El Jazz dels anys 50

 
 
  

 
 
 
 
 
 
 
 


 

Subconscious - Lee Konitz- Warne Marsh 1954




Lennie Tristano - Berlin 1965

  
 
 
 
 
  

Miles Davis and Gil Evans: Blues for Pablo

 
 

Modern Jazz Quartet - True Blues

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 

 
 

Horace Silver at Newport 1959

 
 
 
 

 
 

Lee Morgan - I Remember Clifford

 
 

 

Aquesta tendència dels anys seixanta va elevar al punt màxim la llibertat dels músics per improvisar, fugint de la tonalitat i tornant als inicis, quan els instruments tocaven d’una manera espontània. De vegades, les peces consisteixen en una improvisació contínua sobre uns pocs elements bàsics. El Free Jazz és una compressió musical dels moviments afroamericans més radicals, en lluita per la consecució dels drets civils. Els músics més representatius van ser Ornette Coleman i Cecile Taylor.



Cecil Taylor (1st of 5)

 



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 

John Coltrane LIVE

 
 
 
 

 




 
 
 
 
 
 
 
 


 

Herbie Hancock - cameleon live 1975



Weather Report - black market (1978)

  




 
 


 

Dizzy Gillespie & Louis Armstrong - Umbrella Man

 


Michel Camilo - Caribe

 
 
 
 
 
 

 
 














 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
Durant els anys cinquanta, el be-bop comença a presentar símptomes de decadència. Els músics volen trobar noves formes d’expressió, i això suposa l’aparició de diversos estils molt diferents. Aquesta diversitat estilística ha marcat la segona meitat del segle XX, sense que fins ara hagi sorgit cap corrent que hagi triomfat rotundament sobre tots els altres.













Apareix pels volts de 1950, i com el seu nom indica (cool vol dir ‘fresc, calma’) aquest tipus de jazz és tranquil, desapassionat, sense expansions emotives de cap mena. El balanceig del swing queda substituït per una pulsació mecànica. Alguns dels seus representants van ser Miles Davis, Lee Konitz, Lennie Tristano i Warne Marsh.




Lee Konitz Live at the AQ (Artists' Quarter) What's New?








 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


El Third stream (‘tercer corrent’) va ser un moviment d’aproximació a la música culta en què la composició era més important que la interpretació, idea totalment oposada al jazz tradicional. Alguns noms representatius són Gil Evans, Dave Brubeck i el Modern Jazz Quartet.



Dave Brubeck - Take Five - 1966

 
 
 
 
 
 
 
 


El Hard Bop (‘bop dur’) apareix a Nova York com a reacció contra aquests nous estils. Consisteix en un retorn als procediments i formes del be-bop, però de manera més radical. El conjunt més representatiu van ser els Jazz Messengers, del bateria Art Blakey cap al 1954, però també es poden destacar músics com Horace Silver, Clifford Brown, Lee Morgan i Sonny Rollins.

 

 
 

The Jazz Messengers - A Night in Tunisia

 

 

 
 

Sonny Rollins - Tenor Madness


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


Ornette Coleman Quartet : Roma 1974











 
 
 
 
 

Aquest estil no es basa en les escales major i menor sinó en totes les altres que existeixen, anomenades modes. Però el Jazz Modal no es limita als modes característics de la música medieval, sinó que fa servir també els propis d’altres tradicions i cultures.

D’altra banda, les composicions de Jazz Modal acostumen a fer servir pocs acords, de vegades de manera repetitiva. Així es crea un clima harmònic més aviat contemplatiu, molt diferent al del be-bop. Els músics més representatius del Jazz Modal van ser John Coltrane i Miles Davis.
 
 
 
 
 
 


Miles Davis (Alton, 1926 – Santa Mónica, 1991)

Trompetista americà. Es va iniciar a la trompeta als tretze anys. Als divuit es va traslladar a Nova York per conèixer el seu ídol, Charlie Parker, amb qui va col·laborar. Format en el be-bop, amb els anys va evolucionar cap al Cool Jazz i el Jazz Modal, estils que v contribuir a crear. La seva influència en la història del Jazz ha estat importantíssima, no només com a instrumentista, sinó com a director musical dels grups que va liderar, veritable pedrera de talents musicals.

En la seva última etapa es va decantar cap al Jazz Rock, estil del qual és considerat un dels pares. Alguns dels seus enregistraments, considerats avantguardistes en el seu moment, han marcat el curs de la música durant els últims anys del segle XX.

 



Durant els anys seixanta apareixen intents de renovar el Jazz amb incorporació d’elements del llenguatge musical de més èxit popular en aquesta època: el rock. L’estil resultant, anomenat Jazz Rock o Fusió, també va comportar la introducció el en Jazz dels instruments elèctrics característics del rock: guitarra, baix i piano elèctrics, sintetitzadors... Miles Davis va ser un dels seus primers representats, però també cal destacar noms com els de Herbie Hancock, Chick Corea i el grup Weather Report.


 


Chick Corea Acoustik Band - Humpty Dumpty









 
 
 
 

 

Es tracta d’un estil que combina el Jazz amb la música del Carib (és a dir, el son, la rumba, el mambo, la salsa i altres estils afrollatins).

L’origen d’aquest corrent es troba a mitjan segle XX, quan músics com Dizzy Gillespie o Mario Bauzá van fusionar l’estil de les Big Bands amb els ritmes afrocubans. Des d’aleshores la influència llatinoamericana sempre ha estat present en el Jazz, i ha tingut la seva màxima repercussió en els últims vint anys del segle XX. En el camp del Jazz Llatí actual destaquen músics com Ray Barretto i Michel Camilo.


 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Un estil que podria incloure’s dins del Jazz Llatí és el Jazz Flamenc, que és una combinació de tots dos gèneres. Carles Benavent, Jorge Pardo i Chano Domínguez són potser els representants més notables d’aquest estil.




Webs importants:

http://tactellati.wordpress.com/

http://www.purojazz.com