Ma) no poden demostrar aquesta associació pel fet que disposem de poques restes i de les diferents interpretacions que els especialistes fan dels fòssils. 

En aquest estudi es demostra una forta i sistemàtica relació entre l'elaboració d'eines del mode 1 i el consum sistemàtic de carn amb una antiguitat de dos milions d'anys a Kanjera Sud a la riba sud del golf Winam del llac Victòria. Els autors destaquen la important presència de bòvids i l'accés a la font d'alimentació molt aviat després de la mort cosa que queda demostrada per la poca presència de marques de mossegada d'altres carnívors a les restes.

Els autors remarquen també la selecció de cranis i extremitats (húmer, ràdio-cúbit, fèmur i tíbia) en les peces de major grandària i una menor selecció en els animals més petits. La selecció associada al transport marca la preferència de consum així com elements pràctics i funcionals relacionats amb el pes que cal transportar.

El consum preferent de cranis petits demostra la intenció de buscar una font d'aliment amb un alt contingut de greix molt adequat per cobrir les creixents necessitats d'energia.

Personalment considero aquest treball una aportació brillant i imprescindible que no ha tingut la repercussió mediàtica que caldria esperar. Aquesta línia de recerca ens ha de portar necessàriament a la descoberta d'altres jaciments més antics que ens demostrin el moment d'inici de la incorporació de la carn com un element constant en la dieta humana. 

La imatge que acompanya correspon a peces òssies amb marques de tall i pertany a la font ja citada.



Homínids i hienes compartien menjar a Orce.


S'ha publicat un article de M. Patrocinio Espigares y altres reconeguts autors i antropòlegs a Quaternary International on es reconstrueix una escena que va passar fa 1,3 milions d'anys al jaciment de fuente Nueva-3 a Orce. Segons els autors s'han trobat restes òssies incompletes d'una elefanta de l'espècie Mammuthus meridionalis que va ser esquarterada i consumida pels homínids i per les hienes gegants de l'espècie Pachycrocuta brevrostris

Segons els autors els homínids van ser els primers en arribar al cadàver i van separar les quatre potes i el crani del cos usant eines lítiques de les que se n'han trobat 17 resquills de sílex, per endur-se aquestes peces a un lloc més segur. Aprofitant aquestes peces, a més de la carn corresponent, obtenien una reserva tant al moll dels óssos grans com al cervell amb un contingut molt nutritiu i adequat per a la ingesta dels nens petits acabats de deslletar i dels ancians desdentegats. 

Posteriorment van arribar les hienes que van escampar 34 copròlits, l'anàlisi dels quals demostra que van ingerir una gran quantitat de carn. Una de les proves que els autors aporten per demostrar la seqüència dels fets és que alguns copròlits es troben situats en el lloc on hi hauria d'haver les potes. La importància de la recerca és important per la demostració conjunta dels fets. Esperem que en un futur es pugui conèixer més informació com la possible causa de la mort de l'elefanta, la grandària del grup que va haver de translladar quatre potes i un cap, probablement amb una certa premura, el lloc on es van poder endur les restes i que suposadament oferia als homínids una major protecció. 

Podeu ampliar la informació consultant la pàgina de l'IPHES, Els blogs de difusió com Paleorama o Pileta de la prrehistoria i, perquè no, la versió critica del blog de El niño de Orce. La imatge que acompanya s'ha obtingut de la font ja citada en primer lloc.



"La sal en la prehistòria. Una autèntica revolución".

Museo de la Evolución Humana de Burgos ha publicat al seu canal de Youtube la xerrada que Germán Delibes de Castro, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Valladolid, va dur a terme en el marc del cicle "Charlando con los arqueologos". En aquesta xerrada, de 1h i 20 minuts de durada, l'investigador comenta la importància de la sal en la història i comenta la recerca que s'ha dut a terme als jaciments de Molino Sanchón i Santioste propers a les salines de Villafàfila. Exposa les tècniques d'obtenció de sal que es duien a terme els estiu des de l'holocè fins a l'edat mitjana. Els rituals de compensació podrien explicar les troballes de un enterrament d'una dona i d'una vedella? La ceràmica campaniforme formaria part també de rituals de tancament de pous d'extracció de la sal i representen un signe del poder dels explotadors d'aquest recurs? 





HOA HAKANANI'A

Aquest Moai de la Illa de Pasqua desvetlla, a la seva esquena, una representació gràfica del mite de l'Home ocell pel qual els joves nedadors del grup eren tractats amb tots els honors durant un any si eren capaços d'aconseguir el primer ou que ponien les orenetes en una illa propera. Tal com s'explica al blog on podeu ampliar la informació aquesta imatge s'ha pogut visualitzar i interpretar millor gràcies al tractament amb una metodologia 3D fet per l'Archaeological Computing Reserch Group.



L'escena representa un pollet masculí que abandona el niu en presència de Korami, la seva mare, representada a l'orella dreta i del seu pare a l'altra banda, tots dos representats per imatges meitat ocell-meitat persona.

Només recordar que la illa de Pasqua exemplifica aquelles civilitzacions (per desgracia n'hi ha moltes) que es van desenvolupar i, després d'un creixement cultural i demogràfic espectacular, presumiblement un èxit, van desaparèixer per la incapacitat de mantenir una dimensió sostenible en relació als recursos de què disposaven. Una lliçó que l'ésser humà no aprèn i està a punt de reproduir a nivell global. 



Noves aportacions a la identitat d'A. sediba


La revista Science ha publicat sis estudis sobre l'australopitecus sediba. Abans de començar la relació de les noves troballes que conjuntament representen una aportació per a la ubicació d'aquesta espècie en el llinatge dels homínids us recomanem rellegir els articles històrics sobre aquesta espècie publicats en aquesta mateixa web l'abril de 2010, el setembre de 2011 i el juny de 2012.

A l'estudi de Joel D. Irish i altres s'analitza la morfologia dental i es determina, com és el cas d'altres estructures òssies, l'existència de característiques primitives que coexisteixen amb altres innovacions que relacionen l'espècie tant amb l'A. africanus com amb els homo habilis/rudolfensis posteriors. Les dues espècies d'australopitecins formarien un grup sudafricà separat de la línia evolutiva de l'A. afarensis.

Darryl J. de Ruiter i altres autors proposen en el seu article sobre l'estudi de la mandíbula, l'esquelet postcranial, la dentició i altres parts de l'esquelet que aquestes estructures presenten característiques específiques tant en grandària com en forma que permeten assegurar que es tracta d'un taxó propi i diferenciat dels A. africanus. A més destaquen les similituts amb les primeres espècies d'homo.

Segons Steven E. Churchill i altres investigadors les extremitats superiors conserven una estructura més adaptada a l'escalada d'arbres i a penjar-se de les branques que no pas a una millor prensió i manipulació. Segons els autors aquestes habilitats es desenvoluparien posteriorment en espècies com l'homo erectus.

Peter Schmid i altres sis investigadors expliquen en el seu article sobre el torax que aquesta estructura presenta una forma primitiva en la seva part superior i una forma més semblant a la humana en la part inferior. A l'estudi sobre la columna vertebral dirigit per Scott A. Williams es demostra que la tipologia i localització de les vétebres donaven a aquesta estructura una flexibilitat més pròpia de les característiques posteriors d'homo erectus que no pas les dels altres australopitecins.

L'estudi de l'anatomia del peu i la reconstrucció de la dinàmica en el procés del desplaçament bípede realitzat per Jeremy M. DeSilva i els seus col·laboradors indica una forma especial de caminar. Aquesta recerca indica, segons els seus autors, que es poden haver produït diferents formes de bipedisme durant el Plio-Plistocé.

En aquesta web de Sciencemag podreu trobar aquests estudis i els anteriors relacionats amb aquesta espècie.

D'una banda la barreja de característiques arcaiques i d'altres més pròpies del gènero Homo converteixen aquesta espècie del grup d'australopitecins en un candidat a ser considerada próxima a la nissaga humana, però la seva datació que la situa per sota dels dos milions d'anys (de moment) indica que va viure en un moment en què ja s'havien donat les primeres formes propiament humanes de les que, de fet, no en tenim una gran constància en el registre fòssil.

Per tot plegat aquest encaix encara no resolt sembla indicar que difícilment pot ser considerat un antecessor directe dels humans a no ser que s'amplies temporalment el període en què va ocupar el sud d'Africa. Una altra hipòtesi podria ser el fet que durant un període anterior s'hagués produit hibridació entre diverses espècies que haurien donat lloc a diferents línies evolutives: els primers homo i els darrers australopitecins.

Podeu trobar altres referencies de la notícia a Mundo Neandertal en castellà, i una ampliació a National Geografic d'on he obtingut la imatge que acompanya aquest article.



Reflexions sobre el canibalisme d'Homo antecessor


Guillermo Rodríguez-Gómez i altres tres investigadors del CENIEH juntament amb Jesús Ángel Martín González del Departamento de Matemáticas i computación de la Universitat de Burgos han publicat un article al Journal of human evolution en el que es presenta un model matemàtic per valorar els recursos disponibles per a la alimentació d'animals carnívors durant el Galerià (1.2 a 0.8 Ma) a Europa.

L'estudi demostra l'existència d'un ecosistema ric en recursos durant el Pleistocè inferior a la zona de l'actual Atapuerca en el moment que hi habitava l'Homo antecessor. Aquests recursos eren suficients per alimentar la població humana i els carnívors de la zona. Aquests són els fets. A partir d'aquestes dades els autors infereixen que les necessitats d'alimentació no poden explicar el canibalisme que demostra l'estat de les restes trobades al nivell TD6 de la Gran Dolina.

El mateix comenta José M. Bermúdez de Castro en el seu llibre Un viaje por la prehistòria (1) en el que després de indicar que les restes trobades tampoc mostren signes de malnutrició comenta textualment "todo apunta a que los miembros de una tribu mataron y se comieron a los de otro grupo rival por el control de los magníficos recursos que se encontraban en los alrededores de la sierra de Atapuerca. Podemos así hablar de un verdadero canibalismo territorial, practicado de manera recurrente por las poblaciones de Homo antecessor. El canibalismo formaría parte del comportamiento cultural de esta especie".

En aquest punt és on poden començar l'elaboració d'hipòtesis que potser mai seran del tot aclarides. D'una banda es produïa un descarnament diferenciat que permetés atribuir una intenció més simbòlica a aquest consum? Sembla que no. A més, en la lluita pel territori, es podrien produir morts que generessin recursos directes dels quals s'alimentessin, però amb tota probabilitat alguns dels individus capturats vius podien ser adoptats pel grup guanyador, especialment dones i nens. Aquesta última possibilitat només seria certa en el cas que l'augment de dimensió del grup pogués ser positiva.

En aquest sentit la recerca desenvolupada pels investigadors sembla concloure que la consumició dels cossos no va ser la causa inicial, però sí la conseqüència.

Només recordar que aquesta conducta no només és pròpia de l'espècie Homo antecessor si no que més aviat sembla una constant en el nostre gènere.

Poseu trobar més referències en castellà al bloc de Pileta de la prehistòria.
(1) Bermúdez de Castro, José M.ª. Un viaje por l prehistoria. Ed AKAL Colección Historia del mundo. Madrid 2013. Pàg. 52.
Font de la imatge: RTVCYL. 



"Los humanos somos unos narizotas" Arsuaga dixit

En aquest curt vídeo (poc més de dos minuts) de Juan Luís Arsuaga repassa algunes de les característiques humanes que ens configuren tal com som. Una petita mostra de El sello indeleble, el llibre que ha escrit juntament amb el neurocientífic Manuel Martín Loeches. La informació la ha publicat noticias.la información.












Subpàgines (30): Mostra-ho tot
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
14 abr. 2011 , 7:20
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
26 oct. 2012 , 13:01
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
5 març 2014 , 7:56
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
11 març 2012 , 5:37
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
23 març 2014 , 4:39
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
6 des. 2011 , 3:35
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
14 nov. 2011 , 12:33
Ċ
Josep M Cartanyà Roca,
17 febr. 2012 , 6:45